SENTÈNCIA HISTÒRICA: EL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UE DESAUTORITZA LA JUSTÍCIA ESPANYOLA

Post-sentència, Marxes per la Llibertat, 2019

La resposta espanyola al procés independentista català no ha sigut política, ni democràtica, ni de diàleg, ha sigut una resposta violenta i impositiva, però aquest cop, com que Espanya forma part de la UE, no han pogut utilitzar la violència militar, perquè Espanya no volia mostrar aquesta cara a Europa, i llavors han utilitzat la violència policial i, sobretot, la judicial. A l'estat se li permet el monopoli de la força (qualsevol altre que exerceixi la força és considerat com un delinqüent o terrorista), però el pacte estipula que aquesta violència estatal s'exerceixi regida per valors democràtics, amb proporcionalitat, neutralitat i justícia. La cúpula judicial ha exercit envers els catalans amb un propòsit injustificable: la venjança. La "tortura judicial" per escarmentar els catalans per haver-se atrevit a qüestionar la unitat de la seva Espanya.

I en aquesta voluntat d’escarment, els dos grans partits que s’intercanvien el poder des que es va acabar la dictadura (el PP d’ultra-dreta i el PSOE de dreta socialdemòcrata) van coincidir en aplicar l’article 155 que suprimia el govern català fins que ho consideressin, i van estar d’acord en traspassar a la justícia la gestió del problema polític amb Catalunya. I han aplaudit que la justícia s'apliqués obscenament a favor del nacionalisme espanyol i contra els independentistes catalans.

Post-sentència, Aeroport Barcelona 2019

El candidat del PSOE, Pedro Sánchez, durant la campanya electoral de 2023, va assegurar que aplicaria mà dura contra els independentistes catalans, va rebutjar la possibilitat d'una d’amnistia i va assegurar que portaria Puigdemont a Espanya perquè passés comptes davant la justícia. Però l’aritmètica parlamentària va fer que Sánchez necessités els vots dels independentistes per formar govern. Llavors, Sánchez va capgirar el discurs i va acceptar la llei d'amnistia que li exigia Puigdemont, en el preàmbul de la qual es reconeixia el conflicte polític amb Catalunya i s’acceptava implícitament que s’havia utilitzat la justícia per combatre una ideologia política legítima i que per això calia anul·lar totes les causes judicials contra ells.

Això va suposar una esquerda en el monolític bloc espanyolista del PP i PSOE, i a partir de llavors el nacionalisme castellà també ha considerat Sánchez com a enemic d’Espanya. Per això ara tenim la policia i la judicatura analitzant prospectivament (cosa que és il·legal) tota l’activitat política del PSOE per descobrir-hi qualsevol delicte i estan trobant casos de corrupció per tot arreu (Ábalos, Cerdán, Koldo, Leire, la dona de Sánchez, el germà de Sánchez...). Fins al punt que l’antic president Aznar va demanar públicament que: qui pogués fer alguna cosa (contra l’amnistia), la fes. I van sortir iniciatives de l’Audiència Nacional, del Tribunal de Comptes, del Tribunal Suprem, i d'altres tribunals menors, per entorpir la llei d’amnistia i no aplicar-la. Fins i tot, una associació conservadora de jutges va elaborar un manual per boicotejar la llei i el van enviar-lo a 5.000 jutges a través del correu electrònic del Consell General del Poder Judicial, que se suposava que havia de ser una institució neutral. Una de les estratègies va ser elevar preguntes a la Justícia de la UE sobre la compatibilitat de la llei d’amnistia amb el dret de la UE. Així, com a mínim, dilataven l’aplicació de la llei degut a la lentitud de la justícia.

Seguiment judici procés al carrer 2019

I ha arribat el dia, el 16 de juliol el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), des de Luxemburg, va dictar dues sentències crucials en resposta a les qüestions que li havien plantejat. Les sentències avalen la llei d’amnistia, permeten amnistiar a les persones que havien sigut acusades de terrorisme, encara avui sense proves inculpatòries, i van encara més enllà del que els havien demanat, tancant la porta a més dilacions i incompliments i donant dos mesos per anul·lar les causes.

I aquestes primeres setmanes ja s'han vist obligats a començar a amnistiar a persones que portaven nou anys pendents de la justícia. Veurem què fan en els casos més complicats per al nacionalisme castellà, com el de Puigdemont, però tenen poc marge per contradir el TJUE.

Les sentències han causat commoció perquè desautoritzen completament l’estratègia de la justícia espanyola de perseguir, condemnar i allargar els processos judicials amb voluntat venjativa. Aquestes sentències ja es podien intuir en un dels primers casos, el 2018, davant la justícia alemanya, en que Espanya demanava que s’extradités a Puigdemont, al que l'Audiència de Schleswig-Holstein va respondre que el que havia passat a Catalunya no era delicte a la UE. I és que s’han anat guanyant tots els casos a: Bèlgica el 2018, Alemanya el 2018, Bèlgica el 2021 cas Lluís Puig, Itàlia el 2021, sentència del TJUE sobre les prejudicials de 2023, anul·lació per part del TJUE de la retirada de la immunitat el 2026 i ara l'aval del TJUE a la Llei d'Amnistia el 2026.

Protesta post-sentència

És una victòria enorme de l’independentisme català que ha demostrat, a Europa, que la postura espanyola i la seva ofensiva judicial no tenen cabuda dins de la UE i constitueixen, al mateix temps, una prova més que Catalunya necessita constituir-se en un estat propi per defensar-se del nacionalisme castellà.

A més, el 2023 el TJUE ja va emetre una sentència on va definir, en relació a aquesta persecució, el terme GOIP (Grup Objectivament Identificable de Persones) que permet que els catalans justifiquin davant d'altres països que reben un tracte penal discriminatori a Espanya pel fet de tenir aquestes idees polítiques.

De totes maneres, aquesta llei d’amnistia també ha suscitat desconfiances i oposició en sectors independentistes, perquè es temia que es pogués donar a entendre que situava el conflicte Catalunya-Espanya en termes d’igualtat, quan no és així perquè Catalunya no va agredir Espanya i sí va passar a l’inrevés, i també es podia entendre que els catalans tenim voluntat de reconciliació i de pacificació, quan en realitat no volem amagar el conflicte sinó que serveixi per fer aflorar la violència sistemàtica i encoberta que patim per part d’Espanya. I en part perquè l’anul·lació de les causes fa que la UE i els organismes que vetllen pels Drets Humans vegin que la situació de vulneració de drets s’ha acabat i ja no hi hagi incentius per pressionar Espanya, i en realitat, tota aquesta gent que ha estat pendents de processos judicials interminables, ja han patit molt encara que ara anul·lin les causes.

Està clar que la llei d’amnistia no és ideal perquè el que seria just, en realitat, seria condemnar els jutges prevaricadors que han utilitzat la justícia amb fins polítics.  Però en una situació en la que els jutges han fet el que han volgut contra nosaltres, que la justícia europea els desautoritzi, és una victòria sense pal·liatius. I, a més, ha trencat l’harmonia dintre del bloc nacionalista castellà enfrontant a mort el PP i el PSOE, cosa que està desestabilitzant la política espanyola i, l’afebliment de l’estat opressor, podria afavorir la possibilitat de l'alliberament dels catalans. I en definitiva, en el nou embat, que tindrà lloc tard o d'hora, Espanya no podrà brandir la mateixa espasa i haurà de contenir-se davant d’uns socis europeus i una justícia europea que ja li ha vist la manera de fer.

Article 543

LA SELECCIÓ ESPANYOLA DE FUTBOL COM A METÀFORA D’ESPANYA

Selecció espanyola guanyadora del Mundial 2026

En el mundial de futbol d’enguany, haureu vist que la selecció espanyola va guanyar el torneig, i en canvi, no haureu vist pas la selecció de Catalunya, no perquè no s’hagi classificat, sinó perquè no li permeten jugar a nivell internacional. I en canvi, sí que haureu vist les seleccions d’Anglaterra i Escòcia, o les dels Països Baixos i Curaçao. I és que els catalans sí som bons en el futbol. De fet, hi havia 20 catalans repartits entre sis equips: onze jugadors a la selecció d’Espanya (gairebé la meitat dels 26 seleccionats), quatre a la selecció de Marroc, i entrenadors a Portugal, Estats Units, Panamà i Catar. I, en concret, vuit jugadors són del F.C. Barcelona (Barça), un dels equips més antics i importants del món. A més el gol amb el que Espanya va guanyar la final el va fer Ferran Torres, jugador del Barça que parla català, igual com en l’altre mundial que Espanya va guanyar el 2010, el gol el va fer Iniesta, també jugador del Barça que, tot i ser nascut a Castella, sap parlar català.

Selecció catalana 1912

De fa dècades Catalunya vol que la seves seleccions siguin reconegudes internacionalment. El 1902 es creava un embrió de la Federació Catalana de Futbol i el 1904 la selecció catalana va començar a disputar partits amistosos. Formalment la constitució de la selecció catalana va ser el 1915 i des de llavors ha disputat més de 200 partits, amb diversos títols de la Copa Príncep d’Astúries a principis del segle XX, a més, Catalunya va arribar a enfrontar-se en quatre ocasions a la selecció espanyola abans de 1953 i, més recentment, ha guanyat en partits contra equips potents com França o el Brasil. El 1998 es va constituir oficialment la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes per aconseguir el reconeixement internacional en tots els esports. Però Espanya no ens permet exercir com a nació i ens obliga a participar internacionalment a través del seu equip (literalment els jugadors seleccionats no es poden negar a participar-hi sota amenaça de represàlies).

També en el futbol tracten la nació catalana com una propietat de la seva nació espanyola: amb una lògica extractiva, aprofiten l'esforç i el talent de Catalunya, decisiu per al seu equip, sense voler acceptar el nostre anhel de participar internacionalment. I apliquen la mateixa lògica extractiva colonial en tots els àmbits, també en l'econòmic, per exemple. Ho vam poder comprovar aquest 17 de juliol en la publicació de les inversions de l’Estat durant el 2025. En una lectura ràpida, podem veure que Catalunya (16,5% de la població de l’Estat i produint el 19% del PIB), ha rebut 8,6% de les inversions estatals, mentre que la Comunitat de Madrid, amb valors de població i producció semblants (14,4% de la població i 20% del PIB), ha rebut un 20,9% de les inversions. És a dir, cada habitant de Madrid ha rebut 2,7 vegades més inversió estatal que cada habitant de Catalunya! És una desproporció injustificable entre dos territoris comparables a nivell de riquesa i de productivitat. No estem comparant Catalunya amb altres territoris més pobres o necessitats que podrien rebre més diners per intentar compensar la desigualtat. La comparació amb Madrid, deixa claríssim que Catalunya pateix un tracte colonial, encara que s'intenti amagar!

Queda clar que, formant part d'Espanya, Catalunya mai podrà tenir seleccions nacionals que ens representin internacionalment. La única via serà, en aquest tema també, esdevenir un estat i, llavors sí, poder participar amb la selecció pròpia com totes les altres nacions amb estat. Més enllà de l'esport, el fet és que Catalunya no vol pertànyer a Espanya per la força. Mereixem poder exercir els nostres drets polítics de manera sobirana, i seguirem batallant fins a aconseguir-ho.

 

 

 Article 542

ESPANYA INTENTA IMPOSAR EL SEU RELAT NACIONALISTA EN LA VISITA DEL PAPA

La recent visita del Papa a Barcelona, el 9-11 de juny, per inaugurar la Torre de Jesucrist de la Sagrada Família —el temple de l'arquitecte Antoni Gaudí, històric defensor de la identitat catalana— ha tornat a posar de manifest el profund conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Per a molts ciutadans, les autoritats de Madrid han intentat utilitzar aquest esdeveniment religiós de ressonància mundial com una eina geopolítica. L'objectiu era transmetre una imatge d'absoluta normalitat institucional i intentar diluir, davant de la comunitat internacional, les demandes d'autodeterminació del poble català.

Per entendre el malestar de la societat civil, cal tenir en compte que, des de fa anys, una part molt significativa de la població de Catalunya reclama el dret a decidir el seu futur polític i deixar de ser una colònia (l'espoli fiscal de Catalunya té com a conseqüència que 25.500 milions d'euros, un 10% del PIB de Catalunya, vagin cada any a Madrid i no tornin). El moviment sobiranista ha generat grans protestes i un fort xoc amb el govern central, el qual nega la possibilitat de separació. En aquest escenari, la preparació de la visita papal es va convertir en un motiu de disputa identitària, especialment quan es va fer públic que la cerimònia oficial es faria gairebé íntegrament en castellà i no en català, la llengua pròpia del territori.

Aquesta decisió, impulsada per la Conferència Episcopal Espanyola, va ser vista com un intent d'espanyolitzar tant la figura de Gaudí com la mateixa basílica. Es tracta d'una pràctica que molts sectors catalanistes qualifiquen de política colonial, ja que redueix el català a una llengua secundària o regional. Tot i que les protestes ciutadanes van obligar el Vaticà a modificar el guió per incloure el català, la presència del castellà va fregar el 50% de l'acte, acompanyat d'una forta representació de la monarquia i de l'executiu espanyol.

La tensió va arribar al seu punt àlgid al final de la cerimònia. Els 600 cantaires de diversos cors locals que eren els encarregats de la part musical a l'acte, van organitzar una acció reivindicativa pacífica per mostrar al món que el desig d'independència continua vigent. Quan es disposaven a cantar l'himne nacional de Catalunya i a mostrar banderes independentistes, les forces de seguretat de l'Estat van intervenir immediatament, expulsant-los del temple i retenint-los al carrer. Aquesta contundent resposta policial evidencia la repressió que Espanya està disposada a exercir per evitar que el conflicte pugui ser percebut internacionalment, però alhora també mostra la voluntat de persistència de la societat catalana que es posa de manifest a la mínima oportunitat. 

Imatges de l'expulsió dels 600 cantaires:

https://x.com/i/status/2064954940699607179
https://x.com/i/status/2064818293773381896

Article 541

ÉS COHERENT EL "NO A LA GUERRA" DE PEDRO SÁNCHEZ DAVANT TRUMP?

El 28 de febrer de 2026, Susan Sarandon va rebre, a Barcelona, el premi internacional del certamen de cinema dels Goya i, en roda de premsa, va declarar la seva admiració pel president espanyol Pedro Sánchez, a qui troba alt i guapo, perquè com va dir, tot i que sap molt poc sobre ell, sempre el troba al costat correcte de la història, en referència a la seva denúncia contra la guerra a Gaza i al reconeixement que Espanya va fer de Palestina com a estat, i també a la negativa davant Trump d'incrementar la despesa militar d’Espanya fins al 5% com a membre de l'OTAN, per la seva oposició al segrest de Maduro a Veneçuela i per l'oposició a l'atac contra Iran, arribant a impedir que s’utilitzin les bases dels EUA a Espanya per proveir-se de combustible de camí cap a l’Iran, i en definitiva per demanar que es negociï per evitar la guerra i no dinamitar l'ordre internacional.

Otan, Brussel·les, 11/07/2018, EFE, Olivier Hoslet  

Certament, Sánchez és alt i atractiu, però com diu Sarandon, no el coneix massa bé. Perquè, per un cantó s'agraeix que Sánchez s’oposi discursivament a les accions unilaterals de Trump i Netanyahu en un moment en que un bon grapat de països tenen por de Trump i no s’atreveixen a criticar-lo i, possiblement Sánchez té aquestes idees que admiren Sarandon i no menteix, però també és evident que la motivació per enfrontar la seva postura a la de Trump és per interès electoral, atès que les enquestes prediuen que perdrà les eleccions davant l'extrema dreta espanyola i, entrant en aquest combat èpic contra Trump i l’extrema dreta global, Sánchez espera recuperar votants i poder derrotar els "trumps locals" del PP i Vox.

Però aquesta postura internacional de Sánchez és anecdòtica i és una opinió més enmig de moltes altres opinions. En canvi, la seva posició, en el cas del conflicte que Espanya té amb Catalunya, seria determinant i possibilitaria immediatament una solució: el dret a l’autodeterminació dels catalans, tal com Sánchez ha demanat pel que fa al cas dels palestins. Però en aquest conflicte al seu propi estat, Sánchez no tria la posició moral de fer valer els drets humans, socials i polítics, sinó que pren partit pel bàndol més fort (que és el seu) en contra dels catalans a qui se’ls nega la llibertat de triar democràticament.

Els catalans sabem com Sánchez va recolzar l'aplicació il·legítima de l'article 155 de la Constitució Espanyola per suspendre l'autogovern català per causa d’haver preguntat a la ciutadania catalana en referèndum sobre quin marc polític preferia. Sánchez també ha autoritzat l'espionatge il·legal dels telèfons mòbils d'independentistes catalans en el major cas mundial d'espionatge amb el programari Pegasus. A més, està infiltrant policies en moviments socials catalans pacífics. I tracta Catalunya com una colònia interna, i la segueix espoliant amb un superàvit anual (22.000 M€ el 2021, gairebé un 10% del PIB català, però ja es calcula que serien 25.500 M€) entre el que els catalans paguen en impostos a Madrid i el que torna en inversions de l’estat. Però a més d'aquest espoli estructural de fons, reiteradament Espanya no compleix amb els pressupostos i, per exemple el 2021, va invertir a Catalunya només un 36% del que havia pressupostat, mentre que a Madrid va ser invertir-hi un 184% del pressupostat (2). És a dir, que Sánchez pretén pacificar la colònia, però no permetent que els catalans es puguin alliberar de la dominació de Madrid, allò que sí que reclama, per exemple, per als palestins.

Per això, no demanem a Sánchez que abandoni aquesta posició a favor de la pau, la legalitat internacional i el dret a la sobirania dels pobles afectats per Trump o Netanyahu, sinó que li demanem que, en els casos que afecten Espanya, sigui coherent i no es contradigui segons parli dels EUA i Israel o d'Espanya: Espanya ha de reconèixer el dret d'autodeterminació de Catalunya.

Article 540

LA JUSTÍCIA EUROPEA ESMENA EL PARLAMENT EUROPEU A FAVOR DELS INDEPENDENTISTES CATALANS

MHP Carles Puigdemont a l'Europarlament

L’independentisme català té vocació democràtica i pacífica i, per això, mai ha perseguit el seu objectiu a través de la lluita armada, ni de la guerra, sinó a través de mecanismes democràtics. Per això, després d'anys d’intentar acordar amb Espanya un referèndum d’autodeterminació de Catalunya, finalment va decidir organitzar-lo malgrat l’oposició d’Espanya que no volia, de cap manera, que hi hagués un pronunciament del catalans sobre aquesta qüestió. Pel fet de ser dins de la UE, Catalunya comptava que Espanya no podria reprimir mortalment com havia fet el 1462, 1641, 1714, 1842, 1931, 1934 i 1936-75, i fins i tot que la UE obligaria Espanya a negociar per trobar una sortida al conflicte Espanya-Catalunya. Efectivament, el 2017 Espanya no va gosar matar catalans, però sí que va reprimir el referèndum amb la policia. Alguns polítics europeus van rebutjar aquella violència, i fins i tot sabem que la UE es va plantejar de mediar en el conflicte, però va ser convençuda per Espanya que era una qüestió interna en la que la UE no havia de ficar-s’hi. I la UE va acabar mirar cap a una altra banda, per a decepció dels catalans.

Diputat europeu per Cs, Adrián Vázquez

Malgrat això, el catalans sí que estaven segurs que la Justícia europea els defensaria davant de les ànsies de venjança que la ultranacionalista Justícia espanyola. Per això el president català Carles Puigdemont es va exiliar a Bèlgica i va evitar ser empresonat amb l’ajuda de la justícia belga. A més, Puigdemont va presentar-se a les eleccions europees de 2019 i les va guanyar aclaparadorament a Catalunya, de manera que va aconseguir la immunitat parlamentària per seguir lluitant en el marc europeu, juntament amb Toni Comín i Clara Ponsatí. Per destruir aquesta immunitat, els partits espanyols van començar a situar polítics en els llocs clau, per exemple, Ciudadanos, un partit ultranacionalista, va col·locar a l'espanyol Adrián Vázquez com a cap de la Comissió d’Assumptes Jurídics del Parlament Europeu que havia de gestionar el suplicatori, demanat per Espanya, per poder suspendre la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí.

La immunitat es pot revocar per impedir la impunitat, però òbviament requereix una serie de requisits perquè no es converteixi en una via d’entrada a la persecució política del diputat i una vulneració dels drets dels seus electors. Històricament la majoria de suplicatoris s’han aprovat, i alguns també s’han desestimat per considerar que hi havia una motivació política darrera, però sempre s’han decidit per unanimitat gairebé total. En canvi en aquest suplicatori, hi va haver 400 vots a favor (només un 58%), 240 en contra i 45 abstencions. Però, a banda d'això, el que no s’havia vist mai és que la justícia europea corregís una decisió del Parlament Europeu de retirar la immunitat d’un eurodiputat. I això és el que ha passat el 5 de febrer de 2026: el TJUE (Tribunal de Justícia de la UE) ha desautoritzat l’eurocambra i ha anul·lat l’aprovació, el 9 de març del 2021, del suplicatori demanat per la justícia espanyola. El TJUE valora que aquella decisió venia viciada des de l’inici per una manca d’imparcialitat, perquè responia a una estratègia de persecució premeditada.

Diputat Angel Dzhambazki

Però és que aquesta sentència també corregeix la sentència del Tribunal General de la UE (TGUE) del 5 de juliol de 2023, que va donar la raó al Parlament Europeu en la decisió de retirar la immunitat a tots tres eurodiputats. I també contradiu l’opinió de l’advocat general Maciej Szpunar, del setembre de 2025, que avalava la retirada de la immunitat. El TJUE ha sentenciat que el parlament, en la gestió del suplicatori, “hauria d’haver exclòs un ponent que era membre del grup polític [Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus] al qual pertanyien els diputats d'un partit polític [Vox] que va promoure el procés penal” contra els afectats. El ponent del suplicatori designat per la Comissió d’Adrián Vázquez va ser l’eurodiputat búlgar d’extrema dreta, Angel Dzhambazki, que no va ser apartat malgrat que els advocats de Puigdemont van exposar que havia participat en un acte de Vox contra Puigdemont i havia aplaudit consignes com «Puigdemont, a la presó!». El TJUE anul·la aquell suplicatori per l’ús interessat de les institucions europees per part dels partits espanyols per a fer una cacera política contra els independentistes catalans.

Així les coses i, malgrat que els catalans han entès que la independència l’hauran d’aconseguir per la via de la pressió social amb mètodes no-violents, aquesta plantofada tan dura del TJUE, atenent-se a la llei, sobre el Parlament Europeu i el TGUE, tots dos cooptats pels interessos de l’Estat espanyol, dóna pistes de quin podrà ser el posicionament imminent del TJUE sobre la llei d’Amnistia, forçada pels independentistes catalans en el Congrés espanyol, i que els jutges del Tribunal Suprem espanyol es neguen a aplicar a Puigdemont. Si el TJUE recolza la llei d’Amnistia, podrem veure una tornada triomfal de Puigdemont a Catalunya davant de la impossibilitat de la Justícia i la policia espanyola de fer res per impedir-ho. Veurem...

Article 539

PER QUÈ ESPANYA ARRIBA AL 2026 AMB UNA GRAN INESTABILITAT POLÍTICA?

Fiscal General de l’Estat, Álvaro García Ortiz

L’Estat espanyol no està format per una nació, sinó per diverses nacions: Castella (antiga Corona de Castella), Euskadi, Galícia i els Països Catalans (antiga Corona Catalano-Aragonesa, on es parla català). Però Castella (amb capital a Madrid) mai ha volgut que fos un estat que beneficiés a tothom, sinó que ha concebut les altres nacions com a colònies conquistades a les que espolia, com va fer a l’Amèrica, Guinea Equatorial, Sàhara Occidental i Filipines. Per a Espanya, la identitat diferenciada d’aquestes altres nacions no és una riquesa per al país sinó que és vista com un perill, per això sempre les nega i les intenta disminuir. Però, com que l’antiga Corona Catalano-Aragonesa va ser una de les grans nacions del Mediterrani, la voluntat de Catalunya de deslliurar-se d’Espanya i recuperar la seva sobirania sempre ha estat present al llarg de la història i seguirà fins que ho aconsegueixi.

Manifestació contra la llei d'amnistia

Per això el 2017 Catalunya va organitzar un referèndum d’autodeterminació i Espanya no va dubtar a reprimir-lo amb 10.000 policies, amb unes imatges que van donar la volta al món. Després l’"estat profund", a través de la judicatura, va encarregar-se de la venjança contra els polítics catalans. El Tribunal Suprem va retorçar la llei per condemnar-los a cent anys de presó, malgrat que en el referèndum no hi va haver cap tipus de violència i es van contemplar totes les opcions, tant la de marxar d’Espanya com la de quedar-s’hi. Però aleshores, tot l’espectre polític (inclòs el PSOE) ho va veure bé perquè es tractava d’intentar destruir els independentistes catalans.

Quan el govern de dretes del PP va caure, va substituir-lo el PSOE de Sánchez que va seguir amb la política de negar tots els drets als independentistes catalans. Però llavors, una severa condemna del Consell d’Europa va obligar Sánchez a indultar els presos polítics catalans perquè sortissin de la presó. I, en la següent legislatura, l’ànsia de governar de Sánchez, per l’aritmètica parlamentària, el van obligar a pactar amb els independentistes catalans, que li van exigir una llei d’amnistia que situés el problema polític al mig del debat, eliminés les inhabilitacions dels polítics catalans indultats i impedís l’entrada a presó d’activistes catalanistes. Els independentistes mateixos desconfiaven d’una llei així perquè, tot i que era necessària a nivell judicial, podia permetre que Espanya semblés conciliadora i pogués amagar la seva veritable ànima repressiva, i és que el PSOE sempre s’havia oposat a una llei d’amnistia i només la va impulsar com a recurs tàctic, sabent que després els jutges haurien d’interpretar la llei i que, pel seu perfil ultra-espanyolista, la cosa no aniria massa enllà. L’amnistia va evitar que entressin més activistes a la presó, però ni va treure les inhabilitacions dels polítics i encara menys va permetre el debat sobre l’autodeterminació.

Manifestació independentista

Però només pel fet d’haver desactivat la venjança del Tribunal Suprem, l’"estat profund" no va poder digerir aquest moviment del PSOE i el va expulsar del «consens constitucional» que està pensat per impedir que les nacions se’n puguin separar. Per això, la policia, la judicatura i la premsa van començar un assetjament judicial a Sánchez com a "enemic d’Espanya", igual com havien fet amb els independentistes catalans.

La justícia espanyola ha organitzat una campanya d’investigacions prospectives (il·legals) de la policia buscant d’incriminar l’entorn del president Sánchez en qualsevol possible delicte. Així, finalment, han inculpat la dona i el germà de Sánchez, estan jutjant per corrupció tres homes de confiança de Sánchez (Ábalos, Cerdán i Koldo) i han destapat diversos casos d’assetjament sexual de polítics del PSOE i, sobretot un fet inèdit que mai havia succeït: el Tribunal Suprem ha condemnat el Fiscal General de l’Estat elegit pel PSOE, Álvaro García Ortiz, a dos anys d’inhabilitació i multes per haver pressúmptament filtrat a la premsa l’estratègia de defensa d’un acusat pròxim al PP que demostrava que havia comès el delicte. Malgrat que filtrar informació d’aquesta naturalesa a la premsa no és legal, a Espanya hi ha filtracions constants a la premsa per part de la justícia i mai s’han investigat. A més tampoc s’ha pogut provar que fos el fiscal general qui ho fes. I també és rellevant que, malgrat la lentitud habitual de la justícia espanyola, aquest cas es va jutjar a tota velocitat i, el 20 de novembre (precisament, el dia de l’aniversari de mort del dictador Franco), els jutges mateixos van comunicar el contingut de la sentència a la premsa abans que ni tan sols s’hagués començat a redactar!

Manifestació independentista

Espanya està patint una descomposició política que la situa en un pendent sense frens, amb una justícia desbocada, que no és que depengui dels partits polítics, sinó que actua amb criteri polític propi i va molt més enllà que els partits. I aquest monstre que es va engendrar atacant bascos i catalans, ara amenaça de devorar a Sánchez, sense cap mena de reticència a retorçar els fets per utilitzar la llei com a arma política («lawfare»).

Aquesta Espanya com a presó de nacions necessita un entramat judicial, policial, polític, econòmic i mediàtic que exerceixi violència per impedir qualsevol replantejament de l’Estat i això inevitablement acaba corroent qualsevol possibilitat de democràcia. Espanya només podria arribar a ser veritablement democràtica si acceptés el dret a la llibertat de les nacions que la conformen, però això és un impossible perquè contradiria la pròpia naturalesa amb la que va ser concebuda Espanya.

Possiblement el 2026 caurà el govern del PSOE i tornarà l’extrema dreta del PP de la mà de l’extrema dreta dura de VOX. Aquesta perspectiva encara referma més l’anhel dels catalans de recuperar la sobirania i, la propera vegada que es desafiï Espanya, no haurem d’esperar que la UE beneeixi la independència de Catalunya, sinó sostenir la lluita no-violenta fins al final, fins aconseguir de tornar a ser un estat independent.  

Article 538

CATALUNYA VA DECLARAR LA SEVA INDEPENDÈNCIA EL 2017

Autoria: Columna 27-O

La força dels fets consumats fa que, des de fora, Espanya es vegi com un país normal, semblant als altres països, amb una suficient cohesió nacional, però de dins estant, aflora per tot arreu el conflicte permanent entre dos nacions: per una banda Castella i els territoris que ha absorbit i, per altra banda, la part de Catalunya que és a Espanya, amb capital a Barcelona (Catalunya té una part a l’Estat francès, amb capital a Perpinyà) i els territoris germans on també parlen català (País Valencià i Ses Illes). Són nacionalment diferents, s’hi parlen llengües diferents, hi ha maneres de ser diferents i, si formessin part de països diferents, com ho van ser en el passat, tothom ho trobaria ajustat a la realitat. Després també hi ha dues realitats més petites que no acaben d’encaixar dins d’Espanya: el País Basc i Galícia.

Autoria: Consell de la República

És a dir, que l’Estat espanyol no ha aconseguit fer reeixir un sentiment comú, degut a les diferències preexistents i per una constant actitud impositiva i no respectuosa. Catalunya mai ha acceptat aquesta annexió violenta. Castella ha intentat dissimular les seves imposicions, però, cada 50 anys, ha hagut de sufocar violentament les revoltes socials i intents d’independència de Catalunya. Això succeeix de fa tres segles: La penúltima vegada havia estat la Guerra espanyola i la dictadura de Franco (1936-1975) i l’última des de 2017 fins avui dia, amb la repressió de l’actual moviment independentista.

De 2010 fins el 2017, Catalunya va intentar negociar un referèndum acordat amb Espanya, però donada la negativa constant i sense alternatives de Madrid, el 2017, el poble català va organitzar un referèndum d’autodeterminació unilateral. Madrid va enviar 10.000 policies per reprimir el referèndum, però aquest es va acabar celebrant per la determinació del poble i, malgrat tots els impediments, hi van votar 2,3 milions de persones amb un 90% a favor de la secessió. Per això el 27 d’octubre de 2017, el Parlament català va declarar solemnement la independència de Catalunya, que segueix políticament vigent. L’únic motiu pel qual no es va fer efectiva va ser perquè Espanya ho va impedir amb tota la força de la llei, la policia i l’amenaça de l’exèrcit de que hi haurà un bany de sang.

Autoria: Albert Salamé

Vuit anys després, Espanya segueix imposant-se per la força i no ha ofert cap solució alternativa. Madrid simplement ha ignorat la voluntat catalana i el seu únic objectiu és pacificar la sublevació de la colònia i normalitzar la situació segons els seus interessos nacionals i extractius. Està fent valer tots els elements subliminals possibles per diluir i intentar fer desaparèixer el fet diferencial català que persisteix des de la fundació de l’Estat espanyol.

En record de la declaració d’independència de Catalunya, aquest 27 d’octubre de 2025, un grup d’activistes han caminat durant 15 dies, recorrent els 215 km des de Salses (a la Catalunya situada actualment a l’Estat francès) per arribar a Barcelona el passat 27 d’octubre per deixar clar que, el sentiment català de no voler ser governats per altres, continua intacte.

Autoria: ANC

I això succeeix al mateix temps que el partit Junts, independentista català, de Carles Puigdemont (el que era President de Catalunya el 2017), acaba de retirar el seu suport imprescindible perquè el govern de Pedro Sánchez tingui majoria parlamentària. Fins ara li havia donat suport esperant que podria pactar amb ell: la fi de la persecució judicial, la fi de l’espoli econòmic de Catalunya, les gestions d’Espanya per aconseguir l’oficialitat del català a la UE, el reconeixement del conflicte polític entre Catalunya i Espanya i, sobretot, una sortida democràtica per exercir l’autodeterminació amb garanties de respecte per part d’Espanya.

Autoria: Albert Salamé

El govern de Sánchez havia fet moltes promeses i ha anat aprovant, amb el fre de mà posat, algunes mesures, però sempre assegurant-se que el context no permetés que arribessin a suposar cap avanç significatiu. Per això, finalment Junts s’ha vist obligat a retirar-li el suport i, a partir d’ara, Sánchez no té majoria per aprovar res, tot i que ja ha manifestat que, a diferència del que passaria a qualsevol altre país europeu, no dissoldrà el govern, ni convocarà eleccions, sinó que intentarà seguir al govern com pugui.

Per tant, aquest govern podria caure en qualsevol moment i l’únic argument que esgrimeix para continuar, malgrat la seva insostenible fragilitat, és l’espantall que l’alternativa seria un govern d’extrema dreta (PP i VOX). Però el govern de Sánchez igualment no està volent encarar el problema estructural que té l’estat quan ignora i fa veure que no existeix la determinació catalana de deixar de ser un poble súbdit de Madrid i poder-se governar com qualsevol altra nació d’Europa.

Article 537

NOVA MANIFESTACIÓ MULTITUDINÀRIA A CATALUNYA

Bcn, 11/9/25, Albert Salamé

Com cada 11 de setembre, commemorem que, en aquesta data de 1714, Catalunya va perdre heroicament la guerra contra Castella i va quedar-hi sotmesa contra la seva voluntat: les seves institucions, més democràtiques que les castellanes, van ser abolides; el seu confederalisme respectuós entre Catalunya, Illes Balears, País Valencià i Aragó, va passar a ser una simple i empobridora dependència de Madrid; la seva llengua catalana, amb una literatura riquíssima i un vivíssim ús popular, va ser prohibida i perseguida; el comerç cap a la Mediterrània va deixar lloc a la conquesta d’Amèrica; milers de catalans van ser humiliats fent-los destruir les seves pròpies cases i altres milers van ser assassinats sense misericòrdia. Catalunya no ha acceptat mai aquesta situació i sempre ha volgut recuperar la seva sobirania plena, però ha patit imposició i repressió constantment.

Bcn, 11/9/25, Albert Salamé

Ara Espanya està dins la UE i presumeix de ser una suposada democràcia, per tant no quedaria bé que bombardegés i sotmetés Barcelona com ho han fet en el passat, per això, des de 2010 ha aflorat un potent moviment independentista que, cada 11 de setembre, ha organitzat les manifestacions multitudinàries més grans d’Europa. Enguany es van fer tres grans manifestacions al llarg del territori: Barcelona, Girona i Tortosa.

Aquestes manifestacions, malgrat ser multitudinàries i impensables en altres latituds, van tenir dues característiques: En negatiu, que hi va haver una mica menys d’afluència que abans del referèndum de 2017 (això pot considerar-se normal tenint en compte que han estat 15 anys consecutius de manifestacions multitudinàries, i que ja no tenen l'element de novetat que van tenir al principi), i en molt positiu, el fet que cada vegada s’hi manifesta més gent jove. Joves que no van poder votar en el referèndum de 2017, però que tenen molt interioritzat que Catalunya necessita alliberar-se d’Espanya si vol persistir i tenir un millor futur. Perceben clarament que l’Estat ens considera una propietat i ens tracta com una colònia.

 

Bcn, 11/9/25, Albert Salamé

Haurem de trobar la manera de superar la seva negativa a permetre una sortida democràtica (perquè saben que Catalunya votaria marxar). Espanya vol obligar-nos a pertànyer al seu Estat per la força, cosa que és injustificable en democràcia. Al mateix temps també estem decepcionats amb la UE que ha permès l’abús espanyol: Espanya intenta minoritzar la llengua catalana perquè el castellà acabi sent la llengua que es parli a Catalunya, també escanya l'economia catalana, disminueix el finançament per a les infraestructures i els serveis socials catalans, coacciona la política catalana, persegueix judicialment els activistes independentistes, organitza operacions clandestines per intentar derrotar l'independentisme, espia il·legalment, infiltra policies, etc... 

Bcn, 11/9/25, Albert Salamé

Tot això fa que la solució política sembli més complicada, però alhora fa insofrible, sobretot per als joves, la imposició espanyola i moltíssima gent ja viu mentalment fora d'Espanya, aliens als elements aglutinadors del nacionalisme banal espanyol.

I és que Espanya no vol solucionar el conflicte sinó que pretenen que acceptem com a inevitable l’status quo, però els catalans som fills d'una de les més grans nacions medievals que dominava el Mediterrani i el nostre anhel de llibertat és indestructible. Per això malgrat les contínues onades migratòries que han arribat al nostre país, últimament amb índexs que són dels més alts del món, s’ha aconseguit que aquesta immigració s'hagi integrant al poble català en comptes de diluir-lo i fer desaparèixer la llengua catalana. 

Tortosa, 11/9/25, ANC

Tard o d’hora, Espanya haurà d'acceptar que avui dia no pot mantenir Catalunya en captivitat en contra de la seva voluntat. L'anhel de llibertat del nacionalisme català, que és resistencialista, ja seria motiu suficient per justificar la necessitat de llibertat, però és que, a més, la societat catalana té unes maneres de ser i fer massa diferents de les de Madrid, en la que, al voltant de la monarquia i d'un nacionalisme espanyol agressiu i dominador, s'articula una classe econòmica extractiva que vampiritza tot l'Estat en benefici propi. Per això cal saber que Catalunya no deixarà de lluitar fins aconseguir ser lliure.

Article 536

EVOLUCIÓ DEL CONFLICTE CATALUNYA-ESPANYA

Júlia Partal, 11/09/2024

Espanya no és una nació, sinó un conjunt de nacions, sobretot la unió de dos regnes (a part del cas del País Basc): El Regne de Castella i el Regne Catalano-aragonès. Castella era governada per reis absolutistes amb un imperi transoceànic conquerit per les armes. La Corona Catalano-aragonesa era una confederació de quatre regnes sobirans, amb unes corts que feien de contrapès del rei. Va tenir un dels primers parlaments del món i va ser un gran imperi medieval que va comerciar amb tot el Mediterrani. La unió voluntària dels dos regnes va acabar, el 1714, amb una guerra que va imposar Castella i la seva manera de governar i va sotmetre Catalunya fins avui dia.

Com que Espanya no és una nació sinó un entramat de poder al voltant de la monarquia i centrat en Madrid, l’epicentre de la nació castellana, no té un projecte nacional pel bé comú, sinó que viu amb l’únic objectiu d’evitar la disgregació de l’Estat per no perdre aquesta estructura d’acaparament econòmic i de clientelisme, que inevitablement provoca un degoteig continu de casos de corrupció en els dos grans partits que s’alternen en el poder. Per això l’obsessió contra la independència de Catalunya, creuada en la que Espanya no dubta a usar totes eines de l’estat per atacar l’esforç de la nació catalana per la seva supervivència.

Júlia Partal, 11/09/2024

I aquesta corrupció intrínseca a l’estat, va portar l’actual govern socialista al poder a través d’una moció de censura contra el govern de dretes condemnat pels tribunals per un gran cas de corrupció. Però, d’igual manera, en l’actual govern, acaba d'esclatar un altre gran cas de corrupció centrat en Santos Cerdán, el número tres del partit socialista.

I precisament Santos Cerdán era qui negociava a Suïssa amb el president català Carles Puigdemont, a l'exili a Bèlgica des que es va celebrar el referèndum d'autodeterminació de Catalunya del 2017. Aquesta negociació va ser condició dels catalans per permetre la reedició del govern socialista. Sense Cerdán, continuarà amb l’altre negociador, l'expresident espanyol Rodríguez Zapatero. El seu punt de partida és que no contempla la possibilitat que s'acordi de fer un nou referèndum d’autodeterminació perquè creu que és un mecanisme que divideix enlloc d'unir i perquè no és possible resoldre una qüestió tan complexa amb un sí o un no. Però Zapatero sap que el 1978 es va dur a terme un referèndum sobre la Constitució espanyola, el 1986 sobre l’entrada a l’OTAN, el 2005 sobre la Constitució europea i el 2006 sobre l'Estatut de Catalunya pactat precisament amb Zapatero... I eren assumptes complexes. Però sembla que els referèndums només es poden aplicar quan sortirà el que ells volen. Perquè, malgrat l’actual baralla entre partits independentistes conseqüència de la forta repressió espanyola, i malgrat les enquestes on l’opció independentista baixa, Zapatero sap que, si es planteja un referèndum del que es respectarà el resultat, Catalunya votarà separar-se d'Espanya.

Albert Salamé, 11/09/2024

L’estat espanyol també combat judicialment la independència de Catalunya, demostrant que no és un estat de dret. El Tribunal Constitucional ha resolt que la «llei d’amnistia» aprovada pel Parlament espanyol és constitucional i que han de deixar de perseguir Puigdemont i els altres independentistes, però els jutges del Tribunal Suprem asseguren que seguiran perseguint-los, ignorant la llei i desobeint el Constitucional. A Espanya els jutges dictaminen amb criteris polítics, però no per indicació del govern, és a dir, per manca d’independència judicial, sinó perquè la majoria dels alts magistrats apliquen criteris polítics contra Catalunya per iniciativa pròpia.

Assemblea Nacional Catalana 11/09/2024

I d’igual manera la policia. Acabem de saber que, el 2015, el mòbil de l'expresident català Artur Mas va ser el primer infectat d’Europa amb el programari-espia Pegasus, i el segon del món després de la periodista mexicana Carmen Aristegui. Aquest programari només el poden comprar els estats per lluitar contra el terrorisme i el crim organitzat. Però Artur Mas va ser espiat il·legalment durant cinc anys amb un total de 32 infeccions, durant governs de dreta i d’esquerra, en moments que es convocaven eleccions, es formaven coalicions electorals o governs. És a dir, no és lluitava contra el terrorisme, sinó que s’espiava amb motivació política per intentar derrotar una opció legítima que era majoritària entre els catalans.

Trigarem més o menys, però els catalans continuarem insistint fins aconseguir la independència, perquè ens hi va la nostra supervivència nacional. 

(Article 535)

FALTEN RECURSOS PER A LA SANITAT CATALANA?

És clar que, durant un esdeveniment imprevisible com la pandèmia del covid-19, amb un augment inesperat d’ingressos hospitalaris, la sanitat catalana -igual que totes les del món- es va desbordar. Era normal perquè no es podia preveure. Però que, en una situació quotidiana, la sanitat catalana també estigui desbordada i hi hagi llistes d’espera de mesos, no hauria de ser normal.

Foto: Agustí Codinach 

D’això no en som conscients o no ens molesta massa més enllà de la incomoditat d’haver d’esperar molt per accedir a un especialista, a un tractament o a una prova, però quan el cas és d’urgència, sí podem sentir molta impotència i molta ràbia.

El nostre sistema sanitari és molt bo sobre el paper, perquè ofereix cobertura universal, a diferència d’altres sistemes, com l’alemany o l’holandès que funcionen amb mútues privades que donen un “servei públic”. El nostre sistema té un enfocament socialment més just i en podem estar cofois des d’aquesta vessant, però no tant per la dotació econòmica que administra, perquè no aconsegueix de proporcionar un servei de la màxima qualitat i amb la màxima rapidesa per a tothom.

Fa poc un familiar estimat de Girona ha tingut un càncer que ha evolucionat molt de pressa i l’operació, catalogada com a urgent, ha trigat un mes a arribar perquè el sistema estava desbordat. Llavors ja ha sigut massa tard. El càncer s’havia estès massa i no s’ha pogut fer res malgrat que s’han intentat diverses solucions. Això no pot passar. No ho podem permetre. La societat catalana produeix prou diners perquè un cas així, com tants d’altres, pugui tenir una atenció immediata que garanteixi les màximes possibilitats de curar-se. Cal puntualitzar que l’atenció del personal sanitari ha estat fantàstica, cosa que posa de manifest que, malgrat l’infrafinançament, la vocació dels treballadors sanitaris és digne d’elogi.

Cal que els motius que provoquen aquestes demores imperdonables s’abordin amb profunditat i se solucionin. Cal disposar dels diners necessaris per donar una atenció sanitària el més adequada possible a tothom. No podem permetre que es deixi alguns pacients al marge.

I com es pot explicar que Catalunya tingui infrafinançament de la sanitat i d’altres camps també, si la societat catalana és de les que paga més impostos propis? És que els diners s’administren malament? És que es malgasten en camps no prioritaris? O és que els diners desapareixen? Potser hi ha alguna petita part dels diners que poden tenir aquests destins, però en gran mesura, el que explica aquests alts impostos propis és que intenten de compensar -tot i que no ho aconsegueixen- un dèficit fiscal de proporcions enormes que dessagna la societat catalana traslladant aquest flux cap a l’Estat espanyol: 21.982 milions el 2021, un 9,8% del PIB. I aquest drenatge salvatge té lloc any rere any des de fa centenars d’anys.

I, tot i que, segons qui governi la Generalitat, es dedica una mica més o una mica menys a la sanitat traient-t’ho d’altres partides, el forat que deixa el dèficit fiscal esdevé insalvable malgrat l’esforç en eficiència que es copsa a nivell administratiu i sanitari. No és una qüestió de capacitat, sinó d’una manca crònica del pressupost necessari.

És imperatiu corregir-ho! És inacceptable ser una societat dinàmica que genera recursos suficients, amb àmplies capes de la societat amb moltíssimes necessitats, i no poder garantir una atenció sanitària a tots els seus habitants al més alt nivell possible. La fal·làcia que Catalunya és rica -sí, és cert que genera riquesa- no pot amagar que som una societat que, amb l’actual situació, no som capaços de garantir un nivell de vida digna a tothom que no es pugui pagar de la butxaca uns serveis privats.

(Article 534)

Publicat a: El Punt Avui, El Periódico, Catalunya Cristiana, L'independent de Gràcia, Línia Eixample, La Mañana, Segre i Diari Més.

ESPANYA ESPIA IL·LEGALMENT EL PACÍFIC MOVIMENT PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

El passat 20 de novembre, es va estrenar a HBO Max el film documentari «Surveilled» produït pel periodista Ronan Farrow (fill de Mia Farrow i Woody Allen, guanyador d’un Pulitzer per destapar el cas Harvey Weinstein i una de les cent personalitats més influents de 2018 segons Time). El documentari està tenint molta repercussió a tot el món, però en canvi a Espanya curiosament està essent totalment ignorat per la majoria dels mitjans de comunicació, tot i que l’Estat espanyol hi és un protagonista destacat.

En el documentari, Ronan Farrow s’endinsa en l’obscur món de la indústria dels programaris espia, com Pegasus, utilitzant com a fil conductor el cas del Catalangate. Aquest escàndol ja va ser destapat per ell mateix el 2022 en el reportatge al The New Yorker «How democracies spy on their citizens» (“Com les democràcies espien els seus ciutadans”). Hi documentava la descoberta del laboratori canadenc Citizen Lab del cas d’espionatge a través de telèfons mòbils més important fins ara: Un mínim de 65 persones (polítics, activistes i advocats, pertanyents al moviment pro-independència de Catalunya) havien estat espiades il·legalment, suposadament per l’Estat espanyol en la seva lluita contra el pacífic moviment independentista, l’únic «delicte» del qual és plantejar una proposta política inassumible per al nacionalisme extrem que impera a l’Estat espanyol.

Aquest tipus de programari espia, com Pegasus, administrat per l’empresa israelí NSO Group, es ven únicament a estats per a, suposadament, impedir que terroristes, màfies organitzades i criminals perillosos cometin assessinats. Hi ha un consens tàcit que, en casos així, és pertinent vulnerar el dret a la intimitat i a la privacitat per tal de prevenir mals majors.

Però la tesis del documentari és que aquesta tecnologia pot ser utilitzada més enllà d’aquests supòsits excepcionals. Els règims dictatorials, que ja vulneren tot tipus de drets, poden utilitzar-la fora dels supòsits indicats, com va fer el règim saudita amb Pegasus per a seguir el periodista Jamal Khashoggi i assassinar-lo. Però el documentari planteja que les democràcies occidentals també poden caure en la temptació d’utilitzar aquestes tecnologies gairebé invisibles amb fins espuris contra rivals polítics. Així l’exemple de l’estat espanyol serveix per il·lustrar com està traspassant totes les línies vermelles per tal d’intentar destruir un moviment polític que qüestiona la seva pertinença a l’Estat, encara que el moviment independentista actui democràticament a través de manifestacions civils i plantegi un desenllaç polític negociat i acordat en referèndum.

Però, des de 2010, Espanya ha dut a terme tot tipus d’actuacions legals i il·legals per intentar aturar aquest moviment civil: Ha enviat 10.000 policies a impedir violentament un referèndum, ha creat grups parapolicials per subornar i fabricar proves contra el moviment, ha infiltrat espies a organitzacions civils, ha utilitzat la justícia per reprimir i ha espiat il·legalment a través de telèfons mòbils a totes les persones que hi destacaven.

Malgrat la repercussió que està tenint el documentari a tot el món, sobretot als USA, ha estat ignorat deliberadament per la premsa espanyola que intenta amagar tota aquesta activitat irregular de l’Estat espanyol o, com a màxim, quan surt alguna cosa a la llum, la intenten fer passar com a actuacions «normals» per part d’un estat. Com la Ministra de Defensa Margarita Robles deixava constància en seu parlamentària: «Com no els hem d’espiar i combatre amb tots els mitjans de què disposem, si són un moviment que amenaça la pervivència del nostre estat?». Així ha estat al llarg de la història de l’Estat espanyol, però ara, en un marc suposadament democràtic, es continua aplicant el dogma: «Tot s’hi val per la unitat d’Espanya». Un dogma que l’ultranacionalisme espanyol no té cap mirament d’aplicar al moviment pro-independència català posant en suspens «de manera selectiva» les garanties que diferencien els sistemes democràtics dels dictatorials.

 

 

 

 

 Algunes notícies sobre el documental:

- Democracy Now: https://www.youtube.com/watch?v=4zj5sup0qQc

- CNN: https://www.youtube.com/watch?v=WLbHs_S-Fzc
https://edition.cnn.com/2024/11/18/business/video/spyware-cell-phones-ronan-farrow-documentary-lead-digvid
- Daily Show: https://www.youtube.com/watch?v=bvO-gWlBHzY
- The View: https://www.youtube.com/watch?v=CF0ZXF70eQs
- Amanpour and Company: https://www.youtube.com/watch?v=B0VOvwAGGOw
- The World Street Journal: https://www.wsj.com/arts-culture/television/surveilled-review-the-spies-in-our-pockets-on-hbo-f1373670
- The Guardian: https://www.theguardian.com/tv-and-radio/2024/nov/23/ronan-farrow-surveilled-documentary
https://www.theguardian.com/tv-and-radio/2024/nov/25/surveilled-review-throw-away-your-phone-right-now
- The Objective: https://theobjective.com/espana/politica/2024-11-21/cnn-campana-indepe-espana-pegasus-exteriores/
- Variety: https://variety.com/2024/tv/news/ronan-farrow-warning-hacked-surveilled-hbo-1236214393/
- NPR: https://www.npr.org/2024/11/23/nx-s1-5189839/ronan-farrow-discusses-his-new-hbo-documentary-surveilled

 

(Article 533)