EIXIDA DE L'ATZUCAC INDEPENDENTISTA!

Si semblava que l'amnistia podria servir per als líders independentistes però no per a la tropa, ara anem veient que els jutges estan acceptant a contracor amnistiar la tropa, però no pas als líders, a qui acusarà de "malversació": Puigdemont, Comín, Puig, Junqueras, Romeva, Turull i Bassa.

En aquest context encara menys, fer que Illa, que no ha guanyat netament, pugui governar Catalunya amb suport de partits independentistes no té cap sentit i fer-ho, sigui ERC o Junts, seria entès com una traïció a l‘objectiu de la independència.. I més quan Sánchez i Feijóo s'han posat d'acord per pactar un CGPJ que protegirà Marchena, Llarena i el Suprem en la seva deriva prevaricadora.

Analitzant les eleccions catalanes, convindrem que no han anat bé per a l'independentisme. No perquè no tingui base electoral (en aquesta cas caldria acceptar el resultat), sinó per aspectes conjunturals:

1- Sobretot perquè gran part de la base electoral independentista ha continuat la tendència abstencionista, per la desunió i les lluites caïnites, la desorientació, la despolitització del debat social per part d'ERC a TV3, a CatRàdio, a l’Ara... i, en definitiva, per la pèrdua conjuntural d’un nord clar.

2- Perquè el candidat Puigdemont, per aquesta amenaça, no ho ha pogut ser en igualtat de condicions (cosa que ja hauria d'invalidar les eleccions, o almenys nosaltres no hauríem de validar-ne els resultats): Puigdemont no ha pogut recórrer Catalunya, ni participar als debats electorals... A més, al llarg de la campanya es va generar el dubte sobre la paraula de Puigdemont amb si retornaria de veritat o no (cosa que al final no va de tenir paraula o no, o de ser valent o no, sinó de ser kamikaze o no, perquè qui fa que sigui impossible tornar és l’actitud amenaçadora de la Magistratura que canvia les regles de joc sobre a marxa, com està fent ara. 

En aquestes circumstàncies, podem i és al nostra obligació (per supervivència, perquè ens hi va l'aire que respirem) aspirar a un millor resultat. A més, amb la pugna que hi ha a Espanya amb la llei d'Amnistia i tota la lluita entre jutges i govern, millor no fer ara una investidura absurda que hagi de fer arriscar absurdament a Puigdemont. Per tant, millor anar a noves eleccions, tenint més temps perquè s'aclareixi aquesta situació legal i Puigdemont sàpiga a què atenir-se.

Però unes noves eleccions, en general, no són benvingudes i acostumen a desmotivar els votants. Bé, això si és repetir per repetir, per la incompetència de no haver-se sabut posar d'acord, però no han de desmotivar, sobretot el cantó independentista, si hi ha una proposta que valgui la pena. Aquí és on arribem a que no pot ser una repetició amb Junts, ERC, CUP, Alhora i AC presentant-se com a opcions separades. Junts hi sortiria reforçada perquè el vot independentista s'hi podria concentrar per intentar no perdre, però sense poder assegurar que ell sol avantatjaria Illa, i per part d'ERC i la CUP ja s'endevina que patirien un gran retrocés, Alhora seguiria sense entrar i AC potser sí que podria pujar una mica més amb el premi d'haver aconseguit entrar a les eleccions precedents. Llavors, quin incentiu tindria ERC per repetir les eleccions si l'independentisme pot millorar resultats, però ells els empitjorarien encara més?

Hi ha una fórmula que generaria una evident bona imatge d'ERC perquè representaria abandonar una constant que segur que els ha fet perdre vots: la rivalitat amb Junts que ha augmentat fins a ser una lluita caïnita i gairebé una rivalitat tòxica personal de Junqueras contra Puigdemont. Ara que ERC està apostant per rellevar Junqueras, es podria apostar per superar aquesta dinàmica que hi ha hagut fins ara i anar en coalició amb Junts, amb una mena de "JuntsxSí". 

Això també li permetria anar-se movent en la bona direcció, guanyant temps, sense encara haver de fer una redirecció treballada del propi partit, tot i que sí que es faria una primera redirecció de manera conjunta amb tot l'independentisme.

A més, ERC ha anat defugint el conflicte amb Espanya i la confrontació. Han mantingut alt el discurs independentista, però en els fets han anat reculant (no investint Puigdemont el 2018, despolititzant els mitjans públics, pactant constantment amb el PSOE, no recolzant el Consell per la República, anant contra l'ANC i la mani de la Diada, i no participant en res que pogués agafar la directa per assolir la independència). En aquest sentit, una aposta tan gran per l'independentisme, també ens sorprendria a molts i retornaria l’esperança en ERC.

Aquesta coalició també hauria d'involucrar la CUP, que a resultes dels mals resultats es planteja no defugir, com fins ara, a responsabilitat d'implicar-se en governar, com han sabut fer a Girona. I aquest nou tarannà, molt més madur, també cal demostrar-lo no només amb els seus candidats sinó també amb els dels altres, ara seria amb Puigdemont de candidat. I també caldria incorporar a Alhora que formen part de l'independentisme.

Amb una coalició electoral, ERC s'assegura de no baixar en unes noves eleccions. Seria raonable que les llistes de la coalició li permetessin de mantenir el 34,3% que va ser el seu percentatge de vot independentista en aquestes eleccions. La CUP va tenir un 10,3% de vot independentista i Alhora un 1,1% assegurant, amb una bona posició a la llista, que un o dos dels seus membres entressin. Aquests percentatges o qualsevols altres que es pactin entre els interessats.

Una aposta així, ja renovaria l'ànim independentista, perquè suposa una superació, almenys momentània, de la lluita interna del moviment i promet bons auguris. És una aposta a mida del repte tenim davant (no sucumbir) i que fa honor a la tornada del MHP deposat il·legalment pel 155, que torna després d'haver aguantat l'exili, preservant la institució de la Generalitat de Catalunya. 

L'embat serà electoral, però serà clar de cara a Catalunya, a Espanya i també a Europa i al món. És una bona manera de plantificar, tot de sobte, una nou plebiscit o referèndum informal, amb una coalició amb un sol punt unificador al programa: fer la independència per mil motius: per sobirania de la nació, per disposar dels recursos dineraris suficients, per rodalies, per reflotar els bons serveis socials (educació, sanitat,...), per ordenar al gestió social, pel català,...

En una lluita com la que sostenim amb Espanya, conservar, en el major nombre d'eleccions, sobretot en les catalanes, una majoria electoral és el que Espanya més tem, perquè vol dir que el problema persisteix i, si persisteix, quina solució pot tenir? Imposició? Repressió? Justícia enlloc de política?... L’única solució legítima i que espanta molt Espanya és la solució democràtica, respectant el que els catalans decideixen.

Per tant, només guanyant i situant a Puigdemont a capdavant de la Generalitat, amb unes eleccions que tindran una participació alta o altíssima per la mateixa temperatura que provocarà el repte, ja farà que Espanya comenci a generar situacions que podrem aprofitar. El missatge, validat a els urnes, serà: "O s'accepta fer un referèndum acordat o tirarem endavant amb el que hi ha sobre la taula: l'1-O" portant a terme, en etapes successives d'increscendo, a la revalidació de la Declaració d'Independència i la seva defensa ciutadana. Més encara amb una ANC que voldrà i podrà tornar a mobilitzar després d'aquesta travessia del desert que hem hagut de suportar aquests anys de llepar les ferides i de pandèmia.

És difícil de fer? Bé, tot depèn de les ganes d'assolir el nostre objectiu de la independència... El momèntum poden ser unes eleccions que marquin una dinàmica molt clara. Arribats a aquest punt, o creixem o davallem. És impossible el que ERC proposava: aturar la lluita sinedie i mantenir tota la base independentista intacta, mentre es fa obra de govern per eixamplar la base. O es va a totes i es guanya base, o s’empantana el moviment i no perdem independentistes, però si perdem activistes per la independència. Si veritablement volem arribar a la independència, hem d'aprofitar tot el que s'ha generat, durant tots aquests anys per part nostra i per part d'Espanya, per tornar a convergir seriosament, no a mitges, sinó anant a totes. Un repte així sí seria engrescador i trencaria tota la tonteria que ens ha tingut entretinguts per dirigir-nos units contra Espanya i anar fins al final per aconseguir d’acabar la feina.

P.D. No cal tenir un pla molt traçat, tot i que s'ha d'anar parlant d'ell a nivell social i polític sense revelar tots els secrets. Tampoc cal revelar aquesta opció de coalició ja des d'ara, sinó que, fins i tot si és l'opció per la que s'aposta, caldria anar-la disfressant de tetines i passos en fals, com es va dur a terme l'últim acord per la presidència del Parlament que va fer Rull president, per no alertar i no donar marge de reacció als unionistes, que cal no oblidar-ho, en aquestes eleccions que volem repetir per superar-les, tenen majoria tot i que és una mica frankenstein (PSC, PP, Vox, Comuns) i podrien fer quelcom semblant al que van fer per fer Collboni alcalde de Barcelona.

(Article 529)

VOLEN ENTERRAR EL MOVIMENT INDEPENDENTISTA CATALÀ, PERÒ SEGUEIX ENDAVANT

El 12 de maig del 2024 hi ha hagut eleccions al Parlament de Catalunya. La premsa espanyola i internacional només ha destacat que Puigdemont no ha quedat primer. Al candidat guanyador, Salvador Illa del PSC, gairebé ni se l'esmenta, perquè no sembla haver guanyat per qui és, sinó perquè és l'encarregat de la campanya estatal per intentar derrotar electoralment l'independentisme català, un moviment que ha guanyat totes les eleccions des del 2012 amb majoria absoluta. I de «L'independentisme ha perdut!» volen sentenciar que «¡L'independentisme s'ha acabat!», tot i que no és clar que Illa pugui formar un govern antiindependentista (perquè necessitaria la participació d'ERC, un partit independentista). I ERC pot donar suport més aviat a Puigdemont per formar un govern independentista o, si no hi ha cap acord, se n'anirà a noves eleccions.

El PSC ha tret 42 diputats, Junts de Puigdemont ha tret 35 diputats, 20 per ERC, 15 pel PP, 11 per PP, 6 pels Comuns , 4 per la CUP i 2 per Aliança Catalana (partit nou d'extrema dreta independentista, en línia amb el que passa a Europa, però contrari a la tradició antifeixista de l'independentisme).

Barcelona 2018, Autor: Òmnium Cultural, CC-by-sa

Tot i que està a punt de ser aprovada una llei d'amnistia per desactivar la "lawfare" (guerra bruta judicial) que ha estat usant el nacionalisme espanyol contra l'independentisme, encara hi ha hagut persecució en aquestes eleccions: Puigdemont ha hagut de fer la campanya des de la Catalunya Nord (actualment en territori francès), sense poder recórrer Catalunya, perquè hagués estat arrestat, i tampoc no ha pogut participar en els debats televisats. I malgrat aquest desavantatge (que en altres països hauria anul·lat les eleccions per la falta d'igualtat entre els contendents), el resultat de Puigdemont ha estat molt acceptable: Ha superat en 100.000 vots el resultat anterior i ha quedat a 7 escons del guanyador.

El conjunt de l'independentisme ha mantingut els vots de les anteriors eleccions, però ha perdut 700.000 vots respecte al 2017. Aquesta pèrdua s'ha degut sobretot a ERC, que ja feia temps que perdia vots i ara ha baixat 170.000 vots respecte a les anteriors eleccions, però 500.000 respecte al 2017. L'electorat ha castigat que el govern català d'ERC hagi canviat de rumb, vulgui frenar el moviment d'emancipació, parli de postergar la independència més de 20 anys i se sotmeti contínuament als designis del govern espanyol. Aquesta clatellada electoral ha empès la cúpula d'ERC a dimitir ia anunciar un procés d'autocrítica i redirecció.

Per tant, qui vulgui veure en la pèrdua de la majoria absoluta de l'independentisme que aquest moviment ha acabat, tindrà dificultats per entendre el que vindrà, perquè l'anhel de llibertat segueix dret, i això d'ara només ha estat una turbulència electoral per la dificultat de posar-se d‟acord respecte a com gestionar l‟hostilitat espanyola. Per tant, aquesta derrota electoral no ho és d'aquells que segueixen en pugna amb l'estat, sinó de la part que havia relegat la lluita per la independència per ocupar-se de gestionar els assumptes domèstics.

I estirant aquest sentiment d'enuig, molts votants no perdonen que, en general, tots els partits independentistes no gosessin emprendre la independència el 2017 (per por que Espanya provoqués un bany de sang), ni que, havent tingut el 52% dels vots al Parlament català, s'hagin inhibit d'avançar cap a la independència.

Tornant a l'actualitat, caldrà veure qui acabarà formant govern a Catalunya, però fins i tot si no ho poguessin fer els partits independentistes, aquest seguirà avançant perquè (a diferència del que pensen a Madrid) els partits no són el motor de l'independentisme, sinó que és un moviment social transversal que neix d'un anhel real i històricament omnipresent a Catalunya. Tot i això, atès que aquesta lluita també necessita la força institucional, si la penalització electoral serveix per sortir de l'estancament i provoca que el moviment avanci conjuntament, el camí cap a la independència tornarà a ser inexorable.

(Article 528)

HI HA GANES D’ENTERRAR L’INDEPENDENTISME CATALÀ, PERÒ SEGUEIX ENDAVANT

El 13 de maig de 2024 hi ha hagut eleccions al Parlament de Catalunya. A la premsa internacional (i a la espanyola també) l’únic que s’ha destacat és que Puigdemont no ha quedat primer. Al candidat guanyador, Salvador Illa del PSC (partit català del PSOE de Pedro Sánchez), gairebé ni se’l menciona, perquè no sembla que hagi guanyat per qui és, sinó perquè era l’encarregat de la llarga campanya de l’estat per derrotar electoralment l’independentisme, un moviment que ha guanyat amb majoria absoluta totes les eleccions des de 2012. I de «l’independentisme català ha perdut!» volen sentenciar que «l’independentisme català s’ha acabat!», malgrat que, amb el resultat obtingut, no és gens clar que el guanyador pugui formar govern antiindependentista (perquè necessitaria la participació d’ERC, un partit independentista), però si ERC segueix una lògica independentista, llavors seria Puigdemont qui podria formar govern o, altrament, també poden haver-se de repetir les eleccions.

CC By-Sa, Òmnium Cultural

El PSC (socialdemòcrates espanyolistes) ha tret 42 diputats, Junts de Puigdemont (socialdemòcrates i liberals independentistes) ha tret 35 diputats, 20 per ERC (socialdemòcrates independentista), 15 per al PP (dreta espanyolista), 11 per VOX (extrema dreta espanyolista), 6 pels Comuns (esquerra indefinida nacionalment), 4 per la CUP (esquerra independentista) i 2 per Aliança (partit nou d’extrema dreta independentista, en línia amb el que succeeix a Europa, però contrari a la tradició independentista catalana que sempre ha sigut antifeixista).

Malgrat està en procés d’aprovació una llei d’amnistia per eliminar la «lawfare» (guerra bruta utilitzant la justícia) amb la que el nacionalisme espanyol ha atacat l’independentisme català, la repressió ha arribat fins a les eleccions: Puigdemont ha hagut de fer els actes de campanya a la Catalunya Nord (actualment en territori francès), sense poder recórrer Catalunya, perquè hagués sigut arrestat per la policia si hagués trepitjat territori espanyol. Tampoc ha pogut participar en els debats televisats. I malgrat aquesta desavantatge (que en altres països hauria fet anul·lar les eleccions per la manca d’igualtat de condicions entre els contendents), el resultat de Puigdemont no ha sigut el desitjat però ha estat més que acceptable: Ha superat de 100.000 vots el seu propi resultat de 2021 i ha quedat a 35 escons davant dels 42 del PSC. Cal tenir en compte que el PSC ha guanyat tres dels últims quatre escons que, segons la llei electoral, s’atorguen per molt poc marge de vots, i un va ser en perjudici de Junts, de manera que el resultat hagués pogut ser 39 pels PSC i 36 per Junts, que hagués sigut més proporcional al nombre de vots.

La baixa participació, del 58%, possiblement ha sigut sobretot entre l’electorat independentista, perquè sembla que Pedro Sánchez va reeixir en la seva manipulació per mobilitzar el seu electorat i derrotar Puigdemont. A dues setmanes de les eleccions, Sánchez va indignar-se per una denúncia, d’un grup d’extrema dreta, per corrupció de la seva dona i va anunciar que es donava cinc dies per decidir si deixava la presidència d’Espanya. El país es va quedar en xoc, però passats aquest cinc dies, Sánchez va reaparèixer anunciant que continuaria però que necessitava el recolzament de la gent per lluitar contra les agressions dels adversaris. És irònic que Sánchez es fes la víctima del «lawfare» per derrotar l’independentisme, quan són ells els que l’han patit de manera més contínua i descarnada de part del nacionalisme espanyol.

CC By-Sa, Òmnium Cultural

A la banda independentista, Puigdemont ha tingut la màxima concentració de vots. El conjunt de l’independentisme ha mantingut els vots de les anteriors eleccions de 2021 (també amb baixa participació per la covid), però ha perdut 700.000 vots respecte a les eleccions de 2017 (després del referèndum d’autodeterminació, amb una participació del 80%). Els independentistes s’han abstingut de votar per enuig contra els partits independentistes. La repressió espanyola i el seu joc brut, fan que els independentistes ho segueixin sent, però al mateix temps molts votants no perdonen que els partits independentistes no s’atrevissin a tirar endavant la independència el 2017 (per por que Espanya provoqués un bany de sang) i tampoc els perdonen que, havent tingut el 52% dels vots els últims tres anys, s’hagin inhibit d’avançar cap a la independència, per por a la repressió espanyola i a la seva negativa a una sortida democràtica perquè Catalunya pugui decidir el seu futur.

El partit independentista que més vots ha perdut ha sigut ERC. L’electorat ha castigat que, controlant el govern català, adoptés una actitud de renúncia a la independència (deixant-la per d’aquí a més de 20 anys), volgués frenar el moviment d’emancipació en marxa, i se sotmetés a Pedro Sánchez davant d’una alternativa pitjor (PP i VOX). ERC ha perdut 170.000 vots respecte les últimes eleccions catalanes (que és el que ha guanyat la resta de l’independentisme), però respecte les anteriors eleccions, ha perdut 500.000 vots (70% del que va perdre tot l’independentisme). A més, ERC va perdre 300.000 a les eleccions municipals de 2023 (90% del que va perdre tot l’independentisme) i ERC va tornar a perdre en les eleccions generals de 2023, 400.000 vots (60% del que va perdre tot l’independentisme).

I això a abocat la cúpula d’ERC a dimitir i han anunciat un procés d’autocrítica i redefinició. Aquestes eleccions poden permetre superar la confrontació dins del moviment independentista. Les diferents actituds per gestionar la por a la repressió i la dificultat per superar la negativa espanyola a l’autodeterminació. L’opció d’ERC per la renúncia i la submissió llastraven el moviment que, ja de per si, té uns reptes complicats davant d’Espanya com per, a més, haver de gestionar la conflictivitat interna. De fet, aquesta desunió estratègica també convertia en inviable l’opció de Junts i la CUP per fer creïble una estratègia de confrontació.

Per tant, qui vulgui veure en la pèrdua de la majoria absoluta de l’independentisme que aquest moviment s’ha acabat, tindrà dificultats per entendre el que anirà succeint en el futur, perquè això d’ara és només una turbulència electoral de gestió de la violència exercida per Espanya, però l’exigència de llibertat segueix encara més dempeus.

Caldrà veure qui formarà govern a Catalunya, però fins i tot si no ho pugués fer l’independentisme, aquest seguirà avançant perquè (a diferència del que pensen a Madrid) els partits no són el motor de l’independentisme, sinó que és un moviment social transversal que neix d’un anhel real i històricament omnipresent a Catalunya. Òbviament aquesta lluita necessita tenir una contrapart institucional, per això és vital que la penalització electoral serveixi per sortir d’aquest període d’estancament. Si provoca que els partits independentistes trobin una estratègia comuna per enfrontar l’hostilitat espanyola, s’avançarà inexorablement cap a una independència que arribarà tard o d’hora.

(Article 527)

SÁNCHEZ INTENTA ADULTERAR LES ELECCIONS CATALANES

El proper 12 de maig se celebraran les eleccions per triar el govern de Catalunya. Fa quatre anys, els partits independentistes van guanyar el 52% dels vots i el 55% dels escons. Es va formar un govern independentista d’ERC i Junts amb el suport de la CUP. Però les diferents estratègies davant la constant repressió judicial van provocar que ERC es quedés sola al govern.

Fotografia: Albert Salamé, www.vilaweb.cat  

En aquestes eleccions catalanes es dóna una situació totalment diferent, perquè el resultat de les darreres eleccions espanyoles ha obligat el PSOE a pactar amb Junts perquè els seus 7 vots contribuïssin a investir Pedro Sánchez. Això l'ha obligat a acceptar una llei d'amnistia amb què, properament, tots els perseguits per "lawfare" (guerra judicial utilitzant fraudulentament la llei) seran lliures de qualsevol acusació. Entre ells, el president Carles Puigdemont, que el 2017 va organitzar el referèndum d'autodeterminació, que va ser deposat il·legalment pel govern espanyol i que es va haver d'exiliar a Bèlgica per no ser empresonat injustament.

 

A l'inici d'aquesta campanya electoral, el PSC liderava les enquestes perquè la majoria del vot no independentista es concentra en aquest partit. Una mica més enrere quedaven empatats els dos grans partits independentistes, ERC i Junts. Però llavors Puigdemont va anunciar que es presentava i que tornaria triomfant a Espanya per a la investidura, amb la protecció de l'amnistia que ha aconseguit arrencar a Espanya. Aleshores la intenció de vot va començar a decantar-se cap a Junts i a acostar-se cada vegada més al PSC.

El que passa és que Puigdemont és l'enemic número 1 del nacionalisme espanyol i suscita una gran por a Espanya perquè representa la insubordinació a l'estat i no ha pogut ser sotmès. Per això, a l'inici de la campanya electoral, Pedro Sánchez va sorprendre tothom amb un malabarisme temerari i inquietant. Sense avís previ, va publicar una carta a les xarxes socials anunciant que estava molt molest amb l'extrema dreta per una imputació de corrupció a la seva dona. I anunciava que es donava cinc dies per reflexionar si havia d'abandonar la presidència. Sánchez sempre havia desmentit les denúncies de l'independentisme afirmant que havien estat víctima de “lawfare”, amb el mantra que Espanya és un estat de dret. Però ara ha reconegut que sí que s’hi practica la guerra bruta judicial.

El país va quedar davant d’un precipici esperant la decisió del mandatari. Al cap de cinc dies va afirmar que continuaria i, aprofitant l'estat de xoc, va intentar cridar els seus seguidors a votar a les eleccions catalanes amb la justificació de demostrar a l'extrema dreta que Pedro Sánchez té el suport del poble. Amb aquesta estratègia manipuladora, Sánchez va aconseguir que la intenció de vot del PSC augmentés i es mantingués per davant de Puigdemont.

Però a mesura que s’acosten les eleccions, sembla que aquesta tendència de creixement del PSC s’ha estancat i, d’altra banda, l’electorat independentista està concentrant el seu vot en Puigdemont. Veurem qui acaba guanyant... De tota manera, encara que Puigdemont no quedi en primera posició, és possible que sigui l'únic que pugui aconseguir una majoria per poder ser investit president de Catalunya. En aquest cas: Com reaccionarà Espanya davant d'una persona que han perseguit tan visceralment? Respectaran la voluntat expressada a les urnes o donaran curs al seu nacionalisme repressor?

(Article 526)

MANUAL DE VOTACIÓ DEL 12M PER A INDEPENDENTISTES

Sabent que el vot és una decisió molt personal i en la que ningú hauria d'intentar interferir, em permeto de fer-vos uns suggeriments en el cas que sigueu independentistes perquè, davant de les grans dificultats que travessem, necessitem encertar el camí.

A més, analitzar els pros i contres de cada opció té la virtut que s'afavoreix la confluència dels diferents corrents independentistes que hagin acabat votant diferents partits.

Em sembla que, si realment volem guanyar la independència, no podem abstenir-nos en aquestes eleccions catalanes perquè necessitem força a tots els nivells, també a les institucions.

Una gran abstenció en les files de l'independentisme, podria permetre governar el PSC en solitari, amb el vot per la investidura garantit per part de Comuns, PP i V0X, com han fet a Barcelona. O fins i tot el PSC podria temptar ERC amb un tripartit d'«esquerres» per deixar Puigdemont fora de joc. I a Catalunya el PSC podria fer el mateix treball d'erosió nacional que duen a terme el PP i V0X a les Illes i al País Valencià, però sense fer-ho tan descaradament, sinó més aviat en versió «policia bo», que pot ser encara més dissimulat.

Tenint en compte les expectatives de vot de cada partit independentista i el grau de confrontació que cadascuna porta en el seu interior, les meves recomanacions són:

1- PUIGDEMONT

Un vot massiu a Puigdemont serà viscut per Espanya com una gran amenaça. És algú a qui no han pogut derrotar. De cara al món, de cara a Espanya i de cara als mateixos catalans, serà interpretat com el vot dels independentistes que resisteixen i continuen exigint el mateix que el 2017: exercir l'autodeterminació. Una quantitat impressionant de vots a Puigdemont impedirà que s'intenti fer creure que Catalunya ja ha passat pàgina.

Puigdemont va marxar assumint un compromís i un risc que no tots hauríem assumit. Va triar Bèlgica (i no Suïssa) per no haver d'adoptar un perfil polític baix i poder lluitar incansablement a l'exterior (Parlament Europeu, ONU, Consell d'Europa, TGUE, TJUE...) i ha aconseguit triomfs tant per aquesta lluita com per l'aritmètica parlamentària a Madrid. Però Puigdemont és el símbol que és, sobretot, per tot el que Espanya ha fet contra ell, per caçar-lo, i perquè no ha pogut doblegar-lo. Aquesta essència és la que fa que Puigdemont pugui ser votat per tot independentista que pretengui la independència, sigui de la ideologia que sigui.

Si pot ser investit, ha assegurat que vindrà, i ara el seu compromís és més concret que en el passat, de manera que, com més suport tingui, més compromès estarà a complir-ho. Si a més, quan retornés, el volguessin arrestar, el xoc entre la justícia espanyola i el poble català seria enorme. No estem en la mateixa situació que el 2017: no hi ha tanta mobilització (però es podria encendre la metxa ràpidament), però el moviment s'ha endurit i ha madurat, i Espanya està molt més afeblida davant dels ulls del món.

El que es faci després de la investidura és un capítol posterior al que passi en el capítol de les eleccions. I, de fet, el que es faci després no només dependrà del que faci Puigdemont i la majoria parlamentària independentista, sinó que també tindrà molt a veure amb com reaccioni Espanya i com hi puguem respondre per recórrer el tram final fins a l'alliberament.

2- ALHORA

Els independentistes massa decebuts amb tots tres partits, però que no es vulguin abstenir perquè la seva força no es perdi, poden fer-se forts en el Parlament de Catalunya votant el partit Alhora de Clara Ponsatí i Jordi Graupera. Si entra, no tindrà gaires escons, però sí que pot fer una tasca vital: tibar de manera intransigent perquè s'abandoni l'autonomisme i s'adopti una estratègia comuna que porti a la independència i també impedir que Puigdemont pugui flaquejar davant de les amenaces (mireu aquesta entrevista: https://www.youtube.com/watch?v=zOIwm4lV5TA).

Diuen que aquest partit farà perdre vots i dividirà el vot independentista, però el vot ja està dividit i no hi ha pitjor manera de perdre vots que tenir independentistes abstencionistes perquè fa que els adversaris treguin més escons. Aquest partit permetrà canalitzar i visualitzar la força dels abstencionistes. El que sí que suposaria pèrdua de vots seria que no arribés al 3% i els seus vots no es traduïssin en cap escó. És important que els més crítics, decebuts, enfadats... els votin amb convicció i que el seu vot condicioni el que els altres puguin fer a partir d'ara. Mai més un xec en blanc.

3- CUP

A alguns que són molt d'esquerres i donen molta importància al component ideològic, se'ls pot fer impossible de votar a Puigdemont. Però en aquest cas poden votar la CUP. Malgrat que tampoc serà un partit que pugui comandar el que passi al Parlament, sí que podrà tibar i exigir-li a Puigdemont. La CUP ha comès encerts, errors i desorientació, però la maduració i el compromís amb la desobediència hi són i poden sumar.

Sobretot pot aportar si deixa de mirar la gestió del moment polític des de la barrera, cedint la iniciativa i l'execució a Junts i ERC com han fet fins ara. La CUP tornarà a ser important si sap aportar el seu accent implicant-se en el disseny de l'estratègia comuna de l'independentisme, a partir d'ara al voltant de Puigdemont. Seria un senyal de maduració en la línia del que han après a fer a Girona, encara que aquí no faran de pal de paller i caldrà també que tinguin aquesta generositat.

4- ERC

No se'ls hauria de votar en aquestes eleccions perquè és un partit que podria aspirar a comandar l'independentisme, però no espanta gens a Espanya. És el que ha perdut més vots en anteriors eleccions i no ha estat pel desgast de governar, sinó perquè ha tingut massa por d'enfrontar-se a Espanya i a la seva repressió. Era normal tenir-ne, però no per arribar al punt de claudicar fins a la següent generació. Ara mateix (amb Junqueras) només volen fer política autonomista en clau catalanista, i ja és important, però no és el que necessitem. A veure si, amb una nova gran pèrdua de vots, relleven a Junqueras i podem recuperar l'ERC de sempre.

I malgrat que no se'ls hauria de votar, mantindrà una gran bossa de vots perquè molts independentistes seguiran la inèrcia de votar-los i perquè ha estat al govern, controla els mitjans de comunicació públics i té tota una xarxa de militants, càrrecs i gent beneficiada en la seva acció de govern.

Però malgrat la seva deriva, això no vol dir que no puguin contribuir a fer el que el conjunt de forces independentistes decideixin de fer. Si ells no són els que han d'arriscar-se i la gent els pressiona, poden haver de sumar-se al que l'independentisme tiri endavant col·lectivament.

5- ALIANÇA CATALANA

És un altre partit al qual millor no votar, perquè no estan concentrats en la independència i no hi incideixen gaire, més aviat concentren la mirada en els immigrants, i en això se singularitzen (aquí queda clar, per exemple: https://x.com/orriolsderipoll/status/1771968296335651250 ). Però per molt que hi hagi alguns conflictes relacionats amb la immigració i calgui fer-ne un debat ben fet (amb cura perquè són un col·lectiu vulnerable, però sense evitar el debat tampoc), no s'hi podrà fer gaire cosa perquè són lleis a escala estatal. Per tant, fins que nosaltres no esdevinguem un estat, no es podrà donar una resposta integral a aquesta ni a altres qüestions.

Fins llavors, el que es pot fer és: posar els mitjans perquè hi pugui haver una integració tan satisfactòria com sigui possible, afrontar els delictes que hi hagi amb el Codi Penal a la mà i procurar de no incentivar una ràbia genèrica contra aquest col·lectiu perquè seria injust i perquè no porta enlloc. De fet, això últim és el que més fa AC, incentivar una ràbia genèrica contra el col·lectiu, i això és una contribució perjudicial per a la convivència.

Però si de veritat es vol tractar el tema immigratori, caldrà aconseguir la independència, i veient que AC no s'hi esmercen gaire, tota la contribució que hi podrien fer, ja la faran altres partits que es concentren més en aquest objectiu.

Que tingueu una bona decisió!

El 12M només es mirarà una cosa: L'independentisme suma i guanya? O es queda curt i perd?

TOTS ELS INDEPENDENTISTES A VOTAR! 

(Article 525)

PUIGDEMONT SERÀ CANDIDAT A LES ELECCIONS CATALANES

Catalunya, el 2017, va celebrar un referèndum d'autodeterminació, malgrat les agressions de la policia espanyola, i després de guanyar-lo, es va declarar la independència de Catalunya. Arran d'això, el govern espanyol que no havia volgut negociar res prèviament al referèndum, va reprimir amb duresa i va empresonar tots els polítics que va poder, amb sentències de 9 a 13 anys de presó. El president Carles Puigdemont es va exiliar a Bèlgica i no ha estat extradit, en diverses ocasions, ni per Bèlgica, ni per Alemanya, ni per Itàlia, perquè no veien cap delicte que ho justifiqués.

Després el PP va perdre el govern espanyol i el va obtenir el PSOE, però va continuar reprimint l'independentisme. Fins ara hem tingut al govern català un partit independentista, ERC que, traumatitzat per la repressió, no ha gosat avançar en el camí cap a la independència. Mentrestant, Puigdemont ha estat elegit eurodiputat i ha denunciat Espanya als tribunals de la UE. Les sentències són a punt de sortir.

A partir de les noves eleccions espanyoles del 23 de juliol del 2023, el PSOE ha necessitat els 7 vots de Junts (el partit de Puigdemont) per poder governar l'estat i llavors ha hagut de canviar la relació amb Puigdemont i, de criticar-lo i insultar-lo , ha passat a haver de negociar amb ell. S'ha aprovat una llei d'amnistia i, a Ginebra, negocien Espanya i Catalunya, amb la demanda de la part catalana de trobar la manera perquè es pugui exercir el dret a l'autodeterminació.

Fa una setmana, s'han convocat eleccions catalanes anticipades per al 12 de maig. Es presentaran 3 o 4 partits independentistes, però el 21 de març a l'ajuntament d'Elna (a la Catalunya Nord, actualment dins de França), Puigdemont ha fet una conferència davant de 1.400 persones per fer un anunci que revolucionarà Catalunya: Puigdemont es presenta a les eleccions. Participarà a la campanya per internet des de Brussel·les perquè, si trepitgés sòl espanyol, seria detingut immediatament, però s'ha compromès que, si guanya i pot ser investit president, tornarà després de 7 anys d'exili. Previsiblement estarà cobert per la llei d'amnistia, encara que els tribunals espanyols segurament trobaran la manera d'arrestar-lo igualment i això generarà un xoc frontal entre la Judicatura i el poble de Catalunya.

L'anunci ha sacsejat Catalunya perquè, en la possibilitat del seu triomf, no només es reconeix una actitud molt valenta per part seva, sinó que també seria una restitució del president deposat il·lícitament el 2017 per part del govern espanyol, cosa que tindria un efecte de reparació col·lectiva per a la societat catalana que n'està farta de repressió i autoritarisme.

Aquest previsible conflicte ha encès totes les alarmes a Espanya que estan en estat de xoc i la premsa de Madrid no parla de cap altra cosa. Veuen amb por que la voluntat de Catalunya de decidir el futur polític torni a la primera línia de l'actualitat i hagin d'acabar acceptant el seu dret a poder exercir l'autodeterminació.

(Article 524)  

L’INDEPENDENTISME CATALÀ OBLIGA ESPANYA A APROVAR UNA AMNISTIA

A l'edat mitjana, Catalunya va ser una de les grans nacions europees, però a partir del 1714 va ser sotmesa per Castella (Madrid) i va perdre la seva sobirania. La manera de ser espanyola (vertical, autoritària, conqueridora i guerrera) és contraposada a la catalana (horitzontal, pactista, democràtica i comerciant), per això Catalunya ha intentat sempre independitzar-se, però Espanya ho ha impedit violentament. Des de 1939 a 1978, Espanya va tenir una dictadura feixista, que no va ser derrotada com en el cas d'Alemanya i Itàlia. La transició a la democràcia no va ser per convicció sinó perquè el món ho exigia i va ser molt deficient. Des d'aleshores, dos grans partits s'alternen al poder, el PP de dretes i el PSOE de centre. El PP és hereu directe del feixisme i el PSOE és hereu, per osmosi ambiental, del mateix nacionalisme intolerant.

CC, By-Sa: Amadalvarez

L'intent d'independència en curs és el més potent de la història perquè ara Espanya no es pot plantejar matar-nos en el marc institucional de la UE. El 2017 vam celebrar i guanyar un referèndum d'autodeterminació. El PP ho va combatre utilitzant mètodes antidemocràtics: jutges, serveis secrets, policies... i després el PSOE està fent el mateix: repressió i negació de cap opció cap a la llibertat per a Catalunya.

En la recent campanya electoral, el PSOE ridiculitzava l’independentisme català, assegurava que arrestaria i tancaria a la presó a Carles Puigdemont (el president de Catalunya que va fer el referèndum el 2017 i que està exiliat a Bèlgica) i negava la possibilitat d'una amnistia per als delinqüents independentistes ni cap referèndum d'autodeterminació de Catalunya. El PSOE treia pit exhibint l'agressiu nacionalisme propi de la identitat espanyola.

Però el PP i l'extrema dreta de VOX van guanyar les eleccions del 23 de juliol de 2023 sense majoria absoluta. Llavors el PSOE, veient que no governa cap gran regió ni ajuntament d’Espanya, va voler aconseguir el govern d'Espanya perquè el seu partit tingui viabilitat econòmica. I tot ha canviat. Ja no blasmen l’independentisme català, sinó que hi pacten perquè necessiten els seus 7 vots per governar.

Aquest 7 de març s'ha aprovat la llei d'amnistia que el PSOE deia que mai aprovaria. I l’han aprovat amb els partits independentistes catalans i altres partits, en total 8 partits (179 escons i 12,3 milions de vots). És un èxit per a l’independentisme català perquè ha demostrat que l'acusaven falsament. Ningú hagués pogut aprovar una amnistia per a terroristes de veritat. El nacionalisme espanyol, en plena furia, havia inventat acusacions contra l’independentisme català: rebel·lió, sedició, terrorisme, traïció a la pàtria, delictes d'odi, malversació econòmica,... Però és tot el contrari, l’independentisme català és exemplar en el seu plantejament democràtic (no vol imposar la independència sinó que ha volgut fer sempre un referèndum d'autodeterminació) i no és violent (ha fet mobilitzacions massives i pacífiques). Conscients que hi havia hagut «lawfare» (guerra bruta judicial), el PSOE ha acceptat ara una amnistia.

CC, By-Sa: Josep Renalias - Lohen11

Però la dreta i l’extrema dreta no volen acceptar l’amnistia, perquè la viuen com una derrota. Sempre s’han imposat per la força i ara no volen acceptar la llei aprovada pel parlament espanyol. Els jutges amenacen de sabotejar la llei i no aplicar-la. I és que, no havent-hi delictes, es necessita una llei d’amnistia perquè els jutges accepten les acusacions inventades i condemnen als independentistes per destrossar aquest moviment polític. Amb aquesta motivació, els jutges buscaran subterfugis per no aplicar-la i seguir condemnant.

I tot això és perquè ara el PSOE necessita els 7 vots independentistes, però què farà quan no els necessiti? Què farà quan el moviment independentista català, refet d’aquest capítol de repressió, es torni a mobilitzar per alliberar-se d’Espanya? Ho sabem: Tant PP com PSOE tornaran a la repressió. Però de moment l’independentisme ha aconseguit demostrar que no és culpable de cap delicte i que només vol la llibertat respecte d’un país que no fa res més que augmentar les ganes d’alliberar-nos-en.

La UE no pot continuar tolerant aquests abusos i haurà d’intervenir tard o d’hora, perquè la Justícia Europea està a punt de treure sentències contra Espanya (aquesta imminència també ha motivat el PSOE a aprovar l’amnistia). Per no perdre temps, ni energies, ni augmentar la crisi institucional espanyola, més valdria que la UE forcés Espanya a acceptar el resultat del referèndum de 2017 o celebrar-ne un de nou en el que els catalans puguin decidir el seu futur lliures d’imposicions i autoritarismes.

(Article 523)

EL TRIBUNAL SUPREM JUTJARÀ ALGUNES MANIFESTACIONS A CATALUNYA COM A TERRORISME

Aquests dies, agricultors de tot Europa estan tallant les carreteres per protestar, també a Catalunya. És llibertat d’expressió. Si algú hi comet un delicte d’ordre, serà jutjat com a tal. A França, vam veure manifestacions contra la reforma de la jubilació i eren expressió de la llibertat d’expressió. Si algú feia algun aldarull, era jutjat com a tal. Però les manifestacions catalanes a favor de la independència de Catalunya són catalogades d’entrada de terroristes perquè diuen els jutges que l’objectiu polític és subvertir l’estat. Si algú fa alguna acció considerada il·legal, s’arrisca a ser jutjat per terrorisme!

Ara que el PSOE necessita els 7 vots del partit de Puigdemont per a governar, han deixat de titllar-los de delinqüents i hi pacten com si fossin un partit normal. Als ciutadans els està costant acceptar que es negociï amb «terroristes». El govern del PSOE està intentant aprovar una llei d’amnistia, que és un reconeixement implícit que l’Estat (tant el PP com el PSOE) i la judicatura han fet «lawfare», joc brut retorçant les lleis, per acusar els independentistes dels crims més greus. El PSOE intenta vendre l’amnistia com una manera de posar el comptador a zero dels delictes que es van cometre per una banda i l’altra (fals, perquè els únics delictes van venir de la banda de l’Estat que va prevaricar usant la força repressiva) i per aconseguir una reconciliació (no volem reconciliació, només que se’ns deixi poder decidir el nostre futur amb un referèndum, que ja vam fer i guanyar el 2017 i que ells van reprimir policialment). És clar que, per molta necessitat que tingui dels vots independentistes, el PSOE no permetria la llei d’amnistia si no fos conscient que Espanya va actuar fraudulentament per nacionalisme espanyol.

Per intentar sabotejar la llei d’amnistia, els jutges Aguirre i García Castellón van imputar Puigdemont i altres per terrorisme i traïció a la pàtria. Semblava que eren uns jutges que anaven per lliure i fins i tot algun membre del govern els va assenyalar per estar fent «lawfare». Però aquesta setmana, el Tribunal Suprem, la més alta instància jurídica espanyola, experta en terrorisme, ha acceptat de jutjar per terrorisme les manifestacions de 2019. No s’espera que ningú del govern s’atreveixi ara a criticar el Tribunal Suprem... Aquelles manifestacions pacífiques, amb alguns aldarulls, però sense ferits ni morts causats pels manifestants (només alguns ferits causats per la policia), protestaven contra les condemnes de 9 a 13 anys de presó per als organitzadors del referèndum d’autodeterminació de Catalunya de 2017.

És aberrant que la màxima instància del poder judicial faci política, però el més greu és que als ciutadans espanyols no els salta cap alarma per aquesta actuació tendenciosa dels jutges, sinó que ho troben justificat per tot el «constructe mediàtic» que s’ha creat: S’accepta que és gravíssim que els independentistes catalans facin protestes per aconseguir la independència de Catalunya que trencaria Espanya i troben raonable i normal que l’estat es defensi vulnerant drets i acusant l’independentisme català per supremacisme, racisme, delicte d’odi, sedició, rebel·lió, colpisme, traïció a la pàtria i terrorisme.

Quan hi havia morts per la lluita armada d’ETA, es deia que, en absència de violència, es podria parlar de tot però no amb el xantatge del terrorisme. Les manifestacions al carrer a favor de la independència del País Basc («kale borroka») van començar a ser jutjades com a «terrorisme» perquè la motivació dels aldarulls al carrer coincidien amb els objectius polítics d’ETA. I aquesta doctrina és la que s’està utilitzant ara. En absència de tota violència, el moviment per la independència de Catalunya és considerat terrorista (se’l pot espiar, infiltrar amb policies secrets, investigar prospectivament i perseguir policial i judicialment) perquè el seu objectiu polític és la independència de Catalunya. Es pot culpabilitzar el moviment, encara que sigui pacífic i amb plantejaments democràtics des de l’inici (quan es reclamava negociar per decidir com exercir el dret d’autodeterminació) fins al final (quan es va veure que l’Estat no volia negociar res, sinó imposar la pertinència de Catalunya a Espanya, i llavors, el 2017, es va organitzar un referèndum unilateral totalment pacífic i amb metodologia democràtica).

I ara, per defensar-se dels atacs per la llei d’amnistia, el govern ha filtrat a la premsa l’esborrany de l’informe de La Comissió de Venècia (l’òrgan consultiu del Consell d’Europa) sobre la llei d’amnistia. L’organisme conclou que la llei és perfectament legal dins del marc Europeu, proposa alguna millora i deixa ben clar que la malversació i el terrorisme poden ser amnistiats, però que cal precisar que ho és específicament per a l’ús que s’ha fet de l’acusació de «terrorisme» contra l’independentisme català, perquè no sembli que es proposa d’amnistiar el veritable terrorisme que provoqui terror, morts i ferits. I insisteix, perquè sembla que li preocupi especialment en el cas espanyol, que els jutges estan obligats a complir la llei d’amnistia que s’aprovi i que hi d’haver cooperació lleial entre les institucions de l’estat.

Més enllà de la llei d’amnistia, en el cas Catalunya-Espanya, no hi haurà sortida si la Justícia de la UE no intervé per impedir la repressió que practica Espanya des de fa 300 anys. I la UE també hauria d’obligar Espanya a acceptar que els catalans tenen el dret de poder escollir com volen estar integrats a la UE: anhelem poder constituir un país on floreixi un estat veritablement democràtic i sense rèmores feixistes.

(Article 523)

ELS JUTGES COMBATEN LA LLEI D’AMNISTIA DEL CONGRÉS ESPANYOL

Protesta contra l'acusació de terrorisme pel Tsunami

El PSOE necessita aprovar la llei d'amnistia per poder governar Espanya, perquè li manca el suport de l'independentisme català. Per la seva part, l'independentisme català va votar la investidura de Pedro Sánchez perquè no governés la ultradreta i, sobretot, per iniciar una solució política que impliqui la fi de la repressió del moviment i un referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Amb l'amnistia, el PSOE pretén passar pàgina, però tancant la porta a l'anhel de llibertat català. Però l'evidència és que fa falta una amnistia perquè Espanya va jugar brut amb «lawfare» contra l'independentisme català. La dreta del PP i l'extrema dreta de VOX viuen aquesta amnistia com una humiliació cap al seu «legítim» dret de perseguir els independentistes per tal de defensar Espanya. I l'amnistia desfà el relat segons el qual l'independentisme català havia intentat donar un cop d'estat i que practica el terrorisme, i ho senten com una traïció del PSOE perquè, fins ara havia recolzat la repressió del PP i, quan ha governat el PSOE, ha continuat exercint la repressió i l'espionatge il·legal cap al moviment independentista.

Per això, la llei d'amnistia està agitant el vesper nacionalista espanyol. Dins del PSOE hi ha mala maror, però la toleren a canvi dels llocs de feina que aconsegueixen amb el govern central. En el PP, VOX, la premsa i, sobretot, l'alta Judicatura (que prové de la dictadura feixista) l'ambient és de guerra oberta contra el govern per recuperar el poder i reprimir les aspiracions dels catalans sense miraments. Aznar, l'expresident d'Espanya del PP, va animar: «que tothom faci el que pugui contra l'amnistia». I els dies abans de l'aprovació de la llei d'amnistia, dos jutges (Joaquín Aguirre del jutjat 1 de Barcelona i Manuel García Castellón de l'Audiència Nacional, un tribunal d'excepció hereu del Tribunal de Orden Público de la dictadura feixista) han intentat sabotejar l'aprovació de la llei.

Jutge Joaquín Aguirre

El jutge Aguirre ha aparegut a la televisió pública alemanya ARD1 opinant sobre un cas Vólkhov que instrueix! Segons ell: el 2017 Puigdemont va aconseguir el suport de Putin a favor de la independència de Catalunya, amb la contrapartida de debilitar la UE. El jutge «intueix» que el contacte va ser a molt alt nivell perquè Puigdemont havia estat informat que Rússia atacaria Ucraïna. I encara més surrealista, fa mesos es va filtrar a la premsa que el jutge «sospitava» que el Kremlin havia ofert 10.000 soldats russos per defensar Catalunya.

I, per la seva banda, el jutge García Castellón ha reactivat la causa Tsunami. Diu que hi va haver terrorisme a les manifestacions de 2019 en protesta per les sentències de 9 a 13 anys de presó per als organitzadors del referèndum d'autodeterminació de Catalunya de 2017. Les manifestacions van durar dies i no van ser violentes. Hi va haver alguns aldarulls però sense cap ferit a causa dels manifestants. El jutge García Castellón està intentant justificar terrorisme amb el cas d'un turista francès que va morir, per atac de cor, a l'aeroport de Barcelona, perquè a fora hi havia una manifestació. I a propòsit d'aquest jutge, en un vídeo d'una conferència pública de fa quatre mesos, ell es vanta d’haver mentit a jutges francesos per aconseguir que signessin un tractat d’extradicions el 2000. Quina credibilitat pot tenir aquest jutge que, quan ho necessita, menteix sense vergonya?

Jutge Manuel García Castellón

Tot plegat té la intenció de fer descarrilar l’aprovació de l'amnistia i que, en el cas que s'aprovi, es pugui impedir, amb la imputació de terrorisme o alta traïció, que Puigdemont sigui amnistiat i pugui ser candidat a la presidència de Catalunya. Les acusacions d'aquests jutges podrien portar a la presó una trentena de persones innocents. Els jutges reivindiquen la separació de poders com a coartada per no interpretar la llei amb l'esperit del legislador o, directament, per no aplicar-la, però llavors els jutges estarien fent política pel seu compte sense haver sigut votats pel poble.

Per tot això, el 30 de gener, el partit Junts de Puigdemont va votar contra la llei d'amnistia que ells mateixos havien coescrit, pel risc que fos aplicada tendenciosament per aquests jutges. Llavors s’obria un període de quinze dies més tornar-se a votar, però el PSOE manté el veto a les esmenes proposades per Junts que intenten impedir les acusacions de terrorisme i d'alta traïció en aquest cas, atès que no hi ha hagut cap d'aquests delictes. El temps s'ha exhaurit i el govern ha hagut de demanar uns altres quinze dies per continuar negociant. Veurem si es poden impedir aquests atacs judicials que vulneren l'imperi de la llei que hauria de prevaldre a l'Europa democràtica. Caldria que la UE penalitzés la Justícia espanyola i obligués Espanya a acceptar una solució democràtica en forma de referèndum.

(Article 523)

LA GUERRA BRUTA D'ESPANYA: L'"OPERACIÓ CATALUNYA"

El PSOE, el partit al govern espanyol, ha canviat la seva postura davant l'independentisme català, i això està obrint una escletxa per on afloren veritats incòmodes: El nacionalisme espanyol ha estat utilitzant fraudulentament la justícia, amb fins polítics, per intentar destruir el moviment independentista català. El gir és perquè, per governar Espanya, el PSOE necessita els 7 vots de Junts, el partit independentista català de Puigdemont. Actualment el PSOE gairebé no té representació en cap altre nivell institucional, ni regions ni ciutats importants, per tant necessita governar Espanya per poder situar en els càrrecs del govern gran quantitat de gent del seu partit i així subsistir econòmicament. Això ha forçat que el PSOE reconegués implícitament que s'havia acusat falsament l'independentisme de colpista, violent, terrorista, racista, supremacista, de pactar amb Putin per debilitar la UE... i, com que sabia que tot això era inventat, ara ha necessitat aclarir la falsedat d'aquestes acusacions perquè la ciutadania accepti el pacte, reconeixent a més que el moviment independentista català ha patit lawfare (guerra bruta judicial). L'únic "delicte" de l'independentisme català ha estat ofendre el nacionalisme agressiu i intransigent que forma part de l'ADN espanyol.

Sabíem, per un ex agent, que el govern del PP va organitzar l'"Operació Catalunya", utilitzant fons reservats de l'Estat, per intentar trobar delictes que haguessin pogut haver comès els líders independentistes catalans i, en no trobar-los, va subornar, fabular i difondre acusacions totalment inventades amb l'ajuda de la premsa espanyola. Ara uns diaris han publicat informació contrastada de les maneres com, el llavors president del govern Mariano Rajoy, anava rebent les informacions d'aquesta operació de les clavegueres de l'Estat. També hem conegut una llista de persones investigades, no per ser sospitoses, sinó pel que són políticament. L'"Operació Catalunya" va fer possible que, presumptament, s'acusessin líders polítics innocents, intentessin influir en processos electorals, enfonsessin un banc andorrà, juguessin a amagar informacions sobre un grup gihadista que va acabar atemptant a Barcelona l'agost del 2017...

Després de la dictadura franquista, la incipient democràcia espanyola va haver de lluitar contra el grup terrorista basc ETA i va recórrer a tota mena de guerra bruta (tortures, vulneracions de drets humans, estigmatització del que era basc, i fins i tot terrorisme d'estat per part del grup GAL) i, amb un moviment  pacífic i democràtic, com l'independentista català, han decidit activar el mateix patró de guerra bruta, però ara aplicats contra un moviment que no ha fet cap delicte. Com que en aquest atac s'han unit els discursos dels partits polítics, les actuacions judicials i policials i els relats fabricats pels mitjans de comunicació, costa desembullar la veritat a la llum pública i jutjar-ho. A més, el mateix PSOE, a qui ara li interessa destapar les actuacions irregulars del govern del PP, al seu propi govern també ha practicat espionatge il·legal i lawfare contra l'independentisme català. En tot cas, aquest cas és irresoluble dins d'Espanya perquè: com es pot jutjar per delicte la cúpula judicial mateixa? Per això cal que la UE s'hi impliqui: penalitzi Espanya i la forci a acceptar una solució democràtica en forma de referèndum.

(Article 522)

ELS JUTGES ESPANYOLS NO VOLEN SER INVESTIGATS PER LES SEVES ACTUACIONS CONTRA L'INDEPENDENTISME CATALÀ

Des de fora, normalment s'opina que Catalunya i Espanya haurien de negociar per trobar la manera de continuar junts. Però des de Catalunya ho hem intentat moltes vegades, des que el 1714 Espanya va sotmetre Catalunya per la força, i hem arribat a la convicció que no hi ha entesa possible i que l'única solució és que cadascú segueixi el seu camí. Després dels 40 anys de dictadura del General Franco, la situació internacional va forçar una transició cap a un sistema que és democràtic mentre no es qüestioni la unitat d'Espanya. Electoralment s'han alternat dos partits: el Partit Popular fundat per set ex ministres de Franco i el PSOE, un partit socialdemòcrata però tan nacionalista com el PP. El 2004, Catalunya va fer un últim intent amb un nou Estatut per trobar un encaix que reconegués Catalunya com a nació dins de l'Estat espanyol, però el PP, el PSOE i el Tribunal Constitucional van degradar l'Estatut fins a deixar clar que Espanya no vol afavorir la plurinacionalitat ni reconèixer Catalunya, sinó que el seu nacionalisme pretén el camí contrari: diluir Catalunya per homogeneïtzar Espanya.

Per això, el 2010, va sorgir un potent moviment per la independència de Catalunya que ha organitzat les manifestacions més grans d'Europa, any rere any, fins avui dia. I la reacció, tant del govern del PP, com després del govern del PSOE, ha sigut la repressió amb una acció combinada dels jutges, la policia, els serveis secrets, les clavegueres de l'Estat i tot l'entramat polític i mediàtic. S'han fet coses molt greus contra Catalunya i esperem que ara sortiran a la llum i no seran desacreditades com en el passat.

Però ara s'ha produït un inesperat gran canvi gràcies al resultat electoral del passat juliol. El PP va guanyar, però no arribava a poder formar govern amb l'extrema dreta, de manera que el seu adversari, el PSOE, podia formar govern si rebia el suport de la resta de partits. Aleshores els independentistes de Junts, el partit de Carles Puigdemont, van exigir una amnistia per als perseguits per la justícia i una negociació a Ginebra, amb un mediador internacional, per abordar el dret a l'autodeterminació. La gran ànsia de poder de Pedro Sánchez han fet que el PSOE acceptés unes condicions als antípodes del que havia defensat fins ara.

A més, Puigdemont havia posat una altra «petita» condició: crear tres comissions parlamentàries per investigar l'Operació Catalunya (una operació clandestina dels serveis secrets, policia i jutges per destruir el moviment independentista català inventant proves falses, acusant de corrupció, subornant...), una altra comissió sobre els atemptats jihadistes a Barcelona de 2017 (es vol investigar: com és que la policia espanyola tenia en nòmina al cap del grup jihadista? Per què no van impedir l'atemptat si espiaven els telèfons dels terroristes? I per què no van avisar a la policia catalana?) i una altra comissió sobre l'espionatge il·legal amb el programari israelià Pegasus (el centre universitari canadenc Citizen Lab va descobrir que, com a mínim, 67 telèfons de polítics, activistes i advocats independentistes havien estat espiats amb aquest programari il·legal).

Per justificar aquestes comissions d'investigació, el PSOE ha hagut de reconèixer que hi ha hagut "lawfare" (guerra bruta utilitzant la justícia per a destruir adversaris polítics) contra l'independentisme català, cosa que havia negat fins ara. I això ha fet saltar les alarmes a la judicatura, perquè fins ara l'independentisme denunciava aquestes pràctiques de "lawfare", però a Espanya es deia que eren mentides i es criminalitzava l'independentisme inventant relats que es difonien amb gran potència mediàtica. Per això la ciutadania espanyola està reaccionant amb sorpresa, incredulitat i ràbia pel fet que s'estigui pactant amb els que se'ls havia explicat que eren colpistes i terroristes.

El PSOE ha reconegut la «lawfare», perquè vol el suport de l'independentisme, però no ho hauria fet si no fos veritat, i el Consell General del Poder Judicial, els jutges del Tribunal Suprem i els organismes corporatius dels jutges han sortit en tromba a criticar que se'ls vulgui investigar i que se'ls citi a declarar en seu parlamentària. I fins i tot han demanat la inhabilitació i condemna de la diputada Míriam Nogueras que, en el Congrés espanyol, va assenyalar als magistrats, segons ella, més implicats en la «lawfare»: Carlos Lesmes, Manuel Marchena, Pablo Llarena i Carmen Lamela. Fins ara havien tingut impunitat per a fer i desfer en tot el que anava en contra de l'independentisme català, però ara senten que aquesta impunitat es podria acabar i es troben en fals. Creien que, per ser jutges, no podrien ser perseguits i es neguen a haver de retre comptes.

No sabem fins on arribarà Pedro Sánchez per la seva necessitat dels vots independentistes, però per fi hi ha una conjuntura que fa emergir la veritat del que ha estat passant a Espanya. Faria bé Europa d'estar atenta i no sucumbir a la temptació de tapar-ho o justificar-ho per tal d'ajudar un membre de la UE, sinó que hauria d'ajudar a aclarir la veritat i pressionar perquè Catalunya pugui exercir el dret a l'autodeterminació que es mereix. La veritat i una actuació recta i democràtica també ajudaran a Europa.

(Article 521)

IMPRESSIONANT VIRATGE DEL GOVERN ESPANYOL: HORITZÓ DEMOCRÀTIC A CATALUNYA?

L’actual nacionalisme espanyol va quedar molt influït pels quaranta anys de dictadura del general Franco. Degut a la pressió internacional, el feixisme va accedir a transitar cap a un sistema més o menys democràtic i, per tant, no va passar com a Alemanya o Itàlia que va ser derrotat i eradicat. A Espanya, el feixisme va persistir, més o menys dissimulat, en la base de l’exèrcit, la policia, les grans empreses, el Partit Popular (el PP va ser fundat per set ministres de Franco), els mitjans de comunicació i el poder judicial.

Aquest aclaparador domini dels hereus del règim va fer que, fins i tot els sectors més oberts o d'esquerres, s’escoressin cap a un nacionalisme supremacista, excloent amb el diferent i amb tendència a l’agressivitat. I encara es va accentuar més degut a l’enfrontament contra la lluita armada de l’independentisme basc, en la que es van utilitzar tots els mitjans per guanyar com fos en pro de la unitat d'Espanya. I han tractat de la mateixa manera al moviment pacífic i democràtic independentista català, legitimant l’ús de totes les eines de l’estat (policia, serveis secrets, mitjans de comunicació i sistema judicial) per destruir al suposat enemic.

El Partit Socialista Obrer Espanyol, PSOE, que havia recolzat els abusos del PP, va seguir amb la guerra bruta quan va governar a partir del 2018. Al mateix temps, els polítics d'extrema dreta que eren dins del PP van crear el seu propi partit VOX, contra el feminisme, els immigrants i els catalans i bascos. En els seus inicis, el PSOE, va exigir que VOX estigués als debats televisats amb la intenció de perjudicar electoralment al PP, encara que no complien la condició de tenir escons al Congrés. A curt termini el PP va perdre vots a costa de VOX, però després la bèstia es va fer grossa i ara tothom se'n lamenta.

A les eleccions del 2023, el PP va guanyar però no va poder formar govern, mentre que Sánchez del PSOE podia formar govern si aconseguia el recolzament de Junts, el partit independentista de Carles Puigdemont, exiliat a Bèlgica i a qui el PSOE havia vilipendiat fins a extrems deshumanitzadors. Ara que els feia falta el seu suport, Puigdemont ha exigit un “acord històric” per resoldre democràticament el conflicte Catalunya-Espanya, previsiblement amb un referèndum. Puigdemont ha posat com a condicions: fi de la guerra bruta, treure l’independentisme de la llista de terrorismes de l’Europol, una amnistia per a tots els perseguits per la “lawfare” (guerra bruta judicial) que ha dut a terme la justícia espanyola i una negociació a Suïssa amb mediació internacional.

Sánchez ho ha acceptat tot, perquè vol seguir en el poder, però també perquè era raonable i era l’oportunitat de posar punt i final a l’orgia de repressió que s’havia fet insostenible. Ja no es podia aguantar més aquesta actitud de part de l'Estat, perquè l’independentisme ha anat guanyant eleccions, perquè Espanya ha estat condemnada pel Consell d'Europa i les Nacions Unides, i perquè les demandes que l'independentisme ha posat contra Espanya davant de la Justícia europea estan a punt de sortir a la llum.

En endavant, Sánchez té la difícil tasca d’explicar perquè amnistia l’independentisme català si, fins ara, deia que eren uns delinqüents amb qui no es podía pactar. L’encerta la dreta que el critica per haver fet un viratge de 180º per ànsia de poder i perquè el PSOE no governa gairebé enlloc i, per mantenir el partit, necessita els ingressos econòmics que permet el govern central. Veurem si aquesta necessitat personal de Sánchez pot ajudar a trobar una sortida democràtica a l'etern problema Espanya-Catalunya.

De moment, hi ha gent que es manifesta al carrer en contra deixar de perseguir judicialment als “colpistes” catalans. El PP intentarà que Sánchez pagui un preu per separar-se dels postulats nacionalistes i VOX acusa Sánchez de colpista, dictador i el compara amb Hitler. A les protestes es fan proclames feixistes i es demana la mort de Sánchez i Puigdemont. Des de l’exèrcit, una cinquantena de militars retirats han demanat un cop d'estat per salvar la pàtria i ningú els ha dit res. I també han protestat els jutges contra l’al·lusió a la “lawfare” perquè diuen que atempta contra la separació de poders. Fins i tot s’han manifestat amb les togues, violant el principi de no participació política i, el pitjor de tot, estan forçant la maquinària judicial per condemnar el màxim nombre de persones abans de l’amnistia i estan elevant les acusacions a terrorisme perquè així no es puguin acollir a l’amnistia.

La llei d’amnistia està en tràmit, però és que a Espanya mai hi ha hagut un problema amb les lleis, ni amb la justícia ordinària homologable a l'europea, sinó que el problema és amb els alts jutges quan han de jutjar independentistes catalans, perquè llavors usen la justícia amb fins polítics per a perjudicar al seu enemic.

En tot cas, els fets mostren un independentisme català potent que ha aconseguit forçar l'Estat a desdir-se i haver d’acceptar una amnistia i negociació que tots els poders estatals titllaven d’impossible fa quatre mesos. Veurem com evolucionen els fets.

(Article 520)

REIVINDICACIÓ DEL REFERÈNDUM D’AUTODETERMINACIÓ DE CATALUNYA DE 2017

Acte a Plaça Catalunya, Barcelona

El moviment per la independència de Catalunya ha celebrat el 6è aniversari del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017 amb múltiples activitats. Catalunya havia ofert de consensuar un referèndum amb l’Estat espanyol manta vegades, però davant la seva reiterada negativa, va decidir auto-organitzar el referèndum i, com ha deixat per escrit el Comitè de Drets Humans de la ONU, un 90% van votar a favor de la independència.

Catalunya fa tres segles que no troba encaix dins de l’Estat espanyol. La integració de Catalunya, el 1714, a l’Espanya actual regida des de Madrid, va ser per la força. Després d’un setge de 14 mesos, va caure Barcelona. Catalunya va perdre la seva sobirania, les seves institucions i la llengua catalana va ser prohibida. El 1842, el General Espartero va bombardejar Barcelona per sufocar una rebel·lió i va afirmar: «Perquè Espanya vagi bé, cal bombardejar Barcelona cada 50». I Barcelona ha estat bombardejada o sotmesa per la força més o menys cada 50 anys (1842, 1899, 1923, 1936-39 en la Guerra Civil espanyola i 2017 en l’atac policial contra el referèndum).

Acte a Plaça Catalunya, Barcelona

En l’actualitat, Catalunya no està sotmesa a un règim autoritari (com amb els Borbons des de 1714 i el General Franco fins el 1975) perquè Espanya va esdevenir un estat «democràtic», de la nit al dia, sense que el feixisme fos derrotat. Però l’espoli de Catalunya continua. És un territori molt dinàmic econòmicament, però també atreu molta immigració (un 20% de la població) i això genera moltes necessitats socials que requereixen molts recursos. I és la zona europea amb més dèficit fiscal (21.982 milions d’euros anuals, 9,6% PIB). Per fer una comparativa, Alemanya, amb 84 milions d’habitants, és el país que més aporta a la UE: 25.000 milions d’euros anuals. Catalunya, amb 8 milions d’habitants, paga 21.982 milions d’euros nets anuals a Espanya. És un autèntic règim de colonització econòmica. L’obsessió política de Madrid és tenir Catalunya sotmesa perquè, en realitat, l’Estat espanyol no té un projecte propi, sinó que la seva única raó de ser és evitar la independència de Catalunya i del País Basc.

Manifestació de l'ANC, Barcelona

El 2006 Catalunya va aprovar un Estatut d’autonomia buscant un encaix dins Espanya amb un mínim reconeixement com a nació. El text va ser aprovat al Parlament Català i després bastant modificat al Congrés espanyol, però tot i així va ser aprovat pels catalans en referèndum. Després, de manera antidemocràtica, el 2010 el Tribunal Constitucional va modificar encara més el text en aspectes fonamentals. Això va suposar la pèrdua total d’esperança en un possible encaix mínimament digne. Des de llavors el moviment per la independència congrega manifestacions multitudinàries any rera any i el 2017 va organitzar unilateralment un referèndum d’autodeterminació. El govern espanyol va enviar 10.000 policies a Catalunya per tractar d’impedir el referèndum. Malgrat la violència policial, que va ser vista a les televisions de tot el món, hi van votar 2.286.217 de persones amb un 90% a favor de la independència.

Des de llavors, la repressió espanyola ha empresonat activistes socials i polítics, ha intentat extradir a polítics que estan exiliats a Bèlgica i ha reprimit 4.400 activistes. Després d’empresonar 9 persones durant 4 anys i mig, el 22 de juny de 2021 l’Estat espanyol va indultar-los. Ho va fer perquè sabia que el 23 de juny el Consell d’Europa faria públic un informe que criticava que Espanya tingués presos polítics. Però com que els havia alliberat el dia anterior, quedava com si ja tot estigués arreglat...

Xerrada de represaliats a la Presó Model de Barcelona

Ara que estan a punt de sortir les sentències del Tribunal de Justícia de la UE, que es preveuen duríssimes contra Espanya, el president en funcions, Pedro Sánchez del PSOE, vol oferir una amnistia general (per als independentistes però també per als policies i jutges) a canvi que els partits independentistes el votin i li permetin governar el país. Tot i que Espanya no vol anul·lar les condemnes venjatives contra els catalans, s’adona que li convé eliminar la persecució judicial il·legal contra el moviment independentista per intentar netejar la seva imatge. Però els catalans no han fet tota aquesta lluita per a ser perdonats per Espanya i, des de 2010, un 75% dels catalans no volen altre solució que no sigui un referèndum.

Europa hauria de perdre pors de vol gallinaci: «és que altres zones d’Europa podrien demanar també la independència...» (igualment amb la proposta d’oficialitat de la llengua catalana a la UE: «és que altres llengües també ho podrien demanar...»). Han de valorar que altres pobles no han reivindicat esdevenir independents tan llargament ni tan multitudinàriament (ni altres pobles tenen una llengua parlada per 10 milions de persones que vulgui ser oficial a la UE). Cada nació fa el seu propi camí i Catalunya definitivament no vol estar sota el govern de Madrid perquè tenim models socials i polítics diametralment oposats.

(Article 519)