Estem en uns moments
apassionants de redefinició de Catalunya. Hi ha debat i cal tenir
paciència i respecte perquè tothom pugui exposar, proposar i
escollir el millor.
Com podem analitzar el
resultat de les eleccions del 27S?
L'independentisme havia
plantejat la intenció de convertir-les en unes eleccions
plebiscitàries que poguessin fer el paper del referèndum no permès. En aquest sentit les eleccions
funcionaven amb una triple funció: poder comptar els vots favorables
a la independència del total de vots vàlids, aconseguir un número
de parlamentaris favorables a la independència que permetin tirar
endavant accions independentistes des de l'àmbit institucional i, en
tot cas, servir com a nova acció de pressió sobre el govern
espanyol.
Començant per la darrera
qüestió, és innegable que les eleccions del 27S han constituït un
ensurt de dimensions col·losals per a la política espanyola que les
ha situat, encara que volguessin negar el seu caràcter plebiscitari,
com un dels esdeveniments polítics més importants des de la
transició. Les institucions i els poders fàctics espanyols es van
bolcar proferint tot tipus d'amenaces i intents d'intimidació, mostrant la seva cara més agressiva i menys
democràtica, i quedant encara més clar perquè la societat
catalana desitja separar-se'n. Malgrat tots els intents previs de
negar el desafiament, i tots els intents posteriors de llegir els
resultats desprestigiant l'embat independentista, un honest
interpretador de la realitat des d'España hauria de reconèixer que
la situació se'ls ha escapat de les mans i ja no tenen el control de
la situació. La societat catalana ha aflorat de manera clara com a
subjecte polític internacionalment i ja només és qüestió de temps
quan es farà efectiu el nou estatus d'estat.
Sobre el fet que les
eleccions permetrien l'emergència d'un nou parlament amb una opció
clara independentista, el resultat salta a la vista. Les forces de
Junts Pel Sí i la CUP-Crida Constituent, netament
independentistes, han guanyat la majoria absoluta amb 72 escons. És
veritat que la llei electoral actual no compta tots els vots per
igual, en un intent que els territoris poc poblats no siguin tan
infrarrepresentats davant les grans concentracions urbanes. La llei
electoral podria ser reformada, però actualment és la llei vigent i
ha donat una composició del Parlament claríssima que permet tirar
endavant mesures que han guanyat de tall independentista, amb la necessitat democràtica que siguin concebudes per al
bé de tota la societat catalana, ja que sera el govern de totes i
tots. A banda de mesures socials i de funcionament regular de les
institucions catalanes, el Govern i el Parlament tenen la capacitat
de plantejar iniciatives que comprenen un gran ventall de
possibilitats i que fins ara no eren possibles donada la indefinició
de CiU: negociar de tu a tu amb el govern espanyol, negociar amb la
Unió Europea, desobediència a lleis españoles considerades
injustes pel Parlament de Catalunya, endegar un procés constituent
i, fins i tot, hi havia en les mesures una possible declaració
unilateral d'independència. Algunes mesures, com els plans socials
de xoc contra la pobresa i la precarietat, les negociacions de tot
tipus, la desobediència a lleis considerades injustes i el procés
constituent de la República Catalana, poden comptar amb altres
forces com CSQEP i, fins i tot en algunes, amb el PSC. Aquí
sorgeixen aspectes que encara cal definir, com la composició del
govern, el pla de govern específic i els càrrecs institucionals,
entre el que destaca la encara incerta figura del President de la
Generalitat, i que en parlaré després d'acabar l'anàlisi dels
resultats.
Hi ha un altre aspecte a
comentar respecte al resultat electoral. Encara que molts sectors
catalans i de la política espanyola volguessin veure les eleccions
com a autonòmiques, el fet que tants partits i una gran part de la
societat les plantegessin com a plebiscitàries, va acabar
donant-los, en bona mesura, aquest caràcter. Això explica la
sobreinformació en els mèdia i l'entrada en escena de les patums
espanyoles i els poders fàctics, amb els seus intents de condicionar
el vot dels independentistes i de generar por en els sectors
poc o gens partidaris de la independència per augmentar-ne la seva
participació. I és aquest justament el
motiu de l'esperable augment de vots d'un partit com Ciutadans, força
indefinit ideològicament i que, en la seva ampliació a tot el
territori estatal, ha optat ara sí clarament per polítiques de
dretes. Simplement el creixement de C's ha estat conseqüència del
caràcter plebiscitari del 27S, per tant no han crescut per mèrits
propis sinó traient cert rèdit de l'escenari plantejat per les
forces polítiques precisament contràries a les tesis de C's. I cal
no perdre de vista que són aquestes forces independentistes les que
clarament han guanyat, creant aquest efecte col·lateral. El resultat de C's respon a que són el partit més nacionalista espanyol i que més
clarament s'havia definit contra el dret d'autodeterminació de la
societat catalana, al mateix temps que no arrossegaven el desgast de governar del PP. No serà agradable
comptar amb la presència crescuda d'un partit com C's contrari a
drets fonamentals dels pobles i les persones, però tampoc cal
sobredimensionar la seva importància. Són fruit conjuntura d'un efecte col·lateral que no perviurà gaire més enllà del periode de transició nacional català.
En tercer lloc, les
eleccions pretenien funcionar com a referèndum no-impugnable, però
no hi havia una situació clara formada per dues coalicions: una de
partits del Sí i una de partits del No. Això feia que les eleccions
no poguessin ser considerades com un veritable plebiscit, cosa que
s'ha manifestat en el resultat. El bloc dels partits que apostaven
pel Sí, sí va definir la seva opció per la independència de
Catalunya, amb la plataforma CUP-Crida Constituent i, sobretot, amb
la gran aliança de Junts pel Sí que, malgrat ser força criticada
per diversos sectors i malgrat pot suposar algunes dificultats en la
presa de decisions, sí que ha constituït un encert pel que fa a la
maximització d'escons i a la clara visibilització de
l'excepcionalitat dels comicis, sobretot pel que fa a la projecció
internacional. Però a banda d'aquest bàndol independentista
plebiscitari, les altres forces no han definit tan clarament la seva
postura davant del plebiscit, i fins i tot intentaven negar-lo. Només
C's, PP i PSC havien definit força clarament la seva opció pel No, mentre
que CSQEP i Unió
no apostaven pel Sí a la independència en aquest referèndum
encobert, però tampoc apostaven pel No clarament perquè demanaven un referèndum acordat amb l'Estat
español. Per tant, havent ajuntat el bloc
del Sí un 48%, no es pot dir que s'hagi guanyat el plebiscit, perquè
no s'ha arribat al 50%+1 que faria incontestable el resultat.
De totes maneres, clarament no s'ha perdut, perquè el bloc del Sí ha ajuntat
un 48% dels vots i el "bloc del No" ha ajuntat un 39% dels
vots. Això faria, en tot cas, un 55,17% pel Sí i un 44,83% pel No.
Amb l'incert de cap a on s'inclinarien els votants de CSQEP i Unió en
un referèndum real. De totes maneres, no sabem què votarien, en un
referèndum d'independència, les persones que han votat el PSC i
altres partits, que al no ser el tema independentista la seva opció
preferent han votat per preferència de partit. Igualment, veient que
un 48% han votat nítidament independentista, i tenint en compte les
dificultats que s'han posat al vot exterior (que només s'ha pogut fer efectiu en un 30%) i la campanya de la
por, totalment inacceptable democràticament, que ha jugat el govern
espanyol, sumat a la tendència social de creixement de l'independentisme, porta a pensar que, en un referèndum amb garanties democràtiques i amb joc net, el Sí superaria fàcilment el 50%+1, tot i que no ho podem assegurar fins que no se celebri un veritable referèndum, tasca que queda pendent per al nou govern català.
Sigui dit de pas que
molts dels favorables a la independència portem anys vivint en un
marc polític (l'Estat espanyol) que no és el de la nostra
preferència, per tant, només que hi hagués el 50%+1 caldria anar
cap a la independència i ningú es moriria. Seria un nou marc que
comptaria amb la majoria democràtica i ja n'hi hauria prou. Ho dic
perquè alguns plantegen que no seria desitjable canviar el marc
actual a no ser que el percentatge del Sí fos molt alt (55%, 60%,
etc... aquí cadascú diu el que vol). És a dir, que plantegen no
caldria canviar el marc i deixar una majoria menystinguda
davant d'una minoria. No té cap sentit. Si hi ha 50%+1 s'hauria de provar. I tenim que el projecte d'independència és un projecte en constant creixement, i mentre això
segueixi així, anira guanyant força malgrat que als
projectes nous sempre els costa obrir-se camí davant d'un cert
conservadorisme passiu que sempre té el seu efecte (com s'ha
comprovat en nombroses ocasions, per exemple en els referèndums del Quebec o d'Escòcia), per tant, un 48% dels vots
malgrat la campanya de joc brut de l'Estat espanyol en contra, marca
una gairebé assegurada victòria futura.
Pel que fa a qui serà el
futur President de la Generalitat. Algunes consideracions. Ningú és
imprescindible en aquest procés. Ni Mas ni ningú. Artur Mas s'hi va
sumar sense estar-ne molt convençut, per sentit democràtic o per
seguir en la centralitat política que et permet mantenir el poder. En aquest procés estic segur que haurà patit una
considerable evolució personal, i cal reconèixer que ha apostat pel
procés, fins a arribar a tenir una denúncia pel 9N. Per cert, quanta gent m'ha vaticinat, amb certa prepotència
intel·lectual, que fins ara Mas ens havia enredat però que
estava a punt de vendre'ns al diable i encara no s'han concretat
aquests mals auguris... Però no s'ha d'escollir un President com a reconeixement del
paper de ningú, tothom ha fet el que ha pogut, ni Mas és el que ens ha fet anar a totes pels viaranys independentistes com han volgut presentar-lo els nacionalistes
españols ni certs sectors d'esquerres. Si Mas deixés el procés, les persones independentistes seguirien essent-ho i el procés continuaria. Per altra banda, la CUP-Crida Constituent s'ha compromés
molt en el sentit de no investir Mas amb els seus vots, en part per
convicció contra les polítiques que Mas representa i també en part
per competir amb la campanya de CSQEP i altres que
han centrat en l'odi a Mas la seva oposició al procés. I
ara la CUP té aquest compromís amb els seus votants, tot i que no
sabem què pensen els votants sobre aquesta qüestió, però com que
se n'ha fet cavall de batalla, possiblement no voldrien que la CUP
investís Mas. És un compromís democràtic.
Per altra banda, la
investidura del President ha de respondre al que sigui millor pel
procés i no ha de ser un fi en si mateix. I el President no és qui decideix les polítiques sinó que això és tasca del govern en conjunt, i aquí hi tenim a JuntsxSí, que, a banda de no contenir Unió, també agrupa a molta gent d'esquerres, entre els d'ERC i la majoria d'independents. En aquest sentit, endevino
que, essent Mas el pal de paller de Convergència i havent-se enrolat
en un procés que els poders fàctics associats a CDC no desitgen
gaire, humiliar políticament a Mas i a CDC apartant-lo de la presidència,
podria ser perillós de cara a poder comptar amb CDC dins del procés,
i això seria poc estratègic. ERC i CUP sempre han estat
independentistes i la seva aposta pel procés és
incontestable, però aquest no és el cas de Convergència i no ha
estat fins que ells també s'hi han sumat (pels motius que sigui) que
l'independentisme ha tingut opcions de canviar el marc legal de
Catalunya. Per tant, no és la dreta la que té el control del
procés, sinó més aviat l'esquerra, però no podem imaginar un
procés sense la dreta. En aquest anàlisis de l'eix esquerra-dreta,
és interessant apuntar que CDC s'ha hagut de separar de UDC, els més
dretans, i que cada vegada CDC ha anat aplicant polítiques més "cap
a l'esquerra", degut a ERC i degut a que han llegit la
composició sociològica de l'independentisme i de la societat
catalana en general, fins al punt que ara mateix CDC està
esforçant-se en semblar d'esquerres. No és que ho siguin, però el
simple fet que practiquin aquesta posada en escena, és perquè en
part estan responent a la demanda social, cosa que ja implica que, de
facto, siguin menys de dretes que abans.
Dit tot això, la
proposta de la CUP de presidència coral és creativa pel que fa a la situació creada (no es pot fer President a Mas i alhora seria fort per a CDC apartar a Mas) i creativa
també pel que fa a canviar la política (a Suïssa hi ha diversos
presidents rotatius representants de les diferents comunitats, i a
Catalunya hi podria haver diferents presidents atenent a diferent
sensibilitats ideològiques). Molt bé per tant per la CUP sempre
aportant elements nous i interessants. Però és que per altra banda,
aquesta campanya electoral ha estat especialment creativa, oberta i
innovadora, tant pel que fa a coalicions i pactes de diferents
partits normalment enfrontats, com per la incorporació de gent no
vinculada directament a partits polítics. De manera que la qüestió
de la presidència coral seria especialment conseqüent amb com està
anant el procés. Per exemple, presidència coral de Romeva, Mas,
Junqueras i Baños amb els primers de cada "partit" o
Forcadell presidenta i els altres de consellers en cap corals. O Mas, President de la República, i Romeva, Primer Ministre del Govern... O el que faci falta...
