MAS, CANDIDAT ALTERNATIU O MARÇ?

Ideològicament estic d'acord amb els que no volen a Mas, però crec que és una batalla correcta i legítima escomesa en un moment incorrecte i il·legítim. Il·legítim perquè democràticament el gruix de l'independentisme ha votat per investir a Mas, i incorrecte perquè estratègicament no és el moment adequat per vetar-lo, ni per combatre CDC.

Segons els percentatges del 20D (que tenen una altra lògica, però ens poden orientar), podríem extrapolar que, dels 1.620.973 que van votar JxSí el 27S, un 48,5% (786.172 vots) eren de CDC i un 51,5% (834.801) eren d'ERC. Per tant, com alguns ja estan dient, és Junqueras i no Mas qui hauria de ser el President. Però, a banda que Mas era el candidat explícit i cedir suposaria una humiliació per a ell i per a la moral de molts independentistes, Junqueras sap que els poders econòmics catalans no confiaran en ell, ni en Romeva, ni en ningú altre de CDC, com ho faran amb Mas. Aquests sectors el veuen un home d'estat seriós que farà les coses bé, i això s'ha d'aprofitar. Recordem que Rajoy mirava tranquil cap a una altra banda, fins que CiU es va sumar a l'independentisme. Llavors es van espantar de veritat, perquè volia dir que l'independentisme tenia massa força: la gent, la iniciativa popular, però també el poder, els mitjans de comunicació, i moltes altres palanques que tenen els poderosos. Però CDC i Mas són la pota més dèbil de l'independentisme, perquè a la dreta no li acostumen a agradar les turbulències polítiques i són nous en l'independentisme, i per això des de Madrid han volgut enfonsar-lo. Si el President acabés essent un altre i/o dins de CDC acabessin tombant Mas per haver-los fet minvar en vots, perdríem un actiu cabdal. Per tant, ens interessa mantenir a Mas com el "timoner" perquè el seu ego i sentit èpic l'empenyin a ell i a la seva artilleria a favor del procés.

Imaginem-nos la situació com que estem dins d'un castell hermèticament tancat, governat per un senyor feudal profranquista i la seva cort (PP, PSOE i Cs) i no ens deixen ni sortir ni tan sols plantejar-ho. Havent endegat una iniciativa d'evasió, on la dreta miraculosament s'ha animat a desobeir les ordres del senyor feudal, amb qui té certs lligams, cal fer-li creure a Mas que va bé i que té el comandament de la tropa, perquè segueixi endavant amb nosaltres fins a esbotzar la porta de sortida del castell. Necessitem les seves catapultes, les seves palanques, les seves influències,... per sumar-les a la nostra força bruta, a la nostra determinació i a la nostra intel·ligència popular subversiva. I un cop esbotzada la porta i ja lliures fora del castell, podrem tornar a les nostres posicions i, llavors sí, serà correcte i legítim combatre CDC (cosa que a tenor de la pèrdua progressiva de vots, ens pot ser molt favorable). Això és estratègia: pensar què és el més útil per aconseguir el que busques sense despistar-se en detalls secundaris.

S'entén el 'no a Mas' com una declaració d'intencions en el sentit de no voler mesures neoliberals, però si la conselleria econòmica transitòria està en mans de Junqueras, ja no serà neoliberal, i hem de "pensar en grande": veient com aconseguirem la república i no encallant-nos en un tema formal respecte d'una persona que, a més, apuntala la dreta, de la manera més forta possible, per encarar la desobediència envers Madrid.

Per altra banda, l'argument que Mas no ajuda a eixamplar la base independentista no és molt convincent. És cert que hi ha sectors socials, sobretot d'organitzacions d'esquerres, que poden sentir aversió a Mas per tot el que va fer. Sobretot pel que va retallar en la primera legislatura quan, amb la seva opció de dretes refrendada amb majoria absoluta, va seguir les indicacions de PP i Merkel amb determinació, sense el fre que després ha exercit ERC (tot i que ERC també ha hagut de carregar amb el descrèdit d'haver acompanyat CiU). Però, per aquestes persones que han votat opcions no-independentistes, que Mas no sigui el President, no els farà abraçar en massa la causa independentista. Se sumaran o no a la causa independentista si la veuen finalment com una bona causa: bones polítiques, bones perspectives i, sobretot, un govern a Madrid cada vegada més agressiu contra la nostra societat plural i diversa. Igualment, també serà determinant que, aquests sectors que ara han fet bandera del referèndum, comprovin que la proposta és totalment ignorada i no té cap possibilitat perquè la unitat d'España forma part de l'ADN identitari espanyol. Ni Podemos s'ho planteja seriosament, perquè sempre diu que, amb un govern seu, no voldríem marxar. Però si igualment volguéssim marxar, no ho podrien concebre ni acceptar internament. És llavors quan, al llarg del procés constituent, podem ajuntar-nos tots, convençuts que no hi ha altra sortida i que la sotragada que la independència provocarà, ajudarà als que, com Podemos, volen transformar les mentalitats a España i fer avançar un projecte democràtic i d'esquerres que superi finalment el franquisme enquistat. La possibilitat d'una confederació ibèrica d'estats lliures és molt més versemblant i esperançadora que una neteja i reestructuració interna d'España tal i com és ara.

I hi ha una cosa molt curiosa que estic sentint i que veig que altra gent també. Els processos socials tenen un ritme i tots estàvem molt implicats en el procés independentista. Bé, doncs confio en que, al final, hi haurà un bon acord i un pla de xoc que serà millor que no tenir-lo, però aquest segrest durant tres mesos del procés amb una negociació al voltant de Mas si o no, m'ha expulsat del procés! Tot i ser un gran optimista, he acabat enfadat amb l'aturada, i he deixat de voler-hi pensar. Intento desconnectar, centrar-me en la meva vida i em dic: "Més igual el que passi!". És a dir, que sento que no hi ha un debat social entre tots, sinó que la CUP ha capturat la presa de decisions. I això és molt curiós perquè estic segur que la CUP voldria obrir la política i fer que tothom hi pugui participar, però ha succeït el contrari. I segur que acabem sortint endavant i tornem a animar-nos i, fins i tot, potser ha estat positiu descansar, recuperar forces encara que sigui des del desànim generalitzat, i impedir que la dreta espanyola ens hagi atacat donat que el procés estava en stand-by, però és curiós el segrest del poder de decisió i la desmobilització que s'ha provocat.

I finalment, anar a eleccions podria tenir elements positius i negatius. Positius perquè ens donaria una altra oportunitat de superar el 50%, sobretot ara que hem vist que España no canviarà i que el gruix de la població hi és nacionalista excloent, tret d'una minoria que anirà creixent amb les dècades però no tan de pressa com els companys i companyes d'En Comú Podem desitjarien, perquè suposa canviar mentalitats molt assentades en la població. En noves eleccions, tant JxSí com la CUP s'haurien mantingut fidels als seus presidenciables, uns a Mas i altres al No-Mas, per tant, molts votants independentistes de la CUP marxarien conjunturalment cap a la reedició de JxSí per desencallar el procés, i també la CUP podria rebre alguns votants de CSQEP. El petit inconvenient és que BComú, en subidón, podria recolzar ara una reedició de CSQEP i guanyar molts vots cap a una opció ambigua en termes independentistes.

En definitiva, ens toca esperar a veure què decideix la CUP. Un gran poder, però també una gran responsabilitat, perquè no m'agradaria haver de carregar amb un pes tan feixuc si es perd una oportunitat que semblava tan bona. Em sembla que, si al final s'agafen més al 'no a Mas', que no va ser decidit en cap assemblea, per sobre de la promesa de 'no fer descarrilar el procés', que sí era un compromís en ferm, perquè creuen que podran donar la culpa a Mas per no haver fet un pas al costat, no podré continuar dient allò tan bonic de: "La CUP no falla!".

(Carta 453)

COM DESENROCAR EL QUI DE LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT?

Aquí estem, a veure si podem ajudar una mica els nostres representants al Parlament en aquests moments que sembla que s'enroquen, amb poca cintura política, pel que fa a la investidura del President...

Aquesta situació actual se sent molt desagradable per a tots els que volem que hi hagi canvis substancials a la nostra societat, tant en el marc polític com en la vida de la gent, però estic segur que ens trobem en una d'aquelles situacions que pot donar millors fruits que un acord ràpid (com hagués succeït si JuntsxSí hagués tingut un diputat més). Però, perquè això passi, tothom s'ha d'arremangar, i això potser no sortirà espontàniament, sinó que la primera votació fallida de Mas pot obrir els ulls a tots plegats. I la solució és ben fàcil...

Jajaja, és broma, però en realitat sí que ho és. Cal aplicar un d'aquells mètodes tan nordamericans anomenat win-win. De manera que de la negociació tothom en surti sentint que hi ha guanyat. I si ens fa ràbia això de que sigui un mètode nordamericà, podem adonar-nos que és el mètode del consens de tota la vida, molt aplicat en assemblees de moviments socials o en els moviments indígenes. Una solució que sigui vista com a bona per a tothom. Per fer això, el més important no és entendre la teva posició i necessitats, sinó sobretot intentar entendre la posició i necessitats del que no ho veu com tu i tenir la suficient generositat política per poder arribar a un punt satisfactori per a tothom. Ara us explicaré com penso que es podria fer.

Per començar us posaré les meves credencials per no enredar sense parlar clar. De tots els candidats a la Presidència que es proposen per part d'uns o dels altres: Mas, Munté, Romeva, Casals... o d'alguns que no es proposen: Junqueras, Baños, Gabriela Serra... el que menys m'agrada personalment és Artur Mas. Per què? Perquè representa les retallades? Perquè és deixeble del recentment destapat corrupte Pujol (amb tots els interessos de part del PP de destapar-ho ara, que tampoc és un sant precisament, però destapat a la fi i per al bé de la nostra societat)? No, simplement perquè Mas és el representant actual d'un partit amb orientació de dretes. Si hi hagués hagut algú altre al capdavant de CiU tampoc m'agradaria, i si es proposa un altre polític de CDC que no hagi tingut responsabilitats de govern, tampoc m'agradaria. Per contra, si em preguntessin qui voldria que fos President de la Generalitat us diria que l'Antonio Baños o la Gabriela Serra. Però reconec que això no és el que volen la majoria dels catalans, ni tan sols la majoria d'independentistes. Cal partir del fet que la majoria d'independentistes han votat a JuntsxSí sabent que Mas en seria el President. Però fan falta els vots de la CUP...

I la solució no pot implicar que la CUP es mengi la seva promesa. Potser no haguessin hagut de fer-la perquè el que es vol impedir són les mesures neoliberals i no tant la persona de Mas, però es va voler simplificar agafant el missatge que emanava dels moviments socials i de CSQEP, i ara tenim una promesa feta. Per tant, la solució no pot passar per intentar humiliar la CUP fent-li recolzar una cosa contrària a la que va comprometre's. Tot i que es va comprometre a fer tirar endavant el procés, a impulsar mesures socials i a impulsar un procés constituent de base popular. Potser serà impossible afavorir totes les intencions juntes.

Per altra banda, la solució tampoc pot obligar JuntsxSí a apartar Mas i proposar un altre candidat que agradi a la CUP. Seria una humiliació també per a CDC. Sobretot perquè Mas s'ha implicat en el procés i hi ha rebut alguns pals que ha aguantat amb la motivació èpica d'estar fent alguna cosa gran. A més a més, allò de què se l'acusa (de ser retallador i corrupte) no és visualitzat per la gent de CDC perquè, si malgrat tota la motivació que pot tenir España, no s'ha imputat Mas per corrupció és perquè no n'han trobat cap prova, i perquè és veritat que, en el període retallada de fons des de Madrid, el govern de CDC va retallar la sanitat, l'ensenyament, les prestacions socials, TVC,... però és que havien estat ells mateixos (i una mica el tripartit també) els que, en moments de no-crisis, havien aixecat aquesta mateixa sanitat, aquest mateix ensenyament, aquestes mateixes prestacions socials, aquesta mateixa TVC... per tant la gent de CDC no reconeixen aquesta crítica que els fa la CUP. Ells saben que Mas va fer el que havia de fer i el que hagués fet qualsevol altre de CiU votat majoritàriament amb un programa de dretes. Per tant, no entendrien haver de renunciar a Mas per una pretensió que no comparteixes d'altri. A més, personalment em fan por els de la CUP en la seva proposta de vetar Mas, perquè sembla que donin per segur que CDC i la seva gent estaran al procés passi el que passi i no ho tinc tant clar. Si no senten que estan sota els focus, i sobretot si són humiliats, es possible que els anem perdent... Ells hi tenen poc a guanyar i molt a perdre en un procés com aquest. Ja ho hem vist amb la munió d'avisos i amenaces de les patronals, grans empreses, i fins i tot UDC els ha abandonat. Crec que hem de tenir clar si volem separar-nos de l'Estat espanyol i si estem disposats a fer-ho amb la dreta perquè no ho podem fer només amb les esquerres. I si és així, necessitem que continuïn en el procés i que no se sentin fora de lloc, i per tal que això passi és important que se'ls "reconegui" un paper central (que a més, ens agradi o no, el tenen) i que respectem el seu líder.

Així estant, la solució que sumi a totes les forces independentistes només pot ser una direcció col·legiada de la Generalitat que no recaigui exclusivament en un President com fins ara. Encara que la llei no ho permeti formalment, hi ha maneres de posar-ho en marxa a la pràctica que és l'important. Perquè aquest no ha estat un procés normal, és una cosa diferent i així ha de ser en les formes també. Aquesta és la seva força i aquesta ha de ser la seva naturalesa. I això pot acabar representant millor el procés que s'ha viscut a la societat catalana, perquè el procés ha sigut un procés que ha crescut des de la base, que no ha tingut un lider a dalt, sinó molts líders sobretot per baix, diversos i tots necessaris.

I és que el procés va començar en consultes per la independència organitzades per la gent. I a la manifestació del 2012 per un nou estat a Europa, en Mas negociava el pacte fiscal a Madrid i en Duran volia imposar el pacte fiscal com a lema de la manifestació però l'ANC i Omnium van dir que no. Després durant la legislatura, CiU i ERC van recolzar-se, i CiU va fer polítiques menys de dretes de les que hauria fet, i ERC va haver de recolzar polítiques més de dretes del que hauria volgut. I després el 9N van tenir a CDC i CUP com a grans valedors. I a les eleccions del 27S es va fer la gran coalició de JuntsxSí amb partits amb ideologies molt diferents i amb nombrosos independents, igualment com CUP i CSQEP que també van incorporar independents. I la llista de JuntsxSí va tenir a un exmilitant d'ICV al front, i el que anava com a presidenciable anava en 4t lloc. I els debats se'ls van repartir diferents persones, no només el cap de llista o presidenciable. Tot aquest procés no ha estat normal, i s'han subvertit fins i tot les formats polítics. Per això, estaria bé que tot això no quedi en conjuntura del procés, sinó que així sigui el procés, a més que és la millor garantia per al futur. Un futur que ha de ser de totes i tots.

En aquesta línia s'expressava en aquest text en Marcel Mateu, professor de dret constitucional.

Per això i com que em sembla que el reglament estableix un sol President, no se si la formula desitjable serà escollir per a la figura legal a Raül Romeva o a Artur Mas (això dependrà de la negociació conjunta) però al mateix temps votar (això és permès com a afegitó) el Programa de Govern i el nom dels "altres Presidents" que portin unes megaconselleries: President Exterior (aprofitem que Mas és conegut a fora i li donem un càrrec importantíssim però allunyat de les polítiques internes o, si Mas és el President formal, llavors aquest ho pot ser Romeva que també és ben conegut a la UE), President Executiu (li donem la responsabilitat de fer polítiques internes a Oriol Junqueras, que essent d'ERC equidista entre CDC i CUP, amb un perfil d'esquerres que permet confiar que no farà polítiques neoliberals -aquest és el motiu pel que es volia vetar Mas-) i President i Vicepresident del Procés Constituent (aquí tenen el seu lloc Lluís Rabell i Antonio Baños que, coneixedors del teixit social català, poden organitzar, colze a colze, un bon Procés Constituent obert i participat per la societat civil, amb la gran virtud de comptar amb CSQEP per al procés constituent que demanaven, deixant el fora o dins d'España a tenor del que vagi succeint a l'Estat espanyol en les properes eleccions del 20D).

D'aquesta manera es reforça el caràcter coral i participatiu que el procés ha tingut i té. No hi ha mal que per bé no vingui. Però caldrà generositat política amb el país per no negar-se a aquesta solució que integri les necessitats de totes les forces sobiranistes... Veurem si tenim uns polítics dignes del poble que "teòricament" representen...

(Carta 449)

Publicat com a mínim: a la portada digital de L'independent de Barberà.

27S: ESCENARIS I SENTIT DEL VOT

I poc a poc aquesta societat que volia tenir el dret a decidir està a punt d'exercir-lo en el plebiscit del 27S donat que el referèndum ha estat prohibit per tots els mitjans. I els que deien que això no era plantejable i que eren unes simples eleccions autonòmiques, poc a poc han anat havent d'assumir que, quan un gruix social de la magnitud que hi ha a Catalunya està qüestionant l'status quo, aquest està en qüestió.

En tot aquest procés, España no ha entès que la societat catalana ja no creia en un horitzó digne i desitjable dins d'aquest Estat encara predemocràtic (i és que no se supera ràpidament l'extermini de més de 150.000 persones a mans del franquisme) i, en comptes d'intentar contrarestar aquest sentiment, s'han dedicat a intentar desprestigiar-lo, negar-ho, ridiculitzar-lo, rebutjar-lo, i promentent rebuig etern si la nostra opció no era quedar-nos. Amb tot això han elevat al quadrat els motius per la independència. Però és que en aquestes setmanes finals, la cosa està essent de traca. Tot els poders fàctics españols i molts de catalans estan amenaçant la societat catalana: el govern, el PP, el PSOE, les seves marques blanques, la patronal de la banca, la CEOE, l'Exèrcit, la monarquia, el Constitucional, l'Església catòlica, les multinacionals, l'Obama, la Merkel, el Cameron,... Ostres, jo crec que davant d'una societat que ha perdut la por i que s'afirma plural, diversa i valenta, estan cometent l'últim dels errors possibles. I ja m'explicaran tota la gent que centra el procés en Mas i diuen que ens estan enganyant per aplicar polítiques de dretes, com és que tots els poders fàctics de dretes estan intentant fer xantatge a l'indepedentisme? Tan de dretes és que el volen abatre?

Per contra, a mi em sembla que el procés independentista, a més de ser un exercici fabulós de llibertat i de desobediència civil, és també molt d'esquerres, perquè respon a un anhel popular. El somni d'un estat del segle XXI està arrossegant grans energies d'esquerres malgrat que molta gent tradicionalment d'esquerres segueix entestada a no voler-hi veure clar pels lios que es fan amb l'odi a Mas. Però també deuen tenir odi a Rajoy, a la CEOE, als bancs, a l'Exèrcit, a les grans empreses, no? I és que si mirem com queda aquesta "llista del Mas", veiem que CiU s'ha trencat i ha deixat de banda els més dretans d'Unió, i ara Mas i CDC, encara amb un poder formidable, es troben aliats amb un altre gran partit d'esquerres, ERC, i molta gent civil que més aviat són d'esquerres: Llach, Romeva, Reyes, Bel, Comin, Casals, Forcadell,... i molt possiblement necessitin a la CUP per fer majoria absoluta, de manera que en Mas, si és que us preocupa el Mas, estarà més lligat que mai en la història. De manera que més que Mas ens tingui agafats a tots, crec que és el contrari, el gran moviment independentista ha capturat a Mas i a CDC, i ni podran desdir-se de la independència, ni podran aplicar mesures neoliberals como Pedro por su casa... 

I en tot això mereix un sonor reconeixement ERC que ha fet una feina ingrata i que li ha valgut moltes crítiques, com ha estat sostenir en Mas quan els d'UDC, molts de CDC i els poders fàctics l'haguessin fet caure. I també en la llista JuntsxSí, ERC ha acabat fent un esforç no desitjable a nivell de partit per poder fer un favor a la causa independentista. Vagi per ells un aplaudiment, que segur que no compensarà totes les vegades que els han acusat d'haver abandonat la E d'Esquerra.

I arribats en aquest punt, crec que els de Catalunya Sí Que Es Pot haurien d'abandonar la cotilla podemista que els obliga a ser un instrument al servei d'un impossible intent d'assalt a la bastilla española. I és que Podemos a España només pot convèncer el 14% de la població i amb això no hi ha somni màgic, sinó un llarg peregrinatge pel desert d'anar canviant mentalitats per les españes fins que d'aquí 20-30 anys sigui possible el canvi que somnien. I alliberats els de CSQEP d'aquest llast, si són d'esquerres i si estimen les revolucions, necessitem que exerceixen el massa anomenat Dret a Decidir ara i prenguin partit. Si són d'esquerres i no veuen clar que l'Estat español és un estat amb poca democràcia, amb molt poder de la dreta, amb tot ben lligat pel dictador,... Almenys les forces d'esquerres s'haurien de situar al davant de les expectatives populars, siguin aquestes indistintament la independència o restar a España (però ara la primera és la que sembla que està impulsant una revolta) i lluitar per crear condicions de justícia en el marc que vulgui la societat. El que no poden fer unes forces d'esquerres és quedar fora de joc i deixar a altres forces més conservadores dirigir o esmorteir un procés de revolta. És que és de llibre. Gent d'esquerres, sapiguem veure el que està passant i situem-nos bé per poder generar condicions de justícia social!

I encara que s'ha dit que al ser unes eleccions, i no el referèndum que haguéssim volgut, el que comptarà seran els escons, no serà així del tot. Crec que hi ha dos escenaris possibles. 

Que els partits independentistes arribin a la majoria absoluta en escons i també guanyin en vots (és a dir, que comptant només els vots vàlids, els independentistes siguin 50%+1), en aquest cas hi haurà un terratrèmol polític, perquè s'haurà arribat a una majoria democràtica, i la comunitat internacional, la pròpia societat catalana i el momentum creat per les eleccions, imposaran negociar un referèndum legal o, en el seu defecte, declarar una DUI amb tota la legitimitat del món. Aquest escenari és, cada vegada que es fan noves enquestes, més versemblant.

Però l'escenari que sembla més probable és que l'independentisme arribi a la majoria absoluta en escons, però no en vots. Llavors es formaria un govern totalment independentista, que començaria a crear estructures d'estat o, millor encara, convocaria un procés constituent o un referèndum que pogués oferir un resultat sense les interferències que tenen unes eleccions, però crec que aquest govern no podria declarar legitimament una DUI si, amb els números de les eleccions, no semblaria que respon al que vol la majoria. Això portaria a arribar a les eleccions generals sense haver materialitzat la independència i llavors, encara que molts vulguin el contrari, crec que, per reacció, guanyarien encara més força el PP i Cs, ja que són percebuts com els valedors de "la unidad de España". De manera que arribaríem a una situació de confrontació màxima entre un govern espanyol molt nacionalista i agressiu i un govern català molt independentista. Els continus xocs acabarien de fer evident per als encara no convençuts els motius de Catalunya per voler marxar i això faria acabar de guanyar una sèrie de suports per a la independència (sobretot provinents de CSQEP) que donarien la majoria social en vots que abans hauria faltat (una mica en la línia del que ha passat a Escòcia, tot i que altres motius i circumstàncies) a l'espera que aquesta majoria es pugués manifestar en un referèndum o nova elecció. Dit sigui de pas, que crec que la efectiva independència de Catalunya suposaria un terratrèmol en la cosmovisió que España té d'ella mateixa, que deixaria tocats els seus màxims valedors (altra vegada PP, Cs, PSOE...) amb lo qual hi hauria un moment especial perquè realment sorgíssin iniciatives potents amb una visió menys nacionalista i ara sí d'esquerres, que poguessin fer possible el que avui intenta Podemos i no podrà, aconseguir que a l'Estat español es ventili el franquisme i entrin aires nous...

Dit tot això, què hem de fer a Catalunya? Què hem de votar? Està clar que JuntsxSí tindrà un gran resultat. És una coalició de dos partits que, ja de per sí, tenen molts votants, i més encara al estar enriquida pel sex appeal de personalitats que hi afegeixen tints i matissos diversos. A més, aquests dos partits tenen una gran maquinària electoral i molta experiència, que s'ha vist augmentada pels 100.000 candidats populars. I per acabar-ho d'arrodonir, la jugada d'una llista conjunta és bona electoralment parlant perquè la llei d'Hondt hi jugarà a favor, mentre que no afavorirà als partits unionistes que van tots separats.

Tenint això en compte, podem preveure un resultat espectacular de JuntsxSí. Però crec que no hauríem de voler que tingui majoria absoluta per si sol. Per què? Doncs perquè aquesta coalició engloba una sèrie de maneres de fer però no d'altres. 

Una part substancial de l'indepedentisme més d'esquerres, més rebel i més combatiu votarà a la CUP. Un partit "nou" que ho ha fet terriblement bé a l'anterior legislatura amb només tres diputats, que té una manera de ser que entronca de manera natural amb el moment històric actual i el que exigeix, i amb ganes i honestedat com pocs partits poden presumir. Quan molts demanaven que els diputats repetissin com fan als d'altres partits, no ho van fer, i quan llavors semblava que el triplet de diputats no podria ser emulat, han tret una fornada de nous candidats que són igual de bons. Tenen idees, diuen coses que tenen sentit, no parlen amb clixés, i es fan escoltar. Potser no han tingut prou temps per fer-se conèixer, però crec que són savia importantíssima per al procés i que, com que la força natural del moment els empeny, creixeran molt més que no marquen les enquestes. Tal i com es diu al carrer: La petaran! 

Si JuntsxSí tingués majoria absoluta, la temptació de no deixar-se condicionar pels del "sí crític" seria forta i no ens ho podem permetre. No ens podem permetre un JuntsxSí tirant pel dret amb les seves maneres i deixant gent de banda. Necessitem a tothom, a tothom amb les seves condicions incòmodes també. Sobretot per al procés constituent. No és el mateix fer-lo d'una manera oberta o més tancada, més popular o més basat en paralmentaris i "experts". No és el mateix. Necessitem que hi participin tots els matissos. Fins i tot si es proposa que el líder d'un govern de concentració sigui un altre i no Mas. No és problema. Als que deien que tot era cosa de Mas, els preguntava: "Què passaria si Mas fos apartat del procés?" Res. El procés continuaria. Si el cap ha de ser Romeva, Forcadell, Casals o Junqueras, cap problema. Si ha de ser Mas per arrossegar la dreta fins al final del procés, tampoc cap problema. El que sigui millor.

Llavors crec que la gent d'esquerres (independentistes i sobiranistes no-independentistes) hem de votar a la CUP-Crida Constituent. 

Tenim davant un moment històric. Fem-lo possible i obrim una via de resolució de conflictes per via democràtica i de desobediència civil no-violenta que marqui un nou paradigma mundial, un entrar en una nova era on la força i el poder siguin secundàries davant la força de la democràcia i el poder de la gent. 

Serà possible? Fem-ho possible!


(Carta 445)

9N: LA QUADRATURA DEL CERCLE

Analitzem qui ha de tirar endavant la consulta: Per una banda, CiU es va posar davant de la marea amb el convenciment que, tant si arribàvem a la independència com a un pacte fiscal, podrien dir que havien aconseguit el màxim i estar al davant els semblava important. Tanmateix, cada vegada costa més mantenir els dos finals com a possibles perquè la societat exigeix. De la mà del President Mas, que ha trencat tots els pronòstics fins ara, CiU s'ha enfrontat a la tradicionalment aliada oligarquia madrilenya, ha incomodat als poders econòmics catalans i, al llarg del procés, s'ha acostat a la idea que la desobediència civil és necessària per al canvi social. Tot i així, la seva línia vermella, almenys fins ara, és no fer cap pas fora de la legalitat espanyola, per tant CiU prefereix unes plebiscitàries a la consulta. Després tenim ERC que, amb el seu principal objectiu a l'horitzó, s'han encarregat de la ingrata tasca d'apuntalar en Mas, que potser ja haguessin fet caure del cavall els d'Unió, l'oligarquia catalana o alguns del seu propi partit. ICV-EUiA ha anat més lluny que mai a nivell nacional amb la premissa democràtica, però exigeixen una consulta amb garanties democràtiques que permeti un debat ampli. I per últim tenim a la CUP, petita però amb les idees clares, que no contempla cap escenari que no sigui la consulta i que s'ha acabat quedant sola apostant per la desobediència. Davant hi tenim un govern espanyol que exemplifica perfectament perquè volem marxar. I és que no és qüestió d'identitat, ni de nacionalisme, ni de diners, és qüestió de respecte per un mateix, de democràcia i de l'anhel de passar pàgina de l'agressiu nacionalisme espanyol postfranquista. I per últim la comunitat internacional no és partidària de canvis de l'estatus quo i, per diplomàcia d'estat, mentre Catalunya estigui dins l'Estat espanyol, no dirà res.

Com es poden encaixar totes les peces d'aquest trencaclosques? No ens en sortirem si no separem les diverses qüestions involucrades i establim clarament les prioritats. El punt de partida és que Catalunya no és ni serà mai reconeguda com a subjecte polític per Espanya. Aquesta és, en realitat, l'arrel de tot el problema, però aquest també serà el major impediment per superar-lo. No ens trobem, en un escenari com el del Regne Unit que reconeix Escòcia com a nació i on s'han pogut centrar en decidir. De manera que, tant decidir com independitzar-nos, implicarà passar en algun moment per la desobediència. Sembla que, de fa un cert temps ençà, creiem en el paradigma democràtic mentre que abans pensàvem que l'Estat espanyol ho impediria per les armes si calia, però estar dins l'UE ens fa creure que, si demostrem a Europa la nostra voluntat, España ho haurà d'acceptar. Això és inèdit i no està clar que sigui cert, però creure-hi ho fa cada vegada més possible. Per tant, serà la comunitat internacional la que haurà de fer acceptar a España que Catalunya decideixi si opta per la independència. Amb aquesta expectativa, voldríem celebrar un referèndum vinculant, però ho hem acabat rebaixant a una consulta per conèixer l'opinió. Una consulta seria molt més clara, diàfana i neta que unes eleccions habituals convertides en plebiscitàries. A més, una consulta fa explícit el dret a decidir perquè, en preguntar, es reconeix al subjecte polític. Però l'arquitectura constitucional d'España està dissenyada per impedir aquest dret i, usada convenientment, no ens permetrà mai fer la consulta legalment. Un desafiament així es pot contestar per part de l'Estat -en grau ascendent-: amb multes, amb la inhabilitació del President, amb penes de presó contra representants polítics, amb la intervenció de l'autonomia o amb l'exèrcit. Tot i que està clar que aquests mètodes tindrien un cost polític per a la credibilitat d'España, no hem de dubtar que poden portar-ho a terme, sobretot si la situació no és clara i la poden mig trampejar amb la seva diplomàcia internacional.

Arribats a aquí veiem que caldrà desobeir institucionalment, per erigir-se internacionalment com a subjecte polític, però que caldrà que sigui en el moment clau en que s'hagi acaparat suficientment l'atenció internacional (per això España i altres països aliats sempre han intentat reconduir aquests desafiaments com a afers interns en els que els altres països no s'hi han de ficar) i en el moment que també ens haguem carregat de raons i fet un bon treball de diplomàcia internacional. Desobeir institucionalment de forma obertament frontal i precipitada podria permetre a España de suspendre l'autonomia i espantar a gran part de la població, en una situació confusa per a la comunitat internacional. De moment, el treball fet, per la societat civil en primer lloc i per part del món institucional català, ho han fet molt bé per anar explicant internacionalment la “qüestió” catalana. Hi ha marge per fer petites desobediències institucionals, que no els autoritzin a decapitar les institucions catalanes, i en el moment adequat travessar el llindar vers una declaració unilateral d'independència (DUI) final el màxim d'inapel·lable. Hi ha gent que parla que tenim una sola bala a la recàmera i que l'hem d'usar en el moment adequat per fer el pas definitiu, perquè no podem desobeir reiteradament i a cada pas si volem semblar un país seriós. Així s'ha caminat fins ara, en el Mas style, fent les coses de manera impecable formalment i amb el brogit del carrer de fons.

Però la CUP i ERC volen fer la consulta peti qui peti, ICV-EUiA exigeix que es faci amb plenes garanties democràtiques, cosa impossible davant l'oposició frontal de l'Estat, i CiU no vol fer la consulta fora de la legalitat i menys encara una DUI. Per fora hi ha el PSC que només faria la consulta amb permís de l'Estat i, com que aquest ens ho impedeix, aposta per demanar una reforma de la Constitució, i per últim tenim al PP i C's que s'oposen desacomplexadament a donar la veu al poble i demanen seguir igual o confonen parlant de fer alguns canvis a la carta magna com a mal menor.

Llavors, què fer? Tal i com ho veig, el quid de la qüestió és: sostenir públicament que el 9N volem dur a terme la consulta institucionalment sense plans B, ni ajornaments. Davant de les prohibicions, anar-les intentant esquivar perquè l'Estat espanyol augmenti la magnitud de la repressió fent augmentar la tensió fins al màxim. S'ha de sostenir la voluntat de celebrar la consulta el 9N i fer que el món observi el desafiament en termes democràticament irreprotxables i que prengui nota també la resposta autoritària de Madrid. Fer qualsevol altra cosa, amagaria a ulls del món el problema de naturalesa democràtica que tenim.

Però no podrem organitzar una consulta institucional el 9N perquè CiU no hi està disposada i perquè podria ajudar España a suspendre el President o l'autonomia sense encara haver pogut ni comprovar la voluntat popular d'independència en unes urnes, cosa que faria entrar el procés en un fangar que jugaria a favor de Madrid. A nosaltres ens beneficia mantenir la impecabilitat del procés. I, tot i que no està clar que escenaris més convulsos ens perjudiquessin necessàriament, perdríem credibilitat davant la comunitat internacional a qui no li agraden les revolucions.

Un escenari intel·ligent, per seguir augmentant el nostre capital moral, seria suspendre la consulta institucional cap al 15 d'octubre (Homs va assenyalar aquesta data per decidir si es podria celebrar la consulta) davant l'oposició frontal i autoritària del govern de Madrid, i en la jornada reivindicativa convocada per l'ANC i Òmnium el 19 d'octubre, assumir la consulta des de la societat civil més enllà d'aquestes mateixes organitzacions. Això suposaria finalment desobeir la prohibició però, al no fer-se institucionalment, faria impossible per part de l'Estat impedir-ho perquè no hi hauria responsables polítics implicats, perquè en realitat no deixaria de ser una mobilització popular, i perquè seria assumida per un nombre ingent d'activistes. La bufetada de la societat catalana a un govern central que ha mantingut constantment que la consulta no es faria, seria monumental.

Alguns diuen que això ja es va fer amb les consultes realitzades del 2009 al 2011. Però aquelles 555 consultes, que van recollir 884.508 vots, es van fer sense que la comunitat internacional s'hi fixés gaire. Ara seria totalment diferent. La consulta, en un mateix dia a la totalitat del miler de municipis de Catalunya, succeiria amb tots els mitjans del món cobrint-ho i els analistes i estadistes interpel·lant España. El potentíssim missatge dirigit a la comunitat internacional seria: El govern espanyol no és democràtic però la societat catalana salta la tanca organitzant una consulta sense precedents a Europa. Fins i tot seria un missatge més clar de la gran voluntat popular que una consulta organitzada amb tots els mitjans d'una administració, perquè no hi ha cap lloc a Europa on es pogués mobilitzar a tanta gent per un objectiu comú. Seria voluntat popular emanant directament del poble. Una mobilització d'envergadura semblant a la “diada” però totalment encarnada en la demanda: el poble fent el que la llei espanyola impedeix. Al 2000 vam organitzar la Consulta Social per l'Abolició del Deute Extern a tot l'Estat, i a Catalunya es va dur a terme als 212 municipis més grans (80% de la població) en la que van votar 500.000 catalans. La vam organitzar 8.000 voluntaris, de manera que en una consulta al miler de municipis (100% de la població) es necessitarien uns 10.000 voluntaris. Un número totalment a l'abast del moviment independentista.

Una altra de les virtuts d'organitzar la consulta des de la societat civil, però de manera autònoma i sense cap tutela del govern ni de les forces pro-consulta, seria que es podria canviar la fraudulenta doble pregunta, amb tres resultats possibles, i que inclou el Sí-No que demana esdevenir un estat dins una España confederal, una situació que no depèn de nosaltres i que ens tornaria a deixar a mercè d'España. Es podria optar per una pregunta clara a l'escocesa: Sí o No a la independència. Malgrat la possibilitat de fer-ho, és molt previsible que, almenys des de l'ANC i Omnium, no es volgués canviar la pregunta per no desacreditar la fórmula del President, sembla ser que suggerida per Herrera i segur que molt aplaudida per Duran. En tot cas, s'hauria de batallar des d'altres sectors, tot i que la manca de temps no crec que possibilités guanyar aquest punt.

Evidentment els resultats d'aquesta consulta no tindrien validesa (els contraris a la independència no hi participarien i el resultat seria esbiaixadament favorable), però això no seria el més rellevant, sinó que ho seria mostrar la voluntat de decidir el nostre futur i faria caure tots els vels davant del món, una vegada més i apuntant a un resultat final...

Després d'això ens trobarem amb la comunitat internacional veient-ho inevitable, la societat catalana amb la màxima força, Madrid desmoralitzat i intentant tapar infructuosament les vies d'aigua, i el Parlament havent de moure fitxa definitivament. No es podrà promulgar una DUI perquè Mas no vol infringir la llei i perquè el resultat de la consulta no tindrà garanties democràtiques. Serà el moment de convocar unes plebiscitàries legals per saber què vol la societat. Previsiblement les guanyaran les forces sobiranistes amb ERC al capdavant, de manera que el nou President Junqueras es veurà legitimat a fer una DUI i ell i el seu partit sí s'atreviran a infringir la llei. La comunitat internacional veurà emergir un nou estat després d'un llarg, democràtic i inqüestionable camí. Un gran ventall de països de tot el món començaran a reconèixer Catalunya, alguns seduïts per la dreta catalana, altres seduïts per l'esquerra. La UE, ara sí, prendrà partit. España, vençuda en el pols democràtic i sense el recurs històric de recórrer a la força, no podrà impedir-ho i iniciarà negociacions sobre el deute i altres qüestions per no sortir-ne més mal parada del compte.

El naixement del nou estat català donarà lloc a un procés constituent que haurà de ser ampli, com tot el procés, comptant amb la societat que l'ha fet emergir. Una oportunitat d'or per debatre, ara sí, més serenament que en el procés de confrontació amb España, quin tipus de societat volem. No és garantia de res, però sempre serà millor que partir d'una societat muntada i amb un munt de privilegis socials establerts i amb molta inèrcia. Per a España també serà un període d'oportunitat per redefinir-se i iniciar un procés de depuració democràtica respecte al franquisme. I això serà així perquè la derrota del nacionalisme franquista generarà, a España, un procés com l'independentisme a Catalunya, que s'ha menjat tot el que venia de la transició: el PSC i en el futur CiU. Serà el moment de Podemos o alguna cosa semblant per superar i arraconar el PP franquista i una falsa esquerra com ha estat el PSOE. De seguida dins l'UE, Catalunya i España seràn veïns sense cap frontera real entre ells, i llavors la lluita passarà a ser: Quina Europa volem? Si no ens agrada, lluitem per canviar-la aliant-nos amb els altres països descontents: España, Grècia, Portugal, Itàlia, etc...

Tot plegat suposarà un gran pas per a la societat catalana, en la que hi haurà tres elements molt significatius.

1- D'una banda un evident creixement de l'autoestima com a societat.

2- De l'altra, lluny de la vaticinada fractura social, una societat que s'haurà cohesionat en el procés i que superarà el frontisme identitari que ha marcat la Catalunya fins avui dia. Una societat tensionada a nivell identitari entre el nacionalisme de dretes, l'independentisme d'esquerres, el "cosmopolitanisme pluralista" dels socialistes i l'atrinxerament contra el fet català de C's i PP. Deixarà d'haver-hi: 1- els catalans de tota la vida, resistents culturalment per supervivència davant una suposada “amenaça” nacional dels de fora; 2- els que han vingut d'España fent front comú davant dels catalans que no se senten espanyols perquè se senten rebutjats en veure que aquests rebutgen España; i 3- els immigrants de països tercers, molts dels quals no acabaven d'entendre en profunditat on són davant del frontisme imperant, cosa que no els permet vincular-s'hi efectivament. La nova societat catalana serà catalana, en tant que pertanyent a l'Estat català, però amb identitats culturals diverses que no han de suposar una amenaça per a ningú sinó, definitivament, una riquesa patrimoni de totes i tots. Haurem separat definitivament l'embolic entre les identitats individuals (inqüestionables i que s'han de respectar i facilitar-ne el desenvolupament) dels projectes polítics com a societat, que responen al rumb que la societat vol prendre.

3- En la nova Catalunya, la dreta de CiU perdrà el gairebé monopoli del que ha gaudit en l'autonomisme, administrant el victimisme i essent l'únic actor rellevant a Madrid. CiU deixarà de ser el gran partit “catalanista” (ara ho seran tots en tant que pertanyents al país Catalunya) per passar a ser simplement un partit de classe. En la nova Catalunya, el biaix sociològic d'esquerres es traduirà, finalment, en un Parlament amb una majoria d'esquerres plural durant molts anys i fins a nou avís.

No és la fi de la història. Continuarà i amb força, sobretot en l'eix dreta-esquerra, que ara emergirà diàfanament com a eix central.

(Carta 532) 

Publicat com a mínim a: L'independent de Gràcia (com a article), Diari de Balears, Bon Dia d'Andorra, 

INDEPENDENTISME CATALÀ: FOTO DE CONJUNT

Primer poso per davant les meves coordenades. Sempre m'he sentit independentista, malgrat que la majoria de gent que m'envoltava no anava més enllà del catalanisme, perquè segurament la independència els semblava impossible. Tampoc jo m'imaginava veure mai el que està passant, però sentia que, si no acceptava els fets consumats, la meva opció era que els Països Catalans sortissin d'Espanya per poder ser sense sempre haver de demanar perdó per ser “diferent”. No és que em fes il·lusió tenir un estat propi, sempre he dit que, si dins Espanya m'hagués sentit valorat, recolzat, impulsat a créixer a partir de la meva identitat en un país plurinacional, no hagués tingut cap problema. A l'inrevés, hagués tingut menys problemes. Per altra banda, també he de dir que malgrat ser independentista, sempre he vist igual o més urgent la lluita per la justícia social i econòmica.

Tot i això, he tingut sensacions de desacord profund amb alguns independentistes, no la majoria per sort. Alguns m'han provocat rebuig en sentir-los exaltats, intolerants i excloents. Per exemple, mai m'ha agradat defensar la meva identitat menystenint les altres, com el famós “boti, boti, boti, espanyol el que no boti”. O també em sembla absurt predicar que els catalans som millor que ningú. Tampoc comparteixo que la nostra societat no hauria d'acollir amb els braços oberts a ciutadans d'altres contrades per por a afeblir-nos com a poble. A l'inrevés, com que les identitats no són excloents, podem sumar-les, per tant, la seva arribada permet enriquir el catalanisme. Un catalanisme que no pot viure ancorat en el passat si no vol empobrir-se, i que evolucionarà sanament si és dialèctic amb la realitat. Ser independentista, avui a Espanya, és per no deixar-se trepitjar, en defensa pròpia, però no té res a veure, o no ho hauria de tenir amb ser nacionalista, narcisista o xovinista. I reflexiono tot això perquè, és clar, el que a mi m'ha contrariat, segur que encara ha molestat més i allunyat a gent no independentista, creant un estereotip força negatiu.

 

Però tot està canviant molt de pressa, i el sentiment independentista s'està estenent i fent transversal a persones de tot tipus i condició. El fet que l'independentisme surti d'un cert gueto minoritari i s'extengui a gent que ho ha assumit fa poc, fa que pugui evolucionar i aportar molt a la societat perquè, sortint de l'endogamia, ha de dialogar amb els no convençuts i fer propostes socials útils que puguin guanyar recolzament. Això obre immenses possiblitats i estem veient una evolució que sembla portar bon camí. Exemples pràctics poden ser que s'està plantejant la qüestió proposant un camí noviolent, sense faltar al respecte a ningú, amb inclusió de tots els que vivim a Catalunya, sense reclamar les essències pures del catalanisme, amb una actitud inclusiva respecte als nouvinguts d'ara i d'abans, defensant el català, per suposat, però no menystenint el castellà o altres llengües i cultures... tot això era molt més difícil per a l'independentisme quan lluitava sol, ferit i sense reforços contra mar i marea.

Per altra banda, està la qüestió nacionalista. La confusió és constant. Evidentment també hi ha molt gent nacionalista, de dretes, i l'oligarquia econòmica catalana, que va trobar el seu lloc en el franquisme, també ha trobat el seu lloc en la situació actual, per tant poden tenir més o menys sentiment catalanista, però prefereixen un status quo conegut abans que qualsevol aventura que els aboqui al desconegut i que els pogués fer perdre negocis a Espanya. Per tant, la seva reivindicació sempre s'ha circumscrit a demanar més finançament. Per aconseguir jugar aquest paper, CiU ha comptat amb tots els recursos d'aquesta oligarquia, però ha brandat la bandera per sumar majories atraient a molts catalanistes de classe mitja i baixa que se sentien incompresos per una Espanya excloent, i així ha aconseguit un suport electoral impressionant. Però encara que molts catalanistes voten a CiU i s'han anat impregnant del seu ideari, no el votarien de no haver-hi aquesta anomalia que tractem, perquè no són estrictament de dretes. 

Per això a la societat catalana, majoritàriament d'esquerres però gairebé sempre governada per la dreta, ens interessa la independència perquè llavors CiU sigui simplement un partit de classe i perdi la centralitat. En tot cas, en el període autonomista, aquesta fòrmula ha forjat la imatge del catalanisme: catalanisme = nacionalisme = dreta = aquesta gent només vol la pela. Per això Espanya va tan equivocada, no entén que estan caient els vels dels ulls i creu que, donant un millor finançament, la societat renunciarà a l'autodeterminació. Evidentment hi ha un desequilibri fiscal i per alguns catalans, molts, això és intolerable. També succeeix que, a qui se sent maltractat per Espanya, que a sobre hi hagi aquest desequilibri fiscal no reconegut ni agraït, li fa molta ràbia i el sent com un expoli. I fins i tot molts catalans veuen l'espoli com una manera pràctica per convèncer a conciutadans que, per venir d'altres llocs, creuen que no seran independentistes per sentiments sinó només per la butxaca. 

Però estic convençut que el factor econòmic, tan esbombat per uns i altres, no és, ni de bon tros el més important. El català, en general, és auster i calculador però també solidari. El més decisiu fou, sense lloc a dubte, la sentència del Constitucional sobre un Estatut ajornat i esquilat. Però la cronologia encara els ho ha posat més difícil perquè, l'humiliant ribotejament (de ribot) d'aquell Estatut ja inicialment tan descafeïnat, ha coincidit amb la crisi econòmica, i llavors ja els tenim exclamant que, no és que haguem perdut tota esperança col·lectiva d'una Espanya federal, sinó que, sobretot, l'independentisme és una cortina de fum per les retallades i una via d'escapament a la crisi. Que també està essent utilitzada així, no ho desaprofiten... Molts sobiranistes culpen Madrid de tot i prometen fraudulentament que, l'endemà de la independència, ja no hi haurà crisi ni retallades, però és clar, no tot és l'espoli fiscal, sinó que també hi ha retallades ideològiques de la dreta d'aquí, de la de Madrid i de l'europea... llavors tot es barreja i alguns no entenen el que està passant.

Però el que està passant és que el caràcter identitari d'Espanya s'ha anat forjant a través de la història i, després de tota la experiència colonial i d'extermini a Abya Yala, després del gir jacobí i autoritari que va imposar-se el 1714 també anorreant a Catalunya i totes les seves institucions, sobretot va haver-hi el cop d'estat franquista. Durant 40 anys, la dictadura de Franco, ja després de la Guerra, va executar 100.000 persones per motius polítics! Això va ser, sobretot, a les primeres dècades, per això molta gent ha diluït l'horror del franquisme perquè els últims temps del règim van ser més light. Però si ho comparem amb Pinochet, 3.500 morts, o Videla, 30.000, ens farem una idea de la magnitud del genocidi! I aquesta guerra mai la van perdre. El dictador va morir al llit i va donar lloc a una monarquia parlamentària “atada y bien atada”, on el PP ha estat l'hereu oficial d'aquesta concepció d'Espanya, que mai ha condemnat el règim, i de la que a vegades el PSOE o altres no han sabut desmarcar-se prou, ni per suposat contrarestar. I el PP, disfrassat matusserament de demòcrata, ens fa la vida impossible a totes i tots i no permet passar pàgina del franquisme. Sobren exemples. Encara ara, 38 anys després de la mort del dictador, seguim pràcticament amb el mantra d'“Espanya: Una, grande y libre!” i no es pot qüestionar res que pogués moure aquests ciments (la "llei de punt final", la monarquia, l'exèrcit, el control econòmic per part de l'oligarquia franquista, el predomini polític de la dreta espanyola, la identitat basca i catalana vistes com un problema, la predominància del castellà, etc...) i, per exemple, el dret a decidir.

A Catalunya s'ha anat construint, com s'ha pogut, una societat que, poc a poc, ha anat sortint del franquisme, malament i amb anomalies, però s'ha anat fent camí. A Espanya s'ha avançat molt menys, malgrat el mèrit de molts lluitadors d'arreu en el cor de la bèstia. No és estrany, perquè allí el PP franquista és gairebé hegemònic i li dóna suport més del 50% de la societat, a Catalunya en canvi, aquestes idees només troben un suport minoritari, al voltant d'un 15%. És veritat que tenim una altra dreta, la de CiU, però s'assembla més a una dreta europea, igualment injusta, però que no és impositiva ni intransigent com la del PP. Crec que el problema d'encaix entre la societat catalana i el model estatal d'Espanya, té més a veure amb un franquisme no superat que amb la identitat diferenciada, tot i que també hi juga un paper perquè fa que ens sentim subjecte polític i vulguem decidir, com pot passar a altres indrets dels Països Catalans, a Euskal Herria,... i en canvi no a segons quins llocs de l'Estat.

I aquest alliberament català, també ajudarà a altres territoris de l'Estat (País Valencià, Illes, Franja, Euskal Herria... i fins a la Catalunya Nord) però és que també estic convençut que ajudarà als espanyols. Sobretot els espanyols d'esquerres (molts d'ells persones molt maques amb qui coincideixo més que amb alguns catalans, no podia ser d'altra manera) tindran l'oportunitat de saltar la barricada infranquejable que suposava “la unidad de Espanya” per qüestionar què volen ser. Perquè tot el tema dels “nacionalismos” ha sigut molt determinant en l'evolució d'Espanya: per un cantó, perquè ha ajornat debats democràtics i socials capitals, i per altra banda, perquè ha aportat cert aire fresc a una Espanya massa marcada pel conservadorisme, i també ha descentralitzat el país d'una manera inimaginable si no s'hagués volgut diluir les “nacionalidades” perifèriques, que mai nacions. Ara tot això es mourà i, o es tornarà a les essències de l'espanyolisme, aquest espanyolisme segrestat pel franquisme, o es demanarà a crits una superació. En tot cas, refundar l'espanyolisme tocarà als espanyols, però estarem al seu costat pel que calgui. En realitat nosaltres també tindrem molta feina per aconseguir que el nostre procés no es desnaturalitzi i que la futura constitució catalana inclogui elements interessants que la societat exigirà, desbordant la cotilla dels partits polítics: republicanisme, absència d'exèrcit, mecanismes de democràcia profunda, protecció activa de drets socials, mecanismes anticorrupció per evitar lacres com la de Millet i altres... Amb els espanyols compartirem veïnatge i serem germans que, sempre que calgui, ens trobarem per avançar, qui sap encara de quines maneres en el futur.

Un últim apunt: Molts qüestionen que, a nivell econòmic, qui ens escanya no és Madrid sinó la UE i que això ens seguiria afectant en un estat propi, i conclouen que ens estem equivocant. I també tenen raó, però estar dins Espanya s'ha demostrat, després de 38 anys, que no ens ha fet sentir a gust. Ho hem intentat, de grat o per força, però no ha estat possible. La UE, governada per les dretes, és molt neoliberal i ens vol escanyar. La lluita de classes està servida, com abans i com sempre ho serà. Sobretot, crec que ens interessa pertànyer a la UE perquè permet que no hi hagi frontera entre Catalunya i Espanya, cosa que em sembla que preocupa als catalans amb llaços familiars a España, tot i que potser hi hauria altres fórmules que també ho permetrien. I, malgrat Maastricht i altres atacs greus, encara crec que es poden mantenir les esperances dins la UE amb fets com que, quan el 2005 es va intentar aprovar el tractat que pretenia fixar el neoliberalisme amb rang constitucional, aquest es va tombar als referèndums de França i Holanda. La UE és de dretes perquè té governs de dretes, però podem intentar lluitar junt amb grecs, portuguesos, alemanys, francesos, espanyols,... d'esquerres perquè la UE variï el rumb. Per exemple, una Catalunya dins de la UE, amb l'impuls contrari a la Troica que existeix en la nostra societat, podria desobeir l'objectiu del dèficit i buscar aliats que també s'hi atrevissin fent un front que exigís altres polítiques comunitàries. Seria molt complicat i potser impossible, perquè és un territori massa gran a mercè de les oligarquies econòmiques, però encara ningú ha provat aquesta insubordinació des de dins la Unió. Podríem ser expulsats o finalment voler-ne sortir si concloguéssim que no hi ha cap altra manera de veureu-la que com un bunker neoliberal. Si algun dia ho pensem, i tot sembla indicar que així serà, proposarem sortir-ne igual com ara ho fem d'España. Dependrà de l'experiència que en tinguem.

Què té de dolent que cadascú sigui ell mateix? Qui pot voler impedir-ho imposant-se per damunt d'un altre?

(Carta 335) 

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa (versió curta), L'independent de Gràcia (versió curta), Línia Vallès (versió llarga), Diari de Menorca (versió curta), Estrella Digital (versió curta), Bon Dia d'Andorra (versió llarga), Diagonal, L'independent de Barberà (versió curta).

“SOM UNA NACIÓ”, ÉS CLAR QUE SÍ!

Resulta que el poble català, que conforma una nació, no vol acceptar el fre que sistemàticament li imposa l’Estat espanyol al qual conjunturalment pertany. I és que la protesta existeix precisament pel fet que Catalunya se sent una nació. No per l’Estatut en si, ja que també sortirem al carrer els que vam votar contra aquest estatut esquilat. Llavors, és inconcebible que en Montilla vulgui anar al davant de la manifestació i que, a més, vulgui imposar rera quin lema hem de marxar tots plegats. La manifestació l’ha convocat la societat civil, per tant, no hem de cedir ni un mil·límetre al xantatge institucional. Abans, quan s’organitzava una manifestació, els polítics aconseguien posar-se al capdavant amb l'excusa de donar-li importància i així sortien a la foto. Però aquesta mala costum es va modificar durant l’auge de les mobilitzacions antiglobalització (contra el Banc Mundial, contra l’FMI, contra l’Europa del Capital, contra el PHN, contra la guerra...) perquè es va aconseguir que les manifestacions fossin encapçalades per gent normal mobilitzada i que els polítics marxessin dins la mani com un més. I és que el carrer és de la gent. Els polítics han de fer la seva feina on toca i el que no hauríem de tolerar és que vinguin al carrer a fer-se veure. Per exemple, ara en Montilla es fa l’enutjat davant la sentència de l’Estatut per no enfonsar-se electoralment davant de CiU, però al mateix temps vol diluir la reacció ciutadana perquè és del PSOE i no vol donar ales al poble català. I nosaltres hem de dir ben clar: “Ens volem manifestar clamant que som una nació amb dret a decidir. Que no ens ho negui el President de Catalunya!”

(Carta 257)

Publicada com a mínim a: Diari de Tarragona, L'independent de Gràcia, L'independent de Sant Adrià.

ESTEM LLUNY DEL FRANQUISME?

El franquisme va deixar-nos la monarquia, un signe anacrònic del passat que persisteix tot i ser incoherent amb el "tots iguals davant la llei" de la democràcia. Per altra banda, el franquisme també ens va llegar una dreta que no té res a veure amb les dretes democràtiques europees. A Alemanya seria inconcebible que hi hagués carrers o places Adolf Hitler, ni tampoc una Fundació Adolf Hitler, cosa que sí passa aquí amb Francisco Franco, perquè aquí el franquisme no ha quedat unànimament assenyalat com a règim genocida i sempre es ven la falsa cançoneta que hi va haver excessos als dos bàndols. Cosa que és mentida perquè no van ser només els excessos, ni les morts en guerra, ni tan sols l'aixecament contra un govern elegit democràticament, sinó que, acabada la guerra i durant quaranta anys, es va practicar un genocidi sistemàtic i implacable. S'estimen uns 100.000 morts de repressió al marge de la guerra! Res a envejar, per exemple, a la junta militar argentina (uns 30.000 morts) o a Pinochet (uns 3.500).

Per tant, el Partit Popular és un partit legalitzat dins del sistema polític vigent però, en ser l'hereu directe del franquisme, no podem dir que sigui democràtic perquè no parteix de valors democràtics. Hi ha gent que apunta amb encert que se'l podria il·legalitzar amb la llei de partits donat que no condemna la violència practicada per la dictadura. De totes maneres, que mitja Espanya els voti no vol dir que mitja Espanya sigui franquista de soca arrel, sinó que indica que la transició espanyola no va poder jutjar ni desarticular l'entramat franquista, de manera que juga al seu favor aquesta ambigüitat històrica i, sobretot, disposen de tot l'arsenal econòmic, financer i mediàtic que van forjar durant la dictadura i que els permet atreure sectors de la societat mitjançant la por (trencament d'Espanya, terrorisme, Estatut català, inseguretat ciutadana, immigració...).

I és dramàtic, perquè no permet passar pàgina, que de resultes de la pressió dels populars el PSOE actui com a hostatge de discursos franquistes, espantat i justificant-se continuament, enlloc d'actuar amb un criteri desacomplexat i modern respecte a temes com la memòria històrica, la solució política al conflicte basc, la defensa d'un Estat plural,... tal i com sí ho va fer, al principi, amb la retirada de les tropes espanyoles d'Irac o amb la legalització del matrimoni homosexual...

(Carta 160)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia Digital, La Malla.net, Estrella Digital, Deia, L'Independent de Gràcia, L'independent de Sant Adrià (aparegut com a article d'opinió)

ESTATUT, DEMOCRÀCIA I VENEÇUELA

El nou Estatut serà una demostració de la poca profunditat de la nostra democràcia.

Primer: Va ser elaborat al Parlament català com una negociació entre partits polítics. Molta gent no ho trobarà poc democràtic perquè ens han convençut que la democràcia és això: votar uns partits perquè ells prenguin les decisions. Però a mi m'hagués agradat que s'hagués aprofitat l'ocasió per caminar cap a una democràcia amb participació activa dels ciutadans. Tot i la iniciativa d'ICV-EUiA d'intentar incorporar propostes ciutadanes, el conjunt de partits no van secundar realment aquesta via i va restar bastant testimonial. La proposta d'Estatut va ser aprovada pel 90% del Parlament de Catalunya, cosa que ens ha de fer pensar que ja estava bastant rebaixada per permetre la incorporació de partits molt diferents.

Segon: La proposta catalana no va ésser respectada al Senat i al Parlament espanyols, sinó que, contradient la seva paraula, en Zapatero hi va ficar cullerada i per culpa de la desunió dels partits catalans i la venta de rebaixes que en va fer CiU, es va aprovar un Estatut devaluat. El poble català llavors reivindicava l'Estatut aprovat pel 90% del Parlament català, però davant la dicotomia d'acceptar aquest Estatut esquilat o no quedar-se amb l’anterior, va votar afirmativament, però sense massa il·lusió, en el referèndum de l'Estatut.

Tercer: Quan estàvem comprovant que els capítols econòmics no impedien un finançament insuficient i amb tots els entrebancs possibles per part de l'Estat, rebem amb sorpresa la notícia que potser el Tribunal Constitucional rebaixarà encara més l'Estatut. I, és clar, al final, haurem d'acabar reclamant que es conservi l'Estatut tal i com està d'esquiladet, com si estiguéssim encantats amb el seu contingut...

En contrast amb això, a Veneçuela, on el tant criticat Chávez ha guanyat vuit conteses electorals en vuit anys, estan fent camí amb un model polític on els Comitès de Barri, sempre que hagin fet un procés obert i participatiu, tenen un paper igual o superior al dels alcaldes a l'hora de decidir què s'ha de fer als barris. Caldrà veure si acaba guanyant el model participatiu o el representatiu, però com a mínim hi ha un debat social sobre el que vol dir democràcia i propostes per fer-la evolucionar.

(Carta 156)

Publicat com a mínim a: el3.org, Presència, Estrella Digital, L'independent de Sant Adrià (aparegut com a article).

ESTATUT D'ESQUERRES?

Sóc professor de secundària i activista social. Vaig votar per un partit d'esquerres, vaig veure amb molt bons ulls un tripartit d'esquerres i desitjava que aquest govern elaborés un Estatut d'esquerres. Deixant de banda els temes estrelles, com el nul reconeixement de la nostre caràcter nacional dins d'una suposada Espanya plurinacional, gairebé trenta anys després de la dictadura del general Francisco Franco, o com la continuació de la desagnació excessiva de Catalunya en pro de la necessària solidaritat interterritorial, em fixo en un tema que conec a fons i del qual visc: L'educació. Llegeixo a la proposta d'Estatut que els centres públics hauran d'ofertar l'assignatura de religió als alumnes dels pares que ho demanin. També hi llegeixo que queda acceptada estatutàriament la doble xarxa educativa: una de pública per als pobres i una de privada, concertada amb fons públics, que no ens enganyem amb suposades llibertats, sempre ha tingut un caràcter elitista, que és el que es ven als benintencionats pares desitjosos del millor per als seus fills (ei, que els pares pobres també tenen dret a voler el millor pels seus fills!). I no m'oposo a una assignatura d'història de les religions. Ni m'oposo a que hi hagi temporalment una doble xarxa, amb centres privats finançats amb diners públics, una herència de CiU que no es pot bandejar de cop perquè crearia una crisis massa forta, però que desitjaria que aquesta anomalia anés rescindint cap a una situació amb una sola xarxa pública, i si algú vol ensenyament elitista, que se'l pagui de la seva butxaca. El que sí que trobo aberrant és que aquest doble model educatiu quedi fixat pels propers trenta anys a través de l'Estatut, independentment de si surten elegits governs de dretes o d'esquerres. No és un Estatut social perquè es va cedir massa per incorporar el suport de CiU, amb la ironia que han estat precisament ells els que han decidit la forma final de l'Estatut en el mano a mano amb Zapatero, renunciant i decidint en nom de tot el poble català, en una clara usurpació de poder, cedint a les exigències de l'espanyolisme del PSOE (en la negociació) i del PP (en una antidemocràtica intoxicació mediàtica).

(Carta 134)

Publicat com a mínim a: El Punt Diari 20-06-2006

POLÍTICS IRRESPECTUOSOS AMB LA CIUTADANIA

La nostra classe política ens ha decepcionat. Tothom comença a tenir intuicions que el sistema polític representatiu dista molt de representar fidedignament la societat i de ser vertaderament democràtic, ja que si volgués ser-ho ja hauria començat a provar iniciatives per permetre decidir al poble: assemblees de barri amb capacitat de decidir, ciber-referèndums amb garanties legals (si ho fan els bancs ho utilitzen per a transaccions, també ho pot fer l'Administració), etc... Aquest debat l'haurem d'abordar algun dia, tot i això quan vam creure que el Parlament actuava a la una en l'Estatut, això va generar legitimitat. Després, en la negociació, cada partit ha negociat per separat per ser protagonistes, cosa que el PSOE ha aprofitat. I quan la retallada a l'Estatut ha enfurismat els catalans i hem sortit al carrer, la classe política s'ha destapat: Montilla: "No és el moment de sortir al carrer". Però ¿qui s'ha cregut que és aquest senyor? ¿És que ell és qui per dir quan la gent està contenta o no i si ha de sortir a protestar? ¿És que en algun moment aquest senyor ha comptat amb la societat civil per elaborar aquest Estatut? Mas, Maragall i Boada: "La gent ha assistit a la manifestació per rebutjar l'atac anticatalà del PP". Volen dir que els que hem anat a la manifestació no estàvem d'acord amb el lema, però hi vam anar igualment ¿És que els ciutadans som analfabets polítics i no sabem el que volem recolzar o el que no? ¿És que no saben adonar-se que si es recolza el dret a decidir, no s'està d'acord amb que PSOE hagi retallat l'Estatut en el seus aspectes més fonamentals? Miquel Iceta: "La gent va assistir contra la campanya del PP. La millor resposta a la campanya del PP és assegurar l'aprovació de l'Estatut". Vinga! Salt mortal: O sigui que anem a una manifestació perquè es respectin les decisions de Catalunya, però al final, la sorprenent conclusió és que hem d'estar d'acord amb una retallada que no ho ha respectat. El sofisme és impressionant. Diego López Garrido: "Era una manifestació amb un missatge bastant abstracte, 'Som una nació', i això no significa que es vulgui trencar la negociació o que no es vulgui aquest Estatut". Per a tu és molt abstracte, i a més obvies la segona frase del lema "Som una nació i tenim el dret de decidir" que sí que vol dir que es volia l'Estatut sortit del Parlament, que l'heu esquilat tant que s'assembla terriblement al que ja teníem amb algun caleró més. I és que si als polítics no els interessa escoltar el que diu la gent, ho interpreten tot com volen i endavant que no es nota...

(Carta 119)

EL DRET A DISCREPAR

Coincideixo amb ERC que aquest Estatut és massa poc ambiciós a 28 anys de la transició. Cert és que el PP està vociferant amb mentides i esperpents, i que no acceptaria una proposta més ambiciosa, però és que tampoc accepta la descafeïnada proposta actual. No ens haurien de preocupar les seves pataletes, perquè també van posar el crit al cel amb els matrimonis homosexuals i s'ho van haver d'empassar. El PP ha de comprendre que l'Estat espanyol camina cap a la modernitat, i no perquè els polítics ens hi portin, sinó per l'empenta decidida de la societat. Cal apretar més des de Catalunya perquè segur que el PSOE pot anar més enllà en la federalització i no ho farà pel propi peu. Tampoc entenc, més enllà de xantatges interessats, que s'exigeixi a ERC de combregar amb l'oferta del Govern espanyol, escenificada amb CiU, sota pena d'haver de sortir del tripartit de la Generalitat. Igual com no accepto que s'insinués a ICV-EUiA que hauria de sortir de l'Ajuntament de Barcelona si discrepava davant de la repressió que suposa l'ordenança contra l'incivisme. Els polítics heu de saber que els ciutadans aprovem que els partits formin govern amb qui tenen més afinitats i que, al mateix temps, votin lleis concretes mantenint les diferents sensibilitats polítiques. El sistema representatiu ja de per si és prou allunyat dels ciutadans com perquè el minso espectre ideològic de cinc partits quedi reduït a dos colors: govern i oposició. la nostra democràcia no ha d'evolucionar cap al bipartidisme, sinó que ho ha de fer en direcció contrària tornant el poder als ciutadans a través del que s'està anomenant democràcia directa o participativa.

(Carta 115)

Publicat com a mínim a: Deia, Estrella Digital, La Voz de Lanzarote

NI PSOE NI PP

L'Estatut que es vol aprovar després de 25 anys de democràcia és vergonyós perquè mostra que Espanya no evoluciona, se cedeixen uns quants cèntims més, però Catalunya segueix sent concebuda com un territori sotmès sense dignitat. Em va enervar encara més escoltar el PSOE amenaçant que, si ERC no suscribia el pacte entre PSOE i CiU, hauria de deixar el tripartit. Com pot dir-nos un partit espanyol com ha de ser el nostre govern? A més, realment no hi ha hagut negociació perquè el PSOE, que té la paella pel mànec, ha marcat fins a on vol arribar i tots els partits catalans s'han afanyat a acceptar-ho. Llavors el PSOE, ja llançat, ens mostra el respecte que té per Catalunya i ens diu com ha de ser el nostre govern. En Solbes estarà content, però el poble català s'haurà de debatre entre votar un 'sí' realista però humiliant, o votar un 'no' digne però perdent el poc que ens cedeixen i posant-nos en problemes. Humiliació versus frustració. Per altra banda, en aquesta Espanya que tant ens "estima", tenim el PP recollint signatures per tal que ningú no tingui privilegis (referint-se a Catalunya, suposo); i jo també vull recollir signatures per tal que ningú tingui privilegis:

1- Que cada comunitat rebi el que necessiti amb les balances fiscals en coneixement de tothom;

2- Que s'eliminin els privilegis de la Corona espanyola;

3- Que s'eliminin les escoles concertades per a privilegiats de classe alta i que tothom vagi a les escoles públiques, com a Suècia -llavors sí que s'hi invertiria el necessari-;

4- El mateix amb la sanitat, fora els privilegis de la sanitat privada i tots a la pública;

5- Etc...

Tots amb el PP, fem una societat amb igualtat de drets. Tots a la manifestació del 18 de febrer pel dret a decidir!

(Carta 114)

ESTATUT DESCAFEÏNAT

Els ciutadans ja estem farts de partits fent joc d'interessos particulars, intentant sortir a les fotos i volent-se emportar els mèrits al seu sarró, i com a cas patètic el de CiU. S'està negociant la manera d'autogestionar-nos dins de Catalunya i m'agradaria veure més actituds com la d'ERC (que consti que no en sóc votant) que m'arriba com a veritablement digna i audaç, en contra de postures possibilistes, encongides i interessades. Al PSOE l'hem vist amb un tarannà amable, però no ha negociat veritablement perquè no s'ha mogut ni un milimetre del que es proposava d'entrada, contradint el compromís de Zapatero de respectar l'acord del Parlament català. Per això de la Vega, Ibarra, Bono, i fins i tot Piqué estan satisfets, perquè ens han permès un estatut millor que l'anterior però vergonyant després de 25 anys de democràcia. Si ni accepten que som una nació (són ells qui han de permetre'ns-ho?), com ens han de deixar tenir un bon finançament que permeti afrontar unes mínimes cobertures socials per als qui viuen a Catalunya? La negociació és totalment desigual, com sempre en aquest estat, perquè el PSOE té la potestat de negar i, l'actualment trencat, quatripartit només té la potestat de retirar l'estatut i quedar-se sense res, de manera que el Govern ha forçat a PSC, ICV i CiU a acceptar el "màxim" possible. Altre cop els catalans havent de sentir-se menystinguts en aquesta Espanya que figura que tant ens estima i que no ens permet sortir-ne amistosament. Una Espanya de la que la meitat directament ens odia, ens boicoteja, ens atribueix egoismes molt allunyats de la realitat i que inventa situacions de persecució del castellà a casa nostra; i l'altra meitat d'Espanya no pensa igual, però calla i no és capaç de fer aflorar el sentit comú. Realment, el més positiu d'aquest estatut serà que ha posat cadascú al seu lloc, ha tret màscares democràtiques i ha desvelat que el tarannà tant de moda serveix per esquivar els vertaders debats. ERC recull la decepció que tenim la majoria de catalans, però tranquils que ara ens bombardejaran dient-nos que hem d'estar contents perquè no es podia exigir més i que era el màxim que Espanya ens podia respectar.

(Carta 113)

Publicat com a mínim a: La Voz de Lanzarote 27/01/2006, El 3 27/01/2006, El País 27-01-2006, El Correo Digital, Deia