LES VAGUES A L'EDUCACIÓ DEL 25 I 26 DE GENER

De les vagues del curs passat falten per abordar moltes mesures per redreçar i millorar el sistema educatiu de Catalunya perquè, per crisis econòmiques, retallades i pandèmies, s’ha anat deteriorant massa el servei públic.

Però el Departament d’Educació amb el conseller Cambray d’ERC al timó, que havia assegurat als sindicats que aniria negociant, en aquest cas que té el poder, ha fet servir la mateixa tàctica que els aplica a ells en Pedro Sánchez en la «taula de diàleg» entre Catalunya i Espanya: és a dir, anar fent reunions amb els sindicats però sense voluntat d'arribar a acords.

I ara que s'han convocat les vagues, el primer que fa el Departament és intentar deslegitimar els convocants dient que «la ciutadania no ho entendrà», igual com el govern espanyol li diu a ERC que el tema de la independència «no és una prioritat per als catalans».

I, quan s'han fet les jornades de vaga, el Departament respondrà de la mateixa manera que en l'anterior període, dient que «la vaga ha punxat» perquè la majoria de professors no l’han secundat. I les dades poden reflectir això literalment, però tothom que conegui les dinàmiques socials sap que és un argument maliciós, perquè no li costa el mateix, a una persona, fer vaga que no fer vaga. I per exemple, el 33,4% de seguiment de la vaga del 15 de març de 2022 o el 16,4% del 16 de març són valors altíssims, que indiquen que el nombre de professors que estan d'acord amb els arguments de la vaga s’enfilaria fins ben bé el 80% si fer vaga no tingués el cost que té. Llavors cal interpretar que, els que finament acaben fent vaga, són la punta d'un iceberg que els governants faran bé de no menystenir.

I altra vegada, aquesta deslegitimació s’assembla a la que en Pedro Sánchez va aplicar al moviment independentista (ERC inclosa) quan va dir que, la concentració independentista del passat 19 de gener, havia punxat perquè «només» havia aplegat 30.000 manifestants contra la cimera hispano-francesa. Ell no ho reconeixerà, però sí sap que mobilitzar desenes de milers de persones un dijous laborable a les 9:00 del matí és una gesta que demostra la fortalesa del moviment.

Per tant, conseller Cambray, si no li agrada que en Pedro Sánchez els toregi, no toregi vostè als sindicats i asseguis a la taula per tal que no calgui convocar més vagues. Millorar el sistema educatiu (i el sanitari) és fonamental per construir una societat el més justa possible.  

(Carta 508)

LA POLÍTICA MÉS VIVA QUE MAI A CATALUNYA

Si mirem quants vots ha pujat o baixat cada partit respecte a les anteriors eleccions barcelonines veurem què canvia: BComú +113.000 vots (BComú és molt més que ICV-EUiA); C's + 65.000 vots; ERC +43.000 vots; CUP +40.000 vots; CiU -15.000 vots; PP -43.000 vots; i PSC -67.000 vots. Tret de l'augment de C's, que ha reemplaçat el PP com a partit ben vist de la dreta espanyolista, són uns resultats molt bons. 

A més, de la mà de BComú i de la CUP, han entrat nous regidors que són activistes que fa molts anys que fan coses per millorar la societat sense rebre res a canvi. La política s'hauria de nodrir de gent així i no tant de funcionaris de la política. I comencen a aparèixer personalitats públiques (Arcadi Oliveres, David Fernàndez, Ada Colau...) que provenen d'aquesta vessant social i que estan diversificant el panorama format per les patums mediàtiques que surten a TV3. Però és que, en aquesta cantera movimentista i alternativa (un cas singularíssim al món), està ple de gent molt vàlida, encara desconeguda, que treballa amb compromís i generant experiències i campanyes inspiradores. I són aquests milers de persones les que poden ajudar a fer possible els ambiciosos objectius de BComú. 

Ada Colau disfressada de SuperVivienda davant Imma Mayol el 2008

Sobta com l'establishment català posa en qüestió si els 'antisistema' podran fer o no fer el que es proposen, si enfonsaran la ciutat o si frenaran el procés independentista... Una mica de respecte i sentit democràtic! Si la gent els ha votat, perquè hem de qüestionar-los? Si us haguessin escollit a vosaltres, ningú dubtaria de la vostra legitimitat!

Hi ha moltes coses a millorar a Barcelona amb una òptica de justícia social i d'igualtat d'oportunitats. Que Barcelona, una capital important d'Europa, tingui un partit anticapitalista al capdavant, pot obrir el meló al continent. Tot i els riscos, les oportunitats de fer coses que mai s'han somniat, en societats capturades pels poders fàctics, és una situació apassionant.

Igualment com és apassionant que Catalunya estigui decidint què vol ser de gran... CiU tracta de plantejar que, com que la gent no els ha donat l'alcaldia de Barcelona, el procés independentista s'ha frenat, però el procés independentista no és una foto estàtica caiguda del cel que hem d'intentar conservar amb respiració assistida i amb l'ai al cor de si es desinfla. Hem de confiar en el procés de la nostra societat, i estimar-lo tal i com és, amb tota la diversitat i complexitat, entenent-lo com un procés real i dinàmic com la vida mateixa.

En realitat no és ni un procés independentista, és el procés que fem tots plegats per buscar què i com volem ser. En el seu moment, el procés va consistir en resistir al franquisme, després va ser reconstruir la democràcia, després ha estat lluitar per un nou estatut, també lluitar contra la retallada de drets socials, i finalment, comprovant que l'Estat espanyol segueix sent essencialment franquista, cosa que farà que Podemos no pugui triomfar si no és a molt llarg termini, el procés és d'alliberar-nos d'aquest Estat autoritari. Però el procés l'hem de fer entre tots, uns prioritzant unes coses i els altres prioritzant-ne unes altres, fins i tot alguns aparentment situats en contra del procés que fa la societat on viuen per causa del virus nacionalista espanyol i per falta de visió envers els seus fills, però al final aquest procés ens ha de beneficiar a tots. És un procés viu que s'ha de fer amb la gent que existeix a Catalunya, per tant, s'ha d'anar adaptant al que passa.

Si BComú pacta amb ERC i CUP (i també amb el PSC per poder tirar endavant les seves polítiques) el procés continua ben viu. Els que han criticat l'Ada Colau com a anti-independentista, amb l'afany de manipular els votants per escombrar cap a casa, passant per alt que ella va votar Sí-Sí al 9N, no per identitarisme sinó com una finestra d'oportunitat per a la transformació social, ara s'ho hauran d'empassar. El procés continua, però s'hi afegeixen matisos potents d'esquerres que la gent ha demanat amb el seu vot, i això és perquè volem una societat més lliure però també més justa!

Ada Colau el 2005 al Ple de l'Ajuntament (minut 11 del documental "Barcelona 2006: L'any del civisme"

Ara cal fer costat a l'alcaldessa i desitjar que governi per a totes i tots, però amb els valors que emanen de la seva candidatura i que la gent ha votat: ajudar els més pobres per tal que la dignitat sigui el tret diferencial de la ciutat.


(Carta 540) 

Publicat com a mínim a: El Periscopi d'Andorra, L'independent de Gràcia (aparegut com a article), El Periódico de Catalunya, L'independent de Barberà (aparegut com a article).

LLEI D'EDUCACIÓ DE CATALUNYA

Diuen els diputats de CiU, PSC i ERC que la LEC (Llei d'Educació de Catalunya) és la "llei més important de tota la legislatura". ¿De què serveix tenir un tripartit d'esquerres al govern, si quan han de fer lleis importants s'al·lien amb la dreta, deixant un membre del govern fora del pacte? Aquesta llei educativa segueix apostant i afavorint les escoles concertades, no és això el que fa falta a un país amb desigualtats socials manifestes. No és aquesta la política educativa que cal per promocionar la igualtat de condicions i restituir deutes socials amb les classes més desfavorides . És trist adonar-se de fins a quin punt la classe política no mira pel bé comú. És trist, però molt real, adonar-se que ha de ser la ciutadania la que exigeixi el bé comú. ¿Serem capaços la ciutadania d'organitzar-nos per imposar agendes socials? També és trist adonar-se que la ciutadania està terriblement desorganitzada i despolititzada mentres es manté: o bé sobrevivint com pot, o bé entretinguda consumint de manera alienada.

(Carta 245)

Publicada com a mínim a: ABC.

PARADOXES DE L’1 DE MAIG

Arrel de l’1 de maig, escolto que avui dia ja no hi ha classes i, per tant, ja no hi ha lluita de classes. No se si hi ha lluita de classes, però que hi ha classes socials ho tinc claríssim. El que passa és que al poder econòmic li interessa plantejar un escenari laboral format per individus aïllats i, de cap manera, per classes. Els fa pànic que els treballadors amb necessitats semblants puguin tenir sentiment de classe i organitzar-se i reivindicar amb força des de la unió. Paradoxalment, els mateixos que diuen que això de les classes socials està passat de moda, són els que recolzen la nova Llei Educativa de Catalunya (LEC). Aquesta llei aposta per continuar amb dues xarxes educatives paral·leles: una de pública i una de privada-concertada, de manera que segueix dedicant ingents quantitats de diners a finançar escoles privades. I dic que és paradoxal perquè la gent d’esquerres que defensa l’escola pública i demana que es retirin els concerts a escoles privades, vol que tots els infants vagin a les escoles públiques, de manera que l’escola es convertiria en una experiència interclassista, com succeix als països nòrdics. En canvi, els espantats per la possibilitat que es desenvolupi una lluita de classes que afecti els seus interessos i privilegis, també aposten per la doble xarxa educativa en la que, implícitament, es planteja que hi hagi escoles públiques on es concentri la classe baixa i, per altra banda, escoles privades-concertades on accedeixi la classe alta i part de la classe mitjana. D’aquesta manera, mentre busquen el privilegi dels fills de les classes altes, sense voler-ho, estan abonant una segregació que pot augmentar les possibilitats de la lluita de classes que temen i que, en realitat, tan sana seria socialment...

(Carta 237)

Publicat com a mínim a: El País, Avui, El Punt (carta destacada), Viure als Pirineus, Diari de Tarragona, Setmanari Directa, La Verdad de Murcia, El Setmanari, ADN.

LLEI EDUCATIVA ELITISTA

El passat dimecres la nova Llei Educativa de Catalunya (LEC) va tancar el tràmit en ponència amb un acord entre CiU, PSC i ERC. Per sort, ICV es va atrevir a desmarcar-se’n malgrat formar part del govern (tot i que haurem de veure fins a on porta ICV el seu descontent: si queda en simple desavinença o prenen mesures gruixudes com es mereix l’educació, una política social de primera línia). Amb el no d’ICV, l’acord queda al descobert i no es pot camuflar com un acord amb CiU perquè l’educació sigui un tema que necessita un consens ampli (com ens van vendre amb el Pacte Nacional per l’Educació), sinó que es visualitza clarament -per a qui no es nega a l’evidència, és clar- que la LEC és una llei de dretes que aprofundeix en un model educatiu elitista. Amb una xarxa pública gratuïta que està pensada per educar a les classes pobres i una xarxa privada que educa a les classes mitges o altes, que són les que s’ho poden permetre. I tot i així, bona part dels diners de la conselleria d’Educació es desvien cap a les escoles privades que, amb els concerts, aconsegueixen oferir preus més barats, encara que el concert els “obliga” a la gratuïtat. En un país democràtic i laic, l’estat ha de garantir el dret i el deure a una educació pública de la màxima qualitat amb els valors de consens, i on els valors més específics siguin qüestió de cada família o individu. L’existència de les escoles privades té justificació individual per a cada pare de cara a oferir el millor per al seu fill, però no s’aguanta per enlloc a nivell d’una societat que pretén ser democràtica, ja que s’ofereix la il·lusió de donar una millor educació als teus fills a canvi de diners. Per un cantó es basen en una premissa elitista de situar els teus fills per davant dels altres, però a més, també donen per fet que la gent que té més diners pugui accedir a una educació suposadament millor. Això no deixa de ser força enganyós perquè sovint l’escola pública compta amb una millor qualitat docent, però si que acaba havent-hi una descompensació pel que fa al nivell cultural de les famílies que accedeixen a una i altra xarxa educativa i també perquè en les escoles elitistes s’hi adquireixen contactes que ajuden a escalar socialment. Esperem que els sindicats puguin tombar aquesta llei, que ha passat sense massa soroll, perquè en realitat atempta contra les possibilitats d’una veritable democràcia al nostre país.

(Carta 235)

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa.

LA CRISIS COM A JUSTIFICACIÓ

No us semblarà forassenyat si dic que alguns polítics i empresaris blandeixen la crisis com una justificació per a fer-nos empassar coses lletges. I així Zapatero podrà negar el finançament de l’Estatut. I els empresaris ho mencionen de cara a retallar personal o sous. I a Montilla li va servir per introduir que s’ha d’obrir una reflexió sobre la viabilitat d’un sistema sanitari de gratuïtat total. I així mateix, el conseller d’Educació de la Generalitat s’ha justificat amb la crisis per estar 15 dies sense enviar cap substitut per a baixes de professors de centres públics. Aquesta acció irresponsable sembla que sigui l’avís del que ve segons el conseller: reducció de plantilles i augment de la jornada laboral. Ignorant que, si l’objectiu és millorar l’educació, precisament el que fa falta és més mitjans i no més sobrecarregament. Amb crisis o sense crisis! Què l’educació no és un joc i s’ha de treure els diners d’on sigui! I aquestes iniciatives del conseller venen en el marc d’una nova Llei d’Educació (LEC) que fa una decantació a favor de les escoles concertades per sobre de les públiques. Per això gairebé tots els sindicats s’oposen a la LEC i per aquest motiu el conseller els ignora imprudentment, amb un posició tossuda de sortir-se’n amb la seva. I mentre reflexionava sobre tot això, he llegit que a Cantàbria es plantegen revocar un concert que, en el seu dia, va atorgar el PP a una escola de l’opus, i se m’ha encès la bombeta: Si en Maragall fos socialista de veritat, podria retallar alguns concerts educatius que va decretar CiU al·legant que no hi ha diners per a tot i que ha d’assegurar una educació pública universal de qualitat, de manera que no pot subvencionar escoles elitistes on, il·legalment, s’han estat cobrant quotes als pares tot i que no ho podien fer. Però poso molt en entredit que al PSC hi quedi alguna cosa de socialista i suposo que no hi ajuda gaire que, com és ben sabut, els membres d’aquest partit porten els seus fills més aviat a escoles concertades que a públiques.

(Carta 234)

Publicada com a mínim a: Avila Digital.

SOBRE EL DRET A ESCOLLIR ESCOLA DELS PARES

La vaga educativa del passat 14 de febrer denunciava que la LEC del Conseller Maragall no aborda el repte prioritari de l’educació: la manca d’inversió en les escoles públiques, deguda a poca voluntat política i també a la sangria que suposa finançar amb diners públics les escoles privades a través dels concerts. Les últimes setmanes, les concertades han contraatacat mobilitzant els seus efectius i recollint cent mil signatures contra la LEC, fent veure que se senten atacades, quan en realitat els manté tots els privilegis, cosa que no els priva d’exigir més fons públics, tot agafant-se al discurs del Conseller que les escoles privades també realitzen un servei social. Els pares de les privades branden orgullosos el lema "els pares tenim dret a escollir l'educació dels nostres fills”. En realitat, estan dient que volen seguir apostant per un sistema educatiu que segregui segons la classe social! Puc entendre que a nivell personal un pare vulgui que el seu fill jugui amb avantatge respecte els fills dels altres, i que pensi que això ho aconseguirà en una escola privada. Si a més, en herència de CiU, aquest privilegi es paga amb diners públics, doncs millor que millor, ja que no tenim massa tirada a concebre aquests fons com a necessaris per a redistribuir la riquesa i garantir la igualtat d’oportunitats. Però una cosa és entendre el desig d’un pare, i una altra és acceptar que el govern de tots i totes no actuï per reduir els privilegis i crear un sistema el més just possible. El pal de paller hauria de ser garantir una bona educació pública per a tots, en la que es promocionin els valors del bé comú, de les lleis i dels drets humans, i que l’ensenyament de doctrines i creences particulars recaigui en la família i la comunitat. I encara més, les escoles públiques haurien de poder compensar el deute social que la societat té envers les classes baixes. La dotació econòmica per a les escoles hauria de ser enorme -una veritable inversió social de futur- i no hauria de limitar-se a la idea de donar la mateixa educació a tothom, sinó que hauria d’anar més enllà, per ser capaç de revertir la situació en la que les famílies històricament més explotades i arraconades no poden oferir als seus fills certes oportunitats i vivències indispensables per al seu desenvolupament integral en igual mesura que altres capes socials. És tan difícil de comprendre, Conseller?

(Carta 216)

Aparegut com a mínim a: El Punt (carta destacada), L'independent de Gràcia (apareguda com a article d'opinió), L'independent de Barberà, El3.org.

EL PROCÉS DE BOLONYA

Es tracta d’un conjunt de mesures per aconseguir un Espai Europeu d’Ensenyament Superior. El procés sembla força irreversible, malgrat que ja porta cinc manifestacions en contra i una tancada a la UAB, que el rector va fer desallotjar per la policia, com en el franquisme, perquè suposadament hi havia estudiants violents, cosa que no s’ha demostrat. Podrien dimitir Lluís Ferrer (el rector), Saura (cap teòric dels Mossos) i Huguet (conseller d’Innovació, Universitats i Empresa que va defensar el rector), i així sabríem que qui té poder l’ha d’exercir amb responsabilitat. Més enllà d’aquests fets vergonyosos, podem debatre sobre el model Bolonya. Té aspectes positius, ja que uniformitza els títols a Europa i això afavorirà l’intercanvi universitari, i sobretot perquè proposa l’avaluació continuada i una pedagogia més dinàmica, més participativa i menys centrada en les classes magistrals. Al mateix temps millora el sistema de promoció del professorat que era tremendament endogàmic i injust. Però també conté aspectes negatius. Com que es plantegen uns primers cicles genèrics de 3-4 anys i uns màsters d’especialització d’1-2 anys, les carreres seran més intenses, per tant, serà difícil treballar i estudiar alhora. També farà falta més pressupost perquè implicarà més professors, formació del professorat i més infraestructures. En cas de no haver-hi prou finançament, les empreses privades podrien invertir-hi a canvi de contraprestacions. A més, pot succeir que els màsters privats esdevinguin els de més prestigi i que els públics siguin de menys qualitat i concebuts per als alumnes amb poca capacitat adquisitiva. Però, comptat i debatut, es podria aplicar el Procés de Bolonya, amb els seus beneficis, i eliminar-ne els aspectes negatius, ja que aquests depenen sobretot de la inversió pública que s’hi dediqui. Cal que es pressupostin les inversions necessàries en beques, ajudes, formació del professorat, màsters públics de qualitat i impedir que les empreses puguin utilitzar la universitat per al seu interès més enllà de l’interès general. El que passa és que no som a Suècia i, veient com van les coses en aquest país, és molt assenyat protestar contra un Procés de Bolonya aplicat de qualsevol manera i exigir suficient inversió pública per aconseguir una bona universitat pública, cosa que fins ara, malgrat les limitacions, ha fet molt de bé a aquest país.

(Carta 209)

Publicat com a mínim a: El Punt, L'independent de Barberà (aparegut com a article), L'independent de Sant Adrià, La Tortuga, Setmanari Directa, Avui.

ÉS SALUDABLE VISUALITZAR ELS DESENCONTRES

Llegeixo declaracions i articles de polítics i tertulians que demanen que es recondueixin les negociacions per evitar la vaga del 14 de febrer convocada per tots els sindicats de mestres amb representació. I es fa insinuant, com qui no vol la cosa, que la responsabilitat de les incomoditats que provocarà la vaga recau en els sindicats. Una visió molt simplista que s'indigna, no amb qui causa un problema, sinó amb qui el visibilitza, quan va ser el propi Departament d'Educació que, en línia amb la seva actitud de no escoltar i buscar acords amb els sectors que li són afins, deia en boca del secretari de Polítiques Educatives, Francesc Colomé, que la reforma no es negociava. Ara sembla que Ernest Maragall sempre ha apostat per negociar amb tothom. Això no és veritat ni ara ni abans i només podrà ser revertit amb una posició de força dels mestres, que són els que s'esforcen dia a dia a les aules. Cal rememorar que el tan aclamat Pacte Nacional per l'Educació va comptar amb l'oposició d'Ustec-Stes (el sindicat que va treure majoria absoluta en les últimes eleccions sindicals), i es va signar només amb Ccoo i Ugt. De manera que, ja llavors, el tripartit tirava endavant la política educativa amb l'oposició d'un sindicat que és el que els mestres catalans troben que representa millor la seva visió. Llavors, cap dels que avui s'estripa les vestidures amb el diàleg, va dir que les coses no s'estaven fent bé. Ara resulta que, fins i tot els sindicats que li seguien el joc al Departament, s'han acabat posant ferms. I és que el Departament posa l'èmfasis en la gestió dels centres (la via per on es pot semi-privatitzar l'educació, ja que la societat no toleraria una privatització en tota regla) i d'aquesta manera mareja la perdiu, perquè la gestió dels centres no genera cap problema i utilitza un sistema molt democràtic que beneficia el bon funcionament dels claustres. El Departament vol portar-nos cap al model britànic que aplica criteris empresarials i que ja ha demostrat abastament els seus inconvenients. En canvi, la mare dels ous -que el Departament sistemàticament esquiva- és senzillament augmentar els recursos econòmics dedicats a la pública. És clar que la Generalitat no ho vol fer això perquè està canalitzant els diners cap a la privada en els concerts educatius. Els concerts van ser la primera semi-privatització del sistema educatiu de la mà de CiU i que el tripartit no s'ha atrevit o no ha volgut revertir. Si volem anar cap a l'elogiat model finlandès, tinguem-ho clar, allí només el 2% dels estudiants van a escoles privades.

(Carta 201)

Publicat com a mínim a: La Tortuga

CONSELLER D’EDUCACIÓ NEFAST

Actualment la Generalitat, a més de fer-se càrrec de les escoles públiques, també paga els sous dels professors de les escoles privades concertades. Per aquest motiu, el Govern se sent obligat a exigir-los un esforç equiparable en l’admissió de l’alumnat més conflictiu o amb baix nivell acadèmic. D’una manera simplista, ho intenten mesurar amb el percentatge d’alumnes immigrants malgrat els immigrants no es corresponguin amb aquest perfil... Però com que el 80% d’alumnes immigrants estan a la pública, el conseller Ernest Maragall està proposant que les escoles concertades tinguin permís per augmentar el número d’aules -cosa que fins ara no se’ls permetia- amb la justificació que així podran escolaritzar més immigrants. S’aposta per les concertades en comptes d’incrementar línies o construir més escoles públiques. A més, la proposta té mala fe perquè les concertades augmentaran aules amb aquest pretext quan, en realitat, no estan interessades en incorporar alumnes immigrants: 1- Volen lluir un alt nivell acadèmic (i és molt discutible que així sigui...) i no els interessa tenir immigrants perquè s’associen a més conflictivitat (altra volta discutible...), 2- Molts immigrants no poden pagar les mensualitats de les concertades, i llavors: o se’ls allibera dels pagaments o el Govern es fa càrrec de les quotes, però les dues solucions generen un greuge comparatiu. En conclusió: no només es mantenen els concerts sinó que es prioritzen per davant de la pública. Hi ha dues raons: 1- Les patronals de les escoles privades són poderoses i molt influents. 2- A la Generalitat, escolaritzar a les escoles concertades li costa menys diners que a les públiques perquè només ha de pagar els sous dels professors (més baixos que els de la pública) i la resta de despeses se li carreguen a l’alumne. Aquest tipus de propostes suposen passets en la línia de la privatització de l’educació, això sí, de manera gradual i encoberta per evitar una alarma social. Però ¿estem d’acord que hi hagi dos models educatius pagats amb diners públics: un privat-concertat que suposadament pugui oferir més qualitat i cert elitisme per als qui s’ho puguin permetre, i un altre públic que quedaria com el calaix de sastre per a tota la resta? Els professionals de l’escola pública, que estan aconseguint una educació de la màxima qualitat, haurien de veure com el seu conseller els recolza, en comptes d’haver d’adonar-se, un cop més, com els menysté prioritzant el camp privat, a cavall de l’interès econòmic i el clientelisme. Espero que, un profund anàlisis de la societat que volem, encengui protestes contra les males intencions del conseller i se’l pugui rellevar. Però potser estic sobrevalorant les capacitats reflexives i reivindicatives del meu país...

(Carta 187)

Publicat com a mínim a: El Punt, L'independent de Barberà (aparegut com a article d'opinió), El Temps, setmanari Directa

DINERS PÚBLICS A LES ESCOLES PRIVADES

En principi, l’educació primària i secundària són obligatòries perquè l’estat del benestar vol garantir igualtat d’oportunitats i per això disposa escoles públiques de qualitat per a tothom. Abans, l’educació era un privilegi de pocs, sobretot patrimoni de l’Església, i aquestes escoles, una reminiscència del passat, han perviscut fins l’actualitat. Aleshores CiU començà a subvencionar-les amb l’argument que feien un bé al país i que hi havia d’haver llibertat d’elecció. Pot ser efectista apel·lar a la llibertat (argument que no s’accepta, per exemple, als que volen educació només en castellà) però parlem clar: CiU ho va fer des del seu model social basat en la desigualtat i en la persistència d’unes classes dominants. Pel que fa als pares, creuen que el seu esforç econòmic implicarà necessàriament una millor educació pels seus fills i filles, i podem entendre aquest anhel, però no podem acceptar que l’Administració toleri privilegis enlloc de vetllar per la igualtat d’oportunitat. I s’arriba al govern tripartit que, per molt d’esquerres que es reclamin (de fet, la majoria porta els fills a la concertada), no s’atreveixen a revocar el privilegi dels concerts perquè faria enfadar el 42% de les famílies que en són usuàries, i precisament les famílies que tenen major poder adquisitiu, per tant les més influents econòmicament i política, que podrien organitzar un gran rebombori. En definitiva que, com que la Generalitat no gosa revocar els concerts que és el que s’hauria de fer, fa la vista grossa amb les quotes que es cobren als pares tot i que això vulnera la legalitat. Però atenció que, si denunciem les quotes i les concertades protesten que no els arriba, encara s’acabaran augmentant les partides pressupostàries públiques per a les escoles privades! És a dir, el món al revés... per no fer el que tocaria, seguirem enredant la troca.

(Carta 164)

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa (aparegut com a article d'opinió), La Malla.net, Sant Andreu Informa, L'independent de Sant Adrià (aparegut com a article d'opinió).

PER QUAN L'ESTAT DEL BENESTAR?

Durant la Guerra Freda no vam aconseguir el que s’anomena l’estat del benestar, i quan va caure el bloc comunista ens van dir que tocava desmuntar-lo perquè era insostenible i frenava l'economia, i avui dia seguim privatitzant serveis al mateix temps que ens adonem que desmuntar el poc que tenim suposa no poder garantir una vida digna per a tothom. El dimarts hem sabut que la Generalitat decidia augmentar un 4% les ajudes per cada fill menors de 3 anys, passant a 625 euros per menor i any. D'aquesta manera els pares podran compensar una petita part dels diners que paguen a les guarderies privades, o a les públiques, que no són gaire menys cares. També aquest mateix dimarts hem sabut que l'excés de clíniques dentals està saturant el mercat i la ferotge competència fa perillar la qualitat del servei. I em pregunto: ¿Per què no es deixen d'ajudetes als pares per tal que segueixin pagant a escoles privades i, en comptes d'això, fan totalment públiques i gratuïtes les escoles bressol? És a dir ¿Per què és gratuïta la primària i la secundària i no l'escola bressol ni la universitat? I també em pregunto ¿Per què fem gratuït anar al metge i no al dentista? ¿I les ulleres? Hi ha gent que no va al dentista o no porta ulleres pel cost que representa... I els diners hi són perquè l'economia creix. Només s’ha de cobrar els impostos necessaris. Per això és important una política fiscal que gravi els que més poden aportar per tal de garantir una vida digna per tots. El PSOE va aprovar, el maig de 2006, una reforma fiscal que beneficiarà les empreses que reduiran les cotitzacions 5 punts percentuals, deixant-se d'ingressar 2.500 milions d'euros, més una reducció de 2.000 milions d’euros en impostos de l’IRPF, sobretot per a les rendes més altes que baixaran 11 punts. Es va aprovar amb el beneplàcit del PP, CiU, PNV, ERC, CC i els mitjans de comunicació afins a ells. Per aquest motiu això no ha creat un escàndol com en els matrimonis homosexuals, l'Estatut català, la política antiterrorista,... Però que no hi hagi hagut escàndol, no vol dir que no sigui escandalós.

(Carta 154)

Publicat com a mínim a: La Malla.net, ADN, El Faro de Vigo, Presència, Setmanari Directa

MENYSTENIMENT DE L'EDUCACIÓ

¿Per què el conseller d'Economia de la Generalitat és un economista, i en canvi, el conseller d'Educació és un gestor com l'Ernest Maragall, que amb tots els respectes, no en sap gens del que passa als centres educatius? És clarament no prendre's seriosament l'educació. Si fos, com es diu, que era per satisfer als partidaris del seu germà dins del partit, em semblaria més desconsiderat encara cap al món educatiu.

I és que, fins que no ens prenguem seriosament l'educació dels nostres nens i joves, fins que no dediquem els recursos necessaris a l'educació, fins que no concentrem tots els esforços de l'Administració pública en l'educació pública (sense desviar diners a escoles concertades que pretenen oferir millor ensenyament i més trampolí, és a dir, en altres paraules, elitisme), tindrem un sistema educatiu públic amb mestres que treballen desvivint-se (encara que la societat no en sigui conscient) per oferir una educació malgrat tot molt acceptable en unes condicions inadequades (potser la societat tampoc no n'és conscient d'això). I mentre les coses van "funcionant" més o menys, es perd l'oportunitat de formar millor els nostres fills, de compensar els desequilibris socials que té la nostra societat, i tot això amb l'afegit de cremar al professorat. I no pas perquè siguem un col·lectiu ploramiques, sinó perquè el repte d'educar és molt gran i exigent.

I que això succeís amb CiU, no ens ha d'estranyar, però que això s'esdevingui també amb un govern que es diu progressista és inacceptable per la gent que li ha fet confiança votant-los.

Dins del món educatiu, la gent es pregunta, que si aquesta conselleria havia de ser responsabilitat socialista, per què no continuava Joan Manuel del Pozo amb qui hi havia bona entesa? De fet, es té clar que s'ha designat Ernest Maragall sobretot perquè se'l veu més adequat per aplicar les mesures que els socialistes fa temps que volen imposar als centres educatius: mesures de tall empresarial per fer "més eficients" les escoles ... tal i com el mateix conseller ha afirmat en entrevistes als diaris. Ben bé com si els centres educatius fóssim fàbriques de cadires. Enlloc de preguntar als centres quines necessitats tenen per poder fer la seva feina ben feta i facilitar aquests recursos econòmics i sobretot humans necessaris, el que volen és mantenir la mateixa dotació econòmica i donar com a solució la idea que el professorat ha de "rendir" més, deixant entreveure que el problema el generen els mestres que no fan prou perquè són incompetents o mandrosos, cosa que s'arreglaria amb la mà dura de l'empresa privada.

A part de ser un fals argument, perquè els mestres, la majoria de vocació, treballen amb una autoexigència molt alta, sobretot és una manera de promocionar l'argument-trampa que branda el capitalisme per tal d'enaltir l'opció per la iniciativa privada, amb la intenció encoberta de seguir reduint la despesa pública, que és la que ha de fer possible uns bons serveis públics tal i com els desitja la ciutadania.

Quin tipus de socialisme és aquest? Això és donar gat per llebre.

(Carta 148)

Publicat com a mínim a: La Malla, Diari de Balears, Diari de Tarragona

LES LLENGÜES A CATALUNYA

Ara fa uns dies que es va presentar un estudi universitari on s’hi constata que el castellà és la llengua més utilitzada en els patis de Catalunya. No sorprèn perquè els nens, en el seu temps lliure, s’expressen en la llengua que volen, moltes vegades la materna, i així ha de ser. S’han sentit veus que semblaven indicar que desitjarien que s’expressessin en català. Em sembla que no és correcte enfocar-ho així. En la seva vida privada, les persones han de poder parlar amb llibertat la llengua que vulguin. Voler provocar canvis sobtats en aquest àmbit seria una ingerència inacceptable, tot i que possiblement sí que hi haurà un canvi a molt llarg termini per pròpia voluntat. Crec que la tasca de les escoles, institucions, administracions, etc... ha de ser fer que el català sigui llengua coneguda per tothom i vehicular; sense excloure, sempre que es pugui, d’altres llengües: el castellà, l’euskera, el gallec i, fins i tot, perquè no, l’anglès, l’àrab, l’urdu, el francès, etc... ja que les llengües són per comunicar; però també acceptant que el català és i s’ha de mantenir com a llengua pròpia de Catalunya. La dada molt rellevant de l’estudi és que és més freqüent que els catalans es canviïn al castellà que no a l’inrevés. I també que si en un grup de persones bilingües, encara que predominin els catalanoparlants, hi ha castellanoparlants, aquests últims parlen en castellà i el grup acaba usant el castellà. Això podria indicar que el català encara no es domina prou, i que el castellanoparlant ha de refugiar-se en l’única llengua que domina suficientment, situació que fa que els grups siguin comprensius i passin tots a expressar-se, momentàniament, en castellà. Però més aviat crec que es deu al fet que el castellà és la llengua de l’única nació reconeguda legalment a l’Estat espanyol, a més, és llengua de gran potència cultural, tant estatalment com internacional, per tant la pressió sobre el català, més vulnerable, és molt forta. La nostra societat està influenciada per aquest predomini del castellà a nivell mundial (cinema, música, cultura, projecció internacional, utilitat, recursos...). Això ens ha de portar a concloure que la potenciació del català des de les institucions de Catalunya no és una situació transitòria per contrarrestar la persecució salvatge que en va fer el franquisme, que s’acabarà quan estigui normalitzada. Per tant, cal assumir amb normalitat, bon humor i amb tota la raó del món que haurem d’estar sempre reforçant, potenciant i defensant el català, i això també implica que es faci sense complexes, perquè no es tracta d’imposar-se a res ni a ningú, sinó que es tracta de sobreviure com a llengua, com a cultura i com a poble, és a dir, com a la Catalunya que som, que ve d’unes arrels històriques i que està canviant dinàmicament amb l’aportació de la riquesa cultural de persones d’altres pobles que venen a viure amb nosaltres. Per altra banda, no em preocupa gens que, al pati, els nois i noies parlin més en castellà que en català, doncs molts viuen en barriades on s’hi parla més el castellà, perquè, quan he retrobat aquests alumnes de grans, he constatat que havien adquirit suficient seguretat amb el català com per parlar-lo amb naturalitat. Veient l’evolució del tema, sóc força optimista sempre que sapiguem acollir, conviure i interrelacionar-nos amb els nouvinguts.

(Carta 145)

Publicat com a mínim a: La Malla.net, setmanari La Directa, Estrella Digital, La Opinión de Malaga

ENSENYAMENT I ELECCIONS SINDICALS

El 30 de novembre van celebrar-se eleccions sindicals a l’ensenyament públic no universitari. El tan esbombat Pacte Nacional per l’Educació, que queda molt bé almenys de nom, va rebre un suspens per part del professorat, perquè el sindicat majoritari que s’hi havia oposat va augmentar els seus delegats fins a 78, mentre que els sindicats amb els que el Departament d’Educació havia aprovat el Pacte van perdre delegats quedant en 62 entre els dos. M’agradaria comentar dues coses:

1-L’abstenció va créixer 10 punts i es va situar al 41%. Ara tothom entonarà el càntic que cal analitzar aquest augment de l’abstenció. S’adduïrant diverses causes amb un posat de solemnitat: “els sindicats han estat distants dels que representen”, “no s’han explicat bé els programes”, “hi ha malestar en el professorat i s’ha traduït en desinterès”, etc... Jo només us puc explicar el que em desanimava a mi d’anar a votar. Precisament em desinflava que, amb la gran necessitat que hi ha de reconduir l’ensenyament al nostre país, el Departament d’Educació hagués aprovat un Pacte Nacional per l’Educació desencaminat amb l’oposició frontal del sindicat majoritari, acordant-lo amb els sindicats pactistes de sempre, i també sense consultar en cap moment els treballadors que suposadament l’han de portar a la pràctica. Si votem i no ha de servir per negociar els acords Nacionals tenint en compte qui representa millor els educadors... En aquestes condicions encara és més destacable el gran nombre d’educadors que vam anar a votar.

El Departament d’Educació argumenta que els sindicats representen només als treballadors i que, en canvi, ells representen als ciutadans que són els vertaders dipositaris de la “sobirania popular”. Bé, ironia a banda, podríem acceptar això. Però aquí ve la segona qüestió:

2- Malgrat que el Departament d’Educació és qui té legitimitat per prendre les decisions, ¿com volen que el professorat no estigui desanimat i pessimista davant de la seva tasca diària? Si veu que no es té en compte la seva opinió, l’opinió dels que estan en el dia a dia amb els alumnes, per intentar solucionar les carències de l’educació al nostre país: insuficients diners a l’escola pública per atendre totes les necessitats; per contra, transvasament de diners als centres concertats; model educatiu que no assumeix que hi ha alumnes que han de fer itineraris menys acadèmics i més pràctics per desenvolupar les seves potencialitats; insuficient atenció lingüística als alumnes nouvinguts; insuficient atenció i formació emocional i psicològica per als alumnes amb greus desorientacions i desestructuracions, etc...

(Carta 144)

Publicat com a mínim a: La Malla, El Punt

ESTEM EXAGERANT

Avui he fet diverses classes i no he rebut cap amenaça, ni cap agressió, ni cap falta de respecte (de fet, en deu anys de docència mai m'han amenaçat o agredit). Tot i que avui sí que hi ha hagut, repetidament, alumnes que parlaven a classe i els he hagut de cridar l'atenció (cosa que no els ha agradat), però m'han fet cas i hem seguit les classes amb normalitat. Crec que avui, com en els altres dies, els alumnes han après forces coses amb mi. Us escric això, que no surt de la normalitat, perquè penso que s'està donant una imatge distorsionada de la realitat, com si agressions greus fossin freqüents en una situació desbordada i insostenible.

Aquestes amenaces o agressions a professors o a alumnes que han sortit a la premsa i d'altres que no han sortit, passen de tant en tant. I malgrat que això no representa una anomalia perquè també es donen en altres àmbits de la societat, sí que s'han de valorar com a inacceptables i no s'han d'estalviar mesures per tal de posar-hi remei. Però no fa falta que fem veure que són habituals per justificar la necessitat de buscar solucions.

El que sí que s'aprecia en els alumnes és una tendència a la disminució del respecte envers els altres (a imatge i semblança de la societat), tot i que es mantenen, en general, força respectuosos. I també s'hi observa, en general, una menor capacitat de tolerància a la fustració dels seus desitjos, per tant seria convenient que, els pares que no ho fan, s'esforcessin a marcar més els límits als seus fills i treballessin amb ells la manera d'integrar emocionalment el que poden fer o no fer amb aquests límits.

Havent dit això, també és honest reconèixer que hi ha professors cremats per diverses causes a qui se'ls fa molt feixuc el dia a dia exigent i gens fàcil de l'educació i tenen tendència a la queixa envers els alumnes. Desitjarien (i qui no?) que els alumnes estiguessin callats tota l'estona, que mostressin interès per totes les matèries independentment de les seves motivacions personals o de la manera d'ensenyar del professor, que resignadament acceptessin qualsevol indicació dels professors -sensata o no-, etc.... Però aquest serien alumnes d'una altre planeta. Els nostres alumnes són fills d'una societat que vol ser democràtica, per tant, discuteixen les decisions que troben injustes, però en general les accepten finalment si se'ls argumenten les coses. A més els nostres alumnes són fills d'una societat capitalista amb moltes desigualtats socials i un consumisme desmesurat, per tant, molts dels pares ho tenen difícil laboralment, per arribar a final de mes i per pagar la hipoteca, i això els alumnes ho acusen. I, encara un detall més, els programes educatius que hem de seguir als centres no ens permeten tenir en compte, encara, tot l'aiguabarreig emocional que els nostres alumnes tenen dins seu: complexes, timideses, separacions dels pares, desavinences amb amics, les explosions hormonals, les expectatives dels pares, la publicitat manipuladora, l'estimulació exacerbada dels mitjans de comunicació, la cultura del no-esforç, etc.... Sabent que els alumnes tenen tants conflictes emocionals irresolts dins seu, encara trobo sorprenent que mostrin tant d'interès pels àtoms, els electrons, els ions i tota la química que els ensenyo. Penso que l'escola hauria de permetre que aquests aspectes emocionals també es treballessin.

Jordi Oriola Folch, professor de secundària a l'IES Lluís Domènech i Montaner, Zona Franca (Barcelona)

(Carta 142)

Publicat com a mínim a: El Periódico, El Punt, L’independent de Gràcia, La Directa, El Triangle

NO AL PLA DE PENSIONS PRIVAT PER A FUNCIONARIS

El Govern central pretenia que el sou dels funcionaris augmentés menys que el cost de la vida. Davant de les protestes sindicals, la "solució" per part de l'Estat, acceptada pels sindicats majoritaris, ha estat donar-nos el sou que pretenien però "a canvi" obrir-nos un pla de pensions privat i dipositar-hi la diferència amb el que ens haurien de pagar! D'aquesta manera diuen que igualment cobrarem els diners, però en diferit, i a més tindrem un pla de pensions privat, cosa que alguns treballadors veuen com una seguretat enfront d'unes pensions públiques que han estat intencionalment desacreditades, quan estudis rigorosos asseguren que les pensions públiques no perillen ans el contrari. L’Administració no obliga els funcionaris a acceptar aquest pla de pensions, però en cas de no fer-ho, aquests diners no els percebran de cap manera, de manera que la gran majoria s'hi ha acollit. Teòricament ha estat un èxit... Però al nostre institut d'ensenyament secundari més del 50% de la plantilla recolza una recollida de signatures per demanar al tripartit que, qui no vulgui el pla de pensions, pugui cobrar aquesta part del seu sou directament, i demanem als sindicats que reclamin aquest dret per qualsevol via legal: “el dret a decidir sobre els diners que hem guanyat amb el nostre treball”. Alguns sindicats ha signat l'acord i reben sucosos beneficis pel fet de formar part del Consell d'Administració del Fons de Pensions, però creiem que els treballadors que no volem aquests vents neoliberals tenim el dret a no dipositar, durant una pila d’anys, els nostres diners a La Caixa, gestora del fons, donat que no sabem en quin tipus de negocis els invertiran, sovint en operacions altament especulatives. I sobretot perquè pensem que introduir aquests plans de pensions privats pot acabar essent l'argument per desmuntar els plans de pensions públics que garanteixen uns drets mínims dels quals els governs no es poden desentendre, doncs forma part de la cultura dels drets socials que tants anys, esforços i morts en ha costat d’aconseguir.

(Carta 127)

Publicat com a mínim a: 29-05-2006 El Punt, La Voz de Lanzarote, Metro Directe

PACTE PER L’EDUCACIÓ?

S'està celebrant la consecució del Pacte Nacional per l'Educació i es reconeix que el sindicat majoritari de l'ensenyament públic, USTEC-STEs, no ha secundat el pacte. I és que no només és el sindicat que més professors han votat, sinó que té majoria absoluta. Per això sona un mica antidemocràtic que es pugui fer un Pacte Nacional per l'Educació pactat entre la Generalitat, les patronals privades, les federacions de pares i els sindicats minoritaris. ¿Quin sentit té que els treballadors de l'ensenyament públic elegim uns representants, si després la Generalitat preferirà pactar amb sindicats minoritaris que, precisament per les seves postures, no són recolzats pels educadors? Les ganes d'acordar un pacte que faci quedar bé el Govern no és motiu suficient per no arribar a un consens que inclogui totes les postures o, com a mínim, per tenir en compte el posicionament majoritari dels treballadors del sector públic (el sector que hauria de ser prioritari per al Govern, sobretot si és un govern que diu ser d'esquerres).

(Carta 121)

Publicat com a mínim a: El Punt

LES DIRECCIONS DELS CENTRES EDUCATIUS

Ara que s'acaba el curs escolar, vull aprofitar per obrir el debat sobre un tema preocupant que està succeint als centres d'ensenyament de Catalunya. Fruit de la transició, teníem a Catalunya un sistema de govern dels centres educatius que era un exemple de democràcia: Els equips directius (director/a, cap d'estudi, coordinador/a pedagògic/a i tresorer/a) eren elegits pel claustre de professors d'entre els seus membres que s'hi oferien, i llavors de forma connatural, el sistema de govern que s'hi portava a la pràctica era intentant consensuar les decisions entre tots. Durant el període que dirigien el centre els professors que eren a l'equip directiu quedaven alliberats unes deu hores lectives i cobraven un extra d'unes 40.000 de les antigues pessetes. Amb l'excusa que cada vegada era més difícil de trobar aspirants, en aquest curs lectiu ha començat a funcionar un altre sistema d'elecció: Ara cal que els aspirants presentin un projecte, fins aquí bé, però aquest projecte enlloc de ser valorat pel claustre és avaluat per una comissió formada per un número reduït de professors, pares, representants del Departament d'Educació i representants de l'Ajuntament. De manera que ja no és el claustre qui decideix quins professors dirigiran el centre, sinó una petita comissió, on permet amb més facilitat que hi hagi relacions clientelars. Es podria donar el cas que, davant de diverses propostes, la comissió triï un equip directiu que és desaprovat pel claustre de professors que han de dirigir. Està clar que el proper pas que el Departament d'Educació vol portar a terme és el de la professionalització de la funció directiva, amb l'argument ideològic (abonat per la propaganda neoliberal) que cal que hi hagi directors especialitzats com en els col·legis privats, esdevenint direccions autònomes dels claustres. Trobo encertat que es demani un projecte als aspirants a dirigir un centre educatiu, però desaprovo l'intent de reduir la democràcia interna en el funcionament dels centres, i penso que la vertadera solució per tal de fer possible que els professors aspirants a la funció directiva no desisteixin en el seu intent és: més recolzament institucional, més reducció horària i una justa retribució econòmica. Les solucions són senzilles, però quan no es vol enfocar el tema, les possibilitats de marejar la perdiu són infinites.

(Carta 95)

Publicat com a mínim a: 13-07-05 20 Minutos, El Punt Diari

L’ASSIGNATURA DE RELIGIÓ

Mentre tothom està pendent de la mediàtica mort del Papa, ens està passant per alt un fet molt més important per al nostre dia a dia, com és que la reforma educativa del Govern espanyol manté, com fins ara, l'ensenyament de la religió (catòlica) en els centres d'ensenyament públics. Quan el PSOE va aprovar els matrimonis homosexuals, l'Església va protestar fort, i el PSOE es va mantenir ferm, però ha quedat escaldat i ara no s'ha atrevit a portar la contrària a l'Església un altre cop. Semblant al fet que Zapatero va treure l'exèrcit d'Iraq, però després no es va atrevir a negar-se a enviar tropes a Afganistan, o tampoc es va atrevir a oposar-se a la proposta de Bush per tal que Paul Wolfowitz (un dels ideòlegs de la invasió de l'Iraq) presideixi el Banc Mundial. I cal dir alt i clar que és inconstitucional que als centres educatius públics s’imparteixi una assignatura de religió (encara que sigui opcional) amb professors que són designats a dit per l'Església catòlica (sense qüestionar la vàlua dels actuals professors de religió). L'Estat és laic i amb llibertat de culte, de manera que l'escola pública ha de ser totalment laica, i s'ha de permetre òbviament que cada família eduqui els seus fills en el culte que els sembli. Encara que sí seria interessant una assignatura d'"Història de les religions" on s'expliquessin totes les religions per part de professors que haguessin passat oposicions o que sortissin de llistes públiques com tots els altres. Aquesta assignatura pot donar més elements per entendre la història del nostre país i del món. Molts volem governs d'esquerres, però també volem que siguin valents.

Jordi Oriola i Folch, professor de secundària i 11 professors més

(Carta 83)

Publicat com a mínim a: El Punt, Avui, El Triangle, Granada Digital