MULTITUDINÀRIA MANIFESTACIÓ A CATALUNYA CONTRA LLEIS ESPANYOLES INJUSTES

Fotografia d'Albert Salamé de Vilaweb

El 6 de desembre, Dia de la Constitució Espanyola, s'ha fet una manifestació multitudinària a Barcelona per rebutjar la futura reforma del codi penal. L'Estat espanyol té un delicte impropi a Europa, el delicte de sedició amb què es va condemnar els polítics que van organitzar, el 2017, el referèndum d'independència de Catalunya.

Aquest delicte, creat el 1822, condemna amb penes altíssimes les manifestacions multitudinàries que impedeixin el compliment de lleis encara que no es faci servir cap tipus de violència. A Europa es considerarà una llei antidemocràtica perquè pot impedir el dret de manifestació. Per això, la justícia de Bèlgica, d'Alemanya i d'Itàlia, en no observar violència en els fets investigats, van rebutjar el lliurament a Espanya del president català Carles Puigdemont per sedició.

Per tot això i per petició del Consell d'Europa, Espanya es veia obligada a eliminar aquest delicte de sedició, però el que denunciem és que el vol substituir per un nou delicte de “desordres agreujats” que pretén, segons han afirmat els membres del Govern espanyol, poder continuar condemnant qualsevol mena de desbordament no violent que fes el moviment independentista català.

Aparentment les penes màximes d'aquest nou delicte serien inferiors a les de l'anterior, però en última instància es podrien assolir les mateixes condemnes per als líders del referèndum del 2017 (de 9 a 13 anys de presó). A més, en aquesta nova interpretació, una manifestació multitudinària seria delicte si es considera que “obstaculitza la via pública”, que “intimida” (un terme molt ambigu), que “s'ocupa un edifici o instal·lació” sense violència, o si es convoca o acudeix a “una multitud idònia per afectar greument l'ordre públic” (totalment arbitrari). Per acabar-ho de fer terrorífic, la mínima condemna per a aquest delicte s'incrementa de 1 fins a 3 anys de presó amb la que podria ser penada la participació en una manifestació no violenta! Al·lucinant! Caldrà recórrer a Europa aquesta llei!

També el Govern espanyol han justificat aquest nou delicte perquè permetrà extradir des de Bèlgica el president Puigdemont, com si haguessin escrit aquesta llei ad hoc per tancar a la presó l'“enemic número u” d'Espanya.

El moviment independentista rebutja aquest canvi d'un delicte per un altre, perquè es deroga un delicte de sedició que ja tenia els dies comptats, però se'l substitueix per un altre que està pensat per impedir el projecte independentista català, sense importar-los vulnerar drets fonamentals. I tot això pel simple fet que l'Espanya ultranacionalista, hereva de la dictadura franquista, no accepta allò que aquest moviment polític legítim proposa i pensa que tot s'hi val per mantenir la unitat d'Espanya. Però això no és així, la democràcia i el dret d'autodeterminació dels pobles són valors superiors que cal respectar.

(Carta 505)

EN MEMÒRIA DE BRAHIM SAIKA ASSASSINAT PEL MARROC

En catalán (abajo en español)


Hi ha forces polítiques que tenen la intenció de netejar i passar pàgina del franquisme respecte del que va perjudicar a la societat espanyola, doncs de la mateixa manera aquestes forces haurien d’intentar reparar el mal que també va fer el franquisme cap enfora. Un dels més greus ha estat el cas del Sàhara Occidental, l’anomenada província 53 durant el franquisme. A la mort de Franco i veient que, tard o d’hora caldria descolonitzar el Sàhara Español pel moviment continental en boga, España va entregar el territori i la població a Marroc i Mauritània. Aquesta acció va ser il·legal i contrària a les lleis internacionals, i per aquest motiu el Sàhara Occidental encara depèn legalment d’España i per això cap país del món no ha reconegut la sobirania del Marroc sobre el territori. 

Perquè entenguem el cas podem fer un paral·lelisme: Imagineu-vos una hipotètica situació en la que España, farta de l’independentisme català i veient que acabarà perdent el territori, decideix entregar Catalunya a França a canvi d’algunes contrapartides. Per molt que Catalunya estigui actualment dins d’España, això no faculta l’Estat espanyol per a poder entregar el territori i els seus habitants sense consultar a la població afectada. Altrament ho trobaríeu inacceptable, oi? Doncs això és el que va passar amb el Sàhara Occidental.

Al cap de 5 anys de guerra dels saharauis amb Mauritània i el Marroc, Mauritània es va enretirar, i la guerra va continuar amb el Marroc fins acomplir 16 anys. A instàncies del Marroc que estava perdent, França, EEUU i la comunitat internacional van pressionar els dos països perquè se signés un alto al foc amb la promesa d’un referèndum d’autodeterminació. 24 anys després, el referèndum, obstaculitzat constantment pel Marroc, encara no s’ha pogut celebrar. Coneixeu alguna població del món amb més paciència que els saharauis? Jo no.

Però tot té un límit, i després de 40 anys d’ocupació del Sàhara Occidental, tant la població dels territoris ocupats com la dels camps de refugiats a Argèlia, volen tornar a la guerra perquè senten que el Marroc, España, França, EEUU i la ONU els estan enganyant. Saben que una guerra serà una carnissèria, però no volen acceptar l'actual situació de subordinació i marginació total. De moment el Front Polisario, representant polític dels saharauis, segueix apostant per una solució negociada, però cada vegada li és més difícil contenir els que criden a agafar les armes. 

Últimament les coses s’estan movent força. Fa un dies hem conegut la tràgica mort de Brahim Saika. Com que als saharauis se’ls margina laboralment a la seva pròpia terra, han sortit Coordinadores de Llicenciats Saharauis Aturats. Al gener hi va haver nombroses vagues de fam de llicenciats saharauis a l’atur. D’aquest mateix moviment, Brahim Saika, un llicenciat en sociologia i dirigent de la Coordinadora de Llicenciats Saharauis Aturats va ser detingut arbitràriament l’1 d’abril a la sortida de casa seva a la ciutat de Gulemin, quan es dirigia a fer una protesta pacífica per denunciar la situació de marginació laboral que pateixen. Va ser torturat durant hores i va decidir començar una vaga de fam en rebuig al que li estaven fent, que era la repetició del que ja li havia passat el 2008 quan el van detenir mentre era estudiant a la Universitat de Marrakesh. El 6 d’abril, va ser ingressat a l’Hospital de Gulemin perquè va empitjorar molt la seva salut. Des del primer dia el van tenir emmanillat al llit malgrat el seu estat de salut i no se’l va atendre adequadament. Fet que va provocar que 10 dies després morís. L’Hospital s’ha negat a fer-li l’autòpsia que reclama la familia per saber les causes de la mort després de 16 dies de tortures i deixadesa mèdica.

És un cas més dels que pateix el poble saharaui ocupat contra la seva voluntat pel Marroc. Per desgracia la mort de Brahim Saika ha passat molt desapercebuda en la premsa internacional, tot i que sí va ser recordat pels seus en diverses manifestacions massives al Sàhara ocupat, a la capital El Aaiún i a altres ciutats. I com que fa mal que s'ignori la mort d’un activista, va per tu Brahim Saika! Aquest article és fruit de la teva valentia, determinació i testimoni! 

Tampoc va ser notícia la vaga de fam d'un mes de 13 presos saharauis, que protestaven per les condemnes dels 21 presos acusats d'haver participat al campament de Gdeim Izik, que va agrupar a 20.000 saharauis reclamant els seus drets. Tenen condemnes, que van des dels 20 anys fins a la cadena perpètua, per haver participar en un campament a l'estil de les acampades indignades del moviment 15M!

En canvi, si va ser notícia, per la seva notorietat diplomàtica, que el Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki Moon, en una gira per la zona per intentar reactivar el procés de pau amb referèndum, no va ser rebut pel monarca marroquí Mohamed VI, en clara discordància amb les seves intencions, al·legant excuses d’agenda. I també va ser notícia l’irada reacció del Marroc, en la seva línia habitual, quan en la visita de Ban Ki Moon als camps de refugiats saharauis a Argèlia, on hi ha el govern saharaui a l’exili, va referir-se a la situació del Sàhara Occidental amb la paraula ocupació. El Marroc va fer retirar la Minurso, la Missió de la ONU encarregada de preparar el referèndum, i va cancel·lar les seves contribucions econòmiques a l’ONU.

El Polisario va exposar meridianament que l’expulsió de la Minurso representava una declaració de guerra per part del Marroc perquè aquests 24 anys d’espera i ‘pau’ se sustenten sobre l’esperança del referèndum però que, abatuda aquesta esperança, res no podria evitar la guerra.

Amb aquest escenari, davant al data de venciment de la Missió de la Minurso el 30 d’abril, caldrà que l’ONU es posicioni respecte de la continuïtat d'aquesta i també s’abordarà la petició, bloquejada sistemàticament per França, amiga de Marroc, que la Missió, com totes les altres missions de l’ONU d'arreu, supervisi l'abús dels Drets Humans en el territori ocupat.

Quin serà el paper d’España, potencia colonial vigent? Quin serà el paper de França, amb poder de veto i eterna protectora dels crims del Marroc? Quin paper tindràn els EEUU d’Obama que ja van advocar per tal que la Minurso vigilés el respecte dels Drets Humans? Després de 40 anys, sembla que les coses poden començar a canviar.

¿Podrien les 'ciutats del canvi' (Barcelona, Madrid, Càdiz, Saragossa, València, A Coruña, etc...) reconèixer oficialment el Sàhara Occidental com a estat a pesar que l’Estat español no sigui encara capaç d’assumir la seva responsabilitat històrica envers aquesta excolònia?

En castellano


EN MEMORIA DE BRAHIM SAIKA ASESINADO POR MARRUECOS

Hay fuerzas políticas españolas que tienen la intención de limpiar y pasar página del franquismo respecto de lo que perjudicó a la sociedad española, pues de la misma manera estas fuerzas deberían intentar reparar el daño que también hizo el franquismo hacia fuera. Uno de las más graves ha sido el caso del Sáhara Occidental, la llamada provincia 53 durante el franquismo. A la muerte de Franco y viendo que, tarde o temprano se tendría que descolonizar el Sahara Español por el movimiento continental en boga, España entregó el territorio y la población a Marruecos y Mauritania. Esta acción fue ilegal y contraria a las leyes internacionales, y de ahí que el Sáhara Occidental aún depende legalmente de España y por eso ningún país del mundo no ha reconocido la soberanía de Marruecos sobre el territorio.

Para que entendamos el caso podemos hacer un paralelismo: Imagínese una hipotética situación en la que España, harta del independentismo catalán y viendo que acabará perdiendo el territorio, decide entregar Cataluña a Francia a cambio de algunas contrapartidas. Por mucho que Cataluña esté dentro de España, esto no faculta al Estado español para poder entregar el territorio y sus habitantes sin consultar a la población afectada. Lo encontraríais inaceptable, ¿verdad? Pues esto es lo que pasó con el Sáhara Occidental.

Al cabo de 5 años de guerra de los saharauis contra Mauritania y Marruecos, Mauritania se retiró, y la guerra continuó con Marruecos hasta cumplir 16 años. A instancias de Marruecos que estaba perdiendo, Francia, EEUU y la comunidad internacional presionaron los dos países para que se firmara un alto al fuego con la promesa de un referéndum de autodeterminación. 24 años después, el referéndum, obstaculizado constantemente por Marruecos, aun no se ha podido celebrar. Conocéis alguna población del mundo con más paciencia que los saharauis? Yo no.

Pero todo tiene un límite, y tras 40 años de ocupación del Sáhara Occidental, tanto la población de los territorios ocupados como la de los campos de refugiados en Argelia, quieren volver a la guerra porque sienten que Marruecos, España, Francia, EEUU y la ONU les están engañando. Saben que una guerra será una carnicería, pero no quieren aceptar la situación actual de subordinación y marginación total. De momento el Frente Polisario, representante político de los saharauis, sigue apostando por una solución negociada, pero cada vez le es más difícil contener los que llaman a tomar las armas.

Últimamente las cosas se están moviendo bastante. Hace unos días hemos conocido la trágica muerte de Brahim Saika. Como a los saharauis se les margina laboralmente en su propia tierra, han salido las Coordinadoras de Licenciados Saharauis Desempleados. En enero hubo numerosas huelgas de hambre de licenciados saharauis en paro. De este mismo movimiento, Brahim Saika, un licenciado en sociología y dirigente de la Coordinadora de Licenciados Saharauis Desempleados fue detenido arbitrariamente el 1 de abril a la salida de su casa en la ciudad de Gulemin, cuando se dirigía a hacer una protesta pacífica para denunciar la situación de marginación laboral que sufren. Fue torturado durante horas y decidió comenzar una huelga de hambre en rechazo a lo que le estaban haciendo, que era la repetición de lo que ya le había pasado en 2008 cuando lo detuvieron mientras era estudiante en la Universidad de Marrakesh. El 6 de abril, fue ingresado en el Hospital de Gulemin porque empeoró mucho su salud. Desde el primer día lo tuvieron esposado a la cama a pesar de su estado de salud y no se le atendió adecuadamente. Lo que provocó que 10 días después muriera. El Hospital se ha negado a hacer la autopsia que reclama la familia para saber las causas de la muerte después de 16 días de torturas y dejadez médica.

Es un caso más de los que sufre el pueblo saharaui ocupado contra su voluntad por Marruecos. Por desgracia la muerte de Brahim Saika ha pasado muy desapercibida en la prensa internacional, aunque sí fue recordado por los suyos en varias manifestaciones masivas en el Sahara ocupado, en la capital El Aaiún y en otras ciudades. Y como duele que se ignore la muerte de un activista: ¡Va por ti Brahim Saika! Este artículo es fruto de tu valentía, determinación y testimonio.

Tampoco fue noticia la huelga de hambre de un mes de 13 presos saharauis, que protestaban por las condenas de los 21 presos acusados de haber participado en el campamento de Gdeim Izik, que agrupó a 20.000 saharauis reclamando sus derechos. ¡Tienen condenas, que van desde los 20 años hasta la cadena perpetua, por haber participar en un campamento al estilo de las acampadas indignadas del movimiento 15M!

En cambio, si fue noticia, por su notoriedad diplomática, que el Secretario General de las Naciones Unidas, Ban Ki Moon, en una gira por la zona para intentar reactivar el proceso de paz con referéndum, no fue recibido por el monarca marroquí Mohamed VI, en clara discordancia con sus intenciones, alegando excusas de agenda. Y también fue noticia la airada reacción de Marruecos, en su línea habitual, cuando en la visita de Ban Ki Moon a los campos de refugiados saharauis en Argelia, donde está el gobierno saharaui en el exilio, se refirió a la situación del Sahara Occidental con la palabra ocupación. Marruecos hizo retirar la Minurso, la Misión de la ONU encargada de preparar el referéndum, y canceló sus contribuciones económicas a la ONU.

El Polisario expuso meridianamente que la expulsión de la Minurso representaba una declaración de guerra por parte de Marruecos, porque estos 24 años de espera y 'paz' se sustentan sobre la esperanza del referéndum pero que, derribada esta esperanza, nada podría evitar la guerra.

Con este escenario, antes del vencimiento de la Misión de la Minurso el 30 de abril, será necesario que la ONU se posicione respecto a la continuidad de esta y también se abordará la petición, bloqueada sistemáticamente por Francia, amiga de Marruecos, que la Misión, como todas las otras misiones de la ONU en todo el mundo, supervise el abuso de los Derechos Humanos en el territorio ocupado.

¿Cuál será el papel de España, potencia colonial vigente? ¿Cuál será el papel de Francia, con poder de veto y eterna protectora de los crímenes de Marruecos? ¿Qué papel tendrán los EEUU de Obama que ya abogaron para que la Minurso vigilara el respeto de los Derechos Humanos? Después de 40 años, parece que las cosas pueden empezar a cambiar.

¿Podrían las 'ciudades del cambio' (Barcelona, Madrid, Cádiz, Zaragoza, Valencia, A Coruña, etc ...) reconocer oficialmente el Sahara Occidental como estado a pesar de que el Estado español no sea aún capaz de asumir su responsabilidad histórica para con esta ex colonia?

(Carta 456)


Publicat com a mínim a: L'Independent de Gràcia, L'Independent de Barberà, El Periódico, Rebelion.org, Diagonal.

L'"ERROR" EN CAMPANYA DE LA CUP I L'ACORD WIN-WIN

Molts independentistes se sorprenen de l'actitud taxativa de la CUP i esclaten en còlera. Fins i tot votants seus es lamenten d'haver-ho fet. Crec que hem d'entendre què ha passat i, no havent-hi mala fe, acceptar i buscar-hi solucions. Anar a eleccions de nou no convindria a ningú: ni pel que fa als resultats, ni pel desànim que suscitaria entre els independentistes, ni pel fastigueig que provocaria en els no independentistes. Els partits independentistes no poden tapar la seva incapacitat tornant a recórrer a la ciutadania si no fa falta. Estem trobant paranys en el camí, però ningú va dir que seria fàcil? I el més interessant de tot plegat, per ironia dels que ho estan passant malament amb la lentitud, és que les dificultats en el camí faran més fort i més inclusiu el moviment.

Crec que la CUP va fer un error en campanya i la prova d'això és que ara està atrapada. No pot tirar ni endavant ni endarrera... Però bé, tampoc és tan greu i ja s'estan fent passos per arreglar-ho, tot i que no se si es caminarà tot el camí que cal transitar. Perquè em sembla que la millor manera de sortir d'un atzucac així és assumir l'error internament; demanar, en contrapartida, un moviment d'aproximació per part de JuntsxSí; i actuar com s'hagi d'actuar explicant el canvi i el perquè. No n'hi ha d'altra.

Tant que me'ls estimo, els voto i confio en la CUP, però no puc deixar de sentir que va ser un error prometre que no s'investiria a Mas. Per què? Doncs perquè no eren unes eleccions normals per constituir un parlament i triar un President, sinó que eren unes eleccions plebiscitàries per tirar endavant un projecte si guanyava el SÍ. I ells van dir que d'"aquesta aigua mai en veuré". I com que la política vol dir acords amb altres, una frase així simplificada no es pot prometre. La frase "No investirem a Mas" és una simplificació d'una posició en contra de les polítiques de dretes, en contra de retallades socials, en contra de la corrupció, en contra de les privatitzacions, en contra del debilitament dels serveis socials, etc... però és igual qui hi posem al davant, tant si les fa en Mas, la Munté, en Rull o el Pato Donald. Llavors en campanya sonava bé per rivalitzar amb CSQEP i semblava que el "no investirem a Mas" resumia un concepte més ampli. I si no ho deien, els periodistes els ho preguntaven. Però és clar, en realitat dependrà de les condicions en les que calgui investir en Mas, no? No és el mateix investir Mas, rival ideològic, el 2011 amb un programa de dretes neoliberal encarat a beneficiar els poders fàctics, que investir Mas el 2015 amb un programa socialdemòcrata (superior al del tripartit), més orientat a la gent i de ruptura amb les estructures d'estat franquistes, amb la concreció d'una proposta de macroconselleria econòmica (que és la de les possibles retallades i polítiques neoliberals) controlada per un polític socialdemòcrata com Oriol Junqueras, i amb l'afegit conjuntural de tenir el Govern de Madrid carregant munició a l'artilleria pesada... No és el mateix...

Per tant, el que caldria haver dit llavors, malgrat els periodistes busquessin el titular, era que "la CUP farà tot el que pugui i més per impedir polítiques antisocials, i que sobre la investidura de Mas ja en parlarem en el seu moment, tot i que molta simpatia no li tenim, per dir-ho finament". Dient això ja era suficient i ara es podria estar defensant el que veritablement importa, que és que Catalunya tingui un marc nacional adequat i polítiques socials que ajudin a construir una societat justa.

Per què una pregunta: ¿Si JuntsxSí hagués tingut un diputat més i hagués pogut investir Mas, la CUP hi hagués votat en contra? Més aviat s'hagués abstingut permetent la investidura, no? I llavors hagués renegat d'aquest govern i no hi hagués col·laborat per tenir a Mas de President? O en no haver hagut de votar a favor, ja no hi hauria cap problema per seguir endavant? És a dir, que si la gent de la CUP pot trobar-se pensant: "tant de bo no hagués fet falta el nostre suport i Mas s'hagués investit amb els seus propis vots", si podem pensar això, llavors és totalment injust que no permetem tirar endavant, amb una cosa que haguéssim tolerat. És a dir, si hi ha hagut acord polític amb la coalició de JuntsxSí, on hi ha CDC, i es tira endavant el projecte polític, perquè insistir en vetar a la persona?

I quan dic que va cometre aquest error, no els condemno per això. És normal fer errors i almenys són fets amb bona intenció. A més, els comprenc perfectament perquè jo vaig fer el mateix error i, en el temps de campanya, vaig defensar en debats amb amics, que la CUP podia ser garantia de no investir a Mas. No em vaig adonar llavors d'on estaríem ara ni tampoc m'havia parat a analitzar a fons el que necessitem per tirar endavant. A mi m'agradava la idea de rellevar a Mas. Ell no representa el que desitjo per a la societat, i d'ençà de la seva reacció envers el 15M m'havia fet especial ràbia. A més, sabia que la gent continuaria sent independentista i el procés podria tirar endavant. També, no m'agraden els messianismes, més aviat m'agrada que la gent s'empoderi, prengui el poder i no esperi passivament que un líder els faci la feina. Però no era prou conscient que, en aquesta iniciativa, necessitem el gruix de la societat: l'esquerra i també la dreta.

Entenc la voluntat de la CUP d'implicar a CSQEP i que, sense Mas potser això seria una mica més fàcil, però és que la coalició de Mas ha guanyat de llarg. A més, pot passar que intentant implicar CSQEP, perdem a la gent de CDC... Em sembla que, si el Procés Constituent va de veres, CSQEP s'hi implicarà: Perquè ells defensen fer un Procés Constituent sense esperar un procés semblant que també desitgen a Espanya. I llavors ells entendran que, si el 20D Podemos arrassa, llavors es pot canviar la Constitució Espanyola i fer un referèndum vinculant. I davant d'un escenari així, seria molt probable que la majoria de la societat catalana respongués que aquesta Constitució Catalana es desenvolupés dins d'una España reformada. Però si el 20D a Espanya guanyen PP, Cs o PSOE, llavors aquesta Constitució Catalana ha d'obrir-se camí fora d'España. Que CSQEP vulgui gastar un últim cartutx el 20D és normal i és important que ho intentin. Cadascú va arribant al convenciment que el divorci és ineludible quan ja ho ha provat tot per salvar el matrimoni. Però a la llarga CSQEP estarà per la independència si veritablement són dinàmics i dialèctics, i se'ls fa evident el que tots els independentistes pensem: que Espanya no és reformable en termes acceptables abans de 100 anys.

Mentrestant, si collem els de CDC més enllà del que poden aguantar, sabent que ells necessiten sentir-se protagonistes d'aquest procés (pot ser contrari al que ens agrada promoure socialment, però cadascú és com és, i són així) és molt possible que els espantem i s'apartin de la independència i, buscant el pragmatisme, acceptin alguna proposta trilera de Rajoy en forma de pacte fiscal i quatre coses més. Que Mas estigui compromès personalment i èpicament pot fer-me ràbia, però ho veig una bona garantia de mantenir a la dreta implicada. Per altra banda, també hi ha el teixit empresarial i financer català que estan més enllà de les ideologies i, sobretot, els interessen els beneficis. Aquesta gent necessitem que, si bé estan en contra del procés, almenys no ho estiguin molt activament, i que puguin deixar fer. I perquè això succeixi, confiaran més en Mas que en ningú altre, per ser una persona que, en certa sintonia amb ells, veuen amb pes polític i seriós en el sentit de no generar caos i fer les coses ben fetes.

Esperava que la necessitat de comptar també amb la dreta ja estigués més assumida dins del moviment independentista (ho havia escrit en un article que ha estat el més llegit d'entre tots els que he escrit), i és que, per molt que ens rebenti, si no comptem amb el poder empresarial, financer, les classes mitjanes-altes i les classes mitjanes, no tindrem prou força. És impossible. Combatre a "la gent de bé" ara, és fer-se un haraquiri a mig salt del precipici... En el futur caldrà dirimir quin país volem i llavors sí caldrà apuntalar el front d'esquerres per combatre la dreta, però serà llavors, no ara.

I reclamo que JuntsxSí col·labori en trobar una sortida (ho esbossava en aquest article), però si tu has fet un error, has d'assumir-lo i no intentar que els altres t'ho arreglin traient el Mas del mig, quan ha estat refrendat democràticament. És a dir, no crec que el millor sigui fer que els altres et solucionin la papereta i et proposin algú que puguis votar sense despentinar-te. A més que no és tan fàcil fer de President i estar prou format per a ser-ho i en Mas és el seu candidat.

I en el futur acord al que cal que arribin, a CDC no li pot interessar humiliar la CUP (són independentistes de pedra picada, donen un accent social i rupturista que fa falta, poden ajudar a créixer per l'esquerra i, quan hi hagi bufetades des de Madrid, estaran a totes), ni a la CUP li hauria d'interessar humiliar CDC (necessitem ser-hi de tots els estrats socials si volem fer una cosa tan grossa com sortir de l'Estat espanyol, és a dir, no podem fer la independència només amb els sectors populars i cal saber parlar el llenguatge dels sectors de classe mitja i alta). I normalment, en un acord win-win, tots dos adversaris poden guanyar, però és que en aquest cas es va més enllà dels efectes sobre els negociadors, perquè també la societat catalana hi surt guanyant o perdent. Tants els que se n'adonen que a l'Estat espanyol no hi ha possibilitats de democràcia i progrés, com els que no se n'adonen ara mateix per tenir lligams afectius amb persones, indrets o cultures espanyoles o d'altres indrets, que els fa barrejar els afectes, sentiments i identitats amb quin és el marc polític necessari. I aquesta gent, un cop independents, veuran que ens administrarem nosaltres (aquest serà el veritable canvi) però tot el que els uneix afectivament a persones, indrets o cultures espanyoles o d'altres indrets serà totalment respectat i ho podran seguir cultivant com fins ara.

Per altra banda, JuntsxSí també ha de tenir en compte que la CUP no s'ha inventat la idea de la no-investidura de Mas, sinó que és un mantra que corre per la societat per algun motiu, i això ho han generat els de CDC i, en especial, està analitzat així en els moviments socials d'esquerra, on Mas (així com Felip Puig, Boi Ruíz,...) s'han guanyat el títol de grans dimonis. Per tant, també CDC ha d'assumir això i permetre, amb propostes i assumpció de responsabilitats, perquè la CUP no surti escaldada en la negociació i que no es deixi una terra cremada per a l'esquerra i per als moviments socials.

Quin serà l'acord virtuós? No ho se. Això ho han de desencallar ells. Però l'actitud ha de ser la de buscar la manera sense aixecar-se de la taula i tenint en compte totes les necessitats i no només les pròpies.

Pel que fa al que hauran de cedir les CUP ja poden considerar que han aconseguit coses importants amb aquest "haver-se de" tancar en banda per causa del seu "error" (no hay mal que por bien no venga): S'ha fet 'escrache' públic de les polítiques que Mas va fer, també s'ha fet un toc d'atenció indicant que el procés no és de Mas arribant a considerar la possibilitat de prescindir d'ell (tot i que no s'ha fet, perquè és un actiu important i perquè és molt funcional que estigui al capdavant) i, per últim, també la CUP ha posat en evidència que és un actor decisiu i ineludible per al procés.

En algun moment d'aquest petit calvari, jo com molts altres votants de la CUP ens hem plantejat si no haguéssim hagut de votar una altra cosa. Cadascú donarà la seva resposta. Hi ha gent molt enfadada. A mi em sembla, finalment, que si JuntsxSí hagués tingut majoria absoluta, tot hagués estat més ràpid i fàcil... però haguessin tirat pel dret ignorant a la CUP. I això podria haver-la fet despenjar del procés. En canvi, ara, la solució que trobin els implicarà a tots, també a la CUP. I això acabarà sent una fortalesa per al procés. I a més, en quant a resultats, si JuntsxSí no necessités la CUP per investir el President, tindríem un President omnipotent, sense un govern coral i amb un programa de govern molt menys d'esquerres i menys potent. Per tant, tot això que s'aconseguirà, ho deurem a l'aritmètica actual i a l'"error" de la CUP, i tot plegat acabarà essent un benefici per a tota la societat.

I fins i tot s'hi pot veure una virtut a no tenir President fins a l'últim moment, i és que està retardant la reacció espanyola a l'espera de si ens entrebanquem entre nosaltres i hi ha noves eleccions, perquè això els evitaria haver d'actuar, i mentrestant van digerint la declaració del 9N que hem aprovat. Quan finalment hi hagi President, ja serà massa tard...

Per acabar, un apunt curiós: En la política, sempre hi ha cops de colze per anar davant i ser el "mandamàs". En aquest cas també. Però ¿us heu fixat que ara té el seu mèrit perquè possiblement qui sigui President serà un heroi que passarà (aviat està dit) per la presó?

I per acabar de veritat, sí finalment no hi ha cap tipus d'acord i hem d'anar a noves eleccions, no voldrem escoltar si la culpa va ser d'aquests o d'aquells, no ens interessarà el debat, entendrem que va ser culpa de totes dues coalicions. Perquè, si veritablement volem el que diu la declaració del 9N, i finalment veiem que, aquell amb qui estem negociant, no cedeix i això farà descarrilar el procés, si de veritat volem fer el camí que estem fent, i encara que ens adonem que l'altre no el vol tant, i encara que ens sembli injust, sent conseqüents amb la força que tenim que no és tota, ens tocarà cedir per al bé comú, sabent que en el futur hi haurà la possibilitat de redreçar l'orientació concreta del país.

(Carta 451)

NI A PARIS, NI ENLLOC

M'ha semblat oportú donar el meu testimoni. En aquest darrer any he tingut la sort de poder visitar diferents països de religió musulmana i he conviscut rodejat al 100% de gent musulmana. M'hi han tractat molt bé. Hem tingut una relació fantàstica. Hem parlat molt de tot plegat, de religions també. Em preguntaven de quina religió era jo i els semblava increïble que no en tingués cap, diuen que allí tots són musulmans i m'explicaven que l'islam és molt bonic, a veure si m'animava... :) Viuen la religió d'una manera molt present. El que m'han explicat de la religió musulmana m'ha semblat molt semblant al que conec de la religió catòlica. Només que a les nostres societats el laicisme s'ha obert camí i ara els catòlics gairebé són minoria. Això suposa un altre nivell en la presència de la religió i allí hi és molt present, però és el mateix que succeia aquí quan els catòlics tenien l'hegemonia.

La religió els proporciona un sentiment molt bonic de pertinença a un grup, independentment de les grans diferències que tenen entre ells, i també els impeleix a ser més generosos i bones persones encara que sigui com a imperatiu moral, cosa que, a mi personalment, no m'agrada. Prefereixo que algú sigui sincer amb els seus sentiments i que, si no ha de ser generós, no ho sigui fins que cregui que ho ha de ser. Però, per exemple, un dels motius del ramadà, a banda d'un període de recolliment espiritual, és també proporcionar l'experiència vital dels que no poden menjar, ni beure, ni satisfer les necessitats més bàsiques, i això els acosta als més desvalguts. També cal saber que, acostumats a viure en regions amb altres religions, l'islam té un discurs explícit de respecte vers altres religions i credos. I, és clar, l'islam també els ajuda a transcendir-se en el pla espiritual. Al mateix temps també hi he vist coses que no m'han agradat tant, com la pressió social que se sent per fer les coses d'una certa manera, a l'hora de vestir, a l'hora de relacionar-se, pel que fa als rols socials assignats als homes i a les dones, i tampoc m'ha fet el pes la gran observancia de la múltitud de ritus (per exemple, resen cinc vegades al dia cada dia!) i la regles de l'islam sense ni arribar a plantejar-se un qüestionament del perquè. Però és veritat que tot plegat és un modus operandi bastant habitual de les religions buscant de crear ordre social. Per això no m'agrada cap religió que utilitza aquesta manipulació social de donar seguretat existencial a canvi de limitar la nostra llibertat, però si respecto i valoro la part de les religions que fa créixer la persona i l'alliberen cap a dimensions més transcendents de l'espiritualitat personal.

De fet és un altre tema però crec que les religions, en societats democràtiques, instruides, educades, científiques, que respecten l'individualitat de la persona, hauran de transitar des del messianisme religiós i moral cap a un acompanyament respectuós i individualitzat de la persona. De dir-li a la massa de gent el que ha de fer, a acompanyar a la persona individualment perquè ella descobreixi el que vol fer. O les religions van cap aquí o aniran llanguint poc a poc per inadequades. Però a la majoria de religions encara els queda corda per temps. Per exemple en l'àmbit musulmà, a molts països hi ha hagut un revival de l'islam i han retrocedit en la separació d'àmbits i en un cert laicisme. Països com Argèlia, Afganistan, Iran, Egipte, etc... han fet un sorprenent camí de ser societats obertes i modernes a tornar a un cert predomini de l'islam conservador. Els motius d'aquest replegament social sobre l'islam són molts, però bàsicament els experts apunten que va començar amb la derrota en la Guerra dels Sis Dies de 1967, quan Israel va vèncer a tots els països àrabs i va ocupar els Alts del Golan siris i el Sinaí egipci. Allò va humiliar i va tirar per terra totes les esperances que generava el socialisme àrab i del panarabisme, amb Nasser al capdavant com a líder ideològic del món àrab. Veure's humiliats, va propiciar un abandonar idees externes i buscar el que els era propi, amb un conseqüent replegament cap a l'islam. Això va coincidir amb el boom del preu del petroli als anys 70s, que va propiciar que els països amb versions més rigoristes de l'islam, com el wahabisme, tinguessin molts diners per a poder exportar i promocionar aquesta versió de l'islam.

En definitiva, volia transmetre-us que, parlant amb musulmans, tothom m'ha criticat durament Daesh (que és com ells anomenen l'ISIS o Estat Islàmic), el repudien i no el justifiquen de cap manera. Expressen el que jo també dic, que són gent que fan actes criminals en el marc de grups sectaris pseudoreligiosos. Això és el central, que ho facin en nom de l'islam, del cristianisme, del comunisme o del capitalisme, és d'alguna manera circumstancial. Si jo hagués nascut a un país musulmà, seria musulmà. I si jo fos un fanàtic criminal i visqués en un país musulmà, possiblement actuaria criminalment en nom de l'islam. Però seria un criminal i seria aquest motiu el que em motivaria a matar. Cap musulmà normal té cap desig de matar ningú ni són més violents que nosaltres. Potser no caldria ni dir-ho, però pot ser útil per a gent que no coneix directament a ningú d'aquesta fe i es fa una imatge a través del que els arriba. Perquè s'ha de reconèixer que, a través dels mijtnas, es crea una visió molt distorsionada per la potència emocional que té el terrorisme, que per això precisament utilitzen el terror. Per desgracia, dins de les seves societats, molt turbulentes per diversos motius, en aquests temps s'hi estan donant casos minoritaris però molt notoris de criminalitat contra la seva pròpia gent, contra altres versions de l'islam, contra occident,... però en aquesta barreja interessada que fan, no hem de caure en el parany de posar tothom al mateix sac. ¿O és que, quan el règim nacional-catòlic de Franco va executar a 150.000 persones, vam entendre que el catolicisme era una religió genocida? Franco i els seus eren els assassins.

Dit això, també crec que fa falta que la gent de confessió musulmana s'impliquin molt en l'intent de separar les coses i no caure en l'islamofòbia. Ells són els que poden ser més efectius per crear un missatge clar al rebutjar aquests actes i aquesta gent. Són molt importants actuacions com la dels paquistanesos de Barcelona manifestant-se pels carrers de la ciutat contra els assassinats dels periodistes de Charlie Hebdo, o quan més d'un miler de musulmans van rodejar una sinagoga a Oslo per expresar públicament que eren iguals i que els volien defensar. Encara podrien fer més potser. Desconec com funciona exactament la qüestió, però m'imagino que, igual com fa anys l'ayatolà Jomeini va llançar una desafortunada fatwa contra Salman Rushdie per un llibre seu que deia que injuriava l'islam, crec que avui, l'islam en tot el seu conjunt, podria llançar una fatwa contra l'Estat islàmic desautoritzant que puguin proclamar que el que fan sigui en nom d'Alà. Una mena d'excomulgació. Això no afectaria els que ha estan dins l'EI, però podria tenir un cert efecte sobre els fidels musulmans que es poden sentir atrets cap a l'EI perquè quedaria explícitat que no pertanyen a la gran família musulmana.


(Carta 450)

Publicat com a mínim a: Línia Nord, L'independent de Gràcia.

LA DATA DEL 27S I EL PAPER DE PODEMOS A ESPAÑA

Exposaré al final de l'article perquè crec que la data de les eleccions plebiscitàries catalanes no ha de ser el 27S sinó després de les eleccions generals espanyoles. Se que a molts no els agradarà gens la proposta, però espero que al final de l'article s'entengui perquè em sembla molt important per a la societat catalana. Primer haig de parlar de Podemos.

Quan es valora Podemos des d'opcions independentistes, veig que sovint es fa una ganyota de disgust i se'ls vol desprestigiar, fins i tot recorrent a certa demagògia i mala fe. Té la seva lògica. Quan la proposta independentista arrassava per incompareixença d'España en el debat, ells van venir a aixecar les esperances d'una possible reconversió de l'Estat espanyol i això va fer que, molts Sí-No que estaven començant a convèncer-se cap al Sí-Sí, congelessin aquesta evolució i restessin a l'espectativa de que Podemos realment pugui escombrar la casta franquista, del PP i del PSOE i faci d'Espanya un país normal, obert, no monàrquic, no nacionalista i respectuós amb les 'nacionalidades históricas'. De fet, l'auge de l'independentisme té més a veure amb el fracàs d'Espanya com un estat plurinacional, modern i respectuós, que amb un desig per se (ara ja potser sí) generalitzat de crear un estat propi. En un continent assolat per la tristesa i la crisi, la nostra terra era l'única d'Europa esperançada al voltant d'aquest projecte independentista que porta implícit un procés constituent en ple segle XXI per construir entre tots una nova manera d'organitzar-nos que permeti desbloquejar moltes coses que a Espanya no podem aconseguir.

Però molt sincerament, crec que és clar que Podemos no pot guanyar les properes eleccions estatals, ni les següents tampoc, i menys de la manera contundent que ells voldrien i que han fet creure a molts que aconseguiran. És impossible, en primer lloc per l'actual realitat sociològica espanyola conformada per anys de franquisme i de 'democràcia' controlada mediàticament per les elits econòmiques franquistes. I en segon lloc que, amb la irrupció merkadotècnica de Ciudadanos a tot l'Estat, arreplegant els vots que Podemos volia pescar de la dreta amb això de que no eren ni d'esquerres ni de dretes, l''assalt a la Bastilla' s'ha acabat. Podemos i Ciudadanos tindran forces vots (tipus 10-15%) i trencaran el bipartidisme total que hi ha actualment (això ja és important), però seran el PP i el PSOE els que seguiran comptant amb entre 7 i 9 milions de vots. I és que no pots aparèixer a través de la pantalla d'una televisió i canviar les ments de les persones forjades durant anys. Si a España guanyen els partits que guanyen és perquè s'ha fet un treball llarg i profund de transmissió de valors i de fabricació d'una certa opinió pública en un marc nacionalista, conservador i despolititzat. Afortunadament molts espanyols han escapat d'aquest corsé, però l'altra gran massa de població és encara la que determina les majories polítiques a l'Estat.

La cosa està canviant i un partit com Podemos era necessari a nivell espanyol, sense entrar a valorar el partit ni si hauria de ser més així o més aixà. A molts independentistes caragirats amb Podemos els dic que, si ells fossin espanyols, estarien encantats amb l'aire fresc que Podemos pot aportar en un panorama tancat i decepcionant. Però crec que Podemos ha errat l'estratègia perquè ha plantejat tota la seva raó de ser en assaltar el poder i conquistar-lo a la primera. Això ha il·lusionat a molts que s'ho han cregut, però les evidències van deixant clar, a les eleccions andaluses o a les municipals, que tret de les grans ciutats on poden tenir més cancha, a la major part d'España no poden desplaçar de cap manera els partits hegemònics. Amb tota humilitat, respecte i ganes d'aportar, crec que la millor estratègia per a Podemos seria plantejar-se un treball pedagògic a llarg plaç. D'aquí a 15-20 anys, els que podran recollir els fruits d'un treball de Podemos en aquest sentit potser no seran ni ells, però hauran contribuït a fer emergir una necessària nova España que ara no troba sortida.

És com quan ERC afrontava les eleccions del 2003, amb un il·lusionant discurs de les "mans netes" i plantant cara al temible PP d'Aznar. Tenien molta força i es notava a les enquestes, però si llavors haguessin cregut que podien guanyar escombrant CiU i PSC i plantejant la independència com a possibilitat real a la societat catalana, algú s'hagués cregut que era possible, però la patacada hagués estat total. Perquè l'independentisme era molt de la gent de la ceba i, per tant, un sentiment no majoritari. En canvi, ERC es va plantejar un treball pedagògic a llarg termini, que és el que proposo per a Podemos. ERC va entrar al tripartit. Van fer públic un discurs i unes propostes. Van anar sembrant llavors aquí i allà. I al cap d'una dècada, amb la feina de la gent al carrer i amb l'inestimable ajuda del ribot socialista i la porra del PP, clarificada diàfanament amb la mutilació d'un Estatut, ja de per si descafeïnat, ara la proposta independentista és transversal, abraçada per tot tipus de gent i d'orígens, i entesa com un benefici per a tota la societat catalana i no només per a les 'essències catalanes'. I ara potser d'aquell treball, en part, d'ERC (i d'altres és clar, que per alguna cosa la CUP ha acabat tenint lloc fins i tot al Parlament...), el que en sortirà beneficiat políticament potser no serà la mateixa ERC, podria ser que fos CDC o la CUP. És igual. Si l'important són els projectes, no importa qui l'acabi portant a terme. En aquest sentit el treball a llarg plaç que Podemos podria fer, el podrien capitalitzar ells o algú altre, però seria el canvi que España necessita des de fa segles de colonialisme, franquisme, transició i democràcia 'atada y bien atada'... A l'Espanya que coneixem, li queden encara dècades de corda, però cal començar a construir el canvi des d'avui mateix...

Però això que exposo, molts catalans encara no ho han comprès, i pels motius que sigui (nostàlgics, familiars, de desconfiança envers la burgesia catalana, etc...) volen creure que Podemos ho aconseguirà. I aquest percentatge de gent faran falta per guanyar amb clara majoria el 'referèndum' i tirar endavant el projecte d'emancipació social que la societat catalana està atrevint-se a somniar. Aquestes persones el 27S encara creuran que una España diferent és possible. En canvi, si fem les eleccions catalanes després de les eleccions espanyoles, el mapa ja estarà molt clar. Es veurà que PP i PSOE voregen els 8 milions de vots mentre que Podemos i Ciutadans exerceixen un paper complementari, i quedarà clar que això va per molt llarg. Llavors la independència de la societat catalana serà la única sortida raonable, i el resultat de les plebiscitàries serà inapel·lable, tant en escons, com en vots, com en el que es vulgui plantejar.

Se que a alguns els farà pànic només d'escoltar la proposta d'endarrerir les plebiscitàries, perquè estem esgotats després de quatre anys de mobilitzacions, o perquè els semblaria poc seriós canviar la data ja esbombada, o perquè no sabrien si llavors el 'poc confiable' Mas els acabaria traint... Però és que no es tracta de fer les plebiscitàries per treure'ns-les de sobre, sinó de fer-les perquè és importantíssim pel país, i que el que decidim entre totes i tots sigui partint del que hi ha, de la realitat, i no partint de promeses irreals. I que el resultat no tingui l'ombra del dubte de ¿què haurien votat aquells que van votar 'no' si haguessin sabut el resultat que els esperava a les eleccions espanyoles? Si es vol fer un 'referèndum' que ens ajudi a decidir el que ens convé, hem de vetllar perquè l'opinió de la gent, expressada a través d'ell, tingui les mínimes distorsions possibles i compti amb el major coneixement de causa. 

De fet, es van convocar el 27S per aprofitar l'embranzida de l'11S, però sobretot i precisament perquè quan ho va fer, després del 9N, era el clímax del convenciment que Podemos sí podria escombrar el PP i PSOE, i llavors hi havia la por que el procés nostre podria quedar en entredit a l'espera que tot canviés a España per acabar comprovant que res no canviava substancialment, però havent perdut llavors ja el moment polític. Però ara les coses han canviat al confirmar-se que Podemos no podrà i seria intel·ligent no convocar-les encara (de moment només és una proposta feta pública) i actuar amb responsabilitat democràtica i de país. La data del 27S va ser una decisió des de la por a Podemos. Va ser un més dels errors que es van cometre després del 9N. Però ara, recuperada la cordura, es podria prendre una decisió, no des de la por, sinó des de la fe en nosaltres mateixos i en el que és la decisió del nostre poble. 

I per acabar, retardar les plebiscitàries més enllà del 27S també tindria altres virtuts. Hi hauria més temps per decidir bé com cal fer les llistes o llista independentista, i no es faria com s'està fent, de pressa i corrents. Se que fa respecte que hi hagi més debat, però és que un procés seriós necessita tot el debat que faci falta. I, sobretot, una altra virtut seria que, com que en les eleccions generals concorren els diferents plantejaments estatals, seria molt clarificador comprovar que tots els partits ignoraran el malestar que Catalunya ha manifestat fins al punt d'arribar e proposar la independència. Els partits espanyols, inclosos els nous que anuncien que governaran d'una manera diferent, serguirien amb la màxima que "del que no es parla, és com si no existís" i no farien propostes perquè Catalunya pugués sentir-se millor dins d'España. De la mateixa manera, perquè m'entengueu, com molts masclistes ignoren la realitat incòmode de les dones, i deixen sistemàticament les reivindicacions feministes fora del debat, per insensibilitat i manca d'empatia, i per pur egoisme, encara que sigui passiu. Això, posat en evidència, seria un potent 'para muestra un botón' que eixamplaria la consciència que, si nosaltres no defensem la nostra societat, des de la concepció actual que té Madrid, mai ho faran.

(Carta 542)

Publicat com a mínim a: L'independent de Barberà.

L'ESQUERRA CONTRA MAS: ABRAÇADES I ALTRES CONTES

Si alguns s'esquinçaven les vestidures quan CUP, ICV-EUiA o ERC sortien a la foto amb Mas, llavors fer-s'hi una abraçada ja és pecat capital. I no parlo de la gent no-polititzada, als que l'abraçada els va transmetre emoció en estat pur lluny del teatre politiquero i els va encantar, sinó que parlo de la gent polititzada d'esquerres. Diuen que va ser un error. Anem a pams.

Si estem parlant que la societat catalana s'independitzi del nacionalisme filo-franquista que controla l'Estat espanyol, no ho podrà aconseguir l'esquerra sola. S'ha de fer amb la dreta també. És que no es tracta de guanyar un govern. Si volem reeixir (i ningú ho assegura) en trencar el marc que ens lliga a un estat maltractador, un marc internacionalment acceptat, caldrà anar junts: els d'esquerres, els obrers, els precaris, els moviments socials, el teixit associatiu, la classe mitjana, però també la dreta, la classe alta, els empresaris... Si els pobres advoquem per la independència però els rics no, no anirem molt lluny. Un amic d'esquerres em reconeixia: "La independència sense CiU és impossible, però amb CiU, és imparable". El difícil és saber si CiU és honesta, per això estem sempre amb l'ai al cor. Però fixem-nos que Madrid va sentir vertigen quan Mas va deixar de ser autonomista per passar a voler realitzar una consulta, perquè van veure davant d'ells una massa crítica molt àmplia i, sobretot, socialment transversal. Per tant hem de tenir molt clar i sense cap complexe que, per sortir del túnel, cal caminar junts. Que no vol dir fer una llista conjunta, però sí caminar en la mateixa direcció com fins ara. Això no vol dir que, mentre duri el viatge, i sobretot després, les dretes i les esquerres no combatin políticament com a qualsevol societat del món.

Val a dir de passada que, si algú creu en la reforma de la Constitució, per realment canviar les coses a Espanya, serà una situació semblant: En la que l'esquerra i la dreta espanyoles hauran de caminar juntes, perquè es necessitarien 2/3 al Congreso. Us imagineu un caminar plegats entre Podemos i el PP? Impossible.

En aquest sentit, va ser diàfana l'explicitació del David Fernàndez a l'inici de legislatura: "mà estesa per avançar cap a l’autodeterminació del nostre poble i puny tancat contra les retallades". És un plantejament madur i que separa les coses, i fa veure que no es perdran energies en debats estèrils. De fet, ara podríem fer-li la broma d'aconsellar-li una frase més concreta: "abraçades per avançar cap a l’autodeterminació i cops de puny cada dia al Parlament amb Rato, Pujol i qui faci falta".

I cal ser conscient que CiU i CUP han estat treballant junts i van entendre que era important fer una consulta el 9N, per això no es van aixecar de la taula quan, a ERC i ICV-EUiA, els van agafar tots els mals, desorientant força a la gent, sigui dit de passada, per tant, tota aquesta emoció es va traduir en una abraçada al trobar-se. Tal com diu David Fernàndez: una abraçada personal. Els que santifiquen les formes diuen que va ser un error polític. Què voleu que us digui...?

Però és que més enllà d'això, David Fernàndez ha sigut insubmís, i és veritat que la CUP ha posat de moda la desobediència civil dins del Parlament, i també és cert que CiU va refusar fer la primera consulta per no vulnerar la llei. Però també vam escoltar com, entrevistat per Ana Pastor a la Sexta, tot un polític de dretes com Mas va respondre: "No es pot condemnar la desobediència civil com si fos la pesta perquè, en algunes circumstàncies de la història de la humanitat, la desobediència ha tingut tot el sentit del món"! Aviseu-me quan el PP digui alguna cosa semblant... I el 9N, els voluntaris i els votants vam realitzar un massiu acte de desobediència civil, però siguem sincers, qui s'estava exposant legalment era Artur Mas. L'esquerra avalua que Mas ha sortit reforçat del 9N, potser sí, ja ho veurem... En tot cas, és que se l'ha jugat. I això se li ha de reconèixer...

Quants de vosaltres imaginàveu una exposició així de Mas després de la diada 2012? No s'ho imaginaven ni ells. I li podem treure ferro, dir que no li passarà res, o el que vulguem, però que es posi algú altre davant de l'Estat espanyol, un estat que prové del genocidi franquista. I, en definitiva, haver portat un polític de dretes fins aquest punt, té mèrit. I ha estat un mèrit de la societat, però també i molt de l'esquerra! Llavors: Vine cap aquí, que t'abraço! ;)

(Carta 534)