COM DESENROCAR EL QUI DE LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT?

Aquí estem, a veure si podem ajudar una mica els nostres representants al Parlament en aquests moments que sembla que s'enroquen, amb poca cintura política, pel que fa a la investidura del President...

Aquesta situació actual se sent molt desagradable per a tots els que volem que hi hagi canvis substancials a la nostra societat, tant en el marc polític com en la vida de la gent, però estic segur que ens trobem en una d'aquelles situacions que pot donar millors fruits que un acord ràpid (com hagués succeït si JuntsxSí hagués tingut un diputat més). Però, perquè això passi, tothom s'ha d'arremangar, i això potser no sortirà espontàniament, sinó que la primera votació fallida de Mas pot obrir els ulls a tots plegats. I la solució és ben fàcil...

Jajaja, és broma, però en realitat sí que ho és. Cal aplicar un d'aquells mètodes tan nordamericans anomenat win-win. De manera que de la negociació tothom en surti sentint que hi ha guanyat. I si ens fa ràbia això de que sigui un mètode nordamericà, podem adonar-nos que és el mètode del consens de tota la vida, molt aplicat en assemblees de moviments socials o en els moviments indígenes. Una solució que sigui vista com a bona per a tothom. Per fer això, el més important no és entendre la teva posició i necessitats, sinó sobretot intentar entendre la posició i necessitats del que no ho veu com tu i tenir la suficient generositat política per poder arribar a un punt satisfactori per a tothom. Ara us explicaré com penso que es podria fer.

Per començar us posaré les meves credencials per no enredar sense parlar clar. De tots els candidats a la Presidència que es proposen per part d'uns o dels altres: Mas, Munté, Romeva, Casals... o d'alguns que no es proposen: Junqueras, Baños, Gabriela Serra... el que menys m'agrada personalment és Artur Mas. Per què? Perquè representa les retallades? Perquè és deixeble del recentment destapat corrupte Pujol (amb tots els interessos de part del PP de destapar-ho ara, que tampoc és un sant precisament, però destapat a la fi i per al bé de la nostra societat)? No, simplement perquè Mas és el representant actual d'un partit amb orientació de dretes. Si hi hagués hagut algú altre al capdavant de CiU tampoc m'agradaria, i si es proposa un altre polític de CDC que no hagi tingut responsabilitats de govern, tampoc m'agradaria. Per contra, si em preguntessin qui voldria que fos President de la Generalitat us diria que l'Antonio Baños o la Gabriela Serra. Però reconec que això no és el que volen la majoria dels catalans, ni tan sols la majoria d'independentistes. Cal partir del fet que la majoria d'independentistes han votat a JuntsxSí sabent que Mas en seria el President. Però fan falta els vots de la CUP...

I la solució no pot implicar que la CUP es mengi la seva promesa. Potser no haguessin hagut de fer-la perquè el que es vol impedir són les mesures neoliberals i no tant la persona de Mas, però es va voler simplificar agafant el missatge que emanava dels moviments socials i de CSQEP, i ara tenim una promesa feta. Per tant, la solució no pot passar per intentar humiliar la CUP fent-li recolzar una cosa contrària a la que va comprometre's. Tot i que es va comprometre a fer tirar endavant el procés, a impulsar mesures socials i a impulsar un procés constituent de base popular. Potser serà impossible afavorir totes les intencions juntes.

Per altra banda, la solució tampoc pot obligar JuntsxSí a apartar Mas i proposar un altre candidat que agradi a la CUP. Seria una humiliació també per a CDC. Sobretot perquè Mas s'ha implicat en el procés i hi ha rebut alguns pals que ha aguantat amb la motivació èpica d'estar fent alguna cosa gran. A més a més, allò de què se l'acusa (de ser retallador i corrupte) no és visualitzat per la gent de CDC perquè, si malgrat tota la motivació que pot tenir España, no s'ha imputat Mas per corrupció és perquè no n'han trobat cap prova, i perquè és veritat que, en el període retallada de fons des de Madrid, el govern de CDC va retallar la sanitat, l'ensenyament, les prestacions socials, TVC,... però és que havien estat ells mateixos (i una mica el tripartit també) els que, en moments de no-crisis, havien aixecat aquesta mateixa sanitat, aquest mateix ensenyament, aquestes mateixes prestacions socials, aquesta mateixa TVC... per tant la gent de CDC no reconeixen aquesta crítica que els fa la CUP. Ells saben que Mas va fer el que havia de fer i el que hagués fet qualsevol altre de CiU votat majoritàriament amb un programa de dretes. Per tant, no entendrien haver de renunciar a Mas per una pretensió que no comparteixes d'altri. A més, personalment em fan por els de la CUP en la seva proposta de vetar Mas, perquè sembla que donin per segur que CDC i la seva gent estaran al procés passi el que passi i no ho tinc tant clar. Si no senten que estan sota els focus, i sobretot si són humiliats, es possible que els anem perdent... Ells hi tenen poc a guanyar i molt a perdre en un procés com aquest. Ja ho hem vist amb la munió d'avisos i amenaces de les patronals, grans empreses, i fins i tot UDC els ha abandonat. Crec que hem de tenir clar si volem separar-nos de l'Estat espanyol i si estem disposats a fer-ho amb la dreta perquè no ho podem fer només amb les esquerres. I si és així, necessitem que continuïn en el procés i que no se sentin fora de lloc, i per tal que això passi és important que se'ls "reconegui" un paper central (que a més, ens agradi o no, el tenen) i que respectem el seu líder.

Així estant, la solució que sumi a totes les forces independentistes només pot ser una direcció col·legiada de la Generalitat que no recaigui exclusivament en un President com fins ara. Encara que la llei no ho permeti formalment, hi ha maneres de posar-ho en marxa a la pràctica que és l'important. Perquè aquest no ha estat un procés normal, és una cosa diferent i així ha de ser en les formes també. Aquesta és la seva força i aquesta ha de ser la seva naturalesa. I això pot acabar representant millor el procés que s'ha viscut a la societat catalana, perquè el procés ha sigut un procés que ha crescut des de la base, que no ha tingut un lider a dalt, sinó molts líders sobretot per baix, diversos i tots necessaris.

I és que el procés va començar en consultes per la independència organitzades per la gent. I a la manifestació del 2012 per un nou estat a Europa, en Mas negociava el pacte fiscal a Madrid i en Duran volia imposar el pacte fiscal com a lema de la manifestació però l'ANC i Omnium van dir que no. Després durant la legislatura, CiU i ERC van recolzar-se, i CiU va fer polítiques menys de dretes de les que hauria fet, i ERC va haver de recolzar polítiques més de dretes del que hauria volgut. I després el 9N van tenir a CDC i CUP com a grans valedors. I a les eleccions del 27S es va fer la gran coalició de JuntsxSí amb partits amb ideologies molt diferents i amb nombrosos independents, igualment com CUP i CSQEP que també van incorporar independents. I la llista de JuntsxSí va tenir a un exmilitant d'ICV al front, i el que anava com a presidenciable anava en 4t lloc. I els debats se'ls van repartir diferents persones, no només el cap de llista o presidenciable. Tot aquest procés no ha estat normal, i s'han subvertit fins i tot les formats polítics. Per això, estaria bé que tot això no quedi en conjuntura del procés, sinó que així sigui el procés, a més que és la millor garantia per al futur. Un futur que ha de ser de totes i tots.

En aquesta línia s'expressava en aquest text en Marcel Mateu, professor de dret constitucional.

Per això i com que em sembla que el reglament estableix un sol President, no se si la formula desitjable serà escollir per a la figura legal a Raül Romeva o a Artur Mas (això dependrà de la negociació conjunta) però al mateix temps votar (això és permès com a afegitó) el Programa de Govern i el nom dels "altres Presidents" que portin unes megaconselleries: President Exterior (aprofitem que Mas és conegut a fora i li donem un càrrec importantíssim però allunyat de les polítiques internes o, si Mas és el President formal, llavors aquest ho pot ser Romeva que també és ben conegut a la UE), President Executiu (li donem la responsabilitat de fer polítiques internes a Oriol Junqueras, que essent d'ERC equidista entre CDC i CUP, amb un perfil d'esquerres que permet confiar que no farà polítiques neoliberals -aquest és el motiu pel que es volia vetar Mas-) i President i Vicepresident del Procés Constituent (aquí tenen el seu lloc Lluís Rabell i Antonio Baños que, coneixedors del teixit social català, poden organitzar, colze a colze, un bon Procés Constituent obert i participat per la societat civil, amb la gran virtud de comptar amb CSQEP per al procés constituent que demanaven, deixant el fora o dins d'España a tenor del que vagi succeint a l'Estat espanyol en les properes eleccions del 20D).

D'aquesta manera es reforça el caràcter coral i participatiu que el procés ha tingut i té. No hi ha mal que per bé no vingui. Però caldrà generositat política amb el país per no negar-se a aquesta solució que integri les necessitats de totes les forces sobiranistes... Veurem si tenim uns polítics dignes del poble que "teòricament" representen...

(Carta 449)

Publicat com a mínim: a la portada digital de L'independent de Barberà.

LA POLÍTICA MÉS VIVA QUE MAI A CATALUNYA

Si mirem quants vots ha pujat o baixat cada partit respecte a les anteriors eleccions barcelonines veurem què canvia: BComú +113.000 vots (BComú és molt més que ICV-EUiA); C's + 65.000 vots; ERC +43.000 vots; CUP +40.000 vots; CiU -15.000 vots; PP -43.000 vots; i PSC -67.000 vots. Tret de l'augment de C's, que ha reemplaçat el PP com a partit ben vist de la dreta espanyolista, són uns resultats molt bons. 

A més, de la mà de BComú i de la CUP, han entrat nous regidors que són activistes que fa molts anys que fan coses per millorar la societat sense rebre res a canvi. La política s'hauria de nodrir de gent així i no tant de funcionaris de la política. I comencen a aparèixer personalitats públiques (Arcadi Oliveres, David Fernàndez, Ada Colau...) que provenen d'aquesta vessant social i que estan diversificant el panorama format per les patums mediàtiques que surten a TV3. Però és que, en aquesta cantera movimentista i alternativa (un cas singularíssim al món), està ple de gent molt vàlida, encara desconeguda, que treballa amb compromís i generant experiències i campanyes inspiradores. I són aquests milers de persones les que poden ajudar a fer possible els ambiciosos objectius de BComú. 

Ada Colau disfressada de SuperVivienda davant Imma Mayol el 2008

Sobta com l'establishment català posa en qüestió si els 'antisistema' podran fer o no fer el que es proposen, si enfonsaran la ciutat o si frenaran el procés independentista... Una mica de respecte i sentit democràtic! Si la gent els ha votat, perquè hem de qüestionar-los? Si us haguessin escollit a vosaltres, ningú dubtaria de la vostra legitimitat!

Hi ha moltes coses a millorar a Barcelona amb una òptica de justícia social i d'igualtat d'oportunitats. Que Barcelona, una capital important d'Europa, tingui un partit anticapitalista al capdavant, pot obrir el meló al continent. Tot i els riscos, les oportunitats de fer coses que mai s'han somniat, en societats capturades pels poders fàctics, és una situació apassionant.

Igualment com és apassionant que Catalunya estigui decidint què vol ser de gran... CiU tracta de plantejar que, com que la gent no els ha donat l'alcaldia de Barcelona, el procés independentista s'ha frenat, però el procés independentista no és una foto estàtica caiguda del cel que hem d'intentar conservar amb respiració assistida i amb l'ai al cor de si es desinfla. Hem de confiar en el procés de la nostra societat, i estimar-lo tal i com és, amb tota la diversitat i complexitat, entenent-lo com un procés real i dinàmic com la vida mateixa.

En realitat no és ni un procés independentista, és el procés que fem tots plegats per buscar què i com volem ser. En el seu moment, el procés va consistir en resistir al franquisme, després va ser reconstruir la democràcia, després ha estat lluitar per un nou estatut, també lluitar contra la retallada de drets socials, i finalment, comprovant que l'Estat espanyol segueix sent essencialment franquista, cosa que farà que Podemos no pugui triomfar si no és a molt llarg termini, el procés és d'alliberar-nos d'aquest Estat autoritari. Però el procés l'hem de fer entre tots, uns prioritzant unes coses i els altres prioritzant-ne unes altres, fins i tot alguns aparentment situats en contra del procés que fa la societat on viuen per causa del virus nacionalista espanyol i per falta de visió envers els seus fills, però al final aquest procés ens ha de beneficiar a tots. És un procés viu que s'ha de fer amb la gent que existeix a Catalunya, per tant, s'ha d'anar adaptant al que passa.

Si BComú pacta amb ERC i CUP (i també amb el PSC per poder tirar endavant les seves polítiques) el procés continua ben viu. Els que han criticat l'Ada Colau com a anti-independentista, amb l'afany de manipular els votants per escombrar cap a casa, passant per alt que ella va votar Sí-Sí al 9N, no per identitarisme sinó com una finestra d'oportunitat per a la transformació social, ara s'ho hauran d'empassar. El procés continua, però s'hi afegeixen matisos potents d'esquerres que la gent ha demanat amb el seu vot, i això és perquè volem una societat més lliure però també més justa!

Ada Colau el 2005 al Ple de l'Ajuntament (minut 11 del documental "Barcelona 2006: L'any del civisme"

Ara cal fer costat a l'alcaldessa i desitjar que governi per a totes i tots, però amb els valors que emanen de la seva candidatura i que la gent ha votat: ajudar els més pobres per tal que la dignitat sigui el tret diferencial de la ciutat.


(Carta 540) 

Publicat com a mínim a: El Periscopi d'Andorra, L'independent de Gràcia (aparegut com a article), El Periódico de Catalunya, L'independent de Barberà (aparegut com a article).

UNES ELECCIONS MUNICIPALS CABDALS

Actualment hi ha, arreu, una batalla democràtica contra la tirania dels mercats, i a Catalunya, a més a més, s'hi ha afegit el tema, mai resolt, de l'encaix contranatura de la societat catalana amb l'Espanya franquista que encara perdura a les estructures d'Estat i als poders fàctics. Ara s'acosten les eleccions municipals i s'hi observa una emergència, amb molta força i oportunitat, de moviments ciutadans que superen els partits clàssics (les candidatures En Comú, les candidatures Capgirem, i en alguns llocs la CUP en solitari). A nivell municipal, això és el més important ara mateix i farem bé els ciutadans d'entendre què és el que s'està escollint. Que aquestes forces triomfin i puguin canviar el dia a dia dels nostres pobles i ciutats és vital perquè la roda de la història no es deturi i puguem posar-nos a construir una societat millor.

Respecte a aquestes forces ciutadanes emergents, hi ha dues qüestions que mereixen una reflexió:

1- Quan va sortir la proposta de Guanyem Barcelona, la gent dels moviments socials de la ciutat, esperàvem que, la proposta de partit paraigües que sortia de la PAH, aglutinés a totes les persones que havíem treballat plegats. Una mica com va passar a les eleccions autonòmiques del 2011 en que la CUP, amb el David Fernàndez al capdavant, activista i no militant del partit, van aglutinar 120.000 vots i va ficar tres diputats cavall de Troia dins del Parlament. A Barcelona En Comú (BComú) el lideratge era de l'Ada Colau i el nucli s'estructurava a partir de gent dels moviments socials. Però agrupacions com la CUP i el Procés Constituent també era clar que hi havien d'aportar molt. I de manera una mica diferent, partits com ICV, EUiA, Podemos recentment aparegut, Equo, Partido X, Partit Pirata... també es podia plantejar que hi formessin part. Però incorporar ICV ha desencadenat un conflicte que ha acabat fent que la CUP se n'apartés i crees una candidatura àmplia anomenada Capgirem Barcelona. A mi, personalment i des del respecte a la seva decisió, em sembla que no ha estat una bona decisió (i això que he tingut experiències desagradables amb ICV que m'han fet enfadar-me molt amb ells). I malgrat entenc el seu descontent amb ICV, crec que no ha estat bona decisió estratègica ni per a la transformació social, ni per als moviments socials, ni per a l'independentisme, ni per a la CUP mateixa. A nivell d'estratègia electoral, sumar ICV a BComú crec que suma més que resta. Una de les coses que se li retreu a ICV és que ha estat al consistori comtal amb el PSC i ERC, però la realitat és que han anat a remolc del model de ciutat del PSC intentant donar-li un vernís d'esquerres. I se li pot retreure que no trenqués amb el PSC, és cert, però dir que la Marca Barcelona és el model de ciutat que ICV desitjaria, no em sembla del tot correcte. Perquè, de la mateixa manera, ICV anirà a remolc de l'Ada Colau i la gent que forma el nucli de BComú. Crec que, des de la CUP, es va sobredimensionar la influència que la cúpula d'ICV pogués tenir i es va rebutjar tenir-hi res a veure per la diferència en maneres de fer política, quan em sembla que el més rellevant és, en la pràctica, que incorporar ICV voldrà dir que, els votants d'aquesta opció menys ambiciosa ideològicament i que ha fet masses concessions en la seva història, seran atrets cap a una opció més radical i més d'esquerres. Per altra banda, la decisió de la CUP també ha complicat les coses a l'independentisme, perquè la batalla amb Trias, que bàsicament hauria de tenir lloc en el terreny dreta-esquerra, pot fer que molta gent de BComú percebi l'independentisme (encarnat per a ells sobretot en CiU i ERC) com a antagònic als plantejaments socials de BComú, mentre que amb la CUP a dins BComú no es podria etiquetar de no-independentista perquè estaria més equilibrada (CUP i Procés Constituent, independentistes; i ICV-EUiA i Podemos, federalistes). Com que la força de l'independentisme no són les essències identitàries sinó l'anhel d'una vida millor i més justa, l'independentisme no pot permetre's ser percebut com a opció identitarista i burgesa. Per altra banda, al no participar-hi la CUP s'ha esguerrat una mica l'efecte "eleccions autonòmiques 2011" en el que va existir la crida "tots a votar l'opció més trencadora, a votar la CUP". Ara hi ha dues opcions trencadores (per bé que una amb opcions de guanyar i l'altra no) i el més perjudicial és que aquestes dues opcions, dins dels moviments socials, han generat crítiques àcides, tensions i cert mal rotllo. En realitat, hi ha gent que diu que BComú i CUP per separat sumaran més que junts i potser també farà més fàcil la relació post-electoral que si anessin junts... En tot cas, és molt i molt important que Capgirem Barcelona-CUP aconsegueixi entrar al consistori i ho faci amb força (si algú es planteja votar-los, l'animo a fer-ho!), perquè passada la tensió electoral, cadascú tindrà els regidors que tindrà però, davant la dreta, BComú i Capgirem Barcelona s'uniran en la majoria de votacions i temes, i d'aquesta manera es recuperarà la realitat d'estar tots al mateix bàndol i es refaran els ponts malmesos.

2- Alguns han plantejat que les municipals són la primera volta del plebiscit del 27S i aquest plantejament és de mala fe perquè intenta fer servir el mòbil emocional per escombrar cap a certes formacions independentistes. Les eleccions municipals han de servir per decidir com seran gestionats els drets i deures als municipis. De totes maneres, com que Catalunya es troba en un procés profund d'autoredefinició, aquest debat no es pot ignorar i cal prendre-hi partit. Sabent que, a Barcelona en Comú, hi ha gent amb moltes sensibilitats diferents envers España, quina ha de ser la seva postura? Poden ignorar el tema i dir que no implica a una alcaldia? Això no és possible i li faria molt de mal. Però llavors, han d'inclinar-se cap a l'independentisme? Han de decantar cap al federalisme? A mi em sembla que ni una cosa ni l'altra. Han de mostrar-se plurals però demòcrates. Si donat que no se'ns permet decidir en un referèndum, en el 27S la societat catalana es pronuncia, en vots, pel camí independentista, BComú acompanyarà amb entusiasme aquesta possibilitat de construir una societat millor (i maldarà, òbviament, perquè sigui inclusiva i respectuosa amb tots els ciutadans). I, si en el 27S la societat catalana opta per no emancipar-se i restar a l'Estat espanyol, BComú acompanyarà amb entusiasme la possibilitat de millorar dins d'aquest marc (maldant per la inclusivitat i el respecte). No cal dir res més. Ningú necessita que BComú sigui al davant de tots amb la bandera independentista, però tampoc necessitem que abanderi banderes espanyolistes com les de Podemos, per bé que siguin més respectuoses que les del PP-PSOE. En aquest sentit trobo desencertat fer un míting amb Pablo Iglesias. Una jugada de Podemos per pescar vots de BComú de cara a les futures eleccions estatals. I, sobretot, trobo desencertat fer un míting en solitari amb algú que representa una opció molt concreta respecte a un debat tan candent a la nostra societat. Per sort, l'Ada Colau també ha fet un altre míting amb la Teresa Forcades del Procés Constituent, que manté una altra postura respecte a aquest debat, i espero que s'apaivagui una mica la confusió que porta a molts a veure BComú com una marca blanca de Podemos, sobretot en el tema nacional. Em sembla que si BComú és una opció municipalista dels moviments socials barcelonins i per no enredar la troca, cal que se centri en BComú i la seva gent de Barcelona. Emparentar-se amb opcions alienes tant pot portar més vots, com restar-ne, i no seria bo que la ciutadania barcelonina ho hagués d'acabar pagant amb un nova legislatura convergent, podent accedir per fi a una opció que, definitivament, aposta per fer de Barcelona una ciutat més justa.

En definitiva, ens toca anar entomant els reptes històrics que estem vivint, i en el cas de les eleccions municipals, això pren cos en les opcions de candidatures En Comú, Capgirem i de la CUP. Totes les altres, malgrat ser legítimes, no aportaran res de nou ni milloraran el que hem tingut fins ara. Endavant catalanes i catalans!

(Carta 539)

Publicat com a minim a: El Periscopi d'Andorra.

10.000 EUROS PER UN CAFÈ AMB LLET!

La revista Cafèambllet, de distribució gratuïta a les comarques gironines, va destapar irregularitats en la gestió i l’adjudicació de contractes públics als hospitals de Blanes i Calella. Ho van fer en un vídeo publicat a internet amb el títol de “El major robatori de la història de Catalunya”, que ja suma més de mig milió de visites. L'èxit del vídeo va encendre totes les alarmes en certs sectors de polítics, sobretot de CiU, però també del PSC, que han gestionat la semiprivatització de la sanitat catalana. Arran del vídeo, alguns dels assenyalats estan essent investigat per l'Oficina Antifrau, com Ramon Bagó, president de Serhs i conseller del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Josep Prat, director de l'Institut Català de la Salut (ICS) i director general del holding Innova. I el 27 de setembre, Marta i Albano, editors de la revista van haver d'acudir a judici per una denuncia de part de Josep Maria Via, assessor d'Artur Mas i president del Parc de Salut de Barcelona. Aquest els acusa de lesions al seu dret a l'honor per haver estat nombrat en un vídeo que conté la paraula “robatori” al títol, al·legant que ell no ha robat res. A la sortida del judici, on Via va poder explicar-se mentre que ells no hi van tenir dret de paraula, els editors es van mostrar sorpresos d'haver estat acusats per Via, i no per Bagó o Prat, per exemple, a qui sí assenyalaven clarament. A Via només el van esmentar citant un article seu publicat a El País, on opinava que la fiscalització de la gestió sanitària la fa ferragosa i burocràtica i que això no és desitjable. Res més. Una mera menció d'un article publicat per ell mateix. En tot cas, potser Via, menys exposat al vídeo, fa la feina bruta als seus companys i intenta espantar els editors de la revista perquè no continuin amb les seves investigacions. Aquest 23 d'octubre, hem sabut que la jutgesa els condemna a indemnitzar a Josep Maria Via amb 10.000 euros (ho podeu veure a: http://www.youtube.com/watch?v=wNNawj7MMVo ). El que no comprenen aquests senyors amb corbata és que la solidaritat en xarxa encara donarà encara més ales a aquestes informacions de Cafèambllet. Endavant Marta i Albano! El periodisme d'investigació és més necessari que mai!

(Carta 322)

Publicat com a mínim a: Diari de Badalona, Diari Bon Dia d'Andorra, Setmanari La Directa (aparegut com a article), L'independent de Gràcia (aparegut com a article), El Periódico d'El Raval.

20.000 EUROS PER UN CAFÈ AMB LLET

Aquestes últimes setmanes, alguns amics meus han viscut directament la injustícia de la retallada sanitària en un país amb riquesa suficient per permetre's un sistema sanitari millor. Una amiga va ser ingressada d'urgències i va comprovar com la falta de personal provocava un alentiment inacceptable a urgències, on et pots jugar la vida. I de fet, un amic m'ha explicat que, fa una setmana, un familiar seu de 40 anys va morir d'un atac de cor en no poder ser atès a temps al CAP de Breda ni a cap altre de La Selva, que tanquen durant la nit per estalviar! Pots veure, les declaracions d'Artur Mas, prèvies a l'incident, justificant el tancament del CAP de Breda perquè no hi ha moltes visites. A més que mentia al Parlament, tal com demostren les dades oficials que l'Assemblea de Breda ha penjat al seu web, la persona que va morir tenia tant dret a ser atesa com els que viuen en grans ciutats. La despesa en sanitat no és un luxe, és una qüestió de país. Cal buscar recursos on sigui (impost de successions, impost de patrimoni, impostos al capital, impost d'IRPF, combat del frau fiscal, retallada de luxes, de protocols i d'ajudes als bancs,...) per garantir el que volem com a país, però és que, a més, el mateix sistema sanitari disposaria de recursos suficients si no dilapidés part de l'erari públic en concerts hospitalaris que gasten molt més que els centres públics! Els companys de la revista Cafèambllet van difondre un vídeo molt interessant "El major robatori de la història de Catalunya" on explicaven el procés seguit per intentar conèixer la destinació concreta de partides pressupostàries sospitoses d'hospitals privats que reben diners públics, i com els havia estat d'impossible aconseguir-ho. Ara, Josep Maria Via, un assessor d'Artur Mas, els demanda 20.000 euros pel seu honor. Si no hagués estat per la valuosa recerca de la revista Cafèambllet, que ha derivat finalment en investigacions judicials, hauríem seguit malgastant els diners públics en els casos de Blanes i Calella. Parafrasejant al Che Guevara: Cal fer un, dos, tres cafès amb llet!

(Carta 318)

Publicat com a mínim a: L'Independent de Barberà (publicat com a article), La Marina, Rebelion.org, Revista Eccus, Línia Vallès, Diari de Girona.

PROHIBIM LES BALES DE GOMA A CATALUNYA

Mentre que es van difondre àmpliament les imatges de contenidors cremant durant la vaga general, vaig trobar a faltar el mateix interès, per part dels mitjans de comunicació i de polítics com Felip Puig, per donar ressò als ferits per causa de la policia. Els Mossos d'Esquadra utilitzen bales de goma, una arma rebutjada oficialment per la Unió Europea, i aquell dia van buidar un ull a almenys dues persones. I ja van sis persones que han perdut un ull a Catalunya en els últims quatre anys. Cristina Francés, companya d'un dels afectats, Angelo Cilia, ha explicat que els Mossos disparaven a tort i a dret sense mirar, cosa que podeu comprovar als vídeos: Mossos: disparar per plaer o Mossos d'Esquadra llencen pilotes sense motiu. També podeu veure als afectats per bales de goma a Catalunya. Al novembre, el Parlament de Catalunya va rebutjar la creació d'una comissió per estudiar l'ús i la conveniència d'utilitzar aquestes armes. Estaria bé que, ara que venen temps d'empobriment i reivindicacions, amb l'acumulació de tots aquests casos i amb la recent mort per bala de goma d'Íñigo Cabacas durant una celebració de fútbol al País Basc, es prohibeixi l'ús d'aquestes armes que amenacen a qualsevol transeünt. És totalment desproporcionat el dany irreversible que poden causar, respecte del que la policia intenta impedir, per no dir que poden atemptar contra qualsevol persona que es trobi al carrer en aquell moment, tant si s'està manifestant, com si passava per allí.

(Carta 317)

Publicat com a mínim a: Estrella Digital, Rebelion.org, Revista Eccus.

EL POBLE EN DEFENSA DE LA SANITAT PÚBLICA

És bonic observar que el poble cada vegada està més despert políticament i és més difícil de manipular i de mantenir en la inacció. Per exemple, es pot comprovar en la sanitat pública, un camp en el que CiU s'havia compromès a no retallar durant la campanya electoral. Ara posen excuses de mal pagador com que no sabien que les arques estaven tan buides. Però si escolteu la "Vídeo-carta oberta al President Artur Mas" de la revista Cafèambllet al youtube (Part 1 i Part 2), descobrireu que no caldria retallar la sanitat si es gastessin els diners públics amb austeritat i màxim aprofitament, cosa que no passa. També podeu veure una altra iniciativa espectacular a la web de La PAS on descobrireu com podeu adherir-vos a la denúncia que la Plataforma d'Afectades per les Retallades Sanitàries va posar a la Fiscalia Superior de Catalunya perquè les retallades a la sanitat atempten contra l'article 542 del Codi Penal. És interessant perquè, degut a una pila de motius que tenen a veure amb diferents àmbits, Artur Mas s'ha trobat amb un poble que ja no és tan submís com quan va governar Jordi Pujol... Endavant el poble!

(Carta 313)

Publicat com a mínim a: Línia Sants, L'independent de Gràcia, Revista Eccus, Rebelion.org.

NO M'AGRADA EL MEU PAÍS

No és que no estimi Catalunya, tot el contrari, m'agraden els seus paisatges, el seu clima, la seva cultura, la gent que hi viu i la gent nouvinguda que hi arriba. El que no m'agrada és com estan organitzades moltes coses. Per exemple, agraeixo que tinguem una versió aproximada de l'Estat del benestar amb serveis públics com la sanitat, l'educació, etc... però no m'agrada com s'entén aquest servei. Hi ha dues maneres d'entendre'l: 1) El servei públic com un servei de qualitat accessible a tothom, perquè volem que tothom visqui amb dignitat. 2) El servei públic com un servei gratuït destinat a la gent pobre que no se'n pot pagar un de privat. En aquesta concepció, la qualitat no pot ésser la mateixa en el servei gratuït que en el servei pagant. I, malauradament, és aquesta segona concepció la que sostenen els nostres polítics, tant els de dretes (lògicament) com els d'esquerres (colonitzats mentalment per la ideologia de mercat, no se si per traïció als valors d'esquerres o per feblesa ideològica). Un cas paradigmàtic és el servei sanitari que, tot i que ha millorat pel que fa als equipaments, a l’organització i a la qualitat dels professionals, segueix fent vergonya la mancança de recursos humans. A part de les llistes d'espera, són incomptables les vegades que m'han tractat de pressa i corrents perquè només disposaven de 5 minuts per atendre'm, i m'ho han arribat a explicitar: "No puc donar-te més explicacions perquè no em puc estar 10 minuts amb cada pacient". Sembla que, per ser atesos amb tranquil•litat, qualitat i essent informats com una persona mereix en relació a la seva salut, haguem d'anar a la medicina privada. ¿Per què no s'augmenta el número de metges de la sanitat pública? "Costa molts diners", em diran els polítics. I jo respondré: "Doncs dediquem els diners que faci falta per tenir un servei de la màxima qualitat, costi el que costi, ja que garantir aquesta dignitat de vida no ha de ser negociable". Ja veurem si, per fer possible això, cal canviar els imports d'algunes partides pressupostàries, o demanar més diners, o cobrar més impostos, però això ja són detalls tècnics que demano als polítics que solucionin, sense caure en la temptació de reduir els drets justos i necessaris que mereixen tots i cadascun dels ciutadans del nostre país.

(Carta 240)
Publicat com a mínim a: La Vanguardia, L'independent de Barberà (aparegut com a article), Estrella Digital, Setmanari Directa.

PER QUAN L'ESTAT DEL BENESTAR?

Durant la Guerra Freda no vam aconseguir el que s’anomena l’estat del benestar, i quan va caure el bloc comunista ens van dir que tocava desmuntar-lo perquè era insostenible i frenava l'economia, i avui dia seguim privatitzant serveis al mateix temps que ens adonem que desmuntar el poc que tenim suposa no poder garantir una vida digna per a tothom. El dimarts hem sabut que la Generalitat decidia augmentar un 4% les ajudes per cada fill menors de 3 anys, passant a 625 euros per menor i any. D'aquesta manera els pares podran compensar una petita part dels diners que paguen a les guarderies privades, o a les públiques, que no són gaire menys cares. També aquest mateix dimarts hem sabut que l'excés de clíniques dentals està saturant el mercat i la ferotge competència fa perillar la qualitat del servei. I em pregunto: ¿Per què no es deixen d'ajudetes als pares per tal que segueixin pagant a escoles privades i, en comptes d'això, fan totalment públiques i gratuïtes les escoles bressol? És a dir ¿Per què és gratuïta la primària i la secundària i no l'escola bressol ni la universitat? I també em pregunto ¿Per què fem gratuït anar al metge i no al dentista? ¿I les ulleres? Hi ha gent que no va al dentista o no porta ulleres pel cost que representa... I els diners hi són perquè l'economia creix. Només s’ha de cobrar els impostos necessaris. Per això és important una política fiscal que gravi els que més poden aportar per tal de garantir una vida digna per tots. El PSOE va aprovar, el maig de 2006, una reforma fiscal que beneficiarà les empreses que reduiran les cotitzacions 5 punts percentuals, deixant-se d'ingressar 2.500 milions d'euros, més una reducció de 2.000 milions d’euros en impostos de l’IRPF, sobretot per a les rendes més altes que baixaran 11 punts. Es va aprovar amb el beneplàcit del PP, CiU, PNV, ERC, CC i els mitjans de comunicació afins a ells. Per aquest motiu això no ha creat un escàndol com en els matrimonis homosexuals, l'Estatut català, la política antiterrorista,... Però que no hi hagi hagut escàndol, no vol dir que no sigui escandalós.

(Carta 154)

Publicat com a mínim a: La Malla.net, ADN, El Faro de Vigo, Presència, Setmanari Directa

LA SANITAT PÚBLICA

Sóc militant contra la globalització neoliberal. Alguna gent pot pensar que som un grup de gent reduït que lluita pel Tercer Món i contra el comerç internacional injust.

La veritat és que som un grup reduït en constant creixement, però encara serem molts més si sabem explicar que la globalització ultraliberal és una doctrina econòmica que s'està aplicant a tot el planeta. A l'interior de gairebé tots els països, la ideologia neoliberal dels governs vol beneficiar a les empreses i per això confia en el mercat, i s'oposa a la intervenció del mercat per part de l'Estat. Es privatitza tot el que es pot i es retalla la despesa pública el màxim possible.

Aquest estalvi públic l'he pogut observar a l'ambulatori de Cornellà del Llobregat, però es dóna a tot arreu. Us animo a denunciar aquesta pràctica a totes les localitats on ho observeu. A la nostra zona, hi ha quatre oftalmòlegs per a tot el Baix Llobretat Centre. Aquests metges s'esforcen tot el que poden per donar un bon servei, però la realitat és que han de fer una visita cada 5 minuts! Però ara una oftalmòloga, que feia l'horari de 8h a 14h, s'ha jubilat i, enlloc de reposar-la, han agafat un substitut per només dues hores.

Som en una democràcia, treballem dur, paguem impostos, cotitzem a la Seguretat Social i no volem que se'ns enganyi. Hem d'exigir que s'inverteixi el que faci falta per tenir uns serveis públics de la màxima qualitat, malgrat el que digui el neoliberalisme, una ideologia econòmica de més que dubtosa honestedat.

(Carta 21)