LES VAGUES A L'EDUCACIÓ DEL 25 I 26 DE GENER

De les vagues del curs passat falten per abordar moltes mesures per redreçar i millorar el sistema educatiu de Catalunya perquè, per crisis econòmiques, retallades i pandèmies, s’ha anat deteriorant massa el servei públic.

Però el Departament d’Educació amb el conseller Cambray d’ERC al timó, que havia assegurat als sindicats que aniria negociant, en aquest cas que té el poder, ha fet servir la mateixa tàctica que els aplica a ells en Pedro Sánchez en la «taula de diàleg» entre Catalunya i Espanya: és a dir, anar fent reunions amb els sindicats però sense voluntat d'arribar a acords.

I ara que s'han convocat les vagues, el primer que fa el Departament és intentar deslegitimar els convocants dient que «la ciutadania no ho entendrà», igual com el govern espanyol li diu a ERC que el tema de la independència «no és una prioritat per als catalans».

I, quan s'han fet les jornades de vaga, el Departament respondrà de la mateixa manera que en l'anterior període, dient que «la vaga ha punxat» perquè la majoria de professors no l’han secundat. I les dades poden reflectir això literalment, però tothom que conegui les dinàmiques socials sap que és un argument maliciós, perquè no li costa el mateix, a una persona, fer vaga que no fer vaga. I per exemple, el 33,4% de seguiment de la vaga del 15 de març de 2022 o el 16,4% del 16 de març són valors altíssims, que indiquen que el nombre de professors que estan d'acord amb els arguments de la vaga s’enfilaria fins ben bé el 80% si fer vaga no tingués el cost que té. Llavors cal interpretar que, els que finament acaben fent vaga, són la punta d'un iceberg que els governants faran bé de no menystenir.

I altra vegada, aquesta deslegitimació s’assembla a la que en Pedro Sánchez va aplicar al moviment independentista (ERC inclosa) quan va dir que, la concentració independentista del passat 19 de gener, havia punxat perquè «només» havia aplegat 30.000 manifestants contra la cimera hispano-francesa. Ell no ho reconeixerà, però sí sap que mobilitzar desenes de milers de persones un dijous laborable a les 9:00 del matí és una gesta que demostra la fortalesa del moviment.

Per tant, conseller Cambray, si no li agrada que en Pedro Sánchez els toregi, no toregi vostè als sindicats i asseguis a la taula per tal que no calgui convocar més vagues. Millorar el sistema educatiu (i el sanitari) és fonamental per construir una societat el més justa possible.  

(Carta 508)

MULTITUDINÀRIA MANIFESTACIÓ A CATALUNYA CONTRA LLEIS ESPANYOLES INJUSTES

Fotografia d'Albert Salamé de Vilaweb

El 6 de desembre, Dia de la Constitució Espanyola, s'ha fet una manifestació multitudinària a Barcelona per rebutjar la futura reforma del codi penal. L'Estat espanyol té un delicte impropi a Europa, el delicte de sedició amb què es va condemnar els polítics que van organitzar, el 2017, el referèndum d'independència de Catalunya.

Aquest delicte, creat el 1822, condemna amb penes altíssimes les manifestacions multitudinàries que impedeixin el compliment de lleis encara que no es faci servir cap tipus de violència. A Europa es considerarà una llei antidemocràtica perquè pot impedir el dret de manifestació. Per això, la justícia de Bèlgica, d'Alemanya i d'Itàlia, en no observar violència en els fets investigats, van rebutjar el lliurament a Espanya del president català Carles Puigdemont per sedició.

Per tot això i per petició del Consell d'Europa, Espanya es veia obligada a eliminar aquest delicte de sedició, però el que denunciem és que el vol substituir per un nou delicte de “desordres agreujats” que pretén, segons han afirmat els membres del Govern espanyol, poder continuar condemnant qualsevol mena de desbordament no violent que fes el moviment independentista català.

Aparentment les penes màximes d'aquest nou delicte serien inferiors a les de l'anterior, però en última instància es podrien assolir les mateixes condemnes per als líders del referèndum del 2017 (de 9 a 13 anys de presó). A més, en aquesta nova interpretació, una manifestació multitudinària seria delicte si es considera que “obstaculitza la via pública”, que “intimida” (un terme molt ambigu), que “s'ocupa un edifici o instal·lació” sense violència, o si es convoca o acudeix a “una multitud idònia per afectar greument l'ordre públic” (totalment arbitrari). Per acabar-ho de fer terrorífic, la mínima condemna per a aquest delicte s'incrementa de 1 fins a 3 anys de presó amb la que podria ser penada la participació en una manifestació no violenta! Al·lucinant! Caldrà recórrer a Europa aquesta llei!

També el Govern espanyol han justificat aquest nou delicte perquè permetrà extradir des de Bèlgica el president Puigdemont, com si haguessin escrit aquesta llei ad hoc per tancar a la presó l'“enemic número u” d'Espanya.

El moviment independentista rebutja aquest canvi d'un delicte per un altre, perquè es deroga un delicte de sedició que ja tenia els dies comptats, però se'l substitueix per un altre que està pensat per impedir el projecte independentista català, sense importar-los vulnerar drets fonamentals. I tot això pel simple fet que l'Espanya ultranacionalista, hereva de la dictadura franquista, no accepta allò que aquest moviment polític legítim proposa i pensa que tot s'hi val per mantenir la unitat d'Espanya. Però això no és així, la democràcia i el dret d'autodeterminació dels pobles són valors superiors que cal respectar.

(Carta 505)

ESPANYA VOL AMAGAR EL MAJOR CAS D’ESPIONATGE DINS LA UE

Gonzalo Boye és l’advocat especialitzat en dret penal internacional que defensa el President de Catalunya Carles Puigdemont (destituït il·legalment pel govern espanyol el 2017 i que lluita des de l’exili per l’alliberament de Catalunya).

Al seu últim llibre, Boye parla del Catalangate, el cas d’espionatge que va destapar el The New Yorker (1) el 18 d’abril basant-se en la investigació de l’organització Citizen Lab, vinculada a la Universitat de Toronto, que havia descobert que s’havia espiat il·legalment a 65 independentistes catalans amb els programes Pegasus i Candirú (2).

El Govern espanyol va negar tenir-hi res a veure i va intentar desacreditar Citizen Lab. Passats uns dies, en el que semblava una cortina de fum, va revelar que el president espanyol i diversos ministres, també havien estat espiats amb Pegasus. Intentaven difuminar la seva responsabilitat, però això no els exculpa de ser els suposats autors del Catalangate, encara que la majoria de la premsa espanyola s’ha agafat a això per deixar de parlar de l’espionatge als catalans.

Finalment, el Govern espanyol ha reconegut que havien espiat amb Pegasus a 18 independentistes catalans durant 2019 amb l’aval del jutge Pablo Lucas Murillo del Tribunal Suprem. Es tracta de 18 casos de 2019, però són casos nous perquè els descoberts per Citizen Lab es refereixen a altres dates, eren de 2017 (1 cas) i de 2020 (64 casos), però cap de 2019. Per tant, aquestes s'haurien de sumar als ja descoberts: 65 + 18 = 83 casos com a mínim!

El cas d’espionatge a Boye serveix per entendre com actua la Justícia a Espanya. El jutge Lucas Murillo va autoritzar les escoltes a l’advocat Boye i, al mateix temps, era el jutge que resolia els recursos de l’advocat referents a la immunitat dels europarlamentaris catalans Puigdemont, Comín i Ponsatí. Ja en aquell moment, Boye va intentar recórrer aquest jutge per manca d’imparcialitat, degut a una publicació i unes declaracions contra l’independentisme català. Però el jutge va defensar amb vehemència la seva imparcialitat. Ara sabem que pel matí autoritzava espiar a l’advocat i per la tarda resolia els seus recursos!

A més, segons la llei espanyola, un jutge pot autoritzar intervenir comunicacions, però en cap cas pot autoritzar el que possibilita Pegasus: accedir a tot el contingut del mòbil (comunicacions, documents, vídeos, fotografies...) i també poder-lo controlar (activar càmeres i micròfons, escriure o esborrar emails...). A més, aquesta informació ha d’estar sempre sota custòdia judicial, mentre que amb Pegasus la informació és controlada per l’empresa israeliana NSO, fora de la UE que és la que, per indicació de qui paga, infecta els mòbils.

Per exemple, mentre Boye era espiat, entre altres coses, portava la defensa d’uns dirigents siris que van ser jutjats i condemnats a Alemanya. El que parlava amb els seus clients va estar en possessió de l’empresa israeliana. Podem estar segurs que aquestes informacions no van ser utilitzades?

El més greu és que la comissió del Parlament Europeu que investiga els abusos comesos amb Pegasus només vol investigar Polònia i Hongria i no Espanya. Ja sabem que la UE és un club del que Espanya n’és membre i Catalunya no, però si la UE no vol ser còmplice d’abusos dels drets civils de ciutadans europeus, no ha de cedir a les pressions espanyoles.

(1) The New Yorker: https://www.newyorker.com/magazine/2022/04/25/how-democracies-spy-on-their-citizens
(2) Amnistia Internacional: https://www.amnesty.org/en/latest/news/2022/04/spain-pegasus-spyware-catalans-targeted/


(Carta 503)

LA UE NO CONEIX BÉ ESPANYA

L’Estat espanyol va acabar essent l'únic règim feixista que va sobreviure a Europa, amb un genocidi de 300.000 ciutadans del mateix país a les esquenes que no té comparació a Europa. I a més a més, aquesta Espanya ultranacionalista tracta a la minoria catalana com si fos una colònia de la seva propietat. 

I com que la dictadura franquista mai no va ser derrotada, quan es va veure obligada a transitar a una aparença democràtica, van assegurar-se que pervisqués la seva essència mantenint el control de la Justícia, l'exèrcit i la policia.

A la UE es pren la Justícia espanyola com homologable a la d’altres estats europeus perquè funciona raonablement en la majoria de temes, excepte quan es tracta de la monarquia o la unitat de la pàtria. En aquests casos deixa entreveure el franquisme subjacent, com ha passat respecte del desig de la minoria nacional catalana que vol viure al marge d’aquesta Espanya. Davant del projecte independentista català, la Justícia espanyola s’utilitza com arma política, igual com Turquia fa contra els kurds.

Però la UE no ho sap veure, perquè recentment l’advocat general del TJUE, Richard de la Tour (contradient la doctrina utilitzada fins ara pels tribunals europeus) ha considerat que Bèlgica no va actuar correctament quan va denegar l’extradició de l’exiliat català Lluís Puig per considerar que no tindria un judici just a Espanya. Quan és evident, atenent als fets, que la Justícia espanyola persegueix els independentistes catalans i, en judicis farsa, els condemna com si fossin violents terroristes, encara que hagin actuat de manera totalment pacífica. I la indefensió és total perquè no es pot recórrer aquestes sentències a instàncies judicials superiors, ja que és sobretot la cúpula judicial la que té aquest biaix.

Succeeix quelcom semblant al respecte de l’espionatge amb el programa israelià Pegasus. La organització Citizen Lab ha acreditat casos d'espionatge a: Polònia (3 polítics de l'oposició), Hongria (4 periodistes) i Espanya (65 independentistes catalans, entre ells 7 advocats!). Però, de sobte, el President espanyol va anunciar que ell i alguns ministres també havien estat espiats feia un any amb Pegasus, suposadament pel Marroc. Per què ho deia ara? I per què assumia la vergonya d’haver estat espiat? Sembla clar que era per intentar tapar la seva responsabilitat en l’espionatge als independentistes. 

I finalment sembla que la UE ho ha acceptat perquè, després de rebre pressions espanyoles, la comissió que estudiarà l’espionatge amb Pegasus, només han assenyalat a Polònia i Hongria, i aquesta comissió sembla que només viatjarà a aquests dos països a més d’Israel i els EEUU, però evitant de visitar Espanya per estalviar-li la vergonya.

La UE hauria d’evitar imposar-se la cotilla de la no-ingerència davant l'abús de la Justícia espanyola. Més aviat el contrari, una justícia supraestatal és l’única que pot aturar aquesta Justícia inacceptable dins de la UE. I és que la Justícia espanyola està usant mitjans abusius per intentar impedir l’aspiració legítima del poble català de decidir el seu futur.

Els exiliats catalans, encapçalats pel President Carles Puigdemont, estan lliurant una batalla legal a Europa perquè es faci justícia. La seva victòria servirà per acabar amb el franquisme a Espanya i això reforçarà a tots els ciutadans europeus, mentre que, si es deixa que aquestes influències del franquisme continuïn a Espanya, tot Europa se'n ressentirà.

 

(Carta 502)

#CATALANGATE

El 18 abril, The New Yorker destapava en un extens reportatge [1] el major cas d’espionatge en un país de la UE. L’organització canadenca Citizen Lab havia documentat [2] l’espionatge a 65 catalans independentistes amb els programes Pegasus i Candiru. El cas ha estat batejat com #Catalangate.

Les dictadures espien. The Washington Post calcula que, a tot el món, uns 50.000 mòbils han sigut víctimes de Pegasus. Però no pot ser una pràctica acceptable en països que diuen ser democràtics i respectar els drets i llibertats. Per això va commocionar descobrir que Polònia i Hongria havien espiat opositors amb el programa estrella de l’empresa israeliana NSO Group, que assegura que només el ven a estats per lluitar contra el terrorisme i la criminalitat.

Ara sacseja la UE que Espanya (quin altre estat podria ser?) hagi espiat il·legalment un gran nombre de ciutadans des de 2017. I no ho ha fet per amenaça de terrorisme o criminalitat, sinó que ha vulnerat la privacitat de persones que formen part d’un moviment polític del tot legítim, no violent i democràtic, per bé que contrari als interessos del nacionalisme espanyol. 

Estan documentats 65 casos (europarlamentaris, parlamentaris del Congrés espanyol i del Parlament de Catalunya, advocats, periodistes, activistes...), però els afectats podrien ser molts més. De fet, jo mateix, que no sóc ningú important, sospito que el meu mòbil va ser infectat perquè, a l’agost del 2019, feia coses estranyes, com gravar converses telefòniques i va arribar a enviar un missatge, que jo no vaig escriure, a un familiar. 

En realitat, als catalans, no ens sorprèn haver estat espiats ni és el més greu que ens han fet. El conflicte català ha fet embogir el nacionalisme espanyol que impregna les estructures de l’Estat i que ni es planteja una solució democràtica. Estan utilitzant la força i els ressorts de l’Estat per intentar la seva solució: destruir el nostre moviment polític. Als anys 80 contra ETA, l’Estat espanyol va crear el grup terrorista GAL per a assassinar bascos, tal com anys després van demostrar els tribunals, amb condemnes i posteriors indults als culpables. Contra l’independentisme català, un moviment pacífic i democràtic, estan recorrent igualment a la guerra bruta.

Van enviar 10.000 policies a Catalunya per impedir el referèndum de 2017, apallissant i ferint 1.065 votants pacífics. Van condemnar els líders de 9 a 13 anys de presó per haver dut a terme un cop d’estat (fals, perquè si, amb 2.300.000 d’activistes, haguéssim intentat un cop d’estat, hi hagués hagut morts i possiblement seríem independents, però som un moviment demòcrata i pacífic). Després de 4 anys, van haver d’indultar els empresonats perquè el cas no hagués resistit els recursos davant la Justícia de la UE. Igualment han perseguit judicialment més de 3.500 activistes que tenen sentències pendents. I el Tribunal de Cuentas, en base a hipotètiques malversacions, va exigir a una quarantena d’independentistes fiances de 9M€, que ha rebaixat a 5,6M€ i que acabaran arxivant abans que el cas arribi a la Justícia de la UE, perquè no podrien demostrar la malversació, però sobretot perquè l’objectiu no era investigar res sinó destruir econòmicament els independentistes amb aquestes fiances exorbitants. 

Per tant estàvem segurs que també atacarien la nostra intimitat. Els milions d’activistes independentistes hem viscut sabent que podien vulnerar la nostra privacitat. No només per aconseguir proves contra els investigats o per conèixer els plans i estratègies, sinó possiblement per a un delicte més inconfessable: aconseguir informació compromesa sobre els líders, per poder-los fer xantatge i frenar el moviment. 

 

Però el més inquietant del Catalangate ha estat la reacció de la premsa espanyola, que des del primer dia va amagar la informació. I quan ja no va poder amagar-la, no la va presentar com un fet greu, sinó com quelcom normal i acceptable contra un moviment que interpreten que amenaça Espanya. A més donaven per bones les declaracions del govern espanyol negant tenir res a veure amb l’afer. En definitiva, els mitjans de comunicació i els polítics segueixen la línia d’amagar i justificar, a la població espanyola, tots els abusos que han estat fent als catalans i com això ha esdevingut una deshumanització pròpia de règims d’altres temps. Així sembla impossible que els ciutadans espanyols puguin entendre la gravetat de l’assumpte i exigir responsabilitats.

 

Fins ara la UE ha estat mirant cap a un altre costat i ha deixat que Espanya pogués fer tot això. Sempre amb la música que no es pot interferir en els afers interns d’un Estat membre. Ara que aquests espionatge il·legal està escandalitzant al món occidental, estirarem del fil perquè emergeixi tot el joc brut que Espanya ha estat practicant, totalment contrari als estàndards de la UE i perquè quedi clar que, invocant la “causa justa”, la minoria nacional catalana té dret a alliberar-se d’aquesta subordinació a Espanya que espolia i subjuga a una societat moderna, plural i amb una manera de fer pròpia, com és el poble de Catalunya.

[1] The New Yorker, Ronan Farrow: https://www.newyorker.com/magazine/2022/04/25/how-democracies-spy-on-their-citizens

[2] Citizen Lab: https://citizenlab.ca/2022/04/catalangate-extensive-mercenary-spyware-operation-against-catalans-using-pegasus-candiru/

Amnesty: https://www.amnesty.org/en/latest/news/2022/04/spain-pegasus-spyware-catalans-targeted/

The Washington Post: https://www.washingtonpost.com/opinions/2022/04/21/democracies-should-write-rules-spyware-not-abuse-it/
The Guardian: https://www.theguardian.com/world/2022/apr/18/catalan-leaders-targeted-using-nso-spyware-say-cybersecurity-experts
Le Monde: https://www.lemonde.fr/pixels/article/2022/04/18/pegasus-des-dizaines-d-elus-et-de-membres-de-la-societe-civile-catalane-cibles-par-le-logiciel-espion_6122674_4408996.html?utm_medium=Social&utm_source=Twitter#Echobox=1650300412
Politico: https://www.politico.eu/article/pegasus-spyware-targets-top-catalan-politicians-and-activists/
Politico: https://www.politico.eu/article/catalan-president-stronger-eu-rules-against-digital-espionage/
DW: https://www.dw.com/en/spain-catalan-separatists-announce-legal-steps-after-spyware-allegations/a-61518298
Reuters: https://www.reuters.com/world/europe/catalan-independence-leaders-targeted-by-spyware-rights-group-says-2022-04-18/
The New Yorker: https://www.wnyc.org/widgets/ondemand_player/thenewyorker/?share=1#file=/audio/json/1201475/

(Carta 501)

 

¿QUÉ SE ESTÁ MOVIENDO EN EL SÁHARA OCCIDENTAL? UNA PROPUESTA CONCRETA PARA LAS CIUDADES DEL CAMBIO, LA CUP Y LA IZQUIERDA

[Articulo publicado en la revista digital EL CRÍTIC. Podeis leer el original aquí]

Xulio Ferreiro, Ada Colau y Manuela Carmena / AHORA EN COMÚN

Cuando hablas con los saharauis y les preguntas quien tiene la llave para solucionar la ocupación que sufre su país por parte de Marruecos, la respuesta te deja atónito. Todos coinciden en que la solución a su problema está en manos del Estado español. La primera vez que lo escuché, no me lo podía creer, porque se que en España nadie lo tiene presente y que tratamos el Sáhara Occidental de una manera tan alejada como con Palestina o el Kurdistán. En cambio, en este conflicto estamos directamente involucrados según la legislación internacional como "potencia colonial administradora".

Posiblemente lo que nos pasa es que el lío con esta ex colonia, conocida entonces como la provincia 53, es debido al franquismo y queremos ver aquel oscuro período como de otra época. Una época que más bien queremos olvidar. Pero esto no nos esgrime de la responsabilidad de lo ocurrido ni de la responsabilidad de formar parte de la solución.

En la misma línea, desde Cataluña, podemos tener la tentación de pensar que es un problema español y querernos sentir al margen, pero por nuestro pasado común y, sobre todo, mientras seguimos siendo parte de ese Estado, tenemos el derecho y el deber de exigir que las instituciones que pagamos contribuyan a resolver este problema.

Y el problema ha sido que el PP, el PSOE y CiU han apoyado inequívocamente a Marruecos, debido a los intereses económicos de empresarios instalados en el país vecino, por la pugna con Ceuta y Melilla, y por la importancia del reino aluita en el control de la inmigración y la supuesta contención del terrorismo. Pero los nuevos partidos que están surgiendo y que quieren revertir lo que hizo el franquismo, también deben contribuir a revertir el daño que el franquismo causó fuera de nuestras fronteras.

Y viendo que el Estado español no ha tomado una postura en este conflicto durante los últimos 40 años, ¿podrían las 'Ciudades del Cambio' (Barcelona, ​​Madrid, Cádiz, Valencia, A Coruña, Badalona, ​​Berga, etc...) reconocer oficialmente el Sáhara Occidental como país?

Sería un ejemplo más de lo que el municipalismo puede adelantarse respecto a lo que estatalmente no se aborda todavía. El hecho de que las ciudades más importantes del Estado, como son Madrid, Barcelona y las que se sumaran, reconocieran el Sáhara Occidental provocaría un terremoto internacional de dimensiones colosales en la línea del derecho internacional y del respeto de los Derechos Humanos, y pondría en cuestión la posición de Marruecos. Al mismo tiempo, Marruecos no podría castigar estas ciudades como sí podría castigar una cobarde España que se ha dejado amenazar una y otra vez. 

El Sáhara Occidental, un conflicto olvidado

Campamentos saharauis / Foto: José Yeray Martin Perdomo

Haciendo un breve repaso histórico para despistados, a la muerte de Franco y viendo que, tarde o temprano habría que descolonizar el Sáhara Español en consonancia con el movimiento continental, España entregó el territorio y la población a Marruecos y Mauritania. Para que entendamos la gravedad del acto podemos hacer un paralelismo: Imagínese una hipotética situación en la que España, harta del independentismo catalán y viendo que acabará perdiendo el territorio, decide entregar Cataluña a Francia a cambio de algunas contrapartidas. Por mucho que Cataluña esté dentro de España, esto no faculta al Estado para poder entregar el territorio y sus habitantes sin consultar a la población afectada. Pues España hizo lo mismo con el Sáhara Occidental, entregarlo sin su consentimiento a otros países. Esta acción fue ilegal y contraria a las leyes internacionales, y de ahí que el Sáhara Occidental aún dependa legalmente de España y ningún país del mundo no haya reconocido la soberanía de Marruecos sobre el territorio.

Esto llevó los saharauis a una guerra en legítima defensa contra Mauritania y Marruecos. Cinco años después, Mauritania se retiró, y la guerra continuó con Marruecos hasta cumplir 16 años. A instancias de Marruecos que estaba perdiendo, Francia, EEUU y la comunidad internacional presionaron los dos países para que se firmara un alto al fuego con la promesa de un referéndum de autodeterminación. 24 años después, el referéndum, obstaculizado constantemente por Marruecos, aunque no se ha podido celebrar. ¿Conocéis alguna población con más paciencia que los saharauis?

Pero todo tiene un límite, y tras 40 años de ocupación, tanto la población de los territorios ocupados como la de los campos de refugiados en Argelia, quieren volver a la guerra porque sienten que Marruecos, España, Francia, EEUU y la ONU les están tomando el pelo. Saben que una guerra será una carnicería, pero no quieren aceptar la actual situación de subordinación y marginación total. De momento el Frente Polisario, representante político de los saharauis, sigue apostando por una solución negociada, pero cada vez le es más difícil contener los que llaman a tomar las armas.

Y es que, en su propia tierra, unos 150.000 saharauis viven en la pobreza, reprimidos políticamente y discriminados laboral y socialmente, conviviendo con unos 400.000 marroquíes que el régimen ha hecho venir ofreciéndoles buenos sueldos y viviendas en las mejores tierras (160.000 los cuales son cuerpos de seguridad y fuerzas armadas). También, otros 150.000 saharauis escaparon del empleo y bombardeos marroquíes y viven en los campos de refugiados en Argelia en condiciones climáticas durísimas. Y todo esto sucede mientras Marruecos extrae del Sahara Occidental todo lo que puede (fosfatos, pesca,...). Además, Marruecos intenta ocultar lo que hace en el territorio y los periodistas, las ONG y los observadores de Derechos Humanos no pueden entrar libremente en la zona y son expulsados ​​cuando lo hacen, acusados ​​de injerencia política. 

Algo se está moviendo en el Sahara

Protesta saharaui dispersada por la policia marroquie / EQUIPE MEDIA

Últimamente las cosas se están moviendo bastante. Hace unas semanas conocimos la trágica muerte de Brahim Saika. Como a  los saharauis se les margina laboralmente en su propia tierra, han surgido Coordinadoras de Licenciados Saharauis Desempleados. En enero hubo numerosas huelgas de hambre de licenciados saharauis en paro. Brahim Saika, un licenciado en sociología y dirigente de la Coordinadora fue detenido arbitrariamente el 1 de abril en Gulemin, a la salida de su casa, cuando se dirigía a realizar una protesta pacífica de denuncia de la situación. Fue torturado durante horas y decidió comenzar una huelga de hambre en rechazo a lo que le estaban haciendo, que era la repetición de lo que ya le había pasado en 2008 cuando lo detuvieron mientras era estudiante en la Universidad de Marrakesh. El 6 de abril, fue ingresado en el Hospital de Gulemin porque empeoró mucho su salud. Desde el primer día lo tuvieron esposado en la cama a pesar de su estado de salud y no se le atendió adecuadamente. Lo que provocó que 10 días después muriera. El Hospital se ha negado a hacer la autopsia que reclama la familia para saber las causas de la muerte después de 16 días de torturas y dejadez médica.

Es un caso más de los que sufre el pueblo saharaui. Por desgracia la muerte de Brahim Saika ha pasado muy desapercibida en la prensa internacional, aunque sí fue recordado por los suyos en manifestaciones masivas en el Sáhara ocupado. Y como duele que se ignore la muerte de un activista: ¡Va por ti Brahim Saika! ¡Este artículo es fruto de tu valentía, determinación y testigo!

Tampoco fue noticia la huelga de hambre de un mes de 13 presos saharauis, que protestaban contra las condenas por haber participado en el campamento de Gdeim Izik, que agrupó a 20.000 saharauis reclamando sus derechos. ¡Tienen condenas, que van desde los 20 años hasta la cadena perpetua, por haber participado en un campamento al estilo de las acampadas indignadas del movimiento 15M!

En cambio, sí fue noticia, que el 10 de diciembre, el Tribunal de Justicia de la Unión Europea hizo caso a la demanda del Frente Polisario y anuló el acuerdo de libre comercio entre la UE y Marruecos en materia agrícola y pesquera, por no excluir el territorio del Sáhara Occidental del acuerdo y, de este modo, violar potencialmente los derechos de los saharauis.

Y también fue noticia, por su notoriedad diplomática, que recientemente el Secretario General de las Naciones Unidas, Ban Ki Moon, en una gira por la zona para intentar reactivar el proceso de paz con el referéndum, no fue recibido por el monarca marroquí Mohamed VI, en clara discordancia con sus intenciones, alegando excusas de agenda. Y también fue noticia la airada reacción de Rabat, en su línea habitual, cuando en la visita de Ban Ki Moon a los campos de refugiados saharauis en Argelia, donde está el gobierno saharaui en el exilio, se refirió a la situación del Sáhara Occidental con la palabra 'ocupación'. Marruecos hizo retirar la Minurso, la Misión de la ONU encargada de preparar el referéndum, y canceló sus contribuciones económicas a la ONU.

El Polisario expuso meridianamente que la expulsión de la Minurso representaba una declaración de guerra por parte de Marruecos porque estos 24 años de espera se han sustentado sobre la esperanza del referéndum pero que, abatida esta esperanza, nada podría evitar la guerra.

Y ante el vencimiento de la misión de la Minurso el 30 de abril, el Consejo de Seguridad de la ONU ha obviado el debate y ha prolongado un año más la misión fantasma de la Minurso, sin afrontar el hecho de que la acción unitaleral de desafío de Marruecos debería hacer cambiar los términos de la Misión si no quiere ser papel mojado. Tampoco se abordó la recurrente petición, sistemáticamente bloqueada por Francia, amiga de Marruecos, referente a que la Misión, como todas las otras misiones de la ONU, debería monitorizar el respeto de los Derechos Humanos en el territorio en conflicto. Por eso Venezuela y Uruguay votaron en contra de esta prolongación, Rusia, Nueva Zelanda y Angola se abstuvieron por no verlo claro y, en cambio, España, Francia, EEUU, el Reino Unido y China votaron a favor.

Por ello, cuando se le preguntó al representante del Frente Polisario en la ONU, Ahmed Bujari, sobre el voto del Grupo de Amigos del Sahara Occidental (Francia, España, EEUU, el Reino Unido y Rusia), agradeció la abstención de Rusia y acto seguido se preguntó en voz alta: "¿Grupo de Amigos de qué?", ​​debido a que sistemáticamente están tomando partido a favor de Marruecos y abogó por disolver este falso Grupo de Amigos.

Dentro de un año habrá que abordar de nuevo el tema. De momento Venezuela, Angola, Uruguay y Nueva Zelanda están exigiendo que se resuelva el conflicto permitiendo la libre autodeterminación de los saharauis. Parece que Estados Unidos también quiere mover ficha, pero no está claro si se enfrentará a Marruecos. Por el momento el gobierno de Obama ya abogó en la línea de que la Minurso debía vigilar el respeto de los Derechos Humanos, lo que enfadó mucho a los marroquíes. Ante todo esto: ¿Cuál será el papel de Francia, con poder de veto y eterna protectora de los crímenes de Marruecos? Y, sobre todo, ¿cuál será el papel clave de España, potencia colonial vigente? ¿Seguirá escondiéndose entre los otros países como si no tuviera un papel preeminente?

Después de 40 años parece que las cosas pueden empezar a cambiar, pero hace falta compromiso político respecto a los Derechos Civiles de los pueblos y respecto a los derechos humanos de un pueblo ocupado, marginado y reprimido. Es decir, no basta con ayudar humanitariamente a los refugiados saharauis que llevan 40 años esperando en el desierto de Argelia, hay un compromiso político para que se resuelva la cuestión y puedan volver a casa.

Aquí es donde creo que Los Comunes, la CUP y todas las fuerzas de izquierdas pueden asumir un papel muy relevante con valentía y determinación. A falta de poder hacer el paso a nivel del Estado español, los municipios conquistados por la izquierda pueden hacer Historia activando y catalizando un viraje necesario a nivel internacional. ¡Municipios para el mundo!


Jordi Oriola es realizador audiovisual y articulista. Próximamente verá la luz su último documental que tratará sobre el Sáhara Occidental, y que estará disponible en: www.transformafilms.org

(Carta 457)

EN MEMÒRIA DE BRAHIM SAIKA ASSASSINAT PEL MARROC

En catalán (abajo en español)


Hi ha forces polítiques que tenen la intenció de netejar i passar pàgina del franquisme respecte del que va perjudicar a la societat espanyola, doncs de la mateixa manera aquestes forces haurien d’intentar reparar el mal que també va fer el franquisme cap enfora. Un dels més greus ha estat el cas del Sàhara Occidental, l’anomenada província 53 durant el franquisme. A la mort de Franco i veient que, tard o d’hora caldria descolonitzar el Sàhara Español pel moviment continental en boga, España va entregar el territori i la població a Marroc i Mauritània. Aquesta acció va ser il·legal i contrària a les lleis internacionals, i per aquest motiu el Sàhara Occidental encara depèn legalment d’España i per això cap país del món no ha reconegut la sobirania del Marroc sobre el territori. 

Perquè entenguem el cas podem fer un paral·lelisme: Imagineu-vos una hipotètica situació en la que España, farta de l’independentisme català i veient que acabarà perdent el territori, decideix entregar Catalunya a França a canvi d’algunes contrapartides. Per molt que Catalunya estigui actualment dins d’España, això no faculta l’Estat espanyol per a poder entregar el territori i els seus habitants sense consultar a la població afectada. Altrament ho trobaríeu inacceptable, oi? Doncs això és el que va passar amb el Sàhara Occidental.

Al cap de 5 anys de guerra dels saharauis amb Mauritània i el Marroc, Mauritània es va enretirar, i la guerra va continuar amb el Marroc fins acomplir 16 anys. A instàncies del Marroc que estava perdent, França, EEUU i la comunitat internacional van pressionar els dos països perquè se signés un alto al foc amb la promesa d’un referèndum d’autodeterminació. 24 anys després, el referèndum, obstaculitzat constantment pel Marroc, encara no s’ha pogut celebrar. Coneixeu alguna població del món amb més paciència que els saharauis? Jo no.

Però tot té un límit, i després de 40 anys d’ocupació del Sàhara Occidental, tant la població dels territoris ocupats com la dels camps de refugiats a Argèlia, volen tornar a la guerra perquè senten que el Marroc, España, França, EEUU i la ONU els estan enganyant. Saben que una guerra serà una carnissèria, però no volen acceptar l'actual situació de subordinació i marginació total. De moment el Front Polisario, representant polític dels saharauis, segueix apostant per una solució negociada, però cada vegada li és més difícil contenir els que criden a agafar les armes. 

Últimament les coses s’estan movent força. Fa un dies hem conegut la tràgica mort de Brahim Saika. Com que als saharauis se’ls margina laboralment a la seva pròpia terra, han sortit Coordinadores de Llicenciats Saharauis Aturats. Al gener hi va haver nombroses vagues de fam de llicenciats saharauis a l’atur. D’aquest mateix moviment, Brahim Saika, un llicenciat en sociologia i dirigent de la Coordinadora de Llicenciats Saharauis Aturats va ser detingut arbitràriament l’1 d’abril a la sortida de casa seva a la ciutat de Gulemin, quan es dirigia a fer una protesta pacífica per denunciar la situació de marginació laboral que pateixen. Va ser torturat durant hores i va decidir començar una vaga de fam en rebuig al que li estaven fent, que era la repetició del que ja li havia passat el 2008 quan el van detenir mentre era estudiant a la Universitat de Marrakesh. El 6 d’abril, va ser ingressat a l’Hospital de Gulemin perquè va empitjorar molt la seva salut. Des del primer dia el van tenir emmanillat al llit malgrat el seu estat de salut i no se’l va atendre adequadament. Fet que va provocar que 10 dies després morís. L’Hospital s’ha negat a fer-li l’autòpsia que reclama la familia per saber les causes de la mort després de 16 dies de tortures i deixadesa mèdica.

És un cas més dels que pateix el poble saharaui ocupat contra la seva voluntat pel Marroc. Per desgracia la mort de Brahim Saika ha passat molt desapercebuda en la premsa internacional, tot i que sí va ser recordat pels seus en diverses manifestacions massives al Sàhara ocupat, a la capital El Aaiún i a altres ciutats. I com que fa mal que s'ignori la mort d’un activista, va per tu Brahim Saika! Aquest article és fruit de la teva valentia, determinació i testimoni! 

Tampoc va ser notícia la vaga de fam d'un mes de 13 presos saharauis, que protestaven per les condemnes dels 21 presos acusats d'haver participat al campament de Gdeim Izik, que va agrupar a 20.000 saharauis reclamant els seus drets. Tenen condemnes, que van des dels 20 anys fins a la cadena perpètua, per haver participar en un campament a l'estil de les acampades indignades del moviment 15M!

En canvi, si va ser notícia, per la seva notorietat diplomàtica, que el Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki Moon, en una gira per la zona per intentar reactivar el procés de pau amb referèndum, no va ser rebut pel monarca marroquí Mohamed VI, en clara discordància amb les seves intencions, al·legant excuses d’agenda. I també va ser notícia l’irada reacció del Marroc, en la seva línia habitual, quan en la visita de Ban Ki Moon als camps de refugiats saharauis a Argèlia, on hi ha el govern saharaui a l’exili, va referir-se a la situació del Sàhara Occidental amb la paraula ocupació. El Marroc va fer retirar la Minurso, la Missió de la ONU encarregada de preparar el referèndum, i va cancel·lar les seves contribucions econòmiques a l’ONU.

El Polisario va exposar meridianament que l’expulsió de la Minurso representava una declaració de guerra per part del Marroc perquè aquests 24 anys d’espera i ‘pau’ se sustenten sobre l’esperança del referèndum però que, abatuda aquesta esperança, res no podria evitar la guerra.

Amb aquest escenari, davant al data de venciment de la Missió de la Minurso el 30 d’abril, caldrà que l’ONU es posicioni respecte de la continuïtat d'aquesta i també s’abordarà la petició, bloquejada sistemàticament per França, amiga de Marroc, que la Missió, com totes les altres missions de l’ONU d'arreu, supervisi l'abús dels Drets Humans en el territori ocupat.

Quin serà el paper d’España, potencia colonial vigent? Quin serà el paper de França, amb poder de veto i eterna protectora dels crims del Marroc? Quin paper tindràn els EEUU d’Obama que ja van advocar per tal que la Minurso vigilés el respecte dels Drets Humans? Després de 40 anys, sembla que les coses poden començar a canviar.

¿Podrien les 'ciutats del canvi' (Barcelona, Madrid, Càdiz, Saragossa, València, A Coruña, etc...) reconèixer oficialment el Sàhara Occidental com a estat a pesar que l’Estat español no sigui encara capaç d’assumir la seva responsabilitat històrica envers aquesta excolònia?

En castellano


EN MEMORIA DE BRAHIM SAIKA ASESINADO POR MARRUECOS

Hay fuerzas políticas españolas que tienen la intención de limpiar y pasar página del franquismo respecto de lo que perjudicó a la sociedad española, pues de la misma manera estas fuerzas deberían intentar reparar el daño que también hizo el franquismo hacia fuera. Uno de las más graves ha sido el caso del Sáhara Occidental, la llamada provincia 53 durante el franquismo. A la muerte de Franco y viendo que, tarde o temprano se tendría que descolonizar el Sahara Español por el movimiento continental en boga, España entregó el territorio y la población a Marruecos y Mauritania. Esta acción fue ilegal y contraria a las leyes internacionales, y de ahí que el Sáhara Occidental aún depende legalmente de España y por eso ningún país del mundo no ha reconocido la soberanía de Marruecos sobre el territorio.

Para que entendamos el caso podemos hacer un paralelismo: Imagínese una hipotética situación en la que España, harta del independentismo catalán y viendo que acabará perdiendo el territorio, decide entregar Cataluña a Francia a cambio de algunas contrapartidas. Por mucho que Cataluña esté dentro de España, esto no faculta al Estado español para poder entregar el territorio y sus habitantes sin consultar a la población afectada. Lo encontraríais inaceptable, ¿verdad? Pues esto es lo que pasó con el Sáhara Occidental.

Al cabo de 5 años de guerra de los saharauis contra Mauritania y Marruecos, Mauritania se retiró, y la guerra continuó con Marruecos hasta cumplir 16 años. A instancias de Marruecos que estaba perdiendo, Francia, EEUU y la comunidad internacional presionaron los dos países para que se firmara un alto al fuego con la promesa de un referéndum de autodeterminación. 24 años después, el referéndum, obstaculizado constantemente por Marruecos, aun no se ha podido celebrar. Conocéis alguna población del mundo con más paciencia que los saharauis? Yo no.

Pero todo tiene un límite, y tras 40 años de ocupación del Sáhara Occidental, tanto la población de los territorios ocupados como la de los campos de refugiados en Argelia, quieren volver a la guerra porque sienten que Marruecos, España, Francia, EEUU y la ONU les están engañando. Saben que una guerra será una carnicería, pero no quieren aceptar la situación actual de subordinación y marginación total. De momento el Frente Polisario, representante político de los saharauis, sigue apostando por una solución negociada, pero cada vez le es más difícil contener los que llaman a tomar las armas.

Últimamente las cosas se están moviendo bastante. Hace unos días hemos conocido la trágica muerte de Brahim Saika. Como a los saharauis se les margina laboralmente en su propia tierra, han salido las Coordinadoras de Licenciados Saharauis Desempleados. En enero hubo numerosas huelgas de hambre de licenciados saharauis en paro. De este mismo movimiento, Brahim Saika, un licenciado en sociología y dirigente de la Coordinadora de Licenciados Saharauis Desempleados fue detenido arbitrariamente el 1 de abril a la salida de su casa en la ciudad de Gulemin, cuando se dirigía a hacer una protesta pacífica para denunciar la situación de marginación laboral que sufren. Fue torturado durante horas y decidió comenzar una huelga de hambre en rechazo a lo que le estaban haciendo, que era la repetición de lo que ya le había pasado en 2008 cuando lo detuvieron mientras era estudiante en la Universidad de Marrakesh. El 6 de abril, fue ingresado en el Hospital de Gulemin porque empeoró mucho su salud. Desde el primer día lo tuvieron esposado a la cama a pesar de su estado de salud y no se le atendió adecuadamente. Lo que provocó que 10 días después muriera. El Hospital se ha negado a hacer la autopsia que reclama la familia para saber las causas de la muerte después de 16 días de torturas y dejadez médica.

Es un caso más de los que sufre el pueblo saharaui ocupado contra su voluntad por Marruecos. Por desgracia la muerte de Brahim Saika ha pasado muy desapercibida en la prensa internacional, aunque sí fue recordado por los suyos en varias manifestaciones masivas en el Sahara ocupado, en la capital El Aaiún y en otras ciudades. Y como duele que se ignore la muerte de un activista: ¡Va por ti Brahim Saika! Este artículo es fruto de tu valentía, determinación y testimonio.

Tampoco fue noticia la huelga de hambre de un mes de 13 presos saharauis, que protestaban por las condenas de los 21 presos acusados de haber participado en el campamento de Gdeim Izik, que agrupó a 20.000 saharauis reclamando sus derechos. ¡Tienen condenas, que van desde los 20 años hasta la cadena perpetua, por haber participar en un campamento al estilo de las acampadas indignadas del movimiento 15M!

En cambio, si fue noticia, por su notoriedad diplomática, que el Secretario General de las Naciones Unidas, Ban Ki Moon, en una gira por la zona para intentar reactivar el proceso de paz con referéndum, no fue recibido por el monarca marroquí Mohamed VI, en clara discordancia con sus intenciones, alegando excusas de agenda. Y también fue noticia la airada reacción de Marruecos, en su línea habitual, cuando en la visita de Ban Ki Moon a los campos de refugiados saharauis en Argelia, donde está el gobierno saharaui en el exilio, se refirió a la situación del Sahara Occidental con la palabra ocupación. Marruecos hizo retirar la Minurso, la Misión de la ONU encargada de preparar el referéndum, y canceló sus contribuciones económicas a la ONU.

El Polisario expuso meridianamente que la expulsión de la Minurso representaba una declaración de guerra por parte de Marruecos, porque estos 24 años de espera y 'paz' se sustentan sobre la esperanza del referéndum pero que, derribada esta esperanza, nada podría evitar la guerra.

Con este escenario, antes del vencimiento de la Misión de la Minurso el 30 de abril, será necesario que la ONU se posicione respecto a la continuidad de esta y también se abordará la petición, bloqueada sistemáticamente por Francia, amiga de Marruecos, que la Misión, como todas las otras misiones de la ONU en todo el mundo, supervise el abuso de los Derechos Humanos en el territorio ocupado.

¿Cuál será el papel de España, potencia colonial vigente? ¿Cuál será el papel de Francia, con poder de veto y eterna protectora de los crímenes de Marruecos? ¿Qué papel tendrán los EEUU de Obama que ya abogaron para que la Minurso vigilara el respeto de los Derechos Humanos? Después de 40 años, parece que las cosas pueden empezar a cambiar.

¿Podrían las 'ciudades del cambio' (Barcelona, Madrid, Cádiz, Zaragoza, Valencia, A Coruña, etc ...) reconocer oficialmente el Sahara Occidental como estado a pesar de que el Estado español no sea aún capaz de asumir su responsabilidad histórica para con esta ex colonia?

(Carta 456)


Publicat com a mínim a: L'Independent de Gràcia, L'Independent de Barberà, El Periódico, Rebelion.org, Diagonal.