NI A PARIS, NI ENLLOC

M'ha semblat oportú donar el meu testimoni. En aquest darrer any he tingut la sort de poder visitar diferents països de religió musulmana i he conviscut rodejat al 100% de gent musulmana. M'hi han tractat molt bé. Hem tingut una relació fantàstica. Hem parlat molt de tot plegat, de religions també. Em preguntaven de quina religió era jo i els semblava increïble que no en tingués cap, diuen que allí tots són musulmans i m'explicaven que l'islam és molt bonic, a veure si m'animava... :) Viuen la religió d'una manera molt present. El que m'han explicat de la religió musulmana m'ha semblat molt semblant al que conec de la religió catòlica. Només que a les nostres societats el laicisme s'ha obert camí i ara els catòlics gairebé són minoria. Això suposa un altre nivell en la presència de la religió i allí hi és molt present, però és el mateix que succeia aquí quan els catòlics tenien l'hegemonia.

La religió els proporciona un sentiment molt bonic de pertinença a un grup, independentment de les grans diferències que tenen entre ells, i també els impeleix a ser més generosos i bones persones encara que sigui com a imperatiu moral, cosa que, a mi personalment, no m'agrada. Prefereixo que algú sigui sincer amb els seus sentiments i que, si no ha de ser generós, no ho sigui fins que cregui que ho ha de ser. Però, per exemple, un dels motius del ramadà, a banda d'un període de recolliment espiritual, és també proporcionar l'experiència vital dels que no poden menjar, ni beure, ni satisfer les necessitats més bàsiques, i això els acosta als més desvalguts. També cal saber que, acostumats a viure en regions amb altres religions, l'islam té un discurs explícit de respecte vers altres religions i credos. I, és clar, l'islam també els ajuda a transcendir-se en el pla espiritual. Al mateix temps també hi he vist coses que no m'han agradat tant, com la pressió social que se sent per fer les coses d'una certa manera, a l'hora de vestir, a l'hora de relacionar-se, pel que fa als rols socials assignats als homes i a les dones, i tampoc m'ha fet el pes la gran observancia de la múltitud de ritus (per exemple, resen cinc vegades al dia cada dia!) i la regles de l'islam sense ni arribar a plantejar-se un qüestionament del perquè. Però és veritat que tot plegat és un modus operandi bastant habitual de les religions buscant de crear ordre social. Per això no m'agrada cap religió que utilitza aquesta manipulació social de donar seguretat existencial a canvi de limitar la nostra llibertat, però si respecto i valoro la part de les religions que fa créixer la persona i l'alliberen cap a dimensions més transcendents de l'espiritualitat personal.

De fet és un altre tema però crec que les religions, en societats democràtiques, instruides, educades, científiques, que respecten l'individualitat de la persona, hauran de transitar des del messianisme religiós i moral cap a un acompanyament respectuós i individualitzat de la persona. De dir-li a la massa de gent el que ha de fer, a acompanyar a la persona individualment perquè ella descobreixi el que vol fer. O les religions van cap aquí o aniran llanguint poc a poc per inadequades. Però a la majoria de religions encara els queda corda per temps. Per exemple en l'àmbit musulmà, a molts països hi ha hagut un revival de l'islam i han retrocedit en la separació d'àmbits i en un cert laicisme. Països com Argèlia, Afganistan, Iran, Egipte, etc... han fet un sorprenent camí de ser societats obertes i modernes a tornar a un cert predomini de l'islam conservador. Els motius d'aquest replegament social sobre l'islam són molts, però bàsicament els experts apunten que va començar amb la derrota en la Guerra dels Sis Dies de 1967, quan Israel va vèncer a tots els països àrabs i va ocupar els Alts del Golan siris i el Sinaí egipci. Allò va humiliar i va tirar per terra totes les esperances que generava el socialisme àrab i del panarabisme, amb Nasser al capdavant com a líder ideològic del món àrab. Veure's humiliats, va propiciar un abandonar idees externes i buscar el que els era propi, amb un conseqüent replegament cap a l'islam. Això va coincidir amb el boom del preu del petroli als anys 70s, que va propiciar que els països amb versions més rigoristes de l'islam, com el wahabisme, tinguessin molts diners per a poder exportar i promocionar aquesta versió de l'islam.

En definitiva, volia transmetre-us que, parlant amb musulmans, tothom m'ha criticat durament Daesh (que és com ells anomenen l'ISIS o Estat Islàmic), el repudien i no el justifiquen de cap manera. Expressen el que jo també dic, que són gent que fan actes criminals en el marc de grups sectaris pseudoreligiosos. Això és el central, que ho facin en nom de l'islam, del cristianisme, del comunisme o del capitalisme, és d'alguna manera circumstancial. Si jo hagués nascut a un país musulmà, seria musulmà. I si jo fos un fanàtic criminal i visqués en un país musulmà, possiblement actuaria criminalment en nom de l'islam. Però seria un criminal i seria aquest motiu el que em motivaria a matar. Cap musulmà normal té cap desig de matar ningú ni són més violents que nosaltres. Potser no caldria ni dir-ho, però pot ser útil per a gent que no coneix directament a ningú d'aquesta fe i es fa una imatge a través del que els arriba. Perquè s'ha de reconèixer que, a través dels mijtnas, es crea una visió molt distorsionada per la potència emocional que té el terrorisme, que per això precisament utilitzen el terror. Per desgracia, dins de les seves societats, molt turbulentes per diversos motius, en aquests temps s'hi estan donant casos minoritaris però molt notoris de criminalitat contra la seva pròpia gent, contra altres versions de l'islam, contra occident,... però en aquesta barreja interessada que fan, no hem de caure en el parany de posar tothom al mateix sac. ¿O és que, quan el règim nacional-catòlic de Franco va executar a 150.000 persones, vam entendre que el catolicisme era una religió genocida? Franco i els seus eren els assassins.

Dit això, també crec que fa falta que la gent de confessió musulmana s'impliquin molt en l'intent de separar les coses i no caure en l'islamofòbia. Ells són els que poden ser més efectius per crear un missatge clar al rebutjar aquests actes i aquesta gent. Són molt importants actuacions com la dels paquistanesos de Barcelona manifestant-se pels carrers de la ciutat contra els assassinats dels periodistes de Charlie Hebdo, o quan més d'un miler de musulmans van rodejar una sinagoga a Oslo per expresar públicament que eren iguals i que els volien defensar. Encara podrien fer més potser. Desconec com funciona exactament la qüestió, però m'imagino que, igual com fa anys l'ayatolà Jomeini va llançar una desafortunada fatwa contra Salman Rushdie per un llibre seu que deia que injuriava l'islam, crec que avui, l'islam en tot el seu conjunt, podria llançar una fatwa contra l'Estat islàmic desautoritzant que puguin proclamar que el que fan sigui en nom d'Alà. Una mena d'excomulgació. Això no afectaria els que ha estan dins l'EI, però podria tenir un cert efecte sobre els fidels musulmans que es poden sentir atrets cap a l'EI perquè quedaria explícitat que no pertanyen a la gran família musulmana.


(Carta 450)

Publicat com a mínim a: Línia Nord, L'independent de Gràcia.

FUMATA BEN NEGRA

Gairebé tothom coincideix a considerar que, els mitjans de comunicació, no han informat en els últims esdeveniments referents a l'Església Catòlica, ni tan sols han sobreinformat, sinó que ens han saturat totalment d'informació supèrflua, repetitiva i redundant, amb la mort del Papa, els cardenals, les fumates i el nou Papa. Si almenys tot el calvari no hagués acabat d'una manera tan fosca amb un nomenament tan retrògad i insquisidor... En el camí queden experiències com les de la Teologia de l'Alliberament o com la fructifera experiència d'humil acompanyament que han de portar a terme els catòlics a l'Àsia des de la seva posició minoritària. Però potser millor perquè, això, accelerarà l'actual procés de la religió catòlica. A Europa, la majoria de la gent estem batejats però no som creients. És més, en l'actual transformació cultural que està portant-nos a una societat del coneixement, amb elements científico-tècnics, de democràcia, de llibertat i amb gran dinamisme social, les religions de creències de les societats agràries del passat estan cada vegada més en crisis. Molts experts en religions estan essent valents d'anunciar que en societats canviants, globals, laiques, sense creences ni sacralitats, l'ésser humà no desitja buscar l'espiritualitat en les grans religions revelades, sinó que anirà cercant de viure-la com un camí interior d'experiència, sense submissió a formulacions immutables, i sense que compleixi les funcions de fusió de l'individu en una gran cohesió col·lectiva i la funció de consolar que tenia en el passat. Serà l'espiritualitat de sempre, la dels grans mestres, però en el context social actual i a l'abast de tothom qui vulgui endinsar-s'hi. La necessària espiritualitat que comença a néixer a occident (i que conviurà amb el declivi de les grans religions) és una espiritualitat humil, sense pretencions, sense seguretats absolutes, interessada en l'equitat i en la dignitat humana, i que busca l'ajuda de la gent més cultivada interiorment, però que no acceptarà que ningú li demani creure cegament. En aquest context, algunes formes i institucions religioses hauran de morir. Caldrà que aprenguin l'art de saber morir: morir no culpant i morir ajudant a donar llum. Pel que fa als batejats catòlicament, però que actualment no ens en sentim catòlics més que en l'herència cultural i que discrepem totalment de l'actual línia de l'Església Catòlica com a institució de poder, haurem de començar a informar-nos sobre com es fa per apostatar i deixar de figurar en els seus censos.

(Carta 84)

Publicat com a mínim a: Periódico 22-4-05, El Punt 23-4-05, Estrella Digital, Illacrua