HISTÒRIC TRIOMF DEL POBLE GREC

Els grecs i gregues han rebutjat per un 61,32% el programa de rescat i les seves mesures austericides. Malgrat totes les maniobres intimidatòries de la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) i de la majoria de mitjans de comunicació, els grecs i gregues no s'han deixat trepitjar i han plantat cara al mantra que resa que, dins la UE, no hi ha alternativa possible a les polítiques neoliberals que dicta Alemanya.

Quina serà la reacció de la UE? Com que Grècia només representa el 2% del PIB europeu, la resposta de la UE l'hem d'analitzar sobretot de cara a la resta de països de la Unió. A Alemanya li fa por que altres països de la riba mediterrània, amb economies que sí tenen un volum significatius, prenguin també postures desafiants envers l'ortodòxia neoliberal.

1- La UE podria portar a terme l'amenaça d'expulsar Grècia de la UE. Tot i que calia entendre aquesta proposta justament com una amenaça per influir en el resultat del referèndum (això no és gaire respectuós amb la decisions democràtiques, oi?). La UE sacrificaria aquest mercat d'11 milions de consumidors i perdria el control sobre els més de 300.000 milions d'euros que deuen, amb la contrapartida d'exercir molta por envers Itàlia, Espanya i altres. Seria una solució no desitjable per evitar futurs mals majors. En aquest escenari Grècia podria no pagar el deute i quedar impedit de rebre crèdits per part dels finançadors internacionals més usuals, com els bancs occidentals, l'FMI, el BCE... però l'economia, ben orientada, podria millorar molt de pressa i, el més important, d'una manera que tingués resultats socials molt rellevants. De manera que el sanejament econòmic degut a un impagament portaria, paradoxalment, a ser novament solvent per poder rebre nous crèdits, això sí, d'actors internacionals que no volguessin fer-li pagar el seu desafiament. Això, tant l'impagament com la ràpida recuperació econòmica i amb resultats socials, ja ho han fet altres països com l'Argentina i parcialment també l'Equador.

2- Una altra solució és que la UE no expulsi Grècia (amb el que l'amenaça quedaria desenmascarada com un 'farol' funcional al terrorisme econòmic) i accepti, encara que no sigui explícitament, que era totalment boig intentar que Grècia retornés el deute a base d'estrangular la seva economia i la seva població. De fet, se li exigia al país hel·lè que pagués el deute apujant els impostos indirectes com l'IVA, baixant les pensions i retallant serveis socials, quan la proposta de Tsipras era fer-ho a través de la recaptació d'impostos sobre la renda i sobre el capital, exigint a qui més pot. La UE ho va rebutjar amb l'excusa que gravar les empreses no afavoriria el creixement econòmic, però en realitat era per no comulgar amb la seva filosofia neoliberal. En cas que la UE accepti no imposar les seves receptes de dèficit zero, haurà de disfressar les mesures acordades com una gran imposició sobre Grècia, perquè la UE no quedi com a derrotada, i també haurà de maquillar la situació grega com a excepcional, dibuixant una crisis humanitària encara més aguda del que és, per fer passar el canvi de regles amb Grècia com a quelcom extraordinari i irrepetible respecte a altres països. En aquest sentit ja s'han anat veient informacions sensacionalistes sobre cues als bancs i desesperació de la població grega que no coincidien amb les fonts informals que informaven directament des de Grècia.

Si la UE no expulsa Grècia i accepta buscar un acord per pagar el deute sense condicions draconianes, Grècia hauria d'aprofitar la força que li ha donat el resultat contundent del referèndum, per qüestionar el deute i plantejar la condonació d'una part d'aquest en el sentit que indicava el Comitè de la Veritat del Deute Grec. Aquest Comitè, format per una trentena d'experts grecs i internacionals, ha estudiat el deute grec i ha conclòs que aquest s'havia fet insostenible i impagable degut sobretot al pagament d'interessos extremadament elevats, a un excessiva despesa militar, a la caiguda de la recaptació fiscal deguda a la fugida de capitals, a la recapitalització dels bancs privats per part de l'Estat, i als desequilibris creats per l'entrada a l'euro. Però sobretot el Comitè ha avaluat els deutes envers l'FMI i el BCE com a contrets en condicions il·legítimes i contràries als principis d'aquestes mateixes institucions, contraries a la Constitució grega i als tractats internacionals vigents, i també amb condicions antidemocràtiques. A més és un endeutament que s'ha carregat sobre el país sense que hagi servit al poble grec per millorar les seves condicions de vida, sinó que han servit principalment per pagar els interessos d'anteriors deutes il·legítims contrets amb bancs privats. Per tant, el Comitè insta al govern grec a no pagar els deutes envers el BCE i l'FMI. Els ciutadans europeus necessitem que, en cas que no se l'expulsi, Grècia estiri tot el que pugui perquè s'haurà oberta una finestra d'oportunitat per flexibilitzar les mesures neoliberals i ens interessa a tots i totes que aquesta UE canviï.

El camí que triï la UE ens donarà pautes del que podem arribar a esperar d'ella i de si ens convé seguir-hi estant. Per altra banda, el govern grec disposa ara mateix d'una posició de força que hauria de saber aprofitar. Per això sorprèn la dimissió del ministre d'economia Varoufakis, a instància de Tsipras, perquè sembla indicar un seguidisme dels desitjos de la Troika que dilapida el potencial del referèndum. Ara més aviat tocava entomar les negociacions amb el suport moral que dóna un veredicte democràtic, una legitimitat democràtica directa de la que no poden presumir les institucions de la Troika, que són de tercer o quart ordre (elegits pels elegits que van ser elegits pels elegits pels ciutadans, és a dir, sense una ratificació directa dels ciutadans que suposadament representen).

Com a reflexió final respecte als referèndums... Ja el 2011, el primer ministre Papandreu va intentar un referèndum sobre el pla de rescat proposat llavors per la UE i no se li va deixar fer. ¿Per què fan tanta por els referèndums si tots els països s'omplen la boca amb la paraula democràcia? Serà que tenen tanta legitimitat que no permeten als poderosos d'imposar el que volen en nom del poble i sense el poble. No els han volgut deixar fer a Grècia, no ens el volen deixar fer a Catalunya, i no l'han pogut celebrar al Sàhara Occidental en els últims 24 anys perquè Marroc hi posa traves...

La democràcia, aquell bell vell somni que va començar a Grècia i que encara no hem aconseguit...

(Carta 541)


Publicat a: L'independent de Gràcia (aparegut com a article), El Periscopi d'Andorra (aparegut com a article).



P.D.1. La gesta de Grècia és anàloga a la de l'alumna d'aquest pel·lícula:

P.D.2. Resum històric en forma de vídeo:

P.S.3. Article de Sergi Cutillas:

http://www.auditamosgrecia.org/es/euro-geopolitica-crisis-griega/

9N: LA QUADRATURA DEL CERCLE

Analitzem qui ha de tirar endavant la consulta: Per una banda, CiU es va posar davant de la marea amb el convenciment que, tant si arribàvem a la independència com a un pacte fiscal, podrien dir que havien aconseguit el màxim i estar al davant els semblava important. Tanmateix, cada vegada costa més mantenir els dos finals com a possibles perquè la societat exigeix. De la mà del President Mas, que ha trencat tots els pronòstics fins ara, CiU s'ha enfrontat a la tradicionalment aliada oligarquia madrilenya, ha incomodat als poders econòmics catalans i, al llarg del procés, s'ha acostat a la idea que la desobediència civil és necessària per al canvi social. Tot i així, la seva línia vermella, almenys fins ara, és no fer cap pas fora de la legalitat espanyola, per tant CiU prefereix unes plebiscitàries a la consulta. Després tenim ERC que, amb el seu principal objectiu a l'horitzó, s'han encarregat de la ingrata tasca d'apuntalar en Mas, que potser ja haguessin fet caure del cavall els d'Unió, l'oligarquia catalana o alguns del seu propi partit. ICV-EUiA ha anat més lluny que mai a nivell nacional amb la premissa democràtica, però exigeixen una consulta amb garanties democràtiques que permeti un debat ampli. I per últim tenim a la CUP, petita però amb les idees clares, que no contempla cap escenari que no sigui la consulta i que s'ha acabat quedant sola apostant per la desobediència. Davant hi tenim un govern espanyol que exemplifica perfectament perquè volem marxar. I és que no és qüestió d'identitat, ni de nacionalisme, ni de diners, és qüestió de respecte per un mateix, de democràcia i de l'anhel de passar pàgina de l'agressiu nacionalisme espanyol postfranquista. I per últim la comunitat internacional no és partidària de canvis de l'estatus quo i, per diplomàcia d'estat, mentre Catalunya estigui dins l'Estat espanyol, no dirà res.

Com es poden encaixar totes les peces d'aquest trencaclosques? No ens en sortirem si no separem les diverses qüestions involucrades i establim clarament les prioritats. El punt de partida és que Catalunya no és ni serà mai reconeguda com a subjecte polític per Espanya. Aquesta és, en realitat, l'arrel de tot el problema, però aquest també serà el major impediment per superar-lo. No ens trobem, en un escenari com el del Regne Unit que reconeix Escòcia com a nació i on s'han pogut centrar en decidir. De manera que, tant decidir com independitzar-nos, implicarà passar en algun moment per la desobediència. Sembla que, de fa un cert temps ençà, creiem en el paradigma democràtic mentre que abans pensàvem que l'Estat espanyol ho impediria per les armes si calia, però estar dins l'UE ens fa creure que, si demostrem a Europa la nostra voluntat, España ho haurà d'acceptar. Això és inèdit i no està clar que sigui cert, però creure-hi ho fa cada vegada més possible. Per tant, serà la comunitat internacional la que haurà de fer acceptar a España que Catalunya decideixi si opta per la independència. Amb aquesta expectativa, voldríem celebrar un referèndum vinculant, però ho hem acabat rebaixant a una consulta per conèixer l'opinió. Una consulta seria molt més clara, diàfana i neta que unes eleccions habituals convertides en plebiscitàries. A més, una consulta fa explícit el dret a decidir perquè, en preguntar, es reconeix al subjecte polític. Però l'arquitectura constitucional d'España està dissenyada per impedir aquest dret i, usada convenientment, no ens permetrà mai fer la consulta legalment. Un desafiament així es pot contestar per part de l'Estat -en grau ascendent-: amb multes, amb la inhabilitació del President, amb penes de presó contra representants polítics, amb la intervenció de l'autonomia o amb l'exèrcit. Tot i que està clar que aquests mètodes tindrien un cost polític per a la credibilitat d'España, no hem de dubtar que poden portar-ho a terme, sobretot si la situació no és clara i la poden mig trampejar amb la seva diplomàcia internacional.

Arribats a aquí veiem que caldrà desobeir institucionalment, per erigir-se internacionalment com a subjecte polític, però que caldrà que sigui en el moment clau en que s'hagi acaparat suficientment l'atenció internacional (per això España i altres països aliats sempre han intentat reconduir aquests desafiaments com a afers interns en els que els altres països no s'hi han de ficar) i en el moment que també ens haguem carregat de raons i fet un bon treball de diplomàcia internacional. Desobeir institucionalment de forma obertament frontal i precipitada podria permetre a España de suspendre l'autonomia i espantar a gran part de la població, en una situació confusa per a la comunitat internacional. De moment, el treball fet, per la societat civil en primer lloc i per part del món institucional català, ho han fet molt bé per anar explicant internacionalment la “qüestió” catalana. Hi ha marge per fer petites desobediències institucionals, que no els autoritzin a decapitar les institucions catalanes, i en el moment adequat travessar el llindar vers una declaració unilateral d'independència (DUI) final el màxim d'inapel·lable. Hi ha gent que parla que tenim una sola bala a la recàmera i que l'hem d'usar en el moment adequat per fer el pas definitiu, perquè no podem desobeir reiteradament i a cada pas si volem semblar un país seriós. Així s'ha caminat fins ara, en el Mas style, fent les coses de manera impecable formalment i amb el brogit del carrer de fons.

Però la CUP i ERC volen fer la consulta peti qui peti, ICV-EUiA exigeix que es faci amb plenes garanties democràtiques, cosa impossible davant l'oposició frontal de l'Estat, i CiU no vol fer la consulta fora de la legalitat i menys encara una DUI. Per fora hi ha el PSC que només faria la consulta amb permís de l'Estat i, com que aquest ens ho impedeix, aposta per demanar una reforma de la Constitució, i per últim tenim al PP i C's que s'oposen desacomplexadament a donar la veu al poble i demanen seguir igual o confonen parlant de fer alguns canvis a la carta magna com a mal menor.

Llavors, què fer? Tal i com ho veig, el quid de la qüestió és: sostenir públicament que el 9N volem dur a terme la consulta institucionalment sense plans B, ni ajornaments. Davant de les prohibicions, anar-les intentant esquivar perquè l'Estat espanyol augmenti la magnitud de la repressió fent augmentar la tensió fins al màxim. S'ha de sostenir la voluntat de celebrar la consulta el 9N i fer que el món observi el desafiament en termes democràticament irreprotxables i que prengui nota també la resposta autoritària de Madrid. Fer qualsevol altra cosa, amagaria a ulls del món el problema de naturalesa democràtica que tenim.

Però no podrem organitzar una consulta institucional el 9N perquè CiU no hi està disposada i perquè podria ajudar España a suspendre el President o l'autonomia sense encara haver pogut ni comprovar la voluntat popular d'independència en unes urnes, cosa que faria entrar el procés en un fangar que jugaria a favor de Madrid. A nosaltres ens beneficia mantenir la impecabilitat del procés. I, tot i que no està clar que escenaris més convulsos ens perjudiquessin necessàriament, perdríem credibilitat davant la comunitat internacional a qui no li agraden les revolucions.

Un escenari intel·ligent, per seguir augmentant el nostre capital moral, seria suspendre la consulta institucional cap al 15 d'octubre (Homs va assenyalar aquesta data per decidir si es podria celebrar la consulta) davant l'oposició frontal i autoritària del govern de Madrid, i en la jornada reivindicativa convocada per l'ANC i Òmnium el 19 d'octubre, assumir la consulta des de la societat civil més enllà d'aquestes mateixes organitzacions. Això suposaria finalment desobeir la prohibició però, al no fer-se institucionalment, faria impossible per part de l'Estat impedir-ho perquè no hi hauria responsables polítics implicats, perquè en realitat no deixaria de ser una mobilització popular, i perquè seria assumida per un nombre ingent d'activistes. La bufetada de la societat catalana a un govern central que ha mantingut constantment que la consulta no es faria, seria monumental.

Alguns diuen que això ja es va fer amb les consultes realitzades del 2009 al 2011. Però aquelles 555 consultes, que van recollir 884.508 vots, es van fer sense que la comunitat internacional s'hi fixés gaire. Ara seria totalment diferent. La consulta, en un mateix dia a la totalitat del miler de municipis de Catalunya, succeiria amb tots els mitjans del món cobrint-ho i els analistes i estadistes interpel·lant España. El potentíssim missatge dirigit a la comunitat internacional seria: El govern espanyol no és democràtic però la societat catalana salta la tanca organitzant una consulta sense precedents a Europa. Fins i tot seria un missatge més clar de la gran voluntat popular que una consulta organitzada amb tots els mitjans d'una administració, perquè no hi ha cap lloc a Europa on es pogués mobilitzar a tanta gent per un objectiu comú. Seria voluntat popular emanant directament del poble. Una mobilització d'envergadura semblant a la “diada” però totalment encarnada en la demanda: el poble fent el que la llei espanyola impedeix. Al 2000 vam organitzar la Consulta Social per l'Abolició del Deute Extern a tot l'Estat, i a Catalunya es va dur a terme als 212 municipis més grans (80% de la població) en la que van votar 500.000 catalans. La vam organitzar 8.000 voluntaris, de manera que en una consulta al miler de municipis (100% de la població) es necessitarien uns 10.000 voluntaris. Un número totalment a l'abast del moviment independentista.

Una altra de les virtuts d'organitzar la consulta des de la societat civil, però de manera autònoma i sense cap tutela del govern ni de les forces pro-consulta, seria que es podria canviar la fraudulenta doble pregunta, amb tres resultats possibles, i que inclou el Sí-No que demana esdevenir un estat dins una España confederal, una situació que no depèn de nosaltres i que ens tornaria a deixar a mercè d'España. Es podria optar per una pregunta clara a l'escocesa: Sí o No a la independència. Malgrat la possibilitat de fer-ho, és molt previsible que, almenys des de l'ANC i Omnium, no es volgués canviar la pregunta per no desacreditar la fórmula del President, sembla ser que suggerida per Herrera i segur que molt aplaudida per Duran. En tot cas, s'hauria de batallar des d'altres sectors, tot i que la manca de temps no crec que possibilités guanyar aquest punt.

Evidentment els resultats d'aquesta consulta no tindrien validesa (els contraris a la independència no hi participarien i el resultat seria esbiaixadament favorable), però això no seria el més rellevant, sinó que ho seria mostrar la voluntat de decidir el nostre futur i faria caure tots els vels davant del món, una vegada més i apuntant a un resultat final...

Després d'això ens trobarem amb la comunitat internacional veient-ho inevitable, la societat catalana amb la màxima força, Madrid desmoralitzat i intentant tapar infructuosament les vies d'aigua, i el Parlament havent de moure fitxa definitivament. No es podrà promulgar una DUI perquè Mas no vol infringir la llei i perquè el resultat de la consulta no tindrà garanties democràtiques. Serà el moment de convocar unes plebiscitàries legals per saber què vol la societat. Previsiblement les guanyaran les forces sobiranistes amb ERC al capdavant, de manera que el nou President Junqueras es veurà legitimat a fer una DUI i ell i el seu partit sí s'atreviran a infringir la llei. La comunitat internacional veurà emergir un nou estat després d'un llarg, democràtic i inqüestionable camí. Un gran ventall de països de tot el món començaran a reconèixer Catalunya, alguns seduïts per la dreta catalana, altres seduïts per l'esquerra. La UE, ara sí, prendrà partit. España, vençuda en el pols democràtic i sense el recurs històric de recórrer a la força, no podrà impedir-ho i iniciarà negociacions sobre el deute i altres qüestions per no sortir-ne més mal parada del compte.

El naixement del nou estat català donarà lloc a un procés constituent que haurà de ser ampli, com tot el procés, comptant amb la societat que l'ha fet emergir. Una oportunitat d'or per debatre, ara sí, més serenament que en el procés de confrontació amb España, quin tipus de societat volem. No és garantia de res, però sempre serà millor que partir d'una societat muntada i amb un munt de privilegis socials establerts i amb molta inèrcia. Per a España també serà un període d'oportunitat per redefinir-se i iniciar un procés de depuració democràtica respecte al franquisme. I això serà així perquè la derrota del nacionalisme franquista generarà, a España, un procés com l'independentisme a Catalunya, que s'ha menjat tot el que venia de la transició: el PSC i en el futur CiU. Serà el moment de Podemos o alguna cosa semblant per superar i arraconar el PP franquista i una falsa esquerra com ha estat el PSOE. De seguida dins l'UE, Catalunya i España seràn veïns sense cap frontera real entre ells, i llavors la lluita passarà a ser: Quina Europa volem? Si no ens agrada, lluitem per canviar-la aliant-nos amb els altres països descontents: España, Grècia, Portugal, Itàlia, etc...

Tot plegat suposarà un gran pas per a la societat catalana, en la que hi haurà tres elements molt significatius.

1- D'una banda un evident creixement de l'autoestima com a societat.

2- De l'altra, lluny de la vaticinada fractura social, una societat que s'haurà cohesionat en el procés i que superarà el frontisme identitari que ha marcat la Catalunya fins avui dia. Una societat tensionada a nivell identitari entre el nacionalisme de dretes, l'independentisme d'esquerres, el "cosmopolitanisme pluralista" dels socialistes i l'atrinxerament contra el fet català de C's i PP. Deixarà d'haver-hi: 1- els catalans de tota la vida, resistents culturalment per supervivència davant una suposada “amenaça” nacional dels de fora; 2- els que han vingut d'España fent front comú davant dels catalans que no se senten espanyols perquè se senten rebutjats en veure que aquests rebutgen España; i 3- els immigrants de països tercers, molts dels quals no acabaven d'entendre en profunditat on són davant del frontisme imperant, cosa que no els permet vincular-s'hi efectivament. La nova societat catalana serà catalana, en tant que pertanyent a l'Estat català, però amb identitats culturals diverses que no han de suposar una amenaça per a ningú sinó, definitivament, una riquesa patrimoni de totes i tots. Haurem separat definitivament l'embolic entre les identitats individuals (inqüestionables i que s'han de respectar i facilitar-ne el desenvolupament) dels projectes polítics com a societat, que responen al rumb que la societat vol prendre.

3- En la nova Catalunya, la dreta de CiU perdrà el gairebé monopoli del que ha gaudit en l'autonomisme, administrant el victimisme i essent l'únic actor rellevant a Madrid. CiU deixarà de ser el gran partit “catalanista” (ara ho seran tots en tant que pertanyents al país Catalunya) per passar a ser simplement un partit de classe. En la nova Catalunya, el biaix sociològic d'esquerres es traduirà, finalment, en un Parlament amb una majoria d'esquerres plural durant molts anys i fins a nou avís.

No és la fi de la història. Continuarà i amb força, sobretot en l'eix dreta-esquerra, que ara emergirà diàfanament com a eix central.

(Carta 532) 

Publicat com a mínim a: L'independent de Gràcia (com a article), Diari de Balears, Bon Dia d'Andorra, 

ABSOLUCIÓ PEL "SETGE" AL PARLAMENT

Ja ha sortit la sentència de l'Audiència Nacional sobre el “Setge” al Parlament català del 15 de juny de 2011. De les 19 persones acusades d'atemptat contra institucions de l'Estat amb peticions de penes que de fins a 8 anys (al final sembla que eren 5 anys i mig), després de tres anys d'investigació, se n'ha exculpat a 18 i a un se l'ha condemnat a presentar-se a comissaria durant quatre dies per una falta de danys per haver pintat amb spray la gavardina de Montserrat Tura.

La sentència ha caigut com una bomba en el món polític, mediàtic i catalanista de dretes, i s'està fent bullir l'olla amb exclamacions grandiloqüents i irades: "És inacceptable!", "estan donant carta blanca als violents", "la sentència és absolutòria perquè els fets són al Parlament de Catalunya, si haguessin sigut al Congrés de Madrid no dirien el mateix",... Finalment, la fiscalia, el Parlament, el Govern català recorreran la resolució. Pel que fa a mi, que vaig ser present en aquells fets com a realitzador del futur documental “El despertar de les places” (http://vimeo.com/42043884 es tracta el tema en els minuts 24' al 31'), només puc dir que, per sorpresa meva, la veritat ha aflorat i ha deixat amb un pam de nas als que van muntar una operació de manipulació grotesca contra el moviment 15M. No només vaig poder comprovar que no va passar res greu, sinó que a més, coincideixo amb algunes de les apreciacions de la sentència que intenten emmarcar el cas. Anem a pams.

Primer que la sentència diu que no es pot provar que els acusats fossin al lloc dels fets ni que fessin allò que se'ls imputa. Per tant, als que no els agrada aquesta sentència ¿potser voldrien que sense proves se'ls condemnés igualment perquè en aquella mobilització van passar fets inacceptables? O sigui, que paguessin ells com a caps de turc simplement perquè suposadament van participar en una mobilització que desaprovem? Convindreu amb mi que, per molt en contra que s'estigui d'aquell “assetjament” al Parlament, no es pot voler passar per sobre d'una investigació que ha durant tres anys, no? I això deixa a l'aire que la policia va detenir persones indiscriminadament i sense fonament, cosa que és molt greu contra les persones que han patit aquest dit acusador que ara es demostra infundat.

Dit això, ara anem al fons de la qüestió. Què va passar? Perquè, de tant repetir que hi va haver gran violència, al final la majoria de la gent s'ha quedat amb la idea que va ser així, però és fals. Només diré que, mentre era allí, una familiar em va trucar exclamada del que “estàvem fent allí” i, davant la meva sorpresa, em va explicar que els mitjans de comunicació n'anaven plens i que allí s'estava atacant els diputats i assetjant el Parlament, és a dir, una mena de nou 23F... El tsunami mediàtic era tan gran, que aquesta familiar no em creia quan li negava que això estigués passant, i no em creia malgrat jo era allí interessat en filmar tot el que pogués succeir i malgrat aquesta persona té absoluta confiança en el meu criteri i honestedat. Al arribar a casa vaig veure els representants polítics de tots els partits (ICV inclosa) estripant-se les vestidures i tots els mitjans, més o menys corretja de transmissió de les diferents forces polítiques, també carregant. L'endemà, tots els diaris obrien a portada completa amb el titular “Indignant” en referència a la “il·legítima” mobilització dels indignats davant del Parlament.

Però aquella concentració va ser absolutament normal. És més, massa normal i mancada de violència, atès el nom amb el que es denominava als manifestants, que suposadament estaven "indignats" en contra d'un sistema poc democràtic que funciona en pro dels interessos econòmics d'unes elits.

Repassem la història telegràficament: Manifestació del 15 de maig per una democràcia real. Acampada a Puerta del Sol, Madrid. Desallotjament forçós. Acampada a Plaça Catalunya en solidaritat. A una setmana de les eleccions municipals es munten acampades a diverses ciutats que catalitzen el descontentament popular. Els mitjans prenen amb simpatia el moviment davant la demanda de la Junta Electoral Central i del Govern del PP de desocupar les places. El veuen com un desafiament ciutadà original, en resposta a la crisis i que el PP desaprovava. Arriben les eleccions i paradoxalment PP i CiU treuen boníssims resultats. L'alta abstenció de l'electorat d'esquerres fa que el partit “socialista” es desplomi i deixi uns “magnífics” resultats a la dreta. Les acampades continuen, però segons l'Ajuntament i la Generalitat el circ s'ha acabat. Han estat útils fins aquí, però ja no els veuen amb tan bons ulls i els volen fer fora de la plaça. El 27M té lloc un intent de desallotjament per part dels Mossos. El teixit social generat en base a les setmanes de presència al carrer i el suport mediàtic rebut, fan que milers de persones rodegin els Mossos en solidaritat amb els acampats i s'aconsegueix aturar el desallotjament pacíficament. La violència dels Mossos deixa molt mal parat al conseller Felip Puig. L'acampada continua. Els indignats no són un moviment folclòric, denuncien la manca de democràcia i el segrest neoliberal existent, per tant, s'oposen a l'aprovació d'uns pressupostos que retallen la despesa social en pro de pagar deutes, rescatar bancs i continuar la festa. S'anuncia amb antelació una mobilització contra els pressupostos que es simbolitzarà rodejant el Parlament. Ningú creu que s'impedirà la retallada del pressupost, però almenys es vol fer públic i evident el frau.

Felip Puig dissenya una estratègia per revertir el suport popular al moviment, amagar les vergonyes del govern convergent i salvar el seu nom. No organitza l'entrada dels diputats de cap manera especial, simplement fa que els Mossos carreguin a les 7h del matí contra els concentrats per crear un corredor en una única porta. Amb l'ambient caldejat i els ànims encesos, Felip Puig preveu que qualsevol cosa pot ocórrer. L'entrada del president i 30 diputats més en helicòpter subratlla l'escenificació de la perillositat d'entrar per terra. Els altres 105 diputats entren com els dóna la gana. Alguns en furgonetes policials, altres en cotxes particulars, i fins i tot alguns, com Boada, Tura, Llop, López Tena entren caminant enmig dels manifestants indignats, com la Heidi passejant per un camp de tulipans... No se que hagués passat, per exemple a Ucraïna, però aquí els diputats van poder arribar al Parlament. Pel camí els van escridassar, insultar, i a algun el van empentant, escopir, ruixar amb spray o li van tirar l'interior d'un entrepà. Són coses una mica gamberres i desagradables, ens poden semblar malament o que nosaltres no ho faríem, però convindreu amb mi que no són molt greus. Repeteixo que no són molt greus. Als camps de futbol passen coses així, a les manifestacions els Mossos són escridassats i insultats, i els manifestants empentats i fins i tot colpejats o disparats amb bales de goma o foam. Però és clar, ells són senyories. Són una casta, i no poden tolerar que a ells es passi això.

Si realment no volien que els passés això, petites mostres d'hostilitat (perquè repeteixo que les mostres de veritable hostilitat violenta haguessin sigut alguna cosa més i algun diputat hagués acabat amb alguna cosa més que una bona empipamenta), el dispositiu hagués pogut ser molt diferent. Sabent que hi hauria milers d'indignats volent demostrar l'animadversió vers els pressupostos, es podria haver concentrat els diputats en un punt llunyà, haver-los muntat en un autocar i, amb la protecció dels Mossos que haurien tancat el Parc de la Ciutadella, haurien entrat l'autocar fins al Parlament amb tota tranquil·litat. Us n'adoneu! El dispositiu policial no era tan difícil! Crec que opositaré per a Conseller d'Interior o Cap dels Mossos perquè tinc les coses clares i un talent natural per al càrrec... D'aquesta manera, els diputats haurien fet la seva feina i aprovat les retallades (contraries al que van dir en campanya electoral) i els manifestants haurien fet també la seva feina i mostrat el seu rebuig al veritable setge a la democràcia que es perpetrava dins del Parlament.

Però Puig necessitava que alguna cosa passés. I es va crear una manipulació mediàtica de llibre. Després les televisions tenien dificultats per mostrar imatges violentes perquè gairebé no n'hi havia hagut (molt menys que en la majoria de manifestacions!), en canvi el que tenien era només declaracions i més declaracions condemnatòries però eren pura opinió interessada o intoxicada pel tsunami mediàtic. Una i una altra vegada passaven les mateixes imatges: uns diputats escridassats i una persona tirant una ampolla d'aigua (!) a una furgoneta blindada dels Mossos... Llavors va venir tot allò de les línies vermelles que deia el President, i tots els partits (ICV inclosa) van tancar files corporativament. Es va parlar de nazisme, de cop d'estat, de kale borroka, de guerrilla urbana, i es van fer denuncies per atemptat a les institucions de l'Estat (de les que es van desmarcar ICV i alguns membres del PSC). Es va fer tan rebombori que ara estan obligats a ratificar les acusacions i tancar-se sobre la versió venuda perquè, desdir-se ara, seria percebut pel públic com un gran engany i no es pot desmuntar la credibilitat dels mitjans de comunicació i l'establishment polític.

Si us plau, deixeu de fer el ridícul!


(Carta 349) 


Publicat com a mínim a: Diari de Terrassa, El Far del Baix Llobregat i L'Hospitalet, L'independent de Gràcia, Rebelion.org, El Periódico del Raval.

DIETARI ELECTORAL

Abans, a molts els semblava que les eleccions eren el més apassionant que podia passar en anys... ara és tot el contrari, succeixen tantes coses en aquest país que les eleccions, i més encara les europees, són més aviat el menys emocionant. Però hi són i ens interpel·len d'una manera o una altra. 

Per exemple, tornem a veure l'enèssima campanya del PSC intentant atreure vots amb l'argument de la por a la dreta. Quants anys porten fent el mateix eslògan? Què ve la dreta!, Aturem la dreta!, Aturem Aznar!, Aturem Rajoy!. És un partit d'“esquerres” sense propostes d'esquerres, que no il·lusiona, que va néixer (a l'ampara d'Alemanya i EEUU) per impedir que la veritable esquerra tingués opcions de poder, i que treu partit del bipartidisme intentant fer valer que són un mal menor davant la dreta franquista.

Per sort, van sorgint opcions d'esquerres autèntiques. La gent d'esquerres ens quedàvem desquadrats al visitar l'Amèrica Llatina amb el nostre quadre fòbic anti-eleccions. El nostre pessimisme s'admirava de

veure opcions veritablement d'esquerres que havien arribat al govern i organitzaven la societat de maneres més il·lusionants. I també ho volíem viure, encara que al principi dèiem que, a Europa, era impossible. Però no ho és...

Per això molts no entenem perquè les CUP no s'ha presentat a les europees. Igual com el 2009 vaig pensar que C's cometia un error no presentant-s'hi (tot i que no m'importava, és clar), doncs ara penso que és un error que la CUP no s'hagi presentat (i aquest sí que m'importa). Tenen els seus motius, és clar. Però, per una banda, no “estan presents" en tot el doll d'informació, debats, tertúlies, etc... que es mou en els mitjans de comunicació i que els permetria fer-se conèixer més per a la gent que encara no els coneix prou. I per altra banda han deixat una mica desemparats els votants independentistes i d'esquerra radical. Hi ha algunes altres opcions interessants, tot i que no plenament satisfactòries... En tot cas, tot porta el seu procés i segur que la CUP no deixarà escapar la propera contesa.

També, hem escoltat unes declaracions impressionants de Cañete que encara té la barra de dir que no s'esperava que creessin tant rebombori. ¿Serà perquè donava per fet que el patriarcat és hegemònic i no s'ha adonat que està sent àmpliament qüestionat? No només és que les dones també voten (i els homes feministes) i que per tant aquests comentaris el poden perjudicar, com s'ha dit, sinó que és totalment inadmissible que un polític mostri aquesta manera de pensar. ¿Us imagineu que hagués passat si Cañete hagués dit el mateix però aplicat a una persona amb un altre color de pell deixant caure que tenen menys intel·ligència que els blancs? S'hauria muntat el sant cristo gros! En canvi, l'incident ha quedat com un comentari una mica inadequat, però si demana disculpes, no passa res...

En tot cas, tampoc el contrincant bipartidista demostra molta més sensibilitat: En aquest vídeo encobert del PSC surten dues dones enfadades, però reforçant tots els estereotips: parlen frívolament de política mentre es maquillen, la seva més gran reflexió és que les entabanen i que no els donen el que els prometen, i això no pot ser, elles estan disposades a rebre, però no a no rebre. Trist concepte de la política. Suggereix que és millor que votin a altres homes, menys als del PP. I a sobre diuen “que li donin al PP!” que no és correcte, en comptes d'atrevir-se a dir “que el bombin al PP!” com seria correcte en català, segurament per por a que Fernández Díaz els tanqui a la presó al costat dels del twitter.

 

I per últim, però no menys important, una broma i una convidada. Si està costant tant que aquesta “democràcia” espanyola ens permeti fer “un” referèndum, què esperàvem en convocar un “multi” referèndum? I és que no sorprèn que la Junta Electoral Central intenti prohibir que es celebri el multireferèndum el dia de les eleccions. Ja va intentar, el 2000, prohibir la Consulta per l'Abolició del Deute Extern que vam organitzar coincidint amb les eleccions generals. Però vam desobeir, la vam

fer i va participar-hi un milió de persones a tot l'Estat (mig milió a Catalunya). Per cert, que molta gent d'esquerres deia “aquesta vegada no votaré a les eleccions perquè em sento molt més identificat amb la Consulta i votaré només en ella”, i després Aznar va treure majoria absoluta... Vam tenir-hi algo a veure? Espero no acabar condemnat a l'infern per dolent... 

I ara la convidada: si precisament, per a la majoria, el procés independentista engresca, no per canviar la bandera espanyola per una de catalana, sinó per canviar moltes coses que són impossibles o molt lentes en l'Estat espanyol fill de la dictadura i la transició, llavors precisament volem decidir moltes coses. I per això farem bé d'apuntar que volem organitzar referèndums i altres mecanismes de deliberació col·lectiva per tirar endavant el procés constituent que serà necessari. Per això, organitza una taula o vota en el multireferèndum!

(carta 347) 

Publicat com a mínim a: El Far del Baix Llobregat.
 

20.000 EUROS PER UN CAFÈ AMB LLET

Aquestes últimes setmanes, alguns amics meus han viscut directament la injustícia de la retallada sanitària en un país amb riquesa suficient per permetre's un sistema sanitari millor. Una amiga va ser ingressada d'urgències i va comprovar com la falta de personal provocava un alentiment inacceptable a urgències, on et pots jugar la vida. I de fet, un amic m'ha explicat que, fa una setmana, un familiar seu de 40 anys va morir d'un atac de cor en no poder ser atès a temps al CAP de Breda ni a cap altre de La Selva, que tanquen durant la nit per estalviar! Pots veure, les declaracions d'Artur Mas, prèvies a l'incident, justificant el tancament del CAP de Breda perquè no hi ha moltes visites. A més que mentia al Parlament, tal com demostren les dades oficials que l'Assemblea de Breda ha penjat al seu web, la persona que va morir tenia tant dret a ser atesa com els que viuen en grans ciutats. La despesa en sanitat no és un luxe, és una qüestió de país. Cal buscar recursos on sigui (impost de successions, impost de patrimoni, impostos al capital, impost d'IRPF, combat del frau fiscal, retallada de luxes, de protocols i d'ajudes als bancs,...) per garantir el que volem com a país, però és que, a més, el mateix sistema sanitari disposaria de recursos suficients si no dilapidés part de l'erari públic en concerts hospitalaris que gasten molt més que els centres públics! Els companys de la revista Cafèambllet van difondre un vídeo molt interessant "El major robatori de la història de Catalunya" on explicaven el procés seguit per intentar conèixer la destinació concreta de partides pressupostàries sospitoses d'hospitals privats que reben diners públics, i com els havia estat d'impossible aconseguir-ho. Ara, Josep Maria Via, un assessor d'Artur Mas, els demanda 20.000 euros pel seu honor. Si no hagués estat per la valuosa recerca de la revista Cafèambllet, que ha derivat finalment en investigacions judicials, hauríem seguit malgastant els diners públics en els casos de Blanes i Calella. Parafrasejant al Che Guevara: Cal fer un, dos, tres cafès amb llet!

(Carta 318)

Publicat com a mínim a: L'Independent de Barberà (publicat com a article), La Marina, Rebelion.org, Revista Eccus, Línia Vallès, Diari de Girona.

L’EXEMPLE D'ARGENTINA

1) No ha estat un robatori, sinó una expropiació amb indemnitzacions legalment establertes. La motivació no ha estat la cobdícia sinó preservar la sobirania sobre els hidrocarburs que s'extreuen del seu subsòl.

2) Repsol no és espanyola, sinó una empresa privada que en un 42% pertany a fons d'inversions que no tenen seu a Espanya i en un 9,5% a l'empresa mexicana Pemex. I tampoc contribueix tant al país perquè només declara a Espanya el 25% dels seus beneficis mundials.

3) És la segona empresa espanyola amb més presència en paradisos fiscals (12 filials a les Illes Caiman i una a Libèria).

4) El govern espanyol afirma que la decisió "perjudica a millones de pequeños inversores", però ningú es creu que aquests els preocupin tant, sinó més aviat els grans inversors.

5) Mai una iniciativa privada destinada al lucre hauria d’estar per sobre del dret dels pobles a viure dignament i, a més, cal tenir en compte que l'empresa gaudia dels beneficis mentre que el país es quedava amb la contaminació derivada de l'extracció.

6) Entre 2003 i 2011 la demanda de petroli i gas a l’Argentina havia pujat un 38% i 25%, mentre que la producció de petroli havia caigut un 12% i la de gas només havia augmentat un 2,3%. Això ha fet que l’Argentina, essent un país productor de cru, hagi hagut d'importar-ne.

7) La petroliera afirma que l'expropiació "viola els més fonamentals principis de seguretat jurídica i de confiança de la comunitat inversora internacional", és a dir, li preocupa la justícia pel que fa a les empreses estrangeres, però no li va importar que el govern de Carlos Menem hagués fet que l'Argentina assumís el deute de YPF abans de privatitzar-la, i que la malvengués a Repsol, en un procés ple d'irregularitats, a un preu molt per sota del real, enmig d'una estratègia d'Aznar de pressionar els països que tenien deute extern amb Espanya per afavorir l'expansió de les multinacionals espanyoles.

8) Argentina considera que controlar els hidrocarburs és estratègic i els beneficis que n’obtindrà revertiran, tal com ja està fent, en inversió social i productiva.

9) Es diu que l'Argentina quedarà aïllada econòmicament, però és justament a l'inrevés: El control d’Argentina sobre el seu petroli, farà que sigui econòmicament més sòlida i solvent, i això generarà interès en els agents econòmics. Sí que podrien donar-se represàlies amb motivació política per part de governs i institucions neoliberals que desitgen un escenari econòmic entregat a les grans empreses, però l’Argentina és actualment independent de l’FMI i compta amb complicitats continentals suficients per superar còmodament les protestes que sorgeixin.

10) Però per sobre de tot, el govern de Cristina Fernàndez mostra que és possible la sobirania, és a dir, prioritzar les necessitats dels argentins enfront dels desitjos de grans poders econòmics aliens. Això, lluny de perjudicar-los, els permetrà construir una societat més justa i pròspera, mentre que a Europa ignorem les necessitats de la població per intentar "donar confiança als mercats", una política que frenarà l’economia i alentirà la sortida de la crisis. I si no, temps al temps... La història ens mostrarà clarament el resultat de cada opció.

(Carta 316)

Publicat com a mínim a: Línia Badalona, Periódico Diagonal, El Punt Avui (carta destacada), Revista Eccus, La Opinión de Málaga, El Periódico d'El Raval.

EL CATALANISME EN LA NOVA FASE

Aconseguir una gran manifestació és producte de sentiment i rauxa, però l’organització acurada de les consultes sobiranistes és producte de sentiment i seny. I entre el seny i la rauxa, començo a pensar que sí veuré en vida la creació d'un estat català dins de l'UE. Perquè no m'esperava escoltar, com estic escoltant, que molts que deien ser catalans autonomistes passessin a reivindicar-se desacomplexadament com a independentistes. I considero que és molt important que siguem conscients que hi ha dos aspectes que estan beneficiant molt al nou catalanisme no submís: la llengua i les consultes. I les dues per un mateix motiu: el catalanisme està esdevenint una identitat que incorpora dinàmicament a totes les persones que estimen aquesta societat. La senyora Ángeles vinguda d’Extremadura i en Sidi vingut de Mauritània avui no parlen català perquè van arribar al nostre país fa 30 anys, quan el català era molt secundari. En canvi, la Mariela d'Argentina i en Rachid del Marroc estan aprenent el català perquè han arribat fa un parell d'anys. El català ara és "important" i els nous immigrants l'aprenen, el gaudeixen i se senten d'aquí i els sentim d'aquí també a través d'ell. Per altra banda, les consultes beuen, en part, del que vam treballar a la Consulta per l'Abolició del Deute Extern dels països empobrits del 2000, on vam estipular que els joves entre 16 i 18 anys i els immigrants podien votar-hi. I això està creant una manera molt oberta d'entendre la futura etapa. No estem demanant una Catalunya de catalans amb pedigrí, sinó que convidem a tothom a viure la identitat catalana sense renunciar a les altres identitats que cadascú tingui, perquè les identitats poden ser múltiples i complementàries. Les consultes podrien haver estat destinades als indígenes catalans, però no ho són, són consultes de totes i tots, i aquest enfocament tan integrador ens vacuna contra xovinismes i racismes. Ningú ha de sentir que un nou estat el privarà de mantenir llaços amb Marroc, Argentina o Espanya, simplement passarà que serem un territori que prendrà les seves pròpies decisions. I per a mi és molt important que aquest nou estat no es limiti a copiar els vells models europeus, sinó que aprofiti el fet d'haver-se creat al segle XXI. L'hem de construir democràtic en un sentit ampli, que fomenti l'alfabetització política, que begui de l'arrel anarquista en el sentit que el poder resideixi en el poble i que aquest s'organitzi en múltiples formes per participar fluidament desterrant la supremacia oligàrquica dels rics, que garanteixi la igualtat d'oportunitats, que respecti els drets humans, que no inverteixi en un exèrcit, i que superi el model d'estat del benestar assistencialista per esdevenir una societat del benestar amb un teixit social empoderat. L'objectiu no ha de ser tenir un estat, sinó que l'objectiu ha de ser que el nou estat permeti posar les bases per a una societat socialment justa a partir de la seva identitat rica i pluralment enriquida.

(Carta 266)

Publicat com a mínim a: L'independent de Barberà, Lo Banyut de l'Alt Urgell (publicat com a article).

FA 10 ANYS...

El 12 de març del 2000, paral·lelament a les eleccions generals, 20.000 persones de tot l'Estat (10.000 a Catalunya) van organitzar la Consulta Social per l’Abolició del Deute Extern. Aquest deute que els països empobrits paguen als països enriquits fa impossible que els primers puguin adoptar polítiques socials, perquè els roba recursos i perquè els obliga a adoptar models neoliberals. I no és caritat, sinó que aquests deutes financers estan sobradament retornats, però consten com a impagats pels abusius interessos. En tot cas, l’impagat és el col·losal deute històric de les metròpolis vers les ex-colònies, que actualment prossegueix, en forma de deutes socials i ecològics, amb l’expoliació que practiquen les transnacionals en aquests països. Llavors, a tot l’Estat, més d'1 milió de persones van pronunciar-se en un 96% a favor de l'abolició del deute extern. A Catalunya, la consulta va desbordar totes les expectatives i més de mig milió de persones van votar-hi en 212 municipis. Per primera vegada, ho van poder fer els joves de més de 16 anys i les persones nouvingudes, amb o sense papers. Us sona familiar això? Òbviament el poble, malgrat el banalitzin dient que només li interessa la crisi, acumula experiències i formes d'autoorganització, i les consultes independentistes han après de les del deute extern, incorporant així elements de rabiosa vanguàrdia política i social. Perquè no podrem caminar en un procés de globalització creixent sense apuntalar-nos a partir de la pròpia identitat -a Catalunya la catalana-, però al mateix temps, no servirà una identitat estàtica i impermeable. I no hi ha millor exemple concret d’una identitat catalana dinàmica i permeable que convidar tots els vinguts, els nouvinguts i els vellvinguts, a participar en les consultes que pregunten com vol ser el nostre país, cosa que expressa que els considerem com a part del nostre poble i els convidem a contribuir al desenvolupament de la identitat catalana d'avui i de demà per a totes i tots. Així és com el poble organitzat i madur acull els nouvinguts, que contrasta amb propostes com la de l'empadronament de Vic, indignes democràticament, i que deixen en evidència uns partits majoritaris als que només els interessa acaparar el poder i, per fer-ho, no dubten a explotar les reaccions més fòbiques i excloents d'una part de la societat que precisament és víctima de la desorganització i despolitització a la que han estat conduïts intencionadament per l'oligàrquia econòmica i política.

(Carta 253)

Publicat com a mínim a: Diari La Marina.

TRIOMF DE LA SOCIETAT CIVIL

Dimarts passat vaig declarar als Jutjats de Madrid juntament amb 59 companyes i companys. El 2000 havíem organitzat, sense diners i amb l'esforç de 20.000 activistes, un referèndum popular contra el deute extern que va aconseguir més d'un milió de vots a tot l'Estat (una autèntica fita històrica de la societat civil!). El 96% dels votants van demanar l'abolició del deute extern que permet a l'Estat espanyol ingressar dels països empobrits un 0,8% del PIB espanyol, mentre que l'ajuda al desenvolupament ronda el 0,3%, lluny del 0,7% exigit des de 1971 a l'ONU. I és immoral que un país com el nostre tingui una balança favorable en la seva relació amb els països que han estat víctimes del colonialisme passat i del neocolonialisme actual de les voraces multinacionals espanyoles sense escrúpols. Tot plegat demana una reflexió en profunditat de les estructures i dinàmiques internacionals. Però com que el govern del PP llavors (i el del PSOE en l'actualitat) no escoltaven aquesta corrent d'opinió molt estesa a la societat espanyola, vam manifestar-nos acabant amb una asseguda pacífica a les escales del Congrés dels Diputats que va ser reprimida amb injustificada violència extrema per part de la Policia Nacional (http://www.youtube.com/watch?v=cVIe1CDrbLU). 8 anys després es jutja a 5 policies i, com a precedent inèdit, a dos d'ells -oficials de policia- se'ls acusa per haver ordenat la càrrega. Tot i que possiblement seran absolts de la condemna (65 anys de presó per al cap més alt), l'acusació és molt important perquè mai s'havien qüestionat les ordres, només les maneres d'alguns antiavalots. Això disminueix la impunitat amb la que actuen els antiavalots, també a casa nostra els Mossos. Malauradament per a la democràcia del nostre país, els mitjans de comunicació han amagat la notícia a la ciutadania. Uns mitjans perquè responen als interessos del PP, que va tenir responsabilitat en aquells fets, i els altres mitjans perquè responen al PSOE que no vol qüestionar la policia que ara comanden ells. Tot plegat, un triomf de la societat civil, però un suspens per als mitjans de comunicació (tot i que encara estan a temps de fer-ho saber quan s'emeti el veredicte, informar-se a: http://www.quiendebeaquien.org ).

(Carta 229)

Publicat com a mínim a: 20 Minutos Barcelona, El Raval, El Punt, El País, La Bolsa, L'Eixida, El Triangle.

SUSPENS A LA COOPERACIÓ CATALANA

Enguany la cooperació oficial catalana amb els països del sud generarà deute extern. Això suposa un retrocés en la qualitat de l'ajuda catalana. El nou Pla de Cooperació de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament destinarà 14.360.000 euros a crèdits reemborsables, que suposaran un 21% de l'Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) de la Generalitat de Catalunya. És pertinent recordar que, l'any 2000 i coincidint en el dia de les eleccions generals, mig milió de catalans van votar en la Consulta Social per l'Abolició del Deute Extern que, de manera no volguda, va acabar convertint-se en un acte de desobediència civil massiva donat que la Junta Electoral Central l'havia prohibit en considerar que interferia les eleccions generals en curs. Del mig milió de votants (aviat està dit!) un 97% van rebutjar el deute extern i els crèdits FAD espanyols perquè entenien que contribuïen al subdesenvolupament del sud. Ara, el nou Pla de Cooperació de la Generalitat comptabilitza, per primera vegada, els crèdits retornables com AOD, creant una mena de "crèdits FAD catalans" en comptes d'apostar pel model de cooperació progressista que només contempla la donació dins de l'AOD. Donada la sensibilitat catalana en el tema, trobo que l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i la Conselleria d'Economia i Finances han estat poc ètics i democràtics. Si a més, comprovem la unilateralitat i el poc consens buscat per l'Agència amb la Federació Catalana d'ONGD i els moviments socials pel que fa a l'aprovació del Pla, el panorama no podria ser més decebedor. No era aquest el tripartit d'esquerres que ens van explicar.

(Carta 203)

Publicat com a mínim a: El Punt (destacat), Línia Sants-Les Corts, Presència, Setmanari Directa

DONAR I REBRE

El 1972 l’Estat espanyol va contraure el compromís de dedicar cada any el 0,7% del seu Producte Interior Brut (PIB) a l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) per als països empobrits. Durant aquests trenta-cinc anys mai ha passat del 0,3% i enguany seran 2.500 milions d’euros (0,27% del PIB). Per altra banda, des de 1986, l’Estat espanyol ha percebut més de 120.000 milions d’euros en fons de cohesió europeus i, en els últims anys, ha rebut 8.900 milions d’euros anuals (1% del PIB). La comparació parla per si sola. En contra del que ens diuen, els diferents governs espanyols no s’han significat per la seva solidaritat, mentre que sí que han exigit que els altres ho fossin amb ells. A més tinguem en compte que el 20% de l’AOD és deute extern cancel·lat (cosa necessària però que s’hauria de comptar a part perquè no són diners que arribin a aquest països). I pel que fa a la qualitat d’aquesta ajuda: només un 17% es dedica a serveis socials bàsics, i un 10% són crèdits (que augmenten el seu deute extern) que el país empobrit està obligat a gastar comprant productes espanyols, és a dir, és una estratègia per ajudar les empreses espanyoles a obrir mercats més que no pas un mecanisme de compensació. A pesar d’això, podem dir que el camí endegat per l’actual govern està en la bona línia, però fa falta encara massa qualitat i quantitat en l’ajuda (estem els cinquens per la cua dels vint-i-dos països més rics). I en relació a això: ¿Com pot ser que la redistribució de recursos a nivell mundial quedi en mans de la voluntat de cada país? ¿Us imagineu que cada estat europeu pagués el que li dictés la consciència? ¿O que cada ciutadà pagués els impostos que volgués en funció dels seus sentiments envers la comunitat? Els impostos són obligatoris sota pena de multa. Els fons de cohesió s’han decidit en comú però també han estat obligatoris. Cal considerar l’AOD no com una “ajuda” sinó com un “fons de cohesió mundial” i que els estats donin poder a l’ONU per recaptar impostos segons la riquesa de cada país i invertir-los amb criteris socials i amb vigilància per part de la societat civil.

(Carta 158)

Publicat com a mínim a: Canalsolidari.org, Malla.net, El Punt, El País, Diario Palentino, Deia, Setmanari Directa

LLEI DE REGULACIÓ DEL DEUTE EXTERN

S'està debatent la Llei de Regulació del Deute Extern dels països empobrits al Congrés de Diputats i pel que sembla ni PP ni PSOE estan facilitant que en pugui sortir la llei que necessitarien els països pobres. Per altra banda Zapatero ha endegat una proposta molt interessant anomenada Aliança de Civilitzacions en un moment que des d'EEUU es parla més aviat de Xoc de Civilitzacions. Però aquesta necessària Aliança no pot consistir només en bones voluntats i paraules boniques, sinó que ha d'implicar fets concrets que quedin a la vista de tots els països. Seria un gran pas assumir les responsabilitats històriques (i Espanya no en té poques) del colonialisme i l'expoliació. Hem de desarticular aquest mecanisme generador de pobresa i dependència que és el deute extern. Però ara mateix sembla difícil en el Congrés, i caldria fer un gir que impliqués responsabilitat social i grandesa humana, per això invoco el tarannà de Zapatero que ens va deixar gratament sorpresos en la retirada de tropes de l'Iraq, em sembla que és l'únic que pot fer obrir els ulls del govern a un problema que no ens afecta econòmicament de manera directa, però que sí que ens interpel·la moralment. Hauríem de saber estar a l'altura dels reptes que necessita el nostre món global i no seguir essent egocèntricament egoistes.

(Carta 120)

Publicada com a mínim: El Correo Digital

CANCEL·LACIÓ DEL DEUTE DE BOLIVIA

Bush i Blair han anunciat aquest divendres que cancel·laran el deute d'alguns països empobrits (llegeixo que gairebé tots africans, però també hi ha inclòs Bolívia, que actualment passa per una crisis política). Em sorprèn i estic a punt de tornar a confiar en aquests dos polítics després d'haver patit el fet que llancessin una de les invasions més il·legítimes de la història recent a Iraq. Però de sobte m'entra la desconfiança: Des que vam fer la Consulta per l'Abolició del Deute Extern (l'any 2000), en la que van votar més d'un milió d'espanyols a favor de la cancel·lació, he estat pendent del tema i he vist desenes d'anunciaments que el deute estava a punt de cancel·lar-se. Finalment, no ho cancel·len, tot i que les propostes (mirades en deteniment) només proposaven de cancel·lar quantitats irrissòries que no haguessin ajudat en gairebé res, i a més posant condicions draconianes als països que se n’han de beneficiar: Han d’aplicar plans d'ajustament estructural que signifiquen privatitzar empreses, reduir despeses socials, afavorir l'obertura de les seves economies a empreses estrangeres, etc... tot un seguit de mesures que deixen els països pitjor que no estaven. És en aquest coneixement del tema que m'aventuro a entendre perquè s'ha fet aquest anunci aquest divendres, quan ja l'han fet tantes vegades i encara està per complir. A Bolívia hi ha una revolta popular que demana d'aprofitar les riqueses del país per deixar de ser un dels països més pobres d'Amèrica Llatina. Hi ha una dita a Bolívia que diu "Unos tienen suerte y otros nacen en Bolívia". La proposta popular és que es nacionalitzi el gas, però això voldria dir expropiar el gas a les empreses (estrangeres totes, i fins i tot alguna d'espanyola) que estan explotant el gas aprofitant-se de contractes molt beneficiosos per a elles i molt desfavorables per a Bolívia. Potser Bush i Blair pensen en ajudar Bolívia, pot ser, però penso que pensen més en ajudar les seves empreses (BP anglesa per exemple), i d'aquesta manera llancen un senyal al futur govern bolivià: “oblideu-vos de nacionalitzar el gas, de fet hauríeu de fer el contrari (privatitzar tot el que poguéssiu) si voleu complir les condicions que portarien a una parcial cancel·lació del deute extern de Bolívia”. I és que el deute extern permet exercir molta pressió sobre els països endeutats. Crec que l'expansió d'empreses espanyoles per Amèrica Llatina durant el regnat Aznar està molt lligat a condicions favorables a Espanya degut al deute extern que ens devien. Era lògic que Aznar no ens fes gens de cas amb la Consulta.

(Carta 94)

Publicat com a mínim a: Estrella Digital, Granada Digital, El Punt 18-06-2005, El Correo Gallego 19-06-2005, El Norte de Castilla 19-06-2005, Diari Balears

DEUTE EXTERN I HUMILIACIÓ

Durant l'any 1999 i principis del 2000, deu mil activistes vam treballar a tot l'Estat espanyol perquè el 12 de març, antagònicament a les eleccions generals, es pogués celebrar la Consulta Social per a l'Abolició del Deute Extern que va recollir 1.057.000 vots amb un 97% a favor de la cancel·lació total del deute extern dels països empobrits. Després d'això, el govern del PP, amb majoria absoluta, va fustrar els anhels en relació a una altra manera d'enfocar la política exterior. Els activistes que van fer possible el que es pot considerar la primera mobilització, a l'Estat, per una globalització diferent, van continuar treballant i coordinant-se amb més persones, de manera que tres anys més tard i amb l'amenaça d'una agressió a l'Iraq, hem estat ajudant a organitzar les movilitzacions contra la guerra. Després de veure com el "nostre" govern recolzava aquesta agressió en contra del sentir general de la població que diuen representar, ens hem sentit profundament humiliats al veure que, ara sí, el govern espanyol planteja fer el que llavors negava. A canvi que Nicaragua, El Salvador, Honduras i la República Dominicana enviïn 1144 soldats a l'Iraq, para justificar que l'ocupació és multinacional, el govern espanyol planeja ara cancel·lar entre 180 i 240 milions d'euros de deute extern, revelant la vertadera utilitat del deute extern: et permet tenir una posició de poder sobre els països que et deuen. Nosaltres que volíem cancel·lar deute per tal que no fos una llosa al desenvolupament d'aquests pobles, ara veiem com la cancel·lació del deute serveix per a la impunitat de la il·legitima ocupació d'uns EEUU governats de la manera més imperialista possible. Però podem assegurar que la nostra humiliació no quedarà impune i que treballarem fins que desallotgem aquest govern antidemocràtic.

(Carta 40)

ANIVERSARI CONSULTA DEUTE EXTERN

Fa un any que es va realitzar la Consulta Social per l'Abolició del Deute Extern. La Consulta va demostrar que una gran majoria de la població està a favor d'implementar polítiques concretes per reequilibrar una insostenible i inhumana desigualtat nord-sud. Malgrat les prohibicions per part del Govern, la Consulta es va dur a terme a més de 500 municipis de l'Estat espanyol, amb 20.000 voluntaris i recollint 1.087.000 vots, dels quals el 97% eren a favor de cancel·lar el 100% del deute extern i d'aplicar mecanismes que garantissin que els diners alliberats es dediquessin al desenvolupament de la poblacions més empobrides dels països del sud.

Com que en els propers quatre anys, el Govern només preveu cancel·lar un 1% anual (menys que els interessos del deute!), el diumenge 18 de març celebrarem l'aniversari de la Consulta d'una forma curiosa. A partir de les 12h, farem una festa molt simbòlica i teatral a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. Entre d'altres coses, al centre de la plaça hi posarem una urna de votació de dimensions gegantines, per tal que aquesta vegada el Govern la vegi bé, i a dins hi anirem abocant les 45.000 postals signades, que s'han recollit als municipis catalans que van realitzar la Consulta. Aquestes postals li exigeixen al Govern que no defugi la responsabilitat que li recau pel fet de ser el govern d'un país suposadament democràtic. Vine i signa la teva postal!

(Carta 16)

ELS BANCS I EL DEUTE EXTERN

Fa poc va sortir la notícia que els cincs grans grups financers de l’Estat espanyol havien tingut un benefici de més d’un bilió de pessetes durant l’últim any. Per una altra banda, sabem que la majoria de la humanitat viu en la pobresa, i que el deute extern, que tenen aquests països amb governs i bancs d’occident, s’endu els pocs recursos que disposen cap al Nord. Encara que els països empobrits ja han pagat molts interessos, avui dia encara deuen 1,8 bilions de pessetes al Govern espanyol i 2 bilions als bancs espanyols. S’ha de tenir en compte que gran part dels beneficis d’aquests bancs els obtenen en les seves operacions en aquestes societats empobrides d’Amèrica Llatina, i a més han aconseguit desgravacions fiscals de fins al 30%, considerant els retardaments del pagament del deute com a pèrdues, tot i que en segueixen reclamant la totalitat. Vist tot això, creiem que és qüestió de justícia i de corresponsabilitat que els bancs cancel·lin el deute privat que tenen amb ells els països del Tercer Món o, el que és el mateix, que se’ls gravi amb impostos encara més forts per poder cancel·lar el deute públic. Queda clar que si els beneficis dels bancs fossin la meitat, no estarien deixant de ser molt rentables.

(Carta 15)

LES CAUSES DE LA IMMIGRACIÓ

Últimament es parla molt de la immigració, que en principi és una riquesa cultural per a la societat que la rep. Però se'n parla com si fos un problema. El motiu és que es percep que no només venen els que volen conèixer el nostre país, sinó que també venen els que estan desesperats i fugen d'uns països en els que no hi ha possibilitats. Com que tots sabem que la desigualtats econòmiques, d'ença de la colonització, han anat conformant un Nord ric i un Sud expoliat, ens adonem que són milions les persones que potencialment poden tractar de venir cap aquí i aixo ens espanta.

Ara que el Govern imposa una Llei d'Estrangeria que vol tancar les fronteres, es important de recordar que, els problemes que no se solucionen, acaben reapareixent amb més força. El 1971, l'ONU va recomanar que els països desenvolupats destinessin anualment el 0,7% del seu PIB per desenvolupar el Tercer Món. La situació, després de 20 anys, seria molt diferent, però en general no s'ha fet, i l'Estat espanyol tampoc (el Pla Director de Cooperació preveu només un 0,25%). Paral·lelament, s'ha identificat el deute extern com un mecanisme d'espoli del Sud, i l'any passat es va fer una Consulta en la que es van manifestar més d'un milió de persones a favor de l'abolició total del deute extern dels països empobrits. Però en general no s'ha fet, i a l'Estat espanyol tampoc (el Pla Director de Cooperació preveu una cancel·lació del 4% del total!).

Si no hem estat conscients i consecuents abans, ara potser hauríem de ser més solidaris amb els que arriben i començar a reaccionar amb visió a llarg termini.

(Carta 14)

SEATTLE, PRAGA. PORTO ALEGRE

Porto Alegre (Brasil) ha enviat un signe d'esperança. S'hi ha celebrat el Fòrum Social Mundial, on s'han reunit més de 10.000 persones de moviments socials de més de 120 països.

Si Seattle, Washington i Praga van ser les protestes contra la globalització neoliberal, Porto Alegre ha estat una reunió de treball per a treballar propostes. Durant les manifestacions antiglobalització (seria més exacte dir "antiglobalització neoliberal") es va tractar de desprestigiar el moviment argumentant que érem moviments antisistema sense propostes alternatives a la globalització del capital.

El Fòrum Social Mundial demostra que els moviments socials estan bastint alternatives. L'actual percepció crítica de la globalització ha estat fruit de les protestes, i no haurem d'esperar gaire per començar a veure els fruits de les propostes d'aquesta gran aliança antineoliberal i per la dignitat. Una de les necessitats consensuades, a nivell mundial, és la inajornable abolició total del deute extern dels països empobrits.

Pensem que aquells mitjans de comunicació que, a Praga, concloien que el moviment antiglobalització no tenia una alternativa al neoliberalisme, ara haurien d'aprofitar el Fòrum per explicar que no era veritat. Igualment com van fer amb Praga, haurien hagut de treure el Fòrum a les portades i donar-li un seguiment diari i extens, però llastimosament no ha estat així. Una notícia perduda enmig de les altres i a córrer. Però tampoc per les protestes de Praga es van lluir gaire més. La notícia no va ser la protesta pacífica de molts mils de persones amb una crítica profunda i urgent a l'actual curs de la història, sinó la violència que hi va haver per part d'algunes desenes de persones. El Fòrum ha estat molt més espectacular i transcendental que Praga però, com que no hi ha hagut violència, els mitjans de comunicació han arribat a la conclusió que no era prou interessant i que no mereixia la pena dedicar-li gaire espai.

(Carta 13)

EL DEUTE EXTERN DE EL SALVADOR

El Salvador porta molts anys pagant els interessos del seu deute extern. De cada quatre dòlars que el Govern disposa per a sanitat i educació, en perd un en pagament del deute extern. Quan ha arribat el terratrèmol, el país no ha disposat d'una societat gaire robusta ni estructurada per a resistir-lo.

Després de la Consulta del deute extern, realitzada el març del 2000, i que va recollir més d'un milió de vots per l'abolició total del deute extern de tots els països empobrits, no entenem que el Govern no cancel·li immediatament la part del deute que l'Estat espanyol pot cancel·lar unilateralment, que són 1.300 milions de pessetes. Diran que són molts diners, però és l'equivalent al que l'Exèrcit espanyol gasta en només sis hores!

Així mateix, l'Estat espanyol s'ha d'adreçar urgentment al Club de Paris (coordinació de governs acreedors) per demanar l'acord que li permeti de anul·lar els altres 6.000 milions de pessetes de deute comercial amb El Salvador, liderant una posició que animi a fer el mateix a altres països. També és fonamental dirigir-se amb igual objectiu al Club de Londres (coordinació de bancs privats acreedors).

De fet, el terratrèmol ha estat a El Salvador, però l'huracà Mitch va colpejar sobretot Hondures i Nicaragua. Entenem que un intent seriós de reduir la vulnerabilitat de tot Centreamèrica ha d'incloure la cancel·lació total del deute de El Salvador, Nicaragua, Hondures i Guatemala; amb els mecanismes adequats, que n'hi ha, per garantir que els diners alliberats es destini a desenvolupament social.

(Carta 11)

L'HURACÀ MITCH A MADRID

Els pròxims dies s'havien de reunir a Madrid representants dels països que més diners van donar per la reconstrucció de Centreamèrica a arrel de l'huracà Mitch, amb els representants dels països afectats. De la catàstrofe ja fa més de 2 anys. És la tercera vegada que aquests es reuneixen en el que s'anomena el Grup Consultiu per a la Reconstrucció de Centromèrica del BID (Banc Interamericà per al Desenvolupament). La segona vegada va ser a Estocolm l'any 99. Els acords llavors presos van ser molt positius: reduir la vulnerabilitat de la zona; promoure la democràcia; ajudar en funció dels afectats (sembla lògic); reduir el deute extern; acabar amb les desigualtats històriques; i finalment impulsar el respecte als drets humans.

Tot ha quedat en res. El cas és que la agenda de Madrid no només no recalca el que falta (que és pràcticament tot), sinó que a més presenta una agenda basada únicament en termes de competitivitat, inversions de multinacionals, obertura de mercats i beneficis econòmics en general: per a les empreses occidentals, per descomptat.

Resulta simptomàtic que aquesta cimera es promogui des del ministeri d'economia i no des del d'assumptes exteriors. Resulta significatiu que es promogui la liberalització dels sectors estratègics d'aquests països i es coli com a ajuda per al desenvolupament, quan després venen les grans empreses espanyoles i es quedan amb aquests sectors: Unión Fenosa es va quedar amb la companyia elèctrica de Nicaragua; BBVA, BSCH i Telefònica controlen part del negoci de pensions i comunicacions llatinoamericanes. Sense ànim de fer demagògia, els ciutadans de l'Estat espanyol no veiem d'aquest diners ni una pesseta: personalment no vull ni un centau d'aquest abús, però hi ha qui en treu molt profit, moltíssim, de la desgracia d'altri.

(Carta 10)