CIUTAT MORTA?

M'ha passat una cosa curiosa amb el documental Ciutat Morta. El mateix diumenge 17 de gener que el van projectar pel Canal 33 vaig marxar de bon matí fora d'Europa (a un país on encara es respecten menys els drets ciutadans, però on també, com aquí, hi ha persones lluitadores per una societat millor) i vaig tenir poca connexió a internet durant tota la setmana, de manera que m'he assabentat a posteriori de la immensa repercussió de l'emissió i es feia difícil de creure de tan gran que s'havia fet la bola...

Conec bé el cas del 4F perquè, entre altres coses, aquell 2006 estava editant el documental Barcelona 2006: L'any del civisme que analitza els efectes de l'ordenança del civisme impulsada per l'Ajuntament. L'ordenança partia del supòsit que hi havia un excés d'incivisme i apostava per una ciutat higienitzada i al servei de la Marca Barcelona.

A través de les activitats que la llei perseguia, assenyalava certs col·lectius vulnerables provocant-los encara més estigmatització (pobres, indigents, immigrants, prostitutes, joves, infants, venedors ambulants...) com a enemics dels ciutadans respectables i també perseguia l'ús reivindicatiu de l'espai públic (permisos de manifestació o de posar paradetes informatives, pancartes als balcons, espais de publicitat municipal, pintades, etc...). És a dir, separava els ciutadans entre bons i dolents. I finalment la llei emparava la policia per actuar arbitràriament davant d'una gran quantitat d'activitats que constituïen la gràcia de la ciutat: la vida al carrer. Prohibia tantes coses que era inaplicable, però permetia un ús selectiu segons ho creguessin convenient. Va ser en aquest brou que es van donar els casos del 4F, dels tres de Gràcia, i de tants d'altres. 

Els casos de tortura i abús policial no són esporàdics i minoritaris, ni tampoc són constants i atribuïbles a la totalitat dels agents, però sí que succeeixen en gran mesura i compten amb la cobertura, protecció i tancament de files de l'Administració i dels cossos de seguretat enfront de la ciutadania, sobretot aquella que reivindica, fiscalitza i qüestiona les autoritats. És una concepció de policia impune que té arrels en el franquisme i que no es pot criticar perquè és impermeable i la seva denuncia portarà sempre a l'arxivament de les causes i a una frustració i desamparament del ciutadà. És molt paradigmàtic comprovar com, els cossos policials i els seus caps polítics, sistemàticament desvien i desacrediten les crítiques de mala praxis enlloc d'investigar-les fins al final per tractar de dignificar els cossos policials. 

L'emissió per TVC del documental ha estat una gran excepció deguda a una sèrie de coincidències que li han permès ficar-se per una escletxa: 1) és un molt bon treball col·lectiu que relata uns fets molt punyents i que està molt ben travat narrativament, 2) ha guanyat festivals prestigiosos degut a la seva qualitat i segurament també s'ha vist beneficiat de cert "interès" pel que passa a Catalunya amb un procés independentista en curs, que ha fet aflorar casos catalans de corrupció i actuacions irregulars dels cossos policials, 3) ha sorgit en un clima post-15M que qüestiona els pilars que aguanten la societat, 4) amb un ús activista intensiu de les xarxes socials, 5) amb una força com la CUP que, degut a tot aquest magma, ha aconseguit representació parlamentària i que va possibilitar l'interpel·lació de David Fernàndez al director de TVC. 

Tot plegat va aconseguir el que semblava impossible: que el documental s'emetés per TVC. És una fita que hem de celebrar des de l'activisme i des de l'activisme audiovisual, però no sabem si esdevindrà un precedent per tal que altres documentals semblants puguin seguir el seu camí o si serà un precedent en el sentit de fer impossible aquest tipus d'emissions. 

Una de les queixes que sento envers el documental és que només ha investigat les irregularitats envers els detinguts i no qui és el culpable d'haver deixat invàlid al policia. Però és que un documental d'autor no és un reportatge periodístic que pretén acostar-se a l'objectivitat. Un documental té uns autors i aquests han enfocat el tema que els ha semblat més interessant i de la manera que han trobat més convenient, i sobre aquesta decisió és innecessari opinar: Qui vulgui enfocar altres coses, haurà de fer un altre documental. 

De fet, molts tertulians no només critiquen el documental sinó que directament desaproven que TVC hagi emès un documental tan interpel·lador, o tan "tendenciós" segons ells. Però és que això obre un altre debat: quin accés hauria de tenir la ciutadania en l'elecció de continguts dels mitjans de comunicació? Això donaria per a un altre article sobre aquesta gran mancança democràtica que té la nostra societat. 

Tornant a Ciutat Morta, ha semblat, per un moment, que aconseguiria reobrir el cas i aconseguir que es fes justícia i reparació amb les persones que van ser injustament acusades, i moltes veus de l'establishment han apuntat en aquest sentit, però innexorablement sembla que ara intenten tancar la finestra d'oportunitat tot dient que el cas ja va ser jutjat correctament en el seu dia, quan avui se sap clarament que els policies que van testimoniar han demostrat ser molt poc creïbles i la jutgessa va tenir una actuació molt qüestionable. 

Al final, ens correspon a tots plegats dir si s'ha de fer justícia i reparació o no, i aquest 4 de febrer moltes sortirem, a les 19h de la Plaça Universitat de Barcelona, en manifestació per denunciar el cas 4F i la resta de muntatges policials, polítics i judicials. Perquè aquesta ciutat encara és viva, i viva la volem.

(Carta 535)

Publicat com a mínim a: El Periódico de Catalunya, Diagonal, El Far del Baix Llobregat, El Periscopi, Rebelion. 

ÉS BO CRITICAR EL GOVERN DES DE L'ESQUERRA?

En un documental sobre l'ordenança del civisme de Barcelona que he realitzat, assenyalo articles d'aquesta llei que em semblen totalment erronis. En els debats posteriors al visionat del documental, molts votants de la coalició de govern a Barcelona i a Catalunya, davant la claredat amb la que queden retratades les prohibicions d'aquesta llei, m'han interpel·lat que si busco que surti elegida la dreta. Deixen de banda el debat sobre la llei, i traslladen la discussió al fet que, si critiquem el que fa l'Administració, ho aprofitaran les dretes, que no paren de criticar, per sumar descontentament envers el govern. Ja ho havia detectat en la política estatal, on la pressió constant i barroera del PP fa que es tanquin files al voltant del govern, malgrat haver impulsat polítiques fiscals i laborals clarament de dretes. I, per cert, que el PSOE vol copiar l'ordenança del civisme de Barcelona com a proposta estrella de cara a les eleccions municipals! És a dir, que davant de les polítiques de dretes que aplica l'"esquerra", cosa que trobo molt perniciosa i perversa, sembla que em suggereixin que no és adequat criticar, com si es tractés d'un "partit de futbol" on l'important és que guanyi el teu equip encara que no jugui bé. No comparteixo aquest plantejament perquè ni és el meu equip, ni em sembla que això beneficiï a la societat. Una cosa és el que acabarem fent el dia de la votació on, si decideixes votar, hauràs de fer-ho òbviament pel que et sembli que ho pot fer millor dins del que hi ha, i una altra cosa és que penso que, en el dia a dia, hem de mantenir la vigilància crítica davant del que fan per intentar evitar que caiguin en temptacions de control social o d'acontentar els poders econòmics en detriment del poble. És una mínima exigència democràtica mentre busquem maneres de fer veritablement més democràtic el nostre sistema, que deixa molt que desitjar.

(Carta 153)

Publicat com a mínim a: El Punt Diari, La Malla.net

CONTROL SOCIAL A BARCELONA

L'aniversari de l'aprovació de l'ordenança municipal del civisme es produeix amb l'alcaldable Jordi Hereu fent d'alcalde. A ulls de molts, no la majoria òbviament, el principal objectiu d'aquesta ordenança era controlar els carrers en una línia molt determinada: 1- Fer menys visible la pobresa (perquè és incòmoda en un model de Barcelona turística i fashion), 2- Posar traves a la realització de protestes públiques (per atenuar les molèsties de la denúncia social). En aquesta línia podem inscriure la inconcebible prohibició per part de Jordi Hereu de l'acampada testimonial de cinc hores que volien protagonitzar els Fills de Don Quixot vinguts de França i col·lectius amics de Barcelona. Més enllà del fet que la iniciativa vingués de fora i que agafés a contrapeu fins i tot els col·lectius barcelonins afins, més enllà de la possibilitat que a Barcelona s'atengui els indigents una mica millor que a Paris, o que les ONG que s'hi dediquen amb fons municipals se'n desmarquessin forçats per l'Ajuntament,... més enllà de tot això que va ser utilitzat per enterbolir l'assumpte... Per què no es podia fer un acte de protesta a la Plaça Sant Jaume? Deien seguir escrupolosament la llei que ells mateixos s'han fet. Trobo greu que no es pugui acampar a la ciutat ni per expressar una protesta, però, per què no s'ha de poder si els organitzadors la plantegen limitada en el temps i amb total respecte envers l'espai públic? Segurament perquè és una forma molt visible de protesta difícil de fer passar desapercebuda. I, fins i tot acceptant el marc legal vigent, l'Ajuntament està moralment obligat a aplicar la llei amb cintura (¿no permet aparcaments sobre les voreres de Diagonal quan hi ha partits del Barça?). Llavors per què va impedir una acampada d'unes hores? Penso que a l'Ajuntament ja li va bé de tenir lleis molt restrictives que no apliquen sempre, però que els dóna un marc legal per prohibir les protestes políticament incòmodes, i definitivament la denúncia de l'especulació urbanística i del preu de l'habitatge fa por a aquest Ajuntament.

(Carta 150)


Publicat com a mínim a: La Malla.net, El Triangle, Periòdic Anarquista "Antisistema", Canalsolidari.org

LA PRESÓ DEMOCRÀTICA

Ho posaré en un exemple. Suposant que pogués votar a les eleccions municipals de Barcelona i que decidís no abstenir-me, la meva opció electoral estaria ideològicament més pròxima a votar pel tripartit que governa la ciutat que per les altres formacions polítiques. Però l'ordenança del civisme, aprovada ara fa un any, no em va agradar gens perquè persegueix alguns grups socials perquè no agraden a la Barcelona burgesa pel fet de ser marginalitzats (indigents, prostitutes, immigrants, joves, venedors ambulants,...) i també intenta posar dificultats a l'expressió i difusió de les idees dels moviments socials que protesten amb manifestacions, que volen proposar alternatives,... Pel que fa a l'actualitat, tampoc m'ha agradat que s'enviés un centenar de robocops a desallotjar els pacífics ocupants del Centre Cultural La Makabra. Tanta fermesa defensant la propietat privada, fins i tot quan està en desús, i tan poca fermesa a combatre la manca de centres culturals i artístics, i no només dels gestionats per l'Ajuntament, sinó també dels gestionats pels propis joves i artistes. I tampoc m'agrada que, en la nova ordenança que regula l'us de les bicicletes a la ciutat, s'hi prohibeixi lligar-les al mobiliari urbà (arbres, baranes, fanals, etc...). És tan fàcil prohibir, sobretot si no es coneix el dia a dia del ciclista... Una bicicleta no es pot estacionar lligant-la a ella mateixa com fan les motos, de manera que ¿què farem els ciclistes si arribem a un lloc i no trobem cap aparcament oficial dels que ha instal·lat l'Ajuntament? És veritat que han augmentat, però no n'hi ha a tot arreu. Evidentment els ciclistes, sempre que podem, utilitzem els aparcaments oficials i també som conscients que hi ha llocs on no s'han de lligar les bicicletes perquè poden molestar, però si s'aplica aquesta norma tal com està redactada (prohibició total d'aparcar-la fora dels aparcaments oficials) serà una manera de desincentivar que la gent vagi en bicicleta. Llavors si el que fa aquest tripartit a Barcelona no m'agrada, voto a l'oposició? No, que penso que encara ho faran pitjor ... llavors a qui voto? Si no anem més enllà de la democràcia representativa, permetent altres vies de participació, realment aquesta democràcia pot acabar essent una presó sense cap sortida honorable.

(Carta 143)

Publicat com a mínim a: El 3, El Triangle, La Malla.net, L'independent de Gràcia

INCIVISME O CLASSISME?

El diumenge 24 de setembre vaig intentar circular en bicicleta per l'Avinguda de la Diagonal i no vaig poder passar ni pel carril bici ni per l'acera perquè estava totalment envaïda per cotxes aparcats. Jugava el Barça, i ja se sap que no tothom s'hi desplaça en transport públic, sinó que alguns milers, no especialment de classe baixa, volen anar-hi en cotxe. Això està prohibit per l'ordenança del civisme de Barcelona en el seu article 58.2, amb una sanció que pot arribar a 500 euros. Però els Guàrdies Urbans que rondaven per allí no ho van impedir ni van posar cap multa. En canvi, per la nit, a la Rambla del Raval, em vaig adonar que la Guàrdia Urbana no feia un dia de braços caiguts perquè, aquest cop, sí que perseguien amb molt de zel els venedors ambulants de cerveses, que dóna la casualitat que són de classe més aviat baixa. Resulta que l'ordenança prohibeix la venta ambulant (art. 50.1.) i també la compra (art. 50.3.). No vaig veure si van arribar a posar alguna multa de fins a 500 euros per a uns i altres, però sí que els vaig veure perseguint els venedors i requisant les seves begudes de males maneres. Uns dies abans, per la nit, havia vist, a la Rambla, la Guàrdia Urbana fent una batuda contra les prostitutes (vulneraven l'article 39.1). Però què curiós... les que estaven soles van ser conduïdes a la comissaria, mentre que les que caminaven de bracet dels clients no van ser molestades, suposo que per no haver-los de multar a ells (segons l'art. 40.2 la multa pot ascendir a 750 euros). És a dir, que veig com aquesta intrusiva ordenança es fa complir arbitràriament, quan convé. I a més, es pot observar que s'aplica contra els més pobres, precisament allò que alertàvem que passaria els que ens oposàvem a ella, i que l'Ajuntament assegurava que no seria el cas...

(Carta 137)

Publicat com a mínim a: El Mundo 28-09-2006, El Periódico 30-09-2006

MORALISME SOBRE BEURE AL CARRER

El botellon no és borratxera, sinó beure al carrer socialitzant amb els amics, parlant -cosa impossible als locals- i bevent a un preu normal -també impossible-. Alguna gent s'emborratxa i altra no s'emborratxa, el mateix que passa en els bars i discoteques privats (que ningú critica de la mateixa manera). Aquest botellon a Barcelona significava reivindicar els carrers, per això molta gent s'hi va sentir atreta, malgrat l'efecte dissuasori de la prohibició, per desafiar la repressiva ordenança cívica recentment aprovada. Així ho vaig constatar en les entrevistes que vaig fer en el seu inici, encara que això no va ser recollit pels mitjans sinó que van retratar gent descontrol·lada i, sobretot, la batalla campal del final. A més els mitjans ho van reduir constantment a una competició alcohòlica amb altres ciutats, mentre que amagaven la reivindicació contra l'ordenança. Les Administracions van muntar un dispositiu policial bloquejant la Rambla del Raval, on ningú no podia entrar-hi sense ser registrat pels Mossos, encara que al voltant de la Rambla tothom bevia. I aquest dispositiu, combinat amb totes les prohibicions que l'ordenança esgrimeix (no tocar música al carrer, no jugar a pilota al carrer, no exercir la prostitució al carrer,...), dóna un ambient de ràbia que va portar a alguna gent a increpar i llançar alguna ampolla als Mossos que muntaven vigilància. Aquesta reacció segur que no ha sorprès al Regidor de Seguretat i Mobilitat de Barcelona, perquè era totalment previsible, per tant els responsables del que va passar són ell i els que van aprovar l'ordenança, i no pas la policia. La manera d'augmentar la convivència i el civisme a Barcelona no ha de ser la repressió i prohibició, sinó la canalització adequada de les aspiracions de tots els ciutadans, i això vol dir crear molts processos de mediació on la gent es faci responsable del que fa i de les seves necessitats i de les dels altres. Així s'empodera la gent i es creen ciutadans solidaris i que, a través del diàleg i la negociació, aprenen a incloure els drets dels altres, ja que ningú neix ensenyat. En canvi, tal com s'està fent, s'infantilitza la gent i es potencien ciutadans intolerants que demanen mà dura a la primera de canvi.

(Carta 123)

QUI ERA AL BOTELLON?

Ens podem lamentar amb una comparació, un pèl demagògica, que resa que: mentre a França els estudiants lluiten contra una reforma laboral, aquí es lluita per poder fer botellón. Sempre ens haurem de meravellar de l'esperit reivindicatiu dels joves i adults francesos. La història dels dos països ha creat models socials molt diferents, i el nostre és una ciutadania poc formada políticament, poc organitzada i molt conformista. Però, al febrer un treball sociològic apuntava que "joventut ja no és sinònim de rebel.lia" sinó que "ser jove és aprofitar al màxim les circumstàncies, disfrutar d'un cert estatus d'irresponsabilitat on prima l'hedonisme" i em va alegrar que, davant de lleis repressores que intenten que l'oci sigui estrictament privatizat fora de l'espai públic, els joves es mobilitzessin per reivindicar poder socialitzar amb conversa, alcohol i grup a la via pública amb normalitat, dintre d'uns límits de sentit comú (que, com a tots els camps, hi ha minories que rebassen). La reivindicació és una cosa que s'ha d'anar aprenent i que comença des del teu món més immediat per anar-se enfortint i extenent, tot i que no em va estranyar que els mitjans de comunicació remarquessin el caràcter de competició festiva amb altres ciutats per sobre del caràcter reivindicatiu, que a la ciutat de Barcelona (amb la seva ordenança del civisme) era l'aspecte prioritari. Així ho vaig poder recollir en les entrevistes amb videocàmera que vaig realitzar a l'entrada d'una Rambla del Raval totalment bloquejada i intervinguda pels Mossos d'Esquadra. La provocació que, inevitablement va portar a disturbis, no era de part de la policia, sinó de part dels que van aprovar una ordenança del civisme basada en la repressió més que en la canalització i la mediació, i de part d'una Consellera d'Interior i d'un Regidor de Seguretat Ciutadana que es trobaven "obligats" a fer complir la recent aprovada llei i treien pit amb els seus dispositius policials com si d'un repte es tractés. La concentració festiva i lúdica (i així hagués anat si s'hagués fet com a Granada), va derivar al final, "lògicament", degut a la ràbia del bloqueig que imposaven els Mossos i a l'alcohol, cap alguns llançaments d'ampolles cap al dispositiu que bloquejava la Rambla del Raval, cosa a la qual els Mossos van respondre amb càrregues contra la gent, i a partir d'allí ja l'acte va canviar cap a un "joc" d'enfrontament descontrolat portat per molt poques persones amb l'atònita i etílica observació de la majoria dels convocats. Una noia que es va identificar com a treballadora de TV3 em va demanar que gravés els atacs contra establiments que TV3 m'ho compraria. No els interessaven les entrevistes a joves reivindicatius, ni el bloqueig dels Mossos a la Rambla del Raval, ni les càrregues dels Mossos, sinó únicament les imatges d'uns vàndals per poder descriure d'aquesta manera una reivindicació que va acabar com qualsevol persona amb experiència en el tractament de fenòmens socials ja podia preveure amb antelació. Ara, molta gent que no hi era i que només sap el que va passar pel que n'han dit els mitjans de comunicació i l'Administració, parlen i opinen sobre el que va passar en el macrobotellon a través de les imatges de violència que es van viure per una minoria al final de la concentració.

(Carta 122)

Publicat com a mínim a: Deia, Lanzarote Digital

CARTA OBERTA A ICV-EUiA

Se que el vot d'ICV-EUiA no ha estat suficient per tombar l'ordenança del civisme, però me n'alegro perquè segur que heu valorat moltes altres coses que res tenen a veure amb l'ordenança, però al final heu estat valents. A Catalunya necessitem, al marge de moviments socials i altres mogudes més comunitàries i populars, un partit institucional clarament d'esquerres i que la gent interpreti així mateix. En els últims anys ICV s'ha anat edulcorant molt i s'ha tornat poruga. Molta gent que està als moviment socials o gent que no hi està però que té un anàlisi crític estava força decepcionada amb el vostre pragmatisme. I en certa manera perquè els vostres votants actualment no són els proletaris sinó gent de classe mitja o alta amb professions liberals o socials (mestres, educadors, assistents socials,...) que veuen bé l'ecologisme i les bones maneres, però que alguns s'espantarien si prenguéssiu postures d'esquerres contundents i dirigides a l'arrel. Desitjaria que ICV trenqués amb aquesta inèrcia i pogués tornar a ser un partit d'esquerres amb molta ideologia, contundent i que es faci respectar. Entenc que ha estat important entrar als governs i anar amb el PSC i ERC, i així ho seguirà essent, però no renunciant a la pròpia identitat i confonent-se i confonent a la gent. No té sentit posar-se sota el paraigües del PSC i sentir-s'hi segrestat, perquè allí manen ells, no us diferencieu prou d'ells, i perquè llavors la societat queda desprovista de crítiques, plantejaments i propostes diferenciades que fan pensar i madurar la societat a nivell social i amb plantejaments d'esquerres. Pot ser un camí difícil, en el que us faci por de perdre el molt que heu guanyat, i potser perdreu alguna gent conservadora que s'espanti i que preferien les campanyes electorals d'imatge suau i com a germans petits i ecologistes del PSC, però a la llarga segur que guanyareu el suport de molta gent molt guerrera que té moltes ganes de fer coses, i aquesta gent pot marcar la diferència. Això li pot donar una força, una profunditat social i una autonomia molt més gran al partit. Un partit sense gent, només amb els votants, no és res. Encara que l'ordenança s'hagi aprovat amb els vots de PSC, CiU i ERC, heu fet un pas molt important de dignitat amb la vostra ideologia, tradició històrica i manera de ser, i a més heu fet un primer pas de cara a guanyar-vos el respecte de molta gent que venia criticant-vos per ser poc clars, tot i que cal que aneu més lluny, ja que si us atureu aquí de res servirà.

(Carta 111)

Publicat com a mínim a: 31-12-2005 El Periódico, 05-01-2006 El Punt Diari

ORDENANÇA AGRESSORA

Davant del qüestionament que inevitablement havia de despertar una ordenança a l'estil "tolerància zero", ara Joan Clos intenta justificar l'injustificable. Sembla que es pensi que no ens hem llegit l'ordenança perquè s'excusa dient que l'ordenança no farà que es persegueixi als captaires i prostitutes, sinó que anirà dirigida a les delictives i malvades màfies de captaires i prostitutes. El mateix argument que s'està utilitzant recurrentment per justificar les polítiques d'immigració repressives. Li recordaré al senyor alcalde que el codi penal vigent ja estipula aquestes màfies com a delicte i que per tant no cal cap altra llei addicional per perseguir-les implacablement allí on actuïn. No vulgui justificar una ordenança que queda clar en el seu redactat que afectarà exclusivament el dia a dia al carrer fent encara menys fàcil la vida d'aquests col·lectius exclosos i que anirà dirigida a expulsar del carrer tot el que queda lleig al ulls de la classe mitja i alta. Menys demagògia i diguin el que pretenen ajustant-se al text que han escrit vostès mateixos, no nosaltres. Per altra banda, i lligant amb la gran crítica que fa la major part de la premsa de la manifestació contra l'ordenança (com es nota que prenen com a font els comunicats policials!), la manifestació va començar de manera totalment lúdica i és veritat que hi havia gent que feien algunes pintades. S'havia dit que acabaria a Plaça Sant Jaume i ja des del principi es va saber que s'havia instal·lat un dispositiu impressionant de Mossos i UPAS que impedia el camí planejat fins a l'Ajuntament, per tant la manifestació va anar canviant el recorregut per buscar un altre camí fins a la plaça. Amb fustració, vam anar descobrint que el dispositiu impressionant bloquejava totes les entrades perquè deien que hi havia vianants (i ells impedien totalment el pas als vianants!). Passant de llarg pel costat de Nou de la Rambla en direcció a Les Rambles, els Mossos van carregar sense cap explicació i posteriorment van adduir que protegien la seva comissaria, encara que quedava ben lluny del pas de la manifestació! Allí la gent es va acabar de posar nerviosa, les pintades es van multiplicar i alguna gent va començar a respondre primitivament a les provocacions policials expressant la ràbia que els envaïa. No ho justifico, però ho entenc donada la diversitat de la gent i el sentiment d'impotència que jo també vaig sentir. Malgrat tot el que s'ha dit, la violència i el vandalisme no van ser una cosa fora de lloc, per molt que interessi desacreditar la protesta. I l'actuació policial a la manifestació exemplifica el que sostinc que passarà amb l'ordenança: farà augmentar absurdament la conflictivitat i l'odi social, amb conseqüències contràries a les que persegueix. Als problemes socials, solucions socials, i la repressió com a ultimíssim recurs quan tots els altres mecanismes han fallat.

(Carta 110)

ORDENANÇA DESORDENANÇADORA

Estava trist quan vaig saber que es preparava l'ordenança contra l'incivisme perquè veia que l'Ajuntament, teòricament més d'esquerres que el PP i CiU, havia fet seva, per debilitat ideològica, la demanda d'aplicar tolerància zero al carrer que li arribava des de la dreta mediàtica, social i política. També m'entristia que l'esquerra social no aixequés un potent clam d'oposició, però poc a poc s'ha anat construint aquesta indignació que es mostrarà enèrgicament aquest dissabte 17 de desembre sortint en manifestació a les 17h des de Plaça Universitat. En Clos, que ens va esquivar en l'audiència pública que es van veure obligats a convocar el passat 12 de desembre, se sorprèn de l'oposició que aixeca la seva ordenança. Ell esperava que passés inadvertida, però els elements de discriminació contra les persones més desfavorides (que no són incíviques sinó marginalitzades, per favor!) han aixecat les alarmes socials, i poc a poc es va desvelant també un altre camp de repressió que conté el cor d'aquesta ordenança: l'intent de control i invisibilització de les mobilitzacions socials de protesta (dificultats per als permisos i exigència de fiances i assegurances per a manifestacions i actes, prohibició d'acampades, de penjar cartells, de repartir octavetes, de posar paradetes informatives, etc...). Aquesta coartació de la llibertat d'expressió podrà ser selectiva quan els convingui. Per això no ens consola que alguns diguin que l'ordenança és tan intervencionista que en moltes ocasions no es podrà aplicar, o que s'aplicarà amb "seny" com diu l'Alcalde, etc... Simplement s'aplicarà quan els convingui, per tant selectivament i arbitràriament. Ara Clos, que veu tocada la imatge de la seva ordenança, vol aconseguir una "beca" per poder-la aplicar durant un any i retirar-la llavors si es veu inconvenient. No ho hem d'acceptar, perquè ell sap que el gruix de la societat, per estar allunyada de certes situacions, no notarà els abusos que es cometran i només observarà, si de cas, que el carrer estarà net d'"indesitjables". En canvi, sí ho notaran indigents, captaires, venedors ambulants, prostitutes, immigrants,... (que sap que no tenen capacitat de generar opinió pública) i els moviments socials (a qui afectarà asimètricament, alguns amb dolçor per no aixecar la llebre i, amb altres que el molestin vertaderament, amb la duresa de l'ordenança, esperant poder-los tapar la boca durant aquest any). Ara que ha començat a cedir, no hem de parar fins que retiri aquesta ordenança repressiva que Barcelona definitivament no es mereix.

(Carta 109)

Publicat com a mínim a: 19-12-05 El Punt

ORDENANÇA MUNICIPAL ARBITRÀRIA

M’he llegit la proposta d’ordenança de l’Ajuntament per solucionar els “grans” problemes de Barcelona (que siguin visibles: cartells a les parets, vomitats, captaires, menjar entrepans al carrer, estendre roba als balcons, passar la nit sobre uns cartrons... Llàstima que no enfoquin també l’especulació immobiliària, les comissions del 3%, la pervivència de bosses de pobresa...). Després de llegir-me els 100 articles de l’ordenança (coincideixo amb molts juristes que diuen que caldria que fos més curta i clara) he conclós que aquesta ordenança serà inaplicable perquè vol prohibir i sancionar moltes coses que habitualment passen a la ciutat (moltes de les quals, al meu entendre, no representen cap problema i altres tindrien solucions millors que les multes), i els policies hauran de fer la vista grossa. I el problema serà precisament aquest: s’aplicarà quan convingui a l’Administració i quan no convingui no. Exemple: En una ordenança de 1999 es va passar a prohibir acampar al carrer (cosa que s’havia fet, sense problemes, a les acampades solidàries del 1994 a favor del 0,7). Al març de 2003 vam acampar contra el suport del PP a la guerra, i no se’ns va impedir en cap moment (nosaltres no coneixíem l’ordenança, però l’Ajuntament sí). El desembre de 2004 vam voler celebrar el 10è aniversari de les acampades del 0,7, tot denunciant els pressupostos insolidaris del PSOE. Llavors la Guàrdia Urbana va impedir l’acampada, van destrossar-nos les tendes, ens va apallissar i ens va multar amb 200 euros que no pensem pagar (amb la nova ordenança serien 500 euros). Gràcies a l’ambigüitat i a l’arbitrarietat, aquesta ordenança suposarà una repressiva carta blanca per a l’Administració.

(Carta 108)

Publicat com a mínim a: El Temps –desembre-, L'independent de Gràcia

ORDENANÇA PEL "CIVISME"

Barcelona, hi ha problemes molt greus (molt incívics de fet...) però que no s’enfoquen: comissions del 3% en les obres públiques, especulació financera, privatitzacions (per exemple la de Parcs i Jardins), precarització laboral, marginalitat, omnipresència dels cotxes, ciutat-aparador-turístic, intent de control social per part de l’Ajuntament, selecció d’alumnes a les escoles privades subvencionades amb diners públics, etc... I, en canvi, l'ordenança que proposa el Consistori enfoca el tema com si la responsabilitat fos únicament dels ciutadans... i és especialment greu l’esperit de la normativa, ja que sembla que l’Ajuntament vulgui que, al sortir de la feina, ens tanquem a casa i no discutim cap decisió municipal. Es coarta la llibertat d’expressió ja que volen controlar (i poder vetar) la difusió de crítiques i opinions, i poder anul·lar l’exercici de la lícita i necessària protesta social enfront dels poders públics. Algunes de les disposicions en peu: La Guàrdia Urbana no haurà de consultar al Jutjat de Guàrdia per prescintar i desallotjar locals sense previ avís; la Guàrdia Urbana tindrà carta blanca per interpretar l’us indegut de la via pública, i ho farà complir presumiblement el cos antiavalots de la Guàrdia Urbana; no es podran posar pancartes, ni cartells, ni adhesius, ni repartir octavetes; no es podran fer acampades de protesta; es podrà exigir una pòlissa d’assegurança per a organitzar actes a la via pública; es podrà exigir als convocants de manifestacions que dipositin una fiança per pagar possibles grafittis, desperfectes,... ; no es podran posar paradetes informatives; etc... Amb aquesta ordenança a la mà, l’Ajuntament podrà impedir les protestes que no li interessin, prohibir-les, multar-les i rebentar-les amb els antiavalots, com ja ha vingut passant últimament, però ara amb un paraigües legal sòlid. Som al “1984” o al 2005? Tothom a la concentració del dimarts 22 de novembre de les 19h a les 21h a Plaça Sant Jaume.

(Carta 106)

ORDENANCES MUNICIPALS

Crec que els barcelonins i els que vivim a l’àrea metropolitana hem d’informar-nos, reflexionar i, si és el cas, protestar abans que s’aprovi aquesta ordenança que proposa el consistori, amb no poca oposició de moviments socials, col·lectius, sindicats i, fins i tot, partits del tripartit municipal. Jo em vaig veure afectat per una ordenança de l’Ajuntament de Barcelona que s’havia aprovat sense fer-se cap debat públic i que ja anava en la línia de retallar drets ciutadans. Pels volts del Nadal passat vam voler acampar a la Diagonal de Barcelona, perquè feia 10 anys de la famosa acampada que va exigir el 0,7% del PIB per a cooperació i desenvolupament, i vam trobar pertinent de celebrar el desè aniversari acampant, a la vegada que denunciàvem que en els pressupostos que estaven a punt d’aprovar-se només s’arribava al 0,33%, no s’abordava la cancel·lació del deute extern, i en canvi sí que s’apujava un 4,2% la partida militar. Vaig demanar permís a l’Ajuntament i davant del silenci administratiu vam anar a acampar, però llavors la Guàrdia Urbana ens va comunicar in situ que ens impedirien acampar perquè el 2001 els nostres representants a l’Ajuntament havien aprovat en secret una ordenança que prohibeix acampar en l’espai públic. La gent que volia fer aquella protesta contra el Govern (del mateix color que l’Ajuntament) es van reunir i van valorar que teníem el dret civil a protestar en acampada, com havíem fet sense cap perjudici per a la ciutat el 1994, i com també havíem fet el 2003 en les acampades contra la guerra i contra l’enviament de tropes espanyoles (llavors per part del PP). El cos antiavalots de la Guàrdia Urbana ens va atonyinar i destrossar les tendes durant tres nits seguides, fins que va prevaler el sentit comú i vam poder exercir el dret a protestar contra els nostres representants polítics. Però aquests representants polítics, llavors i ara, volen castigar la diversitat per la via de la “Tolerància Zero” i vaig ser sancionat amb una multa de 200 euros per haver sigut la persona que havia demanat el permís reglamentari al propi Ajuntament. No la penso pagar perquè no poden provar que fos a l’acampada. Ara, a part de perseguir a la gent solidària, també volen perseguir a altres víctimes socials: prostitutes, indigents, captaires, immigrants, top manta, joves, etc... Són d’esquerres?

(Carta 105)

Publicat com a mínim a: El 3, L’Independent de Gràcia

AJUNTAMENT REPRESSOR

No és nou que els gestors de l’Ajuntament de Barcelona triïn la via de la repressió davant de la ciutadania, com ara intenten aprovar en una polemiquíssima ordenança municipal, després d’haver inflat tot el que han pogut el globus d’un hipotètic incivisme (incivisme gairebé inexistent si comparem Barcelona i la seva àrea metropolitana de 4 milions de persones amb altres ciutats europees del mateix tamany!). Però no en va aquest tripartit municipal teòricament d’esquerres és un dels pocs ajuntaments d’Europa que té un cos antiavalots en la pròpia Guàrdia Urbana. I, és clar, això serveix per solucionar conflictes laborals a “hòstia limpia” com les protestes dels bombers de fa dos anys, o per foragitar com si fossin animals els immigrants acampats a la Plaça Catalunya perquè no feien bonic, o per “netejar” el carrer d’indigents que no feien maco per La Mercè, o les batusses al Forat de la Vergonya contra els veïns que es queixaven contra l’especulació de l’Ajuntament a Ciutat Vella, o fa poc una altra atonyinada als ciutadans que protestaven contra l’especulació davant del saló immobiliari Barcelona Meeting Point, i paro perquè no us vull avorrir. I tot això, és clar, amb un us caciquil dels mitjans de comunicació municipal que justifica o tapa tot el que convé. Si us plau, IC-EUiA i ERC, pareu els peus a aquest PSC desbocat!(Carta 104)

Publicat com a mínim a: 20 Minutos 10-11-05

FRANÇA I BARCELONA

Són inusuals les violentes explosions socials com les ocorregudes a França, però no per això inexplicables. De fet, hi podria haver disturbis semblants a molts països, sense excloure els anomenats altivament "desenvolupats". Normalment, els marginats (20% de pobres a l'Estat espanyol, 8 milions de persones!) no aixequen la paraula, no estan organitzats, i a més els mitjans de comunicació els fan gairebé invisibles. Per aquest motiu els governants occidentals, preocupats únicament per servir al gran capital i per convèncer a la conformista classe mitjana, viren cap a la centradreta, allunyant-se de les polítiques redistributives. Per contra i per paliar els fantasmes que atien per atemorir la classe mitjana (com la delinqüència, l'incivisme, la immigració, etc...), els governs es presenten com a salvadors amb polítiques repressives i policials. Evidentment, la solució a l'exclusió no és cremar cotxes de conciutadans, però el govern francès es feia el sord i això farà veure que, les polítiques antisocials i la insistència en la repressió de Sarkozy, no porten a res més que a l'odi contra el sistema. Si els greus disturbis porten a la benestant societat francesa a fer una seriosa reflexió, hauran d'agrair-ho als "vàndals", perquè hauran posat les bases per evitar veritables crisis futures molt més greus que la crema de cotxes. I tot això em fa pensar en Barcelona, on l'Ajuntament orienta la ciutat cap al disseny i la imatge exterior, oblidant poc a poc el benestar social dels seus habitants, i cada vegada s'enfoca més cap a polítiques repressives contra el suposat "incivisme". Un “incivisme” que és el gran sac on ficar tot el que la ciutat-aparador vol rebutjar dels seus carrers: joves, immigrants, prostitutes, indigents, top manta, pidolaires,... més aviat víctimes economico-socials que no pas botxins. El cas francès ens ha de fer reflexionar que mesures repressives, orientades a la pau social, poden acabar generant tot el contrari: odi social. No trenquem la gran convivència i civisme que hi ha a Barcelona i treballem per redistribuir i garantir una vida digna a tots els barcelonins.(Carta 103)

Publicat com a mínim a: 8/11/05 El Punt, 8/11/05 El Periódico, 8-11-05 La Voz de Lanzarote, 9/11/05 El Vanguardia, L’Independent de Gràcia

INCIVISME SURREALISTA PER PODER REPRIMIR

Barcelona no és gens incívica, però com que té un gran nombre d'habitants, sempre hi ha centenars de casos puntuals que es poden magnificar i que, amb una mica de bombo mediàtic, troben eco en la societat gràcies al sentiment de por, un dels més incontrolables. Ara descobrim que la polèmica servia per preparar el terreny per a una ordenança municipal amb la filosofia de la "Tolerància Zero". Volen penalitzar orinar, escupir, vomitar, el 'botellón', vendre top manta, oferir prostitució al carrer, etc... Els gestors de Barcelona, preocupats prioritariament per la imatge d'una ciutat aparador, prefereixen amagar la cara lletja de la societat a garantir els drets civils. Fixeu-vos que traspassen a la ciutadania la responsabilitat de problemes, la solució dels quals es trobaria principalment en les polítiques socials de l'Administració. Prohibeixen orinar al carrer, enlloc d'instal·lar suficients orinaris públics. Multaran la prostitució al carrer, però no els preocupa la prostitució en locals, i per suposat no pensen en programes socials de protecció d'aquestes dones (moltes immigrants sense papers) o d'oficis alternatius. Prohibeixen el top manta enlloc d'acceptar que fracassen a oferir programes d'incersió laboral que arribin als immigrants sense papers. Multaran el 'botellón' enlloc de trobar l'espai per aquesta i altres alternatives a la cultura de l'oci consumista. Trobem molt poc il·lusionant la política quan, fins i tot, els partits d'"esquerres" són neoliberals i repressius. El que jo trobo incívic és la irresponsabilitat dels polítics d'induir por a la bona gent amb polèmiques falses com l'incivisme, la inseguretat ciutadana o els perills de la immigració. És incívic el preu de l'habitatge, un dret humà que les administracions no garanteixen, així com sí van dilapidar milions en el Fòrum de les Cultures. També és incívic el comportament prepotent contra uns joves que vaig observar per part de dos policies envalentonats per la política de la mà dura. També ho és que en Ricard Gomà, regidor de Benestar Social, s'hagi hagut de barallar amb tot l'Ajuntament per millorar les polítiques socials. Així com és incívic que la Imma Mayol estigui privatitzant Parcs i Jardins. I sobretot trobo incíviques les comissions del 3% o més en els contractes de la Generalitat o de l'Ajuntament de Barcelona.

(Carta 100)

Publicat com a mínim a: 26-10-05 El 3 de Sants, 2?-10-05 El Periódico

CAPITAL DEL CIVISME

En aquesta Mercè vaig acompanyar dues romanes, durant la nit, pels carrers de Barcelona. Van quedar impressionades perquè a Itàlia no se celebren festes majors i elles no havien vist una concentració de concerts i de gent jove pels carrers així. Estaven encantades i els va semblar una manera molt maca de fer festa. Milers i milers de persones al carrer parlant, bevent, rient, escoltant música, en definitiva, passant-s'ho bé. I tot i els milers de persones, no va haver-hi cap incident remarcable. Els vaig explicar la polèmica de l'incivisme sorgida, com cada any, als mitjans de comunicació i no s'ho podien creure: "amb la grandíssima quantitat de gent que hi ha al carrer i no passa pràcticament res, però si Barcelona podria ser declarada capital del civisme!". Tenen raó. I a més dels joves, a Roma el tràfic és molt més incontrolat i la ciutat està més bruta. Estic content perquè els que van crear la polèmica mediàtica de l'incivisme han quedat en evidència. Només alguns apunts:
1) Quan se sap que hi haurà tanta gent, calen orinaris públics.
2) Si a Gràcia els veïns fan una festa de la que treuen molta fama i molts diners, que després no vulguin foragitar a les 2h o a les 3h la gent que han convocat, una cosa va per l'altra, caldrà tenir una mica de paciència.
3) Es poden habilitar llocs una mica aïllats perquè la gent que té moltes ganes de festa pugui continuar fins a altes hores sense molestar gaire.
4) Més val no portar quantitats intimidatòries d'antiavalots per fer fora la gent perquè és una provocació que ja se sap com acabarà.
5) I una última suggerència: dediquem els debats mediàtics a temes seriosos que fan mal de veritat als ciutadans com els preus dels lloguers i de la compra d’habitatges.

(Carta 98)

Publicat com a mínim a: 27/9/05 El Periódico, 27/9/05 El Punt, 27/9/05 Avui, 20 Minutos.

EL CIVISME A BARCELONA

No és el primer any que, en tornar de vacances, em trobo amb un gran debat sobre l'incivisme, al meu entendre artificialment creat pels polítics i pels mitjans de comunicació. Sense voler negar que, com a tot arreu, a Barcelona es donen conductes incíviques puntuals, no ho considero un problema central en la nostra vida urbana. Al contrari, crec que la gent és força cívica, i des dels centres educatius (sóc professor de secundària) ja fa temps que treballem per fomentar en els joves una relació sana amb un mateix, amb els altres i amb l'entorn. I em desagrada com, de vegades, les institucions conceben la seva relació amb els ciutadans, per exemple en les manifestacions i en molts actes populars (i m'han explicat que enguany a les Festes de Gràcia s'ha repetit), on constato que no falta més policia sinó que en sobra: excés desafiant de furgonetes antidisturbis i fins i tot helicópters policials que sobrevolen la ciutat com si estéssim a Bagdad.

I, en aquesta línia, observo com, llunys de recolzar les mesures educatives de prevenció, la dreta busca disparar el sentiment de por a través d'un potent bombardeig mediàtic. Aquest interès per crear una amenaça social em fa sospitar que s'està tractant de tapar els veritables problemes (la pobresa, l'atur, la retallada de serveis socials, els preus de l'habitatge...) amb qüestions d'ordre social que no representen problemes majoritaris o freqüents, com l'incivisme, la inseguretat ciutadana, el terrorisme... Si a més a més, aquests temes serveixen per augmentar la tensió social i culpabilitzar (als joves, als immigrants, als delinqüents, als drogaddictes, als antisistema, als okupes,...), millor que millor.

Suggereixo que es deixi de debatre l'incivisme per passar a dotar immediatament els centres educatius i els serveis socials de partides pressupostàries adicionals per poder realitzar millor la seva feina, cobrir el deute social envers molts sectors de la societat i prevenir futures possibles explosions socials. I, per no deixar buit l'espai mediàtic, proposo un gran debat social sobre els intolerables preus dels habitatges i dels lloguers que atempten contra la dignitat dels barcelonins. Jo començo apuntant una solució: que s'apugin draconiànament els impostos d'aquells que tenen cases buides. Què proposeu vosaltres? El debat està servit...

(Carta 97)

Publicat com a mínim a: 13-09-2005 El Periódico, 14-09-2005 El Punt Diari

EL CIVISME A BARCELONA

M'adono que el diari "20 minutos" s'apunta a la campanya per demanar més polIcia a través d'aquest espai sobre el civisme. Sense voler negar que, com a tot arreu, a Barcelona es donen conductes incíviques puntuals, no ho considero un problema

central en la nostra vida urbana. Al contrari, crec que la gent és força cívica, i des de les escoles (sóc professor de secundària) fem molts esforços per ensenyar als joves a comportar-se amb respecte.

Però sempre observo com la dreta, utilitzant un potent bombardeig mediàtic, tracta de tapar els veritables problemes (la pobresa, l'atur, la retallada de serveis socials, els preus de l'habitatge...) amb coses que no representen problemes majoritaris, tot i que alguns molt greus, com l'incivisme, la inseguretat ciutadana, el terrorisme... Si a més a més, aquests temes serveixen per culpabilitzar els altres i crear tensió social, millor que millor.

El passat 13 de setembre, a Barcelona, vaig participar en una manifestació d'unes cinc-centes persones contra les intencions de l'Organització Mundial del Comerç de privatitzar els serveis públics i obrir els mercats, i per sorpresa nostra, no

faltava policia sinó que en sobrava: hi havia més de vint furgonetes d'antidisturbis i un helicópter. Evidentment no va passar res, ja que els cívics manifestants formaven part de les multituds que es va manifestar el curs passat contra la violència de la guerra.

Proposo que "20 minutos" deixi d'incitar a l'enviament de correus a l'alcalde pel tema de l'incivisme i que emprengui una campanya per tal de comunicar-li els intolerables preus dels habitatges i dels lloguers que atempten contra la dignitat dels barcelonins. Jo començo apuntant una solució: que s'apugin molt els impostos d'aquells que tenen cases buides.

(Carta 41)