MAS, CANDIDAT ALTERNATIU O MARÇ?

Ideològicament estic d'acord amb els que no volen a Mas, però crec que és una batalla correcta i legítima escomesa en un moment incorrecte i il·legítim. Il·legítim perquè democràticament el gruix de l'independentisme ha votat per investir a Mas, i incorrecte perquè estratègicament no és el moment adequat per vetar-lo, ni per combatre CDC.

Segons els percentatges del 20D (que tenen una altra lògica, però ens poden orientar), podríem extrapolar que, dels 1.620.973 que van votar JxSí el 27S, un 48,5% (786.172 vots) eren de CDC i un 51,5% (834.801) eren d'ERC. Per tant, com alguns ja estan dient, és Junqueras i no Mas qui hauria de ser el President. Però, a banda que Mas era el candidat explícit i cedir suposaria una humiliació per a ell i per a la moral de molts independentistes, Junqueras sap que els poders econòmics catalans no confiaran en ell, ni en Romeva, ni en ningú altre de CDC, com ho faran amb Mas. Aquests sectors el veuen un home d'estat seriós que farà les coses bé, i això s'ha d'aprofitar. Recordem que Rajoy mirava tranquil cap a una altra banda, fins que CiU es va sumar a l'independentisme. Llavors es van espantar de veritat, perquè volia dir que l'independentisme tenia massa força: la gent, la iniciativa popular, però també el poder, els mitjans de comunicació, i moltes altres palanques que tenen els poderosos. Però CDC i Mas són la pota més dèbil de l'independentisme, perquè a la dreta no li acostumen a agradar les turbulències polítiques i són nous en l'independentisme, i per això des de Madrid han volgut enfonsar-lo. Si el President acabés essent un altre i/o dins de CDC acabessin tombant Mas per haver-los fet minvar en vots, perdríem un actiu cabdal. Per tant, ens interessa mantenir a Mas com el "timoner" perquè el seu ego i sentit èpic l'empenyin a ell i a la seva artilleria a favor del procés.

Imaginem-nos la situació com que estem dins d'un castell hermèticament tancat, governat per un senyor feudal profranquista i la seva cort (PP, PSOE i Cs) i no ens deixen ni sortir ni tan sols plantejar-ho. Havent endegat una iniciativa d'evasió, on la dreta miraculosament s'ha animat a desobeir les ordres del senyor feudal, amb qui té certs lligams, cal fer-li creure a Mas que va bé i que té el comandament de la tropa, perquè segueixi endavant amb nosaltres fins a esbotzar la porta de sortida del castell. Necessitem les seves catapultes, les seves palanques, les seves influències,... per sumar-les a la nostra força bruta, a la nostra determinació i a la nostra intel·ligència popular subversiva. I un cop esbotzada la porta i ja lliures fora del castell, podrem tornar a les nostres posicions i, llavors sí, serà correcte i legítim combatre CDC (cosa que a tenor de la pèrdua progressiva de vots, ens pot ser molt favorable). Això és estratègia: pensar què és el més útil per aconseguir el que busques sense despistar-se en detalls secundaris.

S'entén el 'no a Mas' com una declaració d'intencions en el sentit de no voler mesures neoliberals, però si la conselleria econòmica transitòria està en mans de Junqueras, ja no serà neoliberal, i hem de "pensar en grande": veient com aconseguirem la república i no encallant-nos en un tema formal respecte d'una persona que, a més, apuntala la dreta, de la manera més forta possible, per encarar la desobediència envers Madrid.

Per altra banda, l'argument que Mas no ajuda a eixamplar la base independentista no és molt convincent. És cert que hi ha sectors socials, sobretot d'organitzacions d'esquerres, que poden sentir aversió a Mas per tot el que va fer. Sobretot pel que va retallar en la primera legislatura quan, amb la seva opció de dretes refrendada amb majoria absoluta, va seguir les indicacions de PP i Merkel amb determinació, sense el fre que després ha exercit ERC (tot i que ERC també ha hagut de carregar amb el descrèdit d'haver acompanyat CiU). Però, per aquestes persones que han votat opcions no-independentistes, que Mas no sigui el President, no els farà abraçar en massa la causa independentista. Se sumaran o no a la causa independentista si la veuen finalment com una bona causa: bones polítiques, bones perspectives i, sobretot, un govern a Madrid cada vegada més agressiu contra la nostra societat plural i diversa. Igualment, també serà determinant que, aquests sectors que ara han fet bandera del referèndum, comprovin que la proposta és totalment ignorada i no té cap possibilitat perquè la unitat d'España forma part de l'ADN identitari espanyol. Ni Podemos s'ho planteja seriosament, perquè sempre diu que, amb un govern seu, no voldríem marxar. Però si igualment volguéssim marxar, no ho podrien concebre ni acceptar internament. És llavors quan, al llarg del procés constituent, podem ajuntar-nos tots, convençuts que no hi ha altra sortida i que la sotragada que la independència provocarà, ajudarà als que, com Podemos, volen transformar les mentalitats a España i fer avançar un projecte democràtic i d'esquerres que superi finalment el franquisme enquistat. La possibilitat d'una confederació ibèrica d'estats lliures és molt més versemblant i esperançadora que una neteja i reestructuració interna d'España tal i com és ara.

I hi ha una cosa molt curiosa que estic sentint i que veig que altra gent també. Els processos socials tenen un ritme i tots estàvem molt implicats en el procés independentista. Bé, doncs confio en que, al final, hi haurà un bon acord i un pla de xoc que serà millor que no tenir-lo, però aquest segrest durant tres mesos del procés amb una negociació al voltant de Mas si o no, m'ha expulsat del procés! Tot i ser un gran optimista, he acabat enfadat amb l'aturada, i he deixat de voler-hi pensar. Intento desconnectar, centrar-me en la meva vida i em dic: "Més igual el que passi!". És a dir, que sento que no hi ha un debat social entre tots, sinó que la CUP ha capturat la presa de decisions. I això és molt curiós perquè estic segur que la CUP voldria obrir la política i fer que tothom hi pugui participar, però ha succeït el contrari. I segur que acabem sortint endavant i tornem a animar-nos i, fins i tot, potser ha estat positiu descansar, recuperar forces encara que sigui des del desànim generalitzat, i impedir que la dreta espanyola ens hagi atacat donat que el procés estava en stand-by, però és curiós el segrest del poder de decisió i la desmobilització que s'ha provocat.

I finalment, anar a eleccions podria tenir elements positius i negatius. Positius perquè ens donaria una altra oportunitat de superar el 50%, sobretot ara que hem vist que España no canviarà i que el gruix de la població hi és nacionalista excloent, tret d'una minoria que anirà creixent amb les dècades però no tan de pressa com els companys i companyes d'En Comú Podem desitjarien, perquè suposa canviar mentalitats molt assentades en la població. En noves eleccions, tant JxSí com la CUP s'haurien mantingut fidels als seus presidenciables, uns a Mas i altres al No-Mas, per tant, molts votants independentistes de la CUP marxarien conjunturalment cap a la reedició de JxSí per desencallar el procés, i també la CUP podria rebre alguns votants de CSQEP. El petit inconvenient és que BComú, en subidón, podria recolzar ara una reedició de CSQEP i guanyar molts vots cap a una opció ambigua en termes independentistes.

En definitiva, ens toca esperar a veure què decideix la CUP. Un gran poder, però també una gran responsabilitat, perquè no m'agradaria haver de carregar amb un pes tan feixuc si es perd una oportunitat que semblava tan bona. Em sembla que, si al final s'agafen més al 'no a Mas', que no va ser decidit en cap assemblea, per sobre de la promesa de 'no fer descarrilar el procés', que sí era un compromís en ferm, perquè creuen que podran donar la culpa a Mas per no haver fet un pas al costat, no podré continuar dient allò tan bonic de: "La CUP no falla!".

(Carta 453)