ANALISI DEL 27S I QUI HA DE SER PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Estem en uns moments apassionants de redefinició de Catalunya. Hi ha debat i cal tenir paciència i respecte perquè tothom pugui exposar, proposar i escollir el millor.

Com podem analitzar el resultat de les eleccions del 27S?

L'independentisme havia plantejat la intenció de convertir-les en unes eleccions plebiscitàries que poguessin fer el paper del referèndum no permès. En aquest sentit les eleccions funcionaven amb una triple funció: poder comptar els vots favorables a la independència del total de vots vàlids, aconseguir un número de parlamentaris favorables a la independència que permetin tirar endavant accions independentistes des de l'àmbit institucional i, en tot cas, servir com a nova acció de pressió sobre el govern espanyol.

Començant per la darrera qüestió, és innegable que les eleccions del 27S han constituït un ensurt de dimensions col·losals per a la política espanyola que les ha situat, encara que volguessin negar el seu caràcter plebiscitari, com un dels esdeveniments polítics més importants des de la transició. Les institucions i els poders fàctics espanyols es van bolcar proferint tot tipus d'amenaces i intents d'intimidació, mostrant la seva cara més agressiva i menys democràtica, i quedant encara més clar perquè la societat catalana desitja separar-se'n. Malgrat tots els intents previs de negar el desafiament, i tots els intents posteriors de llegir els resultats desprestigiant l'embat independentista, un honest interpretador de la realitat des d'España hauria de reconèixer que la situació se'ls ha escapat de les mans i ja no tenen el control de la situació. La societat catalana ha aflorat de manera clara com a subjecte polític internacionalment i ja només és qüestió de temps quan es farà efectiu el nou estatus d'estat.

Sobre el fet que les eleccions permetrien l'emergència d'un nou parlament amb una opció clara independentista, el resultat salta a la vista. Les forces de Junts Pel Sí i la CUP-Crida Constituent, netament independentistes, han guanyat la majoria absoluta amb 72 escons. És veritat que la llei electoral actual no compta tots els vots per igual, en un intent que els territoris poc poblats no siguin tan infrarrepresentats davant les grans concentracions urbanes. La llei electoral podria ser reformada, però actualment és la llei vigent i ha donat una composició del Parlament claríssima que permet tirar endavant mesures que han guanyat de tall independentista, amb la necessitat democràtica que siguin concebudes per al bé de tota la societat catalana, ja que sera el govern de totes i tots. A banda de mesures socials i de funcionament regular de les institucions catalanes, el Govern i el Parlament tenen la capacitat de plantejar iniciatives que comprenen un gran ventall de possibilitats i que fins ara no eren possibles donada la indefinició de CiU: negociar de tu a tu amb el govern espanyol, negociar amb la Unió Europea, desobediència a lleis españoles considerades injustes pel Parlament de Catalunya, endegar un procés constituent i, fins i tot, hi havia en les mesures una possible declaració unilateral d'independència. Algunes mesures, com els plans socials de xoc contra la pobresa i la precarietat, les negociacions de tot tipus, la desobediència a lleis considerades injustes i el procés constituent de la República Catalana, poden comptar amb altres forces com CSQEP i, fins i tot en algunes, amb el PSC. Aquí sorgeixen aspectes que encara cal definir, com la composició del govern, el pla de govern específic i els càrrecs institucionals, entre el que destaca la encara incerta figura del President de la Generalitat, i que en parlaré després d'acabar l'anàlisi dels resultats.

Hi ha un altre aspecte a comentar respecte al resultat electoral. Encara que molts sectors catalans i de la política espanyola volguessin veure les eleccions com a autonòmiques, el fet que tants partits i una gran part de la societat les plantegessin com a plebiscitàries, va acabar donant-los, en bona mesura, aquest caràcter. Això explica la sobreinformació en els mèdia i l'entrada en escena de les patums espanyoles i els poders fàctics, amb els seus intents de condicionar el vot dels independentistes i de generar por en els sectors poc o gens partidaris de la independència per augmentar-ne la seva participació. I és aquest justament el motiu de l'esperable augment de vots d'un partit com Ciutadans, força indefinit ideològicament i que, en la seva ampliació a tot el territori estatal, ha optat ara sí clarament per polítiques de dretes. Simplement el creixement de C's ha estat conseqüència del caràcter plebiscitari del 27S, per tant no han crescut per mèrits propis sinó traient cert rèdit de l'escenari plantejat per les forces polítiques precisament contràries a les tesis de C's. I cal no perdre de vista que són aquestes forces independentistes les que clarament han guanyat, creant aquest efecte col·lateral. El resultat de C's respon a que són el partit més nacionalista espanyol i que més clarament s'havia definit contra el dret d'autodeterminació de la societat catalana, al mateix temps que no arrossegaven el desgast de governar del PP. No serà agradable comptar amb la presència crescuda d'un partit com C's contrari a drets fonamentals dels pobles i les persones, però tampoc cal sobredimensionar la seva importància. Són fruit conjuntura d'un efecte col·lateral que no perviurà gaire més enllà del periode de transició nacional català.

En tercer lloc, les eleccions pretenien funcionar com a referèndum no-impugnable, però no hi havia una situació clara formada per dues coalicions: una de partits del Sí i una de partits del No. Això feia que les eleccions no poguessin ser considerades com un veritable plebiscit, cosa que s'ha manifestat en el resultat. El bloc dels partits que apostaven pel Sí, sí va definir la seva opció per la independència de Catalunya, amb la plataforma CUP-Crida Constituent i, sobretot, amb la gran aliança de Junts pel Sí que, malgrat ser força criticada per diversos sectors i malgrat pot suposar algunes dificultats en la presa de decisions, sí que ha constituït un encert pel que fa a la maximització d'escons i a la clara visibilització de l'excepcionalitat dels comicis, sobretot pel que fa a la projecció internacional. Però a banda d'aquest bàndol independentista plebiscitari, les altres forces no han definit tan clarament la seva postura davant del plebiscit, i fins i tot intentaven negar-lo. Només C's, PP i PSC havien definit força clarament la seva opció pel No, mentre que CSQEP i Unió no apostaven pel Sí a la independència en aquest referèndum encobert, però tampoc apostaven pel No clarament perquè demanaven un referèndum acordat amb l'Estat español. Per tant, havent ajuntat el bloc del Sí un 48%, no es pot dir que s'hagi guanyat el plebiscit, perquè no s'ha arribat al 50%+1 que faria incontestable el resultat.

De totes maneres, clarament no s'ha perdut, perquè el bloc del Sí ha ajuntat un 48% dels vots i el "bloc del No" ha ajuntat un 39% dels vots. Això faria, en tot cas, un 55,17% pel Sí i un 44,83% pel No. Amb l'incert de cap a on s'inclinarien els votants de CSQEP i Unió en un referèndum real. De totes maneres, no sabem què votarien, en un referèndum d'independència, les persones que han votat el PSC i altres partits, que al no ser el tema independentista la seva opció preferent han votat per preferència de partit. Igualment, veient que un 48% han votat nítidament independentista, i tenint en compte les dificultats que s'han posat al vot exterior (que només s'ha pogut fer efectiu en un 30%) i la campanya de la por, totalment inacceptable democràticament, que ha jugat el govern espanyol, sumat a la tendència social de creixement de l'independentisme, porta a pensar que, en un referèndum amb garanties democràtiques i amb joc net, el Sí superaria fàcilment el 50%+1, tot i que no ho podem assegurar fins que no se celebri un veritable referèndum, tasca que queda pendent per al nou govern català.

Sigui dit de pas que molts dels favorables a la independència portem anys vivint en un marc polític (l'Estat espanyol) que no és el de la nostra preferència, per tant, només que hi hagués el 50%+1 caldria anar cap a la independència i ningú es moriria. Seria un nou marc que comptaria amb la majoria democràtica i ja n'hi hauria prou. Ho dic perquè alguns plantegen que no seria desitjable canviar el marc actual a no ser que el percentatge del Sí fos molt alt (55%, 60%, etc... aquí cadascú diu el que vol). És a dir, que plantegen no caldria canviar el marc i deixar una majoria menystinguda davant d'una minoria. No té cap sentit. Si hi ha 50%+1 s'hauria de provar. I tenim que el projecte d'independència és un projecte en constant creixement, i mentre això segueixi així, anira guanyant força malgrat que als projectes nous sempre els costa obrir-se camí davant d'un cert conservadorisme passiu que sempre té el seu efecte (com s'ha comprovat en nombroses ocasions, per exemple en els referèndums del Quebec o d'Escòcia), per tant, un 48% dels vots malgrat la campanya de joc brut de l'Estat espanyol en contra, marca una gairebé assegurada victòria futura.

Pel que fa a qui serà el futur President de la Generalitat. Algunes consideracions. Ningú és imprescindible en aquest procés. Ni Mas ni ningú. Artur Mas s'hi va sumar sense estar-ne molt convençut, per sentit democràtic o per seguir en la centralitat política que et permet mantenir el poder. En aquest procés estic segur que haurà patit una considerable evolució personal, i cal reconèixer que ha apostat pel procés, fins a arribar a tenir una denúncia pel 9N. Per cert, quanta gent m'ha vaticinat, amb certa prepotència intel·lectual, que fins ara Mas ens havia enredat però que estava a punt de vendre'ns al diable i encara no s'han concretat aquests mals auguris... Però no s'ha d'escollir un President com a reconeixement del paper de ningú, tothom ha fet el que ha pogut, ni Mas és el que ens ha fet anar a totes pels viaranys independentistes com han volgut presentar-lo els nacionalistes españols ni certs sectors d'esquerres. Si Mas deixés el procés, les persones independentistes seguirien essent-ho i el procés continuaria. Per altra banda, la CUP-Crida Constituent s'ha compromés molt en el sentit de no investir Mas amb els seus vots, en part per convicció contra les polítiques que Mas representa i també en part per competir amb la campanya de CSQEP i altres que han centrat en l'odi a Mas la seva oposició al procés. I ara la CUP té aquest compromís amb els seus votants, tot i que no sabem què pensen els votants sobre aquesta qüestió, però com que se n'ha fet cavall de batalla, possiblement no voldrien que la CUP investís Mas. És un compromís democràtic.

Per altra banda, la investidura del President ha de respondre al que sigui millor pel procés i no ha de ser un fi en si mateix. I el President no és qui decideix les polítiques sinó que això és tasca del govern en conjunt, i aquí hi tenim a JuntsxSí, que, a banda de no contenir Unió, també agrupa a molta gent d'esquerres, entre els d'ERC i la majoria d'independents. En aquest sentit, endevino que, essent Mas el pal de paller de Convergència i havent-se enrolat en un procés que els poders fàctics associats a CDC no desitgen gaire, humiliar políticament a Mas i a CDC apartant-lo de la presidència, podria ser perillós de cara a poder comptar amb CDC dins del procés, i això seria poc estratègic. ERC i CUP sempre han estat independentistes i la seva aposta pel procés és incontestable, però aquest no és el cas de Convergència i no ha estat fins que ells també s'hi han sumat (pels motius que sigui) que l'independentisme ha tingut opcions de canviar el marc legal de Catalunya. Per tant, no és la dreta la que té el control del procés, sinó més aviat l'esquerra, però no podem imaginar un procés sense la dreta. En aquest anàlisis de l'eix esquerra-dreta, és interessant apuntar que CDC s'ha hagut de separar de UDC, els més dretans, i que cada vegada CDC ha anat aplicant polítiques més "cap a l'esquerra", degut a ERC i degut a que han llegit la composició sociològica de l'independentisme i de la societat catalana en general, fins al punt que ara mateix CDC està esforçant-se en semblar d'esquerres. No és que ho siguin, però el simple fet que practiquin aquesta posada en escena, és perquè en part estan responent a la demanda social, cosa que ja implica que, de facto, siguin menys de dretes que abans.

Dit tot això, la proposta de la CUP de presidència coral és creativa pel que fa a la situació creada (no es pot fer President a Mas i alhora seria fort per a CDC apartar a Mas) i creativa també pel que fa a canviar la política (a Suïssa hi ha diversos presidents rotatius representants de les diferents comunitats, i a Catalunya hi podria haver diferents presidents atenent a diferent sensibilitats ideològiques). Molt bé per tant per la CUP sempre aportant elements nous i interessants. Però és que per altra banda, aquesta campanya electoral ha estat especialment creativa, oberta i innovadora, tant pel que fa a coalicions i pactes de diferents partits normalment enfrontats, com per la incorporació de gent no vinculada directament a partits polítics. De manera que la qüestió de la presidència coral seria especialment conseqüent amb com està anant el procés. Per exemple, presidència coral de Romeva, Mas, Junqueras i Baños amb els primers de cada "partit" o Forcadell presidenta i els altres de consellers en cap corals. O Mas, President de la República, i Romeva, Primer Ministre del Govern... O el que faci falta...

En fi, que la forma no tapi el fons.


(Carta 446)

Publicat com a mínim a: L'independent de Barberà, Lindependent de Gràcia.