INUNDACIONS ALS CAMPS SAHARAUIS I RESPONSABILITAT ESPANYOLA

Aquests dies els campaments de refugiats saharauis a Argèlia han patit pluges torrencials insòlites al desert, i les tendes i cases de fang on viuen els refugiats han estat devastades, empitjorant les condicions, ja de per si dures i humiliants, d'una població que viu depent de l'ajuda humanitària.

Els saharauis porten 40 anys esperant recuperar el seu país, el Sahara Occidental, de l'ocupació per part del Marroc. És l'última colònia que queda a l'Àfrica. El Front Polisario (el moviment d'alliberament nacional que representa els saharauis) va parar la guerra el 1991 confiant que l'ONU compliria amb el promès referèndum d'autodeterminació, però el Marroc el bloqueja i aprofita el seu domini sobre el territori per usufructuar els seus recursos naturals, on hi ha, per exemple, les mines de fosfat més grans del món.

I dóna la casualitat que era una colonia espanyola, i el 1975, quan Franco moria, l'Estat espanyol va abandonar la colonia sense atorgar el dret d'autodeterminació al poble colonitzat, i entregant el país al Marroc i a Mauritania. Mauritania va ser derrotada militarment pel Front Polisario i finalment només Marroc ocupa tot el territori i ha esdevingut el nou colonitzador.

Tot i això, Espanya segueix essent la potència colonial vigent segons els tractats internacionals i podria obligar el Marroc (administrador de facto) a acceptar el referèndum pendent, però el govern espanyol prefereix cedir als xantatges marroquins en matèria econòmica, d'immigració i de terrorisme, i entretenir-se fent comentaris de l'estil que el "nostre" rei és amic del seu (un dèspota que té els territoris ocupats del Sàhara Occidental sota un règim de terror, ocupació i tortura si algú gosa reclamar la independència, com efectivament fan els saharauis de manera molt valenta). Però com que la fraudulenta sortida d'Espanya de la colònia va tenir lloc a la fi del franquisme, els habitants de l'Estat espanyol sembla que vulguem oblidar aquell episodi i no afrontem la nostra responsabilitat històrica envers la gent del Sahara Occidental.

Ara plorem per les inundacions que pateixen els 160.000 refugiats saharauis a Argèlia (i s'activen campanyes necessàries de solidaritat amb els desastres des de la societat civil: http://www.sossahara.org/), igual com plorem perquè els refugiats siris arribin desesperançats a Europa, però ni ens ocupem de la guerra a Síria, ni ens ocupem que es pugui realitzar el referèndum d'autodeterminació al Sàhara Occidental. 

Sembla que ens costi menys la solidaritat humanitària que la solidaritat política, però com em va dir un refugiat saharaui: "No volem més ajuda humanitària que ens manté aquí com a refugiats de manera perpètua. Volem ajuda política per deixar de ser refugiats!".

Tampoc sembla que preocupi que el Marroc ocupi, torturi, reprimeixi i discrimini socialment i econòmica els saharauis que viuen als territoris ocupats. I passant per alt aquests abusos, se signen acords comercials preferencials, per part d'Espanya i de la Generalitat, amb la monarquia alauita sense exigir-li el respecte dels drets humans. Com si els saharauis no fossin dignes de ser tractats com humans.

España farà algun dia alguna cosa a nivell internacional al respecte? O seguirà actuant com un zero a l'esquerra sense fer-se responsable del que ha fet i fa?

El dia que els saharauis perdin la paciència i tornin a la guerra (i el 90% d'ells volen reprendre les armes per pura frustració davant del paper d'Espanya i la ONU) llavors comptarem molts morts i ens lamentarem de tenir una cruenta guerra a tocar de casa i que pesarà sobre les nostres consciències en els annals de la història per sempre més.

Español:

INUNDACIONES EN LOS CAMPOS SAHARAUIS Y RESPONSABILIDAD ESPAÑOLA

Estos días los campamentos de refugiados saharauis en Argelia han sufrido lluvias torrenciales insólitas en el desierto, y las tiendas y casas de barro donde viven los refugiados han sido devastadas, empeorando las condiciones, ya de por si duras y humillantes, de una población que vive dependiente de la ayuda humanitaria.

Los saharauis llevan 40 años esperando recuperar su país, el Sáhara Occidental, de la ocupación por parte de Marruecos. Es la última colonia que queda en África. El Frente Polisario (el movimiento de liberación nacional que representa los saharauis) paró la guerra en 1991 confiando que la ONU cumpliría con el prometido referéndum de autodeterminación, pero Marruecos lo bloquea y aprovecha para usufructuar sus recursos naturales, donde hay, por ejemplo, las minas de fosfato más grandes del mundo.

Y da la casualidad que era una colonia española, y en 1975, cuando Franco moría, España abandonó la colonia sin otorgar el derecho de autodeterminación al pueblo colonizado, y entregando el país a Marruecos y a Mauritania. Mauritania fue derrotada militarmente por el Frente Polisario y finalmente sólo Marruecos ocupa todo el territorio y se ha convertido en el nuevo colonizador.

Aunque España sigue siendo la potencia colonial vigente según los tratados internacionales y podría obligar Marruecos (administrador de facto) a aceptar el referéndum pendiente, pero el gobierno español prefiere ceder a los chantajes marroquíes en materia económica, de inmigración y de terrorismo, y entretenerse haciendo comentarios del tipo que "nuestro" rey es amigo del suyo (un déspota que tiene los territorios ocupados del Sahara Occidental bajo un régimen de terror, ocupación y tortura si alguien se atreve a reclamar la independencia, como efectivamente hacen los saharauis de manera muy valiente). Pero como la fraudulenta salida de España de la colonia pasó a finales del franquismo, los habitantes del Estado español parece que queramos olvidar aquel episodio y no afrontamos nuestra responsabilidad histórica para con la gente del Sahara Occidental.

Ahora lloramos por las inundaciones que sufren los 160.000 refugiados saharauis en Argelia (y se activan campañas necesarias de solidaridad con los desastres des de la sociedad civil: www.sossahara.org), al igual que lloramos que los refugiados sirios lleguen desesperanzados en Europa, pero ni nos ocupamos de la guerra en Siria, ni nos ocupamos de que se pueda hacer el referéndum de autodeterminación en el Sahara Occidental. 

Parece que nos cuesta menos la solidaridad humanitaria que la solidaridad política, pero como me dijo un refugiado saharaui: "No queremos más ayuda humanitaria que nos mantiene aquí como refugiados de manera perpétua. ¡Queremos ayuda política para dejar de ser refugiados!".

Tampoco parece que preocupe que Marruecos ocupe, torture, reprima y discrimine social y económicamente los saharauis que viven en los territorios ocupados. Y pasando por alto estos abusos, se firman acuerdos comerciales preferenciales, por parte de España y de la Generalitat, con la monarquía alauí sin exigirle el respeto a los derechos humanos. Como si los saharauis no fueran dignos de ser tratados como seres humanos.

España, ¿hará algún día algo a nivel internacional al respecto? O ¿seguirá actuando como un cero a la izquierda sin hacerse responsable de lo que ha hecho y hace?

El día que los saharauis pierdan la paciencia y vuelvan a la guerra (y el 90% de ellos quieren retomar las armas por pura frustración ante el papel de España y la ONU) entonces contaremos muchos muertos y nos lamentaremos de tener una cruenta guerra al lado de casa y que pesará sobre nuestras conciencias en los annales de la historia para siempre.

(Carta 447)


Publicat com a mínim: Revista ONGC, Rebelion.org, Al Mansir, Unidad por la República, El Diario de Valladolid, L'independent de Gràcia, El Periódico de Torrevieja.