VOLEN ENTERRAR EL MOVIMENT INDEPENDENTISTA CATALÀ, PERÒ SEGUEIX ENDAVANT

El 12 de maig del 2024 hi ha hagut eleccions al Parlament de Catalunya. La premsa espanyola i internacional només ha destacat que Puigdemont no ha quedat primer. Al candidat guanyador, Salvador Illa del PSC, gairebé ni se l'esmenta, perquè no sembla haver guanyat per qui és, sinó perquè és l'encarregat de la campanya estatal per intentar derrotar electoralment l'independentisme català, un moviment que ha guanyat totes les eleccions des del 2012 amb majoria absoluta. I de «L'independentisme ha perdut!» volen sentenciar que «¡L'independentisme s'ha acabat!», tot i que no és clar que Illa pugui formar un govern antiindependentista (perquè necessitaria la participació d'ERC, un partit independentista). I ERC pot donar suport més aviat a Puigdemont per formar un govern independentista o, si no hi ha cap acord, se n'anirà a noves eleccions.

El PSC ha tret 42 diputats, Junts de Puigdemont ha tret 35 diputats, 20 per ERC, 15 pel PP, 11 per PP, 6 pels Comuns , 4 per la CUP i 2 per Aliança Catalana (partit nou d'extrema dreta independentista, en línia amb el que passa a Europa, però contrari a la tradició antifeixista de l'independentisme).

Barcelona 2018, Autor: Òmnium Cultural, CC-by-sa

Tot i que està a punt de ser aprovada una llei d'amnistia per desactivar la "lawfare" (guerra bruta judicial) que ha estat usant el nacionalisme espanyol contra l'independentisme, encara hi ha hagut persecució en aquestes eleccions: Puigdemont ha hagut de fer la campanya des de la Catalunya Nord (actualment en territori francès), sense poder recórrer Catalunya, perquè hagués estat arrestat, i tampoc no ha pogut participar en els debats televisats. I malgrat aquest desavantatge (que en altres països hauria anul·lat les eleccions per la falta d'igualtat entre els contendents), el resultat de Puigdemont ha estat molt acceptable: Ha superat en 100.000 vots el resultat anterior i ha quedat a 7 escons del guanyador.

El conjunt de l'independentisme ha mantingut els vots de les anteriors eleccions, però ha perdut 700.000 vots respecte al 2017. Aquesta pèrdua s'ha degut sobretot a ERC, que ja feia temps que perdia vots i ara ha baixat 170.000 vots respecte a les anteriors eleccions, però 500.000 respecte al 2017. L'electorat ha castigat que el govern català d'ERC hagi canviat de rumb, vulgui frenar el moviment d'emancipació, parli de postergar la independència més de 20 anys i se sotmeti contínuament als designis del govern espanyol. Aquesta clatellada electoral ha empès la cúpula d'ERC a dimitir ia anunciar un procés d'autocrítica i redirecció.

Per tant, qui vulgui veure en la pèrdua de la majoria absoluta de l'independentisme que aquest moviment ha acabat, tindrà dificultats per entendre el que vindrà, perquè l'anhel de llibertat segueix dret, i això d'ara només ha estat una turbulència electoral per la dificultat de posar-se d‟acord respecte a com gestionar l‟hostilitat espanyola. Per tant, aquesta derrota electoral no ho és d'aquells que segueixen en pugna amb l'estat, sinó de la part que havia relegat la lluita per la independència per ocupar-se de gestionar els assumptes domèstics.

I estirant aquest sentiment d'enuig, molts votants no perdonen que, en general, tots els partits independentistes no gosessin emprendre la independència el 2017 (per por que Espanya provoqués un bany de sang), ni que, havent tingut el 52% dels vots al Parlament català, s'hagin inhibit d'avançar cap a la independència.

Tornant a l'actualitat, caldrà veure qui acabarà formant govern a Catalunya, però fins i tot si no ho poguessin fer els partits independentistes, aquest seguirà avançant perquè (a diferència del que pensen a Madrid) els partits no són el motor de l'independentisme, sinó que és un moviment social transversal que neix d'un anhel real i històricament omnipresent a Catalunya. Tot i això, atès que aquesta lluita també necessita la força institucional, si la penalització electoral serveix per sortir de l'estancament i provoca que el moviment avanci conjuntament, el camí cap a la independència tornarà a ser inexorable.

(Article 528)