HI HA GANES D’ENTERRAR L’INDEPENDENTISME CATALÀ, PERÒ SEGUEIX ENDAVANT

El 13 de maig de 2024 hi ha hagut eleccions al Parlament de Catalunya. A la premsa internacional (i a la espanyola també) l’únic que s’ha destacat és que Puigdemont no ha quedat primer. Al candidat guanyador, Salvador Illa del PSC (partit català del PSOE de Pedro Sánchez), gairebé ni se’l menciona, perquè no sembla que hagi guanyat per qui és, sinó perquè era l’encarregat de la llarga campanya de l’estat per derrotar electoralment l’independentisme, un moviment que ha guanyat amb majoria absoluta totes les eleccions des de 2012. I de «l’independentisme català ha perdut!» volen sentenciar que «l’independentisme català s’ha acabat!», malgrat que, amb el resultat obtingut, no és gens clar que el guanyador pugui formar govern antiindependentista (perquè necessitaria la participació d’ERC, un partit independentista), però si ERC segueix una lògica independentista, llavors seria Puigdemont qui podria formar govern o, altrament, també poden haver-se de repetir les eleccions.

CC By-Sa, Òmnium Cultural

El PSC (socialdemòcrates espanyolistes) ha tret 42 diputats, Junts de Puigdemont (socialdemòcrates i liberals independentistes) ha tret 35 diputats, 20 per ERC (socialdemòcrates independentista), 15 per al PP (dreta espanyolista), 11 per VOX (extrema dreta espanyolista), 6 pels Comuns (esquerra indefinida nacionalment), 4 per la CUP (esquerra independentista) i 2 per Aliança (partit nou d’extrema dreta independentista, en línia amb el que succeeix a Europa, però contrari a la tradició independentista catalana que sempre ha sigut antifeixista).

Malgrat està en procés d’aprovació una llei d’amnistia per eliminar la «lawfare» (guerra bruta utilitzant la justícia) amb la que el nacionalisme espanyol ha atacat l’independentisme català, la repressió ha arribat fins a les eleccions: Puigdemont ha hagut de fer els actes de campanya a la Catalunya Nord (actualment en territori francès), sense poder recórrer Catalunya, perquè hagués sigut arrestat per la policia si hagués trepitjat territori espanyol. Tampoc ha pogut participar en els debats televisats. I malgrat aquesta desavantatge (que en altres països hauria fet anul·lar les eleccions per la manca d’igualtat de condicions entre els contendents), el resultat de Puigdemont no ha sigut el desitjat però ha estat més que acceptable: Ha superat de 100.000 vots el seu propi resultat de 2021 i ha quedat a 35 escons davant dels 42 del PSC. Cal tenir en compte que el PSC ha guanyat tres dels últims quatre escons que, segons la llei electoral, s’atorguen per molt poc marge de vots, i un va ser en perjudici de Junts, de manera que el resultat hagués pogut ser 39 pels PSC i 36 per Junts, que hagués sigut més proporcional al nombre de vots.

La baixa participació, del 58%, possiblement ha sigut sobretot entre l’electorat independentista, perquè sembla que Pedro Sánchez va reeixir en la seva manipulació per mobilitzar el seu electorat i derrotar Puigdemont. A dues setmanes de les eleccions, Sánchez va indignar-se per una denúncia, d’un grup d’extrema dreta, per corrupció de la seva dona i va anunciar que es donava cinc dies per decidir si deixava la presidència d’Espanya. El país es va quedar en xoc, però passats aquest cinc dies, Sánchez va reaparèixer anunciant que continuaria però que necessitava el recolzament de la gent per lluitar contra les agressions dels adversaris. És irònic que Sánchez es fes la víctima del «lawfare» per derrotar l’independentisme, quan són ells els que l’han patit de manera més contínua i descarnada de part del nacionalisme espanyol.

CC By-Sa, Òmnium Cultural

A la banda independentista, Puigdemont ha tingut la màxima concentració de vots. El conjunt de l’independentisme ha mantingut els vots de les anteriors eleccions de 2021 (també amb baixa participació per la covid), però ha perdut 700.000 vots respecte a les eleccions de 2017 (després del referèndum d’autodeterminació, amb una participació del 80%). Els independentistes s’han abstingut de votar per enuig contra els partits independentistes. La repressió espanyola i el seu joc brut, fan que els independentistes ho segueixin sent, però al mateix temps molts votants no perdonen que els partits independentistes no s’atrevissin a tirar endavant la independència el 2017 (per por que Espanya provoqués un bany de sang) i tampoc els perdonen que, havent tingut el 52% dels vots els últims tres anys, s’hagin inhibit d’avançar cap a la independència, per por a la repressió espanyola i a la seva negativa a una sortida democràtica perquè Catalunya pugui decidir el seu futur.

El partit independentista que més vots ha perdut ha sigut ERC. L’electorat ha castigat que, controlant el govern català, adoptés una actitud de renúncia a la independència (deixant-la per d’aquí a més de 20 anys), volgués frenar el moviment d’emancipació en marxa, i se sotmetés a Pedro Sánchez davant d’una alternativa pitjor (PP i VOX). ERC ha perdut 170.000 vots respecte les últimes eleccions catalanes (que és el que ha guanyat la resta de l’independentisme), però respecte les anteriors eleccions, ha perdut 500.000 vots (70% del que va perdre tot l’independentisme). A més, ERC va perdre 300.000 a les eleccions municipals de 2023 (90% del que va perdre tot l’independentisme) i ERC va tornar a perdre en les eleccions generals de 2023, 400.000 vots (60% del que va perdre tot l’independentisme).

I això a abocat la cúpula d’ERC a dimitir i han anunciat un procés d’autocrítica i redefinició. Aquestes eleccions poden permetre superar la confrontació dins del moviment independentista. Les diferents actituds per gestionar la por a la repressió i la dificultat per superar la negativa espanyola a l’autodeterminació. L’opció d’ERC per la renúncia i la submissió llastraven el moviment que, ja de per si, té uns reptes complicats davant d’Espanya com per, a més, haver de gestionar la conflictivitat interna. De fet, aquesta desunió estratègica també convertia en inviable l’opció de Junts i la CUP per fer creïble una estratègia de confrontació.

Per tant, qui vulgui veure en la pèrdua de la majoria absoluta de l’independentisme que aquest moviment s’ha acabat, tindrà dificultats per entendre el que anirà succeint en el futur, perquè això d’ara és només una turbulència electoral de gestió de la violència exercida per Espanya, però l’exigència de llibertat segueix encara més dempeus.

Caldrà veure qui formarà govern a Catalunya, però fins i tot si no ho pugués fer l’independentisme, aquest seguirà avançant perquè (a diferència del que pensen a Madrid) els partits no són el motor de l’independentisme, sinó que és un moviment social transversal que neix d’un anhel real i històricament omnipresent a Catalunya. Òbviament aquesta lluita necessita tenir una contrapart institucional, per això és vital que la penalització electoral serveixi per sortir d’aquest període d’estancament. Si provoca que els partits independentistes trobin una estratègia comuna per enfrontar l’hostilitat espanyola, s’avançarà inexorablement cap a una independència que arribarà tard o d’hora.

(Article 527)