EVOLUCIÓ DEL CONFLICTE CATALUNYA-ESPANYA

Júlia Partal, 11/09/2024

Espanya no és una nació, sinó un conjunt de nacions, sobretot la unió de dos regnes (a part del cas del País Basc): El Regne de Castella i el Regne Catalano-aragonès. Castella era governada per reis absolutistes amb un imperi transoceànic conquerit per les armes. La Corona Catalano-aragonesa era una confederació de quatre regnes sobirans, amb unes corts que feien de contrapès del rei. Va tenir un dels primers parlaments del món i va ser un gran imperi medieval que va comerciar amb tot el Mediterrani. La unió voluntària dels dos regnes va acabar, el 1714, amb una guerra que va imposar Castella i la seva manera de governar i va sotmetre Catalunya fins avui dia.

Com que Espanya no és una nació sinó un entramat de poder al voltant de la monarquia i centrat en Madrid, l’epicentre de la nació castellana, no té un projecte nacional pel bé comú, sinó que viu amb l’únic objectiu d’evitar la disgregació de l’Estat per no perdre aquesta estructura d’acaparament econòmic i de clientelisme, que inevitablement provoca un degoteig continu de casos de corrupció en els dos grans partits que s’alternen en el poder. Per això l’obsessió contra la independència de Catalunya, creuada en la que Espanya no dubta a usar totes eines de l’estat per atacar l’esforç de la nació catalana per la seva supervivència.

Júlia Partal, 11/09/2024

I aquesta corrupció intrínseca a l’estat, va portar l’actual govern socialista al poder a través d’una moció de censura contra el govern de dretes condemnat pels tribunals per un gran cas de corrupció. Però, d’igual manera, en l’actual govern, acaba d'esclatar un altre gran cas de corrupció centrat en Santos Cerdán, el número tres del partit socialista.

I precisament Santos Cerdán era qui negociava a Suïssa amb el president català Carles Puigdemont, a l'exili a Bèlgica des que es va celebrar el referèndum d'autodeterminació de Catalunya del 2017. Aquesta negociació va ser condició dels catalans per permetre la reedició del govern socialista. Sense Cerdán, continuarà amb l’altre negociador, l'expresident espanyol Rodríguez Zapatero. El seu punt de partida és que no contempla la possibilitat que s'acordi de fer un nou referèndum d’autodeterminació perquè creu que és un mecanisme que divideix enlloc d'unir i perquè no és possible resoldre una qüestió tan complexa amb un sí o un no. Però Zapatero sap que el 1978 es va dur a terme un referèndum sobre la Constitució espanyola, el 1986 sobre l’entrada a l’OTAN, el 2005 sobre la Constitució europea i el 2006 sobre l'Estatut de Catalunya pactat precisament amb Zapatero... I eren assumptes complexes. Però sembla que els referèndums només es poden aplicar quan sortirà el que ells volen. Perquè, malgrat l’actual baralla entre partits independentistes conseqüència de la forta repressió espanyola, i malgrat les enquestes on l’opció independentista baixa, Zapatero sap que, si es planteja un referèndum del que es respectarà el resultat, Catalunya votarà separar-se d'Espanya.

Albert Salamé, 11/09/2024

L’estat espanyol també combat judicialment la independència de Catalunya, demostrant que no és un estat de dret. El Tribunal Constitucional ha resolt que la «llei d’amnistia» aprovada pel Parlament espanyol és constitucional i que han de deixar de perseguir Puigdemont i els altres independentistes, però els jutges del Tribunal Suprem asseguren que seguiran perseguint-los, ignorant la llei i desobeint el Constitucional. A Espanya els jutges dictaminen amb criteris polítics, però no per indicació del govern, és a dir, per manca d’independència judicial, sinó perquè la majoria dels alts magistrats apliquen criteris polítics contra Catalunya per iniciativa pròpia.

Assemblea Nacional Catalana 11/09/2024

I d’igual manera la policia. Acabem de saber que, el 2015, el mòbil de l'expresident català Artur Mas va ser el primer infectat d’Europa amb el programari-espia Pegasus, i el segon del món després de la periodista mexicana Carmen Aristegui. Aquest programari només el poden comprar els estats per lluitar contra el terrorisme i el crim organitzat. Però Artur Mas va ser espiat il·legalment durant cinc anys amb un total de 32 infeccions, durant governs de dreta i d’esquerra, en moments que es convocaven eleccions, es formaven coalicions electorals o governs. És a dir, no és lluitava contra el terrorisme, sinó que s’espiava amb motivació política per intentar derrotar una opció legítima que era majoritària entre els catalans.

Trigarem més o menys, però els catalans continuarem insistint fins aconseguir la independència, perquè ens hi va la nostra supervivència nacional. 

(Article 535)

FALTEN RECURSOS PER A LA SANITAT CATALANA?

És clar que, durant un esdeveniment imprevisible com la pandèmia del covid-19, amb un augment inesperat d’ingressos hospitalaris, la sanitat catalana -igual que totes les del món- es va desbordar. Era normal perquè no es podia preveure. Però que, en una situació quotidiana, la sanitat catalana també estigui desbordada i hi hagi llistes d’espera de mesos, no hauria de ser normal.

Foto: Agustí Codinach 

D’això no en som conscients o no ens molesta massa més enllà de la incomoditat d’haver d’esperar molt per accedir a un especialista, a un tractament o a una prova, però quan el cas és d’urgència, sí podem sentir molta impotència i molta ràbia.

El nostre sistema sanitari és molt bo sobre el paper, perquè ofereix cobertura universal, a diferència d’altres sistemes, com l’alemany o l’holandès que funcionen amb mútues privades que donen un “servei públic”. El nostre sistema té un enfocament socialment més just i en podem estar cofois des d’aquesta vessant, però no tant per la dotació econòmica que administra, perquè no aconsegueix de proporcionar un servei de la màxima qualitat i amb la màxima rapidesa per a tothom.

Fa poc un familiar estimat de Girona ha tingut un càncer que ha evolucionat molt de pressa i l’operació, catalogada com a urgent, ha trigat un mes a arribar perquè el sistema estava desbordat. Llavors ja ha sigut massa tard. El càncer s’havia estès massa i no s’ha pogut fer res malgrat que s’han intentat diverses solucions. Això no pot passar. No ho podem permetre. La societat catalana produeix prou diners perquè un cas així, com tants d’altres, pugui tenir una atenció immediata que garanteixi les màximes possibilitats de curar-se. Cal puntualitzar que l’atenció del personal sanitari ha estat fantàstica, cosa que posa de manifest que, malgrat l’infrafinançament, la vocació dels treballadors sanitaris és digne d’elogi.

Cal que els motius que provoquen aquestes demores imperdonables s’abordin amb profunditat i se solucionin. Cal disposar dels diners necessaris per donar una atenció sanitària el més adequada possible a tothom. No podem permetre que es deixi alguns pacients al marge.

I com es pot explicar que Catalunya tingui infrafinançament de la sanitat i d’altres camps també, si la societat catalana és de les que paga més impostos propis? És que els diners s’administren malament? És que es malgasten en camps no prioritaris? O és que els diners desapareixen? Potser hi ha alguna petita part dels diners que poden tenir aquests destins, però en gran mesura, el que explica aquests alts impostos propis és que intenten de compensar -tot i que no ho aconsegueixen- un dèficit fiscal de proporcions enormes que dessagna la societat catalana traslladant aquest flux cap a l’Estat espanyol: 21.982 milions el 2021, un 9,8% del PIB. I aquest drenatge salvatge té lloc any rere any des de fa centenars d’anys.

I, tot i que, segons qui governi la Generalitat, es dedica una mica més o una mica menys a la sanitat traient-t’ho d’altres partides, el forat que deixa el dèficit fiscal esdevé insalvable malgrat l’esforç en eficiència que es copsa a nivell administratiu i sanitari. No és una qüestió de capacitat, sinó d’una manca crònica del pressupost necessari.

És imperatiu corregir-ho! És inacceptable ser una societat dinàmica que genera recursos suficients, amb àmplies capes de la societat amb moltíssimes necessitats, i no poder garantir una atenció sanitària a tots els seus habitants al més alt nivell possible. La fal·làcia que Catalunya és rica -sí, és cert que genera riquesa- no pot amagar que som una societat que, amb l’actual situació, no som capaços de garantir un nivell de vida digna a tothom que no es pugui pagar de la butxaca uns serveis privats.

(Article 534)

Publicat a: El Punt Avui, El Periódico, Catalunya Cristiana, L'independent de Gràcia, Línia Eixample, La Mañana, Segre.

ESPANYA ESPIA IL·LEGALMENT EL PACÍFIC MOVIMENT PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

El passat 20 de novembre, es va estrenar a HBO Max el film documentari «Surveilled» produït pel periodista Ronan Farrow (fill de Mia Farrow i Woody Allen, guanyador d’un Pulitzer per destapar el cas Harvey Weinstein i una de les cent personalitats més influents de 2018 segons Time). El documentari està tenint molta repercussió a tot el món, però en canvi a Espanya curiosament està essent totalment ignorat per la majoria dels mitjans de comunicació, tot i que l’Estat espanyol hi és un protagonista destacat.

En el documentari, Ronan Farrow s’endinsa en l’obscur món de la indústria dels programaris espia, com Pegasus, utilitzant com a fil conductor el cas del Catalangate. Aquest escàndol ja va ser destapat per ell mateix el 2022 en el reportatge al The New Yorker «How democracies spy on their citizens» (“Com les democràcies espien els seus ciutadans”). Hi documentava la descoberta del laboratori canadenc Citizen Lab del cas d’espionatge a través de telèfons mòbils més important fins ara: Un mínim de 65 persones (polítics, activistes i advocats, pertanyents al moviment pro-independència de Catalunya) havien estat espiades il·legalment, suposadament per l’Estat espanyol en la seva lluita contra el pacífic moviment independentista, l’únic «delicte» del qual és plantejar una proposta política inassumible per al nacionalisme extrem que impera a l’Estat espanyol.

Aquest tipus de programari espia, com Pegasus, administrat per l’empresa israelí NSO Group, es ven únicament a estats per a, suposadament, impedir que terroristes, màfies organitzades i criminals perillosos cometin assessinats. Hi ha un consens tàcit que, en casos així, és pertinent vulnerar el dret a la intimitat i a la privacitat per tal de prevenir mals majors.

Però la tesis del documentari és que aquesta tecnologia pot ser utilitzada més enllà d’aquests supòsits excepcionals. Els règims dictatorials, que ja vulneren tot tipus de drets, poden utilitzar-la fora dels supòsits indicats, com va fer el règim saudita amb Pegasus per a seguir el periodista Jamal Khashoggi i assassinar-lo. Però el documentari planteja que les democràcies occidentals també poden caure en la temptació d’utilitzar aquestes tecnologies gairebé invisibles amb fins espuris contra rivals polítics. Així l’exemple de l’estat espanyol serveix per il·lustrar com està traspassant totes les línies vermelles per tal d’intentar destruir un moviment polític que qüestiona la seva pertinença a l’Estat, encara que el moviment independentista actui democràticament a través de manifestacions civils i plantegi un desenllaç polític negociat i acordat en referèndum.

Però, des de 2010, Espanya ha dut a terme tot tipus d’actuacions legals i il·legals per intentar aturar aquest moviment civil: Ha enviat 10.000 policies a impedir violentament un referèndum, ha creat grups parapolicials per subornar i fabricar proves contra el moviment, ha infiltrat espies a organitzacions civils, ha utilitzat la justícia per reprimir i ha espiat il·legalment a través de telèfons mòbils a totes les persones que hi destacaven.

Malgrat la repercussió que està tenint el documentari a tot el món, sobretot als USA, ha estat ignorat deliberadament per la premsa espanyola que intenta amagar tota aquesta activitat irregular de l’Estat espanyol o, com a màxim, quan surt alguna cosa a la llum, la intenten fer passar com a actuacions «normals» per part d’un estat. Com la Ministra de Defensa Margarita Robles deixava constància en seu parlamentària: «Com no els hem d’espiar i combatre amb tots els mitjans de què disposem, si són un moviment que amenaça la pervivència del nostre estat?». Així ha estat al llarg de la història de l’Estat espanyol, però ara, en un marc suposadament democràtic, es continua aplicant el dogma: «Tot s’hi val per la unitat d’Espanya». Un dogma que l’ultranacionalisme espanyol no té cap mirament d’aplicar al moviment pro-independència català posant en suspens «de manera selectiva» les garanties que diferencien els sistemes democràtics dels dictatorials.

 

 

 

 

 Algunes notícies sobre el documental:

- Democracy Now: https://www.youtube.com/watch?v=4zj5sup0qQc

- CNN: https://www.youtube.com/watch?v=WLbHs_S-Fzc
https://edition.cnn.com/2024/11/18/business/video/spyware-cell-phones-ronan-farrow-documentary-lead-digvid
- Daily Show: https://www.youtube.com/watch?v=bvO-gWlBHzY
- The View: https://www.youtube.com/watch?v=CF0ZXF70eQs
- Amanpour and Company: https://www.youtube.com/watch?v=B0VOvwAGGOw
- The World Street Journal: https://www.wsj.com/arts-culture/television/surveilled-review-the-spies-in-our-pockets-on-hbo-f1373670
- The Guardian: https://www.theguardian.com/tv-and-radio/2024/nov/23/ronan-farrow-surveilled-documentary
https://www.theguardian.com/tv-and-radio/2024/nov/25/surveilled-review-throw-away-your-phone-right-now
- The Objective: https://theobjective.com/espana/politica/2024-11-21/cnn-campana-indepe-espana-pegasus-exteriores/
- Variety: https://variety.com/2024/tv/news/ronan-farrow-warning-hacked-surveilled-hbo-1236214393/
- NPR: https://www.npr.org/2024/11/23/nx-s1-5189839/ronan-farrow-discusses-his-new-hbo-documentary-surveilled

 

(Article 533)

L’INDEPENDENTISME SEGUEIX SENT EL MOVIMENT SOCIAL MÉS POTENT D’EUROPA

Cada 11 de setembre Catalunya celebra el seu Dia Nacional que rememora que aquest dia de 1714 va perdre una guerra i va ser annexionada a Castella, li van abolir totes les seves institucions, li va prohibir la seva llengua i va passar a ser tractada com una colònia. Un poble, que tria aquest tipus d’efemèride com a dia nacional deixa clar que pretén recordar que li van prendre la llibertat i que la voldrà recuperar en el futur, com així ho ha intentat des de llavors. Però la brutalitat militar de Castella ho ha impedit reiteradament, amb bombardejaments, empresonaments, afusellaments i ajusticiament massius.

Una de les 5 manifestacions: la de Barcelona

El 2017 Catalunya va pensar ingènuament que, en el context de la UE, Espanya no podria recórrer a la violència com fins llavors i això obriria la porta a una sortida democràtica del conflicte amb un referèndum d’autodeterminació. Però Madrid va enviar 10.000 policies per reprimir els votants del referèndum auto-organitzat, amb imatges que van donar la volta al món. Des de llavors, Espanya ha malgastat ingents recursos per tractar de destruir el moviment independentista català: amb una repressió policial i judicial sense precedents a Europa, prevaricant, fent investigacions prospectives i retorçant la llei per acusar de malversació, terrorisme i traïció; amb un espionatge il·legal a polítics, activistes i advocats per poder-los acusar o fer-los xantatges polítics; amb un atac mediàtic constant per desprestigiar-los i, fins i tot, amb suborns i joc brut per part de grups para-policials que actuaven fora de la llei.

Amb aquesta manera de procedir Espanya ha aconseguit espantar i dividir l’acció dels partits pro-independència i, després d’una dècada de governs catalans independentistes, acaben de fer possible que un partit espanyolista governi a Catalunya (amb el suport d’un dels partits independentistes com a contrapartida d’uns acords econòmics que segur que no es compliran). I, amb aquest canvi de govern, volen fer creure que hi ha una altra majoria social que ja no és l’independentisme. Però tothom sap que aquest canvi té una altra explicació: Espanya, durant una dècada, ha estat sotmetent Catalunya a una violència política que ha afectat els partits independentistes que estan molt desacreditats i que ara hauran de fer autocrítica i canviar les estratègies. Però, a banda dels partits polítics, la majoria social independentista segueix endavant com el moviment social més potent d’Europa, atès el seu poder de convocatòria gairebé imperturbable malgrat totes aquestes vicissituds.

I així, aquest 11 de setembre, una multitud ha tornat a sortir al carrer, aquesta vegada simultàniament a cinc ciutats (Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa) per denunciar que Catalunya podria no ser una regió pobra si disposés dels recursos que Espanya li espolia amb un tracte equiparable al colonialisme.

Al moviment per la independència de Catalunya li toca dissenyar la manera d’aconseguir d’exercir el dret d’autodeterminació, sabent que Espanya, que es vanta de ser un estat democràtic, farà ús de la violència per impedir-ho, i sabent que la UE, que es vanta de ser un espai democràtic, pot tornar a mirar cap a una altra banda per no haver-s’hi d’implicar. En tot cas, si la gent hi és, el projecte independentista seguirà endavant i, per Espanya i per la UE, cada vegada serà més incòmode d’intentar evitar que els catalans puguin decidir el seu futur democràticament.

Vídeo de l'acte a Barcelona: https://www.youtube.com/watch?v=Jbawj0-6iAw&t=1764s
Tuit amb vídeo d'Els Segadors: https://x.com/assemblea/status/1833947304467800173 

 

(Article 532)

PUIGDEMONT RETORNA PER DEIXAR CLAR QUE LA LLUITA PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA SEGUEIX

Des de 1714 Espanya tracta Catalunya com una colònia, amb un espoli fiscal de 22.000 milions d’euros anuals (10% del PIB de Catalunya!) i amb una actitud racista anti-catalana. I això ha perviscut fins avui dia i, per això, necessitem la independència de Catalunya. Vam fer un referèndum d’autodeterminació el 2017 i, de resultes de la repressió posterior, el president Puigdemont ha hagut d’estar 7 anys exiliat a Bèlgica. Aquest any, per la necessitat del president Pedro Sánchez d’aconseguir els vots del partit de Puigdemont, Junts, es va aprovar el 11 de juny una llei d'amnistia que havia d’acabar amb la repressió, entre altres del President Puigdemont. Per això, durant el procés electoral català del 12 de maig, ell va dir que tornaria a Catalunya per participar en la investidura del futur president del govern català.

Autor: Josep Balcells

La repressió ha aconseguit que l’altre gran partit independentista, ERC, deixés la confrontació i volgués pacificar el país, però això l’ha dut a anar perdent moltíssims vots dels independentistes més actius i exigents. Un altre partit independentista, la CUP, desorientada en aquest panorama, també ha anat perdent força vots. En les últimes eleccions al govern català, la repressió ha tornat a impossibilitar que el candidat Puigdemont pogués fer la campanya electoral a Catalunya, l’ha hagut de fer des de la distància per internet, i tampoc ha pogut participar en els debats televisius. Al final, aquest context anormal ha anat influint fent que l’independentisme perdés la majoria absoluta que havia tingut en els darrers dotze anys. El PSC, un partit anti-independentista del mateix partit del president espanyol Sánchez, va quedar primer, però necessitava els vots d’ERC per arribar a la majoria absoluta. I ERC, per evitar noves eleccions (en les que encara hi hagués baixat més), ha donat els seus vots perquè el PSC pugui governar Catalunya en una mena de colònia pacificada, a canvi d’una hipotètica sobirania fiscal per a Catalunya (una promesa que tots sabem que no es complirà perquè aniria en contra de l’espoli fiscal que està a la base de la relació Espanya-Catalunya).

Autor: Josep Balcells

Però els jutges espanyols, en continuïtat amb la “lawfare” amb la qual han perseguit als independentistes catalans, es neguen a aplicar la llei d’amnistia aprovada pel Congrés espanyol, demostrant impunement que fan un ús impropi de la justícia per a fins polítics. Malgrat això, ara que Puigdemont ha sortit elegit com a diputat del segon partit més votat del Parlament català, va anunciar que, tal i com havia promès, tornaria el dia de la investidura, el 8 d'agost. Els jutges van donar instruccions a la policia catalana que, comandada per ERC i havent de complir per imperatiu legal, va desplegar un dispositiu policial impressionant per impedir que Puigdemont pogués entrar al Parlament.

Llavors, davant la multitud que l’havia vingut a rebre davant el parc del Parlament, el president Puigdemont va fer un discurs. Va deixar molt clar que els jutges incomplien la llei, que el conflicte entre Catalunya i Espanya no havia desaparegut i que els catalans seguim exigint la independència de Catalunya. Acabat el discurs, va desaparèixer entre la multitud escapolint-se de la policia. La policia, amenaçada pels jutges, va activar l’Operació Gàbia tallant el trànsit a totes les carreteres de Catalunya en veritable una caça a l’home. Aquest operatiu només s’havia fet servir contra els terroristes islamistes que van atemptar a Barcelona el 17 d’agost de 2017. Ara ho va fer per arrestar un diputat, elegit per 700.000 catalans, acusat de malversació. A més, acusat fraudulentament pels mateixos jutges que ara no volen aplicar la llei d’amnistia, aprovada pel Congrés espanyol precisament per deixar de perseguir-lo judicialment. Seria inexplicable, si no fos que Puigdemont i els independentistes catalans són els enemics número 1 d’Espanya.

Autor: Josep Balcells

El president Puigdemont ha esquivat tot el sistema policial i ja torna a ser a l’exili belga havent deixat en evidència l’abús inadmissible que estan cometent els jutges, amb aquesta insubordinació i intromissió en la política des de l’estament judicial. Però ningú els critica a Espanya, ni ningú pensa fer-hi res. Caldrà veure si Junts retirarà el suport al govern espanyol i aquest es desestabilitzarà. De moment l’aparició desafiant del president Puigdemont a Barcelona ha servit perquè tota la gran premsa mundial tornés a situar el problema català a les portades informatives, deixant clar que el conflicte continua i que no hi haurà cap mena de solució política fins que l’encaix internacional de Catalunya sigui decidit pels mateixos catalans.

(Article 531)

ESTUPOR A CATALUNYA PER L'ABÚS JUDICIAL ESPANYOL

Per formar un govern del PSOE i Sumar (centre i esquerra) i evitar-ne un de PP i VOX (dreta i extrema dreta), van pactar de 8 partits, amb 179 escons, que representen 12,3 milions de ciutadans. Els independentistes catalans, imprescindibles per a aconseguir el pacte, van exigir, com a condició inicial, aprovar una llei d'amnistia que desactivés la repressió judicial amb què l'alta magistratura, motivada pel seu exacerbat nacionalisme espanyol, ha perseguit als nacionalistes catalans (uns 500 persones tenen condemnes o judicis pendents). El PSOE, que també és molt nacionalista i que refusava l'amnistia, després de les eleccions va fer un gir de 180º i va acceptar l’amnistia per no perdre el govern.

MHP Carles Puigdemont, autor: Albert Salamé

La llei d'amnistia no està essent acceptada pel nacionalisme espanyol, per tant, ja veurem com s'acabarà aplicant, però en realitat el que hagués estat just hagués sigut un procés de nul·litat de les causes, admetent que els independentistes catalans no havien comès cap delicte a l'organitzar un referèndum d'autodeterminació i que les acusacions contra ells eren part de la "lawfare" (instrumentalitzar la justícia amb fins polítics) que va utilitzar l'estat contra ells. Llavors s'hagués pogut jutjar els policies que van atacar indegudament els votants del referèndum. En l'amnistia, en canvi, s'anul·len els delictes que s'entén que van cometre ambdós bàndols, però és que el bàndol independentista va actuar democràticament i no va cometre cap delicte, mentre que l'estat sí va actuar fora de la llei.

Malgrat que l’amnistia és injusta amb els independentistes perquè els hi atribueix delictes, el que treu de polleguera el nacionalisme espanyol és que, sent ells els forts, no pugin guanyar i humiliar als febles, com han fet sempre. Pel fet de ser l'estat la part forta, que aprovi l'amnistia implica que accepta implícitament que va jugar brut amb l'il·legítim objectiu d'intentar destruir un moviment polític perfectament legítim.

El Congrés espanyol ha procurat que la llei no tingués cap ambigüitat perquè es tenia la certesa que els jutges la intentarien interpretar tergiversadament contra els independentistes catalans. Com que no es pot amnistiar persones concretes pel fet de ser independentistes (de fet, ser independentistes va ser el seu "delicte"), s'amnistiaven delictes concrets, en el context del procés independentista català, amb algunes exclusions: la malversació (amb enriquiment personal o afectació dels interessos financers de la UE), l'alta traïció (amb "un ús efectiu de la força contra la integritat territorial") i el terrorisme ("que hagi causat de manera intencionada greus violacions de drets humans").

Jutge Joaquín Aguirre

La llei, aprovada el 7 de març, va ser rebutjada per la dreta i els jutges, i l'expresident Aznar va dir que "qui pogués fer alguna cosa contra la llei d'amnistia, que la fes". Des del correu electrònic oficial del Consell General del Poder Judicial (màxim òrgan de la judicatura espanyola), es va distribuir, a tots els jutges, un manual sobre com paralitzar l'aplicació de la llei d’amnistia, menystenint l'esperit del legislador, cosa que anul·la l’estat de dret per als independentistes catalans.

Pel que fa al delicte d'alta traïció, el jutge Joaquín Aguirre no vol amnistiar els acusats del pla secret que, segons ell, l'independentisme català tenia amb Putin per desestabilitzar Europa. Ell mateix ha donat declaracions a la televisió alemanya escampant informació secreta del sumari per desprestigiar els acusats.

Tampoc el jutge Manuel García-Castellón volia amnistiar Puigdemont i altres set persones (que s'havien exiliat a Suïssa) pel delicte de terrorisme que atribuïa a unes manifestacions de 2019. Afortunadament, el jutge s'ha vist obligat a arxivar la causa, però no per l'aplicació de l'amnistia, sinó per un error de procediment. Cinc dels encausats han pogut finalment tornar de l'exili.

Jutge Manuel García-Castellón

Tampoc es vol amnistiar als set nois que, el 2019, van ser detinguts per terrorisme amb un impressionant operatiu policial que va sortir a tots els noticiaris, que semblaria que intentava influir en les eleccions que es celebraven dos mesos més tard, insinuant que el pacífic moviment independentista català havia basculat cap al terrorisme. Es van filtrar a la premsa informacions i trossos de vídeos descontextualitzats dels interrogatoris en una greu vulneració del secret de sumari. Passades les eleccions, els van deixar en llibertat amb fiança. Els haguessin alliberat si fossin realment terroristes? El jutge ha decidit no amnistiar-los i portar el cas a la Justícia Europea, cosa que endarrerirà encara més la seva exculpació final.

Pel que fa a la malversació, el Tribunal Suprem va refusar l'amnistia i mantindrà vigents les ordres de detenció contra Puigdemont, Comín i Puig (amb acusacions de 12 anys de presó!). Argumenten que els polítics van malversar en l’organització del referèndum amb "enriquiment personal" perquè, tot i que no van quedar-se ni un euro, es pot considerar que es van estalviar de posar-hi diners personals. També argumenten que haurien perjudicat els interessos financers de la UE

Els jutges mai especifiquen la quantitat malversada perquè no sabrien ni què fer-hi constar, però és que el 2017 les finances del govern de Catalunya estaven intervingudes pel govern de Madrid, i el ministre d'hisenda Cristóbal Montoro del PP ja va assegurar que no s'havia dedicat cap euro públic per finançar el referèndum. En realitat no hi va haver malversació de cap tipus perquè el referèndum es va fer amb voluntariat i amb fons privats.

A més, els jutges volen justificar perjudici financer per a la UE, usant una directiva de la UE que encara no està aprovada (!) i que es refereix apropiar-se de fons econòmics europeus, cosa que no es va fer constar en la sentència del Tribunal Suprem de 2019, però ara argumenten que sí que n'hi va haver.

Manifestació de la Diada 2018, Omnium Cultural

El més positiu és que, en aquest pronunciament del Tribunal Suprem, cinc magistrats han votat a favor, però una magistrada, Ana Ferrer (inequívocament antiindependentista), hi ha votat en contra perquè considera que, no concedint l’amnistia, s’està retorçant la interpretació de la llei i hi veu el perill que això impliqui una condemna contra la justícia espanyola per part del Tribunal Europeu de Drets Humans.

De moment, s'ha amnistiat: per un cantó, 20 activistes i 4 càrrecs públics catalans i, per l'altre cantó, 50 policies espanyols. Resulta doblement insultant que l'amnistia no es pugui aplicar amb normalitat a independentistes catalans pacífics i, en canvi, s’apliqui als policies que els van agredir.

I el més greu a nivell humà és que la població espanyola, tret dels catalans, està justificant l’abús de la justícia contra els independentistes catalans, perquè els mitjans de comunicació els han deshumanitzat i han presentat el seu objectiu com a totalment inacceptable. Traient drets als catalans, estan alimentant la bèstia del feixisme. Aquesta bèstia que preocupa a la UE, ja fa segles que ataca els catalans i ara, que Catalunya es reivindica políticament, aquest feixisme és transversalment acceptat a l’Estat espanyol sense cap objecció.

A Catalunya ha causat estupor que els jutges, en lloc d'aplicar la llei d'amnistia tal com està escrita, s'hagin insubordinat, en una mena de cop d'estat judicial contra el parlament espanyol, i que no els passarà res per fer-ho. Si fins i tot el Tribunal Constitucional els ho permet, no hi haurà manera d'aturar-los a Espanya, i s'hauran de portar els casos a Europa, on demoraran anys. L'única solució és que Catalunya sigui com Andorra o Portugal, un nou estat d'Europa.

(Article 530)

EIXIDA DE L'ATZUCAC INDEPENDENTISTA!

Si semblava que l'amnistia podria servir per als líders independentistes però no per a la tropa, ara anem veient que els jutges estan acceptant a contracor amnistiar la tropa, però no pas als líders, a qui acusarà de "malversació": Puigdemont, Comín, Puig, Junqueras, Romeva, Turull i Bassa.

En aquest context encara menys, fer que Illa, que no ha guanyat netament, pugui governar Catalunya amb suport de partits independentistes no té cap sentit i fer-ho, sigui ERC o Junts, seria entès com una traïció a l‘objectiu de la independència.. I més quan Sánchez i Feijóo s'han posat d'acord per pactar un CGPJ que protegirà Marchena, Llarena i el Suprem en la seva deriva prevaricadora.

Analitzant les eleccions catalanes, convindrem que no han anat bé per a l'independentisme. No perquè no tingui base electoral (en aquesta cas caldria acceptar el resultat), sinó per aspectes conjunturals:

1- Sobretot perquè gran part de la base electoral independentista ha continuat la tendència abstencionista, per la desunió i les lluites caïnites, la desorientació, la despolitització del debat social per part d'ERC a TV3, a CatRàdio, a l’Ara... i, en definitiva, per la pèrdua conjuntural d’un nord clar.

2- Perquè el candidat Puigdemont, per aquesta amenaça, no ho ha pogut ser en igualtat de condicions (cosa que ja hauria d'invalidar les eleccions, o almenys nosaltres no hauríem de validar-ne els resultats): Puigdemont no ha pogut recórrer Catalunya, ni participar als debats electorals... A més, al llarg de la campanya es va generar el dubte sobre la paraula de Puigdemont amb si retornaria de veritat o no (cosa que al final no va de tenir paraula o no, o de ser valent o no, sinó de ser kamikaze o no, perquè qui fa que sigui impossible tornar és l’actitud amenaçadora de la Magistratura que canvia les regles de joc sobre a marxa, com està fent ara. 

En aquestes circumstàncies, podem i és al nostra obligació (per supervivència, perquè ens hi va l'aire que respirem) aspirar a un millor resultat. A més, amb la pugna que hi ha a Espanya amb la llei d'Amnistia i tota la lluita entre jutges i govern, millor no fer ara una investidura absurda que hagi de fer arriscar absurdament a Puigdemont. Per tant, millor anar a noves eleccions, tenint més temps perquè s'aclareixi aquesta situació legal i Puigdemont sàpiga a què atenir-se.

Però unes noves eleccions, en general, no són benvingudes i acostumen a desmotivar els votants. Bé, això si és repetir per repetir, per la incompetència de no haver-se sabut posar d'acord, però no han de desmotivar, sobretot el cantó independentista, si hi ha una proposta que valgui la pena. Aquí és on arribem a que no pot ser una repetició amb Junts, ERC, CUP, Alhora i AC presentant-se com a opcions separades. Junts hi sortiria reforçada perquè el vot independentista s'hi podria concentrar per intentar no perdre, però sense poder assegurar que ell sol avantatjaria Illa, i per part d'ERC i la CUP ja s'endevina que patirien un gran retrocés, Alhora seguiria sense entrar i AC potser sí que podria pujar una mica més amb el premi d'haver aconseguit entrar a les eleccions precedents. Llavors, quin incentiu tindria ERC per repetir les eleccions si l'independentisme pot millorar resultats, però ells els empitjorarien encara més?

Hi ha una fórmula que generaria una evident bona imatge d'ERC perquè representaria abandonar una constant que segur que els ha fet perdre vots: la rivalitat amb Junts que ha augmentat fins a ser una lluita caïnita i gairebé una rivalitat tòxica personal de Junqueras contra Puigdemont. Ara que ERC està apostant per rellevar Junqueras, es podria apostar per superar aquesta dinàmica que hi ha hagut fins ara i anar en coalició amb Junts, amb una mena de "JuntsxSí". 

Això també li permetria anar-se movent en la bona direcció, guanyant temps, sense encara haver de fer una redirecció treballada del propi partit, tot i que sí que es faria una primera redirecció de manera conjunta amb tot l'independentisme.

A més, ERC ha anat defugint el conflicte amb Espanya i la confrontació. Han mantingut alt el discurs independentista, però en els fets han anat reculant (no investint Puigdemont el 2018, despolititzant els mitjans públics, pactant constantment amb el PSOE, no recolzant el Consell per la República, anant contra l'ANC i la mani de la Diada, i no participant en res que pogués agafar la directa per assolir la independència). En aquest sentit, una aposta tan gran per l'independentisme, també ens sorprendria a molts i retornaria l’esperança en ERC.

Aquesta coalició també hauria d'involucrar la CUP, que a resultes dels mals resultats es planteja no defugir, com fins ara, a responsabilitat d'implicar-se en governar, com han sabut fer a Girona. I aquest nou tarannà, molt més madur, també cal demostrar-lo no només amb els seus candidats sinó també amb els dels altres, ara seria amb Puigdemont de candidat. I també caldria incorporar a Alhora que formen part de l'independentisme.

Amb una coalició electoral, ERC s'assegura de no baixar en unes noves eleccions. Seria raonable que les llistes de la coalició li permetessin de mantenir el 34,3% que va ser el seu percentatge de vot independentista en aquestes eleccions. La CUP va tenir un 10,3% de vot independentista i Alhora un 1,1% assegurant, amb una bona posició a la llista, que un o dos dels seus membres entressin. Aquests percentatges o qualsevols altres que es pactin entre els interessats.

Una aposta així, ja renovaria l'ànim independentista, perquè suposa una superació, almenys momentània, de la lluita interna del moviment i promet bons auguris. És una aposta a mida del repte tenim davant (no sucumbir) i que fa honor a la tornada del MHP deposat il·legalment pel 155, que torna després d'haver aguantat l'exili, preservant la institució de la Generalitat de Catalunya. 

L'embat serà electoral, però serà clar de cara a Catalunya, a Espanya i també a Europa i al món. És una bona manera de plantificar, tot de sobte, una nou plebiscit o referèndum informal, amb una coalició amb un sol punt unificador al programa: fer la independència per mil motius: per sobirania de la nació, per disposar dels recursos dineraris suficients, per rodalies, per reflotar els bons serveis socials (educació, sanitat,...), per ordenar al gestió social, pel català,...

En una lluita com la que sostenim amb Espanya, conservar, en el major nombre d'eleccions, sobretot en les catalanes, una majoria electoral és el que Espanya més tem, perquè vol dir que el problema persisteix i, si persisteix, quina solució pot tenir? Imposició? Repressió? Justícia enlloc de política?... L’única solució legítima i que espanta molt Espanya és la solució democràtica, respectant el que els catalans decideixen.

Per tant, només guanyant i situant a Puigdemont a capdavant de la Generalitat, amb unes eleccions que tindran una participació alta o altíssima per la mateixa temperatura que provocarà el repte, ja farà que Espanya comenci a generar situacions que podrem aprofitar. El missatge, validat a els urnes, serà: "O s'accepta fer un referèndum acordat o tirarem endavant amb el que hi ha sobre la taula: l'1-O" portant a terme, en etapes successives d'increscendo, a la revalidació de la Declaració d'Independència i la seva defensa ciutadana. Més encara amb una ANC que voldrà i podrà tornar a mobilitzar després d'aquesta travessia del desert que hem hagut de suportar aquests anys de llepar les ferides i de pandèmia.

És difícil de fer? Bé, tot depèn de les ganes d'assolir el nostre objectiu de la independència... El momèntum poden ser unes eleccions que marquin una dinàmica molt clara. Arribats a aquest punt, o creixem o davallem. És impossible el que ERC proposava: aturar la lluita sinedie i mantenir tota la base independentista intacta, mentre es fa obra de govern per eixamplar la base. O es va a totes i es guanya base, o s’empantana el moviment i no perdem independentistes, però si perdem activistes per la independència. Si veritablement volem arribar a la independència, hem d'aprofitar tot el que s'ha generat, durant tots aquests anys per part nostra i per part d'Espanya, per tornar a convergir seriosament, no a mitges, sinó anant a totes. Un repte així sí seria engrescador i trencaria tota la tonteria que ens ha tingut entretinguts per dirigir-nos units contra Espanya i anar fins al final per aconseguir d’acabar la feina.

P.D. No cal tenir un pla molt traçat, tot i que s'ha d'anar parlant d'ell a nivell social i polític sense revelar tots els secrets. Tampoc cal revelar aquesta opció de coalició ja des d'ara, sinó que, fins i tot si és l'opció per la que s'aposta, caldria anar-la disfressant de tetines i passos en fals, com es va dur a terme l'últim acord per la presidència del Parlament que va fer Rull president, per no alertar i no donar marge de reacció als unionistes, que cal no oblidar-ho, en aquestes eleccions que volem repetir per superar-les, tenen majoria tot i que és una mica frankenstein (PSC, PP, Vox, Comuns) i podrien fer quelcom semblant al que van fer per fer Collboni alcalde de Barcelona.

(Article 529)

VOLEN ENTERRAR EL MOVIMENT INDEPENDENTISTA CATALÀ, PERÒ SEGUEIX ENDAVANT

El 12 de maig del 2024 hi ha hagut eleccions al Parlament de Catalunya. La premsa espanyola i internacional només ha destacat que Puigdemont no ha quedat primer. Al candidat guanyador, Salvador Illa del PSC, gairebé ni se l'esmenta, perquè no sembla haver guanyat per qui és, sinó perquè és l'encarregat de la campanya estatal per intentar derrotar electoralment l'independentisme català, un moviment que ha guanyat totes les eleccions des del 2012 amb majoria absoluta. I de «L'independentisme ha perdut!» volen sentenciar que «¡L'independentisme s'ha acabat!», tot i que no és clar que Illa pugui formar un govern antiindependentista (perquè necessitaria la participació d'ERC, un partit independentista). I ERC pot donar suport més aviat a Puigdemont per formar un govern independentista o, si no hi ha cap acord, se n'anirà a noves eleccions.

El PSC ha tret 42 diputats, Junts de Puigdemont ha tret 35 diputats, 20 per ERC, 15 pel PP, 11 per PP, 6 pels Comuns , 4 per la CUP i 2 per Aliança Catalana (partit nou d'extrema dreta independentista, en línia amb el que passa a Europa, però contrari a la tradició antifeixista de l'independentisme).

Barcelona 2018, Autor: Òmnium Cultural, CC-by-sa

Tot i que està a punt de ser aprovada una llei d'amnistia per desactivar la "lawfare" (guerra bruta judicial) que ha estat usant el nacionalisme espanyol contra l'independentisme, encara hi ha hagut persecució en aquestes eleccions: Puigdemont ha hagut de fer la campanya des de la Catalunya Nord (actualment en territori francès), sense poder recórrer Catalunya, perquè hagués estat arrestat, i tampoc no ha pogut participar en els debats televisats. I malgrat aquest desavantatge (que en altres països hauria anul·lat les eleccions per la falta d'igualtat entre els contendents), el resultat de Puigdemont ha estat molt acceptable: Ha superat en 100.000 vots el resultat anterior i ha quedat a 7 escons del guanyador.

El conjunt de l'independentisme ha mantingut els vots de les anteriors eleccions, però ha perdut 700.000 vots respecte al 2017. Aquesta pèrdua s'ha degut sobretot a ERC, que ja feia temps que perdia vots i ara ha baixat 170.000 vots respecte a les anteriors eleccions, però 500.000 respecte al 2017. L'electorat ha castigat que el govern català d'ERC hagi canviat de rumb, vulgui frenar el moviment d'emancipació, parli de postergar la independència més de 20 anys i se sotmeti contínuament als designis del govern espanyol. Aquesta clatellada electoral ha empès la cúpula d'ERC a dimitir ia anunciar un procés d'autocrítica i redirecció.

Per tant, qui vulgui veure en la pèrdua de la majoria absoluta de l'independentisme que aquest moviment ha acabat, tindrà dificultats per entendre el que vindrà, perquè l'anhel de llibertat segueix dret, i això d'ara només ha estat una turbulència electoral per la dificultat de posar-se d‟acord respecte a com gestionar l‟hostilitat espanyola. Per tant, aquesta derrota electoral no ho és d'aquells que segueixen en pugna amb l'estat, sinó de la part que havia relegat la lluita per la independència per ocupar-se de gestionar els assumptes domèstics.

I estirant aquest sentiment d'enuig, molts votants no perdonen que, en general, tots els partits independentistes no gosessin emprendre la independència el 2017 (per por que Espanya provoqués un bany de sang), ni que, havent tingut el 52% dels vots al Parlament català, s'hagin inhibit d'avançar cap a la independència.

Tornant a l'actualitat, caldrà veure qui acabarà formant govern a Catalunya, però fins i tot si no ho poguessin fer els partits independentistes, aquest seguirà avançant perquè (a diferència del que pensen a Madrid) els partits no són el motor de l'independentisme, sinó que és un moviment social transversal que neix d'un anhel real i històricament omnipresent a Catalunya. Tot i això, atès que aquesta lluita també necessita la força institucional, si la penalització electoral serveix per sortir de l'estancament i provoca que el moviment avanci conjuntament, el camí cap a la independència tornarà a ser inexorable.

(Article 528)

HI HA GANES D’ENTERRAR L’INDEPENDENTISME CATALÀ, PERÒ SEGUEIX ENDAVANT

El 13 de maig de 2024 hi ha hagut eleccions al Parlament de Catalunya. A la premsa internacional (i a la espanyola també) l’únic que s’ha destacat és que Puigdemont no ha quedat primer. Al candidat guanyador, Salvador Illa del PSC (partit català del PSOE de Pedro Sánchez), gairebé ni se’l menciona, perquè no sembla que hagi guanyat per qui és, sinó perquè era l’encarregat de la llarga campanya de l’estat per derrotar electoralment l’independentisme, un moviment que ha guanyat amb majoria absoluta totes les eleccions des de 2012. I de «l’independentisme català ha perdut!» volen sentenciar que «l’independentisme català s’ha acabat!», malgrat que, amb el resultat obtingut, no és gens clar que el guanyador pugui formar govern antiindependentista (perquè necessitaria la participació d’ERC, un partit independentista), però si ERC segueix una lògica independentista, llavors seria Puigdemont qui podria formar govern o, altrament, també poden haver-se de repetir les eleccions.

CC By-Sa, Òmnium Cultural

El PSC (socialdemòcrates espanyolistes) ha tret 42 diputats, Junts de Puigdemont (socialdemòcrates i liberals independentistes) ha tret 35 diputats, 20 per ERC (socialdemòcrates independentista), 15 per al PP (dreta espanyolista), 11 per VOX (extrema dreta espanyolista), 6 pels Comuns (esquerra indefinida nacionalment), 4 per la CUP (esquerra independentista) i 2 per Aliança (partit nou d’extrema dreta independentista, en línia amb el que succeeix a Europa, però contrari a la tradició independentista catalana que sempre ha sigut antifeixista).

Malgrat està en procés d’aprovació una llei d’amnistia per eliminar la «lawfare» (guerra bruta utilitzant la justícia) amb la que el nacionalisme espanyol ha atacat l’independentisme català, la repressió ha arribat fins a les eleccions: Puigdemont ha hagut de fer els actes de campanya a la Catalunya Nord (actualment en territori francès), sense poder recórrer Catalunya, perquè hagués sigut arrestat per la policia si hagués trepitjat territori espanyol. Tampoc ha pogut participar en els debats televisats. I malgrat aquesta desavantatge (que en altres països hauria fet anul·lar les eleccions per la manca d’igualtat de condicions entre els contendents), el resultat de Puigdemont no ha sigut el desitjat però ha estat més que acceptable: Ha superat de 100.000 vots el seu propi resultat de 2021 i ha quedat a 35 escons davant dels 42 del PSC. Cal tenir en compte que el PSC ha guanyat tres dels últims quatre escons que, segons la llei electoral, s’atorguen per molt poc marge de vots, i un va ser en perjudici de Junts, de manera que el resultat hagués pogut ser 39 pels PSC i 36 per Junts, que hagués sigut més proporcional al nombre de vots.

La baixa participació, del 58%, possiblement ha sigut sobretot entre l’electorat independentista, perquè sembla que Pedro Sánchez va reeixir en la seva manipulació per mobilitzar el seu electorat i derrotar Puigdemont. A dues setmanes de les eleccions, Sánchez va indignar-se per una denúncia, d’un grup d’extrema dreta, per corrupció de la seva dona i va anunciar que es donava cinc dies per decidir si deixava la presidència d’Espanya. El país es va quedar en xoc, però passats aquest cinc dies, Sánchez va reaparèixer anunciant que continuaria però que necessitava el recolzament de la gent per lluitar contra les agressions dels adversaris. És irònic que Sánchez es fes la víctima del «lawfare» per derrotar l’independentisme, quan són ells els que l’han patit de manera més contínua i descarnada de part del nacionalisme espanyol.

CC By-Sa, Òmnium Cultural

A la banda independentista, Puigdemont ha tingut la màxima concentració de vots. El conjunt de l’independentisme ha mantingut els vots de les anteriors eleccions de 2021 (també amb baixa participació per la covid), però ha perdut 700.000 vots respecte a les eleccions de 2017 (després del referèndum d’autodeterminació, amb una participació del 80%). Els independentistes s’han abstingut de votar per enuig contra els partits independentistes. La repressió espanyola i el seu joc brut, fan que els independentistes ho segueixin sent, però al mateix temps molts votants no perdonen que els partits independentistes no s’atrevissin a tirar endavant la independència el 2017 (per por que Espanya provoqués un bany de sang) i tampoc els perdonen que, havent tingut el 52% dels vots els últims tres anys, s’hagin inhibit d’avançar cap a la independència, per por a la repressió espanyola i a la seva negativa a una sortida democràtica perquè Catalunya pugui decidir el seu futur.

El partit independentista que més vots ha perdut ha sigut ERC. L’electorat ha castigat que, controlant el govern català, adoptés una actitud de renúncia a la independència (deixant-la per d’aquí a més de 20 anys), volgués frenar el moviment d’emancipació en marxa, i se sotmetés a Pedro Sánchez davant d’una alternativa pitjor (PP i VOX). ERC ha perdut 170.000 vots respecte les últimes eleccions catalanes (que és el que ha guanyat la resta de l’independentisme), però respecte les anteriors eleccions, ha perdut 500.000 vots (70% del que va perdre tot l’independentisme). A més, ERC va perdre 300.000 a les eleccions municipals de 2023 (90% del que va perdre tot l’independentisme) i ERC va tornar a perdre en les eleccions generals de 2023, 400.000 vots (60% del que va perdre tot l’independentisme).

I això a abocat la cúpula d’ERC a dimitir i han anunciat un procés d’autocrítica i redefinició. Aquestes eleccions poden permetre superar la confrontació dins del moviment independentista. Les diferents actituds per gestionar la por a la repressió i la dificultat per superar la negativa espanyola a l’autodeterminació. L’opció d’ERC per la renúncia i la submissió llastraven el moviment que, ja de per si, té uns reptes complicats davant d’Espanya com per, a més, haver de gestionar la conflictivitat interna. De fet, aquesta desunió estratègica també convertia en inviable l’opció de Junts i la CUP per fer creïble una estratègia de confrontació.

Per tant, qui vulgui veure en la pèrdua de la majoria absoluta de l’independentisme que aquest moviment s’ha acabat, tindrà dificultats per entendre el que anirà succeint en el futur, perquè això d’ara és només una turbulència electoral de gestió de la violència exercida per Espanya, però l’exigència de llibertat segueix encara més dempeus.

Caldrà veure qui formarà govern a Catalunya, però fins i tot si no ho pugués fer l’independentisme, aquest seguirà avançant perquè (a diferència del que pensen a Madrid) els partits no són el motor de l’independentisme, sinó que és un moviment social transversal que neix d’un anhel real i històricament omnipresent a Catalunya. Òbviament aquesta lluita necessita tenir una contrapart institucional, per això és vital que la penalització electoral serveixi per sortir d’aquest període d’estancament. Si provoca que els partits independentistes trobin una estratègia comuna per enfrontar l’hostilitat espanyola, s’avançarà inexorablement cap a una independència que arribarà tard o d’hora.

(Article 527)

SÁNCHEZ INTENTA ADULTERAR LES ELECCIONS CATALANES

El proper 12 de maig se celebraran les eleccions per triar el govern de Catalunya. Fa quatre anys, els partits independentistes van guanyar el 52% dels vots i el 55% dels escons. Es va formar un govern independentista d’ERC i Junts amb el suport de la CUP. Però les diferents estratègies davant la constant repressió judicial van provocar que ERC es quedés sola al govern.

Fotografia: Albert Salamé, www.vilaweb.cat  

En aquestes eleccions catalanes es dóna una situació totalment diferent, perquè el resultat de les darreres eleccions espanyoles ha obligat el PSOE a pactar amb Junts perquè els seus 7 vots contribuïssin a investir Pedro Sánchez. Això l'ha obligat a acceptar una llei d'amnistia amb què, properament, tots els perseguits per "lawfare" (guerra judicial utilitzant fraudulentament la llei) seran lliures de qualsevol acusació. Entre ells, el president Carles Puigdemont, que el 2017 va organitzar el referèndum d'autodeterminació, que va ser deposat il·legalment pel govern espanyol i que es va haver d'exiliar a Bèlgica per no ser empresonat injustament.

 

A l'inici d'aquesta campanya electoral, el PSC liderava les enquestes perquè la majoria del vot no independentista es concentra en aquest partit. Una mica més enrere quedaven empatats els dos grans partits independentistes, ERC i Junts. Però llavors Puigdemont va anunciar que es presentava i que tornaria triomfant a Espanya per a la investidura, amb la protecció de l'amnistia que ha aconseguit arrencar a Espanya. Aleshores la intenció de vot va començar a decantar-se cap a Junts i a acostar-se cada vegada més al PSC.

El que passa és que Puigdemont és l'enemic número 1 del nacionalisme espanyol i suscita una gran por a Espanya perquè representa la insubordinació a l'estat i no ha pogut ser sotmès. Per això, a l'inici de la campanya electoral, Pedro Sánchez va sorprendre tothom amb un malabarisme temerari i inquietant. Sense avís previ, va publicar una carta a les xarxes socials anunciant que estava molt molest amb l'extrema dreta per una imputació de corrupció a la seva dona. I anunciava que es donava cinc dies per reflexionar si havia d'abandonar la presidència. Sánchez sempre havia desmentit les denúncies de l'independentisme afirmant que havien estat víctima de “lawfare”, amb el mantra que Espanya és un estat de dret. Però ara ha reconegut que sí que s’hi practica la guerra bruta judicial.

El país va quedar davant d’un precipici esperant la decisió del mandatari. Al cap de cinc dies va afirmar que continuaria i, aprofitant l'estat de xoc, va intentar cridar els seus seguidors a votar a les eleccions catalanes amb la justificació de demostrar a l'extrema dreta que Pedro Sánchez té el suport del poble. Amb aquesta estratègia manipuladora, Sánchez va aconseguir que la intenció de vot del PSC augmentés i es mantingués per davant de Puigdemont.

Però a mesura que s’acosten les eleccions, sembla que aquesta tendència de creixement del PSC s’ha estancat i, d’altra banda, l’electorat independentista està concentrant el seu vot en Puigdemont. Veurem qui acaba guanyant... De tota manera, encara que Puigdemont no quedi en primera posició, és possible que sigui l'únic que pugui aconseguir una majoria per poder ser investit president de Catalunya. En aquest cas: Com reaccionarà Espanya davant d'una persona que han perseguit tan visceralment? Respectaran la voluntat expressada a les urnes o donaran curs al seu nacionalisme repressor?

(Article 526)

MANUAL DE VOTACIÓ DEL 12M PER A INDEPENDENTISTES

Sabent que el vot és una decisió molt personal i en la que ningú hauria d'intentar interferir, em permeto de fer-vos uns suggeriments en el cas que sigueu independentistes perquè, davant de les grans dificultats que travessem, necessitem encertar el camí.

A més, analitzar els pros i contres de cada opció té la virtut que s'afavoreix la confluència dels diferents corrents independentistes que hagin acabat votant diferents partits.

Em sembla que, si realment volem guanyar la independència, no podem abstenir-nos en aquestes eleccions catalanes perquè necessitem força a tots els nivells, també a les institucions.

Una gran abstenció en les files de l'independentisme, podria permetre governar el PSC en solitari, amb el vot per la investidura garantit per part de Comuns, PP i V0X, com han fet a Barcelona. O fins i tot el PSC podria temptar ERC amb un tripartit d'«esquerres» per deixar Puigdemont fora de joc. I a Catalunya el PSC podria fer el mateix treball d'erosió nacional que duen a terme el PP i V0X a les Illes i al País Valencià, però sense fer-ho tan descaradament, sinó més aviat en versió «policia bo», que pot ser encara més dissimulat.

Tenint en compte les expectatives de vot de cada partit independentista i el grau de confrontació que cadascuna porta en el seu interior, les meves recomanacions són:

1- PUIGDEMONT

Un vot massiu a Puigdemont serà viscut per Espanya com una gran amenaça. És algú a qui no han pogut derrotar. De cara al món, de cara a Espanya i de cara als mateixos catalans, serà interpretat com el vot dels independentistes que resisteixen i continuen exigint el mateix que el 2017: exercir l'autodeterminació. Una quantitat impressionant de vots a Puigdemont impedirà que s'intenti fer creure que Catalunya ja ha passat pàgina.

Puigdemont va marxar assumint un compromís i un risc que no tots hauríem assumit. Va triar Bèlgica (i no Suïssa) per no haver d'adoptar un perfil polític baix i poder lluitar incansablement a l'exterior (Parlament Europeu, ONU, Consell d'Europa, TGUE, TJUE...) i ha aconseguit triomfs tant per aquesta lluita com per l'aritmètica parlamentària a Madrid. Però Puigdemont és el símbol que és, sobretot, per tot el que Espanya ha fet contra ell, per caçar-lo, i perquè no ha pogut doblegar-lo. Aquesta essència és la que fa que Puigdemont pugui ser votat per tot independentista que pretengui la independència, sigui de la ideologia que sigui.

Si pot ser investit, ha assegurat que vindrà, i ara el seu compromís és més concret que en el passat, de manera que, com més suport tingui, més compromès estarà a complir-ho. Si a més, quan retornés, el volguessin arrestar, el xoc entre la justícia espanyola i el poble català seria enorme. No estem en la mateixa situació que el 2017: no hi ha tanta mobilització (però es podria encendre la metxa ràpidament), però el moviment s'ha endurit i ha madurat, i Espanya està molt més afeblida davant dels ulls del món.

El que es faci després de la investidura és un capítol posterior al que passi en el capítol de les eleccions. I, de fet, el que es faci després no només dependrà del que faci Puigdemont i la majoria parlamentària independentista, sinó que també tindrà molt a veure amb com reaccioni Espanya i com hi puguem respondre per recórrer el tram final fins a l'alliberament.

2- ALHORA

Els independentistes massa decebuts amb tots tres partits, però que no es vulguin abstenir perquè la seva força no es perdi, poden fer-se forts en el Parlament de Catalunya votant el partit Alhora de Clara Ponsatí i Jordi Graupera. Si entra, no tindrà gaires escons, però sí que pot fer una tasca vital: tibar de manera intransigent perquè s'abandoni l'autonomisme i s'adopti una estratègia comuna que porti a la independència i també impedir que Puigdemont pugui flaquejar davant de les amenaces (mireu aquesta entrevista: https://www.youtube.com/watch?v=zOIwm4lV5TA).

Diuen que aquest partit farà perdre vots i dividirà el vot independentista, però el vot ja està dividit i no hi ha pitjor manera de perdre vots que tenir independentistes abstencionistes perquè fa que els adversaris treguin més escons. Aquest partit permetrà canalitzar i visualitzar la força dels abstencionistes. El que sí que suposaria pèrdua de vots seria que no arribés al 3% i els seus vots no es traduïssin en cap escó. És important que els més crítics, decebuts, enfadats... els votin amb convicció i que el seu vot condicioni el que els altres puguin fer a partir d'ara. Mai més un xec en blanc.

3- CUP

A alguns que són molt d'esquerres i donen molta importància al component ideològic, se'ls pot fer impossible de votar a Puigdemont. Però en aquest cas poden votar la CUP. Malgrat que tampoc serà un partit que pugui comandar el que passi al Parlament, sí que podrà tibar i exigir-li a Puigdemont. La CUP ha comès encerts, errors i desorientació, però la maduració i el compromís amb la desobediència hi són i poden sumar.

Sobretot pot aportar si deixa de mirar la gestió del moment polític des de la barrera, cedint la iniciativa i l'execució a Junts i ERC com han fet fins ara. La CUP tornarà a ser important si sap aportar el seu accent implicant-se en el disseny de l'estratègia comuna de l'independentisme, a partir d'ara al voltant de Puigdemont. Seria un senyal de maduració en la línia del que han après a fer a Girona, encara que aquí no faran de pal de paller i caldrà també que tinguin aquesta generositat.

4- ERC

No se'ls hauria de votar en aquestes eleccions perquè és un partit que podria aspirar a comandar l'independentisme, però no espanta gens a Espanya. És el que ha perdut més vots en anteriors eleccions i no ha estat pel desgast de governar, sinó perquè ha tingut massa por d'enfrontar-se a Espanya i a la seva repressió. Era normal tenir-ne, però no per arribar al punt de claudicar fins a la següent generació. Ara mateix (amb Junqueras) només volen fer política autonomista en clau catalanista, i ja és important, però no és el que necessitem. A veure si, amb una nova gran pèrdua de vots, relleven a Junqueras i podem recuperar l'ERC de sempre.

I malgrat que no se'ls hauria de votar, mantindrà una gran bossa de vots perquè molts independentistes seguiran la inèrcia de votar-los i perquè ha estat al govern, controla els mitjans de comunicació públics i té tota una xarxa de militants, càrrecs i gent beneficiada en la seva acció de govern.

Però malgrat la seva deriva, això no vol dir que no puguin contribuir a fer el que el conjunt de forces independentistes decideixin de fer. Si ells no són els que han d'arriscar-se i la gent els pressiona, poden haver de sumar-se al que l'independentisme tiri endavant col·lectivament.

5- ALIANÇA CATALANA

És un altre partit al qual millor no votar, perquè no estan concentrats en la independència i no hi incideixen gaire, més aviat concentren la mirada en els immigrants, i en això se singularitzen (aquí queda clar, per exemple: https://x.com/orriolsderipoll/status/1771968296335651250 ). Però per molt que hi hagi alguns conflictes relacionats amb la immigració i calgui fer-ne un debat ben fet (amb cura perquè són un col·lectiu vulnerable, però sense evitar el debat tampoc), no s'hi podrà fer gaire cosa perquè són lleis a escala estatal. Per tant, fins que nosaltres no esdevinguem un estat, no es podrà donar una resposta integral a aquesta ni a altres qüestions.

Fins llavors, el que es pot fer és: posar els mitjans perquè hi pugui haver una integració tan satisfactòria com sigui possible, afrontar els delictes que hi hagi amb el Codi Penal a la mà i procurar de no incentivar una ràbia genèrica contra aquest col·lectiu perquè seria injust i perquè no porta enlloc. De fet, això últim és el que més fa AC, incentivar una ràbia genèrica contra el col·lectiu, i això és una contribució perjudicial per a la convivència.

Però si de veritat es vol tractar el tema immigratori, caldrà aconseguir la independència, i veient que AC no s'hi esmercen gaire, tota la contribució que hi podrien fer, ja la faran altres partits que es concentren més en aquest objectiu.

Que tingueu una bona decisió!

El 12M només es mirarà una cosa: L'independentisme suma i guanya? O es queda curt i perd?

TOTS ELS INDEPENDENTISTES A VOTAR! 

(Article 525)