PER QUÈ ESPANYA ARRIBA AL 2026 AMB UNA GRAN INESTABILITAT POLÍTICA?

Fiscal General de l’Estat, Álvaro García Ortiz

L’Estat espanyol no està format per una nació, sinó per diverses nacions: Castella (antiga Corona de Castella), Euskadi, Galícia i els Països Catalans (antiga Corona Catalano-Aragonesa, on es parla català). Però Castella (amb capital a Madrid) mai ha volgut que fos un estat que beneficiés a tothom, sinó que ha concebut les altres nacions com a colònies conquistades a les que espolia, com va fer a l’Amèrica, Guinea Equatorial, Sàhara Occidental i Filipines. Per a Espanya, la identitat diferenciada d’aquestes altres nacions no és una riquesa per al país sinó que és vista com un perill, per això sempre les nega i les intenta disminuir. Però, com que l’antiga Corona Catalano-Aragonesa va ser una de les grans nacions del Mediterrani, la voluntat de Catalunya de deslliurar-se d’Espanya i recuperar la seva sobirania sempre ha estat present al llarg de la història i seguirà fins que ho aconsegueixi.

Manifestació contra la llei d'amnistia

Per això el 2017 Catalunya va organitzar un referèndum d’autodeterminació i Espanya no va dubtar a reprimir-lo amb 10.000 policies, amb unes imatges que van donar la volta al món. Després l’"estat profund", a través de la judicatura, va encarregar-se de la venjança contra els polítics catalans. El Tribunal Suprem va retorçar la llei per condemnar-los a cent anys de presó, malgrat que en el referèndum no hi va haver cap tipus de violència i es van contemplar totes les opcions, tant la de marxar d’Espanya com la de quedar-s’hi. Però aleshores, tot l’espectre polític (inclòs el PSOE) ho va veure bé perquè es tractava d’intentar destruir els independentistes catalans.

Quan el govern de dretes del PP va caure, va substituir-lo el PSOE de Sánchez que va seguir amb la política de negar tots els drets als independentistes catalans. Però llavors, una severa condemna del Consell d’Europa va obligar Sánchez a indultar els presos polítics catalans perquè sortissin de la presó. I, en la següent legislatura, l’ànsia de governar de Sánchez, per l’aritmètica parlamentària, el van obligar a pactar amb els independentistes catalans, que li van exigir una llei d’amnistia que situés el problema polític al mig del debat, eliminés les inhabilitacions dels polítics catalans indultats i impedís l’entrada a presó d’activistes catalanistes. Els independentistes mateixos desconfiaven d’una llei així perquè, tot i que era necessària a nivell judicial, podia permetre que Espanya semblés conciliadora i pogués amagar la seva veritable ànima repressiva, i és que el PSOE sempre s’havia oposat a una llei d’amnistia i només la va impulsar com a recurs tàctic, sabent que després els jutges haurien d’interpretar la llei i que, pel seu perfil ultra-espanyolista, la cosa no aniria massa enllà. L’amnistia va evitar que entressin més activistes a la presó, però ni va treure les inhabilitacions dels polítics i encara menys va permetre el debat sobre l’autodeterminació.

Manifestació independentista

Però només pel fet d’haver desactivat la venjança del Tribunal Suprem, l’"estat profund" no va poder digerir aquest moviment del PSOE i el va expulsar del «consens constitucional» que està pensat per impedir que les nacions se’n puguin separar. Per això, la policia, la judicatura i la premsa van començar un assetjament judicial a Sánchez com a "enemic d’Espanya", igual com havien fet amb els independentistes catalans.

La justícia espanyola ha organitzat una campanya d’investigacions prospectives (il·legals) de la policia buscant d’incriminar l’entorn del president Sánchez en qualsevol possible delicte. Així, finalment, han inculpat la dona i el germà de Sánchez, estan jutjant per corrupció tres homes de confiança de Sánchez (Ábalos, Cerdán i Koldo) i han destapat diversos casos d’assetjament sexual de polítics del PSOE i, sobretot un fet inèdit que mai havia succeït: el Tribunal Suprem ha condemnat el Fiscal General de l’Estat elegit pel PSOE, Álvaro García Ortiz, a dos anys d’inhabilitació i multes per haver pressúmptament filtrat a la premsa l’estratègia de defensa d’un acusat pròxim al PP que demostrava que havia comès el delicte. Malgrat que filtrar informació d’aquesta naturalesa a la premsa no és legal, a Espanya hi ha filtracions constants a la premsa per part de la justícia i mai s’han investigat. A més tampoc s’ha pogut provar que fos el fiscal general qui ho fes. I també és rellevant que, malgrat la lentitud habitual de la justícia espanyola, aquest cas es va jutjar a tota velocitat i, el 20 de novembre (precisament, el dia de l’aniversari de mort del dictador Franco), els jutges mateixos van comunicar el contingut de la sentència a la premsa abans que ni tan sols s’hagués començat a redactar!

Manifestació independentista

Espanya està patint una descomposició política que la situa en un pendent sense frens, amb una justícia desbocada, que no és que depengui dels partits polítics, sinó que actua amb criteri polític propi i va molt més enllà que els partits. I aquest monstre que es va engendrar atacant bascos i catalans, ara amenaça de devorar a Sánchez, sense cap mena de reticència a retorçar els fets per utilitzar la llei com a arma política («lawfare»).

Aquesta Espanya com a presó de nacions necessita un entramat judicial, policial, polític, econòmic i mediàtic que exerceixi violència per impedir qualsevol replantejament de l’Estat i això inevitablement acaba corroent qualsevol possibilitat de democràcia. Espanya només podria arribar a ser veritablement democràtica si acceptés el dret a la llibertat de les nacions que la conformen, però això és un impossible perquè contradiria la pròpia naturalesa amb la que va ser concebuda Espanya.

Possiblement el 2026 caurà el govern del PSOE i tornarà l’extrema dreta del PP de la mà de l’extrema dreta dura de VOX. Aquesta perspectiva encara referma més l’anhel dels catalans de recuperar la sobirania i, la propera vegada que es desafiï Espanya, no haurem d’esperar que la UE beneeixi la independència de Catalunya, sinó sostenir la lluita no-violenta fins al final, fins aconseguir de tornar a ser un estat independent.  

Article 538

CATALUNYA VA DECLARAR LA SEVA INDEPENDÈNCIA EL 2017

Autoria: Columna 27-O

La força dels fets consumats fa que, des de fora, Espanya es vegi com un país normal, semblant als altres països, amb una suficient cohesió nacional, però de dins estant, aflora per tot arreu el conflicte permanent entre dos nacions: per una banda Castella i els territoris que ha absorbit i, per altra banda, la part de Catalunya que és a Espanya, amb capital a Barcelona (Catalunya té una part a l’Estat francès, amb capital a Perpinyà) i els territoris germans on també parlen català (País Valencià i Ses Illes). Són nacionalment diferents, s’hi parlen llengües diferents, hi ha maneres de ser diferents i, si formessin part de països diferents, com ho van ser en el passat, tothom ho trobaria ajustat a la realitat. Després també hi ha dues realitats més petites que no acaben d’encaixar dins d’Espanya: el País Basc i Galícia.

Autoria: Consell de la República

És a dir, que l’Estat espanyol no ha aconseguit fer reeixir un sentiment comú, degut a les diferències preexistents i per una constant actitud impositiva i no respectuosa. Catalunya mai ha acceptat aquesta annexió violenta. Castella ha intentat dissimular les seves imposicions, però, cada 50 anys, ha hagut de sufocar violentament les revoltes socials i intents d’independència de Catalunya. Això succeeix de fa tres segles: La penúltima vegada havia estat la Guerra espanyola i la dictadura de Franco (1936-1975) i l’última des de 2017 fins avui dia, amb la repressió de l’actual moviment independentista.

De 2010 fins el 2017, Catalunya va intentar negociar un referèndum acordat amb Espanya, però donada la negativa constant i sense alternatives de Madrid, el 2017, el poble català va organitzar un referèndum d’autodeterminació unilateral. Madrid va enviar 10.000 policies per reprimir el referèndum, però aquest es va acabar celebrant per la determinació del poble i, malgrat tots els impediments, hi van votar 2,3 milions de persones amb un 90% a favor de la secessió. Per això el 27 d’octubre de 2017, el Parlament català va declarar solemnement la independència de Catalunya, que segueix políticament vigent. L’únic motiu pel qual no es va fer efectiva va ser perquè Espanya ho va impedir amb tota la força de la llei, la policia i l’amenaça de l’exèrcit de que hi haurà un bany de sang.

Autoria: Albert Salamé

Vuit anys després, Espanya segueix imposant-se per la força i no ha ofert cap solució alternativa. Madrid simplement ha ignorat la voluntat catalana i el seu únic objectiu és pacificar la sublevació de la colònia i normalitzar la situació segons els seus interessos nacionals i extractius. Està fent valer tots els elements subliminals possibles per diluir i intentar fer desaparèixer el fet diferencial català que persisteix des de la fundació de l’Estat espanyol.

En record de la declaració d’independència de Catalunya, aquest 27 d’octubre de 2025, un grup d’activistes han caminat durant 15 dies, recorrent els 215 km des de Salses (a la Catalunya situada actualment a l’Estat francès) per arribar a Barcelona el passat 27 d’octubre per deixar clar que, el sentiment català de no voler ser governats per altres, continua intacte.

Autoria: ANC

I això succeeix al mateix temps que el partit Junts, independentista català, de Carles Puigdemont (el que era President de Catalunya el 2017), acaba de retirar el seu suport imprescindible perquè el govern de Pedro Sánchez tingui majoria parlamentària. Fins ara li havia donat suport esperant que podria pactar amb ell: la fi de la persecució judicial, la fi de l’espoli econòmic de Catalunya, les gestions d’Espanya per aconseguir l’oficialitat del català a la UE, el reconeixement del conflicte polític entre Catalunya i Espanya i, sobretot, una sortida democràtica per exercir l’autodeterminació amb garanties de respecte per part d’Espanya.

Autoria: Albert Salamé

El govern de Sánchez havia fet moltes promeses i ha anat aprovant, amb el fre de mà posat, algunes mesures, però sempre assegurant-se que el context no permetés que arribessin a suposar cap avanç significatiu. Per això, finalment Junts s’ha vist obligat a retirar-li el suport i, a partir d’ara, Sánchez no té majoria per aprovar res, tot i que ja ha manifestat que, a diferència del que passaria a qualsevol altre país europeu, no dissoldrà el govern, ni convocarà eleccions, sinó que intentarà seguir al govern com pugui.

Per tant, aquest govern podria caure en qualsevol moment i l’únic argument que esgrimeix para continuar, malgrat la seva insostenible fragilitat, és l’espantall que l’alternativa seria un govern d’extrema dreta (PP i VOX). Però el govern de Sánchez igualment no està volent encarar el problema estructural que té l’estat quan ignora i fa veure que no existeix la determinació catalana de deixar de ser un poble súbdit de Madrid i poder-se governar com qualsevol altra nació d’Europa.

Article 537

NOVA MANIFESTACIÓ MULTITUDINÀRIA A CATALUNYA

Bcn, 11/9/25, Albert Salamé

Com cada 11 de setembre, commemorem que, en aquesta data de 1714, Catalunya va perdre heroicament la guerra contra Castella i va quedar-hi sotmesa contra la seva voluntat: les seves institucions, més democràtiques que les castellanes, van ser abolides; el seu confederalisme respectuós entre Catalunya, Illes Balears, País Valencià i Aragó, va passar a ser una simple i empobridora dependència de Madrid; la seva llengua catalana, amb una literatura riquíssima i un vivíssim ús popular, va ser prohibida i perseguida; el comerç cap a la Mediterrània va deixar lloc a la conquesta d’Amèrica; milers de catalans van ser humiliats fent-los destruir les seves pròpies cases i altres milers van ser assassinats sense misericòrdia. Catalunya no ha acceptat mai aquesta situació i sempre ha volgut recuperar la seva sobirania plena, però ha patit imposició i repressió constantment.

Bcn, 11/9/25, Albert Salamé

Ara Espanya està dins la UE i presumeix de ser una suposada democràcia, per tant no quedaria bé que bombardegés i sotmetés Barcelona com ho han fet en el passat, per això, des de 2010 ha aflorat un potent moviment independentista que, cada 11 de setembre, ha organitzat les manifestacions multitudinàries més grans d’Europa. Enguany es van fer tres grans manifestacions al llarg del territori: Barcelona, Girona i Tortosa.

Aquestes manifestacions, malgrat ser multitudinàries i impensables en altres latituds, van tenir dues característiques: En negatiu, que hi va haver una mica menys d’afluència que abans del referèndum de 2017 (això pot considerar-se normal tenint en compte que han estat 15 anys consecutius de manifestacions multitudinàries, i que ja no tenen l'element de novetat que van tenir al principi), i en molt positiu, el fet que cada vegada s’hi manifesta més gent jove. Joves que no van poder votar en el referèndum de 2017, però que tenen molt interioritzat que Catalunya necessita alliberar-se d’Espanya si vol persistir i tenir un millor futur. Perceben clarament que l’Estat ens considera una propietat i ens tracta com una colònia.

 

Bcn, 11/9/25, Albert Salamé

Haurem de trobar la manera de superar la seva negativa a permetre una sortida democràtica (perquè saben que Catalunya votaria marxar). Espanya vol obligar-nos a pertànyer al seu Estat per la força, cosa que és injustificable en democràcia. Al mateix temps també estem decepcionats amb la UE que ha permès l’abús espanyol: Espanya intenta minoritzar la llengua catalana perquè el castellà acabi sent la llengua que es parli a Catalunya, també escanya l'economia catalana, disminueix el finançament per a les infraestructures i els serveis socials catalans, coacciona la política catalana, persegueix judicialment els activistes independentistes, organitza operacions clandestines per intentar derrotar l'independentisme, espia il·legalment, infiltra policies, etc... 

Bcn, 11/9/25, Albert Salamé

Tot això fa que la solució política sembli més complicada, però alhora fa insofrible, sobretot per als joves, la imposició espanyola i moltíssima gent ja viu mentalment fora d'Espanya, aliens als elements aglutinadors del nacionalisme banal espanyol.

I és que Espanya no vol solucionar el conflicte sinó que pretenen que acceptem com a inevitable l’status quo, però els catalans som fills d'una de les més grans nacions medievals que dominava el Mediterrani i el nostre anhel de llibertat és indestructible. Per això malgrat les contínues onades migratòries que han arribat al nostre país, últimament amb índexs que són dels més alts del món, s’ha aconseguit que aquesta immigració s'hagi integrant al poble català en comptes de diluir-lo i fer desaparèixer la llengua catalana. 

Tortosa, 11/9/25, ANC

Tard o d’hora, Espanya haurà d'acceptar que avui dia no pot mantenir Catalunya en captivitat en contra de la seva voluntat. L'anhel de llibertat del nacionalisme català, que és resistencialista, ja seria motiu suficient per justificar la necessitat de llibertat, però és que, a més, la societat catalana té unes maneres de ser i fer massa diferents de les de Madrid, en la que, al voltant de la monarquia i d'un nacionalisme espanyol agressiu i dominador, s'articula una classe econòmica extractiva que vampiritza tot l'Estat en benefici propi. Per això cal saber que Catalunya no deixarà de lluitar fins aconseguir ser lliure.

Article 536

EVOLUCIÓ DEL CONFLICTE CATALUNYA-ESPANYA

Júlia Partal, 11/09/2024

Espanya no és una nació, sinó un conjunt de nacions, sobretot la unió de dos regnes (a part del cas del País Basc): El Regne de Castella i el Regne Catalano-aragonès. Castella era governada per reis absolutistes amb un imperi transoceànic conquerit per les armes. La Corona Catalano-aragonesa era una confederació de quatre regnes sobirans, amb unes corts que feien de contrapès del rei. Va tenir un dels primers parlaments del món i va ser un gran imperi medieval que va comerciar amb tot el Mediterrani. La unió voluntària dels dos regnes va acabar, el 1714, amb una guerra que va imposar Castella i la seva manera de governar i va sotmetre Catalunya fins avui dia.

Com que Espanya no és una nació sinó un entramat de poder al voltant de la monarquia i centrat en Madrid, l’epicentre de la nació castellana, no té un projecte nacional pel bé comú, sinó que viu amb l’únic objectiu d’evitar la disgregació de l’Estat per no perdre aquesta estructura d’acaparament econòmic i de clientelisme, que inevitablement provoca un degoteig continu de casos de corrupció en els dos grans partits que s’alternen en el poder. Per això l’obsessió contra la independència de Catalunya, creuada en la que Espanya no dubta a usar totes eines de l’estat per atacar l’esforç de la nació catalana per la seva supervivència.

Júlia Partal, 11/09/2024

I aquesta corrupció intrínseca a l’estat, va portar l’actual govern socialista al poder a través d’una moció de censura contra el govern de dretes condemnat pels tribunals per un gran cas de corrupció. Però, d’igual manera, en l’actual govern, acaba d'esclatar un altre gran cas de corrupció centrat en Santos Cerdán, el número tres del partit socialista.

I precisament Santos Cerdán era qui negociava a Suïssa amb el president català Carles Puigdemont, a l'exili a Bèlgica des que es va celebrar el referèndum d'autodeterminació de Catalunya del 2017. Aquesta negociació va ser condició dels catalans per permetre la reedició del govern socialista. Sense Cerdán, continuarà amb l’altre negociador, l'expresident espanyol Rodríguez Zapatero. El seu punt de partida és que no contempla la possibilitat que s'acordi de fer un nou referèndum d’autodeterminació perquè creu que és un mecanisme que divideix enlloc d'unir i perquè no és possible resoldre una qüestió tan complexa amb un sí o un no. Però Zapatero sap que el 1978 es va dur a terme un referèndum sobre la Constitució espanyola, el 1986 sobre l’entrada a l’OTAN, el 2005 sobre la Constitució europea i el 2006 sobre l'Estatut de Catalunya pactat precisament amb Zapatero... I eren assumptes complexes. Però sembla que els referèndums només es poden aplicar quan sortirà el que ells volen. Perquè, malgrat l’actual baralla entre partits independentistes conseqüència de la forta repressió espanyola, i malgrat les enquestes on l’opció independentista baixa, Zapatero sap que, si es planteja un referèndum del que es respectarà el resultat, Catalunya votarà separar-se d'Espanya.

Albert Salamé, 11/09/2024

L’estat espanyol també combat judicialment la independència de Catalunya, demostrant que no és un estat de dret. El Tribunal Constitucional ha resolt que la «llei d’amnistia» aprovada pel Parlament espanyol és constitucional i que han de deixar de perseguir Puigdemont i els altres independentistes, però els jutges del Tribunal Suprem asseguren que seguiran perseguint-los, ignorant la llei i desobeint el Constitucional. A Espanya els jutges dictaminen amb criteris polítics, però no per indicació del govern, és a dir, per manca d’independència judicial, sinó perquè la majoria dels alts magistrats apliquen criteris polítics contra Catalunya per iniciativa pròpia.

Assemblea Nacional Catalana 11/09/2024

I d’igual manera la policia. Acabem de saber que, el 2015, el mòbil de l'expresident català Artur Mas va ser el primer infectat d’Europa amb el programari-espia Pegasus, i el segon del món després de la periodista mexicana Carmen Aristegui. Aquest programari només el poden comprar els estats per lluitar contra el terrorisme i el crim organitzat. Però Artur Mas va ser espiat il·legalment durant cinc anys amb un total de 32 infeccions, durant governs de dreta i d’esquerra, en moments que es convocaven eleccions, es formaven coalicions electorals o governs. És a dir, no és lluitava contra el terrorisme, sinó que s’espiava amb motivació política per intentar derrotar una opció legítima que era majoritària entre els catalans.

Trigarem més o menys, però els catalans continuarem insistint fins aconseguir la independència, perquè ens hi va la nostra supervivència nacional. 

(Article 535)

FALTEN RECURSOS PER A LA SANITAT CATALANA?

És clar que, durant un esdeveniment imprevisible com la pandèmia del covid-19, amb un augment inesperat d’ingressos hospitalaris, la sanitat catalana -igual que totes les del món- es va desbordar. Era normal perquè no es podia preveure. Però que, en una situació quotidiana, la sanitat catalana també estigui desbordada i hi hagi llistes d’espera de mesos, no hauria de ser normal.

Foto: Agustí Codinach 

D’això no en som conscients o no ens molesta massa més enllà de la incomoditat d’haver d’esperar molt per accedir a un especialista, a un tractament o a una prova, però quan el cas és d’urgència, sí podem sentir molta impotència i molta ràbia.

El nostre sistema sanitari és molt bo sobre el paper, perquè ofereix cobertura universal, a diferència d’altres sistemes, com l’alemany o l’holandès que funcionen amb mútues privades que donen un “servei públic”. El nostre sistema té un enfocament socialment més just i en podem estar cofois des d’aquesta vessant, però no tant per la dotació econòmica que administra, perquè no aconsegueix de proporcionar un servei de la màxima qualitat i amb la màxima rapidesa per a tothom.

Fa poc un familiar estimat de Girona ha tingut un càncer que ha evolucionat molt de pressa i l’operació, catalogada com a urgent, ha trigat un mes a arribar perquè el sistema estava desbordat. Llavors ja ha sigut massa tard. El càncer s’havia estès massa i no s’ha pogut fer res malgrat que s’han intentat diverses solucions. Això no pot passar. No ho podem permetre. La societat catalana produeix prou diners perquè un cas així, com tants d’altres, pugui tenir una atenció immediata que garanteixi les màximes possibilitats de curar-se. Cal puntualitzar que l’atenció del personal sanitari ha estat fantàstica, cosa que posa de manifest que, malgrat l’infrafinançament, la vocació dels treballadors sanitaris és digne d’elogi.

Cal que els motius que provoquen aquestes demores imperdonables s’abordin amb profunditat i se solucionin. Cal disposar dels diners necessaris per donar una atenció sanitària el més adequada possible a tothom. No podem permetre que es deixi alguns pacients al marge.

I com es pot explicar que Catalunya tingui infrafinançament de la sanitat i d’altres camps també, si la societat catalana és de les que paga més impostos propis? És que els diners s’administren malament? És que es malgasten en camps no prioritaris? O és que els diners desapareixen? Potser hi ha alguna petita part dels diners que poden tenir aquests destins, però en gran mesura, el que explica aquests alts impostos propis és que intenten de compensar -tot i que no ho aconsegueixen- un dèficit fiscal de proporcions enormes que dessagna la societat catalana traslladant aquest flux cap a l’Estat espanyol: 21.982 milions el 2021, un 9,8% del PIB. I aquest drenatge salvatge té lloc any rere any des de fa centenars d’anys.

I, tot i que, segons qui governi la Generalitat, es dedica una mica més o una mica menys a la sanitat traient-t’ho d’altres partides, el forat que deixa el dèficit fiscal esdevé insalvable malgrat l’esforç en eficiència que es copsa a nivell administratiu i sanitari. No és una qüestió de capacitat, sinó d’una manca crònica del pressupost necessari.

És imperatiu corregir-ho! És inacceptable ser una societat dinàmica que genera recursos suficients, amb àmplies capes de la societat amb moltíssimes necessitats, i no poder garantir una atenció sanitària a tots els seus habitants al més alt nivell possible. La fal·làcia que Catalunya és rica -sí, és cert que genera riquesa- no pot amagar que som una societat que, amb l’actual situació, no som capaços de garantir un nivell de vida digna a tothom que no es pugui pagar de la butxaca uns serveis privats.

(Article 534)

Publicat a: El Punt Avui, El Periódico, Catalunya Cristiana, L'independent de Gràcia, Línia Eixample, La Mañana, Segre.

ESPANYA ESPIA IL·LEGALMENT EL PACÍFIC MOVIMENT PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

El passat 20 de novembre, es va estrenar a HBO Max el film documentari «Surveilled» produït pel periodista Ronan Farrow (fill de Mia Farrow i Woody Allen, guanyador d’un Pulitzer per destapar el cas Harvey Weinstein i una de les cent personalitats més influents de 2018 segons Time). El documentari està tenint molta repercussió a tot el món, però en canvi a Espanya curiosament està essent totalment ignorat per la majoria dels mitjans de comunicació, tot i que l’Estat espanyol hi és un protagonista destacat.

En el documentari, Ronan Farrow s’endinsa en l’obscur món de la indústria dels programaris espia, com Pegasus, utilitzant com a fil conductor el cas del Catalangate. Aquest escàndol ja va ser destapat per ell mateix el 2022 en el reportatge al The New Yorker «How democracies spy on their citizens» (“Com les democràcies espien els seus ciutadans”). Hi documentava la descoberta del laboratori canadenc Citizen Lab del cas d’espionatge a través de telèfons mòbils més important fins ara: Un mínim de 65 persones (polítics, activistes i advocats, pertanyents al moviment pro-independència de Catalunya) havien estat espiades il·legalment, suposadament per l’Estat espanyol en la seva lluita contra el pacífic moviment independentista, l’únic «delicte» del qual és plantejar una proposta política inassumible per al nacionalisme extrem que impera a l’Estat espanyol.

Aquest tipus de programari espia, com Pegasus, administrat per l’empresa israelí NSO Group, es ven únicament a estats per a, suposadament, impedir que terroristes, màfies organitzades i criminals perillosos cometin assessinats. Hi ha un consens tàcit que, en casos així, és pertinent vulnerar el dret a la intimitat i a la privacitat per tal de prevenir mals majors.

Però la tesis del documentari és que aquesta tecnologia pot ser utilitzada més enllà d’aquests supòsits excepcionals. Els règims dictatorials, que ja vulneren tot tipus de drets, poden utilitzar-la fora dels supòsits indicats, com va fer el règim saudita amb Pegasus per a seguir el periodista Jamal Khashoggi i assassinar-lo. Però el documentari planteja que les democràcies occidentals també poden caure en la temptació d’utilitzar aquestes tecnologies gairebé invisibles amb fins espuris contra rivals polítics. Així l’exemple de l’estat espanyol serveix per il·lustrar com està traspassant totes les línies vermelles per tal d’intentar destruir un moviment polític que qüestiona la seva pertinença a l’Estat, encara que el moviment independentista actui democràticament a través de manifestacions civils i plantegi un desenllaç polític negociat i acordat en referèndum.

Però, des de 2010, Espanya ha dut a terme tot tipus d’actuacions legals i il·legals per intentar aturar aquest moviment civil: Ha enviat 10.000 policies a impedir violentament un referèndum, ha creat grups parapolicials per subornar i fabricar proves contra el moviment, ha infiltrat espies a organitzacions civils, ha utilitzat la justícia per reprimir i ha espiat il·legalment a través de telèfons mòbils a totes les persones que hi destacaven.

Malgrat la repercussió que està tenint el documentari a tot el món, sobretot als USA, ha estat ignorat deliberadament per la premsa espanyola que intenta amagar tota aquesta activitat irregular de l’Estat espanyol o, com a màxim, quan surt alguna cosa a la llum, la intenten fer passar com a actuacions «normals» per part d’un estat. Com la Ministra de Defensa Margarita Robles deixava constància en seu parlamentària: «Com no els hem d’espiar i combatre amb tots els mitjans de què disposem, si són un moviment que amenaça la pervivència del nostre estat?». Així ha estat al llarg de la història de l’Estat espanyol, però ara, en un marc suposadament democràtic, es continua aplicant el dogma: «Tot s’hi val per la unitat d’Espanya». Un dogma que l’ultranacionalisme espanyol no té cap mirament d’aplicar al moviment pro-independència català posant en suspens «de manera selectiva» les garanties que diferencien els sistemes democràtics dels dictatorials.

 

 

 

 

 Algunes notícies sobre el documental:

- Democracy Now: https://www.youtube.com/watch?v=4zj5sup0qQc

- CNN: https://www.youtube.com/watch?v=WLbHs_S-Fzc
https://edition.cnn.com/2024/11/18/business/video/spyware-cell-phones-ronan-farrow-documentary-lead-digvid
- Daily Show: https://www.youtube.com/watch?v=bvO-gWlBHzY
- The View: https://www.youtube.com/watch?v=CF0ZXF70eQs
- Amanpour and Company: https://www.youtube.com/watch?v=B0VOvwAGGOw
- The World Street Journal: https://www.wsj.com/arts-culture/television/surveilled-review-the-spies-in-our-pockets-on-hbo-f1373670
- The Guardian: https://www.theguardian.com/tv-and-radio/2024/nov/23/ronan-farrow-surveilled-documentary
https://www.theguardian.com/tv-and-radio/2024/nov/25/surveilled-review-throw-away-your-phone-right-now
- The Objective: https://theobjective.com/espana/politica/2024-11-21/cnn-campana-indepe-espana-pegasus-exteriores/
- Variety: https://variety.com/2024/tv/news/ronan-farrow-warning-hacked-surveilled-hbo-1236214393/
- NPR: https://www.npr.org/2024/11/23/nx-s1-5189839/ronan-farrow-discusses-his-new-hbo-documentary-surveilled

 

(Article 533)

L’INDEPENDENTISME SEGUEIX SENT EL MOVIMENT SOCIAL MÉS POTENT D’EUROPA

Cada 11 de setembre Catalunya celebra el seu Dia Nacional que rememora que aquest dia de 1714 va perdre una guerra i va ser annexionada a Castella, li van abolir totes les seves institucions, li va prohibir la seva llengua i va passar a ser tractada com una colònia. Un poble, que tria aquest tipus d’efemèride com a dia nacional deixa clar que pretén recordar que li van prendre la llibertat i que la voldrà recuperar en el futur, com així ho ha intentat des de llavors. Però la brutalitat militar de Castella ho ha impedit reiteradament, amb bombardejaments, empresonaments, afusellaments i ajusticiament massius.

Una de les 5 manifestacions: la de Barcelona

El 2017 Catalunya va pensar ingènuament que, en el context de la UE, Espanya no podria recórrer a la violència com fins llavors i això obriria la porta a una sortida democràtica del conflicte amb un referèndum d’autodeterminació. Però Madrid va enviar 10.000 policies per reprimir els votants del referèndum auto-organitzat, amb imatges que van donar la volta al món. Des de llavors, Espanya ha malgastat ingents recursos per tractar de destruir el moviment independentista català: amb una repressió policial i judicial sense precedents a Europa, prevaricant, fent investigacions prospectives i retorçant la llei per acusar de malversació, terrorisme i traïció; amb un espionatge il·legal a polítics, activistes i advocats per poder-los acusar o fer-los xantatges polítics; amb un atac mediàtic constant per desprestigiar-los i, fins i tot, amb suborns i joc brut per part de grups para-policials que actuaven fora de la llei.

Amb aquesta manera de procedir Espanya ha aconseguit espantar i dividir l’acció dels partits pro-independència i, després d’una dècada de governs catalans independentistes, acaben de fer possible que un partit espanyolista governi a Catalunya (amb el suport d’un dels partits independentistes com a contrapartida d’uns acords econòmics que segur que no es compliran). I, amb aquest canvi de govern, volen fer creure que hi ha una altra majoria social que ja no és l’independentisme. Però tothom sap que aquest canvi té una altra explicació: Espanya, durant una dècada, ha estat sotmetent Catalunya a una violència política que ha afectat els partits independentistes que estan molt desacreditats i que ara hauran de fer autocrítica i canviar les estratègies. Però, a banda dels partits polítics, la majoria social independentista segueix endavant com el moviment social més potent d’Europa, atès el seu poder de convocatòria gairebé imperturbable malgrat totes aquestes vicissituds.

I així, aquest 11 de setembre, una multitud ha tornat a sortir al carrer, aquesta vegada simultàniament a cinc ciutats (Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa) per denunciar que Catalunya podria no ser una regió pobra si disposés dels recursos que Espanya li espolia amb un tracte equiparable al colonialisme.

Al moviment per la independència de Catalunya li toca dissenyar la manera d’aconseguir d’exercir el dret d’autodeterminació, sabent que Espanya, que es vanta de ser un estat democràtic, farà ús de la violència per impedir-ho, i sabent que la UE, que es vanta de ser un espai democràtic, pot tornar a mirar cap a una altra banda per no haver-s’hi d’implicar. En tot cas, si la gent hi és, el projecte independentista seguirà endavant i, per Espanya i per la UE, cada vegada serà més incòmode d’intentar evitar que els catalans puguin decidir el seu futur democràticament.

Vídeo de l'acte a Barcelona: https://www.youtube.com/watch?v=Jbawj0-6iAw&t=1764s
Tuit amb vídeo d'Els Segadors: https://x.com/assemblea/status/1833947304467800173 

 

(Article 532)

PUIGDEMONT RETORNA PER DEIXAR CLAR QUE LA LLUITA PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA SEGUEIX

Des de 1714 Espanya tracta Catalunya com una colònia, amb un espoli fiscal de 22.000 milions d’euros anuals (10% del PIB de Catalunya!) i amb una actitud racista anti-catalana. I això ha perviscut fins avui dia i, per això, necessitem la independència de Catalunya. Vam fer un referèndum d’autodeterminació el 2017 i, de resultes de la repressió posterior, el president Puigdemont ha hagut d’estar 7 anys exiliat a Bèlgica. Aquest any, per la necessitat del president Pedro Sánchez d’aconseguir els vots del partit de Puigdemont, Junts, es va aprovar el 11 de juny una llei d'amnistia que havia d’acabar amb la repressió, entre altres del President Puigdemont. Per això, durant el procés electoral català del 12 de maig, ell va dir que tornaria a Catalunya per participar en la investidura del futur president del govern català.

Autor: Josep Balcells

La repressió ha aconseguit que l’altre gran partit independentista, ERC, deixés la confrontació i volgués pacificar el país, però això l’ha dut a anar perdent moltíssims vots dels independentistes més actius i exigents. Un altre partit independentista, la CUP, desorientada en aquest panorama, també ha anat perdent força vots. En les últimes eleccions al govern català, la repressió ha tornat a impossibilitar que el candidat Puigdemont pogués fer la campanya electoral a Catalunya, l’ha hagut de fer des de la distància per internet, i tampoc ha pogut participar en els debats televisius. Al final, aquest context anormal ha anat influint fent que l’independentisme perdés la majoria absoluta que havia tingut en els darrers dotze anys. El PSC, un partit anti-independentista del mateix partit del president espanyol Sánchez, va quedar primer, però necessitava els vots d’ERC per arribar a la majoria absoluta. I ERC, per evitar noves eleccions (en les que encara hi hagués baixat més), ha donat els seus vots perquè el PSC pugui governar Catalunya en una mena de colònia pacificada, a canvi d’una hipotètica sobirania fiscal per a Catalunya (una promesa que tots sabem que no es complirà perquè aniria en contra de l’espoli fiscal que està a la base de la relació Espanya-Catalunya).

Autor: Josep Balcells

Però els jutges espanyols, en continuïtat amb la “lawfare” amb la qual han perseguit als independentistes catalans, es neguen a aplicar la llei d’amnistia aprovada pel Congrés espanyol, demostrant impunement que fan un ús impropi de la justícia per a fins polítics. Malgrat això, ara que Puigdemont ha sortit elegit com a diputat del segon partit més votat del Parlament català, va anunciar que, tal i com havia promès, tornaria el dia de la investidura, el 8 d'agost. Els jutges van donar instruccions a la policia catalana que, comandada per ERC i havent de complir per imperatiu legal, va desplegar un dispositiu policial impressionant per impedir que Puigdemont pogués entrar al Parlament.

Llavors, davant la multitud que l’havia vingut a rebre davant el parc del Parlament, el president Puigdemont va fer un discurs. Va deixar molt clar que els jutges incomplien la llei, que el conflicte entre Catalunya i Espanya no havia desaparegut i que els catalans seguim exigint la independència de Catalunya. Acabat el discurs, va desaparèixer entre la multitud escapolint-se de la policia. La policia, amenaçada pels jutges, va activar l’Operació Gàbia tallant el trànsit a totes les carreteres de Catalunya en veritable una caça a l’home. Aquest operatiu només s’havia fet servir contra els terroristes islamistes que van atemptar a Barcelona el 17 d’agost de 2017. Ara ho va fer per arrestar un diputat, elegit per 700.000 catalans, acusat de malversació. A més, acusat fraudulentament pels mateixos jutges que ara no volen aplicar la llei d’amnistia, aprovada pel Congrés espanyol precisament per deixar de perseguir-lo judicialment. Seria inexplicable, si no fos que Puigdemont i els independentistes catalans són els enemics número 1 d’Espanya.

Autor: Josep Balcells

El president Puigdemont ha esquivat tot el sistema policial i ja torna a ser a l’exili belga havent deixat en evidència l’abús inadmissible que estan cometent els jutges, amb aquesta insubordinació i intromissió en la política des de l’estament judicial. Però ningú els critica a Espanya, ni ningú pensa fer-hi res. Caldrà veure si Junts retirarà el suport al govern espanyol i aquest es desestabilitzarà. De moment l’aparició desafiant del president Puigdemont a Barcelona ha servit perquè tota la gran premsa mundial tornés a situar el problema català a les portades informatives, deixant clar que el conflicte continua i que no hi haurà cap mena de solució política fins que l’encaix internacional de Catalunya sigui decidit pels mateixos catalans.

(Article 531)

ESTUPOR A CATALUNYA PER L'ABÚS JUDICIAL ESPANYOL

Per formar un govern del PSOE i Sumar (centre i esquerra) i evitar-ne un de PP i VOX (dreta i extrema dreta), van pactar de 8 partits, amb 179 escons, que representen 12,3 milions de ciutadans. Els independentistes catalans, imprescindibles per a aconseguir el pacte, van exigir, com a condició inicial, aprovar una llei d'amnistia que desactivés la repressió judicial amb què l'alta magistratura, motivada pel seu exacerbat nacionalisme espanyol, ha perseguit als nacionalistes catalans (uns 500 persones tenen condemnes o judicis pendents). El PSOE, que també és molt nacionalista i que refusava l'amnistia, després de les eleccions va fer un gir de 180º i va acceptar l’amnistia per no perdre el govern.

MHP Carles Puigdemont, autor: Albert Salamé

La llei d'amnistia no està essent acceptada pel nacionalisme espanyol, per tant, ja veurem com s'acabarà aplicant, però en realitat el que hagués estat just hagués sigut un procés de nul·litat de les causes, admetent que els independentistes catalans no havien comès cap delicte a l'organitzar un referèndum d'autodeterminació i que les acusacions contra ells eren part de la "lawfare" (instrumentalitzar la justícia amb fins polítics) que va utilitzar l'estat contra ells. Llavors s'hagués pogut jutjar els policies que van atacar indegudament els votants del referèndum. En l'amnistia, en canvi, s'anul·len els delictes que s'entén que van cometre ambdós bàndols, però és que el bàndol independentista va actuar democràticament i no va cometre cap delicte, mentre que l'estat sí va actuar fora de la llei.

Malgrat que l’amnistia és injusta amb els independentistes perquè els hi atribueix delictes, el que treu de polleguera el nacionalisme espanyol és que, sent ells els forts, no pugin guanyar i humiliar als febles, com han fet sempre. Pel fet de ser l'estat la part forta, que aprovi l'amnistia implica que accepta implícitament que va jugar brut amb l'il·legítim objectiu d'intentar destruir un moviment polític perfectament legítim.

El Congrés espanyol ha procurat que la llei no tingués cap ambigüitat perquè es tenia la certesa que els jutges la intentarien interpretar tergiversadament contra els independentistes catalans. Com que no es pot amnistiar persones concretes pel fet de ser independentistes (de fet, ser independentistes va ser el seu "delicte"), s'amnistiaven delictes concrets, en el context del procés independentista català, amb algunes exclusions: la malversació (amb enriquiment personal o afectació dels interessos financers de la UE), l'alta traïció (amb "un ús efectiu de la força contra la integritat territorial") i el terrorisme ("que hagi causat de manera intencionada greus violacions de drets humans").

Jutge Joaquín Aguirre

La llei, aprovada el 7 de març, va ser rebutjada per la dreta i els jutges, i l'expresident Aznar va dir que "qui pogués fer alguna cosa contra la llei d'amnistia, que la fes". Des del correu electrònic oficial del Consell General del Poder Judicial (màxim òrgan de la judicatura espanyola), es va distribuir, a tots els jutges, un manual sobre com paralitzar l'aplicació de la llei d’amnistia, menystenint l'esperit del legislador, cosa que anul·la l’estat de dret per als independentistes catalans.

Pel que fa al delicte d'alta traïció, el jutge Joaquín Aguirre no vol amnistiar els acusats del pla secret que, segons ell, l'independentisme català tenia amb Putin per desestabilitzar Europa. Ell mateix ha donat declaracions a la televisió alemanya escampant informació secreta del sumari per desprestigiar els acusats.

Tampoc el jutge Manuel García-Castellón volia amnistiar Puigdemont i altres set persones (que s'havien exiliat a Suïssa) pel delicte de terrorisme que atribuïa a unes manifestacions de 2019. Afortunadament, el jutge s'ha vist obligat a arxivar la causa, però no per l'aplicació de l'amnistia, sinó per un error de procediment. Cinc dels encausats han pogut finalment tornar de l'exili.

Jutge Manuel García-Castellón

Tampoc es vol amnistiar als set nois que, el 2019, van ser detinguts per terrorisme amb un impressionant operatiu policial que va sortir a tots els noticiaris, que semblaria que intentava influir en les eleccions que es celebraven dos mesos més tard, insinuant que el pacífic moviment independentista català havia basculat cap al terrorisme. Es van filtrar a la premsa informacions i trossos de vídeos descontextualitzats dels interrogatoris en una greu vulneració del secret de sumari. Passades les eleccions, els van deixar en llibertat amb fiança. Els haguessin alliberat si fossin realment terroristes? El jutge ha decidit no amnistiar-los i portar el cas a la Justícia Europea, cosa que endarrerirà encara més la seva exculpació final.

Pel que fa a la malversació, el Tribunal Suprem va refusar l'amnistia i mantindrà vigents les ordres de detenció contra Puigdemont, Comín i Puig (amb acusacions de 12 anys de presó!). Argumenten que els polítics van malversar en l’organització del referèndum amb "enriquiment personal" perquè, tot i que no van quedar-se ni un euro, es pot considerar que es van estalviar de posar-hi diners personals. També argumenten que haurien perjudicat els interessos financers de la UE

Els jutges mai especifiquen la quantitat malversada perquè no sabrien ni què fer-hi constar, però és que el 2017 les finances del govern de Catalunya estaven intervingudes pel govern de Madrid, i el ministre d'hisenda Cristóbal Montoro del PP ja va assegurar que no s'havia dedicat cap euro públic per finançar el referèndum. En realitat no hi va haver malversació de cap tipus perquè el referèndum es va fer amb voluntariat i amb fons privats.

A més, els jutges volen justificar perjudici financer per a la UE, usant una directiva de la UE que encara no està aprovada (!) i que es refereix apropiar-se de fons econòmics europeus, cosa que no es va fer constar en la sentència del Tribunal Suprem de 2019, però ara argumenten que sí que n'hi va haver.

Manifestació de la Diada 2018, Omnium Cultural

El més positiu és que, en aquest pronunciament del Tribunal Suprem, cinc magistrats han votat a favor, però una magistrada, Ana Ferrer (inequívocament antiindependentista), hi ha votat en contra perquè considera que, no concedint l’amnistia, s’està retorçant la interpretació de la llei i hi veu el perill que això impliqui una condemna contra la justícia espanyola per part del Tribunal Europeu de Drets Humans.

De moment, s'ha amnistiat: per un cantó, 20 activistes i 4 càrrecs públics catalans i, per l'altre cantó, 50 policies espanyols. Resulta doblement insultant que l'amnistia no es pugui aplicar amb normalitat a independentistes catalans pacífics i, en canvi, s’apliqui als policies que els van agredir.

I el més greu a nivell humà és que la població espanyola, tret dels catalans, està justificant l’abús de la justícia contra els independentistes catalans, perquè els mitjans de comunicació els han deshumanitzat i han presentat el seu objectiu com a totalment inacceptable. Traient drets als catalans, estan alimentant la bèstia del feixisme. Aquesta bèstia que preocupa a la UE, ja fa segles que ataca els catalans i ara, que Catalunya es reivindica políticament, aquest feixisme és transversalment acceptat a l’Estat espanyol sense cap objecció.

A Catalunya ha causat estupor que els jutges, en lloc d'aplicar la llei d'amnistia tal com està escrita, s'hagin insubordinat, en una mena de cop d'estat judicial contra el parlament espanyol, i que no els passarà res per fer-ho. Si fins i tot el Tribunal Constitucional els ho permet, no hi haurà manera d'aturar-los a Espanya, i s'hauran de portar els casos a Europa, on demoraran anys. L'única solució és que Catalunya sigui com Andorra o Portugal, un nou estat d'Europa.

(Article 530)

EIXIDA DE L'ATZUCAC INDEPENDENTISTA!

Si semblava que l'amnistia podria servir per als líders independentistes però no per a la tropa, ara anem veient que els jutges estan acceptant a contracor amnistiar la tropa, però no pas als líders, a qui acusarà de "malversació": Puigdemont, Comín, Puig, Junqueras, Romeva, Turull i Bassa.

En aquest context encara menys, fer que Illa, que no ha guanyat netament, pugui governar Catalunya amb suport de partits independentistes no té cap sentit i fer-ho, sigui ERC o Junts, seria entès com una traïció a l‘objectiu de la independència.. I més quan Sánchez i Feijóo s'han posat d'acord per pactar un CGPJ que protegirà Marchena, Llarena i el Suprem en la seva deriva prevaricadora.

Analitzant les eleccions catalanes, convindrem que no han anat bé per a l'independentisme. No perquè no tingui base electoral (en aquesta cas caldria acceptar el resultat), sinó per aspectes conjunturals:

1- Sobretot perquè gran part de la base electoral independentista ha continuat la tendència abstencionista, per la desunió i les lluites caïnites, la desorientació, la despolitització del debat social per part d'ERC a TV3, a CatRàdio, a l’Ara... i, en definitiva, per la pèrdua conjuntural d’un nord clar.

2- Perquè el candidat Puigdemont, per aquesta amenaça, no ho ha pogut ser en igualtat de condicions (cosa que ja hauria d'invalidar les eleccions, o almenys nosaltres no hauríem de validar-ne els resultats): Puigdemont no ha pogut recórrer Catalunya, ni participar als debats electorals... A més, al llarg de la campanya es va generar el dubte sobre la paraula de Puigdemont amb si retornaria de veritat o no (cosa que al final no va de tenir paraula o no, o de ser valent o no, sinó de ser kamikaze o no, perquè qui fa que sigui impossible tornar és l’actitud amenaçadora de la Magistratura que canvia les regles de joc sobre a marxa, com està fent ara. 

En aquestes circumstàncies, podem i és al nostra obligació (per supervivència, perquè ens hi va l'aire que respirem) aspirar a un millor resultat. A més, amb la pugna que hi ha a Espanya amb la llei d'Amnistia i tota la lluita entre jutges i govern, millor no fer ara una investidura absurda que hagi de fer arriscar absurdament a Puigdemont. Per tant, millor anar a noves eleccions, tenint més temps perquè s'aclareixi aquesta situació legal i Puigdemont sàpiga a què atenir-se.

Però unes noves eleccions, en general, no són benvingudes i acostumen a desmotivar els votants. Bé, això si és repetir per repetir, per la incompetència de no haver-se sabut posar d'acord, però no han de desmotivar, sobretot el cantó independentista, si hi ha una proposta que valgui la pena. Aquí és on arribem a que no pot ser una repetició amb Junts, ERC, CUP, Alhora i AC presentant-se com a opcions separades. Junts hi sortiria reforçada perquè el vot independentista s'hi podria concentrar per intentar no perdre, però sense poder assegurar que ell sol avantatjaria Illa, i per part d'ERC i la CUP ja s'endevina que patirien un gran retrocés, Alhora seguiria sense entrar i AC potser sí que podria pujar una mica més amb el premi d'haver aconseguit entrar a les eleccions precedents. Llavors, quin incentiu tindria ERC per repetir les eleccions si l'independentisme pot millorar resultats, però ells els empitjorarien encara més?

Hi ha una fórmula que generaria una evident bona imatge d'ERC perquè representaria abandonar una constant que segur que els ha fet perdre vots: la rivalitat amb Junts que ha augmentat fins a ser una lluita caïnita i gairebé una rivalitat tòxica personal de Junqueras contra Puigdemont. Ara que ERC està apostant per rellevar Junqueras, es podria apostar per superar aquesta dinàmica que hi ha hagut fins ara i anar en coalició amb Junts, amb una mena de "JuntsxSí". 

Això també li permetria anar-se movent en la bona direcció, guanyant temps, sense encara haver de fer una redirecció treballada del propi partit, tot i que sí que es faria una primera redirecció de manera conjunta amb tot l'independentisme.

A més, ERC ha anat defugint el conflicte amb Espanya i la confrontació. Han mantingut alt el discurs independentista, però en els fets han anat reculant (no investint Puigdemont el 2018, despolititzant els mitjans públics, pactant constantment amb el PSOE, no recolzant el Consell per la República, anant contra l'ANC i la mani de la Diada, i no participant en res que pogués agafar la directa per assolir la independència). En aquest sentit, una aposta tan gran per l'independentisme, també ens sorprendria a molts i retornaria l’esperança en ERC.

Aquesta coalició també hauria d'involucrar la CUP, que a resultes dels mals resultats es planteja no defugir, com fins ara, a responsabilitat d'implicar-se en governar, com han sabut fer a Girona. I aquest nou tarannà, molt més madur, també cal demostrar-lo no només amb els seus candidats sinó també amb els dels altres, ara seria amb Puigdemont de candidat. I també caldria incorporar a Alhora que formen part de l'independentisme.

Amb una coalició electoral, ERC s'assegura de no baixar en unes noves eleccions. Seria raonable que les llistes de la coalició li permetessin de mantenir el 34,3% que va ser el seu percentatge de vot independentista en aquestes eleccions. La CUP va tenir un 10,3% de vot independentista i Alhora un 1,1% assegurant, amb una bona posició a la llista, que un o dos dels seus membres entressin. Aquests percentatges o qualsevols altres que es pactin entre els interessats.

Una aposta així, ja renovaria l'ànim independentista, perquè suposa una superació, almenys momentània, de la lluita interna del moviment i promet bons auguris. És una aposta a mida del repte tenim davant (no sucumbir) i que fa honor a la tornada del MHP deposat il·legalment pel 155, que torna després d'haver aguantat l'exili, preservant la institució de la Generalitat de Catalunya. 

L'embat serà electoral, però serà clar de cara a Catalunya, a Espanya i també a Europa i al món. És una bona manera de plantificar, tot de sobte, una nou plebiscit o referèndum informal, amb una coalició amb un sol punt unificador al programa: fer la independència per mil motius: per sobirania de la nació, per disposar dels recursos dineraris suficients, per rodalies, per reflotar els bons serveis socials (educació, sanitat,...), per ordenar al gestió social, pel català,...

En una lluita com la que sostenim amb Espanya, conservar, en el major nombre d'eleccions, sobretot en les catalanes, una majoria electoral és el que Espanya més tem, perquè vol dir que el problema persisteix i, si persisteix, quina solució pot tenir? Imposició? Repressió? Justícia enlloc de política?... L’única solució legítima i que espanta molt Espanya és la solució democràtica, respectant el que els catalans decideixen.

Per tant, només guanyant i situant a Puigdemont a capdavant de la Generalitat, amb unes eleccions que tindran una participació alta o altíssima per la mateixa temperatura que provocarà el repte, ja farà que Espanya comenci a generar situacions que podrem aprofitar. El missatge, validat a els urnes, serà: "O s'accepta fer un referèndum acordat o tirarem endavant amb el que hi ha sobre la taula: l'1-O" portant a terme, en etapes successives d'increscendo, a la revalidació de la Declaració d'Independència i la seva defensa ciutadana. Més encara amb una ANC que voldrà i podrà tornar a mobilitzar després d'aquesta travessia del desert que hem hagut de suportar aquests anys de llepar les ferides i de pandèmia.

És difícil de fer? Bé, tot depèn de les ganes d'assolir el nostre objectiu de la independència... El momèntum poden ser unes eleccions que marquin una dinàmica molt clara. Arribats a aquest punt, o creixem o davallem. És impossible el que ERC proposava: aturar la lluita sinedie i mantenir tota la base independentista intacta, mentre es fa obra de govern per eixamplar la base. O es va a totes i es guanya base, o s’empantana el moviment i no perdem independentistes, però si perdem activistes per la independència. Si veritablement volem arribar a la independència, hem d'aprofitar tot el que s'ha generat, durant tots aquests anys per part nostra i per part d'Espanya, per tornar a convergir seriosament, no a mitges, sinó anant a totes. Un repte així sí seria engrescador i trencaria tota la tonteria que ens ha tingut entretinguts per dirigir-nos units contra Espanya i anar fins al final per aconseguir d’acabar la feina.

P.D. No cal tenir un pla molt traçat, tot i que s'ha d'anar parlant d'ell a nivell social i polític sense revelar tots els secrets. Tampoc cal revelar aquesta opció de coalició ja des d'ara, sinó que, fins i tot si és l'opció per la que s'aposta, caldria anar-la disfressant de tetines i passos en fals, com es va dur a terme l'últim acord per la presidència del Parlament que va fer Rull president, per no alertar i no donar marge de reacció als unionistes, que cal no oblidar-ho, en aquestes eleccions que volem repetir per superar-les, tenen majoria tot i que és una mica frankenstein (PSC, PP, Vox, Comuns) i podrien fer quelcom semblant al que van fer per fer Collboni alcalde de Barcelona.

(Article 529)