La força dels fets consumats fa que, des de fora, Espanya es vegi com un país normal, semblant als altres països, amb una suficient cohesió nacional, però de dins estant, aflora per tot arreu el conflicte permanent entre dos nacions: per una banda Castella i els territoris que ha absorbit i, per altra banda, la part de Catalunya que és a Espanya, amb capital a Barcelona (Catalunya té una part a l’Estat francès, amb capital a Perpinyà) i els territoris germans on també parlen català (País Valencià i Ses Illes). Són nacionalment diferents, s’hi parlen llengües diferents, hi ha maneres de ser diferents i, si formessin part de països diferents, com ho van ser en el passat, tothom ho trobaria ajustat a la realitat. Després també hi ha dues realitats més petites que no acaben d’encaixar dins d’Espanya: el País Basc i Galícia.
 |
| Autoria: Consell de la República |
És a dir, que l’Estat espanyol no ha aconseguit fer reeixir un sentiment comú, degut a les diferències preexistents i per una constant actitud impositiva i no respectuosa. Catalunya mai ha acceptat aquesta annexió violenta. Castella ha intentat dissimular les seves imposicions, però, cada 50 anys, ha hagut de sufocar violentament les revoltes socials i intents d’independència de Catalunya. Això succeeix de fa tres segles: La penúltima vegada havia estat la Guerra espanyola i la dictadura de Franco (1936-1975) i l’última des de 2017 fins avui dia, amb la repressió de l’actual moviment independentista.
De 2010 fins el 2017, Catalunya va intentar negociar un referèndum acordat amb Espanya, però donada la negativa constant i sense alternatives de Madrid, el 2017, el poble català va organitzar un referèndum d’autodeterminació unilateral. Madrid va enviar 10.000 policies per reprimir el referèndum, però aquest es va acabar celebrant per la determinació del poble i, malgrat tots els impediments, hi van votar 2,3 milions de persones amb un 90% a favor de la secessió. Per això el 27 d’octubre de 2017, el Parlament català va declarar solemnement la independència de Catalunya, que segueix políticament vigent. L’únic motiu pel qual no es va fer efectiva va ser perquè Espanya ho va impedir amb tota la força de la llei, la policia i l’amenaça de l’exèrcit de que hi haurà un bany de sang.
 |
| Autoria: Albert Salamé |
Vuit anys després, Espanya segueix imposant-se per la força i no ha ofert cap solució alternativa. Madrid simplement ha ignorat la voluntat catalana i el seu únic objectiu és pacificar la sublevació de la colònia i normalitzar la situació segons els seus interessos nacionals i extractius. Està fent valer tots els elements subliminals possibles per diluir i intentar fer desaparèixer el fet diferencial català que persisteix des de la fundació de l’Estat espanyol.
En record de la declaració d’independència de Catalunya, aquest 27 d’octubre de 2025, un grup d’activistes han caminat durant 15 dies, recorrent els 215 km des de Salses (a la Catalunya situada actualment a l’Estat francès) per arribar a Barcelona el passat 27 d’octubre per deixar clar que, el sentiment català de no voler ser governats per altres, continua intacte.
 |
| Autoria: ANC |
I això succeeix al mateix temps que el partit Junts, independentista català, de Carles Puigdemont (el que era President de Catalunya el 2017), acaba de retirar el seu suport imprescindible perquè el govern de Pedro Sánchez tingui majoria parlamentària. Fins ara li havia donat suport esperant que podria pactar amb ell: la fi de la persecució judicial, la fi de l’espoli econòmic de Catalunya, les gestions d’Espanya per aconseguir l’oficialitat del català a la UE, el reconeixement del conflicte polític entre Catalunya i Espanya i, sobretot, una sortida democràtica per exercir l’autodeterminació amb garanties de respecte per part d’Espanya.
 |
| Autoria: Albert Salamé |
El govern de Sánchez havia fet moltes promeses i ha anat aprovant, amb el fre de mà posat, algunes mesures, però sempre assegurant-se que el context no permetés que arribessin a suposar cap avanç significatiu. Per això, finalment Junts s’ha vist obligat a retirar-li el suport i, a partir d’ara, Sánchez no té majoria per aprovar res, tot i que ja ha manifestat que, a diferència del que passaria a qualsevol altre país europeu, no dissoldrà el govern, ni convocarà eleccions, sinó que intentarà seguir al govern com pugui.
Per tant, aquest govern podria caure en qualsevol moment i l’únic argument que esgrimeix para continuar, malgrat la seva insostenible fragilitat, és l’espantall que l’alternativa seria un govern d’extrema dreta (PP i VOX). Però el govern de Sánchez igualment no està volent encarar el problema estructural que té l’estat quan ignora i fa veure que no existeix la determinació catalana de deixar de ser un poble súbdit de Madrid i poder-se governar com qualsevol altra nació d’Europa.
Article 537
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada