L’actual nacionalisme espanyol va quedar molt influït pels quaranta anys de dictadura del general Franco. Degut a la pressió internacional, el feixisme va accedir a transitar cap a un sistema més o menys democràtic i, per tant, no va passar com a Alemanya o Itàlia que va ser derrotat i eradicat. A Espanya, el feixisme va persistir, més o menys dissimulat, en la base de l’exèrcit, la policia, les grans empreses, el Partit Popular (el PP va ser fundat per set ministres de Franco), els mitjans de comunicació i el poder judicial.
Aquest aclaparador domini dels hereus del règim va fer que, fins i tot els sectors més oberts o d'esquerres, s’escoressin cap a un nacionalisme supremacista, excloent amb el diferent i amb tendència a l’agressivitat. I encara es va accentuar més degut a l’enfrontament contra la lluita armada de l’independentisme basc, en la que es van utilitzar tots els mitjans per guanyar com fos en pro de la unitat d'Espanya. I han tractat de la mateixa manera al moviment pacífic i democràtic independentista català, legitimant l’ús de totes les eines de l’estat (policia, serveis secrets, mitjans de comunicació i sistema judicial) per destruir al suposat enemic.
El Partit Socialista Obrer Espanyol, PSOE, que havia recolzat els abusos del PP, va seguir amb la guerra bruta quan va governar a partir del 2018. Al mateix temps, els polítics d'extrema dreta que eren dins del PP van crear el seu propi partit VOX, contra el feminisme, els immigrants i els catalans i bascos. En els seus inicis, el PSOE, va exigir que VOX estigués als debats televisats amb la intenció de perjudicar electoralment al PP, encara que no complien la condició de tenir escons al Congrés. A curt termini el PP va perdre vots a costa de VOX, però després la bèstia es va fer grossa i ara tothom se'n lamenta.
A les eleccions del 2023, el PP va guanyar però no va poder formar govern, mentre que Sánchez del PSOE podia formar govern si aconseguia el recolzament de Junts, el partit independentista de Carles Puigdemont, exiliat a Bèlgica i a qui el PSOE havia vilipendiat fins a extrems deshumanitzadors. Ara que els feia falta el seu suport, Puigdemont ha exigit un “acord històric” per resoldre democràticament el conflicte Catalunya-Espanya, previsiblement amb un referèndum. Puigdemont ha posat com a condicions: fi de la guerra bruta, treure l’independentisme de la llista de terrorismes de l’Europol, una amnistia per a tots els perseguits per la “lawfare” (guerra bruta judicial) que ha dut a terme la justícia espanyola i una negociació a Suïssa amb mediació internacional.
Sánchez ho ha acceptat tot, perquè vol seguir en el poder, però també perquè era raonable i era l’oportunitat de posar punt i final a l’orgia de repressió que s’havia fet insostenible. Ja no es podia aguantar més aquesta actitud de part de l'Estat, perquè l’independentisme ha anat guanyant eleccions, perquè Espanya ha estat condemnada pel Consell d'Europa i les Nacions Unides, i perquè les demandes que l'independentisme ha posat contra Espanya davant de la Justícia europea estan a punt de sortir a la llum.
En endavant, Sánchez té la difícil tasca d’explicar perquè amnistia l’independentisme català si, fins ara, deia que eren uns delinqüents amb qui no es podía pactar. L’encerta la dreta que el critica per haver fet un viratge de 180º per ànsia de poder i perquè el PSOE no governa gairebé enlloc i, per mantenir el partit, necessita els ingressos econòmics que permet el govern central. Veurem si aquesta necessitat personal de Sánchez pot ajudar a trobar una sortida democràtica a l'etern problema Espanya-Catalunya.
De moment, hi ha gent que es manifesta al carrer en contra deixar de perseguir judicialment als “colpistes” catalans. El PP intentarà que Sánchez pagui un preu per separar-se dels postulats nacionalistes i VOX acusa Sánchez de colpista, dictador i el compara amb Hitler. A les protestes es fan proclames feixistes i es demana la mort de Sánchez i Puigdemont. Des de l’exèrcit, una cinquantena de militars retirats han demanat un cop d'estat per salvar la pàtria i ningú els ha dit res. I també han protestat els jutges contra l’al·lusió a la “lawfare” perquè diuen que atempta contra la separació de poders. Fins i tot s’han manifestat amb les togues, violant el principi de no participació política i, el pitjor de tot, estan forçant la maquinària judicial per condemnar el màxim nombre de persones abans de l’amnistia i estan elevant les acusacions a terrorisme perquè així no es puguin acollir a l’amnistia.
La llei d’amnistia està en tràmit, però és que a Espanya mai hi ha hagut un problema amb les lleis, ni amb la justícia ordinària homologable a l'europea, sinó que el problema és amb els alts jutges quan han de jutjar independentistes catalans, perquè llavors usen la justícia amb fins polítics per a perjudicar al seu enemic.
En tot cas, els fets mostren un independentisme català potent que ha aconseguit forçar l'Estat a desdir-se i haver d’acceptar una amnistia i negociació que tots els poders estatals titllaven d’impossible fa quatre mesos. Veurem com evolucionen els fets.
(Article 520)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada