ELS JUTGES ESPANYOLS NO VOLEN SER INVESTIGATS PER LES SEVES ACTUACIONS CONTRA L'INDEPENDENTISME CATALÀ

Des de fora, normalment s'opina que Catalunya i Espanya haurien de negociar per trobar la manera de continuar junts. Però des de Catalunya ho hem intentat moltes vegades, des que el 1714 Espanya va sotmetre Catalunya per la força, i hem arribat a la convicció que no hi ha entesa possible i que l'única solució és que cadascú segueixi el seu camí. Després dels 40 anys de dictadura del General Franco, la situació internacional va forçar una transició cap a un sistema que és democràtic mentre no es qüestioni la unitat d'Espanya. Electoralment s'han alternat dos partits: el Partit Popular fundat per set ex ministres de Franco i el PSOE, un partit socialdemòcrata però tan nacionalista com el PP. El 2004, Catalunya va fer un últim intent amb un nou Estatut per trobar un encaix que reconegués Catalunya com a nació dins de l'Estat espanyol, però el PP, el PSOE i el Tribunal Constitucional van degradar l'Estatut fins a deixar clar que Espanya no vol afavorir la plurinacionalitat ni reconèixer Catalunya, sinó que el seu nacionalisme pretén el camí contrari: diluir Catalunya per homogeneïtzar Espanya.

Per això, el 2010, va sorgir un potent moviment per la independència de Catalunya que ha organitzat les manifestacions més grans d'Europa, any rere any, fins avui dia. I la reacció, tant del govern del PP, com després del govern del PSOE, ha sigut la repressió amb una acció combinada dels jutges, la policia, els serveis secrets, les clavegueres de l'Estat i tot l'entramat polític i mediàtic. S'han fet coses molt greus contra Catalunya i esperem que ara sortiran a la llum i no seran desacreditades com en el passat.

Però ara s'ha produït un inesperat gran canvi gràcies al resultat electoral del passat juliol. El PP va guanyar, però no arribava a poder formar govern amb l'extrema dreta, de manera que el seu adversari, el PSOE, podia formar govern si rebia el suport de la resta de partits. Aleshores els independentistes de Junts, el partit de Carles Puigdemont, van exigir una amnistia per als perseguits per la justícia i una negociació a Ginebra, amb un mediador internacional, per abordar el dret a l'autodeterminació. La gran ànsia de poder de Pedro Sánchez han fet que el PSOE acceptés unes condicions als antípodes del que havia defensat fins ara.

A més, Puigdemont havia posat una altra «petita» condició: crear tres comissions parlamentàries per investigar l'Operació Catalunya (una operació clandestina dels serveis secrets, policia i jutges per destruir el moviment independentista català inventant proves falses, acusant de corrupció, subornant...), una altra comissió sobre els atemptats jihadistes a Barcelona de 2017 (es vol investigar: com és que la policia espanyola tenia en nòmina al cap del grup jihadista? Per què no van impedir l'atemptat si espiaven els telèfons dels terroristes? I per què no van avisar a la policia catalana?) i una altra comissió sobre l'espionatge il·legal amb el programari israelià Pegasus (el centre universitari canadenc Citizen Lab va descobrir que, com a mínim, 67 telèfons de polítics, activistes i advocats independentistes havien estat espiats amb aquest programari il·legal).

Per justificar aquestes comissions d'investigació, el PSOE ha hagut de reconèixer que hi ha hagut "lawfare" (guerra bruta utilitzant la justícia per a destruir adversaris polítics) contra l'independentisme català, cosa que havia negat fins ara. I això ha fet saltar les alarmes a la judicatura, perquè fins ara l'independentisme denunciava aquestes pràctiques de "lawfare", però a Espanya es deia que eren mentides i es criminalitzava l'independentisme inventant relats que es difonien amb gran potència mediàtica. Per això la ciutadania espanyola està reaccionant amb sorpresa, incredulitat i ràbia pel fet que s'estigui pactant amb els que se'ls havia explicat que eren colpistes i terroristes.

El PSOE ha reconegut la «lawfare», perquè vol el suport de l'independentisme, però no ho hauria fet si no fos veritat, i el Consell General del Poder Judicial, els jutges del Tribunal Suprem i els organismes corporatius dels jutges han sortit en tromba a criticar que se'ls vulgui investigar i que se'ls citi a declarar en seu parlamentària. I fins i tot han demanat la inhabilitació i condemna de la diputada Míriam Nogueras que, en el Congrés espanyol, va assenyalar als magistrats, segons ella, més implicats en la «lawfare»: Carlos Lesmes, Manuel Marchena, Pablo Llarena i Carmen Lamela. Fins ara havien tingut impunitat per a fer i desfer en tot el que anava en contra de l'independentisme català, però ara senten que aquesta impunitat es podria acabar i es troben en fals. Creien que, per ser jutges, no podrien ser perseguits i es neguen a haver de retre comptes.

No sabem fins on arribarà Pedro Sánchez per la seva necessitat dels vots independentistes, però per fi hi ha una conjuntura que fa emergir la veritat del que ha estat passant a Espanya. Faria bé Europa d'estar atenta i no sucumbir a la temptació de tapar-ho o justificar-ho per tal d'ajudar un membre de la UE, sinó que hauria d'ajudar a aclarir la veritat i pressionar perquè Catalunya pugui exercir el dret a l'autodeterminació que es mereix. La veritat i una actuació recta i democràtica també ajudaran a Europa.

(Article 521)