L'11 de setembre és el Dia Nacional de Catalunya i cada any es duu a terme una manifestació per commemorar que el 1714 Catalunya va perdre, a sang i foc, la seva llibertat i es va convertir en un territori sense drets conquerit per Castella. Després del 2010, ja amb cert grau de democràcia, la mobilització anual es va convertir en una gran reivindicació per la independència, perquè ens vam adonar que, dins d'Espanya, no hi hauria mai manera de poder viure com la societat catalana desitja. Ara mateix, l'independentisme és el moviment polític europeu que més gent treu a protestar als carrers. A Barcelona aquest any hem estat 800.000 persones exigint la nostra llibertat com a nació.
I al mateix temps, el president interí, Pedro Sánchez, per ser investit president, necessita els vots de Junts, el partit del 130è President de Catalunya, Carles Puigdemont, que es va haver d'exiliar a Bèlgica perquè Espanya el persegueix des de que es va celebrar el referèndum d'autodeterminació del 2017. Però Puigdemont no ha resistit a l'exili per, ara que el seu perseguidor ho necessita, accedir a investir-lo. En comptes d'això, el 5 de setembre va fer una conferència a Brussel·les, amb periodistes de 64 països, on va plantejar la necessitat d'un acord històric per resoldre democràticament el conflicte entre Catalunya i Espanya. Va afirmar que no hi ha condicions per a la negociació, però que, si Sánchez vol ser investit, ha de proporcionar uns mínims requisits previs per començar a negociar: Reconèixer la legitimitat de l'independentisme, deixar de perseguir aquest moviment pacífic com si fos una amenaça terrorista, aprovar una amnistia per a tots els represaliats (aproximadament 1.500) i permetre un mediador internacional per monitoritzar les negociacions.
I paradoxalment, Sánchez també podria estar interessat en una amnistia per a les víctimes catalanes represaliades i per als policies agressors, perquè la podria justificar públicament com una manera d'acabar amb la repressió exercida per l'Estat i posar fi al conflicte. Però el conflicte no s'acabarà amb la fi de la repressió, sinó que caldria abordar l'arrel del conflicte: que el poble català tingui dret a exercir l'autodeterminació. De fet, la veritable justificació (que ell es nega a reconèixer) hauria de ser que és just concedir una amnistia per anul·lar els danys de l'acció fraudulenta de la Justícia contra els independentistes. Però Sánchez tindrà difícil aconseguir que la societat espanyola accepti una amnistia per als membres d'aquest moviment després d'haver fet una construcció mediàtica que els va titllar de "colpistes", "delinqüents", "terroristes", "racistes"... En realitat, la motivació oculta d'Espanya per a aquesta amnistia seria netejar l'expedient de la Justícia abans que es dicti la sentència del Tribunal de Justícia de la UE, que es preveu demolidora per a Espanya.
Per aquest motiu, a la manifestació ningú no va reclamar l'amnistia, ni cap pacte d'investidura de Sánchez, sinó que el crit unànime va ser per la independència. I aquesta és la demanda de Puigdemont: calen quatre condicions prèvies, però la negociació ha de ser sobre l'autodeterminació. I Sánchez es resisteix completament a entrar en aquest debat amb l'excusa que la Constitució no ho permet (la qual cosa és falsa). Demana ser investit, però no vol cedir en res vital per al nacionalisme espanyol. Aleshores, si Sánchez no s'erigeix com un veritable estadista que sap com portar Espanya a una negociació en què es renunciï a l'ús de la força violenta i només s'apliqui la força de la democràcia, crec que ens dirigim cap a les sisenes eleccions a vuit anys (normalment n'haurien tocat dos) i una desestabilització d'Espanya com no s'ha vist fins ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada