1- ANALITZEM LELS RESULTATS DE LES ELECCIONS DEL 23J
 |
| Última trobada entre Puigdemont i Sánchez el 2016 |
I per això, els vots del PSC i Sumar s’han traduït en més escons i han augmentat el seu bon resultat a Catalunya i, a nivell estatal, ha ajudat el PSOE a no baixar sinó a pujar una mica. En una repetició electoral on l’independentisme podria veure estratègic de votar per blocar la formació d’un govern espanyol, es podria corregir aquesta distorsió...
Aquesta dinàmica interna de l’independentisme, ha enfonsat el vot dels seus partits, per dos motius una mica antagònics: uns per ser massa independentistes i els altres per massa poc. S’han perdut votants per la campanya d’abstenció massiva i també, com a vot útil contra l’extrema dreta, cap a altres formacions no-independentistes (!).
L’independentisme ha perdut 700.000 vots: Ha passat de 42% a les passades eleccions generals → 23J: 28% (985.685)
(1.652.055 -a l’1O eren 2.044.038 que haguessin representat 52% a les eleccions de 2019-):
ERC han perdut 416.000 vots; Junts, 141.000 i la CUP, 149.000.
Hi ha hagut molta abstenció dels independentistes (300.000 persones), que no ha volgut ser gaire visibilitzada pels partits, i que és molt diferent de l’abstenció habitual que s’associa a gent poc interessada en la política, en canvi, al 23J els que s’abstenen són els independentistes més activistes que fan un sacrifici per fer purga interna en els partits. I no és només gent enfadada amb el partit que habitualment votarien, a nivell individual, sinó que també hi ha hagut una campanya molt activa per les xarxes socials incitant a l’abstenció independentista massiva! Aquests independentistes més activistes són els que habitualment haurien ajudat a motivar tothom a votar en clau independentista, però amb els seus tuits, missatges, emails, comentaris en l’entorn social... han creat un ambient no favorable sinó tot el contrari, i per tant no només han faltat els seus vots sinó també l’ambient que haguessin generat a favor de l’independentisme. Per això el resultat ha estat demolidor.
També hi va haver campanya pel vot nul amb la papereta de l’1-O, amb un increment del vot nul d’11.000 vots respecte les anteriors eleccions generals. És, com l’abstenció, un vot que no ha arribat als partits. El seu volum electoral ha estat poc significatiu, tot i que no seria un nombre menyspreable de persones si es mobilitzessin en algun acció al carrer, per exemple, i ha sigut visible pels 25.000 membres de les 8.400 meses electorals que n’hauran vist 1 o 2 en cada mesa.
Per altra banda, els partits, a més de perdre els vots de la gent més independentista, també han perdut els vots dels menys independentistes, que han votat partits no-independentistes per intentar parar l’extrema dreta, malgrat que l’opció independentista d’ERC se sabia que també serviria per investir Pedro Sánchez.
Aquest vot cap a altres formacions (el PSOE ha rebut 216.081 independentistes i Sumar, 125.141) també ha estat afectat per la campanya d’abstenció massiva perquè ha tret motivació en el conjunt del potencial electorat independentista.
Segons els politòlegs Jordi Muñoz i Toni Rodón:
- ERC (que ha perdut 416.000 vots): 195.968 cap a l’abstenció + 156.600 cap al PSC + 49.867 cap a Sumar (50% a l’abstenció i 50% a PSC+Sumar).
- CUP (149.000): 65.200 vots a Sumar + 34.832 abstenció + 23.956 vots al PSC (30% abstenció i 70% PSC+Sumar).
- Junts (141.000):74.232 abstenció+ 35.525 vots al PSC + 10.074 vots a Sumar (60% abstenció i 40% PSC+Sumar).
Un comentari per als abstencionistes que deien que a les eleccions espanyoles no hi hem d’anar a fer res. Mireu la situació que s’ha generat que ens permet visualitzar el nostre conflicte en la política interna espanyola. Mai hem de desestimar trinxeres de lluita per avançar. No sabem com aniran les coses, però hem de fer per tenir el màxim de palanques per fer pressió i portes per on avançar.
La CUP sí ha fet autocrítica pels resultats i han demanat de refundar-se, però ERC i Junts han esquivat l’autocrítica i han atribuït la baixada a un vot dual motivat per la por a l’extrema dreta. Potser Junts és possible que ara negociï més fort tenint en compte aquest malestar latent, però sobretot ERC han amagat el cap sota l’ala i segueixen endavant com si res. Fa de mal dir, però és segur que els partits que no facin autocrítica i no abandonin l’estratègia de recular enfront l’Estat espanyol, seguiran en caiguda lliure...
En definitiva, si analitzem els resultats a Espanya (traient Catalunya i Euskal Herria), el guanyador ha estat el PP i el tercer partit ha estat V0X per davant de Sumar, per tant els escons de PP+V0X representen el 58% dels escons. En canvi, a Catalunya, la situació és la inversa i només el 17% dels escons són per a PP+V0X. Les nacions sense estat, estan entorpint el govern que vol la nació espanyola i hi ha un empat que fa ingovernable aquesta Espanya plena d’exclusions.
2- COM NEGOCIAR EL POST 23J?
Diu Sánchez que Junts ha de triar si vol un govern de l’extrema dreta o un govern progressista, seguint amb la disjuntiva d’atiar la por, però sabem que hi ha alternatives, com una gran coalició PP+PSOE o un govern del PP amb l’abstenció del PSOE (aquesta és la possibilitat que està intentant el PP, que ha aconseguit que V0X el voti sense voler entrar al govern, per intentar atreure altres suports que temien l’extrema dreta). No caiguem en les trampes del PSOE.
De fet, el PSOE ha actuat contra els catalans amb la mateixa motivació que la dreta franquista: la llei i la Constitució com a pany i forrellat i amb voluntat de destruir els nostres trets nacionals propis i sotmetre’ns. Això ho hem pogut anar comprovant amb represàlies, espionatge il·legal amb Pegasus, infiltració d'espies en moviments socials pacífics, muntatges policials per acusar aquest moviment de violent, inclusió de l'independentisme català a les llistes terroristes d'Europol, operacions d'Estat per impedir que els independentistes arribin al poder institucional, atacs a la llengua, burles a Puigdemont, no reconeixement que és un exiliat polític i amenaces que serà detingut, declaracions que Catalunya està millor simplement perquè no hi ha tantes manifestacions als carrers, però sense haver abordat el seu dret a decidir... I amb tot això han abonat el terreny perquè triomfin els postulats de l’extrema dreta franquista del PP i V0X.
Demanava Mas que Puigdemont no fos intransigent, com si demanar l’autodeterminació de manera irrenunciable fos intransigent. No li sembla intransigent que el PSOE entri a la negociació dient que hi ha línies vermelles i que de certs temes (que precisament són els temes que ens van fer començar aquest procés) no se’n pot ni parlar?
I de fet, no cal demanar un referèndum, n’hi hauria prou reconeixent l’únic referèndum que s’ha fet, el de l’1-O. Cal defugir el seu enfocament (parlar de qui serà president i amb qui) i aprofitar l’altaveu mediàtic per parlar de l’1-O (hi vam votar 2,3M de persones, amb una participació del 43%, equiparable a les eleccions europees i amb un 91% de sí). Potser hi hagués votat més gent sense la violència exercida per l’Estat, però això, lluny de desacreditar el referèndum, referma els motius per marxar de l’Estat espanyol. Si en la negociació volen acordar un nou referèndum acceptat per els dues parts, endavant.
Obtenir traspassos de competències no pot ser l’objectiu de la negociació. Tothom s’imagina que cedirem per unes engrunes dins del “marco constitucional”. Bé, doncs és un bon moment perquè s’adonin que volem anar a l’arrel del problema. Recordeu allò que “com més ens doblegàvem, menys ens respectaven i més ens colpejaven”? És així. Sigueu valents els de Junts per forçar tot un país a anar a eleccions si cal, aguanteu l’allau de crítiques amb que voldran agenollar-vos i us fareu respectar. I també ens motivarà als activistes el sentir que la part política també va a totes.
Hi ha qui planteja que l’autodeterminació pot ser el punt de partida de Junts, però que l’acord, en un punt mig, no podrà complir l’expectativa inicial de l’autodeterminació. D’aquesta manera, aquest dret sempre quedaria exclòs dels resultats de les negociacions! Això no pot ser. En el cas de Junts, que no necessita negociar ni fer president a Sánchez, pot negar-se a diluir el punt de partida, perquè és un dret que exigeixes: solucionar el conflicte democràticament. I si no s’accepta, doncs que no hi hagi acord. El PSOE hi té més a perdre.
El PSOE dirà que cal discreció en les negociacions, però sobretot perquè necessiten que les condicions de Junts no siguin debatudes a nivell públic a Europa, perquè en cas que Junts no cedeixi, no hagin d’assumir públicament que rebutgen el dret d’autodeterminació de Catalunya, sinó que voldran sortirde la negociació dissimuladament i apostar per eleccions o investir el PP. Hem de publicitar les nostres exigències, abans que el PSOE les rebutgi i ja no en vulgui parlar.
I en definitiva, és que no podem ser nosaltres els que renunciem a posar sobre la taula l’autodeterminació, per molt que sapiguem que és una exigència que supera el govern espanyol, entenent que l’Estat va molt més enllà del govern (la monarquia, la magistratura, l’exèrcit, la policia, el deep state, l’economia...) i que aquests no voldrien ni sentir-ne parlar de perdre territori. No li podem estalviar, al govern que “teòricament” representa el país, haver de respondre a la nostra exigència.
3- QUIN RESULTAT TINDRIEN UNES NOVES ELECCIONS?
És molt probable que el PSOE es negui a negociar l’autodeterminació i haguem d’anar a noves eleccions. Com serien?
La majoria de gent votaria igual que en les anteriors, però una part dels votants de cada bloc es transvasarien cap als partits grans (PP i PSOE) per intentar vèncer al bloc rival. V0X perdria escons que guanyaria el PP, i el mateix passaria entre Sumar i el PSOE. Finalment els blocs quedarien semblants, sense que cap dels dos arribés a la majoria absoluta.
I el vot independentista (a l’espera de saber si la CUP es presentaria, tot i que ells també són partidaris de no investir presidents espanyols que no acceptin l’autodeterminació) es concentraria en Junts. És possible que hi hagués força menys abstenció al haver vist que Junts es mantenia fidel a l’independentisme i que els seus escons haurien posat entrebancs a l’Estat espanyol. Si pugés el vot independentista, els vots del PP i V0X representarien menys escons i sobretot el PSC i Sumar perdrien diversos escons.
El resultat seria força semblant i de nou Junts podria tornar a blocar la investidura si no es complissin les nostres exigències.
4- COM VEURAN AQUESTA NEGOCIACIÓ A EUROPA I AL MÓN?
Una cosa que no hem d’oblidar en aquesta negociació és que no només el PSOE i Sumar escoltaran les condicions independentistes, sinó que també hi ha els que miren la negociació des de fora. I és important que, a Europa, s’assabentin que l’exigència de l’autodeterminació continua i que els independentistes no faran pactes menors.
Imagineu que féssim aquest mal raonament: “No demanarem l’autodeterminació perquè Espanya no ens la pot donar, per tant demanem només el que creiem possible: rodalies i millor finançament”. Al final co-gestionaríem rodalies assumint-ne les despeses i el finançament no milloraria gaire, perquè si no les altres comunitats es queixarien. I a veure quin percentatge s’acabaria finalment executant. A Europa pensarien: “Sembla que no han demanat la independència, només millorar la situació dins d’Espanya. Fantàstic que ho estiguin arreglant. La cosa deu estar-se reconduint...”.
En canvi, imagineu-vos que Junts no cedeix i el PSOE surt de la negociació, però tampoc vol investir el PP i prefereix anar a noves eleccions perquè ho «veu a tocar». Tampoc el PP voldria investir al PSOE perquè també creuria que podrien arribar a la majoria absoluta. Llavors aniríem a eleccions.
Fins al desembre el govern seria interí, i aquesta provisionalitat no seria desitjable per a l’Estat ni per a la UE. Si després de les eleccions Junts seguís fent-los falta però no acceptessin les seves condicions, el país tornaria a quedar bloquejat. Més inestabilitat, més temps, més visibilitat pel conflicte Espanya-Catalunya. Quedaria clar que no hi ha desinflament independentista, que el projecte segueix endavant, però havia provocat conclusions precipitades en interpretar-se malament una abstenció que no era desànim sinó toc d’atenció als partits independentistes.
Per sortir del bucle de bloqueig, podrien pactar PP-PSOE, quan el PSOE veiés que no pot guanyar. El PSOE s’abstindria per facilitar la investidura de Feijóo, amb la condició que V0X no entrés al govern (perquè el govern espanyol no quedés tan impresentable de cara a Europa). Feijóo accediria al càrrec afeblit, amb poca il·lusió perquè no hauria estat un triomf nítid a la primera, sinó un degoteig llarg i tediós. Sánchez quedaria fora de combat. V0X disminuït pel vot útil cap al PP i fora del govern. Un govern en minoria amb moltes dificultats per aprovar res...
Sabem que la independència de Catalunya passa perquè el moviment culmini al carrer una situació llarga de conflicte, en la que la UE (la comissió, TJUE i altres) parin els peus a l’Estat i el forcin a acceptar una sortida democràtica. I per anar a aquest conflicte hi ha moltes maneres: Urquinaona des de ja (és a dir, no en un tram final del conflicte o com a reacció a algun esdeveniment injust puntual, sinó com a motor per generar repressió i evolució del conflicte), també vagues i boicots econòmics que desestabilitzin Catalunya i Espanya, etc... I totes aquestes formes potser seran necessàries, però també seran força doloroses... i ara tenim davant una possible situació de conflicte no-reprimible perquè es pot fer estrictament dins de la llei, en el joc democràtic i fent que l’Estat s’embarranqui. Confrontació intel·ligent (accions amb el màxim guany, amb mínima pèrdua). Deixar escapar aquesta oportunitat i, per por a un govern PP+V0X que té poques possibilitats, donar el govern a Sánchez fent que surti victoriós en una negociació a canvi de res, no sembla gens adequat. Sánchez rebria un blanquejament de “govern progressista”, que sumat a les seves formes tramposes, però subtils, disfressades de modernes, continuaria amb la seva agenda de destrucció silenciosa de l’independentisme, amb un gran poder a les batllies, diputacions i potser als governs autonòmic i central. Aquest escenari és massa contrari a l’independentisme i ens dificultaria tensar la corda. No es tracta de “com pitjor, millor”, sinó que, per actuar decidits i amb força, necessitem que Espanya no amagui la seva veritable cara.
(Article 516)
Europa prefereix interinitat i noves eleccions abans que una presidència rotatòria de la U€ contaminada de VØX.
ResponElimina