CATALUNYA CELEBRAVA L’11 DE SETEMBRE, ARA CELEBRA L’1 D’OCTUBRE

Catalunya va esdevenir una nació independent el 935 i després va fundar la Corona d’Aragó, amb un sistema polític força democràtic que va tenir el primer parlament del món (anterior al d’Anglaterra). El 1479, a través d’un matrimoni entre reis, la Corona d’Aragó es va unir a la Corona de Castella formant un estat confederal on cada corona mantenia els seus dirigents, les seves lleis i els seus impostos. Però l’11 de setembre de 1714, a través d’una guerra dinàstica, la Corona de Castella va abolir el pacte confederal, va eliminar totes les institucions i lleis de la Corona d’Aragó, va prohibir el català i va forjar, a sang i foc, una Espanya centralista amb capital a Madrid. Per això, l’11 de setembre és el Dia Nacional de Catalunya en el que rememorem la pèrdua de la nostra llibertat.

Des de llavors, han estat 300 anys de règim colonial encobert, amb una sangria econòmica de 18.000 M€ anuals i, cada cert temps, Espanya ha hagut d’esclafar revoltes catalanes contra l’espoli econòmic, contra les imposicions per part de Madrid i contra una manera d’entendre la política molt llunyana de la manera de ser catalana democràtica i negociadora. Ja ho havia pontificat el general espanyol Espartero: “Pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona un cop cada 50 anys”. I és que Catalunya suposa, segons els intel·lectuals espanyols, un problema crònic que només es pot gestionar però no solucionar.

Però, des de 2017, preferim festejar que l’1 d’octubre vam exercir la sobirania auto-organitzant un referèndum d’independència unilateral perquè l’Estat espanyol es va negar a negociar cap sortida democràtica en que la societat catalana pogués decidir si volia continuar a Espanya o fundar un nou estat membre de la UE. Espanya va enviar 10.000 policies per tractar d’impedir el referèndum pegant a la gent que volia votar en una urna! Però no ho van aconseguir perquè els votants van defensar els col·legis electorals amb una desobediència massiva i no-violenta a l’estil de Gandhi. I, tot i que la policia va sostreure 770.000 vots, el referèndum, amb un joc net escrupolós i ben organitzat, va convertir-se en l’esdeveniment fundacional de la República catalana: 2.286.217 vots vàlids (un 43% del cens) amb 90,18% a favor de la independència. 

Cal puntualitzar que, des de 2010, el Parlament de Catalunya ha tingut cinc majories absolutes independentistes i que, en les últimes eleccions, hi va haver un 52% de vots independentistes. 

Ser atacats i apallissats per la policia espanyola i reprimits a partir de llavors, ha propiciat que els catalans tallem totalment els nostres llaços afectius i mentals amb Espanya. Des de fora de l’Estat espanyol, ens proposeu que catalans i espanyols negociem i superem el conflicte. Entenem la bona fe, però no se si us podeu imaginar que els catalans, després d’aquestes agressions, no volem entendre’ns amb un Estat que no ens estima, ni respecta, i que no dubta a pegar la nostra gent per imposar-nos la pertinença a Espanya. Com si demanéssim a un matrimoni que es reconciliés malgrat haver-hi ferides irreversibles que no permetessin desitjar conviure amb l’altre. Millor cadascú per la seva banda i sense un abús permanent. 

És només una qüestió de temps que la independència de Catalunya arribi a ser realitat. I més val que sigui aviat per impedir que Espanya segueixi maltractant, amb la connivència d’Europa, la minoria nacional catalana.

(Carta 499)