EL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UE OBRE LA PORTA A DEFINIR ELS CATALANS COM A MINORIA NACIONAL AMENAÇADA

Quan el moviment independentista, després d’intentar infructuosament de consensuar amb l'Estat un referèndum d’autodeterminació, va organitzar-ne un d'unilateral el 2017, el govern espanyol va seguir sense voler dialogar i sense buscar una solució política. L’Estat va enviar 10.000 policies a Catalunya per impedir-lo per la força i, després, va usar fraudulentament el poder judicial per tal de perseguir i condemnar els independentistes per actes no delictius amb el propòsit que abandonessin les seves idees i la seva lluita.

Per això era importantíssim que els independentistes es defensessin a nivell judicial fora d'Espanya. El President de Catalunya, Carles Puigdemont, que havia organitzat el referèndum el 2017, es va exiliar a Bèlgica amb membres del seu govern, perquè estaven segurs que no tindrien un judici just a Espanya. La justícia espanyola ha intentat que Bèlgica els entregués a través del mecanisme, gairebé automàtic, de les euroordres d’entrega entre països de la UE. Això ha fet que els polítics catalans exiliats han protagonitzat una lluita molt forta per impedir les ordres d’entrega i demostrar que Espanya els jutjaria amb condemnes decidides per endavant.

De moment la lluita dels exiliats (ara també parlamentaris europeus) ha aconseguit que es deneguin euro-ordres d’entrega per part de les justícies de Bèlgica, Alemanya, Escòcia i Itàlia davant del risc de ser jutjats injustament. També el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l'ONU ha amonestat Espanya en l'informe del 13/06/2019. Així com també el Consell d’Europa en la Resolució 2381 (informe Cilevics) del 21/06/2021 i en l'informe de Marija Pejcinovic del 06/10/2022.

Però de moment, l’èxit més important que ha aconseguit la lluita de l’exili català ha estat que el 31/01/2023 el Tribunal de Justícia de la Unió Europea de Luxemburg ha respost unes preguntes pre-judicials formulades per la justícia espanyola, en les que aquesta protestava pel fet que Bèlgica hagués denegat l’euro-ordre d’entrega del polític català Lluís Puig que hi està exiliat. El Tribunal de Luxemburg ha respost que Espanya podia emetre euroordres i que Bèlgica, en una situació de normalitat, les havia d’acceptar, però estipulava clarament que, encara que la justícia espanyola no tingui una fallada sistèmica generalitzada (com tenen Hongria, Polònia o Romania), sí que podria tenir una fallada sistèmica pel fet que Lluís Puig pertany a un Grup Objectivament Identificable format pel dels catalans independentistes.

La futura sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg, en base a la present sentència, podria certificar que els catalans som una minoria nacional que no tenim judicis justos a Espanya: amb sentències de presó a 9 persones, amb la repressió de 4.200 catalans (700 amb causa judicial oberta), amb l’espionatge il·legal a través de Pegasus, amb la infiltració de policies dins dels moviments socials catalans pacífics...

En algun moment, caldrà contemplar que, per tal que la minoria nacional catalana pugui garantir la protecció de la seva identitat, les seves institucions centenàries i la seva integritat lingüística, cultural i social, i que se li reconegui el ple dret de governar-se segons la seva manera de concebre el joc democràtic (que és diferent de la manera d’Espanya), la solució seria l’exercici del dret a l’autodeterminació i la creació, dins d’Europa, d'un nou estat dels catalans.

(Carta 509)