EMPRESES I DEMOCRÀCIA

A vegades succeeix que una opció política, que és vista com a legítima per una gran part de la població, genera tanta inestabilitat econòmica que tothom veu clar que s’ha d’abortar encara que sigui amb mètodes molt durs que abans no s’haguessin permès, però s’ha de fer pel bé comú.

Sí, sembla que estigui parlant de la pretensió d’independència de Catalunya que sembla que van propiciar una fuga d’empreses i això va justificar aplicar el 155 i empresonar als líders independentistes. Però estic parlant del Xile de 1973.

Llavors Xile era país molt desigual, amb molta riquesa i molta pobresa, i la gent havia elegit com a president a Salvador Allende perquè es fessin canvis en una direcció socialista. Això va preocupar molt a les oligarquies del país i als Estats Units, i van començar una campanya de desestabilització econòmica a través de les grans empreses del país i de les empreses internacionals. La dramàtica situació que van crear, amplificada pels mitjans de comunicació, va fer que alguns xilens arribessin a dir: “Jo vaig ser pinochetista fins a l’11 de setembre de 1973, perquè alguna cosa s’havia de fer, s’havia d’acabar amb aquella situació, però ja el 12 no vaig estar d’acord amb tot el que es va fer”. És a dir, van fabricar en la gent la percepció que tot aniria molt malament si se seguia aquell camí que havien marcat unes eleccions democràtiques i es va justificar la necessitat imperiosa d’un cop d’estat, encara que després alguna gent, no tothom, es va esglaiar una mica de la sortida que s’havia preparat. Es va fer una operació econòmica per avalar unes mesures difícilment avalables d’altra manera. Avui en dia ja se sap molt bé que tant EEUU com les oligarquies xilenes, van crear una situació de caos econòmic per fer caure l’amenaça que Allende representava.

I també va passar a Guatemala el 1954, quan les oligarquies del país, EEUU i l’empresa nordamericana United Fruit Company, van fer caure el govern democràtic de Jacobo Árbenz que proposava una important reforma agrària i mesures socials per sortir de la pobresa, cosa que atemptava contra el domini total que exercia en el país l’empresa nordamericana.

D’igual manera va passar a Espanya el 1931-36, on també es va intentar desestabilitzar econòmicament a la República per l’amenaça que representava per a l’oligarquia, els militars i l’església.

I també està passant a Veneçuela. Un govern d’orientació socialista ha dut a terme canvis respecte a la política que es feia anteriorment a ells. Han reduït la pobresa, han augmentat les possibilitats per a la gent més necessitada i han reduït la gran desigualtat social que existia. Això ho han fet gràcies al gran suport a la figura de Chávez. El seu continuador, Maduro, no té tant de carisma i l’oligarquia vol aprofitar aquesta feblesa per defenestrar-lo. I com que no creuen poder-lo guanyar electoralment de manera neta, han creat, entre les empreses de l’oligarquia i el suport d’EEUU, una crisi de desabastiment d’aliments i medicaments, que fa que la població pobra, base majoritàriament del projecte chavista, passin penúries i se sumin a demanar el canvi que proposa l’oposició: demanen intervenció d’EEUU, bloqueig econòmic, que les forces armades deposin el president o que, en el pitjor dels casos, s’arribi a les eleccions de 2018 amb possibilitats de guanyar-lo.

I ara sí, aterrem a Catalunya 2017. Mentre els independentistes estàvem entretinguts preparant les Diades i preparant el l’1-O (davant la negativa de l’Estat d’acordar un referèndum vinculant) i quan Rajoy assegurava tenir-ho tot preparat per respondre al “desafio secesionista” o al “órdago independentista”, què penseu que l’Estat estava preparant? Segur que afinaven denuncies, querelles, fiscalies, empresonaments, enviaments de policies, mobilització de l’exèrcit... però, a nivell econòmic, no creieu que estaven preparant alguna mena de performance?

A partir del 4 d’octubre, hi ha hagut un degoteig de grans empreses que anunciaven que canviaven la seu social. Així és la manera de fer-ho per tenir un impacte mediàtic dia a dia, que generés seguiment de la notícia, expectació i por. I en els tres mesos han estat 3.000 empreses que han canviat de seu, encara que només ho han fet efectiu fins a la data 300. Els dies amb més fugues han estat el 9 i 10 d'octubre abans de l'anunci del 10-O i també el 19 d'octubre, abans de la declaració d'independència del 27-O. En la tria dels dies ja s'hi endevina la motivació d'associar por a les decisions polítiques que s'havien de prendre. I gairebé totes elles han estat empreses espanyoles, gairebé cap d’estrangera. I el sindicat de l’empresa Seat denuncia que la monarquia ha pressionat l’empresa per deixar Catalunya.

Ha estat una operació planificada per crear una notícia i por econòmica en els ciutadans. Una manera il·lícita dels empresaris d’entrar en política, no amb el seu vot sinó amb el seu poder econòmic. L’empresariat és majoritàriament de dretes, busca els beneficis per sobre de tot, prefereix els grans mercats, és poruc respecte a inestabilitats i boicots, i està molt en connivència amb l’Estat i els seus interessos, i no vol la independència (tot i que no hauria d’afectar els seus beneficis, ans podria ser tot el contrari). Però, de grat (per unionistes) o per força (tenien por de patir un boicot i moltes dels seus negocis depenen d’encàrrecs de l’Estat), han volgut espantar a la societat catalana respecte del projecte independentista que té majoria, des que el 27S els partits independentistes (JxSí i CUP) van treure un 48%, al que se li hauria de sumar un 3% dels Comuns (van treure el 9% i hi ha un terç d’independentistes) i alguna cosa més del PSC, i per tant, ja s’estava a 48% + 3% = 51%. Cert que la negativa de l’Estat espanyol a tot: permetre un referèndum acordat, o acceptar un 1-O normal, a base de policies, crea un panorama incert, imputable a l’Estat. És cert però, si la situació econòmica era tan inestable, perquè no va espantar a les empreses estrangeres? 

El que em va sorprendre més és que el món independentista entomés la fuga d’empreses de manera naïf, com si únicament fos degut a la por dels empresaris i no fos una maniobra orquestrada i planificada de manipulació a través de la por totalment rebutjable i miserable.

I ara a PP, Cs i PSC se’ls veu el llautó i, fent-se els responsables, afirmen que caldrà incentivar, fins i tot fiscalment i amb subvencions, per a que les empreses tornin. És a dir, que ara volen utilitzar diners públics per a "pagar-los el servei” polític a aquestes empreses antidemocràtiques. Només ens faltaria veure això. Obrim els ulls! Catalunya seria un país totalment pròsper, i a més preferirem dedicar els diners públics per a potenciar un teixit econòmic socialment responsable i cooperatiu, cosa que queda clar que fins ara no hem tingut amb aquestes grans empreses.

(Carta 465)

Articles relacionats:

https://www.ara.cat/opinio/xavier-sala-martin-culpa-separatistes_0_1923407671.html

http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20171021/432212838326/empreses-que-tornaran.html


Publicat com a mínim a: L'independent de Barberà.