L’ESTRATÈGIA INDEPENDENTISTA DAVANT EL 155 I LES ELECCIONS

No se si s’han preparat suficients maneres de poder defensar la República Catalana declarada. Si és així, cap problema i endavant. No cal que seguiu llegint. Però si no tenim una estratègia clarament guanyadora, potser val la pena valorar el que us exposo. Sense els Mossos, contra la policia espanyola, amb les destitucions, amb els sous que provenen de Madrid, etc... i només comptant amb la força de la gent mobilitzada: manifestacions, vagues, aturades... No és poca força, però no se si tenim les condicions més favorables per guanyar la partida amb només aquesta estratègia.

Haver declarat la República Catalana no fa que els països comencin a reconèixer-la si no demostrem que podem controlar el territori. I sense policia ni exèrcit és complicat fer-ho efectiu. Els estats no voldran enemistar-se amb Espanya per una Catalunya que no saben si arribarà a ser real, fins que els sembli que això és possible o que té molta legitimitat.

I en això de la legitimitat impoluta, tot i que crec que hi ha un suport majoritari a la independència, ara mateix, no ho podem demostrar. El 27S vam demostrar que hi havia, com a mínim, un 48% d’independentistes claríssims, tot i que potser ja hagués depassat llavors el 50% amb la part d'independentistes que van acabar votant a CSQEP, però no ho podem saber. Llavors utilitzen aquell plebiscit per dir que vam perdre, que tampoc és cert. I ara amb el referèndum de l’1-O no sabem el veritable pes del ‘no’ a la independència perquè la major part dels del ‘no’ van abstenir-se. No votar va ser responsabilitat seva, cert, però s’oposaran a veure legítima la DI i això serà un impediment constant en un context advers per a nosaltres (Estat espanyol en contra i el món sense mullar-se massa).

Llavors el panorama no és tan clar com voldríem. Reconèixer això, no ens ha de fer més febles sinó tot el contrari. Com que la nostra força és poder demostrar que tenim una majoria social., hauríem de pensar d’una manera creativa amb els elements que tenim per donar-los la volta i acostar-nos encara més al nostre objectiu. Quan vols trencar un fil-ferro amb els dits, la manera és doblegar-lo, una vegada i una altra, fins que es trenca, però costa el seu temps i cal paciència. La independència en un estat post-franquista també pot ser semblant. Vegem:

- Haver fet l’1-O (i haver rebut repressió), tenir els Jordis a la presó, tenir imputats i haver declarat la República Catalana, no ha estat erroni. Tot el contrari. Són actius que tenim: L’aspiració independentista és mundialment coneguda i hi ha l’atenció posada en com actuarà Espanya, cosa que dificultarà l’ús de la violència altra vegada i la temptació de fer trampes per part de la virreina Soraya.

- Volíem un referèndum on els del ‘no’ anessin a votar? Perquè volem que hi hagi independència només si realment és l’opció majoritària, no? Doncs acceptem anar a les eleccions i comptem-nos de nou com el 27S. Després d’haver-se tret la careta l’Estat espanyol, ens serà molt fàcil explicar perquè volem sortir d'Espanya. Ells diran que seran autonòmiques, però el fet d’haver fet la DI farà que tot el món estigui pendent d'aquestes eleccions, sobretot si hi ha una coalició independentista clara. Si no anem a les eleccions del 21D ens podem ficar en un embolic: mitja Catalunya defensant el President Puigdemont i la República sorgida de l'1-O, i l'altra mitja Catalunya defensant un altre President/a. Millor tots junts amb el que realment vulgui la majoria de la societat catalana.

- Ara mateix, havent tastat aquests dies el que podria ser esdevenir república i les possibilitats que tindria, ens dóna la millor de les motivacions. I, amb la repressió patida i el context colonial que deixa en evidència el 155 (un 155 que ens podem dedicar a denunciar, desoberir i combatre durant la campanya) tenim ja feta la millor de les campanyes per la independència. A més, durant la campanya electoral, es podria anar fent la primera part del procés constituent, recollint propostes i argumentant com volem que sigui la República. Superarem de llarg el 50% dels vots.

- I un cop es demostri que som més del 50%, sí tindrem més legitimitat i estarem més a prop que avui dia que la DI sigui reconeguda per tothom. Sí, pot fer pal, sembla que haguem d’acceptar el que vol Rajoy i tot el que vulgueu, però penseu-ho bé: podem donar-li la volta al desenllaç que busca Rajoy i, fent com l’art marcial anomenat Aikido, utilitzar la força de l’adversari a favor nostre. Això descol·locaria molt l’Estat espanyol i tindria poca capacitat de neutralitzar-nos amb tot el món mirant. Rajoy proposa unes eleccions i entra en el terreny democràtic que és on més podem guanyar-lo. En el terreny de la força, tot i que també tenim força no-violenta, valenta i determinada, ho tenim molt més complicat. A més ho podem seguir fent mentre es preparen les eleccions. Total són dos mesos i ja portem 300 anys. Si ho sabem explicar amb un relat nostre, amb un relat que begui dels nostres valors i objectius, pot tenir tot el sentit del món i fer-nos encara més audaços.

Però, en cas de fer-se, caldria pensar bé la jugada. Primer de tot, caldria que fos una iniciativa analitzada i consensuada per tot l’independentisme, per tal que ningú no tingués la temptació de cridar al boicot, cosa que sí faria suïcida l’envit. I de ser acceptada, caldria que tothom l’expliqués als seus perquè, si ho fem, hem de provocar un tsunami d’il·lusió.

Llavors, en els aspectes tècnics hauríem de veure si és millor partits separats per poder fer servir aquestes eleccions, en cas que guanyem, com a eleccions constituents, o entendre les eleccions només com un plebiscit pur i constituir una Llista Per La República amb la suma d’ERC, PDeCAT, CUP i sectors dels Comuns. Posant-hi de candidat Puigdemont (a qui ja han convidat amb irreverència), o Junqueres, o Anna Gabriel, o Jordi Cuixart o Jordi Sànchez si surten abans, o els actuals Presidents de l’ANC i Omnium, o la fórmula que es trobi més encertada. 

I seria obligat assegurar-nos totalment, via negociació de Puigdemont amb l’ONU o Europa, ara que estan atents, que estiguin pendents i pressionin per tal que el Govern espanyol no il·legalitzi partits o candidats, o faci trampes.  Crec que es pot aconseguir.

Crec que si ens encaparrem d’una manera rígida únicament en una estratègia de defensar la República, contra la força de l’Estat i tenint una oposició de catalans que diuen ser majoria, tenim menys possibilitats que, si aprofitem el camí fet, però ens sabem adaptar amb múltiples postures (combatre el 155, exigir llibertat dels Jordis, seguir explicant el projecte, guanyar la batalla de si es té majoria o no, etc...) davant la realitat i jugar-la al nostre favor, tornant a descol·locar l’Estat. 

És hora de mostrar, un cop més i tants com faci falta, que els independentistes tenim molta organització, molta intel·ligència i una cintura diabòlica. Perquè sempre ens reinventem i ressorgim de les cendres cada vegada amb més força. I perquè les diferents forces independentistes hem anat millorant a l'hora de posar-nos d’acord i superar junts els envits que han anat sorgint. I, a més, hem comprovat que cadascú aporta parts imprescindibles en el camí comú que fem entre tots: l’ANC, Omnium, Súmate, ERC, PDeCAT, CUP, Podem, Comuns i tot el teixit social català. Hi pensem?


(Carta 464)