9 ANYS DESPRÉS DEL REFERÈNDUM, S'ALBIREN CANVIS A CATALUNYA

Fotografa: Montse Giralt

Com cada any, l’11 de setembre es va celebrar la Diada de Catalunya en l'efemèrides de l’heroica resistència de Barcelona abans de ser conquistada per les tropes castellanes. Els habitants de la ciutat i 7.000 soldats i milicians catalans van aguantar un llarguíssim setge de 14 mesos, encerclats per 40.000 soldats franco-castellans (86.000 a tot Catalunya), perquè sabien que, si perdien, el que vindria seria una mortaldat, destrucció i submissió sense precedents, com així va ser. En acabar la dictadura de Franco, l'11 de setembre de 1976 i de 1977 els catalans van sortir al carrer en multitudinàries manifestacions, perquè creien que, amb el final de la dictadura, s’acabaria el tracte colonial d'Espanya envers Catalunya. Però, com que això no ha estat així i després de múltiples frustracions amb el poder madrileny, el 2012 s'inicià un segon cicle de protestes, amb les manifestacions més multitudinàries d'Europa, que s'han repetit cada any. També aquest 2026 en el qual van sortir al carrer 150.000 persones a Barcelona, Girona i Tortosa. Un volum de gent que, si bé és menor al dels anys de més auge, segueix essent superior al que cap altra causa política pot convocar en qualsevol lloc del territori català, espanyol o europeu. A més, igual que s’està veient a Escòcia o el Quebec, després dels fracassos inicials per aconseguir la independència de les seves nacions, actualment estan experimentant un repunt amb la incorporació d’un gran contingent de gent jove. Per tant, el moviment polític continua i s'enforteix amb la juventud, malgrat que és complicat mantenir moviments polítics al llarg del temps, pel cansament que provoquen i perquè, com en el cas català, son atacats per campanyes de repressió policial i judicial. 

I s'albiren canvis perquè, el 16 de juliol de 2026, el Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) va beneir la llei d'amnistia que els independentistes catalans havien aconseguit fer aprovar al govern espanyol, encara que Pedro Sánchez ho acceptés a contracor, amb la conseqüent indignació de l'extrema dreta del PP i Vox i de tots els estaments de poders d'Espanya. Tan bon punt es va aprovar la llei d'amnistia el 30 de maig de 2024, la Justícia espanyola va exculpar ràpidament el 97% dels policies que van apallissar votants del referèndum de 2017, mentre que van oposar-se a amnistiar els independentistes i van intentar retardar la seva aplicació amb preguntes retòriques al TJUE per guanyar temps. Dos anys després de l'aprovació de la llei, encara només han amnistiat el 62% dels encausats catalans, sobretot casos menors. Però amb la sentència inapel·lable del TJUE es veuran obligats a amnistiar els 164 independentistes pendents de judici, inclosos el president Carles Puigdemont i els altres membres del govern català exiliats a Bèlgica. De moment, el jutge Pablo Llarena ja s'ha vist obligat a aixecar les ordres de detenció contra els exiliats. Malgrat que durant 9 anys, el poder judicial espanyol ha treballat per “torturar judicialment" el moviment pro-independència de Catalunya, finalment el president Puigdemont aconseguirà tornar a Catalunya sense haver sigut ni jutjat ni empresonat per Espanya. Un èxit sense precedents del catalanisme que demostra, per a la història, que Espanya va actuar incorrectament sota paràmetres antidemocràtics i antieuropeus. I marca un camí: evitar la Justícia espanyola no imparcial, per acollir-se a la justícia europea, més imparcial.

ANC

A més, internacionalment hi ha un auge dels moviments independentistes a occident. Al Quebec, l'independentista Partit Quebequès ha guanyat les eleccions i ha promès un nou referèndum abans de quatre anys. I Escòcia també està bregant per fer un referèndum abans de quatre anys. Fins i tot observem que les nacions que formen la Gran Bretanya (Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord) tenen, per primer cop a la història, governs independentistes i el 14 de setembre es van reunir a Caerdydd (Gal·les), el primer ministre escocès i dirigent de l’SNP, John Swinney; el primer ministre gal·lès i dirigent de Plaid Cymru, Rhun ap Iorwerth; i la vice-presidenta del Sinn Féin i primera ministra nord-irlandesa, Michelle O’Neill per signar un pacte entre els seus partits reivindicant el dret a l’autodeterminació i enviant un senyal que el model polític centrat en Londres s'acosta a la fi. Al text s'hi llegeix: “Les nostres nacions tenen el dret de determinar el seu futur per mitjans democràtics i d'acord amb el desig de la gent”.

Per últim, un aspecte negatiu: A tot el món patim l'auge de l'antipolítica i l'extrema dreta i, malgrat l'independentisme català semblava impermeable a aquesta tendència, finalment també hi ha aparegut un partit d'extrema dreta independentista català: Aliança Catalana. I és sorprenent perquè històricament l'extrema dreta sempre ha estat a Madrid, a través del PP i Vox (contra els immigrants, les dones, les llibertats i la diversitat nacional dins de l'Estat espanyol) i, en canvi, el catalanisme era clarament antifeixista oposat al que Madrid representava. Catalunya ha estat sempre terra de pas i, per exemple, a partir de 1920 van arribar molts immigrants de l'Estat espanyol i actualment n'arriben de tot el món i en un grau molt superior a la majoria de societats europees (gairebé el 20% de la població catalana són nous immigrants). Però el nacionalisme català mai ha sigut excloent i la seva obertura ha permès incorporar les constants onades migratòries. Sobretot per un fet singular del nacionalisme català: Simplement pel fet d'aprendre la llengua catalana, ja se't considera català independentment de l'origen.

Alhora

Però, el 2017, el projecte d'alliberament català per acabar amb la submissió a Madrid no va trobar cap voluntat de diàleg sinó incomprensió, desautorització i un mur infranquejable seguit de repressió pura i dura. La frustració de pensar que no hi ha camí cap a l'alliberament nacional ha generat ràbia. I l'extrema dreta justament permet que la ràbia acumulada pugui assenyalar un culpable, encara que sigui de manera simplista. En comptes de mirar cap amunt per responsabilitzar el poderós Estat espanyol que ens aixafa, com que això fa molta por després de tanta repressió, és menys perturbador mirar cap avall i responsabilitzar els immigrants de la inseguretat, la manca de treball, la degradació dels serveis públics, la captació d'ajudes socials, la minorització de la llengua catalana... Això no nega que han arribat molts immigrants en poc temps, precisament perquè es creen llocs de treball amb sous baixos que els locals no volen agafar en el marc d'una economia basada en el turisme i les indústries càrniques. I si bé és cert que la immigració aporta elements positius, també representa un repte complicat per aconseguir integrar col·lectius força diferents i alhora per gestionar els possibles sentiments de por o desconfiança que pugui sentir la societat receptora. Però tots aquests problemes provenen precisament del model econòmic i immigratori de l'Estat espanyol i no de les persones que venen per millorar la seva vida.

Aliança Catalana té certa retòrica independentista, però es focalitza en el rebuig envers els immigrants, sobretot els musulmans. I cal ser conscients que el procés independentista va empènyer molta gent que estava apartada del debat públic a polititzar-se acceleradament i a implicar-se en un projecte de país. Però no tothom ha arribat a un nivell de maduresa amb la capacitat de tolerar la frustració i d'entendre que l'alliberament nacional no és un procés fàcil, i això fa que un cert percentatge d'aquesta gent, desorientada per la repressió espanyola, s'hagin deixat portar a descarregar la seva ràbia contra el boc expiatori de la immigració. Serà feina de l'independentisme tornar a convèncer amb una proposta de model de societat que expliqui com es gestionaran els desafiaments actuals i que permeti desarticular aquesta maniobra extemporània i aliena a la tradició catalanista. Possiblement faran falta una o dues legislatures per demostrar que aquest camí no aporta res de constructiu i que sembra valors tòxics que no ajuden la societat catalana ni tampoc el projecte de millora substancial del futur que busca l'independentisme català des de fa segles i, amb una força inusitada, des de fa dues dècades aprofitant que el context europeu dificulta la repressió espanyola.

Article 545