SENTÈNCIA HISTÒRICA: EL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UE DESAUTORITZA LA JUSTÍCIA ESPANYOLA

Post-sentència, Marxes per la Llibertat, 2019

La resposta espanyola al procés independentista català no ha sigut política, ni democràtica, ni de diàleg, ha sigut una resposta violenta i impositiva, però aquest cop, com que Espanya forma part de la UE, no han pogut utilitzar la violència militar, perquè Espanya no volia mostrar aquesta cara a Europa, i llavors han utilitzat la violència policial i, sobretot, la judicial. A l'estat se li permet el monopoli de la força (qualsevol altre que exerceixi la força és considerat com un delinqüent o terrorista), però el pacte estipula que aquesta violència estatal s'exerceixi regida per valors democràtics, amb proporcionalitat, neutralitat i justícia. La cúpula judicial ha exercit envers els catalans amb un propòsit injustificable: la venjança. La "tortura judicial" per escarmentar els catalans per haver-se atrevit a qüestionar la unitat de la seva Espanya.

I en aquesta voluntat d’escarment, els dos grans partits que s’intercanvien el poder des que es va acabar la dictadura (el PP d’ultra-dreta i el PSOE de dreta socialdemòcrata) van coincidir en aplicar l’article 155 que suprimia el govern català fins que ho consideressin, i van estar d’acord en traspassar a la justícia la gestió del problema polític amb Catalunya. I han aplaudit que la justícia s'apliqués obscenament a favor del nacionalisme espanyol i contra els independentistes catalans.

Post-sentència, Aeroport Barcelona 2019

El candidat del PSOE, Pedro Sánchez, durant la campanya electoral de 2023, va assegurar que aplicaria mà dura contra els independentistes catalans, va rebutjar la possibilitat d'una d’amnistia i va assegurar que portaria Puigdemont a Espanya perquè passés comptes davant la justícia. Però l’aritmètica parlamentària va fer que Sánchez necessités els vots dels independentistes per formar govern. Llavors, Sánchez va capgirar el discurs i va acceptar la llei d'amnistia que li exigia Puigdemont, en el preàmbul de la qual es reconeixia el conflicte polític amb Catalunya i s’acceptava implícitament que s’havia utilitzat la justícia per combatre una ideologia política legítima i que per això calia anul·lar totes les causes judicials contra ells.

Això va suposar una esquerda en el monolític bloc espanyolista del PP i PSOE, i a partir de llavors el nacionalisme castellà també ha considerat Sánchez com a enemic d’Espanya. Per això ara tenim la policia i la judicatura analitzant prospectivament (cosa que és il·legal) tota l’activitat política del PSOE per descobrir-hi qualsevol delicte i estan trobant casos de corrupció per tot arreu (Ábalos, Cerdán, Koldo, Leire, la dona de Sánchez, el germà de Sánchez...). Fins al punt que l’antic president Aznar va demanar públicament que: qui pogués fer alguna cosa (contra l’amnistia), la fes. I van sortir iniciatives de l’Audiència Nacional, del Tribunal de Comptes, del Tribunal Suprem, i d'altres tribunals menors, per entorpir la llei d’amnistia i no aplicar-la. Fins i tot, una associació conservadora de jutges va elaborar un manual per boicotejar la llei i el van enviar-lo a 5.000 jutges a través del correu electrònic del Consell General del Poder Judicial, que se suposava que havia de ser una institució neutral. Una de les estratègies va ser elevar preguntes a la Justícia de la UE sobre la compatibilitat de la llei d’amnistia amb el dret de la UE. Així, com a mínim, dilataven l’aplicació de la llei degut a la lentitud de la justícia.

Seguiment judici procés al carrer 2019

I ha arribat el dia, el 16 de juliol el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), des de Luxemburg, va dictar dues sentències crucials en resposta a les qüestions que li havien plantejat. Les sentències avalen la llei d’amnistia, permeten amnistiar a les persones que havien sigut acusades de terrorisme, encara avui sense proves inculpatòries, i van encara més enllà del que els havien demanat, tancant la porta a més dilacions i incompliments i donant dos mesos per anul·lar les causes.

I aquestes primeres setmanes ja s'han vist obligats a començar a amnistiar a persones que portaven nou anys pendents de la justícia. Veurem què fan en els casos més complicats per al nacionalisme castellà, com el de Puigdemont, però tenen poc marge per contradir el TJUE.

Les sentències han causat commoció perquè desautoritzen completament l’estratègia de la justícia espanyola de perseguir, condemnar i allargar els processos judicials amb voluntat venjativa. Aquestes sentències ja es podien intuir en un dels primers casos, el 2018, davant la justícia alemanya, en que Espanya demanava que s’extradités a Puigdemont, al que l'Audiència de Schleswig-Holstein va respondre que el que havia passat a Catalunya no era delicte a la UE. I és que s’han anat guanyant tots els casos a: Bèlgica el 2018, Alemanya el 2018, Bèlgica el 2021 cas Lluís Puig, Itàlia el 2021, sentència del TJUE sobre les prejudicials de 2023, anul·lació per part del TJUE de la retirada de la immunitat el 2026 i ara l'aval del TJUE a la Llei d'Amnistia el 2026.

Protesta post-sentència

És una victòria enorme de l’independentisme català que ha demostrat, a Europa, que la postura espanyola i la seva ofensiva judicial no tenen cabuda dins de la UE i constitueixen, al mateix temps, una prova més que Catalunya necessita constituir-se en un estat propi per defensar-se del nacionalisme castellà.

A més, el 2023 el TJUE ja va emetre una sentència on va definir, en relació a aquesta persecució, el terme GOIP (Grup Objectivament Identificable de Persones) que permet que els catalans justifiquin davant d'altres països que reben un tracte penal discriminatori a Espanya pel fet de tenir aquestes idees polítiques.

De totes maneres, aquesta llei d’amnistia també ha suscitat desconfiances i oposició en sectors independentistes, perquè es temia que es pogués donar a entendre que situava el conflicte Catalunya-Espanya en termes d’igualtat, quan no és així perquè Catalunya no va agredir Espanya i sí va passar a l’inrevés, i també es podia entendre que els catalans tenim voluntat de reconciliació i de pacificació, quan en realitat no volem amagar el conflicte sinó que serveixi per fer aflorar la violència sistemàtica i encoberta que patim per part d’Espanya. I en part perquè l’anul·lació de les causes fa que la UE i els organismes que vetllen pels Drets Humans vegin que la situació de vulneració de drets s’ha acabat i ja no hi hagi incentius per pressionar Espanya, i en realitat, tota aquesta gent que ha estat pendents de processos judicials interminables, ja han patit molt encara que ara anul·lin les causes.

Està clar que la llei d’amnistia no és ideal perquè el que seria just, en realitat, seria condemnar els jutges prevaricadors que han utilitzat la justícia amb fins polítics.  Però en una situació en la que els jutges han fet el que han volgut contra nosaltres, que la justícia europea els desautoritzi, és una victòria sense pal·liatius. I, a més, ha trencat l’harmonia dintre del bloc nacionalista castellà enfrontant a mort el PP i el PSOE, cosa que està desestabilitzant la política espanyola i, l’afebliment de l’estat opressor, podria afavorir la possibilitat de l'alliberament dels catalans. I en definitiva, en el nou embat, que tindrà lloc tard o d'hora, Espanya no podrà brandir la mateixa espasa i haurà de contenir-se davant d’uns socis europeus i una justícia europea que ja li ha vist la manera de fer.

Article 543