6 de març del 2024

EL TRIBUNAL SUPREM JUTJARÀ ALGUNES MANIFESTACIONS A CATALUNYA COM A TERRORISME

29 de febrer del 2024

ELS JUTGES COMBATEN LA LLEI D’AMNISTIA DEL CONGRÉS ESPANYOL

Protesta contra l'acusació de terrorisme pel Tsunami
El PSOE necessita aprovar la llei d'amnistia per poder governar Espanya, perquè li manca el suport de l'independentisme català. Per la seva part, l'independentisme català va votar la investidura de Pedro Sánchez perquè no governés la ultradreta i, sobretot, per iniciar una solució política que impliqui la fi de la repressió del moviment i un referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Amb l'amnistia, el PSOE pretén passar pàgina, però tancant la porta a l'anhel de llibertat català. Però l'evidència és que fa falta una amnistia perquè Espanya va jugar brut amb «lawfare» contra l'independentisme català. La dreta del PP i l'extrema dreta de VOX viuen aquesta amnistia com una humiliació cap al seu «legítim» dret de perseguir els independentistes per tal de defensar Espanya. I l'amnistia desfà el relat segons el qual l'independentisme català havia intentat donar un cop d'estat i que practica el terrorisme, i ho senten com una traïció del PSOE perquè, fins ara havia recolzat la repressió del PP i, quan ha governat el PSOE, ha continuat exercint la repressió i l'espionatge il·legal cap al moviment independentista.

Per això, la llei d'amnistia està agitant el vesper nacionalista espanyol. Dins del PSOE hi ha mala maror, però la toleren a canvi dels llocs de feina que aconsegueixen amb el govern central. En el PP, VOX, la premsa i, sobretot, l'alta Judicatura (que prové de la dictadura feixista) l'ambient és de guerra oberta contra el govern per recuperar el poder i reprimir les aspiracions dels catalans sense miraments. Aznar, l'expresident d'Espanya del PP, va animar: «que tothom faci el que pugui contra l'amnistia». I els dies abans de l'aprovació de la llei d'amnistia, dos jutges (Joaquín Aguirre del jutjat 1 de Barcelona i Manuel García Castellón de l'Audiència Nacional, un tribunal d'excepció hereu del Tribunal de Orden Público de la dictadura feixista) han intentat sabotejar l'aprovació de la llei.

Jutge Joaquín Aguirre
El jutge Aguirre ha aparegut a la televisió pública alemanya ARD1 opinant sobre un cas Vólkhov que instrueix! Segons ell: el 2017 Puigdemont va aconseguir el suport de Putin a favor de la independència de Catalunya, amb la contrapartida de debilitar la UE. El jutge «intueix» que el contacte va ser a molt alt nivell perquè Puigdemont havia estat informat que Rússia atacaria Ucraïna. I encara més surrealista, fa mesos es va filtrar a la premsa que el jutge «sospitava» que el Kremlin havia ofert 10.000 soldats russos per defensar Catalunya.

I, per la seva banda, el jutge García Castellón ha reactivat la causa Tsunami. Diu que hi va haver terrorisme a les manifestacions de 2019 en protesta per les sentències de 9 a 13 anys de presó per als organitzadors del referèndum d'autodeterminació de Catalunya de 2017. Les manifestacions van durar dies i no van ser violentes. Hi va haver alguns aldarulls però sense cap ferit a causa dels manifestants. El jutge García Castellón està intentant justificar terrorisme amb el cas d'un turista francès que va morir, per atac de cor, a l'aeroport de Barcelona, perquè a fora hi havia una manifestació. I a propòsit d'aquest jutge, en un vídeo d'una conferència pública de fa quatre mesos, ell es vanta d’haver mentit a jutges francesos per aconseguir que signessin un tractat d’extradicions el 2000. Quina credibilitat pot tenir aquest jutge que, quan ho necessita, menteix sense vergonya?

Jutge Manuel García Castellón
Tot plegat té la intenció de fer descarrilar l’aprovació de l'amnistia i que, en el cas que s'aprovi, es pugui impedir, amb la imputació de terrorisme o alta traïció, que Puigdemont sigui amnistiat i pugui ser candidat a la presidència de Catalunya. Les acusacions d'aquests jutges podrien portar a la presó una trentena de persones innocents. Els jutges reivindiquen la separació de poders com a coartada per no interpretar la llei amb l'esperit del legislador o, directament, per no aplicar-la, però llavors els jutges estarien fent política pel seu compte sense haver sigut votats pel poble.

Per tot això, el 30 de gener, el partit Junts de Puigdemont va votar contra la llei d'amnistia que ells mateixos havien coescrit, pel risc que fos aplicada tendenciosament per aquests jutges. Llavors s’obria un període de quinze dies més tornar-se a votar, però el PSOE manté el veto a les esmenes proposades per Junts que intenten impedir les acusacions de terrorisme i d'alta traïció en aquest cas, atès que no hi ha hagut cap d'aquests delictes. El temps s'ha exhaurit i el govern ha hagut de demanar uns altres quinze dies per continuar negociant. Veurem si es poden impedir aquests atacs judicials que vulneren l'imperi de la llei que hauria de prevaldre a l'Europa democràtica. Caldria que la UE penalitzés la Justícia espanyola i obligués Espanya a acceptar una solució democràtica en forma de referèndum.

(Article 523)

4 de febrer del 2024

LA GUERRA BRUTA D'ESPANYA: L'"OPERACIÓ CATALUNYA"

El PSOE, el partit al govern espanyol, ha canviat la seva postura davant l'independentisme català, i això està obrint una escletxa per on afloren veritats incòmodes: El nacionalisme espanyol ha estat utilitzant fraudulentament la justícia, amb fins polítics, per intentar destruir el moviment independentista català. El gir és perquè, per governar Espanya, el PSOE necessita els 7 vots de Junts, el partit independentista català de Puigdemont. Actualment el PSOE gairebé no té representació en cap altre nivell institucional, ni regions ni ciutats importants, per tant necessita governar Espanya per poder situar en els càrrecs del govern gran quantitat de gent del seu partit i així subsistir econòmicament. Això ha forçat que el PSOE reconegués implícitament que s'havia acusat falsament l'independentisme de colpista, violent, terrorista, racista, supremacista, de pactar amb Putin per debilitar la UE... i, com que sabia que tot això era inventat, ara ha necessitat aclarir la falsedat d'aquestes acusacions perquè la ciutadania accepti el pacte, reconeixent a més que el moviment independentista català ha patit lawfare (guerra bruta judicial). L'únic "delicte" de l'independentisme català ha estat ofendre el nacionalisme agressiu i intransigent que forma part de l'ADN espanyol.

Sabíem, per un ex agent, que el govern del PP va organitzar l'"Operació Catalunya", utilitzant fons reservats de l'Estat, per intentar trobar delictes que haguessin pogut haver comès els líders independentistes catalans i, en no trobar-los, va subornar, fabular i difondre acusacions totalment inventades amb l'ajuda de la premsa espanyola. Ara uns diaris han publicat informació contrastada de les maneres com, el llavors president del govern Mariano Rajoy, anava rebent les informacions d'aquesta operació de les clavegueres de l'Estat. També hem conegut una llista de persones investigades, no per ser sospitoses, sinó pel que són políticament. L'"Operació Catalunya" va fer possible que, presumptament, s'acusessin líders polítics innocents, intentessin influir en processos electorals, enfonsessin un banc andorrà, juguessin a amagar informacions sobre un grup gihadista que va acabar atemptant a Barcelona l'agost del 2017...

Després de la dictadura franquista, la incipient democràcia espanyola va haver de lluitar contra el grup terrorista basc ETA i va recórrer a tota mena de guerra bruta (tortures, vulneracions de drets humans, estigmatització del que era basc, i fins i tot terrorisme d'estat per part del grup GAL) i, amb un moviment  pacífic i democràtic, com l'independentista català, han decidit activar el mateix patró de guerra bruta, però ara aplicats contra un moviment que no ha fet cap delicte. Com que en aquest atac s'han unit els discursos dels partits polítics, les actuacions judicials i policials i els relats fabricats pels mitjans de comunicació, costa desembullar la veritat a la llum pública i jutjar-ho. A més, el mateix PSOE, a qui ara li interessa destapar les actuacions irregulars del govern del PP, al seu propi govern també ha practicat espionatge il·legal i lawfare contra l'independentisme català. En tot cas, aquest cas és irresoluble dins d'Espanya perquè: com es pot jutjar per delicte la cúpula judicial mateixa? Per això cal que la UE s'hi impliqui: penalitzi Espanya i la forci a acceptar una solució democràtica en forma de referèndum.

(Article 522)

3 de gener del 2024

ELS JUTGES ESPANYOLS NO VOLEN SER INVESTIGATS PER LES SEVES ACTUACIONS CONTRA L'INDEPENDENTISME CATALÀ

Des de fora, normalment s'opina que Catalunya i Espanya haurien de negociar per trobar la manera de continuar junts. Però des de Catalunya ho hem intentat moltes vegades, des que el 1714 Espanya va sotmetre Catalunya per la força, i hem arribat a la convicció que no hi ha entesa possible i que l'única solució és que cadascú segueixi el seu camí. Després dels 40 anys de dictadura del General Franco, la situació internacional va forçar una transició cap a un sistema que és democràtic mentre no es qüestioni la unitat d'Espanya. Electoralment s'han alternat dos partits: el Partit Popular fundat per set ex ministres de Franco i el PSOE, un partit socialdemòcrata però tan nacionalista com el PP. El 2004, Catalunya va fer un últim intent amb un nou Estatut per trobar un encaix que reconegués Catalunya com a nació dins de l'Estat espanyol, però el PP, el PSOE i el Tribunal Constitucional van degradar l'Estatut fins a deixar clar que Espanya no vol afavorir la plurinacionalitat ni reconèixer Catalunya, sinó que el seu nacionalisme pretén el camí contrari: diluir Catalunya per homogeneïtzar Espanya.

Per això, el 2010, va sorgir un potent moviment per la independència de Catalunya que ha organitzat les manifestacions més grans d'Europa, any rere any, fins avui dia. I la reacció, tant del govern del PP, com després del govern del PSOE, ha sigut la repressió amb una acció combinada dels jutges, la policia, els serveis secrets, les clavegueres de l'Estat i tot l'entramat polític i mediàtic. S'han fet coses molt greus contra Catalunya i esperem que ara sortiran a la llum i no seran desacreditades com en el passat.

Però ara s'ha produït un inesperat gran canvi gràcies al resultat electoral del passat juliol. El PP va guanyar, però no arribava a poder formar govern amb l'extrema dreta, de manera que el seu adversari, el PSOE, podia formar govern si rebia el suport de la resta de partits. Aleshores els independentistes de Junts, el partit de Carles Puigdemont, van exigir una amnistia per als perseguits per la justícia i una negociació a Ginebra, amb un mediador internacional, per abordar el dret a l'autodeterminació. La gran ànsia de poder de Pedro Sánchez han fet que el PSOE acceptés unes condicions als antípodes del que havia defensat fins ara.

A més, Puigdemont havia posat una altra «petita» condició: crear tres comissions parlamentàries per investigar l'Operació Catalunya (una operació clandestina dels serveis secrets, policia i jutges per destruir el moviment independentista català inventant proves falses, acusant de corrupció, subornant...), una altra comissió sobre els atemptats jihadistes a Barcelona de 2017 (es vol investigar: com és que la policia espanyola tenia en nòmina al cap del grup jihadista? Per què no van impedir l'atemptat si espiaven els telèfons dels terroristes? I per què no van avisar a la policia catalana?) i una altra comissió sobre l'espionatge il·legal amb el programari israelià Pegasus (el centre universitari canadenc Citizen Lab va descobrir que, com a mínim, 67 telèfons de polítics, activistes i advocats independentistes havien estat espiats amb aquest programari il·legal).

Per justificar aquestes comissions d'investigació, el PSOE ha hagut de reconèixer que hi ha hagut "lawfare" (guerra bruta utilitzant la justícia per a destruir adversaris polítics) contra l'independentisme català, cosa que havia negat fins ara. I això ha fet saltar les alarmes a la judicatura, perquè fins ara l'independentisme denunciava aquestes pràctiques de "lawfare", però a Espanya es deia que eren mentides i es criminalitzava l'independentisme inventant relats que es difonien amb gran potència mediàtica. Per això la ciutadania espanyola està reaccionant amb sorpresa, incredulitat i ràbia pel fet que s'estigui pactant amb els que se'ls havia explicat que eren colpistes i terroristes.

El PSOE ha reconegut la «lawfare», perquè vol el suport de l'independentisme, però no ho hauria fet si no fos veritat, i el Consell General del Poder Judicial, els jutges del Tribunal Suprem i els organismes corporatius dels jutges han sortit en tromba a criticar que se'ls vulgui investigar i que se'ls citi a declarar en seu parlamentària. I fins i tot han demanat la inhabilitació i condemna de la diputada Míriam Nogueras que, en el Congrés espanyol, va assenyalar als magistrats, segons ella, més implicats en la «lawfare»: Carlos Lesmes, Manuel Marchena, Pablo Llarena i Carmen Lamela. Fins ara havien tingut impunitat per a fer i desfer en tot el que anava en contra de l'independentisme català, però ara senten que aquesta impunitat es podria acabar i es troben en fals. Creien que, per ser jutges, no podrien ser perseguits i es neguen a haver de retre comptes.

No sabem fins on arribarà Pedro Sánchez per la seva necessitat dels vots independentistes, però per fi hi ha una conjuntura que fa emergir la veritat del que ha estat passant a Espanya. Faria bé Europa d'estar atenta i no sucumbir a la temptació de tapar-ho o justificar-ho per tal d'ajudar un membre de la UE, sinó que hauria d'ajudar a aclarir la veritat i pressionar perquè Catalunya pugui exercir el dret a l'autodeterminació que es mereix. La veritat i una actuació recta i democràtica també ajudaran a Europa.

(Article 521)

4 de desembre del 2023

IMPRESSIONANT VIRATGE DEL GOVERN ESPANYOL: HORITZÓ DEMOCRÀTIC A CATALUNYA?

2 d’octubre del 2023

REIVINDICACIÓ DEL REFERÈNDUM D’AUTODETERMINACIÓ DE CATALUNYA DE 2017

Acte a Plaça Catalunya, Barcelona
El moviment per la independència de Catalunya ha celebrat el 6è aniversari del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017 amb múltiples activitats. Catalunya havia ofert de consensuar un referèndum amb l’Estat espanyol manta vegades, però davant la seva reiterada negativa, va decidir auto-organitzar el referèndum i, com ha deixat per escrit el Comitè de Drets Humans de la ONU, un 90% van votar a favor de la independència.

Catalunya fa tres segles que no troba encaix dins de l’Estat espanyol. La integració de Catalunya, el 1714, a l’Espanya actual regida des de Madrid, va ser per la força. Després d’un setge de 14 mesos, va caure Barcelona. Catalunya va perdre la seva sobirania, les seves institucions i la llengua catalana va ser prohibida. El 1842, el General Espartero va bombardejar Barcelona per sufocar una rebel·lió i va afirmar: «Perquè Espanya vagi bé, cal bombardejar Barcelona cada 50». I Barcelona ha estat bombardejada o sotmesa per la força més o menys cada 50 anys (1842, 1899, 1923, 1936-39 en la Guerra Civil espanyola i 2017 en l’atac policial contra el referèndum).

Acte a Plaça Catalunya, Barcelona
En l’actualitat, Catalunya no està sotmesa a un règim autoritari (com amb els Borbons des de 1714 i el General Franco fins el 1975) perquè Espanya va esdevenir un estat «democràtic», de la nit al dia, sense que el feixisme fos derrotat. Però l’espoli de Catalunya continua. És un territori molt dinàmic econòmicament, però també atreu molta immigració (un 20% de la població) i això genera moltes necessitats socials que requereixen molts recursos. I és la zona europea amb més dèficit fiscal (21.982 milions d’euros anuals, 9,6% PIB). Per fer una comparativa, Alemanya, amb 84 milions d’habitants, és el país que més aporta a la UE: 25.000 milions d’euros anuals. Catalunya, amb 8 milions d’habitants, paga 21.982 milions d’euros nets anuals a Espanya. És un autèntic règim de colonització econòmica. L’obsessió política de Madrid és tenir Catalunya sotmesa perquè, en realitat, l’Estat espanyol no té un projecte propi, sinó que la seva única raó de ser és evitar la independència de Catalunya i del País Basc.

Manifestació de l'ANC, Barcelona
El 2006 Catalunya va aprovar un Estatut d’autonomia buscant un encaix dins Espanya amb un mínim reconeixement com a nació. El text va ser aprovat al Parlament Català i després bastant modificat al Congrés espanyol, però tot i així va ser aprovat pels catalans en referèndum. Després, de manera antidemocràtica, el 2010 el Tribunal Constitucional va modificar encara més el text en aspectes fonamentals. Això va suposar la pèrdua total d’esperança en un possible encaix mínimament digne. Des de llavors el moviment per la independència congrega manifestacions multitudinàries any rera any i el 2017 va organitzar unilateralment un referèndum d’autodeterminació. El govern espanyol va enviar 10.000 policies a Catalunya per tractar d’impedir el referèndum. Malgrat la violència policial, que va ser vista a les televisions de tot el món, hi van votar 2.286.217 de persones amb un 90% a favor de la independència.

Des de llavors, la repressió espanyola ha empresonat activistes socials i polítics, ha intentat extradir a polítics que estan exiliats a Bèlgica i ha reprimit 4.400 activistes. Després d’empresonar 9 persones durant 4 anys i mig, el 22 de juny de 2021 l’Estat espanyol va indultar-los. Ho va fer perquè sabia que el 23 de juny el Consell d’Europa faria públic un informe que criticava que Espanya tingués presos polítics. Però com que els havia alliberat el dia anterior, quedava com si ja tot estigués arreglat...

Xerrada de represaliats a la Presó Model de Barcelona
Ara que estan a punt de sortir les sentències del Tribunal de Justícia de la UE, que es preveuen duríssimes contra Espanya, el president en funcions, Pedro Sánchez del PSOE, vol oferir una amnistia general (per als independentistes però també per als policies i jutges) a canvi que els partits independentistes el votin i li permetin governar el país. Tot i que Espanya no vol anul·lar les condemnes venjatives contra els catalans, s’adona que li convé eliminar la persecució judicial il·legal contra el moviment independentista per intentar netejar la seva imatge. Però els catalans no han fet tota aquesta lluita per a ser perdonats per Espanya i, des de 2010, un 75% dels catalans no volen altre solució que no sigui un referèndum.

Europa hauria de perdre pors de vol gallinaci: «és que altres zones d’Europa podrien demanar també la independència...» (igualment amb la proposta d’oficialitat de la llengua catalana a la UE: «és que altres llengües també ho podrien demanar...»). Han de valorar que altres pobles no han reivindicat esdevenir independents tan llargament ni tan multitudinàriament (ni altres pobles tenen una llengua parlada per 10 milions de persones que vulgui ser oficial a la UE). Cada nació fa el seu propi camí i Catalunya definitivament no vol estar sota el govern de Madrid perquè tenim models socials i polítics diametralment oposats.

(Article 519)

16 de setembre del 2023

NOU ÈXIT ROTUND DE CONVOCATÒRIA DE L'INDEPENDENTISME

L'11 de setembre és el Dia Nacional de Catalunya i cada any es duu a terme una manifestació per commemorar que el 1714 Catalunya va perdre, a sang i foc, la seva llibertat i es va convertir en un territori sense drets conquerit per Castella. Després del 2010, ja amb cert grau de democràcia, la mobilització anual es va convertir en una gran reivindicació per la independència, perquè ens vam adonar que, dins d'Espanya, no hi hauria mai manera de poder viure com la societat catalana desitja. Ara mateix, l'independentisme és el moviment polític europeu que més gent treu a protestar als carrers. A Barcelona aquest any hem estat 800.000 persones exigint la nostra llibertat com a nació.

I al mateix temps, el president interí, Pedro Sánchez, per ser investit president, necessita els vots de Junts, el partit del 130è President de Catalunya, Carles Puigdemont, que es va haver d'exiliar a Bèlgica perquè Espanya el persegueix des de que es va celebrar el referèndum d'autodeterminació del 2017. Però Puigdemont no ha resistit a l'exili per, ara que el seu perseguidor ho necessita, accedir a investir-lo. En comptes d'això, el 5 de setembre va fer una conferència a Brussel·les, amb periodistes de 64 països, on va plantejar la necessitat d'un acord històric per resoldre democràticament el conflicte entre Catalunya i Espanya. Va afirmar que no hi ha condicions per a la negociació, però que, si Sánchez vol ser investit, ha de proporcionar uns mínims requisits previs per començar a negociar: Reconèixer la legitimitat de l'independentisme, deixar de perseguir aquest moviment pacífic com si fos una amenaça terrorista, aprovar una amnistia per a tots els represaliats (aproximadament 1.500) i permetre un mediador internacional per monitoritzar les negociacions.

I paradoxalment, Sánchez també podria estar interessat en una amnistia per a les víctimes catalanes represaliades i per als policies agressors, perquè la podria justificar públicament com una manera d'acabar amb la repressió exercida per l'Estat i posar fi al conflicte. Però el conflicte no s'acabarà amb la fi de la repressió, sinó que caldria abordar l'arrel del conflicte: que el poble català tingui dret a exercir l'autodeterminació. De fet, la veritable justificació (que ell es nega a reconèixer) hauria de ser que és just concedir una amnistia per anul·lar els danys de l'acció fraudulenta de la Justícia contra els independentistes. Però Sánchez tindrà difícil aconseguir que la societat espanyola accepti una amnistia per als membres d'aquest moviment després d'haver fet una construcció mediàtica que els va titllar de "colpistes", "delinqüents", "terroristes", "racistes"... En realitat, la motivació oculta d'Espanya per a aquesta amnistia seria netejar l'expedient de la Justícia abans que es dicti la sentència del Tribunal de Justícia de la UE, que es preveu demolidora per a Espanya.

Per aquest motiu, a la manifestació ningú no va reclamar l'amnistia, ni cap pacte d'investidura de Sánchez, sinó que el crit unànime va ser per la independència. I aquesta és la demanda de Puigdemont: calen quatre condicions prèvies, però la negociació ha de ser sobre l'autodeterminació. I Sánchez es resisteix completament a entrar en aquest debat amb l'excusa que la Constitució no ho permet (la qual cosa és falsa). Demana ser investit, però no vol cedir en res vital per al nacionalisme espanyol. Aleshores, si Sánchez no s'erigeix com un veritable estadista que sap com portar Espanya a una negociació en què es renunciï a l'ús de la força violenta i només s'apliqui la força de la democràcia, crec que ens dirigim cap a les sisenes eleccions a vuit anys (normalment n'haurien tocat dos) i una desestabilització d'Espanya com no s'ha vist fins ara.

(Article 518)

5 de setembre del 2023

EL CATALÀ SERÀ LA 25ª LLENGUA OFICIAL DE LA UE?

A les eleccions espanyoles del 23 de juliol, cap dels dos partits que s'alternen en el poder va arribar al mínim i, qui vulgui governar, necessitarà els vots de Junts, el partit de Carles Puigdemont que es va exiliar a Bèlgica per escapar-se d'un judici il·legal a l'Estat espanyol per haver organitzat el referèndum d'autodeterminació de 2017.

Després de desprestigiar-lo durant anys, ara el president interí Pedro Sánchez està negociant amb Puigdemont. De moment, perquè el PSOE obtingués la Presidència Congrés, Puigdemont va exigir que Sánchez iniciés els tràmits per oficialitzar el català a les institucions de la UE (juntament amb el basc i el gallec) i perquè també es poguessin utilitzar al Congrés.

Fins ara, quan algun diputat intentava parlar català al Congrés, se'l forçava a expressar-se en castellà. Com és possible que prohibissin la llengua dels catalans? La llengua no és només comunicació, sinó sobretot identitat, de manera que sentim que el “nostre” Estat no respecta la nostra identitat.

A Europa, a molts països es concep una sola llengua per estat. Se sap d'altres llengües “regionals”, però no se les té en compte, com si els seus parlants fossin ciutadans de segona. A Espanya, 26M de persones viuen en territoris que tenen el castellà (la llengua de Castella) com a llengua pròpia, però 14M viuen en territoris que tenen el català com a llengua pròpia (amb uns 8M de parlants habituals), 3M el gallec (2M de parlants) i 3M el basc (900.000 parlants).

I el català no és una llengua secundària que hagi conviscut amb el castellà en el mateix territori. El català és la llengua autòctona d'una part de la península ibèrica (la nació cultural anomenada Països Catalans) que formava part de la Corona Aragó i que es va confederar, en pla d'igualtat, amb la Corona de Castella el 1474. Però que el 1714 va ser sotmesa per les armes i tots els seus drets abolits, per això, a partir de llavors, considerem que Catalunya és una colònia d'Espanya. D'aquesta annexió per la força procedeix el sentit històric del moviment per la independència de Catalunya.

Espanya també ha impedit l'oficialitat del català a la UE, perquè vol subordinar-nos a través del castellà. El català (que s'usa a: Espanya, França, Itàlia i Andorra -on és la llengua de l'Estat-) és la novena llengua més parlada a la UE, però no té estatus oficial, com si tenen llengües amb menys parlants: búlgar, danès, eslovac, finlandès, lituà, letó, eslovè, estonià, maltès i gaèlic irlandès.

Els catalans tenim molt clar que aquesta petició a la UE només respon a l'interès per aconseguir els vots independentistes, per la qual cosa Puigdemont ha reclamat, per continuar negociant, fets consumats a la reunió del Consell de la UE del 19 de setembre que tindrà lloc amb la presidència espanyola. Fins ara, totes les llengües proposades han estat acceptades i no s'espera que el Govern espanyol posi impediments, com ha fet fins ara, perquè obligaria Junts a votar en contra i forçar noves eleccions.

Serien les sisenes eleccions en vuit anys, un període en què, teòricament, només tocaven dues eleccions. Això sol ja és una mostra de la inestabilitat política i econòmica que afecta l'Estat espanyol, en part per no voler afrontar el conflicte amb Catalunya de manera democràtica amb un referèndum d'autodeterminació.
 

(Article 517)

11 d’agost del 2023

ELECCIONS 23J: HABREMUS PACTUM?

1- ANALITZEM LELS RESULTATS DE LES ELECCIONS DEL 23J

Última trobada entre Puigdemont i Sánchez el 2016
A nivell general han estat unes eleccions molt marcades pel “que ve l’extrema dreta!”, però a Catalunya el resultat ha estat força adulterat per una dinàmica interna del moviment independentista aliena a l’elecció. Una bona part dels independentistes han cregut que calia escarmentar els partits independentistes perquè no van en la línia que vol el moviment i calia deixar-los clar que no sempre els votarem perquè no tenim alternativa. Si calia aniríem en contra del nostre propi moviment fent que els “nostres” partits tinguin menys escons, menys poder i menys diners. 

I per això, els vots del PSC i Sumar s’han traduït en més escons i han augmentat el seu bon resultat a Catalunya i, a nivell estatal, ha ajudat el PSOE a no baixar sinó a pujar una mica. En una repetició electoral on l’independentisme podria veure estratègic de votar per blocar la formació d’un govern espanyol, es podria corregir aquesta distorsió... 

 

Aquesta dinàmica interna de l’independentisme, ha enfonsat el vot dels seus partits, per dos motius una mica antagònics: uns per ser massa independentistes i els altres per massa poc. S’han perdut votants per la campanya d’abstenció massiva i també, com a vot útil contra l’extrema dreta, cap a altres formacions no-independentistes (!). 

 

L’independentisme ha perdut 700.000 vots: Ha passat de 42% a les passades eleccions generals → 23J: 28% (985.685) 

(1.652.055 -a l’1O eren 2.044.038 que haguessin representat 52% a les eleccions de 2019-): 

ERC han perdut 416.000 vots; Junts, 141.000 i la CUP, 149.000.

 

Hi ha hagut molta abstenció dels independentistes (300.000 persones), que no ha volgut ser gaire visibilitzada pels partits, i que és molt diferent de l’abstenció habitual que s’associa a gent poc interessada en la política, en canvi, al 23J els que s’abstenen són els independentistes més activistes que fan un sacrifici per fer purga interna en els partits. I no és només gent enfadada amb el partit que habitualment votarien, a nivell individual, sinó que també hi ha hagut una campanya molt activa per les xarxes socials incitant a l’abstenció independentista massiva! Aquests independentistes més activistes són els que habitualment haurien ajudat a motivar tothom a votar en clau independentista, però amb els seus tuits, missatges, emails, comentaris en l’entorn social... han creat un ambient no favorable sinó tot el contrari, i per tant no només han faltat els seus vots sinó també l’ambient que haguessin generat a favor de l’independentisme. Per això el resultat ha estat demolidor.

 

També hi va haver campanya pel vot nul amb la papereta de l’1-O, amb un increment del vot nul d’11.000 vots respecte les anteriors eleccions generals. És, com l’abstenció, un vot que no ha arribat als partits. El seu volum electoral ha estat poc significatiu, tot i que no seria un nombre menyspreable de persones si es mobilitzessin en algun acció al carrer, per exemple, i ha sigut visible pels 25.000 membres de les 8.400 meses electorals que n’hauran vist 1 o 2 en cada mesa.

 

Per altra banda, els partits, a més de perdre els vots de la gent més independentista, també han perdut els vots dels menys independentistes, que han votat partits no-independentistes per intentar parar l’extrema dreta, malgrat que l’opció independentista d’ERC se sabia que també serviria per investir Pedro Sánchez.

 

Aquest vot cap a altres formacions (el PSOE ha rebut 216.081 independentistes i Sumar, 125.141) també ha estat afectat per la campanya d’abstenció massiva perquè ha tret motivació en el conjunt del potencial electorat independentista.

 

Segons els politòlegs Jordi Muñoz i Toni Rodón: 

- ERC (que ha perdut 416.000 vots): 195.968 cap a l’abstenció + 156.600 cap al PSC + 49.867 cap a Sumar (50% a l’abstenció i 50% a PSC+Sumar).

- CUP (149.000): 65.200 vots a Sumar + 34.832 abstenció + 23.956 vots al PSC (30% abstenció i 70% PSC+Sumar).

- Junts (141.000):74.232 abstenció+ 35.525 vots al PSC + 10.074 vots a Sumar (60% abstenció i 40% PSC+Sumar).

 

Un comentari per als abstencionistes que deien que a les eleccions espanyoles no hi hem d’anar a fer res. Mireu la situació que s’ha generat que ens permet visualitzar el nostre conflicte en la política interna espanyola. Mai hem de desestimar trinxeres de lluita per avançar. No sabem com aniran les coses, però hem de fer per tenir el màxim de palanques per fer pressió i portes per on avançar.

 

La CUP sí ha fet autocrítica pels resultats i han demanat de refundar-se, però ERC i Junts han esquivat l’autocrítica i han atribuït la baixada a un vot dual motivat per la por a l’extrema dreta. Potser Junts és possible que ara negociï més fort tenint en compte aquest malestar latent, però sobretot ERC han amagat el cap sota l’ala i segueixen endavant com si res. Fa de mal dir, però és segur que els partits que no facin autocrítica i no abandonin l’estratègia de recular enfront l’Estat espanyol, seguiran en caiguda lliure...

 

En definitiva, si analitzem els resultats a Espanya (traient Catalunya i Euskal Herria), el guanyador ha estat el PP i el tercer partit ha estat V0X per davant de Sumar, per tant els escons de PP+V0X representen el 58% dels escons. En canvi, a Catalunya, la situació és la inversa i només el 17% dels escons són per a PP+V0X. Les nacions sense estat, estan entorpint el govern que vol la nació espanyola i hi ha un empat que fa ingovernable aquesta Espanya plena d’exclusions. 

 


2- COM NEGOCIAR EL POST 23J?

 

Diu Sánchez que Junts ha de triar si vol un govern de l’extrema dreta o un govern progressista, seguint amb la disjuntiva d’atiar la por, però sabem que hi ha alternatives, com una gran coalició PP+PSOE o un govern del PP amb l’abstenció del PSOE (aquesta és la possibilitat que està intentant el PP, que ha aconseguit que V0X el voti sense voler entrar al govern, per intentar atreure altres suports que temien l’extrema dreta). No caiguem en les trampes del PSOE. 

 

De fet, el PSOE ha actuat contra els catalans amb la mateixa motivació que la dreta franquista: la llei i la Constitució com a pany i forrellat i amb voluntat de destruir els nostres trets nacionals propis i sotmetre’ns. Això ho hem pogut anar comprovant amb represàlies, espionatge il·legal amb Pegasus, infiltració d'espies en moviments socials pacífics, muntatges policials per acusar aquest moviment de violent, inclusió de l'independentisme català a les llistes terroristes d'Europol, operacions d'Estat per impedir que els independentistes arribin al poder institucional, atacs a la llengua, burles a Puigdemont, no reconeixement que és un exiliat polític i amenaces que serà detingut, declaracions que Catalunya està millor simplement perquè no hi ha tantes manifestacions als carrers, però sense haver abordat el seu dret a decidir... I amb tot això han abonat el terreny perquè triomfin els postulats de l’extrema dreta franquista del PP i V0X.

 

Demanava Mas que Puigdemont no fos intransigent, com si demanar l’autodeterminació de manera irrenunciable fos intransigent. No li sembla intransigent que el PSOE entri a la negociació dient que hi ha línies vermelles i que de certs temes (que precisament són els temes que ens van fer començar aquest procés) no se’n pot ni parlar?

 

I de fet, no cal demanar un referèndum, n’hi hauria prou reconeixent l’únic referèndum que s’ha fet, el de l’1-O. Cal defugir el seu enfocament (parlar de qui serà president i amb qui) i aprofitar l’altaveu mediàtic per parlar de l’1-O (hi vam votar 2,3M de persones, amb una participació del 43%, equiparable a les eleccions europees i amb un 91% de sí). Potser hi hagués votat més gent sense la violència exercida per l’Estat, però això, lluny de desacreditar el referèndum, referma els motius per marxar de l’Estat espanyol. Si en la negociació volen acordar un nou referèndum acceptat per els dues parts, endavant.

 

Obtenir traspassos de competències no pot ser l’objectiu de la negociació. Tothom s’imagina que cedirem per unes engrunes dins del “marco constitucional”. Bé, doncs és un bon moment perquè s’adonin que volem anar a l’arrel del problema. Recordeu allò que “com més ens doblegàvem, menys ens respectaven i més ens colpejaven”? És així. Sigueu valents els de Junts per forçar tot un país a anar a eleccions si cal, aguanteu l’allau de crítiques amb que voldran agenollar-vos i us fareu respectar. I també ens motivarà als activistes el sentir que la part política també va a totes.

 

Hi ha qui planteja que l’autodeterminació pot ser el punt de partida de Junts, però que l’acord, en un punt mig, no podrà complir l’expectativa inicial de l’autodeterminació. D’aquesta manera, aquest dret sempre quedaria exclòs dels resultats de les negociacions! Això no pot ser. En el cas de Junts, que no necessita negociar ni fer president a Sánchez, pot negar-se a diluir el punt de partida, perquè és un dret que exigeixes: solucionar el conflicte democràticament. I si no s’accepta, doncs que no hi hagi acord. El PSOE hi té més a perdre.

 

El PSOE dirà que cal discreció en les negociacions, però sobretot perquè necessiten que les condicions de Junts no siguin debatudes a nivell públic a Europa, perquè en cas que Junts no cedeixi, no hagin d’assumir públicament que rebutgen el dret d’autodeterminació de Catalunya, sinó que voldran sortirde la negociació dissimuladament i apostar per eleccions o investir el PP. Hem de publicitar les nostres exigències, abans que el PSOE les rebutgi i ja no en vulgui parlar.

 

I en definitiva, és que no podem ser nosaltres els que renunciem a posar sobre la taula l’autodeterminació, per molt que sapiguem que és una exigència que supera el govern espanyol, entenent que l’Estat va molt més enllà del govern (la monarquia, la magistratura, l’exèrcit, la policia, el deep state, l’economia...) i que aquests no voldrien ni sentir-ne parlar de perdre territori. No li podem estalviar, al govern que “teòricament” representa el país, haver de respondre a la nostra exigència.

 


3- QUIN RESULTAT TINDRIEN UNES NOVES ELECCIONS?


És molt probable que el PSOE es negui a negociar l’autodeterminació i haguem d’anar a noves eleccions. Com serien?

 

La majoria de gent votaria igual que en les anteriors, però una part dels votants de cada bloc es transvasarien cap als partits grans (PP i PSOE) per intentar vèncer al bloc rival. V0X perdria escons que guanyaria el PP, i el mateix passaria entre Sumar i el PSOE. Finalment els blocs quedarien semblants, sense que cap dels dos arribés a la majoria absoluta. 

 

I el vot independentista (a l’espera de saber si la CUP es presentaria, tot i que ells també són partidaris de no investir presidents espanyols que no acceptin l’autodeterminació) es concentraria en Junts. És possible que hi hagués força menys abstenció al haver vist que Junts es mantenia fidel a l’independentisme i que els seus escons haurien posat entrebancs a l’Estat espanyol. Si pugés el vot independentista, els vots del PP i V0X representarien menys escons i sobretot el PSC i Sumar perdrien diversos escons.

 

El resultat seria força semblant i de nou Junts podria tornar a blocar la investidura si no es complissin les nostres exigències.

 


4- COM VEURAN AQUESTA NEGOCIACIÓ A EUROPA I AL MÓN?

 

Una cosa que no hem d’oblidar en aquesta negociació és que no només el PSOE i Sumar escoltaran les condicions independentistes, sinó que també hi ha els que miren la negociació des de fora. I és important que, a Europa, s’assabentin que l’exigència de l’autodeterminació continua i que els independentistes no faran pactes menors. 

 

Imagineu que féssim aquest mal raonament: “No demanarem l’autodeterminació perquè Espanya no ens la pot donar, per tant demanem només el que creiem possible: rodalies i millor finançament”. Al final co-gestionaríem rodalies assumint-ne les despeses i el finançament no milloraria gaire, perquè si no les altres comunitats es queixarien. I a veure quin percentatge s’acabaria finalment executant. A Europa pensarien: “Sembla que no han demanat la independència, només millorar la situació dins d’Espanya. Fantàstic que ho estiguin arreglant. La cosa deu estar-se reconduint...”.

 

En canvi, imagineu-vos que Junts no cedeix i el PSOE surt de la negociació, però tampoc vol investir el PP i prefereix anar a noves eleccions perquè ho «veu a tocar». Tampoc el PP voldria investir al PSOE perquè també creuria que podrien arribar a la majoria absoluta. Llavors aniríem a eleccions.

 

Fins al desembre el govern seria interí, i aquesta provisionalitat no seria desitjable per a l’Estat ni per a la UE. Si després de les eleccions Junts seguís fent-los falta però no acceptessin les seves condicions, el país tornaria a quedar bloquejat. Més inestabilitat, més temps, més visibilitat pel conflicte Espanya-Catalunya. Quedaria clar que no hi ha desinflament independentista, que el projecte segueix endavant, però havia provocat conclusions precipitades en interpretar-se malament una abstenció que no era desànim sinó toc d’atenció als partits independentistes.

 

Per sortir del bucle de bloqueig, podrien pactar PP-PSOE, quan el PSOE veiés que no pot guanyar. El PSOE s’abstindria per facilitar la investidura de Feijóo, amb la condició que V0X no entrés al govern (perquè el govern espanyol no quedés tan impresentable de cara a Europa). Feijóo accediria al càrrec afeblit, amb poca il·lusió perquè no hauria estat un triomf nítid a la primera, sinó un degoteig llarg i tediós. Sánchez quedaria fora de combat. V0X disminuït pel vot útil cap al PP i fora del govern. Un govern en minoria amb moltes dificultats per aprovar res...

 

Sabem que la independència de Catalunya passa perquè el moviment culmini al carrer una situació llarga de conflicte, en la que la UE (la comissió, TJUE i altres) parin els peus a l’Estat i el forcin a acceptar una sortida democràtica. I per anar a aquest conflicte hi ha moltes maneres: Urquinaona des de ja (és a dir, no en un tram final del conflicte o com a reacció a algun esdeveniment injust puntual, sinó com a motor per generar repressió i evolució del conflicte), també vagues i boicots econòmics que desestabilitzin Catalunya i Espanya, etc... I totes aquestes formes potser seran necessàries, però també seran força doloroses... i ara tenim davant una possible situació de conflicte no-reprimible perquè es pot fer estrictament dins de la llei, en el joc democràtic i fent que l’Estat s’embarranqui. Confrontació intel·ligent (accions amb el màxim guany, amb mínima pèrdua). Deixar escapar aquesta oportunitat i, per por a un govern PP+V0X que té poques possibilitats, donar el govern a Sánchez fent que surti victoriós en una negociació a canvi de res, no sembla gens adequat. Sánchez rebria un blanquejament de “govern progressista”, que sumat a les seves formes tramposes, però subtils, disfressades de modernes, continuaria amb la seva agenda de destrucció silenciosa de l’independentisme, amb un gran poder a les batllies, diputacions i potser als governs autonòmic i central. Aquest escenari és massa contrari a l’independentisme i ens dificultaria tensar la corda. No es tracta de “com pitjor, millor”, sinó que, per actuar decidits i amb força, necessitem que Espanya no amagui la seva veritable cara. 

 

(Article 516)

29 de juliol del 2023

ELECCIONS ESPANYOLES: NO ES PODRÀ FORMAR GOVERN SENSE EL SUPORT DE PUIGDEMONT

El 23 de juliol s’han celebrat eleccions estatals a l’Estat espanyol. El president Sánchez, del PSOE, esperava poder guanyar al seu rival, el PP, atiant l’espantall de la por que, si no el votaven a ell, podia formar-se un govern de la dreta amb l’extrema dreta (PP+VOX) que és el que predeien totes les enquestes.

Tot i que el PP ha guanyat amb 137 escons, amb els 33 de VOX i els 2 de dos partits regionals de dretes, sumen 172 escons i no arriben als 176 (la meitat més un del total de 350 escons) que els farien falta per investir Feijóo. Tampoc el bloc d’«esquerres» suma el suficient per investir a Sánchez: 121 del PSOE més els escons de cinc partits més que ja van recolzar el PSOE en la passada legislatura (un és independentista, ERC) arriben a només 171 escons.

Per això, encara que a Catalunya hi ha hagut una abstenció alta dels independentistes decebuts amb els partits independentistes, els resultats d’aquests partits són decisius: El partit independentista, JUNTS (del President català a l’exili, Carles Puigdemont), amb 7 escons, li és imprescindible a Sánchez si vol ser investit. Però la condició de JUNTS per a investir qualsevol president és que l’Estat espanyol reconegui el dret a l’autodeterminació de Catalunya.

Puigdemont, diputat al Parlament Europeu
La veritat és que el moviment independentista català no se sent gaire motivat per investir Sánchez, ja que ha rebut violacions de drets per part del seu govern al mateix nivell que l'anterior govern del PP de Rajoy: represàlies, espionatge il·legal amb Pegasus, infiltració d'espies en moviments socials pacífics, muntatges policials per acusar aquest moviment de violent, inclusió de l'independentisme català a les llistes terroristes d'Europol, operacions d'Estat per impedir que els independentistes arribin al poder institucional, atacs a la llengua, burles a Puigdemont, no reconeixement que és un exiliat polític i amenaces que serà detingut, manifestacions que Catalunya està millor simplement perquè no hi ha tantes manifestacions als carrers, però sense haver abordat el seu desig de poder decidir el seu estatus polític.

I encara, el dia després de les eleccions, quan era evident que Sánchez necessitava a Puigdemont per poder formar govern, la fiscalia (que depèn del govern) va demanar de reactivar l’euroordre. I el mateix dia, van detenir a l’eurodiputada Ponsatí per fer-la declarar al jutjat de Barcelona, vulnerant així la seva immunitat parlamentària.

Puigdemont i Sánchez en la darrera trobada el 2016
Sánchez s’ha afanyat a dir que no concedirà mai un referèndum d’autodeterminació, ni tampoc una amnistia per als 4.400 represaliats catalans, però, si Sánchez es nega a permetre un referèndum, JUNTS votarà en contra i s’hauran de repetir les eleccions. Serien les sisenes eleccions des de 2015, mentre que si la política espanyola no fos tan convulsa, només s’haguessin fet dues eleccions en aquest període. Això mostra que el conflicte irresolt amb Catalunya, i la manera antidemocràtica com el gestionen, està arrossegant l’Estat espanyol a una inestabilitat cada cop més pertorbadora per a la UE.

En noves eleccions, el vot es concentraria en els dos partits grans, guanyaria el PP però els blocs probablement empatarien de nou. Els independentistes catalans, motivats ara sí per la utilitat del seu vot, votarien massivament a JUNTS per pressionar encara més per un referèndum o, si els candidats s’hi neguen, bloquejar de nou la governabilitat de l’Estat.

La candidata de Junts, Míriam Nogueras
Per superar el bloqueig, el PSOE podria investir a Feijóo. Es demostraria que són més nacionalistes que demòcrates. El PP és un partit fundat per franquistes, molt escorat a la dreta, per aquest motiu no té problema per pactar amb l’extrema dreta. Pot causar sorpresa a Europa que el PSOE prefereixi un govern d’extrema dreta abans que permetre un referèndum a Catalunya.

Un apunt final: El PP+VOX a l’Estat espanyol (descomptant Catalunya i Euskal Herria) tenen 57% dels escons. En canvi són minoritaris a Catalunya, on tenen el 17% dels escons. Això mostra clarament que la societat espanyola i la catalana volen dur a terme projectes socials antagònics i que seria més democràtic que cadascuna pogués desenvolupar el seu projecte propi.


(Article 515)

21 de juliol del 2023

L'INDEPENDENTISME DECEPCIONAT: EL TGUE NO ENS PROTEGEIX

El 5 de juliol el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) va desestimar el recurs dels exiliats independentistes (Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí) contra el suplicatori del Parlament Europeu per extradir-los, de manera que han perdut la seva immunitat com a eurodiputats.

Els independentistes esperaven guanyar el recurs perquè l'Estat espanyol els està “perseguint políticament”. Per exemple, els polítics que van impulsar la recent reforma del Codi Penal van reconèixer públicament que ho van fer per poder extradir Puigdemont.

Després també hi havia aspectes tècnics per invalidar el suplicatori: Adrián Vázquez, del partit Ciudadanos, s'havia col·locat estratègicament com a president de la Comissió d'Assumptes Jurídics del Parlament Europeu. I tampoc podia ser gaire neutral el ponent del suplicatori, el búlgar d'extrema dreta Angel Dzhambazki, afí a VOX (que va formar part de l’acusació en el judici que va originar del conflicte). Tots dos havien fet proclames públiques contra Puigdemont. Dzhambazki havia cridat amb els companys de VOX: "¡Puigdemont a prisión!". 
 
Però aquesta derrota no és estranya, perquè fins ara els independentistes han perdut totes les reclamacions al TGUE (tribunal dedicat a les normes de les institucions), però han guanyat tots els casos al TJUE (tribunal de rang superior, que està creant la jurisprudència europea). Ara els eurodiputats catalans presentaran un recurs al TJUE, on presumiblement guanyaran.

I és que l’independentisme necessita guanyar a l'UE perquè, dins d’Espanya, l’Estat juga brut. Per exemple, les directrius dels serveis secrets tenen dos objectius prioritaris: el terrorisme islamista i l'independentisme català! Com poden apuntar cap a un moviment pacífic, democràtic i no delictiu?


L’1 de juliol vam descobrir que Espanya ha ficat l'independentisme català en una llista terrorista de l’Europol com dels "més actius i violents" a l'Estat. El director de la policia europea, Jean-Philippe Lecouffe, ha confirmat al Parlament Europeu, que ells donen credibilitat al que els diuen els estats. Els consta que l’independentisme català ha fet 54 accions violentes: col·locació de pancartes, manifestacions il·legals, desordres públics, talls ferroviaris, danys a monuments feixistes... Això és terrorisme o és llibertat d’expressió? L’independentisme català no ha causat cap mort, ni tan sols cap ferit, a no ser que comptem els ferits independentistes provocats per la policia espanyola.

I parlant de terrorisme, no tolerem que el Congrés es negués a investigar l’atemptat islamista del 17 d’agost de 2017 a Barcelona, perquè existeixen alguns punts molt foscos: hi havia policies espanyols darrera del grup islamista que va matar a 15 persones. Els Mossos d'Esquadra van actuar molt de pressa i van detenir els pocs terroristes que quedaven vius, de manera que l’Estat no va poder decretar l’estat d’excepció que hagués impedit que es dugés a terme el referèndum de l’1 d’octubre.

Abordar aquest projecte polític legítim com a delictiu ha permès justificar l’espionatge il·legal d’independentistes amb Pegasus, i també la infiltració de policies en moviments independentistes pacífics. El 14 de juliol vam descobrir el quart cas, la policia Maria I. T. havia sigut parella de Òscar C. un destacat activista de Girona amb el que convivia des de feia dos anys i amb el que participava en reunions dels advocats dels judici a activistes independentistes.

Esperem que el TJUE arraconi Espanya per tanta mala praxis policial i judicial. Espanya és un estat que ens maltracta i que no genera cap ganes de voler-ne formar part. Pròxima estació: Independència!

(Article 514)