12 de juny de 2019

PRIORITATS A L'HORA DE PACTAR A L'AJUNTAMENT DE BARCELONA


S’entén que Colau proposi un tripartit d’esquerres en l’eix esquerra-dreta i, a més, li permetria no prendre partit per cap ‘bàndol’ respecte al conflicte territorial. Però aquí no només estem parlant de dretes i esquerres, ni només d’un conflicte territorial, el més greu és que s’estan vulnerant drets socials i polítics, i això hauria de passar per davant de tot fins que no es recondueixi i es repari el dany. ¿Estem donant el vist-i-plau a una Espanya que perpetra aquest abús? O ens hi hem de plantar de front?

I és veritat que als Comuns se’ls ha de reconèixer que s’han plantat de front moltes vegades, i també, precisament, trencant amb el PSC pel 155. Un PSC que no s’ha desmarcat mai del 155, ni ha reconegut l’error, ni ha demanat disculpes, sinó que han amenaçat novament amb ell. Pedro Sánchez va lamentar la violència policial l’1-O i va amenaçar de reprovar l’actuació del govern espanyol, però després del discurs del Rei va bascular cap al 155 i segueix en aquesta línia de vulneració de drets per defensar l’Estat.

És que, ara mateix, el PSC no està situat amb el 80% de la societat catalana que vol una solució democràticament en forma de referèndum d'autodeterminació i rebutja la repressió. El PSC ara és com el que va aprovar el 155, però encara és més greu, perquè ara sí hi ha el PSOE al govern d’Espanya i encara és més responsable de les vulneracions i d’impedir una solució.

Perquè una cosa és pactar amb el PSC a nivell local, on compten més les persones, i molts alcaldables socialistes estan al partit per motius conjunturals o històrics, o pactar-hi a Badalona per evitar un mal major, i una altra cosa és pactar amb el PSC a Barcelona o Catalunya, on el que està en joc és la política macro del PSC (155, condemnes de rebel·lió i sedició, repressió, supressió de drets polítics, aïllament de l’independentisme i negativa a una solució democràtica amb el “no es no, nunca es nunca”).

És que imaginem-nos aquesta fantasia: Que per al marc espanyol pro-imperis econòmics, s’arriba a la conclusió, via matraca mediàtica, que els Comuns són al capdavant són una rebel·lió encoberta, i que són uns partits perillosos, que ultrapassen el percentatge electoral acceptable per a un sistema que es vanta de ser plural. I que es comences a dir que Ada Colau va incórrer en violència i intent de rebel·lió quan, en el passat, va ocupar bancs violentament o va obstaculitzar desnonaments amb muralles humanes i que per això se l’ha de tancar en presó preventiva i suspendre-la dels seus drets polítics. I que es digués que Jaume Asens va ser l’advocat dels violents i, per tant, també ha d’entrar en presó. I que Gerardo Pisarello és l’autor intel·lectual a l’ombra esgrimint documents trobats a la seva oficina. I imaginem que, a Espanya, gairebé ningú qüestiona les acusacions perquè el poder mediàtic actua com una piconadora i no deixa marge per a discrepar. Només hi discrepen els independentistes bascos i catalans, però ningú els dóna cap credibilitat. Creieu que els Comuns veurien possible pactar amb el PSC, amb Colau, Asens i Pisarello a la presó,  sabent que han estat connivents amb l’agressió i que continuen la repressió per qüestions d’Estat?

Per això crec que seria desitjable un govern de 20 regidors amb ERC i Comuns. I en aquesta aliança, el que seria més just atès l’empat, seria repartir-se el càrrec d’alcalde dos anys cadascú. I si ERC no ho vol, se’l pressiona amb que li seria més desitjable un acord i no tenir una legislatura impossible amb una oposició frontal, però no em sembla bé apretar-lo flirtejant acceptar els vots de Collboni-Valls que només tenen la funció d’apartar l’independentisme. Col·laborar en això, encara que sigui indirectament i dient que no es fan responsables de les intencions de Valls i Iceta, és una cosa que no esperes moralment dels Comuns.

JxCat, en la seva indefinició actual i sabent que no té força per imposar propostes de dretes a 20 regidors més a l’esquerra, podria acceptar investir o donar suports puntuals a una alcaldia que no seria independentista, però almenys seria una alcaldia sobiranista, que és molt més que l’alcaldia insensible que busquen el PSC, Valls i, fins i tot, Bou.

I Valls no és que no demani res a canvi, és que investint algú altre que Maragall ja aconsegueix el que busca i, a més, fa que els seus vots siguin imprescindibles i útils. Tant Valls com Bou oferien els seus vots per mantenir el cordó sanitari al voltant de l’independentisme, perquè no només rebin un atac judicial prevaricador, sinó que, a més, se’ls aïlli políticament. No participar directament del cordó sanitari, però usar-lo fent veure que és cosa de Valls, provoca finalment aquest cordó sanitari, i això no passaria desapercebut a la ciutadania, menys encara a la independentista. I considero que ni tan sols s’hauria de flirtejar amb aquests vots per pressionar Maragall a repartir el càrrec d’alcalde.

I és cert que Alfred Bosch va fer una oposició confrontativa molt bruta, igual que la de la CUP, que debia ser molt desagradable perquè van tractar el govern de Colau com si fos un enemic, bloquejant-ho tot. I això ara que us necessiten, deu fer molta ràbia. I en part es mereixerien que els tractéssiu igual, perquè van ser poc nobles. Bé, simplement tingueu-ho present en la negociació per protegir-vos-en. Però en la política un no hi va a fer amics, sinó polítiques, i amb ERC es podran fer, amb tot el debat intern que faci falta, polítiques d’esquerres i de defensa dels drets polítics.

En relació als partits d’esquerres, apuntar que més aviat estem parlant de partits socialdemòcrates, i alguns a vegades fan dubtar d’això, ERC inclosa. I a JxCat que se l’etiqueta de dretes i se’l descarta per això, però valdria la pena apuntr que sabem que venen de CiU, i que en successives bugades han perdut a Unió i han anat canviant de nom i gent. És cert que deuen mantenir alguna cosa de CiU, però també és cert que han anat vivint una sèrie d’abusos i experiències que normalment tenim la gent d’esquerres i que segurament els hauran generat uns aprenentatges i uns valors. I, en canvi, el PSC està duent a terme polítiques repressives i impositives, que normalment són les experiències amb les que s’embruten les mans els partits de dretes. Per tant, mentre que JxCat és de dretes però està caminant cap a l’esquerra, el PSC està caminant cap a la dreta, per tant, no se on se situen ara mateix aquests dos partits... Però en definitiva, tot i que JxCat parteixin d’una certa posició ideològica, ara mateix estan per denunciar i corregir el franquisme que perviu a Espanya.

I hi ha encara un altre element de responsabilitat social respecte a un procés de qüestionament territorial, que pot acabar en la independència de Catalunya o en una altra cosa com una modernització i federalització de l’Estat espanyol amb reconeixement de les nacions internes. Sigui el que sigui, una alcaldia que facilités la unió colze a colze dels activistes d’ERC i dels Comuns, ajudaria a la cohesió de la societat, mentre que una confrontació enverinada (com la que hi hagut la passada legislatura, en aquest període de pactes, o més encara si no hi ha acord i s’està enfrontat) seria disgregador i perillós, no només per als partits, sinó per a la societat també. Deixant fora al PSC no hi ha tant aquest risc perquè aquest partit té votants però pocs activistes, i els interessos polítics dels votants podem pensar que estaran força coberts pels Comuns que també tenen una mica aquest perfil, i llavors podem pensar que aquests votants es poden sentir tinguts en compte també.

Esperem que l’alcaldia de la capital de Catalunya sigui terreny de construcció en uns anys que veiem molta destrucció.


11 de juny de 2019

DESITJO UNS COMUNS QUE ESTIGUIN AMB EL 80%

Desitjo que Ada Colau i els Comuns segueixin estant amb el 80% de la societat catalana i que no pactin amb el PSC que, ara mateix, no està situat amb el 80% de la societat que no vol repressió i que sí que vol que el conflicte territorial de Catalunya amb Espanya se solucioni democràticament amb un referèndum d'autodeterminació. Menys encara quan la jugada del PSC, i també dels vots 'sense condicions' de Valls, formen part d'una operació d'Estat a ultrança per marginar, aïllar i encapsular als independentistes.

(Carta 488)

PRIORITATS A L'HORA DE PACTAR A L'AJUNTAMENT DE BARCELONA

Imaginem-nos que pel perill que suposa per un cert marc espanyol pro imperis econòmics, s’arriba a la conclusió, via matraca mediàtica, que els moviments socials i els Comuns i Podemos al capdavant són una rebel·lió encoberta, i són uns partits perillosos, que ultrapassen el percentatge electoral acceptable que permet vantar-se de ser una democràcia plural.

I que es comencés a dir que Ada Colau va incórrer en violència, terrorisme i intent de rebel·lió quan, en el passat, va ocupar bancs violentament o va obstaculitzar desnonaments amb muralles humanes i que per això se l’ha de tancar en presó preventiva i suspendre-la dels seus drets polítics fins que se la jutgi per aquests delictes tan greus. I també es diu que Jaume Asens va ser l’advocat dels violents i també ha d’entrar en presó. I que Gerardo Pisarello és l’autor intel·lectual a l’ombra esgrimint alguns documents trobats a la seva oficina.

I imaginem que, a Espanya, gairebé ningú qüestiona les acusacions perquè el poder mediàtic actua com una piconadora i no deixa marge per discrepar. Només discrepen els independentistes bascos i catalans, que ja han provat la medicina en altres ocasions, però ningú els dóna cap credibilitat perquè són igualment culpables.

Creieu que els Comuns veurien possible pactar amb el PSC sabent que han estat connivents amb l’agressió i que continuen la repressió per qüestions d’Estat?

(Carta 487)

7 de juny de 2019

ESPANYA SUSPEN 4 DIPUTATS I 1.512.993 VOTS CATALANS

Catalunya és una nació, amb més de 1.000 anys d’història, que fa 500 anys va ajuntar-se amb Castella per formar un estat confederal on cada nació conservava la seva sobirania. Fa 300 anys, Espanya va imposar amb una guerra la pèrdua de sobirania de Catalunya per passar a estar sotmesa a Madrid. Des de llavors Catalunya vol recuperar la seva sobirania. Com deia el general espanyol Espartero, cada 50 anys cal bombardejar Barcelona per derrotar aquest desig de llibertat dels catalans. La dictadura feixista de Franco va acabar el 1975 i ara torna a tocaria “bombardejar” Barcelona. La Constitució espanyola, redactada sota tutela militar, impedeix trencar la unitat de l’Estat, per tant, per permetre la independència de Catalunya, caldria reformar-la, però això resulta impossible perquè la població catalana només és el 15% de la població espanyola. Però en la Constitució no es prohibeix ni fer referèndums, ni proclamar la independència de Catalunya sempre que no es faci efectiva. Per això, amb un moviment independentista creixent que durant 10 anys ha protagonitzat manifestacions pacífiques de milions de persones i davant la negativa del Govern espanyol de dialogar, el 2017 la societat catalana va intentar fer-se escoltar anunciant que realitzarien un referèndum d’autodeterminació l’1 d’octubre. Com que no era delicte però a Espanya no volien que es plantegés el tema, el Tribunal Constitucional va prohibir el referèndum. Es va decidir mantenir el referèndum per pressionar per a una negociació, ja que només constituïa un delicte de desobediència, que comportaria multes o inhabilitacions polítiques i no hi havia risc de presó ni tan sols de presó preventiva abans del judici. Però després que Espanya enviés la policia a reprimir els votants del referèndum, la Justícia va acusar els líders catalans d’haver comès un delicte de rebel·lió que comporta fins a 30 anys de presó i permet la presó preventiva, encara que la rebel·lió implica que hi hagi violència i alçament armat, cosa que no hi va haver. A les eleccions del 28 d’abril, ha guanyat Pedro Sánchez del PSOE, però a Catalunya no ha guanyat, sinó que, altra vegada, han guanyat partits pro independència i 4 polítics, en presó preventiva i que estan essent jutjats ara, han estat elegits diputats per 1.512.993 vots. Però acaben de ser suspesos de manera irregular i utilitzant l’article 384 bis que permet suspendre diputats acusats de terrorisme o rebel·lió usant armes i explosius. Espanya, un país bastant democràtic i amb bastanta separació de poders, actua com si fos Turquia, quan es tracta de la unitat de l’Estat i del tema de Catalunya. Necessitem que Europa pari els peus a l’abús de drets polítics que està cometent Espanya.

(Carta 486)

17 de maig de 2019

ESPANYA REPRIMEIX CATALUNYA

Espanya és percebuda com un país europeu amb estat de dret i separació de poders. Però és un país que va tenir una dictadura molt sagnant, nacionalista i de dretes, de 1936 a 1975 i de la qual no ha pogut sortir-ne amb una veritable transició a la democràcia. Segueix tenint la mateixa estructura de poder i els mateixos valors tot i que s'ha dotat d'una capa de pintura moderna i democràtica. I només aflora la seva veritable personalitat en casos puntuals, com quan un partit d'esquerres, Podem, semblava que podia guanyar. Van activar contra aquest partit la guerra bruta des de l'estat, però ràpidament el partit va baixar en les enquestes. En canvi, aquesta guerra bruta segueix contra el moviment per la independència de la nació catalana (una nació històrica amb llengua i cultura pròpia i annexionada a una Espanya centralista fa 300 anys) que es mobilitza per aconseguir una veritable democràcia a Catalunya i deixar enrere aquesta post-dictadura espanyola. Va ser coneguda, a nivell internacional, la repressió policial espanyola contra el referèndum d'autodeterminació de Catalunya celebrat a finals del 2017. Aquest referèndum intentava que Espanya no seguís ignorant aquest moviment que portava anys organitzant manifestacions de milions de persones. Però la resposta d'Espanya va ser: no negociar res, criminalitzar el moviment i perseguir-lo usant la llei com a arma política. Tot i així, els catalans segueixen votant massivament als partits independentistes. En les eleccions espanyoles del 28 d'abril, ha guanyat el PSOE de Pedro Sánchez (igualment nacionalista i contrari a dialogar sobre el dret d'autodeterminació dels catalans), però a Catalunya no ha guanyat el PSOE sinó ERC, un partit independentista d'esquerres. I ara se celebraran les eleccions europees i tornarà a haver un triomf independentista a Catalunya. La Junta Electoral Central (JEC), òrgan que regula els processos electorals, va intentar impedir que el President de Catalunya, Carles Puigdemont, destituït fa dos anys pel govern espanyol, es pogués presentar. Puigdemont viu exiliat a Bèlgica per no ser empresonat i injustament jutjat com ho estan sent altres membres del govern català que van confiar en la justícia espanyola. La JEC el va intentar vetar, però davant l'escàndol judicial, finalment el Tribunal Suprem espanyol va haver de desautoritzar la JEC i acceptar que es podia presentar. Tot sembla indicar que, a Catalunya, l'ex-president Puigdemont tindrà un vot massiu. Europa i el món no haurien de tolerar que Espanya reprimeixi aquest moviment polític tan legítim com qualsevol altre. Necessitem respecte als drets humans i polítics.

(Carta 485)

17 d’abril de 2019

ESPANYA REFUSA DEMANAR PERDÓ PEL GENOCIDI A AMÈRICA LLATINA

El President de Mèxic, Manuel López Obrador, rep bastó de mando indígena
El nou president de Mèxic, Manuel López Obrador, en la seva investidura, va demanar disculpes als indígenes pels maltractes soferts per part de l’Estat. I després va adreçar una carta privada al Rei d’Espanya i al Papa de l’Església Catòlica demanant-los que es disculpin respecte als pobles indígenes per la conquesta del continent fa cinc segles. Es diu aviat, però la població indígena va reduir-se de 60 a 6 milions de persones i es va alterar brutalment les societats originàries fins a convertir-les en grups marginals en les seva pròpia terra. La monarquia espanyola ha filtrat la carta a la premsa i llavors hem sigut testimonis d’un claríssim episodi de nacionalisme agressiu i prepotent, que als catalans no ens ha sorprès perquè som víctimes d’aquest mateix nacionalisme espanyol, que és el cor dels motius que empenyen una majoria de catalans a voler-se independitzar d’Espanya perquè no volem formar més part d’un estat intolerant i impositiu. Tot l’arc polític espanyol, de l’extrema dreta fins al centre-esquerra (excepte l’esquerra minoritària), han sortit enfurismats a assegurar que Espanya no ha de disculpar-se, sinó tot el contrari, els haurien d’agrair que els van portar la civilització a pobles endarrerits i més sanguinaris que els colonitzadors, amanit amb tot tipus d’insults i faltes de respecte al President de Mèxic, com retreure-li que ell és més descendent dels colonitzadors que no pas els habitants d’Espanya. Als catalans, no ens sorprèn aquesta incapacitat d’Espanya per fer autocrítica respecte a fets del passat, com han dut a terme molts altres estats per episodis semblants. Si els representants actuals se senten tan incòmodes davant la interpel·lació i surten en trompa a tancar files, indica que els valors que van inspirar aquell episodi sinistre segueixen vigents avui dia. Per això, Catalunya sent que, per supervivència, si vol preservar la seva identitat i autonomia política, necessitarà independitzar-se d’Espanya. En els últims 40 anys, Espanya no ha volgut esdevenir un país respectuós, plurinacional (hi ha 4 llengües a més del castellà) i on tot el poder real no es concentri a Madrid. A mi m’enorgulleix que, de manera totalment diferent, el Govern de Catalunya hagi condemnat el genocidi colonial d’Amèrica per part de les potències europees i que hagi aprofitat l’ocasió per demanar disculpes pel paper que van jugar en la colonització els esclavistes catalans.

22 de març de 2019

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ ESPANYOLS INFORMEN TENDENCIOSAMENT CONTRA EL PROCÉS D'INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

L'1 d'octubre de 2017 el Govern de Catalunya va celebrar un referèndum d'autodeterminació que no comptava amb l'aprovació del Govern espanyol. De fet era una mesura de pressió per exigir negociar un veritable referèndum acceptat pel Govern espanyol com els d'Escòcia o Quebec. I, per aquest motiu, el Govern català va fer innombrables ofertes de diàleg que el Govern espanyol va rebutjar. De manera que finalment 2,3 milions de persones van acabar votant malgrat l'acarnissament policial i el Parlament català va aprovar una declaració d'independència que, significativament, no es va intentar dur a la pràctica. Des de fa un mes i mig, s'està jutjant a 12 líders polítics i socials d'aquest moviment, acusats de rebel·lió amb fins a 25 anys de presó. El judici es televisa en directe, suposadament per oferir total transparència, però més aviat sembla respondre a la voluntat d'escarment públic. No obstant això, el moviment independentista ha celebrat que sigui televisat perquè no confia que el judici sigui just i vol que s'evidenciï. I efectivament Catalunya està bolcada en el judici: Les televisions catalanes compten el doble d'audiència durant els horaris del judici, fins i tot en horari laboral! Un 86% dels habitants de Catalunya segueixen el judici i un 34% ho segueixen activament! I com que, en el judici, està quedant clar que no hi va haver cap tipus de violència per part dels independentistes, no així per part de la policia espanyola, un 61,3% dels catalans opinen l'acusació de rebel·lió s'està desmoronant (La Vanguardia , 03/17/2019). A Espanya, en canvi, el seguiment és la meitat i no tant del judici en directe (només un 15% ho segueixen activament) sinó majoritàriament a través dels resums que fan les televisions estatals. I com els resums només expliquen els aspectes que reforcen l'acusació, un 62,4% dels espanyols creuen que s'està demostrant la rebel·lió. I això mateix està passant en aquest conflicte des del principi: La premsa espanyola ha tancat files amb el nacionalisme espanyol, no ofereix informació veraç respecte de la demanda independentista i criminalitza la simple proposta, de manera que s'està potenciant la intolerància de la població espanyola respecte de la legítima demanda d'un referèndum d'autodeterminació i, en aquest ambient intoxicat de nacionalisme espanyol excloent, els partits de dreta s'estan radicalitzant cap a l'extrema dreta, i fins i tot s'està obrint el camí als campions del nacionalisme: un nou partit neofranquista d'extrema dreta anomenat Vox.

(Carta 483)

ESPANYA NEGA EL DIÀLEG A L'INDEPENDENTISME CATALÀ

Espanya està utilitzant la Justícia espanyola per perjudicar el moviment independentista català. S'està celebrant un macro-judici televisat contra 12 dels seus líders que porten més d'un any en presó preventiva, acusats d'un delicte molt greu: la rebel·lió, que pot comportar fins a 25 anys de condemna. Però aquesta acusació és fraudulenta i indueix a pensar que no hi ha separació de poders, perquè una rebel·lió implica violència, mentre que l'independentisme és no-violent en la línia de Gandhi, multitudinari, democràtic i no vol imposar la independència, sinó que exigeix que la plural societat catalana pugui decidir en referèndum, com a Escòcia o el Quebec. Fa 40 anys, la Constitució espanyola va donar inici al període democràtic, però la dictadura feixista sortint de Franco va imposar condicions: la indissoluble unitat d'Espanya i els poders fàctics en mans de franquistes. Des de llavors, el Tribunal Constitucional vetlla per la Constitució examinant, a posteriori, les lleis que aproven els polítics, però aquesta vegada, molt anòmalament, va actuar a priori, no sobre una llei sinó sobre una acció del Govern català, prohibint un referèndum que es va acabar realitzant l'1 d'octubre de 2017. I això sí que és un delicte de desobediència a l'ordre del Tribunal, però només comportaria condemnes de màxim 1 any i, a més, no hagués permès la presó preventiva. La Constitució pot canviar-se i no hi ha raó per la qual la nació catalana no pugui decidir el seu futur. Exigir això no és delicte de rebel·lió, sinó més aviat una crida a negociar el marc legal. A més, per l'empat entre dretes i esquerres al Parlament espanyol, es necessiten els vots de l'independentisme català, que ja va fer caure el govern de Rajoy i, 8 mesos després, el de Sánchez. El 28 d'abril tornarem a tenir eleccions i, mentre Espanya no accepti un referèndum d'autodeterminació de Catalunya, a part del descrèdit democràtic, serà molt inestable políticament.

(Carta 482)

13 de febrer de 2019

LA JUSTICIA ESPANYOLA PREVARICA AL JUTJAR L’INDEPENDENTISME CATALÀ


[En català]
Aquest 12 de febrer ha començat el judici sumaríssim contra l’independentisme català. 10 líders polítics i 2 dirigents d’organitzacions civils  estan acusats de delictes de rebel·lió i sedició. A Catalunya la societat ho està vivint molt malament i està esgotada d’haver d’estar manifestant-se continuament. Ara tothom està molt centrat en saber quants anys de condemna els cauran als acusats, però em sembla que el tema important no és si la justicia española farà un judici just i proporcional, sinó que la justicia española ha prevaricat al admetre el cas com a delicte, perquè està clar que no hi ha hagut cap delicte (així ho han certificat les justícies d'Alemanya, Suïssa, Bèlgica i Escòcia a l’haver d’examinar les peticions d'extradició, fetes per Espanya, que reclamava els polítics catalans que es van exiliar a aquests països). Per tant, encara que hi haguessin absolucions o condemnes baixes, ja hi ha hagut prevaricació al utilitzar fraudulentament la justicia per fer por i amenaçar aquest moviment polític. Es demana un referéndum d’autodeterminació vinculant, un projecte tan legítim com qualsevol altre, tot i que posa histèric a l’Estat espanyol, un estat ultranacionalista provinent d’una dictadura feixista que no es va depurar en fer el trànsit a la democracia fa 40 anys. Catalunya porta molts anys fent manifestacions multitudinàries i demanant de negociar amb Espanya una sortida política a l’anhel de la societat catalana, però Espanya ignora la demanda i es nega a dialogar. Per tant, el referèndum autoorganitzat de l’octubre de 2017 va ser tan sols una mobilització per fer-se escoltar. Espanya, enlloc de gestionar políticament un problema polític, l’ha derivat a la justicia, i ara som aquí: patint un judici polític impropi d’un país de la UE.


[En castellà]
LA JUSTICIA ESPAÑOLA PREVARICA AL JUZGAR AL INDEPENDENTISMO CATALÁN

Este 12 de febrero ha comenzado el juicio sumarísimo contra el independentismo catalán. 10 líderes políticos y 2 dirigentes de organizaciones civiles están acusados de delitos de rebelión y sedición. En Cataluña la sociedad lo está viviendo muy mal y está agotada de tener que estar manifestándose continuamente. Ahora todo el mundo está muy centrado en saber cuántos años de condena les caerán a los acusados, pero me parece que el tema importante no es si la justicia española hará un juicio justo y proporcional, sino que la justicia española ha prevaricado al admitir el caso como delito, porque está claro que no ha habido ningún delito (así lo han certificado las justicias de Alemania, Suiza, Bélgica y Escocia al tener que examinar las peticiones de extradición, hechas por España, que reclamaba los políticos catalanes que se exiliaron a estos países). Por lo tanto, aunque hubieran absoluciones o condenas bajas, ya ha habido prevaricación al utilizar fraudulentamente la justicia para asustar y amenazar este movimiento político. Se pide un referéndum de autodeterminación vinculante, un proyecto tan legítimo como cualquier otro, aunque que pone histérico al Estado español, un estado ultranacionalista proveniente de una dictadura fascista que no se depuró al hacer el tránsito a la democracia hace 40 años. Cataluña lleva muchos años haciendo manifestaciones multitudinarias y pidiendo negociar con España una salida política al anhelo de la sociedad catalana, pero España ignora la demanda y se niega a dialogar. Por tanto, el referéndum autoorganizado de octubre de 2017 fue tan sólo una movilización para hacerse escuchar. España, en lugar de gestionar políticamente el problema político, lo ha derivado a la justicia, y ahora estamos aquí: sufriendo un juicio político impropio de un país de la UE.

(Carta 481)

Publicat com a mínim a: Ara, El Punt Avui, La Vanguardia, Rebelión

24 de gener de 2019

COP CONTRA LA DEMOCRÀCIA A VENEÇUELA. TUSK I TAJANI, DIMISSIÓ!


[A sota en español] 

Estem veient un altre intent de no respectar que el poble pugui elegeixi, en condicions normals i lliures, qui governa.

Ja ho hem vist al Brasil: Campanya d’enginyeria social amb el pretext de la corrupció que atia un salvatge bullying contra el Partit dels Treballadors. Utilització ideològica de la justícia amb l’empeachment totalment fora de lloc contra Dilma Rousseff. La dreta més reaccionaria assumeix el govern i violenta la situació però amb formes "democràtiques". Malgrat s’estén el sentiment antiPT, Lula guanya a les enquestes. Utilització ideològica de la justícia empresonant Lula i impedint-li ser el candidat del PT (a l’estil Suprem espanyol). Bolsonaro pateix un atemptat obscur i s’entronitza com a “solució màgica” per als problemes del Brasil. Una dreta populista, mentidera i antidemocràtica guanya les eleccions. Al·lucinant que Bolsonaro governi.

Igual ara a Veneçuela. Després de la mort de Chávez, l’oposició veneçolana i EEUU albiren derrotar electoralment a Maduro. Però, el 2013, Maduro guanya per 141.000 vots. S’estableix una estratègia de guerra econòmica, protestes al carrer i campanya internacional per titllar Maduro de dictador, idea que qualla, sense base objectiva, degut a la unanimitat de la premsa internacional. Maduro resisteix i venç en diverses eleccions. El 2015 l’oposició guanya l’Assemblea Nacional (el que demostra que el chavisme juga net, a vegades perd eleccions i reconeix les derrotes, quan hi són). S’intensifica la crisis econòmica, orquestrada des de fora per EEUU i UE i recolzada per l’empresariat veneçolà i, en menor mesura, també deguda a errors governamentals. Que hi ha una agressió econòmica és evident perquè ¿com es pot explicar d’altra manera que Veneçuela, amb els recursos petroliers que té, malgrat la caiguda del preu del cru, tingui una inflació de 1.000.000% i una situació econòmica molt pitjor que països de la zona menys rics i que tenen governs equiparables en nivell d’eficiència? La funció de la crisi econòmica és minar el suport de la classe baixa (la més extensa al país) al chavisme perquè l’oposició no pot avançar electoralment només amb la classe mitjana i alta. Les dretes veneçolana i mundial no tenen escrúpols a atacar econòmicament, d’amagat des de l’ombra, als veneçolans amb finalitats polítiques. És una crisi induïda, com tants cops ha succeït en la geopolítica mundial, com va ser per exemple la crisi econòmica a Xile abans del cop a Allende.

Per tal que les eleccions presidencials veneçolanes de 2018 fossin acceptades per tots i servissin per solucionar democràticament la disputa, es va celebrar una cimera entre el govern i l'oposició a la República Dominicana. Quan ja hi havia acord per anar a eleccions, l’oposició es va desdir i va avortar la cimera per indicacions d’EEUU adduint que les eleccions serien fraudulentes. Si volien deposar Maduro, per què van boicotejar les eleccions? Quin era el pla alternatiu? Malgrat l’assetjament a Veneçuela, és molt probable que les enquestes mostressin que Maduro guanyaria les eleccions. Això hagués estat la fi de l’intent de derrocar-lo, per tant, era millor no presentar-s’hi clamant que era un govern dictatorial que no permetia eleccions lliures i que havia de ser derrocat. En això estem ara. Trump ha trigat 17 minuts a reconèixer l’autoproclamat nou president! Diu que el canvi és bo per a Veneçuela i “per a la regió”...

També dirigents de l’UE (que a Catalunya coneixem bé) han sortit corrents a legitimar a l’intent de cop d’estat. Donald Tusk i Antonio Tajani, dimissió! Pretenen parlar en nom nostre, quan el que la població europea vol és que es respecti la democràcia. 

Ja hi va haver eleccions i, si de cas, a causa del moment de crisi i a la irresponsabilitat de "colpistes", el que es podria acceptar per no sumir el país en una guerra, és tornar a celebrar les eleccions del 20 de maig on l'oposició no es va voler presentar, i que ara s'hi presentin. Tot i que les eleccions es donarien en una situació de xantatge que no garantiria una votació neta. En les eleccions s'han de votar projectes de país, no només candidats i a sobre condicionats per extorsions externes. Podria passar el que va succeir a les eleccions de 1990 a Nicaragua: si guanyaven els sandinistes la guerra continuava; si guanyava l'oposició, s'aturava la guerra i s'injectaven diners. No cal dir qui va guanyar, no? Ara seria: Només si Maduro perd, es retirarà la guerra econòmica, s'aturarà el boicot comercial i les potències estrangeres injectaran productes alimentaris per acabar amb el desabastiment. 

En tot cas, el que no es pot acceptar és el cop d'estat passant per sobre de la voluntat popular.


[Español]

GOLPE CONTRA LA DEMOCRACIA EN VENEZUELA. ¡TUSK Y TAJANI, DIMISIÓN!

Estamos viendo otro intento de no respetar que el pueblo pueda elegir, en condiciones normales y libres, quien gobierna.

Ya lo hemos visto en Brasil: Campaña de ingeniería social con el pretexto de la corrupción que atiza un salvaje bullying contra el Partido de los Trabajadores. Utilización ideológica de la justicia con el empeachment totalmente fuera de lugar contra Dilma Rousseff. La derecha más reaccionaria asume el gobierno y violenta la situación pero con formas "democráticas". A pesar de extenderse el sentimiento antiPT, Lula gana en las encuestas. Utilización ideológica de la justicia encarcelando a Lula y impidiéndole ser el candidato del PT (al estilo Supremo español). Bolsonaro sufre un atentado oscuro y se entroniza como "solución mágica" para los problemas de Brasil. Una derecha populista, mentirosa y antidemocrática gana las elecciones. Alucinante que Bolsonaro gobierne.

Igual ahora en Venezuela. Tras la muerte de Chávez, la oposición venezolana y EEUU vislumbran derrotar electoralmente a Maduro. Pero, en 2013, Maduro gana por 141.000 votos. Se establece una estrategia de guerra económica, protestas en la calle y campaña internacional para tachar Maduro de dictador, idea que cuaja, sin base objetiva, debido a la unanimidad de la prensa internacional. Maduro resiste y vence en varias elecciones. En 2015 la oposición gana la Asamblea Nacional (lo que demuestra que el chavismo juega limpio, a veces pierde elecciones y reconoce las derrotas, cuando existen). Se intensifica la crisis económica, orquestada desde fuera por EEUU y UE y apoyada por el empresariado venezolano y, en menor medida, también debida a errores gubernamentales. Que hay una agresión económica es evidente porque ¿cómo se puede explicar de otra manera que Venezuela, con los recursos petroleros que tiene, a pesar de la caída del precio del crudo, tenga una inflación de 1.000.000% y una situación económica mucho peor que países de la zona menos ricos y que tienen gobiernos equiparables en nivel de eficiencia? La función de la crisis económica es minar el apoyo de la clase baja (la más extensa en el país) al chavismo porque la oposición no puede avanzar electoralmente sólo con la clase media y alta. Las derechas venezolana y mundial no tienen escrúpulos a atacar económicamente, a escondidas desde la sombra, a los venezolanos con fines políticos. Es una crisis inducida, como tantas veces ha ocurrido en la geopolítica mundial, como fue por ejemplo la crisis económica en Chile antes del golpe a Allende.

Para que las elecciones presidenciales venezolanas de 2018 fueran aceptadas por todos y sirvieran para solucionar democráticamente la disputa, se celebró una cumbre entre el gobierno y la oposición en la República Dominicana. Cuando ya había acuerdo para ir a elecciones, la oposición se desdijo y abortó la cumbre por indicaciones de EEUU aduciendo que las elecciones serían fraudulentas. Si querían deponer Maduro, por qué boicotearon las elecciones? ¿Cuál era el plan alternativo? A pesar del acoso a Venezuela, es muy probable que las encuestas mostraran que Maduro ganaría las elecciones. Esto hubiera sido el fin del intento de derrocarlo, por lo tanto, era mejor no presentarse clamando que era un gobierno dictatorial que no permitía elecciones libres y que debía ser derrocado. En eso estamos ahora. Trump ha tardado 17 minutos en reconocer el autoproclamado nuevo presidente! Dice que el cambio es bueno para Venezuela y "para la región"...

También dirigentes del UE (que en Cataluña conocemos bien) han salido corriendo a legitimar el intento de golpe de estado. ¡Donald Tusk y Antonio Tajani, dimisió! Pretenden hablar en nombre nuestro, cuando lo que la población europea quiere es que se respete la democracia. 

Ya hubo elecciones y, si acaso, debido al momento de crisis y a la irresponsabilidad de "golpistas", lo que se podría aceptar, para no sumir al país en una guerra, es que se vuelvan a celebrar las elecciones del 20 de mayo donde la oposición no se quiso presentar, y que ahora se presenten. Aunque las elecciones se darían en una situación de chantaje que no garantizaría una votación limpia. En las elecciones se tienen que votar proyectos de país, no solo candidatos y además condicionados por extorsiones externas. Podría pasar lo que sucedió en las elecciones de 1990 en Nicaragua: si ganaban los sandinistas la guerra continuaba; si ganaba la oposición, se detenía la guerra y se inyectaban dinero. Ni que decir quien ganó, no? Ahora sería: Sólo si Maduro pierde, se retirará la guerra económica, se detendrá el boicot comercial y las potencias extranjeras inyectarán productos alimenticios para acabar con el desabastecimiento.

En todo caso, lo que no se puede aceptar es el golpe de estado pasando por encima de la voluntad popular.


(Carta 480)

Publicat com a mínim a: Catalunya Plural, Diari de Balears.