ES POSSIBLE EL CANVI POLITICO-SOCIAL A EUROPA?

El diumenge 27 se celebraven eleccions a Alemanya i Portugal i, malgrat la notícia era la revalidació dels governs de Merkel i José Socrates, passava més inadvertit un canvi de tendència que ens pot donar pistes del que passa i pot passar a Europa en política parlamentària i que podria retornar l'esperança a un panorama molt dessolador de bipartidismes dreta-"esquerra". On aquests suposats partits d'"esquerra" són partits també neoliberals econòmicament però amb tendències morals progressistes, a diferència de la dreta que també és neoliberal però moralment conservadora. A Alemanya, el partit L'Esquerra (Die Linke), nascuda pels volts del 2005, i que, malgrat ser vilipendiada pels altres partits i pel conglomerat mediàtic, ha crescut meteòricament fins a ser la quarta força amb el 12,1% (3,4 punts més que les anteriors eleccions). D'igual manera, a Portugal l'esquerra anti-neoliberal suma gairebé un vint per cent del vot, amb els comunistes-verds que han arribat al 7,8% i el Bloque de Izquierda, fundat el 1999, que ha obtingut el 9,8% (3,5 més que les anteriors eleccions) amb una ascens també meteòric. I l'exemple d'aquests dos països europeus (un de ric i un de pobre) és esperançador perquè, a pesar de la campanya de desprestigi envers aquests partits d'esquerra anti-neoliberal, s'està creant un pol polític que amenaça de créixer imparablement i arribar a tenir una incidència política molt necessària a Europa, on la política partidària semblava estancada en bipartidismes inamovibles que fan que els ciutadans se sentin vivint dins de "dictadures" toves , com gàbies d'or, a base de: neoliberalisme, especulació, alienació consumista, explotació laboral, desmembrament de la capacitat d'organització social i control mediàtic. Però la gent està començant a reaccionar en molts fronts i això també s'hauria de començar a traduir en l'arc parlamentari, malgrat ser un terreny més favorable al poder econòmic que no pas als ciutadans. La meva observació intenta esperonar partits com IU, ICV, CUP o altres a deixar actituds a mitges tintes, a ser valents i a fer com aquests partits, és a dir, parlar clar amb un posicionament polític ambiciós i no-edulcorat per fer possible a Europa girs socials d'esquerres semblants als que bufen per Amèrica Llatina.

(Carta 250)

ELS IMPOSTOS PORTEN JUSTÍCIA

Reconec que m'ha sorprès en positiu que des del govern espanyol hagin parlat d'apujar els impostos a les rendes més altes, i m'ha sorprès perquè ja feia temps que considerava el PSOE com un partit de dretes. De fet, s'ha de veure què acaba passant en realitat perquè, per exemple, podria ser que finalment a qui s'acabés gravant més fos a les classes mitjana i baixa, o que s'augmentés l'IVA que és un impost indirecte no redistributiu, però ja veurem... I dic que veia el PSOE de dretes perquè els he sentit enorgullir-se que l'Estat espanyol tingui una de les pressions fiscals més baixes de la UE i que precisament hagi baixat durant el seu període de govern. De totes maneres, ha estat molt revelador veure com el PP, CiU, les patronals i suposats experts han reaccionat, com tocats per un llamp, a la simple insinuació d'apujar impostos als rics. I com que els que posseeixen els mitjans de comunicació són de rendes altes, ja s'han afanyat a proclamar als quatre vents que es tracta d'un disbarat. El pensament de dretes diu que, baixant els impostos, la gent té més diners a la butxaca i consumeix més, cosa que suposadament ens trauria de la crisis, però això no passarà perquè la gent de classe mitja i baixa estan tan endeutats que dedicaran els diners a pagar deutes i, per altra banda, la gent de classe alta més que consumir o invertir, dedica la seva gran quantitat de diners que tenen a especular, per tant el que caldria fer és, precisament, augmentar la inversió pública en serveis socials i en reactivació de l'economia (sobretot del teixit productiu més vulnerable) sense preocupar-se per evitar el dèficit públic, ja que aquest no és dolent per se, com diu el dogma de la UE, sinó que en moments de crisis és necessari per fer el sobreesforç que aixequi l'economia. I és que les finances d'un estat no són un fi en si mateix, sinó que haurien d'existir amb el sol propòsit de generar dignitat de vida als seus ciutadans.

(Carta 249)

Publicada com a mínim a: El Punt (destacada).

MEDIA I OPINIÓ PÚBLICA

Els que anhelem un món amb dignitat estem il·lusionats amb els nous governs d'Amèrica Llatina, fruit d'un treball d'anys de moviments socials més o menys potents. Són governs que, com poden i lògicament amb moltes dificultats, estan intentant restituir el deute social envers les poblacions empobrides d'aquests països. Malgrat el gir continental majoritari, els últims dies destacava el govern colombià, un dels menys respectuosos dels drets humans, perquè acaba de permetre la instal·lació d'una nova base nordamericana en el seu territori (que ja en sumaria 34!) amb el pretext de lluitar contra el narcotràfic, però amb una clara voluntat d'establir una posició amenaçant en el continent. Sorprèn que Uribe sigui tan valorat a Colombia, com també sorprèn que Berlusconi sigui tan valorat a Itàlia. Un amic italià em confessava que, sobre una base cultural llatina, l'efecte de la dictadura mediàtica d'il cavalieri amb una programació televisiva d'extrem mal gust fa que, malgrat sorgeixin escàndols relacionant Berlusconi amb prostitutes, menors, amants, drogues, corrupció... el ciutadà masculí mig enveja el seu mandatari per poder-se'n anar al llit amb dones tan espectaculars. De la mateixa manera deu funcionar a Colòmbia el fet que, després d'un bombardeig mediàtic d'anys construint uns enemics número ú en les figures de les guerrilles i el narcotràfic, la població colombiana no només no censuri el seu mandatari per atropellar els drets humans, sinó que arribi a veure amb bons ulls les seves vinculacions amb els paramilitars i la seva manca d'unes mínimes garanties de respecte de les llibertats com una prova de ser un governant ferm i que planta cara als mals que assoten Colòmbia, encara que l'augment real de la seguretat passi per la militarització del país i la criminalització de tots els que discrepen del president. Ens hauríem de preguntar si no ens pot estar passant una cosa semblant. Amb el manteniment del dimoni que es construeix a partir d'ETA, l'Estat es permet el luxe que la població no qüestioni la il·legitimitat de la llei antiterrorista, o l'aberració democràtica de la llei de partits, o que simplement no abordi amb respecte i humilitat democràtica un debat que tingui en compte els sentiments de molts ciutadans de l'Estat espanyol que no se senten còmodes en un estat centralista i uniformitzador que és hostil a les identitats diferenciades.

(Carta 248)

LA DEMOCRÀCIA EN ENTREDIT

És bonic adonar-se que Catalunya ha estat pionera en institucions democràtiques a nivell europeu. Resulta que, a l'Edat Mitjana, les Corts Catalanes i el Consell de Cent ens van posar al capdavant pel que fa a models d'organització política. En canvi, avui dia, les accions i decisions dels polítics catalans fan gala d'anar molt per darrera del que el poble voldria. I m'agradaria explicar-me una mica perquè, de sempre, percebo cert cofoisme pel que fa a la nostra autopercepció. Deixant de banda molts altres temes que fan de mal recordar, com la manera com el conjunt de partits han tirat endavant l'Estatut, o desenes d'altres casos, aquesta setmana passada hem pogut veure dos exemples de fins a quin punt la vida de la política institucional del país passa per hores baixes per culpa de la classe política que tenim. En la mateixa setmana, CiU i PSC han pactat diverses coses, demostrant que tots dos són de dretes, també el PSC per molt que vulguin vestir la mona de rosa. Per una banda, CiU, PSC i ERC han aprovat una Llei d'Educació de Catalunya socialment regressiva que segueix apostant per una diferent funció social de l'escola pública (per als pobres) i l'escola privada-concertada (per als que vulguin col·locar-se laboralment), un panorama que CiU va endegar amb les ajudes i favoritisme per la privada, però que la sociovergència perllonga. I, la mateixa setmana, CiU, PSC i PP, han impedit que es produís el debat parlamentari sobre cultius transgènics que demanaven més de mig milió de ciutadans a través d'una Iniciativa Legislativa Popular. És clar que cada partit defensa uns interessos, però és difícil d'argumentar com, des de la suposada democràcia, es pot negar el debat. ¿Quins són els interessos econòmics que defensen a l'impedir un debat que una gran part de la ciutadania demana? ¿Com es conjuga la negativa a l'ILP amb el poc prestigi que gaudeix la política representativa? Suposo que els polítics trobarien molt incivilitzat si aquests ciutadans, que han seguit tots els requeriments que se'ls ha demanat, donessin sortida a la seva frustració cremant camps de transgènics, però jo em pregunto quina alternativa viable els ofereix la política institucional?

(Carta 247)

VINGA DEFENSORS DE LA DEMOCRÀCIA!

El cas de Manuel Zelaya, president d'Hondures deposat recentment per un cop d'estat que veurem on acaba desembocant, és ben singular. En un país assolat per la pobresa i la desestructuració social, el candidat del Partit Liberal d'Hondures, Manuel Zelaya, va dur a terme, com tots els polítics, una campanya electoral populista, en el sentit que prometia les mesures socials que un poble empobridíssim desitjaria. Un cop al poder, sorprenent a tothom, Zelaya va triar ser fidel al que havia promès en comptes de ser fidel a l'agenda oculta del seu partit, un partit de dretes que ha anat alternant-se, en el tradicional acaparament bipartidista del poder, amb el també dretà, Partit Nacional d'Hondures. Zelaya, en contra del seu partit, ha impulsat mesures de diferent índole per beneficiar els camperols i els ciutadans més desfavorits, i també s'ha adherit a l'ALBA, acord econòmic i polític impulsat per Veneçuela i Cuba, provocant l'alarma dels empresaris que, per mantenir els seus privilegis, desitjarien proseguir amb el vassallatge històric d'Hondures vers els Estats Units i mantenir-se lluny del pol autonomista que està prenent volada a Amèrica Llatina. Aquesta campanya electoral populista de prometre el que el poble necessita, ha donat lloc a una acció de govern que intenta complir amb el que el poble necessita, i a la premsa internacional li ha faltat temps per començar a titllar-lo de populista junt a Chávez, Morales, Correa... Però aquesta premsa ho anomena populisme despectivament, quan en realitat potser estem davant de polítiques moderament agosarades que intenten superar la pobresa (un objectiu gens senzill en països que arrosseguen molta desestructuració...) desmarcant-se del que es considera políticament correcte en un món gairebé totalment neoliberal on només un grup d'irreductibles "gals" desafien ara i sempre a l'enemic. Ara, la comunitat internacional té la oportunitat d'anar més enllà de les desqualificacions del cop d'estat, i donar compte de tant fervor democràtic a Iraq, Afganistan, Iran, Palestina, etc... ara a Hondures, un país del que poden recelar per estar-se acostant a aquest pol autonomista llatinoamericà, de manera que es pugui ofegar el cop d'estat (en altre moment històric molt de moda) contrari, no només a la democràcia, sinó també als drets humans bàsics dels ciutadans hondurenys. De moment, per animar als més pessimistes, ja hem tingut una reacció per part d'Obama i de Zapatero (malgrat no ser cap dels dos sant de la meva devoció, Déu me'n guard) molt diferent al reconeixement de Bush i Aznar del cop d'estat contra Chávez del 2002, en el que forces militars lleials a la democràcia i una població empoderada van revertir la situació en un precedent històric impagable.

(Carta 246)

LLEI D'EDUCACIÓ DE CATALUNYA

Diuen els diputats de CiU, PSC i ERC que la LEC (Llei d'Educació de Catalunya) és la "llei més important de tota la legislatura". ¿De què serveix tenir un tripartit d'esquerres al govern, si quan han de fer lleis importants s'al·lien amb la dreta, deixant un membre del govern fora del pacte? Aquesta llei educativa segueix apostant i afavorint les escoles concertades, no és això el que fa falta a un país amb desigualtats socials manifestes. No és aquesta la política educativa que cal per promocionar la igualtat de condicions i restituir deutes socials amb les classes més desfavorides . És trist adonar-se de fins a quin punt la classe política no mira pel bé comú. És trist, però molt real, adonar-se que ha de ser la ciutadania la que exigeixi el bé comú. ¿Serem capaços la ciutadania d'organitzar-nos per imposar agendes socials? També és trist adonar-se que la ciutadania està terriblement desorganitzada i despolititzada mentres es manté: o bé sobrevivint com pot, o bé entretinguda consumint de manera alienada.

(Carta 245)

IMPOSTOS

Gratar-se la butxaca i donar diners propis per a la cosa pública és una cosa que, en principi, costa una mica. És normal perquè l’egoisme i l’esperit de conservació fan que vulguem els diners per a nosaltres mateixos. La idea que pagar impostos és bo perquè permet garantir certs drets per a tota la població és una idea socialment molt evolucionada, llavors hauria de ser una idea que no paressin d’intentar reforçar els gestors de la cosa pública, és a dir, els polítics. Per això trobo tant trist que Rajoy acusi a Zapatero d’haver apujat els impostos després de les eleccions europees, i que Zapatero respongui que no els poden criticar perquè ells han abaixat més els impostos que els populars durant els seus mandats. Quina imatge projecten dels impostos a la població? Van en la linia de conscienciar-nos de la importància de pagar-los? O estan desprestigiant-los i indicant són una cosa a reduir, a minimitzar en la mesura del possible? Per això sento vergonya i m’adono que tenim una classe política molt irresponsable i en la que, malgrat pugui ofendre als del PSOE, brillen per la seva absència els valors d’esquerres. És trist comprovar com, en general, com a societat, hem anat venent-nos mica en mica als valors neoliberals.

(Carta 244)

ELECCIONS I TELEVISIÓ

L’experiència de les eleccions és una mica decepcionant. Els noticiaris en van plens, i sembla que sigui molt important, però passen i llavors desapareixen del mapa amb poca reflexió de fons. Per això, ara que han passat uns dies vull fer algunes reflexions en veu alta. Com últimament, he anat escoltant que els periodistes no signen noticiaris perquè diuen que se’ls imposen quotes de pantalla segons resultats electorals. Ells voldrien decidir què és noticia i què no amb criteris informatius i no electorals. A mi també m’agradaria que hi hagués més informació i menys propaganda i politiqueig de baix perfil. Però no se si els periodistes serien els garants d’això. Dos exemples: 1) L’últim dia d’informacions electorals TV3 va fer un resum del temps dedicat a cada opció electoral. Era un bon moment per demostrar aquesta sensibilitat en contra que els resultats electorals marquin el temps dedicat a la televisió pública de Catalunya, però només van parlar dels sis partits amb representació parlamentària. Ni un comentari de tots els partits que també concorren i que no han disposat de temps en els informatius. 2) Vagi per endavant que sóc d’esquerres i, precisament per això, estic molt descontent amb la falsedat del partit dels socialistes que es presenta com a força d’esquerres i no és ni social-demòcrata sinó purament social-liberal. Aclarit això, us explicaré que un amic ha seguit els discursos de Josep Borrell en la campanya electoral i ha comprovat com cap mitjà de comunicació ha informat de cap de les propostes polítiques que presentava, sinó que només se n’han referit quan parlava malament del Vidal-Quadras. Sí cal que hi hagi altres criteris a part de l’electoral, però més aviat caldria sotmetre la informació als interessos de la gent, habilitant algun mitjà de participació dels ciutadans, i no a través de la majoria dels periodistes que formen part del problema de la banalització de la comunicació.

(Carta 243)

NOUS VENTS...

Quan ens pensàvem que en la modernitat tot era diferent... Descobrim que el funcionament intrínsec de les coses no ha variat tant com pensàvem i que, si volem viure en un món més just per a tothom, no hi ha fórmules noves. Ens donen exemples, a Veneçuela, on Chávez anuncia la reestatalització d’algunes indústries estratègiques, en un gest que, com sempre, s’ha intentat desprestigiar per part dels mitjans de comunicació, però com ell mateix argumenta: “Aquí farem el que s’hagi de fer, no ens importa absolutament gens el que diguin els burgesos del món”. I per als que desestimen, per prepotència, el que no ve d’occident, posarem un exemple d’EEUU: 40 destacats economistes nordamericans (entre ells els Premis Nobel Arrow, Sollow i Stiglitz) defensen, en un manifest, la resindicalització de la vida econòmica. És necessari que els treballadors reivindiquin més per reequilibrar una balança que es descompensa generant masses injustícies. Aquests signes, que es multipliquen arreu i que s’amplifiquen gràcies a una crisis que treu el vel dels ulls, indiquen que comencem a abandonar la fe messiànica en el neoliberalisme, en el lliure mercat, en el dogma que els estats s’han de retirar de l’economia, en la idea falsa que ja no hi ha lluita de classes, o de la bondat de les privatitzacions, de la desregulació laboral, o de l'aversió vers els sindicats. Si els sindicats s'han deixat colonitzar mentalment per les idees neoliberals, no hem d’inhibir-nos i deixar-los disvirtuar-se fins que tots estiguem desenganyats i desanimats, sinó que se’ls ha d’exigir redireccionar el seu rumb i defensar la justícia social! I, si no ens agraden els sindicats, haurem de formar organitzacions laborals horitzontals, assembleàries i combatives, perquè si no, ens tocarà aguantar-ho tot i deixar-nos exprimir sense contemplacions per conservar un miserable sou que ens permeti anar pagant la hipoteca durant tota la vida. No hi ha receptes màgiques, no podrem aconseguir justícia sense esforçar-nos, mai va ser així, ni mai ho serà.

(Carta 242)

PROPAGANDA ELECTORAL SOCIALISTA

Em té ben cuit el PSC-PSOE amb el seu model de campanyes electorals. No se si es pensen que no tenim memòria o què, però ja porten sis o set campanyes electorals amb el mateix estil: utilitzar la por a la dreta per guanyar vots. Sí, està clar que molts temem la dreta filla del franquisme, però ens agradaria que els socialistes no es definissin per oposició a la dreta rància, sinó que ens expliquessin detalladament quin és el seu model de societat i quines seran les seves mesures, perquè potser resultaria que tampoc ens acaben de convèncer... ¿Era d’esquerres el plantejament de Zapatero, abans de guanyar les eleccions, de fer un únic tram fiscal? ¿És d’esquerres regalar 400 euros tant a pobres com a rics? ¿És d’esquerres ajudar a la banca responsable de la crisis? ¿És d’esquerres ajudar a les empreses automobilístiques? ¿Per què se subvenciona la compra de cotxes i no d’altres productes més bàsics per a la subsistència? És més ¿per què se subvenciona la compra de cotxes tant per als rics com per als pobres? I encara més, ¿per què tant de cotxes fabricats a Espanya com a l’estranger? ¿És d’esquerres qüestionar la gratuïtat del sistema sanitari com va fer Montilla? ¿És d’esquerres la política educativa d’Ernest Maragall?... I tantes altres mesures d’”esquerres” que impulsa aquest partit “socialista” (ja ens agradaria...). Seria millor que reconeguessin que són un partit liberal, això sí, més modern que els populars... Però, és clar, ja ho entenc... llavors potser la gent buscaria (o fabricaria...) altres opcions més d’esquerres... és més rendible seguir espantant el personal amb el coco del PP com si fóssim nens petits...

(Carta 241)

NO M'AGRADA EL MEU PAÍS

No és que no estimi Catalunya, tot el contrari, m'agraden els seus paisatges, el seu clima, la seva cultura, la gent que hi viu i la gent nouvinguda que hi arriba. El que no m'agrada és com estan organitzades moltes coses. Per exemple, agraeixo que tinguem una versió aproximada de l'Estat del benestar amb serveis públics com la sanitat, l'educació, etc... però no m'agrada com s'entén aquest servei. Hi ha dues maneres d'entendre'l: 1) El servei públic com un servei de qualitat accessible a tothom, perquè volem que tothom visqui amb dignitat. 2) El servei públic com un servei gratuït destinat a la gent pobre que no se'n pot pagar un de privat. En aquesta concepció, la qualitat no pot ésser la mateixa en el servei gratuït que en el servei pagant. I, malauradament, és aquesta segona concepció la que sostenen els nostres polítics, tant els de dretes (lògicament) com els d'esquerres (colonitzats mentalment per la ideologia de mercat, no se si per traïció als valors d'esquerres o per feblesa ideològica). Un cas paradigmàtic és el servei sanitari que, tot i que ha millorat pel que fa als equipaments, a l’organització i a la qualitat dels professionals, segueix fent vergonya la mancança de recursos humans. A part de les llistes d'espera, són incomptables les vegades que m'han tractat de pressa i corrents perquè només disposaven de 5 minuts per atendre'm, i m'ho han arribat a explicitar: "No puc donar-te més explicacions perquè no em puc estar 10 minuts amb cada pacient". Sembla que, per ser atesos amb tranquil•litat, qualitat i essent informats com una persona mereix en relació a la seva salut, haguem d'anar a la medicina privada. ¿Per què no s'augmenta el número de metges de la sanitat pública? "Costa molts diners", em diran els polítics. I jo respondré: "Doncs dediquem els diners que faci falta per tenir un servei de la màxima qualitat, costi el que costi, ja que garantir aquesta dignitat de vida no ha de ser negociable". Ja veurem si, per fer possible això, cal canviar els imports d'algunes partides pressupostàries, o demanar més diners, o cobrar més impostos, però això ja són detalls tècnics que demano als polítics que solucionin, sense caure en la temptació de reduir els drets justs i necessaris que mereixen tots i cadascun dels ciutadans del nostre país.

(Carta 240)

Publicat com a mínim a: L'independent de Barberà (aparegut com a article), Estrella Digital, Setmanari Directa.

VOLEU TRANSGÈNICS A CATALUNYA?

Sabíeu que el cultiu de varietats transgèniques es va introduir massivament a finals dels 90 de la mà del PP? Sabíeu que no se n’ha fet cap suspensió per part de l’actual govern i que l’Estat espanyol és el país de la UE que més en cultiva? Sabíeu que Catalunya és la zona de l’Estat espanyol que en té més hectàrees? Sabíeu que és impossible impedir la contaminació dels cultius no-transgènics? Sabíeu que Alemanya, França, Polònia, Àustria, Luxemburg, Grècia i Hongria n’han prohibit el conreu? Heu llegit a algun mitjà de comunicació que la campanya “Som lo que sembrem” ha presentat, al Parlament de Catalunya, una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per declarar Catalunya lliure de transgènics amb el suport de 105.000 persones? Com és que tot això no se sap? Potser és perquè les multinacionals que estan darrera d’aquest negoci són molt i molt poderoses. Així sembla quan, el passat 6 de maig, CiU i PSC van presentar una esmena a la totalitat contra l’ILP que podria fer que ni se n’arribés a discutir al Parlament. Per què no permeten que se’n puguin exposar els motius? De què tenen por? Tractant-se d’un sistema que s’anomena democràtic, aquest comportament és inacceptable i, si es pot produir sense que hi hagi protesta social, és per la complicitat dels mitjans de comunicació que tapen actuacions tan prepotents i antidemocràtiques. Necessitem un sistema democràtic que estigui a l’alçada dels temps actuals, i això implica que s’abandoni la mera democràcia representativa per donar pas a un sistema que permeti la participació dels ciutadans que ho desitgin.

(Carta 239)

Publicat com a mínim a: El País, Avui (carta destacada), L'independent de Gràcia, El Diario Montañés, Estrella Digital.

FEINA, OCI I FELICITAT

Per aprendre necessitem descobrir que no és normal allò que ens semblava normal. Una amiga barcelonina em comenta que Barcelona té un ritme frenètic i que els xamans diuen que l’energia de la ciutat comtal és pesada, i jo li contesto que m’imagino que com a tota gran ciutat. Aprofitant que ella acaba de tornar de Londres, i li faig adonar-se que aquella ciutat deu ser igual o pitjor, però em sorprèn responent-me que, a les 5 de la tarda, el Hyde Parc és ple d’executius gaudint d’una pinta de cervesa. Em quedo descol·locat! Llavors allí el model és un altre, ja que aquí els executius treballen moltes hores, i els seus treballadors es queden també fent més hores fins que el marxa (i hi ha el permís...). Recordo haver llegit que el nostre és un dels països on es treballa més hores, tot i que amb una baixíssima productivitat. L’amiga em comenta que a la majoria de països hi ha horaris flexibles menys aquí. És clar, deuen entregar la seva força de treball a canvi de diners, però només la força de treball perquè tenen ben clar que hi ha una vida al marge de la feina i en tenen cura. Començo a sospitar que a casa nostra hi ha hagut una estranya conjunció entre la consciència de pobresa viscuda a la guerra i durant el franquisme, la nostra manera de ser catalana, la cultura del sacrifici empeltada amb la religiositat, la modernitat que ha anat arribant poc a poc... que fa que tot plegat doni una importància sobredimensionada al treball. Em vénen al cap comentaris del meu avi, del meu pare o meus, molt marcats en aquest sentit, i m’adono que és una actitud molt arrelada... ¿Serà que la feina remunerada és molt important (més ara que pot tornar a faltar amb la crisis), ja que hi dediquem temps, esforç i contribueix a la nostra valoració de nosaltres mateixos, però em segueix semblant molt més important sigui la felicitat que sentim les persones?

(Carta 238)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia, Setmanari Directa, L'independent de Sant Adrià (publicat com a article), El Punt.

PARADOXES DE L’1 DE MAIG

Arrel de l’1 de maig, escolto que avui dia ja no hi ha classes i, per tant, ja no hi ha lluita de classes. No se si hi ha lluita de classes, però que hi ha classes socials ho tinc claríssim. El que passa és que al poder econòmic li interessa plantejar un escenari laboral format per individus aïllats i, de cap manera, per classes. Els fa pànic que els treballadors amb necessitats semblants puguin tenir sentiment de classe i organitzar-se i reivindicar amb força des de la unió. Paradoxalment, els mateixos que diuen que això de les classes socials està passat de moda, són els que recolzen la nova Llei Educativa de Catalunya (LEC). Aquesta llei aposta per continuar amb dues xarxes educatives paral·leles: una de pública i una de privada-concertada, de manera que segueix dedicant ingents quantitats de diners a finançar escoles privades. I dic que és paradoxal perquè la gent d’esquerres que defensa l’escola pública i demana que es retirin els concerts a escoles privades, vol que tots els infants vagin a les escoles públiques, de manera que l’escola es convertiria en una experiència interclassista, com succeix als països nòrdics. En canvi, els espantats per la possibilitat que es desenvolupi una lluita de classes que afecti els seus interessos i privilegis, també aposten per la doble xarxa educativa en la que, implícitament, es planteja que hi hagi escoles públiques on es concentri la classe baixa i, per altra banda, escoles privades-concertades on accedeixi la classe alta i part de la classe mitjana. D’aquesta manera, mentre busquen el privilegi dels fills de les classes altes, sense voler-ho, estan abonant una segregació que pot augmentar les possibilitats de la lluita de classes que temen i que, en realitat, tan sana seria socialment...

(Carta 237)

Publicat com a mínim a: El País, Avui, El Punt (carta destacada), Viure als Pirineus, Diari de Tarragona, Setmanari Directa, La Verdad de Murcia, El Setmanari, ADN.

APARTHEID A ISRAEL

A la Conferència de l’ONU sobre el Racisme celebrada a Ginebra, els ambaixadors europeus van abandonar la sala en protesta pel discurs president iraní que va acusar el govern d’Israel de practicar el racisme. I no simpatitzo amb tot el que representa Ahmadineyad però, diverses vegades, he llegit a la premsa paraules i intencions en boca seva que, després de repassar els seus discursos sencers, he comprovat que eren burdes manipulacions. Se l’acusava de reclamar que “s’ha d’esborrar Israel del mapa” i, en realitat, havia dit: “el règim que ocupa Jerusalem ha de desaparèixer de la pàgina del temps”, o sigui que no parla de fer desaparèixer Israel sinó el seu règim, és a dir, la forma de governar-lo. També se l’acusava de negar l’Holocaust, però només havia dit que Israel i EEUU han explotat la memoria d’un Holocaust ocorregut a Europa (de manera que reconeixia la seva existència!) per a instal•lar l’Estat d’Israel a les terres que habitaven els palestins. També se l’acusa de voler desenvolupar armament nuclear, però el que sempre ha declarat Iran és voler-se dotar d’energia nuclear, i es pregunten que, si altres països la poden desenvolupar, per què ells no podrien? En definitiva que, si algú vol estar ben informat sobre el que diu o deixa de dir Ahmadineyad, crec que haurà de recórrer als discursos íntegres i no al que en diu la premsa. Però tornant al tema inicial: Per què l’UE s’inhibeix de denunciar l’apartheid que practica el govern d’Israel? Será que s’hi senten moralment obligats per l’Holocaust? És pel racisme de sentir Israel com a cultura occidental i als palestins com a cultura àrab? És per temor al poder dels lobbies pro-Israel? És per temor a represàlies d’EEUU que sempre recolza Israel? M’agradaria que Europa no fos còmplice de les polítiques d’apartheid que practica el govern d’Israel i que apostés per una solució digna al conflicte.

(Carta 236)


Publicat com a mínim a: El Mundo, ADN, Publico, Diario de Navarra, Estrella Digital.

LLEI EDUCATIVA ELITISTA

El passat dimecres la nova Llei Educativa de Catalunya (LEC) va tancar el tràmit en ponència amb un acord entre CiU, PSC i ERC. Per sort, ICV es va atrevir a desmarcar-se’n malgrat formar part del govern (tot i que haurem de veure fins a on porta ICV el seu descontent: si queda en simple desavinença o prenen mesures gruixudes com es mereix l’educació, una política social de primera línia). Amb el no d’ICV, l’acord queda al descobert i no es pot camuflar com un acord amb CiU perquè l’educació sigui un tema que necessita un consens ampli (com ens van vendre amb el Pacte Nacional per l’Educació), sinó que es visualitza clarament -per a qui no es nega a l’evidència, és clar- que la LEC és una llei de dretes que aprofundeix en un model educatiu elitista. Amb una xarxa pública gratuïta que està pensada per educar a les classes pobres i una xarxa privada que educa a les classes mitges o altes, que són les que s’ho poden permetre. I tot i així, bona part dels diners de la conselleria d’Educació es desvien cap a les escoles privades que, amb els concerts, aconsegueixen oferir preus més barats, encara que el concert els “obliga” a la gratuïtat. En un país democràtic i laic, l’estat ha de garantir el dret i el deure a una educació pública de la màxima qualitat amb els valors de consens, i on els valors més específics siguin qüestió de cada família o individu. L’existència de les escoles privades té justificació individual per a cada pare de cara a oferir el millor per al seu fill, però no s’aguanta per enlloc a nivell d’una societat que pretén ser democràtica, ja que s’ofereix la il·lusió de donar una millor educació als teus fills a canvi de diners. Per un cantó es basen en una premissa elitista de situar els teus fills per davant dels altres, però a més, també donen per fet que la gent que té més diners pugui accedir a una educació suposadament millor. Això no deixa de ser força enganyós perquè sovint l’escola pública compta amb una millor qualitat docent, però si que acaba havent-hi una descompensació pel que fa al nivell cultural de les famílies que accedeixen a una i altra xarxa educativa i també perquè en les escoles elitistes s’hi adquireixen contactes que ajuden a escalar socialment. Esperem que els sindicats puguin tombar aquesta llei, que ha passat sense massa soroll, perquè en realitat atempta contra les possibilitats d’una veritable democràcia al nostre país.

(Carta 235)

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa.

LA CRISIS COM A JUSTIFICACIÓ

No us semblarà forassenyat si dic que alguns polítics i empresaris blandeixen la crisis com una justificació per a fer-nos empassar coses lletges. I així Zapatero podrà negar el finançament de l’Estatut. I els empresaris ho mencionen de cara a retallar personal o sous. I a Montilla li va servir per introduir que s’ha d’obrir una reflexió sobre la viabilitat d’un sistema sanitari de gratuïtat total. I així mateix, el conseller d’Educació de la Generalitat s’ha justificat amb la crisis per estar 15 dies sense enviar cap substitut per a baixes de professors de centres públics. Aquesta acció irresponsable sembla que sigui l’avís del que ve segons el conseller: reducció de plantilles i augment de la jornada laboral. Ignorant que, si l’objectiu és millorar l’educació, precisament el que fa falta és més mitjans i no més sobrecarregament. Amb crisis o sense crisis! Què l’educació no és un joc i s’ha de treure els diners d’on sigui! I aquestes iniciatives del conseller venen en el marc d’una nova Llei d’Educació (LEC) que fa una decantació a favor de les escoles concertades per sobre de les públiques. Per això gairebé tots els sindicats s’oposen a la LEC i per aquest motiu el conseller els ignora imprudentment, amb un posició tossuda de sortir-se’n amb la seva. I mentre reflexionava sobre tot això, he llegit que a Cantàbria es plantegen revocar un concert que, en el seu dia, va atorgar el PP a una escola de l’opus, i se m’ha encès la bombeta: Si en Maragall fos socialista de veritat, podria retallar alguns concerts educatius que va decretar CiU al·legant que no hi ha diners per a tot i que ha d’assegurar una educació pública universal de qualitat, de manera que no pot subvencionar escoles elitistes on, il·legalment, s’han estat cobrant quotes als pares tot i que no ho podien fer. Però poso molt en entredit que al PSC hi quedi alguna cosa de socialista i suposo que no hi ajuda gaire que, com és ben sabut, els membres d’aquest partit porten els seus fills més aviat a escoles concertades que a públiques.

(Carta 234)

Publicada com a mínim a: Avila Digital.

ESQUERRES I DRETES

Pedro Solbes va ser l’únic ministre que va ser elogiat pel PP perquè deien que era un bon seguidor de Rato. És clar que això ens permet entendre una cosa molt important en la política espanyola: PP i PSOE es presenten com a antagònics políticament (dretes contra esquerres) però això no és exacte del tot. Sí que són rivals, perquè es disputen el poder polític, però no és tan cert que siguin tan antagònics. Difereixen en qüestions socials com els casaments entre homosexuals, el paper polític de l’església, l’abort... ja que el PP és conservador i el PSOE és més progressista. Però la dicotomia dretes-esquerres no pivota tant sobre les idees socials, sinó sobretot sobre les polítiques econòmiques, i aquí PP i PSOE s’assemblen com dues gotes d’aigua (i ho demostren quan, pel seu coincident nacionalisme espanyol, abandonen el suposat antagonisme i són capaços de formar un govern que no tindrà cap discrepància en matèria econòmica). PP i PSOE són partits que clarament es decanten a favor del capital en la pugna d’interessos que mantenen rics i pobres. I un aspecte sociològic que té conseqüències decisives en aquesta pugna és que la classe mitjana que, per interessos, hauria d’apropar-se cap a la classe baixa, per ignorància, per desig de grandesa o per condicionament mediàtic, s’acaba apropant a les posicions de la classe alta. Per això els partits s’acosten al que anomenen el “centre” polític, que en realitat no deixa de ser un espai de polítiques de dretes més o menys moderades. Però no podem queixar-nos dels dos grans partits, ni dels mitjans de comunicació que òbviament serveixen al poder, sinó que la gran derrota es dóna pel que fa als partits d’esquerres que, desorientats, no s’allunyen prou del centre en una deriva cap a postures moderades. Això és molt perniciós perquè acaben fent pensar a la societat que l’únic espai raonable de discussió és entre l’extrem dret del PP fins a l’extrem “esquerra” d’IU ó ICV. Distribuït així el ventall polític, la gent no imagina ,somnia, o desitja polítiques que estiguin més a l’esquerra i s’avorta la possibilitat d’emprendre lluites per adoptar les polítiques socials i econòmiques que farien falta. En aquest context certes iniciatives que s’estan duent a terme a Amèrica Llatina són desacreditades com a radicals o populistes, quan, en realitat, no són gens radicals, sinó primers passos cap a una nova manera de fer política. Una nova manera tan i tan necessària per a tot el planeta...

(Carta 233)

Publicat com a mínim a: El Periódico (carta destacada, però modificada per ells canviant el sentit de la carta), Última Hora Menorca, Independent de Sant Adrià (aparegut com a article), L'independent de Barberà (aparegut com a article), La Marina Digital, Revista Directa.

FRACÀS DEL SISTEMA JUDICIAL

Fa un mes vaig enviar la carta “Triomf de la societat civil” perquè, després de 8 anys, havíem aconseguit portar a judici la càrrega policial injustificada que vam rebre, a Madrid, a les escales del Congrés el 26/11/2000. Podeu veure els fets a http://www.youtube.com/watch?v=cVIe1CDrbLU. Avui he d’enviar aquesta altra carta perquè el sistema judicial ha tancat files justificant l’actitud inacceptable de la seva policia i deixant indefensos als ciutadans agredits. S’ha absolt als dos oficials responsables de la càrrega i a un policia, i es condemna a dos altres policies per faltes de lesions a només dues persones de les desenes que van resultar copejades. Hauran de pagar 700 euros un i 500 euros l’altre. Aquestes quantitats irrisories, si tenim en compte la violència extrema i injustificada que van descarregar contra els manifestants, deixen clar que els comandaments polítics i policials compten amb gairebé total impunitat en les accions dels antiavalots. Això no sorprèn perquè ja se sap com funcionen les coses en aquest país amb poca herència democràtica, però sí és una constatació del lluny que estem d’un veritable estat de dret on, els treballadors públics autoritzats a copejar ciutadans en situacions extremes, ho haurien de fer sempre amb una escrupolosa observació dels drets i deures de les persones. Per tant, constatem que junt al triomf de la societat civil per haver portat aquests fets a judici, el sistema judicial no ha fet honor a la confiança en ell dipositada i ha fracassat en la seva responsabilitat pública. Mentrestant, els mitjans de comunicació han seguit ignorant el singular judici tot complint la seva part de mirar cap a un altre costat. El més trist de tot -o el més esperançador- és que ja ens ho esperàvem -i que seguirem treballant per fer més democràtic el món en què vivim-.

(Carta 232)

Publicat com a mínim a: El Punt, L'eixida, Setmanari Directa.

BOLONYA I LA UNIVERSITAT PÚBLICA

El que va passar a l’última manifestació va obligar als polítics a canviar el discurs oficial. De: “Són una minoria d’estudiants violents” van haver de passar a: “Aquest cop, els estudiants no s’han volgut enfrontar als Mossos i han controlat els individus violents”. Però, si haguessin estat veritablement sincers, haurien dit: “Malgrat els polítics apostàvem altra vegada per la confrontació, perquè desvirtua les protestes, i malgrat havíem enviat els Mossos a tallar carrers i a exhibir-se intimidatoriament per encendre els ànims, els estudiants no van caure en la provocació i, en escollir un itinerari sense policia, no hi va haver aldarulls i no vam poder desviar l’atenció amb el sang i fetge”. Perquè no és gratuït que els ciutadans s’hagin adonat que no saben gairebé res del Pla Bolonya tret que ve d’Europa. És que els polítics han amagat el debat, com fan amb tants altres temes, per això hem d’agrair a aquesta minoria d’estudiants que hagin impedit que el tema s’aprovés sense ni adonar-nos-en. Resumidament el Pla té virtuts (s’avança en el reconeixement dels títols a nivell europeu i permet la mobilitat d’estudiants i professors, i també incorpora metodologies didàctiques que van més enllà de la tradicional classe magistral) i té defectes (es camina cap a un model anglosaxó amb carreres més curtes, que perdran valor en el món laboral, i amb uns màsters posteriors que són el que es valorarà i que seran privats). En definitiva, penso que els beneficis del Pla Bolonya no fan bo el Pla al complert, ja que serien mesures que es podrien adoptar al marge de si s’accepta el conjunt del Pla Bolonya o no. I, en canvi, acceptar tot el que implica Bolonya conté perills inquietants. Hem vist millorar la democràcia al permetre’s que grans capes socials desfavorides puguessin accedir al màxim nivell educatiu, però estem a punt de desfer camí en desvalorar la universitat generalista i encaminar-nos cap a un model elitista en el que els més rics tindran encara més avantatge. Per sortir al pas, els polítics asseguren que hi haurà beques però, més encara en un context de crisis econòmica, això pot quedar en poc més que paper mullat perquè és molt poc concret aquest compromís que assumeix l’Administració. Si volen aprovar Bolonya, que també aprovin una llei, que no deixi ambigüetats, per la qual els màsters hagin de ser públics.

(Carta 231)

Publicat a: L'independent de Gràcia (publicat com a article), Comarques, L'Eixida, Diari de Girona, Público, Estrella Digital

MONTILLA OPINA SOBRE LA CRISIS

Fa uns dies, el President de la Generalitat va opinar, davant d'un auditori format per empresaris, sobre com creu que s'ha d'afrontar la crisis. Va blandir algunes evidències, però també va deixar caure que creu que caldria revisar alguns aspectes de l'estat del benestar, encara que no es va atrevir a avançar-ne retallades. Això em fa pensar que, quan va ser investit, algunes veus des del catalanisme (mesquines al meu entendre, sinó directament racistes) van argumentar que era inadequat com a màxima autoritat de Catalunya per haver-ne nascut fora. Des del meu independentisme (desitjo un estat propi dins de l'UE, basat únicament en un sa sentit de sobirania, sense cap esperit de revenja per les injustícies i incomprensió patides dins de l'Estat espanyol i, en canvi, amb un gran desig d'interacció fraternal amb els territoris veïns de la península, de França i d'ambdues ribes del Mediterrani) no em sembla inadequat Montilla, com a President de la Generalitat, per la seva procedència andalusa, ans el contrari, i encara estaré més satisfet el dia que tinguem una Presidenta de la Generalitat anomenada Fátima, que sigui laica, que parli català i altres llengües, i que, per exemple, aporti al seu mandat la generositat pròpia de la cultura magrebí. Però sí em sembla inadequat Josep Montilla com a President de la Generalitat d'un tripartit d'esquerres i d'un partit que suposadament és socialista si ens hem de guiar pel seu nom. Ho explico amb una metàfora: No aprovaria la postura d'uns pares que esgrimissin que, disposant de pocs aliments degut a una crisis familiar, mantindríen les racions per als fills grans (menys encara si coincidís que aquests fossin els més egoistes -ja se sap que hi ha tot tipus de germans...-) però que reduirien les racions per als fills més petits i desfavorits. Un veritable President de la Generalitat d'esquerres hauria de garantir que els fills petits mantinguessin intactes les seves “racions”. Proposar de reduir un, ja de per si, minso estat del benestar per guanyar-se la simpatia d'empresaris i banquers, em sembla totalment indigne. Que dimiteixi o que el PSC es presenti amb unes sigles i posicionament polític que siguin honestos amb els electors.

(Carta 230)

Publicat com a mínim a: El Punt

TRIOMF DE LA SOCIETAT CIVIL

Dimarts passat vaig declarar als Jutjats de Madrid juntament amb 59 companyes i companys. El 2000 havíem organitzat, sense diners i amb l'esforç de 20.000 activistes, un referèndum popular contra el deute extern que va aconseguir més d'un milió de vots a tot l'Estat (una autèntica fita històrica de la societat civil!). El 96% dels votants van demanar l'abolició del deute extern que permet a l'Estat espanyol ingressar dels països empobrits un 0,8% del PIB espanyol, mentre que l'ajuda al desenvolupament ronda el 0,3%, lluny del 0,7% exigit des de 1971 a l'ONU. I és immoral que un país com el nostre tingui una balança favorable en la seva relació amb els països que han estat víctimes del colonialisme passat i del neocolonialisme actual de les voraces multinacionals espanyoles sense escrúpols. Tot plegat demana una reflexió en profunditat de les estructures i dinàmiques internacionals. Però com que el govern del PP llavors (i el del PSOE en l'actualitat) no escoltaven aquesta corrent d'opinió molt estesa a la societat espanyola, vam manifestar-nos acabant amb una asseguda pacífica a les escales del Congrés dels Diputats que va ser reprimida amb injustificada violència extrema per part de la Policia Nacional (http://www.youtube.com/watch?v=cVIe1CDrbLU). 8 anys després es jutja a 5 policies i, com a precedent inèdit, a dos d'ells -oficials de policia- se'ls acusa per haver ordenat la càrrega. Tot i que possiblement seran absolts de la condemna (65 anys de presó per al cap més alt), l'acusació és molt important perquè mai s'havien qüestionat les ordres, només les maneres d'alguns antiavalots. Això disminueix la impunitat amb la que actuen els antiavalots, també a casa nostra els Mossos. Malauradament per a la democràcia del nostre país, els mitjans de comunicació han amagat la notícia a la ciutadania. Uns mitjans perquè responen als interessos del PP, que va tenir responsabilitat en aquells fets, i els altres mitjans perquè responen al PSOE que no vol qüestionar la policia que ara comanden ells. Tot plegat, un triomf de la societat civil, però un suspens per als mitjans de comunicació (tot i que encara estan a temps de fer-ho saber quan s'emeti el veredicte, informar-se a: http://www.quiendebeaquien.org ).

(Carta 229)

Publicat com a mínim a: 20 Minutos Barcelona, El Raval, El Punt, El País, La Bolsa, L'Eixida, El Triangle.

TDT

Escolto atònit la publicitat institucional per mentalitzar a la població de fer el salt a la televisió digital i no quedar-nos sense poder-la veure en l'apagada digital. Ho entendria de part dels fabricants dels aparells o dels canals privats de televisió, però perquè les institucions polítiques gasten temps, diners i recursos en això? Se m'acudeixen dues possibilitats: 1) En la nostra societat que ja satisfà totes les necessitats vitals de tots els seus ciutadans (ho fa?) i, això sí, que és tan hedonista, el dret a veure la televisió s'ha constituït en un més dels Drets Humans i les institucions malden per garantir l'exercici d'aquest dret. 2) Als poders polític i econòmic els cal imperiosament que la gent segueixi veient la televisió perquè necessiten mantenir el control de l'opinió pública. Entrarien en estat de pànic si el gruix de la població prescindís de la televisió. Utòpic, per altra banda...

(Carta 228)

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa, Diari de Tarragona, El Punt.

ACCÉS A LA UNIVERSITAT

Zapatero clamava per assistir a la reunió dels que volen reformar el capitalisme, i ho argumentava dient que som la 8a potència econòmica. Al mateix temps es vol aprovar el Pla Bolonya per crear un Espai Europeu d’Ensenyament Superior. I amb les coses que vénen d’Europa ens passen dues coses. Una que ens semblen bones per se i l’altra que ens pensem que no ens hi podem negar (a altres països molt europeistes, com França o Holanda, no tenen aquesta fe cega i van demostrar-ho atrevint-se a rebutjar la Constitució Europea neoliberal). Aquí, en canvi, ens sembla que hem d’empassar-nos el Pla Bolonya. Bé, no tothom s’ho pren així, un petit llogarret ple de gals indomables que resisteixen ara i sempre: els estudiants universitaris polititzats. Els felicito i em solidaritzo amb ells. Perquè encara que el Pla Bolonya conté elements interessants: reconeixement europeu dels títols universitaris, aposta per metodologies participatives,... (coses que estan al Pla Bolonya però que també podrien estar a altres plans amb altres noms), i al mateix temps també hi ha elements molt perillosos per a la democràcia. Sobretot que les carreres tindran un primer cicle genèric de 3-4 anys, i una especialització imprescindible per ser valorat laboralment que es farà en màsters privats que costaran molts diners. El govern argumenta que hi haurà un sistema de beques, però no serà per tothom, i segur que molta gent hi quedarà fora. Senyors i senyores del govern, plantegin el debat: ¿Volem o no volem que tothom (rics i també pobres) pugui tenir la possibilitat de cursar estudis superiors? ¿La 8a potencia mundial va en la direcció de fer els estudis universitaris elitistes? Si s’aprova Bolonya, que també s’aprovin, per llei, màsters públics de la màxima qualitat en totes les carreres i estudis gratuïts. Si no és així, millor sense Bolonya.

(Carta 227)

Publicat com a mínim a: ADN, Avui (destacada), El Punt, Setmanari Directa.

UN PRESIDENT NEGRE ALS EEUU

A mi també m’agradaria creure que Obama canviarà radicalment la política del seu país. Òbviament, la seva elecció ha fet sentir diferent a les minories marginalitzades i, en concret, a la provinent de l’esclavisme. Encara que només fos pel canvi de mirada que això pot comportar, la seva elecció ja ha estat històrica. Una altra cosa és que esperem canvis significatius, més enllà que serà una millora respecte a Bush: menys barroer, amb més talant, i amb unes polítiques social-liberals menys agressives que el liberalisme pur i dur, però no gaire més. I per què penso que ens decebrà? Perquè la política electoral és anàloga a la política del marketing. És una plutocràcia on es ven la imatge d’un candidat que sigui capaç acumular els vots necessaris per tal que, un determinat sector de l’elit economicosocial, pugui capturar el poder polític durant uns anys. Quan Bush va llançar les seves guerres preventives, des de la Plataforma Aturem la Guerra vam impulsar un “boicot preventiu” (que encara podeu trobar a internet) contra les empreses que finançaven les campanyes de Bush. Val a dir que els mitjans de comunicació van seguir retransmetent entusiastes les manifestacions, mentre donaven difusió zero al boicot. Bé, doncs vam descobrir que les multinacionals financiaven simultàniament al candidat republicà i al demòcrata (a Nader no, és clar), encara que amb quantitats diferents segons les seves preferències. D’aquesta manera s’asseguraven que el president elegit els fos obedient. Per tant Obama pot ser jove, fresc i tot el que vulgueu, però si està de cap de cartell de la gran maquinària del partit demòcrata, portarà a terme les polítiques a les que el partit està hipotecat. Les condicions per als canvis no les crea un president, sinó que s’aconsegueixen, poc a poc, des de l’organització i consciència social. De fet, que Obama hagi pogut ser, des del punt de vista del marketing, un candidat guanyador, prové de la lluita de molts activistes per la igualtat, que ha tingut aquest i molts altres resultats menys notoris.

(Carta 226)

Publicat com a mínim: Diario Palentino, Torreguía, La Opinión de Málaga, Setmanari Directa.

REFUNDAR EL CAPITALISME

Sorprèn molt que Sarkozy anomeni “capitalisme” al sistema econòmic que tenim, perquè des de fa uns quants anys s’ha amagat aquesta paraula a l’armari i s’usa “economia”, “economia de mercat”, etc... paraules que semblen més neutres i que fan més difícil la protesta. Per exemple, si un ministre diu: “haurem de facilitar l’acomiadament per afavorir l’economia”, pots pensar que és una necessitat del sistema, en canvi, si digués: “haurem de facilitar l’acomiadament per afavorir el capitalisme”, ens podríem queixar i dir que no volem afavorir el capitalisme i que ens volem dotar d’un altre sistema econòmic que no tingués aquestes exigències. Per això sorprèn que confessin obertament que volen refundar el “capitalisme”. I em pregunto: ¿Què hi vol anar a fer en Zapatero a una reunió per refundar el capitalisme amb Sarkozy, Bush, Berlusconi, Merkel,...? ¿No hauria d’ajuntar-se amb Lula, Chávez, Morales,... per refundar el socialisme? Queda clar el que sempre dic i que no agrada sentir als simpatitzants del PSOE, a l’Estat espanyol tenim un partit de dretes, el PSOE; i un altre d'extrema dreta, el PP. I és clar, sempre serà millor que governi la dreta que l’extrema dreta, tal i com ens intenta vendre el PSOE a cada campanya electoral: “Compte que ve el PP!”. Però ¿quan ens adonarem la gent d’esquerres que hem de buscar una solució millor...?

(Carta 225)

Publicat com a mínim a: El Periódico, L'Eixida, El País, Avui, El Punt, Público, L'Independent de Gràcia, L'Independent de Sant Adrià, L'Independent de Barberà.

BOLIVIA: LA HISTÒRIA ASSENYALA

El mateix dia que es fan públics els documents classificats de l'Arxiu de Seguretat Nacional dels Estats Units que deixen encara més clara la implicació d'aquest país en el cop d'estat que va enderrocar el president Allende a Xile, l'Evo Morales denuncia la ingerència dels EUA a Bolivia i expulsa l'ambaixador nord-americà per conspirar contra la democràcia boliviana. Alguns mitjans de comunicació ens explicaran potser la situació com la d'un govern populista i autoritari que busca limitar la llibertat d'opinió i, injustificadament, impedir contactes entre els EUA i líders polítics de l'oposició democràticament elegits a les regions de l'orient. Però afirmar aquest fet implicaria no voler veure-hi clar, tant davant de la història llatinoamericana, com davant de les evidències actuals. Qui encapçala l'oposició a Bolivia són els grups de major poder econòmic, grans propietaris de terres (on encara mantenen règims de semi-esclavitud), que incompleixen les normatives de repartició agràries i que s'oposen a les polítiques de redistribució dels recursos, en un dels països més empobrits del continent. Compten amb el suport dels Estats Units, i a més disposen d'un grup de xoc, la "Unió Juvenil Cruceñista" que sembra el terror atacant violentament els que no pensen com ells. Les seves últimes accions: la presa, assalt i saqueig de l'Institut Nacional de la Reforma Agrària, de l'Empresa Nacional de Telecomunicacions, dels escassos mitjans de comunicació televisius i radiofònics no controlats per l'oposició, d'aeroports, de duanes i d'oficines d'organitzacions de la societat civil. L'objectiu és tornar ingovernable el país. La història es repeteix, i el perill d'un intent de cop d'estat s'insinua. Quan el govern dels Estats Units es reuneix amb els responsables polítics d'aquestes accions, fa un flac favor a la democràcia boliviana. ¿Haurem d'esperar la desclassificació dels arxius de l'administració Bush d'aquí 35 anys per adonar-nos-en? L'Evo Morales ha pres una decisió que molts governs s'haurien d'atrevir a prendre, però no ho fan per temor a les repercussions econòmiques (i fins i tot militars) que això comportaria. Avui celebrem una acció valenta que se sosté en la sobirania d'un estat i en la dignitat d'un poble.

Mónica Vargas, Jaume Delclòs i Jordi Oriola

(Carta 225)

Publicat com a mínim a: Rebelion.org, Estrella Digital, Barricada Oaxaca, Asociación Nacional de Medios Comunitarios, Libres y Alternativos, El Punt (carta destacada), La Jornada de Mèxic, Diario Libre de Argentina, Setmanari Directa, L'Accent, L'Independent de Gràcia.

TRANSFORMACIÓ SOCIAL

Una de les primeres grans dificultats en els processos de transformació social és que tenim una tendència gairebé infinita a pensar que és ben normal el que vivim. Ens acostumem a qualsevol realitat. La feina dels que volem fer evolucionar les societats és cridar l'atenció sobre les coses que semblen normals però que no ho són, o que podrien ser millors, i començar a mobilitzar energies per canviar-ho i organitzar-ho millor. Però és una tasca tremendament difícil que implica mirar a contracorrent. I això es pot veure a tots els nivells. Per exemple: Al món hi ha molta desigualtat i pobresa, però ens sembla normal i no exigim canvis. Ha calgut que molta gent
assenyalés que això no és normal, documentés el problema i fes propostes. Un fet tan evident ha costat i segueix costant que es tingui en compte a l'hora d'organitzar el món i les societats, quan hauria de ser el primer aspecte a considerar donat que afecta aspectes bàsics de la integritat física i mental de les persones. Igualment, va caldre que algunes dones i homes aixequessin la veu contra la discriminació i abús envers la dona, que molts homes però també moltes dones acceptaven amb normalitat, i que després s'esforcessin en crear un moviment feminista que reclamés canvis. Igualment, tenim serveis sanitaris gratuïts que, sense una explicació coherent que ho justifiqui, no inclouen els empasts o pròtesis dentals, ni l'adquisició d'ulleres, i ho trobem normal. Però això no canviarà a menys que hi hagi una demanda social que ho exigeixi. ¿Podrien les escoles formar els joves d'una manera que fes més fàcil aquesta visió crítica? Això faria més veloç l'evolució social i tots en sortiríem beneficiats. Però fem perquè els joves tinguin aquest tipus de formació? Crec que a les elits econòmiques i polítiques els interessa que la societat sigui conformista i no exigeixi massa. Llavors haurà de ser la societat la que construeixi aquesta consciència crítica. No hi ha altre camí.

(Carta 224)

Publicat com a mínim a: El Punt, setmanari Directa, Carrer, Diario de Noticias de Alava.

ALBA

Diuen que, en un dels seus llargs discursos, en Fidel Castro va dir que el que Amèrica Llatina necessitava no era l'ALCA (Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques impulsada per Estats Units) sinó una "alba" per al continent, un despertar de la pobresa i la postració en la que ha estat sumit el continent. Recollint el guant, l'Hugo Chávez, va plantejar de crear una veritable alternativa als plans comercials de Washington que es digués ALBA (Alternativa Bolivariana per a les Amèriques) i que va començar entre Veneçuela i Cuba el 2004. La crítica a l'ALCA era que una altra vegada es pretenia imposar el "lliure mercat" com a garant del desenvolupament, quan ja s'ha comprovat que l'absència de regles compensatòries no pot aconseguir que països amb desiguals capacitats (pensem, per exemple, en EEUU i Haití) competeixin amb igualtat de condicions. A més, cal fer notar que la paraula "lliure" inclosa en el terme "lliure mercat" s'utilitza com a paraula ideològica, ja que en realitat estem parlant de suprimir aranzels, per tant també ho podríem anomenar "mercats desprotegits" que tindria tota una altra lectura. Actualment formen l'ALBA: Veneçuela, Cuba, Bolívia, Nicaragua, Dominica i Hondures, i demanen d'integrar-s'hi Haití i Paraguai. Amb l'ALBA es planteja un comerç entre països llatinoamericans en un plantejament d'integració regional amb especial èmfasis en el desenvolupament humà. És a dir, que no es planteja un "comerç purament mercantil", sinó un "comerç solidari". Es buscar tenir en compte les necessitats de cada país i cada població, bevent de les fonts ideològiques del comerç just, a través de l'intercanvi de productes regionals sense mediar amb el dòlar o l'euro. Poc a poc, l'estratègia de desacomplexament envers l'imperi estadounidenc que impulsa Veneçuela va calant, i es pot verificar en l'últim país que s'ha integrat a l'ALBA aquest 25 d'agost: Hondures, de la mà d'en Manuel Zelaya, un president que ha anat virant a l’esquerra, malgrat ser d'un partit de centre-dreta en un país que tradicionalment ha estat aliat d'Estats Units en les estratègies de desestabilització de Nicaragua i El Salvador dels 80 i 90. I és que potser ha arribat l'hora de no ajornar més l'alliberament d'Amèrica Llatina i això va impregnant el continent. Fa poc, l'Hugo Chávez afirmava "no és temps de lluita armada sinó de lluita política i de guanyar governs en les urnes". Caldrà veure si el poble podrà trobar camins per portar a terme aquesta lluita política i per exigir el que toca als governs elegits, però l'esperança està servida...

(Carta 223)

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa.

CONVERGÈNCIA

Hi ha tres països que s'han dolaritzat, és a dir, que han abandonat la seva moneda i utilitzen el dòlar: són Panamà, l'Equador i El Salvador. El canvi el van impulsar governs de dretes, amb el pretext de frenar els processos inflacionaris, que té a veure amb l'encariment dels productes, però aquest ha continuat igualment, ja que si el país s'empobreix, tot i que la seva moneda mantingui la paritat, els preus en dòlars segueixen creixent igualment. Les seves economies han quedat lligades a l'economia nordamericana sense possibilitats d'adequar el canvi monetari per influir en les exportacions o les importacions. Al no haver de canviar monedes per comerciar amb Estats Units, això ha beneficiat els grans comerciants d'aquests països, encara que ha fet mal als petits comerciants i a la població més pobre per l'entrada de productes nordamericans que guanyen competitivitat a mesura que l'economia d'aquests països cau respecte a la nordamericana, mentre que el canvi monetari no ho reflexa per estar fixe. El més sorprenent de tot és que tant el govern d'esquerres de l'Equador com el possible futur govern d'esquerres d'El Salvador han renunciat públicament a desdolaritzar els seus països. Això només pot respondre a pressions internacionals, perquè en res ajuda un país el fet de no tenir moneda pròpia, més encara si el país amb el que comparteixen moneda és Estats Units, país molt més fort econòmicament que ells. ¿Recordeu que abans d'implantar l'euro es va haver seguir un procés de convergència monetària? En aquell moment vam denunciar que la convergència no només hauria de ser monetària, sinó que caldria que hi hagués la màxima convergència social pel que fa a drets i serveis, cosa que no es complia. D'ençà que l'euro s'ha implantat, hem comentat abastament que els preus s'han encarit per l'arrodoniment i pel fet que amb l'euro els preus tenen números baixos que dissimulen l'encariment que hi carreguen els venedors, mentre que els salaris es van estancar i no han pujat proporcionalment als preus. Però el que no hem comentat massa és si, el fet de compartir la mateixa moneda països amb economies molt desiguals pel que fa a la justícia social i econòmica, ha pogut frenar la nostra evolució en aquest sentit, ja que el nostre estat ha utilitzat l'atractiu de tenir sous més baixos, economies més desregulades i menys càrrega impositiva dirigida a la redistribució. Em pregunto si no ens estarà passant el mateix que perjudica a l'Equador i a El Salvador, però d'una manera més dissimulada. ¿Per què no es parla de la falta de convergència social i de drets dels països que compartim l'euro?

(Carta 222)

Publicat com a mínim a: L'Independent de Barberà.

ENDEVINALLA

En el país que us descriuré hi havia rics i pobres molt pobres. En un moment donat els pobres van començar a reivindicar canvis i això va propiciar una guerra civil. Segons la meva manera d’interpretar: un bàndol, amb un exèrcit disciplinat, jeràrquic i flagrantment vulnerador de drets humans, defensava els interessos dels poderosos tractant d’impedir els canvis; l’altre bàndol era més desorganitzat i idealista i, tot i que va incórrer en alguns errors i crims, crec que és just reconèixer que el seu motor era honest i legítim: intentar fer més justa la societat. I aquesta empresa, que mai és fàcil, encara ho és menys en un ambient de dificultats. Però la guerra va acabar i els de sempre van continuar manant. Amb els anys es van obrir espais de llibertat i van donar-se les condicions perquè l’”esquerra” arribés al poder. Però com que el poder va imposar que “tots dos bàndols havien fet coses injustes, i era millor no remoure el passat” i que “calia passar pàgina”, no es va condemnar el bàndol repressor i antidemocràtic, i la dreta ha continuat amb la mateixa identitat de fons, mentre l’”esquerra” no s’ha atrevit a desmarcar-se suficientment. Bé, heu endevinat el país? Com? Que penseu que el país és Espanya... No, no, us equivoqueu. Jo m’estava referint a El Salvador, el país que estic visitant. La flagrant pobresa va portar, als anys 70, a abandonar la resignació, de la mà de la teologia de l’alliberament, i a reivindicar pacíficament, cosa que va desencadenar una ferotge repressió per part de l’exèrcit, la policia i els paramilitars. Aquesta repressió va originar una insurgència popular revolucionària encarnada en l’FMLN. El genocidi de l’exèrcit va continuar, fins que el 1992 es van signar uns acords de pau que no van permetre revisar el passat i, per tant, ARENA ha continuat essent un partit de dretes molt més cavernícola i prepotent que els dels països veïns, i ha seguit governant en benefici dels rics i les multinacionals mentre el poble ha restat en la misèria absoluta. Finalment, malgrat les manipuladores campanyes de la dreta (“que vénen els comunistes!”), sembla que l’FMLN guanyarà les properes eleccions. Però tot indica que no s’atrevirà a aplicar les mesures que farien falta per eliminar els privilegis abusius sinó que es limitarà a endegar tímides mesures redistributives. De totes maneres, ara que ho analitzo, sí que entenc que hagueu pensat en Espanya: tampoc es va jutjar el franquisme, com sí s’ha fet amb el nazisme alemany i el feixisme italià, i llavors el PP ha mantingut el llegat ranci, ultraconservador i antidemocràtic. I això, al mateix temps, ha influït a l’”esquerra” possibilista del PSOE que no s’ha sabut distanciar del PP i que, per tant, no ha impulsat veritables polítiques d’esquerres, sinó que s’ha limitat a un frustrant social-liberalisme.

(Carta 221)

LLUITA DE CLASSES

Aquest terme està una mica en desús i sona bastant ranci, però no serà tan actual i necessari com sempre? A Bolívia s'han donat referèndums revocatoris del president del país, i com a reacció, també d'alguns prefectes opositors. L'Evo Morales ha confirmat el que molta gent ja sabia: l'alt suport de que gaudeix. Cosa que no nega que hi hagi moltes mancances i errors en la praxis governativa del seu partit, el MAS. Però la identificació amb l'objectiu polític que ara governa a Bolívia és altíssim per part de les àmplies masses pobres del país. Esperem que no es defraudi aquest anhel. I el mateix vent recorre la gran majoria d'Amèrica Llatina, amb el Paraguai com a últim incorporat i El Salvador a punt de convergir. I és lògic que les etapes històriques siguin cada vegada menys de cada país i més comunes en aquest món globalitzat. El model neoliberal que havia "triomfat" després de la guerra freda ja no pot enganyar més i la reacció és de resorgiment de l'esquerra, de la mà dels moviments socials del continent i de presidents en sintonia amb la necessitat de noves idees, com el molt incomprès (sobretot en les nostres latituds) Hugo Chávez. Retornant al cas de Bolivia per a exemplificar el tema, és evident que el govern de l'Evo es va equivocar al voler tancar la porta a les demandes autonòmiques dels prefectes departamentals. Els va donar munició fàcil per atacar el projecte d'esquerres, amb una
tema que clamava al cel: els antics estats centralitzats -i Bolívia ho era molt perquè a la dreta li havia interessat- cal que es descentralitzin per pura lògica democràtica, però Evo es va tancar a aquesta evidència perquè ho demanava la dreta i perquè els convenia més -visió de curt plaç- governar el canvi des del centralisme de La Paz. Però això va donar ales a una dreta que, no podent disputar el poder estatal, es conformava amb controlar les riqueses regionals i fer contrapès des d'allí al projecte estatal. Per tant, el centre del conflicte no és la descentralització, ni el racisme, ni els errors del govern, ni res de tot això, és una guerra contra un nou projecte que voldria ser emancipador i que per això horroritza a la dreta. A Europa, aquesta guerra de classes queda una mica soterrada, perquè el precari "benestar", d'una desorganitzada i alienada classe mitjana no és suficient per esperonar-nos a lluitar i mobilitzar-nos, i els veritables marginats, que són els nous immigrants, han vist millorar la seva vida respecte als seus països d'origen, per tant de moment aguanten estoïcament la dretització de la política i no esclaten gaires protestes. Però més tard o més d'hora, les enormes desigualtats econòmiques i socials, ens faran tornar a mobilitzar-nos o bé "morirem" socialment.

(Carta 220)

Publicada com a mínim a: El Punt (carta destacada), Presència.

COMPTE AMB EL PP, PERÒ NO NOMÉS

M'interessa molt la política, però entesa com el conjunt de decisions socials respecte a com volem viure i quins drets volem que la nostra societat garanteixi. A la llum d'aquesta concepció, les persones amb consciència crítica i les organitzacions socials també fan política. Per tant no em considero apolític. De fet, molts dels que se'n consideren és respecte als partits polítics. En aquest sentit, tampoc em sento apolític, malgrat també em fastiguegi aquesta vida política de safareig mancada de veritables debats, perquè penso que, en les institucions polítiques, s'hi decideixen coses massa importants per a la nostra vida quotidiana com per deixar-ho en mans dels polítics i les pressions que reben del poder econòmic. Per tant, ja em vaig mentalitzant del que vindrà en la política partidista: la crisis farà que el PP guanyi intenció de vot, i el PSOE -com ha vingut fent descaradament en les últimes eleccions- ens voldrà atreure amb la més burda manipulació: "Vigileu que ve el PP!". I em sembla que ja va sent hora que es prepari una alternativa d'esquerres forta que ens permeti escapar d'aquest bipartidisme claustrofòbic. A Catalunya hi ha més pluralisme, però en realitat tampoc sortim d'un altre bipartidisme: el de CiU i PSC. Crec que s'ha de fer una aposta forta d'esquerres, amb ambició, abandonant velles pràctiques i discursos obsolets, creant debats de fons, actuant amb intel·ligència i aprofitant l'impuls i criticitat que surt de les organitzacions socials. Aquestes podrien buscar un punt d'equilibri (semblant al de l'MST al Brasil) entre la seva independència -imprescindible per seguir sent moviments socials- i la seva contribució desacomplexada i valenta a un projecte d'esquerres transformador. No se si IU pot arribar a ser aquest projecte, però està clar que en cal un o viurem eternament entre el dolent i el pitjor.

(Carta 219)

Publicat com a mínim a: Diario de Notícias de Navarra, L'Eixida, Independent de Barberà.

QUAN VA COMENÇAR LA CRISIS ECONÒMICA?

Quan llegeixes un text agut, aclaridor, sagaç, i fins i tot ingeniós i divertit... Per què intentar reelaborar aquestes idees en un nou text que no serà tan diàfan? Les cartes al director també poden servir per compartir anàlisis llegits que s'estimin suficientment interessants per als altres lectors. Aquí va: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=71194 . Bon profit i millor digestió.

(Carta 218)

Publicat com a mínim a: L'Independent de Sant Adrià.

CLAP, CLAP, CLAP...

Aplaudiments per la representació en el congrés del PP: La vella guàrdia –bastant desacreditada- s’oposa a Rajoy que vol virar al centre, de manera que Rajoy queda com el bo. I, com en una pel·lícula, finalment el bo acaba triomfant. En realitat sabem que qualsevol d’ells, Aznar, Rajoy, Aguirre o Gallardón, no faran altra cosa que seguir l’ideari de dreta rància del PP, com a hereus del franquisme que són, però per fer això han de triomfar electoralment. I com que l’aposta per la duresa no els ha donat els seus fruits, ara opten per usar una altra màscara. De manera que tota aquesta suposada baralla interna ha sigut per donar-li credibilitat a la nova màscara. No podem creure’ns que s’han barallat de veritat, ja que els grans partits de dretes -PP, PSOE o CiU-, que són màquines dissenyades per acaparar poder, no es permeten manifestacions públiques contraproduents com sí que ho fan IU o ERC, partits petits i abrandats. Els populars han escenificat un gir al centre que els pugui reportar vots. Saben que anant al centre no perdran els votants de sempre, que els seguiran preferint davant dels altres, però esperen nodrir-se de votants indefinits políticament que es decanten per un o altre segons les circumstàncies. Per tant, el panorama que tindrem d’aquí poc serà aquest: 1- La gran crisis econòmica delmarà el recolzament al partit en el govern d’una manera inexorable, 2- El PP farà veure que és un partit de centre assenyat i prometrà seguretat als espantats i/o descontents, 3- IU es recuperarà i esgarraparà alguns vots per l’esquerra, perquè no pot baixar més i només que ho facin una mica bé, per la necessitat de reaccionar davant de la crisis i l’empobriment que vindrà, creixeran electoralment. 4- Els nacionalismes perifèrics es mantindran més o menys. Tot això donarà el proper govern al PP, i un cop estiguin a dalt: ni de centre, ni un elefant rosa volant, veurem de nou la ultradreta de sempre utilitzant tots els ressorts del govern per dretitzar la societat per una banda, i per automantenir-se per l’altra. Solució? Votar al PSOE? No és la solució, i això ja ens ha fet massa mal. Construir una potent contestació social que marqui una agenda política? Faria falta. Ho farem? D’això depèn que puguem construir la història del nostre país o bé que sigui la història la que ens vagi manipulant a nosaltres. Ufff, potser és demanar molt a una societat que ja s’ha deixat desorganitzar massa.

(Carta 217)

Publicat com a mínim a: Público, Avui, Setmanari Presència, L'independent de Barberà (aparegut com a article), L'independent de Gràcia (aparegut com a article), Torreguia, El Progreso de Galicia, Setmanari Directa.

SOBRE EL DRET A ESCOLLIR ESCOLA DELS PARES

La vaga educativa del passat 14 de febrer denunciava que la LEC del Conseller Maragall no aborda el repte prioritari de l’educació: la manca d’inversió en les escoles públiques, deguda a poca voluntat política i també a la sangria que suposa finançar amb diners públics les escoles privades a través dels concerts. Les últimes setmanes, les concertades han contraatacat mobilitzant els seus efectius i recollint cent mil signatures contra la LEC, fent veure que se senten atacades, quan en realitat els manté tots els privilegis, cosa que no els priva d’exigir més fons públics, tot agafant-se al discurs del Conseller que les escoles privades també realitzen un servei social. Els pares de les privades branden orgullosos el lema "els pares tenim dret a escollir l'educació dels nostres fills”. En realitat, estan dient que volen seguir apostant per un sistema educatiu que segregui segons la classe social! Puc entendre que a nivell personal un pare vulgui que el seu fill jugui amb avantatge respecte els fills dels altres, i que pensi que això ho aconseguirà en una escola privada. Si a més, en herència de CiU, aquest privilegi es paga amb diners públics, doncs millor que millor, ja que no tenim massa tirada a concebre aquests fons com a necessaris per a redistribuir la riquesa i garantir la igualtat d’oportunitats. Però una cosa és entendre el desig d’un pare, i una altra és acceptar que el govern de tots i totes no actuï per reduir els privilegis i crear un sistema el més just possible. El pal de paller hauria de ser garantir una bona educació pública per a tots, en la que es promocionin els valors del bé comú, de les lleis i dels drets humans, i que l’ensenyament de doctrines i creences particulars recaigui en la família i la comunitat. I encara més, les escoles públiques haurien de poder compensar el deute social que la societat té envers les classes baixes. La dotació econòmica per a les escoles hauria de ser enorme -una veritable inversió social de futur- i no hauria de limitar-se a la idea de donar la mateixa educació a tothom, sinó que hauria d’anar més enllà, per ser capaç de revertir la situació en la que les famílies històricament més explotades i arraconades no poden oferir als seus fills certes oportunitats i vivències indispensables per al seu desenvolupament integral en igual mesura que altres capes socials. És tan difícil de comprendre, Conseller?

(Carta 216)

Aparegut com a mínim a: El Punt (carta destacada), L'independent de Gràcia (apareguda com a article d'opinió), L'independent de Barberà, El3.org.

GO RAIBH MAITH AGAT, IRELAND!

És a dir: "Gràcies, Irlanda". El 2005 la UE intentava aprovar un tractat constitucional. Per convèncer els sectors d'esquerres, s'hi destacaven mediàticament els aspectes socials, tot i que se situaven força per sota del que protegeixen les constitucions nacionals, suposadament per no extralimitar-se. Però en l'àmbit econòmic s'apostava, llavors sí sense complexes d'extralimitar-se, per autodefinir-se com un espai comercial neoliberal, en línia amb les polítiques de la UE des de Maastricht. Aquest era la gran jugada: Aprovar una "constitució" neoliberal, que esdevindria un marc gairebé incanviable fins i tot en el cas que la gent elegís governs nacionals d'esquerres. El tractat també contenia aspectes de funcionament per a una UE ampliada fins a 25 països. Això es presentava com a imprescindible i s'advertia que la UE entraria en una paràlisis de no aprovar-se el tractat. Es deia que la presa de decisions per unanimitat era un fre que impedia avançar (però es mantenia la necessitat de consens per als drets socials, adduint no voler violentar cap país en aquests temes tan importants), mentre que s'habilitaven decisions per majories simples en les qüestions econòmiques (que són les que la UE realment prioritza). Afortunadament es van convocar alguns referèndums. A l'Estat espanyol vam votar ingènuament pel sí perquè es confon la tradició de drets i modernitat d'Europa amb el mercat capitalista neoliberal de la UE. Ens van salvar França i Holanda on els ciutadans no estan disposats a empitjorar la seva vida a canvi de beneficis per als grans capitalistes. Això va fer que la UE "reflexionés" i ara tornen a la càrrega volent aprovar un tractat que recupera els mateixos aspectes funcionals del tractat constitucional, havent aparcat els aspectes socials i comercials, tot i que el nou funcionament obrirà les portes a decisions econòmiques no consensuades que poden ser molt perilloses per a la ciutadania sota la lògica capitalista de la UE. Para muestra un botón: "la jornada laboral de 65 hores setmanals". Per sort, Irlanda, que no pot aprovar tractats europeus d'esquenes als ciutadans, ha votat no. Els europeistes de veritat, ho hem d'intentar aprofitar per canviar el rumb d'aquesta UE embogida neoliberalment.

(Carta 215)

Publicat com a mínim a: El Punt, Público, El País, L'independent de Barberà (aparegut com a article), La Tortuga, Setmanari Directa, Presència, El Full de l'Albera Marítima.

REFERÈNDUM D’AUTONOMIA A BOLÍVIA

He estat dues vegades a Bolívia entrevistant tot tipus de persones sobre temes político-socials. Recordo quan, amb una amiga boliviana, vam entrevistar un portaveu del Comité Pro-Santa Cruz, una agrupació sobretot oligàrquica i empresarial, que abandera la idea d’independència de la “media luna” o “nación camba” (l’est no andí del país). El portaveu actuava com si la meva amiga no hi fos (per ser “colla”, és a dir, per tenir trets indígenes dels Andes) i em confessava amb aires de superioritat que ell també tenia sang espanyola. Sempre hi ha hagut aquest racisme a Bolívia i no se superarà fàcilment pel simple fet de tenir un president indígena. Però és que a més l’Evo Morales representa uns ideals d’esquerres que volen oferir igualtat d’oportunitats a tots, que els indígenes deixin de ser “invisibles” políticament, redistribuir les riqueses i assegurar-se que les multinacionals passen, de pagar uns impostos de riure, a pagar-ne uns de normals en un país sobirà. De manera que la rica classe empresarial de Santa Cruz ha manipulat els sentiments de la gent a través d’aquesta idea autonomista sobrevinguda, que ells assimilen a l’Estat de les autonomies espanyol. I això es pot malinterpretar des de Catalunya perquè nosaltres entenem l’autonomia i la idea d’independència des de la nostra condició de poble històric, amb una identitat pròpia que sentim amenaçada dins la idea d’Espanya actual, més que no pas per no voler compartir els nostres recursos, mentre que el departament de Santa Cruz no el constitueix un poble històric sinó que va ser creat amb criteris funcionals de divisió territorial. Tampoc defensen l’autonomia per veritable fervor descentralitzador, perquè, per exemple, no accepten la reclamació dels indígenes guaranís, al sud de Santa Cruz, de constituir un departament propi, i no ho poden acceptar perquè allí s’hi concentra la majoria del petroli i del gas bolivià que és el que precisament volen controlar a través de l’autonomia departamental. Els rics sempre han governat Bolívia gràcies a dictadures, a fraus electorals i/o a la poca participació electoral dels pobres, i no suporten la idea d’haver perdut part del poder. Volen aprofitar que governen alguns departaments per, a través de l’autonomia, gaudir del màxim poder possible i fer de contrapès al procés d’esquerres que amenaça els seus indignes privilegis.

(Carta 214)

Publicat a: Més Ciutat Esplugues, Més Ciutat Cornellà, L'independent de Sant Adrià (aparegut com a article), La Tortuga, Setmanari la Directa

DESVIRTUACIÓ DE LES VAGUES

En referència a la carta “Què són avui les vagues?” de Sebastià Marc destacada per El Punt el 27 d’abril de 2008. Protesta que les vagues d'avui dia, a diferència de les del passat, només responen a interessos individualistes i que les fan els qui tenen més privilegis en comptes dels més desfavorits. Suposo que ho diu amb bona intenció, però crec que el seu tipus anàlisi i comentari no ajuda a aquest món millor al que ell fa al·lusió: 1r: Mai s’han fet vagues per un món millor en general, sinó per casos concrets, tot i que, amb la perspectiva històrica, ens adonem del seu impacte a nivell general. 2n: La societat és cada cop més individualista, però els que porten a terme les vagues diria que són gent que es preocupa més pels interessos i drets comuns que els seus conciutadans. 3r: Que els més desfavorits no s’atreveixin a fer vagues no és degut a que altres sí que en facin, en tot cas això parla de la societat que hem construït que, en l’àmbit laboral, és molt poc democràtica i aposta fort per la precarietat i la por. No és estrany doncs que els treballadors públics siguin els que menys han de témer aquestes coaccions, però crec que el fet que facin vaga ens ajuda a tots: perquè a la llarga s’universalitzen millors condicions laborals com una modernització inevitable de la societat, i perquè desmitifiquen la “maldat” i el “dany” col·lateral que s’atribueix a les vagues. Tot i que els mitjans de comunicació ho aprofiten per inculcar-nos que les vagues són insolidàries i rebutjables. En el moment de fer-se, les vagues sempre són desprestigiades pels poders fàctics (mitjans de comunicació inclosos) tot i que amb el temps tothom reconeixi els beneficis que van tenir. Sense voler fer paral·lelismes, l’altre dia veia un recordatori de TVE elogiant el maig del 68. D’estar-se donant avui dia, TVE no perdria l’oportunitat de criticar els protestants etiquetant-los de vàndals, joves egoistes i capritxosos, obrers desencaminats... De les recents vagues en l’educació, segur que, tal i com va apuntar la premsa, Marc hi va veure funcionaris egoistes, a qui no importava provocar incomoditats als ciutadans, que volien tenir més privilegis enlloc de lluitar per una educació i una societat millors. Però als mestres en vaga sí els preocupava la qualitat de l’educació per a una millor societat, per això no volien una educació segregada per classes socials, ni una educació que camini cap a la semi-privatització, ni perdre la democràcia interna que actualment tenen els equips directius, i per això no acceptaven que el problema fos la gestió dels centres o que no hi ha prou autonomia de centre, sinó que volien remarcar que el principal problema és la manca de recursos per poder oferir una educació més justa socialment. Si deixem que els mitjans de comunicació conformin la nostra opinió, sempre tindrem el punt de vista del poder econòmic que és qui pot permetre’s tenir mitjans de comunicació.

(Carta 213)

Publicat com a mínim a: El Punt, El Periódico, Setmanari la Directa.

CRISI, PP I BERLUSCONI

Amb la gran crisi econòmica que ve, si el PP aconsegueix moderar-se una mica i presenta cares noves, no hi haurà ningú que li pugui impedir el seu retorn al poder. De la mateixa manera que Berlusconi ha estat reelegit malgrat l’animadversió que provoca en una gran part dels seus conciutadans. Com a Itàlia, a l’Estat espanyol les enquestes diuen que hi ha més gent d’esquerres que de dretes, però no sempre això queda reflectit en els resultats electorals. I és que la gent d’esquerres -a diferència dels de dretes- som molt idealistes i exigents. I penso que, de cara a aquests quatre anys, seria bo que prenguéssim una estratègia que separés les coses: Per una banda, hem de combatre al carrer les polítiques de centredreta del PSOE, però per altra banda, hauríem de desvincular les protestes de les eleccions i abstenir-nos d’absternir-nos, votant per l’opció més a l’esquerra que puguem (sense pensar que això ens impedirà seguir lluitant) per tal d’evitar que la dreta disposi de més poder encara. En realitat, el veritable subjecte històric és el poble, i no pas els governs, que tan sols són una mena de decorat de fons, però tampoc podem ser cecs davant del fet que decideixen coses massa importants com perquè ens permetem descuidar aquesta porció de la realitat. I no em convenç gens l’argument que el poble reacciona més davant de situacions adverses, perquè és tant com dir que no creiem que els nostres models propositius puguin engrescar i necessitem un dolent per despertar la gent. A més, demanar un govern de dretes per motivar la reacció de la gent no dóna masses perspectives de futur perquè voldria dir que, després d'organitzar-nos per derrotar-lo, vindria forçosament una etapa de desorganització social que tornaria a portar les dretes al poder.

(Carta 212)

Publicat com a mínim a: La Tortuga, Estrella Digital

FELICITATS CONDUCTORS!

Moltes felicitats als conductors d’autobusos de TMB! La lluita ha aconseguit guanyar el pols a la direcció de l’empresa i serà segur un far per al futur de l’organització dels treballadors i treballadores d’aquest país. No només per la determinació i valentia que han portat a la victòria, sinó sobretot per la manera com s’ha aconseguit: amb assemblees públiques i obertes, amb democràcia interna, primant la lluita i oblidant les banderetes sindicals, entrant en sinergies solidàries amb altres lluites, i enfrontant amb les idees clares tota la hipocresia dels qui suposadament es preocupen pels pobres ciutadans que ens hem quedat uns dies sense autobusos, dels qui remarquen una i altra vegada la incomoditat de la vaga en comptes de recriminar les condicions laborals que imposava aquesta empresa pública que és de tots i totes! I és que ha estat inacceptable el paper dels mitjans de comunicació... El quart poder que teòricament hauria d’estar al servei de la vigilància i la veritat, demostra estar totalment al servei tant de la dreta com de l’esquerra política que, al seu torn, serveixen als interessos de la dreta econòmica, a la que li convé que els treballadors estiguin individualitzats, prostrats i indefensos. En tot cas, els mitjans de comunicació van quedant en evidència. Qui pot creure en la seva independència, honestedat i ètica professional? Però aquest és un altre tema... Avui toca celebrar l’èxit d’uns treballadors humils i amb una fortalesa moral que esperem que estigui anunciant una nova manera de lluitar pels drets que manca aconseguir en el segle XXI. Estic segur que el vostre exemple no caurà en terra erma!

(Carta 211)

Publicat com a mínim a: El Punt, Setmanari Directa

SOLIDARITAT

Opino que la vaga dels conductors d’autobus de Barcelona per aconseguir dos dies de festa a la setmana és una mobilització que és important més enllà del que reivindiquen concretament. Estan superant la burocratització i l'encorsetament que ofega altres demandes laborals per culpa de sindicats poc reivindicatius, i ho estan aconseguint fent el pont als sindicats i articulant-se a partir de les decisions dels treballadors reunits en assemblea. Però, també és important per un motiu, i ho exposaré amb una pregunta: no us sembla estrany que l’empresa TMB i l’Ajuntament no acceptin la demanda lògica dels dos dies (que és de justícia) i s’estalviïn tot el malestar social que estan generant les vagues? Doncs, bé, crec que és evident que l'Administració té la consigna de no transigir en la demanda dels vaguistes per no obrir la porta a futures lluites laborals ara que s'acosta un període de crisis econòmica. Per això és tan important que l'Ajuntament hagi de cedir en els dos dies i que la vaga sigui un triomf que pugui capitalitzar la ciutadania. I els usuaris dels autobusos hi hem d’ajudar, perquè el dia de demà altres reivindicacions puguin tenir també èxit i vagi millorant, poc a poc, la societat. I com podem fer-ho? Doncs, sobretot, quan pugem a un autobus, farem bé de comunicar al conductor la nostra solidaritat amb la seva lluita. Si el conductor és dels que fa vaga, sortirà enfortit del comentari, i si no és vaguista, sentirà que el que estan fent els companys vaguistes està valent la pena i està recollint adhesions socials. Jo ja ho he fet! I, a part de contribuir en la lluita, he gaudit de bones converses que han trencat la incomunicació usual que caracteritzava la relació entre la meva persona i les que condueixen aquests vehicles públics.

(Carta 210)

Publicat com a mínim a: El Punt, La Tortuga

EL PROCÉS DE BOLONYA

Es tracta d’un conjunt de mesures per aconseguir un Espai Europeu d’Ensenyament Superior. El procés sembla força irreversible, malgrat que ja porta cinc manifestacions en contra i una tancada a la UAB, que el rector va fer desallotjar per la policia, com en el franquisme, perquè suposadament hi havia estudiants violents, cosa que no s’ha demostrat. Podrien dimitir Lluís Ferrer (el rector), Saura (cap teòric dels Mossos) i Huguet (conseller d’Innovació, Universitats i Empresa que va defensar el rector), i així sabríem que qui té poder l’ha d’exercir amb responsabilitat. Més enllà d’aquests fets vergonyosos, podem debatre sobre el model Bolonya. Té aspectes positius, ja que uniformitza els títols a Europa i això afavorirà l’intercanvi universitari, i sobretot perquè proposa l’avaluació continuada i una pedagogia més dinàmica, més participativa i menys centrada en les classes magistrals. Al mateix temps millora el sistema de promoció del professorat que era tremendament endogàmic i injust. Però també conté aspectes negatius. Com que es plantegen uns primers cicles genèrics de 3-4 anys i uns màsters d’especialització d’1-2 anys, les carreres seran més intenses, per tant, serà difícil treballar i estudiar alhora. També farà falta més pressupost perquè implicarà més professors, formació del professorat i més infraestructures. En cas de no haver-hi prou finançament, les empreses privades podrien invertir-hi a canvi de contraprestacions. A més, pot succeir que els màsters privats esdevinguin els de més prestigi i que els públics siguin de menys qualitat i concebuts per als alumnes amb poca capacitat adquisitiva. Però, comptat i debatut, es podria aplicar el Procés de Bolonya, amb els seus beneficis, i eliminar-ne els aspectes negatius, ja que aquests depenen sobretot de la inversió pública que s’hi dediqui. Cal que es pressupostin les inversions necessàries en beques, ajudes, formació del professorat, màsters públics de qualitat i impedir que les empreses puguin utilitzar la universitat per al seu interès més enllà de l’interès general. El que passa és que no som a Suècia i, veient com van les coses en aquest país, és molt assenyat protestar contra un Procés de Bolonya aplicat de qualsevol manera i exigir suficient inversió pública per aconseguir una bona universitat pública, cosa que fins ara, malgrat les limitacions, ha fet molt de bé a aquest país.

(Carta 209)

Publicat com a mínim a: El Punt, L'independent de Barberà (aparegut com a article), L'independent de Sant Adrià, La Tortuga, Setmanari Directa, Avui.

CONDUCTORS D'AUTOBUS, GRÀCIES!

Em va sorprendre descobrir que els conductors d'autobus de Barcelona no descansaven dos dies a la setmana, més encara quan conduir un vehicle públic urbà, amb passatgers, ha de ser molt estressant. I això em va fer pensar que hi deu haver moltes situacions laborals injustes que no arribem a conèixer. Als conductors se'ls ha de reconèixer la consciència i valentia d'organitzar-se, tot i que tenen la sort de treballar en una empresa pública, ja que no hi impera el regne de por de les empreses privades que fa molt més arriscades les reivindicacions. Però m’ha il·lusionat molt de veure una mobilització assambleària, respectada i ajudada per la CGT i ACTUB, al marge dels grans sindicats que s'avenien a pactar condicions inacceptables amb TMB. Al final, l'assemblea dels treballadors ha hagut de ser reconeguda com l'interlocutora, cosa que no volien acceptar de cap manera l'Ajuntament, l'empresa, CCOO i UGT, ni tampoc uns mitjans de comunicació, totalment messells al poder, que condicionaven l'opinió pública en contra, argumentant que la vaga perjudicava als usuaris. I realment molta gent humil, treballadora també, ha seguit aquest corrent contrari a la vaga criticant-la des del seu interès particular, sense entendre que una reivindicació laboral justa acabarà, a la llarga, contribuint a aconseguir millors condicions per a tots. I és que alguna gent planteja les coses com si el problema fos de qui es mobilitza i no de qui és responsable d'unes condicions laborals que haurien de ser inacceptables al segle XXI. De fet, els conductors pateixen en carn pròpia el perjudici econòmic de fer vaga i hi han arribat com a últim recurs davant la prepotència d'una empresa que té una actitud indigna d'una entitat pública. Reflexiono que, després de la dictadura, es va votar amb esperança a un govern socialista amb el que tot havien de ser meravelles. Decepcionats anys després, vam provar amb un govern del Partit Popular, però en vam sortir encara més escaldats, i vam tornar a un govern socialista. Però ja ens hem pogut adonar que, més enllà de cert talant, no han millorat massa les coses. És possible que, mobilitzacions com la dels conductors, indiquin que ens estem adonant que la millora social no ens serà regalada per cap govern, tot i que tenir els més perillosos allunyats del govern sigui desitjable, però les veritables conquestes socials no poden ser aconseguides de cap altra manera que amb lluita, organització, sacrifici i solidaritat.

(Carta 208)


Publicat com a mínim a: Público, La Tortuga, setmanari Directa, La Burxa.

VEURE-HI CLAR EN ELS RESULTATS ELECTORALS

Se que no desperta molt d’interès una carta al director sobre les eleccions perquè n’estem saturats i perquè possiblement diré ximpleries, però observo tants articulistes i tertulians que en diuen de tan grosses que se m’ha esvaït la vergonya. Vull refutar alguns grans “llocs comuns” d’aquests dies: 1) “ERC s’ha enfonsat”. No, ERC ha fet el segon millor resultat de la seva història a unes generals. Lògicament ha tret menys que a les últimes, quan Aznar feia planter d’independentistes sobrevinguts, però no s'han de posar nerviosos a ERC perquè la tendència general, tret de conjunturals oscil·lacions, és ascendent i, amb la idea d’España que es té més enllà de l’Ebre, seguirà havent-hi un futur abonat per a l’independentisme. 2) “ICV-IU ha tingut un gran fracàs”. No tant. Pot anar bé el relleu de Llamazares si porta un canvi d’actitud, però més que res IU ha estat víctima altre cop del vot útil i del sistema de recompte. Però difícilment pot desaparèixer una opció política que han votat 950 mil persones. Si IU plegués, immediatament caldria fundar un altre partit que tingués el mateix punt de vista. Per tant, el mal resultat serà un revulsiu que dotarà el país d’una esquerra més exigent socialment i més combativa davant la deriva dretana del PSOE (que augmentarà en coalició amb CiU). IU està cridada a tenir un gran paper en el futur d’aquesta España socialment injusta i desequilibrada. 3) “CiU ha aguantat capitalitzant l’estatut”. Fals, CiU va trair Catalunya a l'acceptar un estatut rebaixat. El que passa és que als votants de dretes de CiU no els és tan senzill de practicar el vot útil amb el PSC per anticatalà i per l’aureola d’esquerres dels dits socialistes. I encerten que el seu vot útil és que CiU sigui forta a Madrid. Tan de bo els votants d’ERC i ICV-EUiA tinguessin semblant saviesa... 4) “ZP ha recollit els fruits de la feina ben feta i el PSC ha capitalitzat el tripartit”. Aquest potser sigui l’error més sorprenent: Precisament han guanyat perquè ho han fet força malament! M’explico: Els partits que són al govern, en la segona legislatura tenen tots els números per treure majoria absoluta perquè, sense gaire desgast, poden publicitar l’obra de govern. Aquest cop, després de començar força bé (retirada de tropes d’Iraq, noces gais i llei de dependència), el govern de ZP s’ha torçat: ha reduït les arques estatals en abaixar els impostos, ha fet polítiques proempresarials i antiobreres, ha augmentat la despesa militar, ha descafeïnat l’estatut català, va deixar morir la negociació amb ETA per por a rebre crítiques del PP, ha invertit en un tren elitista com l’AVE i ha seguit desinvertint en els trens de rodalies, i ha acabat la legislatura amb un perfil més que indefinit. Això ha fet que el PP s’acostés en les enquestes i ha revitalitzat el vot antiPP, motivat per la por i no pas pels mèrits del govern. Si el nostre sistema electoral fos a dues voltes, igualment ZP hauria acabat derrotant Rajoy, però a la primera volta s’hauria visibilitzat el desencant amb els socialistes.

(Carta 207)

Publicat a: El3.org, L'independent de Barberà (aparegut com a article), La Tortuga, Catalunya Opina, Gente de Barcelona.

INSUFICIÈNCIES DEMOCRÀTIQUES

L’abstenció seria encara més alta si no fos per la por al PP –que el PSOE intenta aprofitar amb arribisme i demostrant tenir poques idees- i és que el panorama és desmotivador. Molts desitjaríem una democràcia directa i participativa i ens hem de conformar amb un conjunt limitat de partits que no representa de manera suficient la pluralitat de la societat, una pluralitat que es redueix encara més i es delegitimitza amb la il·legalització d’algunes formacions polítiques. A més, el sistema de recompte falseja les proporcions de la mà de la llei de D’Hondt. Ja només ens faltava la última dels mitjans de comunicació estatals! Convocar debats dels dos partits més grans promociona un bipartidisme que vulnera els drets dels ciutadans que no voten aquestes dues forces polítiques perquè intenta relegar les altres opcions a la marginalitat. A més a més, el gruix del periodisme està fent un paper antiprofessional buidant de contingut encara més la informació, comenten el color de les corbates, els rellotges de polsera, les expressions facials, la confiança que es projecta en els discursos,... primant la forma i deixant a l’evidència el caràcter publicitari i de marketing d’aquest sistema polític. Fent ironia podríem dir que ens fan un favor estalviant-nos els continguts d’alguns discursos: per exemple, el del PP que se l’està jugant en una aposta desacomplexadament ultradretana a l’estil Losantos, o el del PSOE que desterra qualsevol dubte respecte a la seva posició política: la centre-dreta. I és que no puc oblidar Zapatero fent encara més rebaixes fiscals (ja ha privat les arques públiques de 8.000 milions d’euros!) amb la promesa dels 400 euros, una mesura populista, xantatgista i dretana, que obligava Rajoy a criticar-lo des de l’esquerra argumentant que era una mesura injusta amb els més pobres que no fan declaració de la renta! Els ‘socialistes’ (la nomenclatura és poc adequada) van tan a la dreta que no es poden diferenciar dels ‘populars’ en polítiques econòmiques, tot i que sí tenen una arrel més democràtica i una postura més moderna en temes socials. Espero que la societat sigui més madura que ells i trenqui aquest bipartidisme que ens acosta perillosament a la situació nordamericana amb dos partits: un de dretes i un de dretes redoblades. Una situació que seria ideal per als grans grups econòmics per als que resulta molt senzill de ‘seduir’ als grans partits.

(Carta 206)

Publicat a: El Punt, La Tortuga, Torreguía de Torrevieja, Estrella Digital, El Periódico de Torrevieja.

PER QUÈ UNA MANIFESTACIÓ L’1 DE MARÇ?

L’1 de març es faran manifestacions a 45 ciutats de tot l’Estat per reclamar el dret a l’habitatge. A Barcelona, la manifestació sortirà de Plaça Catalunya a les 17h i tindrà tres parades en les que es llegiran manifestos de denúncia, amb batucades i accions espectaculars. Però la festivitat aparent de la manifestació no hauria de confondre, doncs el problema és molt seriós i no està resolt. Els preus dels habitatges i dels lloguers segueixen estant pels núvols i essent prohibitius per a molta gent i, per altra part, els que han contret hipoteques estan ofegats per la pujada de l’Euríbor.

Com a mínim, ara es pren l’habitatge com un problema al que cal donar solució política. Però els polítics, lluny de reconsiderar la situació i canviar les regles del joc per garantir el dret a l’habitatge, s’inventen mesures electoralistes o altres com el Pacte Nacional per a l’Habitatge. Enlloc de fer sortir l’habitatge del mercat o veritablement donar una funció social als milers de pisos buits que existeixen (el famós ‘lloguer forçós’ no s’acabarà aplicant gairebé mai degut a la gran quantitat de condicions que s’han de complir), se segueix apostant per la construcció d’encara més pisos, que s’anomenen de protecció oficial, però que tenen preus altíssims i que, en pocs anys, podran vendre’s com habitatge lliure. Així, l’Administració injectarà molts diners a les constructores privades per tal d’ajudar-les en un moment de recessió per la punxada de la bombolla immobiliària. Es dediquen els recursos públics a salvar als promotors, constructors i bancs que són els que s'han estat aprofitant dels preus abusius d’aquests anys.

Mentrestant, la majoria de ciutadans es tranquil·litzen amb l’allau de promeses, però no trigarem a comprovar la seva inoperància... Altres ciutadans saben que, fins i tot si governen les esquerres, els drets no seran drets si no els exigim amb força i convicció. Per això la manifestació... Ben necessària, encara que els mitjans de comunicació s’entestin a fer-li boicot mediàtic per no perjudicar la batalla de galls electoral...

(Carta 205)

Publicat com a mínim a: El Periódico, La Tortuga.

GUERRA AL DRET DE VAGA

En una setmana hem vist tres vagues: sanitat, autobusos i educació, i se n'ha parlat força a l'àgora mediàtica. Alguns tertulians i articulistes han criticat les vagues per ser oportunistes ara que s'acosten eleccions, però em sembla que, lluny de desacreditar els convocants, el comentari posa en evidència que aquesta democràcia és molt sorda a les demandes ciutadanes, excepte en període preelectoral quan els candidats fan visites als mercats i es presenten com a molt receptius. El fet és que gairebé tots els comentaris de tertulians i articulistes han estat molt crítics amb les vagues, encara que començaven dient que ho feien des d'un profund respecte al dret de vaga. Però no parlaven de si hi havia motius per una vaga o no, sinó que es focalitzaven únicament en les incomoditats que se li provocarien al ciutadà mitjà. El ‘ciutadà mitjà’ (i què vol dir això? Jo en sóc?) té dret a poder fer la seva vida i és inacceptable que li trenquin aquesta rutina. Pobre ciutadà! Sort que els mitjans de comunicació vetllen per tal que no sigui pertorbat i pugui seguir el seu dia a dia anodí. Que vagin en compte els sindicats de no fer enfadar l’irat i hipersensible ‘ciutadà mitjà’! S’està posant la comoditat dels ciutadans per davant de la recerca de justícia social. En el dogma neoliberal, les vagues són pecat. I aquest enfocament s'ha convertit en la cantarella oficial des dels mitjans de comunicació. S’està abonant una postura ciutadana egoista i insolidària. És la feina bruta de generar rebuig envers els vaguistes, amplificant les incomoditats que ha provocat una vaga i connectant-ho amb una desautorització poc reflexiva dels que la fan o la convoquen. I jo em pregunto: Primer, és tan gran aquesta incomoditat puntual com per estripar-se les vestidures? Segon, els ciutadans molestats no són usuaris dels serveis i al mateix temps treballadors en altres camps? Personalment, quan pateixo els efectes d'una vaga, sincerament me n'alegro, perquè ho interpreto com que s'està lluitant per fer més justa alguna parcel·la de la societat, i això crec que acaba beneficiant-nos en general. A més, això em fa pensar en aquell conte de Bertolt Brecht, "Van venir a detenir els X, i no em vaig moure perquè jo no era X, igual amb els Y.. i al final van venir per mi i no quedava ningú per defensar-me". La societat s'està dretitzant? Els grans mitjans de comunicació tenen això com a principal missió? Serà possible que els periodistes amb vocació puguin trencar les cadenes i qüestionar les idees i opinions sospitoses d’amagar agendes ocultes?

(Carta 204)

Publicat com a mínim a: El Periódico, L'independent de Gràcia (com a article), Revista La Directa, Revista de l'SCI

SUSPENS A LA COOPERACIÓ CATALANA

Enguany la cooperació oficial catalana amb els països del sud generarà deute extern. Això suposa un retrocés en la qualitat de l'ajuda catalana. El nou Pla de Cooperació de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament destinarà 14.360.000 euros a crèdits reemborsables, que suposaran un 21% de l'Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) de la Generalitat de Catalunya. És pertinent recordar que, l'any 2000 i coincidint en el dia de les eleccions generals, mig milió de catalans van votar en la Consulta Social per l'Abolició del Deute Extern que, de manera no volguda, va acabar convertint-se en un acte de desobediència civil massiva donat que la Junta Electoral Central l'havia prohibit en considerar que interferia les eleccions generals en curs. Del mig milió de votants (aviat està dit!) un 97% van rebutjar el deute extern i els crèdits FAD espanyols perquè entenien que contribuïen al subdesenvolupament del sud. Ara, el nou Pla de Cooperació de la Generalitat comptabilitza, per primera vegada, els crèdits retornables com AOD, creant una mena de "crèdits FAD catalans" en comptes d'apostar pel model de cooperació progressista que només contempla la donació dins de l'AOD. Donada la sensibilitat catalana en el tema, trobo que l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i la Conselleria d'Economia i Finances han estat poc ètics i democràtics. Si a més, comprovem la unilateralitat i el poc consens buscat per l'Agència amb la Federació Catalana d'ONGD i els moviments socials pel que fa a l'aprovació del Pla, el panorama no podria ser més decebedor. No era aquest el tripartit d'esquerres que ens van explicar.

(Carta 203)

Publicat com a mínim a: El Punt (destacat), Línia Sants-Les Corts, Presència, Setmanari Directa

L'FSCAT A LA PREMSA, UN EXEMPLE

Teòricament, el Fòrum Social Català (FSCat) havia d'haver interessat els mitjans de comunicació. Era una proposta global sorgida del Fòrum Social Mundial de Kènia, que a casa nostra van entomar 190 entitats del teixit social català. L’FSCat se celebrava simultàniament al Fòrum Econòmic Mundial de Davos amb l’objectiu de denunciar el que simbolitza aquest encontre dels rics del planeta. Però, de la premsa que he consultat, tres diaris no en van dir ni una paraula: El Periódico, La Vanguardia i l’Avui. Per als seus lectors, una mobilització de 190 entitats socials i de milers de persones, no ha existit! El País va treure’n dos articles. El primer apuntava que a l’FSCat s’hi va parlar del decreixement i que hi havia molta diversitat de causes. L’altre va recollir que 3.500 persones ens havíem manifestat contra els bancs, la llei d’estrangeria, el terrorisme multinacional, la tala d’arbres, la guerra a Iraq i la violència masclista. L’article concloïa amb el comentari d’una iaia, que es mirava la manifestació des de fora, i esgrimia, amb condescèndencia, que som uns idealistes. Quedava clara la consigna. El Punt en va treure tres articles: el primer dia, l'FSCat sortia en un breu a la portada i en un article amb foto que enumerava una pila de temes que s’hi tractarien. El següent dia van entrevistar a una portaveu. A la premsa li encanta que tinguem portaveus, però no ajuda a explicar que no volem líders que acaparin el nostre poder. A més, no parlaven dels tallers del dia abans que havien estat els veritables protagonistes. L’últim dia van treure una petita fotografia de la manifestació, i, mentre els organitzadors van comptar 5.000 manifestants i la Guàrdia Urbana, 2.500, sorprenentment El Punt va anar a la baixa amb 1.500! A més, l’article quedava aixafat sota un altre de doble tamany que explicava que 5.000 persones –segons els organitzadors!- havien participat en un acte en defensa de la família tradicional. Segur que era més morbós periodísticament i menys molest políticament. Concloent, –a banda de comprovar que El Punt és el diari més d’esquerres de la gran premsa–, observo que, sobretot en període pre-electoral, però no només, els mitjans de comunicació tanquen files al voltant dels seus partits, i poden arribar a fer el buit total si fa falta. I si informen d’actes reivindicatius, ho fan d’una manera tan difusa i tangencial que el lector no arriba a entendre gairebé res. A la vista de les eleccions, no suportarien haver d’informar d’un FSCat que va criticar el Pla de l’Habitatge, les polítiques educatives, la gestió del territori, l’actitud mesella envers les empreses, l’augment de la despesa militar, el creixent control social... aspectes en els que la dreta i l’”esquerra” institucionals convergeixen sense problemes.

(Carta 202)

Publicat com a mínim a: La Fàbrica, La Tortuga

ÉS SALUDABLE VISUALITZAR ELS DESENCONTRES

Llegeixo declaracions i articles de polítics i tertulians que demanen que es recondueixin les negociacions per evitar la vaga del 14 de febrer convocada per tots els sindicats de mestres amb representació. I es fa insinuant, com qui no vol la cosa, que la responsabilitat de les incomoditats que provocarà la vaga recau en els sindicats. Una visió molt simplista que s'indigna, no amb qui causa un problema, sinó amb qui el visibilitza, quan va ser el propi Departament d'Educació que, en línia amb la seva actitud de no escoltar i buscar acords amb els sectors que li són afins, deia en boca del secretari de Polítiques Educatives, Francesc Colomé, que la reforma no es negociava. Ara sembla que Ernest Maragall sempre ha apostat per negociar amb tothom. Això no és veritat ni ara ni abans i només podrà ser revertit amb una posició de força dels mestres, que són els que s'esforcen dia a dia a les aules. Cal rememorar que el tan aclamat Pacte Nacional per l'Educació va comptar amb l'oposició d'Ustec-Stes (el sindicat que va treure majoria absoluta en les últimes eleccions sindicals), i es va signar només amb Ccoo i Ugt. De manera que, ja llavors, el tripartit tirava endavant la política educativa amb l'oposició d'un sindicat que és el que els mestres catalans troben que representa millor la seva visió. Llavors, cap dels que avui s'estripa les vestidures amb el diàleg, va dir que les coses no s'estaven fent bé. Ara resulta que, fins i tot els sindicats que li seguien el joc al Departament, s'han acabat posant ferms. I és que el Departament posa l'èmfasis en la gestió dels centres (la via per on es pot semi-privatitzar l'educació, ja que la societat no toleraria una privatització en tota regla) i d'aquesta manera mareja la perdiu, perquè la gestió dels centres no genera cap problema i utilitza un sistema molt democràtic que beneficia el bon funcionament dels claustres. El Departament vol portar-nos cap al model britànic que aplica criteris empresarials i que ja ha demostrat abastament els seus inconvenients. En canvi, la mare dels ous -que el Departament sistemàticament esquiva- és senzillament augmentar els recursos econòmics dedicats a la pública. És clar que la Generalitat no ho vol fer això perquè està canalitzant els diners cap a la privada en els concerts educatius. Els concerts van ser la primera semi-privatització del sistema educatiu de la mà de CiU i que el tripartit no s'ha atrevit o no ha volgut revertir. Si volem anar cap a l'elogiat model finlandès, tinguem-ho clar, allí només el 2% dels estudiants van a escoles privades.

(Carta 201)

Publicat com a mínim a: La Tortuga

QUI HA DE CONSTRUIR EL PAÍS?

El Fòrum Social Català és una trobada dels moviments socials catalans a Barcelona, coincidint amb altres centenars d'actes i fòrums a tot el món i contraposat al Fòrum Econòmic Mundial de Davos que agrupa les persones més poderoses del planeta.

Des d'aquest divendres 25 de gener a les 17h fins el dissabte 26 hi haurà més de cinquanta conferències, talles i audiovisuals, acabant amb una assemblea de moviments socials el dissabte a les 19h. Tot tindrà lloc a la Universitat de Barcelona (Pl. Universitat) i es pot consultar el programa a: http://www.forumsocialcatala.cat/IMG/pdf/programafinal4.1.pdf

El diumenge 27 de gener, una manifestació sortirà de Plaça Universitat de Barcelona a les 12h i reclamarà que "Un altre món és possible". Algú escoltarà el clam?

I, si no... restarem de braços creuats? Potser ni els mateixos moviments socials ens adonem que la cojuntura del país combina certs drets socials, certa prosperitat econòmica i la universalització de la sanitat i l'educació, amb un esgotament del predomini de la democràcia representativa, amb abús del territori, especulació en tots els terrenys, el consumisme com a opi d'un poble amb àmplies capes de ciutadans vitalment desorientats, desanimats i precaritzats, un país que no acaba d'encaixar dins d'España i que tampoc pot ignorar la injustícia del món que l'envolta i una absència de lideratges amb idees. Això està portant a una situació en la que el teixit social trobarà més espais per situar-se al bell mig del plató, tensar la corda i dinamitzar el pati.

(Carta 200)

Publicat com a mínim per: La Tortuga, L'independent de Barberà

NO ÉS UNA CARTA ALS REIS, ÉS UNA LEGÍTIMA EXIGÈNCIA

En ple període nadalenc, quan em disposava a comprar compulsivament i a afartar-me com un bon ciutadà mitjà, em van caure a les mans un parell d’informes sobre la pobresa a Catalunya, amb dades que normalment no debatem: un era de Càrites i l’altre de la Fundació Bofill. Com a titulars podem extreure que un 25% de les famílies han passat per una situació de pobresa i un 11% no se n’han pogut sortir. A més aquests percentatges no han disminuït en l’última dècada malgrat el creixement econòmic. Una altra dada: 200.000 persones (sobretot vídues) cobren pensions per sota del llindar d’extrema pobresa xifrat en 532 euros. Amb un 1% del pressupost de la Generalitat de Catalunya (12 milions d’euros) se’ls podria augmentar les pensions i reduir a la meitat la pobresa extrema. A banda hi ha un número semblant de persones indocumentades als quals costaria més d’arribar perquè no consten a les estadístiques. Davant d’aquestes xifres, penso que la prioritat número u d’un govern que vol ser d’esquerres hauria de ser eradicar aquestes situacions d’indignitat. Abans que els polítics s’excusin per manca de pressupost, assenyalaré algunes partides públiques que es podrien haver estalviat amb una prèvia explicació a la població del lloable redireccionament dels fons: La Generalitat s’ha gastat 73.000 euros en postals de Nadal. L’Ajuntament de Barcelona està dedicant 38.000 euros a l’enllumenat nadalenc. S’han gastat 500.000 euros en la desfilada dels Reis Mags a Barcelona. I faig aquest recompte una mica frívol per mostrar que vivim d’esquenes a la pobresa de molts conciutadans, però segurament es podria aconseguir una quantitat més gran de diners en les següents partides: la Generalitat ha acordat pagar 12 milions d’euros a la multinacional Microsoft en llicències d’us del seu software. ¿No podríem utilitzar programari Linux no privatiu i gratuït com fan Brasil, Veneçuela o Extremadura? I ara parlem d’un veritable càncer per a la societat: la corrupció. Un amic que treballa a una constructora que executa projectes públics em va confessar que les Administracions paguen més del compte per tal que es faci la feina en temps récord per tenir les obres enllestides abans de les eleccions, cosa que suposa un ús il·lícit de fons públics i un risc per als treballadors (com ha passat amb els 14 morts a les obres de l’AVE). I aquest amic també em va confirmar que les constructores pagaven i segueixen pagant comissions a canvi de les adjudicacions i que són superiors al 3%. En fi, potser estic demanant massa... però, sabent com són les dretes, només volia que es notés que tenim un govern d’esquerres.

(Carta 199)

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa, Canalsolidari.org, Línia Barcelona, El Triangle (destacat), La Burxa.

TRADICIONS NADALENQUES

Uns amics m’explicaven que, el 15 de desembre, van acompanyar 100 ecologistes i veïns de Collserola que volien penjar unes pancartes al Parc d’atraccions del Tibidabo en protesta per la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de permetre urbanitzar certes parts del Parc de Collserola. En comptes de voler salvar el que queda del pulmó mig malalt de Barcelona, l’Ajuntament ha decidit amputar-li certes parts. Suposo que hi ha interessos econòmics massa importants per fer que un govern d’esquerres s’hi resisteixi... Però el que va donar joc a la nostra conversa va ser que van ser rebuts per uns 200 antiavalots de la Guàrdia Urbana i dels Mossos. I no només els robocops els duplicaven en nombre, sinó que els van envoltar com si fossin delinqüents, i els van anar empenyent. A risc de perdre la salut, els activistes òbviament van desistir de penjar les pancartes. Aquesta practica d’encerclar manifestants i tractar-los com bestiar està essent comuna a les manifestacions que l’Ajuntament considera “perilloses”... Era tan greu que es pogués fer aquesta protesta? Era important per a la ciutat impedir-la? Per què? A qui convenia que aquella protesta no pogués ésser mediàtica i l’argument fos silenciat? La frustració que van sentir els activistes va ser majúscula perquè veien com el debat sobre el Parc de Collserola passava de llarg i s’aplicava la política de fets consumats, sense deixar-los visibilitzar els seus arguments... ¿És que l’Ajuntament de Barcelona pretén, amb les propostes “participatives” de disseny com el PAD i el PAM, fer-nos creure que vol que els ciutadans puguin dir la seva quan, al mateix temps, la policia i ordenances com la del civisme impedeixen expressar-se al teixit associatiu autòcton de la ciutat? No és estrany que la participació al PAD i el PAM no sigui gaire alta. No és per desresponsabilització dels ciutadans, sinó perquè l'Ajuntament no té credibilitat en la seva aposta per la participació. Per altra banda, jo els vaig comentar als meus amics que observava una major presència policial als carrers, un fet que no era freqüent abans quan només apareixia la policia quan hi havia algun problema. Ens diran que és per prevenir conflictes i delictes, però em sembla que és un model de societat el que s’està construint: una Barcelona del control social i policial. Evidentment és un model que pot ofegar conflictes latents, però ni és el model tradicional barceloní de tractar aquests temes des de les xarxes ciutadanes, ni tampoc el més desitjable. Els meus amics em van calmar dient-me que havien sentit declarar a l'Hereu i al Saura que s’havien adonat d’aquest error i que l’esmenarien de cara al 2008. Em va sorprendre. Els meus amics van riure. Em van fer notar que era 28 de desembre. Jo vaig contraatacar de pressa dient-los que no patissin perquè afegiria la demanda d’un model de Barcelona allunyat del control social en la carta que, com a nen bo, he de redactar pel 6 de gener...

(Carta 198)

Publicat com a mínim a: La Opinión de Málaga, Setmanari Directa, La Tortuga, El Triangle

EUROPA DÓNA LLIÇONS DE DEMOCRÀCIA

És molt comú entre els europeus creure’ns els dipositaris màxims de les essències democràtiques. Des d’aquest pedestal, per exemple, s’ha estat insinuant, quan no acusant obertament, d’antidemocràtic el govern de Veneçuela, i ara s’ha passat de puntetes sobre l’acceptació de Chávez del resultat del referèndum. Des de l’autoritat moral europea també es recela de l’actual procés bolivià que ha estat aguantant, a l’Assemblea Constituent i al carrer, una obstaculització permanent per part de la dreta i els mitjans de comunicació privats per fer inviable la nova constitució, i malgrat això Evo Morales ha intentat incloure les postures opositores intransigents ratllant el deixar-se prendre el pèl. Les aigües tornaran al riu amb el referèndum al poble. Enfront d’aquests exercicis sense pedigrí, Europa aposta per l’exemple. El 13 de desembre els vint-i-set estats de l’UE van aprovar a Lisboa un tractat que és pràcticament idèntic al fracassat Tractat Constitucional Europeu (TCE). I, com que no estaven segurs que els ciutadans no tornessin a rebutjar el Tractat, han decidit no sotmetre’l a consulta popular.¿Us imagineu què s’hagués dit des d’Europa si Chávez o Evo haguessin tirat pel dret amb els seus projectes constitucionals? Se’ls hagués tractat sense pietat d’absolutistes, autoritaris, antidemocràtics... En canvi, a Europea, després de dos anys d’eufemística “reflexió”, s’ha aprovat d’esquenes als ciutadans un Tractat que no corregeix el camí que va ser rebutjat en el referèndum al TCE: S’està consolidant una UE comercial, empresarial i neoliberal, amb una clara recessió de drets socials i polítics, intentant que Europa pugui competir mundialment amb un model cada vegada més semblant al d’EEUU. El TCE tampoc era una veritable constitució, però se li va donar aquest nom amb la pretensió de fer inamobibles les polítiques neoliberals presentades compactament en el capítol III, encara que estan vigents des del Tractat de Maastricht. I tot i que aquest capítol ha estat eliminat del nou tractat per a allunyar la idea de constitució, les polítiques neoliberals que van motivar el ‘no’ francès i holandès, segueixen formant el cor de la UE. Per tant, han optat per fer-lo passar per un simple tractat tècnic amb el nom de Tractat de Funcionament de la Unió Europea. Però la ciutadania hauria d’haver estat consultada perquè, en les 256 pàgines del Tractat, s’inclouen més de 300 modificacions al Tractat de Roma, constitutiu de la Comunitat Europea, i més de 60 modificacions al de Maastricht. És clar que els governs europeus no ens volen molestar innecessàriament amb una altra consulta... clarament, una aprovació per la via ràpida és més discreta, indolora i sobretot genera menys debat social. Però no patim... Europa és i serà sempre democràtica per definició!

(Carta 197)

Publicada com a mínim a: Aragón Digital, El Punt (destacada), La Fàbrica, Público, Canarias Ahora, L'independent de Barberà (aparegut com a article).

IL·LEGALITZAR ANB

Els partits espanyols tornen a la via dura en el conflicte basc. El PP s’hi sent molt més còmode, però exigeix al govern el compromís de no negociar mai més. El PSOE, a la vista de les eleccions, també prefereix la via dura per evitar-se els atacs del PP. En aquest context, es disposen a il·legalitzar ANB. Però, si sabem que és un partit que sent trepitjada la sobirania basca i per això no vol criminalitzar la resistència a l’ocupació, entendrem que no accedeixin a condemnar aquesta violència sense fer-ho també amb l’estatal, i si ens adonem que aquest partit és l’expressió política d’un conflicte que no volem que s’expressi de manera violenta, convindrem que és inefectiu il·legalitzar-lo, perquè és l’interlocutor que ens farà falta per arribar a una solució. Però si, quan Acebes demana la il·legalització d’ANB, ningú li retreu la seva actitud, i a més a més el govern no només no ho critica sinó que fa seva aquesta posició, és senyal que alguna cosa molt greu està passant a Espanya. Per no parlar del macrojudici 18/98, on un cas ens pot servir per visualitzar els despropòsits: Sabino Omazábal de Bidea Helburu, un grup a favor de la no-violència activa, és acusat d’haver promogut una asseguda pacífica cada dijous al bulevard de Donosti per reclamar el retorn a la negociació de pau. Com que defensa els drets nacionals bascos, igual com fa ETA, se’l cataloga com a membre de l’organització armada i es demana que se’l condemni a set anys de presó. Això atempta contra la llibertat de pensament i situa Espanya fora dels estats de dret. Per altra banda, hem de reconèixer que, pels motius que sigui i almenys sobre el paper, ETA estava plantejant que el poble basc pogués decidir sobre el seu futur i que ells acceptarien la decisió. També, malgrat que s’ha arribat a la negociació com a conseqüència del conflicte armat, ETA no volia interferir en la negociació i plantejava dues taules de treball: una de tècnica entre ella i el govern pel tema d’armes i presos, i una altra de política amb tots partits bascos. Crec que caldria aprofitar aquesta predisposició d’ETA, però no sembla que els partits polítics treballin per servir al poble des dels principis democràtics, sinó que clarament ignoren els plantejaments d’una part de la ciutadania que no se sent còmoda dins aquest Estat, i diuen que no hi ha res a parlar en base a una història, una constitució o una política de fets consumats. Rememoro que, quan el president colombià Uribe va retirar a Chávez de la mediació amb les FARC, se li va escapar: “nosotros necesitamos una mediación contra el terrorismo y no legitimadores del terrorismo"... és a dir, que no volien una mediació imparcial sinó una “mediació” contra les FARC. A Espanya passa el mateix, no es practica una democràcia que afronti el conflicte sinó una “democràcia” que asseguri la unitat d’Espanya.

(Carta 196)

Publicat com a mínim a: Deia, El Temps, Revista Directa, Diari de Balears.

REFERÈNDUM CONSTITUCIONAL A VENEÇUELA

Els que creiem en el procés bolivarià hi hem de reflexionar. Els que en dissenteixen estaran molt temptats de fer-ne la lectura fàcil: Chávez ja ha començat a davallar. La realitat dels números, més enllà del percentatge electoral i sabent que no és del tot correcte de comparar eleccions amb diferents motiu, ens pot il·luminar sobre el que ha passat: A les anteriors eleccions presidencials, 7,3 milions van votar a favor de Chávez i 4 milions pel seu opositor i, en aquesta reforma constitucional, 4,3 milions han votat a favor i 4,5 milions en contra. De manera que es comprova que no és l'oposició la que ha guanyat perquè gairebé no ha crescut, sinó que el chavisme ha perdut perquè 3 milions dels seus seguidors s'han abstingut. Es votava una reforma constitucional amb molts canvis de diferent índole, alguns com la no limitació en els mandats del president tenien una altíssim índex d'acceptació segons els sondeigs, en canvi, altres canvis en la línia d'esdevenir un país socialista no tenien tanta acceptació. El 2005 a Veneçuela, vaig estar entrevistant persones de totes les tendències i, quan entrevistàvem a partidaris de Chávez, comprovàvem la gran estima que sentien pel seu president, com defensaven les mesures socials impulsades i el gran orgull de declarar-se chavistes de tot cor, però en preguntar-los si eren socialistes, notaves que es quedaven una mica desorientats. Em fa l'efecte que era massa aviat per tirar endavant una reforma que portés el nom de socialista. Els veneçolans de classe mitja i alta tenen pànic al socialisme i s'hi han oposat visceralment, i molts veneçolans de classe baixa tenen recels a la paraula 'socialisme', no en va s'han passat tota la vida escoltant que el socialisme és el dimoni, fins que últimament el seu president discurseja força sobre el socialisme del segle XXI, que simplement és socialisme amb democràcia. La propaganda de la dreta no els ha convençut de votar en contra creient-se que Veneçuela volia caminar cap al castro-comunisme, però els ha fet dubtar i no han anat a votar. Segur que també ha influït en el resultat el desencís pel que fa a la corrupció i a la burocratització de moltes administracions, no major que en altres governs, però que fa mal quan es diu que el que s'està fent és una revolució. I el fet d'haver fet vuit eleccions en nou anys, totes amb clara victòria del projecte revolucionari, també ha pogut desincentivar el vot pel 'sí'. Finalment, no cal menystenir les constants campanyes mediàtiques poc imparcials de tots els mitjans privats, que desmunta la mentida de la manca de llibertat d'expressió al país. Ara, aquest revés electoral pot tenir efectes positius: 1- S'ha demostrat que les eleccions a Veneçuela són netes i que el seu líder és un demòcrata perquè accepta la voluntat popular. 2- El revés electoral traurà el vel de l'autocomplaència, i esperonarà a anar per feina i demostrar que la revolució serveix per millorar la vida de tots els veneçolans i, sobretot, lluitar contra la corrupció i la burocratització. 3- Falten cinc anys per acabar el mandat de Chávez i hi ha temps per fer reformes constitucionals però, de no poder-se presentar de nou Chávez, caldria començar a buscar altres líders per a la revolució. Ara mateix és difícil d'imaginar una revolució sense Chávez (perquè el seu carisma aglutina sectors molt diversos), però tampoc és possible una revolució només amb Chávez. 4- I més important encara, el socialisme del segle XXI, perquè no fracassi com ho va fer el socialisme d'estat, ha de basar-se en l'organització social des de baix (com aspira la societat civil organitzada chavista o no) i no voler ser tant un procés dirigit des de dalt (com convindria a certs sectors del chavisme burocràtic i com podria arribar a ser una temptació per al propi Chávez). El menys important de tot és el mot 'socialisme', perquè tota la gent chavista que pot dubtar del 'socialisme', aprovarien sense dubtes les mesures socials que s'impulsarien des d'aquest. Per tant, animo els veneçolans a treballar des dels fets.

(Carta 195)

Publicat com a mínim a: Qué! Diario, Revista Directa

LA DRETA BOLIVIANA DISPOSADA A TOT

La cosa s’està complicant a Bolívia i no sabem si serà un desencontre més o tindrà un final tràgic. Com és normal en tots els governs, l’actual s’ha equivocat en un bon grapat de qüestions, per falta d’experiència, per falta d’estratègia política o per haver caigut a les trampes de l’oposició, però és innegable la seva voluntat de revertir una història de cinc segles de moltes injustícies. Quan Evo va guanyar les eleccions, es va crear la il·lusió que Bolívia endegava un procés de normalització, en la que els indígenes podrien ser presidents i que les esperances de millorar la vida de la majoria serien ateses finalment. Però que l’Evo sigui president no és suficient, perquè s’hi oposa el poder econòmic (que ha disparat contra el govern tots els mitjans de comunicació privats, entre ells la important televisió ATB del grup Prisa), i tampoc compten amb la majoria al Senat (on hi ha més de cent lleis aturades), i a més sis dels nou departaments són en mans de la dreta. I és que la història marca molt el present... els espanyols van “descobrir” l’Amèrica Llatina (les seves riqueses em refereixo...) i van instal·lar una casta d’administradors. Aquestes oligarquies van impulsar processos d’independència per quedar-se totes les riqueses, i s’han aprofitat sense manies de l’estructura social creada en l’ocupació colonial, abusant del poble i gaudint de tots els privilegis. Quan EEUU va esdevenir potència, les oligarquies pactaren amb les empreses nordamericanes, regalant les matèries primeres i hipotecant el futur dels seus països perquè, convertint-se en els seus interlocutors, consolidaven el seu poder regional. I, quan van esclatar moviments de revolta, el germà gran va ajudar a mantenir l’status quo a través de dictadures atroces. Actualment hi ha governs progressistes, però la pugna pel poder és la mateixa: Les oligarquies no poden concebre, i menys acceptar, que les societats caminin cap a la democratització econòmica i social. El govern d’Evo es va equivocar en demanar el ‘no’ en el referèndum per les autonomies, i a partir d’aquí l’oposició ha jugat aquesta fitxa per desestabilitzar. Les autoritats departamentals de dretes han manipulat els sentiments regionals de la població de la “media luna” contra el govern, i qualsevol excusa ha estat bona, com per exemple la ridícula exigència de les autoritats de Chuquisaca per convertir Sucre en capital plena, una demanda injustificada que Evo no ha aconseguit mitigar, malgrat contrapartides generoses, perquè era tan sols un pretext per oposar-se al govern. A l’escenari espanyol també coneixem la manipulació de sentiments: com l’anticatalanisme del PP, o com el nacionalisme de dretes de CiU que busca vots catalanistes per, sobretot, impulsar polítiques de dretes. La dreta boliviana té un fort sentiment de superioritat i el seu egoisme i irresponsabilitat fa que no els preocupi generar danys irreversibles en l’intent de recuperar el poder que creuen que els pertoca. No tenen complexes en atiar l’odi entre departaments i el racisme entre els ciutadans (com el Comité Cívico Pro Santa Cruz o la Unión Juvenil Cruceñista), i podrien estar creant una sensació internacional de malestar contra l’Evo per justificar un cop d’estat que es pogués presentar com un retorn a la calma.

(Carta 194)

Publicat com a mínim a: Zonasec, Canarias Ahora, Setmanari Presència.

MOTIUS PER LA MANIFESTACIÓ PEL DRET DE DECIDIR

El dissabte 1 de desembre estem tots convocats a les 17h a la Plaça Catalunya de Barcelona per dir “Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures!”. I és que les avaries al servei de rodalies evidencien diverses qüestions: 1) La subordinació del nostre poble respecte d’un estat que ens tracta com si fóssim una colònia annexada sense ni tan sols voler-se fer càrrec que tenim una identitat pròpia (en clau d’humor podríem dibuixar una vinyeta en la que, cada vegada que surt el fet que Catalunya posseeix una identitat, el Regne d’Espanya exclama: “¿Porqué no te callas?”). 2) L’expoli fiscal que afecta les inversions a Catalunya fins a una perillosa deixadesa. 3) La priorització que es fa de grans infraestructures elitistes com el TGV o l’ampliació de l’aeroport, per davant d’infraestructures bàsiques per als ciutadans. 4) El perjudici de les polítiques neoliberals que redueïxen les inversions a tot arreu, no només a Catalunya, i que a més opten per les concessions a empreses privades que, creades amb l'objectiu de tenir guanys, si no hi ha una fiscalització molt forta del que fan, poden caure en la temptació de reduir massa els costos afectant la seguretat o eficiència dels resultats. 5) La necessitat de més democràcia: de Catalunya davant de l’Estat espanyol, però també de la societat catalana davant dels partits, perquè aquests monopolitzen la política. No en va, el President de la Generalitat, ha declarat que el dret de decidir no s’ha de demanar a la manifestació del dissabte, sinó en les eleccions estatals de març. I és que per a ells, el dret de decidir només contempla donar el mandat a algun polític i asseure’s a observar que fa amb el poder. Més informació a:
http://www.decideixodecidir.cat/spip.php?article29

(Carta 193)

Publicat com a mínim a: El Temps

MANIFESTACIÓ 1-D

A França els treballadors dels transports públics estan defensant els seus drets laborals i Sarkozy els retreu que tenen privilegis respecte de la resta de treballadors francesos, intentant aconseguir la solidaritat d’aquests. Estranya solidaritat la que s’estableix per enveja, a la baixa, és a dir, “que tothom estigui tan fotut com jo!” enlloc d’advocar per mantenir els drets que ja hi ha i lluitar per anar-los ampliant a altres sectors més precaritzats. Però en això la dreta sempre ha estat experta: aprofitar els baixos instints, l’enveja, la cobdícia, l’egoisme,... De totes maneres, les vagues han estat possibles, no tant pels criticables canvis que Sarkozy vol implementar, sinó perquè els sindicats i els mitjans de comunicació han posat fil a l’agulla, sobretot perquè Sarkozy encarna tots els mals per a l’esquerra partidista i social. ¿Què estaria passant a casa nostra, amb l’evident manca d’inversió que han patit el servei de trens de rodalies, si en comptes de manar Zapatero tinguéssim a Rajoy, i en comptes del tripartit, ho fes CiU? Ja faria temps que els sindicats estarien movent les masses, amb l’ajuda dels mitjans de comunicació, i estaríem exclamant “És intolerable!”, “Hem d’anar tots a una vaga general!”... i ens semblaria molt justificat que, amb el que està passant, l’ambient estigués tan caldejat. En canvi, amb la situació actual, els partits tot just han fet algunes declaracions, amb molta incomoditat i veient-se obligats a dir alguna cosa... Però sembla que els sindicats i altres organitzacions socials no volen passar de les protestes verbals. I ha hagut de ser la Plataforma Pel Dret de Decidir la que ha convocat la manifestació de l’1 de desembre. Potser sigui millor així perquè, aprenent a caminar sols, ens fem poble més autònom respecte de les organitzacions formals i encarcarades, a les quals de retruc també esperonem per tal que siguin més dinàmiques. I seria fabulós que “el dret de decidir” anés més enllà de la necessària reivindicació democràtica del fet català, per impulsar la regeneració democràtica tan urgent al nostre país. Per altra banda, sospito que la manca d’inversió no només ens hagi de fer sentir insegurs respecte a les infraestructures catalanes, que evidentment acusen l’expoli fiscal, sinó que podria ser un problema generalitzat a tot l’Estat, perquè les polítiques neoliberals que s’apliquen, tant per la dreta com per l’esquerra, prioritzen la disminució de la despesa pública. I em preocupen totes les mancances que segurament estan afectant de manera inadvertida a l’educació, al sistema sanitari, als serveis socials,... molt més difícils d’avaluar i que patim estoicament per manca d’anàlisi conjunt i de mobilització coordinada. I davant de tots aquests dèficits, encara hi ha qui anuncia populistes reduccions fiscals quan el que caldria seria augmentar la càrrega impositiva i invertir-la eficientment. De moment, totes a la manifestació!

(Carta 192)

Publicat com a mínim a: 20 Minutos, el3.org, L'independent de Barberà (aparegut com a article), El Triangle

EL FIL DE LA CIMERA IBEROAMERICANA

S’ha parlat massa del qualificatiu de feixista a Aznar i del “¿Por que no te callas?” del rei a la Cimera Iberoamericana. En canvi, la premsa espanyola ha parlat poc de les crítiques que van rebre les “nostres” empreses. Ara que ja s’ha calmat la tormenta, potser seria interessant de mirar de prop el paper de Zapatero, veritable representant d’Espanya a la cimera. Ell va quedar molt bé rebatent: “se puede estar en las antípodas de una posición ideológica, no seré yo el que comparta las ideas de Aznar, pero el presidente Aznar fue elegido por los españoles y exijo respeto”. Si situa el PSOE a les antípodes del PP pel fet que pugnen pel mateix poder, hi podríem estar d’acord, però ell ho afirmava en termes d’ideologia. I la veritat: el PP és conservador i neoliberal, i el PSOE és més progressista i gairebé igual de neoliberal. És a dir, difereixen poc en polítiques econòmiques, fiscals i laborals. Per veure això, podem estudiar el discurs de Zapatero a la cimera. Malgrat assegura no ser neoliberal i que podria ser veritat que a Llatinoamerica s’hagin usat els recursos naturals per a beneficis més que no pas per satisfer les necessitats dels pobles, aconsella als altres mandataris d’encertar el camí correcte: alleugerir el sector públic privatitzant els recursos i empreses públiques i deixant reguladament l’economia en mans del sector privat que modernitzarà els serveis, això sí, pagant impostos per finançar els serveis socials. I pren partit acaloradament per obrir les fronteres al lliure comerç sense aranzels, com un bé per a tots. Després d’aquest discurs sorprenent en boca d’algú que es reclama socialista, podem preguntar-nos si tots aquests consells no eren els que precisamente beneficiaven a les empreses privades espanyoles que segueixen àvides de capturar grans beneficis a curt termini. Fa temps, un amic meu va tenir l’oportunitat de parlar una estona amb Zapatero i aquest li va reconèixer que, el que més li havia sorprès d’ençà que era president, era que dedicava més d’un 40% del temps a fer gestions per a les empreses espanyoles... i això que imaginàvem que un president dedicaria la major part del temps a fer gestions en favor dels ciutadans, i per ser socialista sobretot dels més desfavorits... Per això m’atreveixo a advertir els presidents llatinoamericans i als seus pobles que no vegin masses bones intencions en el discurs del mandatari espanyol. I als ciutadans espanyols els esperono a adonar-nos que, tret de qüestions secundàries, en la política econòmica, el PSOE i el PP tenen postures massa properes defensant el capitalisme neoliberal amb una mica més o menys de serveis socials. Per tant, tenim dos grans partits, però necessitem contrarestar-los amb altres partits més petits i una mica menys neoliberals.

(Carta 191)

Publicat com a mínim a: El Punt, Diari de Balears, La Malla.net, La Tortuga, Adn

LA CIMERA IBEROAMERICANA

És normal que sorprengui que algú digui veritats en un fòrum internacional, en que les formes diplomàtiques imposen falsos respectes i somriures i apretades de mà amb personatges moltes vegades sinistres. Per això desentona el comportament desacomplexat de Chávez. Perquè podem pensar que no era pertinent ni útil d'adjectivar a Aznar en una cimera, però no podem negar que molts estem totalment d'acord amb el qualificatiu. De totes maneres, el paper del rei sentint atacada la dignitat espanyola no s'aguanta per enlloc. Chávez va criticar a una sola persona espanyola que, el 2002, va sortir corrents, junt amb EEUU, a reconèixer el govern colpista contra Chávez, a més d'anar propagant en les seves conferències que el mandatari veneçolà és un dictador repressiu, per mencionar només dues actituds criticables d'Aznar. També Daniel Ortega va denunciar la irresponsable manca d'inversió d'Unión Fenosa que ha deixat reiteradament Nicaragua sense llum (en una pràctica, d'obtenir guanys a curt plaç i sense tenir en compte la població autòctona, que és comú denominador del neocolonialisme de les empreses espanyoles). No podem admetre que les crítiques pel que han fet Aznar, Unión Fenosa i la CEOE, siguin faltar al respecte als ciutadans espanyols. I Zapatero ha quedat molt bé de cara a la galeria, però la seva tesis és fal·laç: un mandatari no és incriticable pel fet d'haver estat elegit pels espanyols (per cert que el rei no ho ha estat...), com si el respecte per la voluntat popular fes irreprotxable l'actuació posterior d'un governant, i és que la història ens mostra que molts dirigents elegits democràticament (Hitler, Mussolini, Bush...) han fet actes abominables. Perquè siguem honestos: la població fa el que pot i vota entre les poques opcions que hi ha, sempre enmig d'un munt de propaganda electoral. Però en el rerafons d'aquest assumpte, no es pot evitar de percebre, encara que no sigui la postura oficial, una mena d'aires de superioritat mal amagats d'Espanya envers les seves excolonies que, de manera inconscient, i degut als comentaris desacomplexats d'alguns mandataris, han sortit a la llum. El més interessant és que, aquesta mena de sentiments soterrats, surtin a la superfície i es puguin anar netejant les ferides de la història. Hi ha un corrent, cada vegada més generalitzat, en els pobles llatinoamericans de desinhibició i de situar-se de tu a tu amb occident, i això comença a evidenciar-se tant en les actituds i iniciatives d'alguns mandataris, com en la premsa llatinoamericana, que a diferència de l'espanyola –que rendia honors de subdit al seu monarca-, s'ha indignat amb la prepotència del monarca espanyol que s'ofenia per les crítiques a Aznar i a les multinacionals espanyoles que desperten comprensibles protestes per la seva indecorosa actuació.

(Carta 190)

Publicat com a mínim a: latortuga, la Malla.net, Estrella Digital, Canarias Ahora, La Tortuga

AMÈRICA LLATINA

Es va criticar al president de l'Equador per denunciar que estigués en llibertat l'agressor ‘del ferrocarril’ que va agredir a una noia equatoriana a Barcelona. Se’l va titllar de populista i d’ingerencista envers la justícia espanyola. Aquells mateixos dies, Rafael Correa havia anunciat que l’Equador no signaria el Tractat de Lliure Comerç amb EEUU i que, a partir del 2009, no renovaria el permís per a la base militar nordamericana a Manta. Correa, expert economista, s’adonava que un tractat de comerç sense aranzels, entre països tan desiguals, els serà desfavorable. Però aquest posicionament tan transcendental no va ser notícia en els mitjans que, en canvi, sí comentaven l'altre afer molt més sensacionalista. A l’Amèrica Llatina estan apareixent governs que estan deixant l’històric servilisme envers Estats Units i estan apostant per la solidaritat entre iguals amb respecte per la sobirania de cada país. Aquesta nova postura no és fàcil degut a la gran dependència comercial envers el gegant nordamericà i a la fragilitat econòmica d’aquests paisos, però denota que s'han adonat que el camí seguit fins ara no els portava a bon port. I l’opinió pública internacional fustiga constantment a Chávez, Evo, Correa... però ¿no van adonar-se, en les celebracions de l'aniversari de la mort del Che, que aquests governs són deutors de les seves mateixes idees? Amèrica Llatina és un continent saquejat, empobrit i desigual i, si no s’atén l’anhel de justícia social, explotarà per algun altre costat. ¿Estaven més contents quan tota l'Amèrica Llatina era un reguer de guerrilles? ¿No és molt més pacífic i civilitzat que la necessitat de transformació es canalitzi electoralment? Però, quan aquests governants connecten planerament amb la gent pobra i busquen noves fórmules per revertir les polítiques ineficaces i nefastes del passat, se'ls acusa de populistes i autoritaris. Ara en tindrem un bon exemple amb la reforma de la constitució veneçolana. Per exemple, es titlla a Chávez de tenir tendències dictatorials per incloure la possibilitat de reelecció (com si fos el propi Chávez qui s’anés a reelegir a ell mateix!), quan aquest aspecte està present a totes les constitucions europees sense que es critiqui també. I és indicatiu que Eligio Hernández, ex Fiscal General del Estado Español, un home de partit del PSOE gens sospitós de ser radical, davant de la controversia que advertia entre els seus amics veneçolans, va voler-se formar la seva pròpia opinió: “He comparat el text veneçolà amb els textos espanyols equivalents. He estudiat diferents matèries i he arribat a la conclusió que la reforma constitucional no afecta en absolut a l’estat de dret, és més, el reforça. És una reforma que aprofundeix en la democràcia“. Però sentirem a dir moltes falsedats que van quedant en el subconscient... Veient que abans es criticaven les guerrilles i ara es critiquen els governs que estan tractant de generar canvis substancials, em fa la impressió que el que veritablement molesta és que es pugui arribar a modificar l’equilibri d’interessos i que, per a evitar-ho, s’agafen al que sigui: si són guerrilles, perquè són violentes; si són moviments socials, perquè no es fa a través de les institucions; i si és a través de les institucions, perquè suposadament s’és populista.

(Carta 189)

Publicat com a mínim a: La Malla.net, L'independent de Barberà (aparegut com a article)

QUÈ PASSA A L'IRAQ?

Sembla que l'Iraq està submergit en un caos, amb atemptats interreligiosos on moren dones i nens, amb la resistència d'Al-Qaeda i llavors, amb aquest panorama, EEUU no es podria retirar perquè el país cauria en una guerra civil. Però, aquesta versió donada per l'exèrcit ocupant, ¿podria ser interessada per tal de justificar la seva presència al país? Així ho ha explicat Abu Mohamad, convidat a l'Estat espanyol per organitzacions de solidaritat amb l'Iraq. És portaveu del Partit Baaz i també del recentment creat Front Patriòtic Nacionalista i Islàmic, que agrupa la major part d'organitzacions de la resistència, en total 22 entre nacionalistes, islàmiques moderades i baazistes. Reconeix que actualment el Baaz no vol per a l'Iraq el tipus d'Estat, centralitzat, autoritari i de partit únic, que va governar Saddam Husein durant 35 anys en una situació de guerra contra Iran i contra EEUU. El Baaz ha passat de ser un partit de govern a un partit de la resistència. Compartir la lluita amb altres organitzacions els ha fet veure clar que el nou Iraq ha de ser democràtic, multipartidista, laic i respectuós amb els DDHH. Aclareix que la resistència no fa atemptats indiscriminats o interreligiosos perquè precisament vol defensar als iraquians i, per tant, només ataca les forces d'ocupació i els seus col·laboradors. Es financia amb donacions dels mateixos iraquians, cosa que s'entén si es té en compte que la resistència té el 80% de suport segons enquestes de la CNN i el diari Usa Today. Senten Al-Qaeda com una conseqüència de l'ocupació i la rebutgen perquè té altres estratègies i objectius: practiquen el terrorisme i volen imposar un estat islamista i no democràtic. Però tenen la convicció que Al-Qaeda perdrà tot sentit quan EEUU es retiri i, si no desapareix, la resistència l'expulsarà del país. No creuen que hi hagi una guerra civil sinó una situació d'ocupació amb crim, esquadrons de la mort dels partits, 160.000 soldats estrangers, 180.000 mercenaris i 500.000 policies col·laboradors. Calculen que han mort 2.500.000 d'iraquians entre les dues invasions d'EEUU i el bloqueig econòmic. I una dada de fa dues setmanes que clarifica la situació: segons el propi comandament nordamericà, hi ha 177 atacs diaris de la resistència contra les forces d'ocupació (300 segons la resistència). ¿Noteu que els diaris us informen d'aquesta quantitat d'atacs diaris? O només parlen d'Iraq, de tant en tant, quan hi ha un atemptat indiscriminat? No s'inventen els atemptats, però ens deformen la percepció a base d'ocultar informació... Abu Mohamad admira el poble espanyol que va protestar contra la guerra fins a forçar la retirada de les tropes, però li demana al Govern que no es mantingui al marge i prengui partit internacionalment per una solució negociada del conflicte.

(Carta 188)

Aparegut com a mínim a: Canarias Ahora, Estrella Digital, Setmanari Directa, L'independent de Gràcia, L'independent de Barberà (aparegut com a article), La Malla.net.

CONSELLER D’EDUCACIÓ NEFAST

Actualment la Generalitat, a més de fer-se càrrec de les escoles públiques, també paga els sous dels professors de les escoles privades concertades. Per aquest motiu, el Govern se sent obligat a exigir-los un esforç equiparable en l’admissió de l’alumnat més conflictiu o amb baix nivell acadèmic. D’una manera simplista, ho intenten mesurar amb el percentatge d’alumnes immigrants malgrat els immigrants no es corresponguin amb aquest perfil... Però com que el 80% d’alumnes immigrants estan a la pública, el conseller Ernest Maragall està proposant que les escoles concertades tinguin permís per augmentar el número d’aules -cosa que fins ara no se’ls permetia- amb la justificació que així podran escolaritzar més immigrants. S’aposta per les concertades en comptes d’incrementar línies o construir més escoles públiques. A més, la proposta té mala fe perquè les concertades augmentaran aules amb aquest pretext quan, en realitat, no estan interessades en incorporar alumnes immigrants: 1- Volen lluir un alt nivell acadèmic (i és molt discutible que així sigui...) i no els interessa tenir immigrants perquè s’associen a més conflictivitat (altra volta discutible...), 2- Molts immigrants no poden pagar les mensualitats de les concertades, i llavors: o se’ls allibera dels pagaments o el Govern es fa càrrec de les quotes, però les dues solucions generen un greuge comparatiu. En conclusió: no només es mantenen els concerts sinó que es prioritzen per davant de la pública. Hi ha dues raons: 1- Les patronals de les escoles privades són poderoses i molt influents. 2- A la Generalitat, escolaritzar a les escoles concertades li costa menys diners que a les públiques perquè només ha de pagar els sous dels professors (més baixos que els de la pública) i la resta de despeses se li carreguen a l’alumne. Aquest tipus de propostes suposen passets en la línia de la privatització de l’educació, això sí, de manera gradual i encoberta per evitar una alarma social. Però ¿estem d’acord que hi hagi dos models educatius pagats amb diners públics: un privat-concertat que suposadament pugui oferir més qualitat i cert elitisme per als qui s’ho puguin permetre, i un altre públic que quedaria com el calaix de sastre per a tota la resta? Els professionals de l’escola pública, que estan aconseguint una educació de la màxima qualitat, haurien de veure com el seu conseller els recolza, en comptes d’haver d’adonar-se, un cop més, com els menysté prioritzant el camp privat, a cavall de l’interès econòmic i el clientelisme. Espero que, un profund anàlisis de la societat que volem, encengui protestes contra les males intencions del conseller i se’l pugui rellevar. Però potser estic sobrevalorant les capacitats reflexives i reivindicatives del meu país...

(Carta 187)

Publicat com a mínim a: El Punt, L'independent de Barberà (aparegut com a article d'opinió), El Temps, setmanari Directa

NO PERDRE UNA OPORTUNITAT

Mai podem fer aflorar el debat sobre la monarquia en els mitjans de comunicació perquè és tema tabú, per això no vull desaprofitar l’estela de la crema de fotos. Que alguns puguin estar molt agraïts al rei Juan Carlos pel seu paper en la transició o en el cop d’estat (encara que no sabem la veritat perquè és tabú criticar-lo...) no és motiu suficient per haver de mantenir la monarquia. Es diu que és la institució més ben valorada, però em fa la impressió que és una posició molt lleugera i de revista del cor perquè, en realitat, és una institució més decorativa que altra cosa. Perquè quins avantatges té? Estabilitat? França és molt estable i no té rei. Més aviat és que molts pensen que, amb un regne, és més inamobible la idea d’España. Però per molts, que també ens compten com a espanyols, un rei borbó ens recorda clarament que España és un estat fet a partir de la dominació. Molts pobles ens sentim conquistats per aquesta España del passat. Com que estem al segle XXI, al rei només se’l pot mantenir com a element decoratiu perquè, si intentés intervenir en política exterior prenent decisions o mobilitzant l’exèrcit, la població començaria a sentir-lo com un enemic. En canvi, al segle XXI, tots podríem sentir-nos més còmodes en una confederació republicana de nacions: els Països Castellans, els Països Catalans, Euskal Herria, Galeuza, Andalusia i Canàries (rememoro Xirinacs). Témer un Estat espanyol més democràtic i més respectuós amb les nacions que el formen i voler mantenir la dominació com a garant de la unitat d’España és la forma més directa d’empènyer-nos, a molts ciutadans, cap a l’anhel de la desintegració del país. I aquesta és la pugna actual que ens fa malbaratar energies en una qüestió poc important. Una España confederal de veritat faria sentir tingudes en compte les necessitats de tots plegats, fins i tot en certa mesura dels independentistes, cosa que l’España monàrquica i centralista definitivament no aconsegueix, i és que els que cremen fotografies del rei, no ataquen a la persona, que en el fons és una persona de ‘carn i os’ com qualsevol altra, sinó que manifesten un rebuig al que representa i expressen públicament, d’aquesta manera insolent per als monàrquics, una qüestió que precisament aquests monàrquics no permeten que es debati. Però és democràtic que no es pugui debatre? Que la Constitució aposti per la monarquia no ens ha d’impedir revisar-ho, perquè reconeguem amb honestedat que aquesta Constitució va ser un paquet tancat que la gent va votar amb els ulls clucs per fugir de la dictadura.

(Carta 186)

Publicat com a mínim a: Aragón Digital, Estrella Digital, Canarias Ahora, L'independent de Barberà (aparegut com a article d'opinió), la Malla.net, Deia, Setmanari Directa

PACTE NACIONAL PER A L’HABITATGE

El Govern tripartit aprovarà dilluns el Pacte Nacional per a l’Habitatge. Era necessari fer alguna mena d’esforç respecte a aquest tema que tortura a molts ciutadans que hi estan deixant la pell, fins al punt que, fins i tot en una societat desorganitzada com la nostra, se n’han arribat a fer manifestacions. Pel que en se de bona font, malgrat públicament ho negaran, el Pacte no és molt ambiciós. Diran que és millor que res i, és clar... ben cert, quin remei.... El principal error d’enfocament que li trobo és que no parteix del fet que promotors, especuladors i constructors han estat aprofitant-se durant anys de la situació d’una manera il·lícita, per bé que legal. Caldria posar-los fre, i hauria de revertir la injustícia que s’ha estat produint durant anys, impedint que en seguissin fent un negoci abusiu. Enquadrades així les coses, es podria haver legislat fent que el negoci els seguís essent rentable, però reduint el guany fins al punt de permetre uns preus dels habitatges assequibles a l’economia real dels ciutadans. En comptes d’això el tripartit, assetjat per l’oposició i la premsa de dretes, i sense gaire pressió ciutadana que fes un contrapes, ha preferit no plantejar responsabilitats (potser perquè pensen, neoliberalment, que el mercat no té responsabilitats...) per no fer enfadar a les patronals de constructors i promotors i poder-les comptar com a aliades, a canvi de reduir les seves pretensions en matèria de cessions obligatòries de sòl i d’habitatge protegit. Alguns diran que és una gestió responsable, però jo penso que és una gestió poruga i amb poca voluntat progressista. I és que, parlant amb diputats del tripartit, m’han reconegut que no poden impulsar mesures massa valentes perquè noten que la societat, molt mancada d'opinió, acomodada i indiferent, no els sustentaria contra l'onada de crítiques que s’aixecaria des de la dreta..... I això pot ser veritat sobretot perquè el Govern està dimitint de presentar el debat a la ciutadania, volen legislar sense haver impulsat abans un debat social i llavors l’exigència ciutadana és inexistent. Però es podria fomentar la implicació ciutadana en la política si s’obrissin, a través dels mitjans de comunicació públics, els debats importants de manera clara, adequada i amb voluntat d’incorporar el que bategués en la societat. De totes maneres, fins a l’últim moment s’alçaran amenaces contra aquest útil però insuficient Pacte, ja que CiU anuncia que no se sumarà a l’acord a menys que es retiri la tímida mesura de poder arribar a forçar als propietaris de cert tipus d'habitatges buits a posar-los en el mercat de lloguer, una mesura que CiU ha batejat com a “expropiacions”... Mala fe... Esperem que el Govern no s’arrugui més.

(Carta 185)

Publicat com a mínima a: El Punt (carta destacada), L'independent de Gràcia (article d'opinió), La Opinión de Málaga, La Malla.net, Estrella Digital, L'independent de Barberà (article d'opinió), 20 minutos Barcelona

DAVANT I DARRERA DEL TELÓ

El problema amb la política formal és que discuteix amb arguments que queden bé però que són falsos i, en canvi, no surten a la llum els veritables interessos del que succeïx. No és que la gent sigui passota o molt punkie, sinó que percep d’una forma diàfana la falta d’honestedat. Ho podem exemplificar amb la consulta d’Ibarretxe. En principi, sabent que hi ha un conflicte tant important i irresolt al País Basc, ens hauríem d’alegrar que es vulgui consultar a la ciutadania perquè és qui hauria de decidir en aquest conflicte i podria portar a la seva solució. Ens hauríem d’emocionar i defensar-la a ultrança. Però no ho podem fer amb tranquil·litat d’esperit perquè... tant de bo el govern basc tingués un gran afany democràtic i volgués de veritat saber l’opinió dels bascos, i tant de bo el govern espanyol i l’oposició estimessin la legitimitat, la justícia i l’Estat de dret tant com exclamen. Però en realitat, a part del bri d’honestedat que sí que sento que pot tenir Ibarretxe, penso que el fet de proposar-ho ara és perquè vénen eleccions i al PNB li cal poder oferir alguna cosa a la societat basca, cansada per l’estancament de la situació, per poder il·lusionar-la i mobilitzar-la electoralment. Però el PNB segur que sap que el PSOE no ho podrà acceptar, no només perquè és un partit genèticament espanyolista, sinó perquè es veurà obligat a demostrar la seva “fermesa”, en realitat seria més correcte dir “intolerància”, vers l’opinió del poble basc si no vol perdre les eleccions enfront d’un PP que fa bandera de la unitat d’España. I en Zapatero esgrimirà la Constitució, l’Estat de dret i tot el que calgui, però en realitat tota la pantomima anirà dirigida a convèncer una part de l’electorat espanyolista que podria fer decantar la balança. Per tant, percebem que la política formal és un circ d’interessos en el que una cosa és el que es presenta al públic, i del que ens fan parlar, i una altra és el que es mou entre bambolines, que és el que compta a l’hora de la veritat i que té molt més d’interessos econòmics i de jocs de poder que d’estrictament polític. Tanmateix, no hauríem de perdre de vista que la política –el com decidim organitzar-nos com a societat- va molt més enllà de la política formal, i no en podem dimitir si no volem trobar-nos vivint en una societat que no ens agradi com està organitzada per injusta, perquè discrimina, o perquè no possibilita que tothom es pugui realitzar. De totes maneres, no serà una empresa fàcil perquè per bé –és més respectuosa que les dictadures- i per mal –els ciutadans restem com a mers espectadors- la política està “segrestada” per les institucions i pels polítics professionals.

(Carta 184)

Publicat com a mínim a: La Malla.net, Revista Presència, Estrella Digital, Setmanari Directa

ELS MOSSOS ES PASSEN DE LA RATLLA

El 29 de setembre passejava Rambla amunt quan em vaig trobar, a l’altura de la Font de Canaletes, que la vorera central de La Rambla era obscenament ocupada per dotze furgonetes d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra i dues ambulàncies. Contravenint desacomplexadament l’ordenança del civisme que penalitza l’ocupació de l’espai públic que impedeixi el pas als vianants, però suposo que pensen que l’ordenança no va amb ells... Era un espectacle vergonyós, prepotent, lleig i gens justificat, que em va fer pensar que el responsable d’Interior no era digne del càrrec, menys encara formant part d’un tripartit suposadament progressista. A part d’aquestes, hi havia gairebé vint furgonetes més a Plaça Catalunya i a Ronda Sant Antoni. Em vaig assabentar que unes dues-centes persones s’havien manifestat, precisament, perquè creien que el dret a manifestar-se està essent vulnerat a Catalunya. I davant d’això, quatre-cents antiavalots, una força de xoc pròpia d’un exèrcit, amb porres i fusells de bales de goma, preparats per destrossar els dos-cents manifestants desarmats. Donada la manca de perillositat existent, no era gens justificada aquesta exhibició intimidant més pròpia de Birmania que de les nostres latituds. A més de francament indignant, em sembla curt de mires perquè, a Barcelona, malgrat grans desigualtats econòmiques i greus problemes socials, actualment hi ha unes protestes exemplarment pacífiques que gairebé exclouen la violència, essent gairebé inexistent envers les persones i força reduïda cap al mobiliari urbà, excepte comptades ocasions en les que, reconeixem-ho, hi ha hagut més soroll que no pas fets. En aquestes condicions, pressionar les persones que es manifesten per imposar un silenci total a base de repressió pot resultar molt perillós, no només per a la democràcia, sinó també perquè es provoquen forts sentiments d’indignació i frustració que portaran una escalada en l’acumulació de ràbia arribant a generar explosions incontrolades de violència, que llavors sí que lamentarem.

(Carta 183)

Publicat com a mínim a: Canalsolidari.org, Estrella Digital, Setmanari Directa, L'independent de Gràcia, El Temps

CATALUNYA DIVERSA I DESIGUAL

Fruit del llarg període de govern de CiU i el seu particular nacionalisme català de dretes, ens ha quedat una autoimatge de Catalunya una mica allunyada de la realitat i això no ens permet orientar-nos amb encert. Els mitjans de comunicació públics i, per osmosi, també els privats van fer-nos creure cofoiament que érem un país modern, pròsper econòmicament, avançat culturalment, monocultural, sense problemes socials i insertats en un Estat espanyol respecte al que ens sentíem superiors, però alhora subjugats políticament i amb l’autoestima tripitjada. Observo que Catalunya és molt més diversa culturalment i de maneres de viure, i també molt més desigual socialment i econòmica del que creiem. I aquest desfocament és particularment accentuat entre la gent que remena les cireres: el món de la cultura, la intel·lectualitat, la política i el poder econòmic, que es pensen que tothom viu i entén el món d’una manera semblant a com ho fan ells. És completament fals. A Catalunya hi ha grans desigualtats socials que fan que molta gent visqui molt indignament mentre es generen enormes beneficis econòmics. I també som un país on han arribat moltes cultures que potser no acaben d’interrelacionar-se el que seria necessari, però la vida brolla i ho va portant malgrat que el país “oficial” visqui d’esquenes a aquesta multiculturalitat. Cal ser conscient que, per exemple, Barcelona té un potentíssim atractiu per ser un calidoscopi de cultures i de les infinites possibilitats creatives, econòmiques i vitals que això genera. Faríem bé de mirar de cara la nostra societat i començar a fer país d’una altra manera: corregint les desigualtats socials, obligant els empresaris a dignificar les feines, invertint moltíssim més en educació, formació i programes socials d’assistència i enfortiment comunitari, és a dir, prenent-se molt seriosament l’objectiu de fer que els més desfavorits trobin possibilitats de desenvolupar-se de manera que tinguin, ells també, un lloc polític en aquesta societat. Així mateix, seria més sa i intel·ligent acollir amb els braços oberts totes persones que han vingut a conviure amb nosaltres, amb les seves maneres de fer i sentir, amb el sentiment que és un privilegi i un veritable enriquiment (penseu en la pobresa d’oportunitats dels països que són visitats per ben poca gent perquè, pel motiu que sigui, resulten poc atractius...), i això pot anar de bracet amb la potenciació sense complexes de la llengua i la cultura catalana que és el tresor que ens toca cuidar i mantenir a nosaltres en un món de milers de cultures cadascuna amb la seva bellesa i cosmovisió particular. No hem de tenir por de redescobrir Catalunya perquè no la farem més feble, sinó tot el contrari, més forta, dinàmica i real.

(Carta 182)

Publicada com a mínim a: El Punt, El País

NECESSITEM UN MICHAEL MOORE

El 2004, davant la contesa electoral entre Bush i Gore, Michael Moore va treure el documental Fahrenheit 9/11 on llançava una duríssima crítica contra l’administració Bush, intentant fer guanyador a Gore. Com tothom sap, sobretot els afganesos i els iraquians, va guanyar Bush. Fahrenheit 9/11 va fer molt de calaix però el seu efecte no va ser l’esperat perquè només va reforçar l’aversió a Bush entre els votants demòcrates prou ideologitzats per anar a veure un documental. Els indecisos no van anar-hi, i els republicans encara menys. Quan s’acosta una nova elecció presidencial, Moore torna a la càrrega, però sembla que aquest cop amb més estratègia. A Sicko critica el privatitzat sistema sanitari nordamericà que deixa sense atenció mèdica a 45 milions de persones en el país més ric del món. En els crèdits del film hi surt l’adreça d’una web on es donen idees perquè l’espectador pugui passar a l’acció: es demana que, qui hagi tingut algun problema amb el sistema sanitari pel fet de ser privatitzat, ho gravi en vídeo i ho pengi a un apartat especial del més famós portal de vídeos. És de preveure que s’hi penjaran milers de queixes que, d’altra manera, ningú hauria conegut. Aquest cop, Moore no pretén influir a tot l’espectre de votants a favor d’un candidat, sinó que pretén col·locar el tema de la sanitat pública a les primàries del partit Demòcrata. Moore ha llançat mediàticament el repte que els candidats demòcrates visitin el portal de vídeos i es pronunciïn sobre què pensen fer al respecte si surten elegits a les primàries. Aquí dèiem: “A EEUU una persona sense assegurança mèdica pot morir al carrer perquè ningú es vulgui fer càrrec de les seves despeses hospitalàries”, en canvi, allí no se’n parlava ni als mitjans de comunicació, ni en els debats polítics, ja que tant republicans com demòcrates estan a favor de la situació actual per conservadorisme neoliberal o perquè les asseguradores els tenen ben untats. Llavors aconseguir que sigui tema de debat públic és un gran èxit. Aquí ens passa el mateix: havent d’escollir entre el PP i el PSOE, molta gent es decanta pels socialistes, però ens faria falta un Moore que fes aflorar debats dins del PSOE i dels seus votants per afavorir corrents interns que s’oposessin a vergonyants polítiques que el seu partit impulsa: augment de la despesa militar, rebaixes dels impostos beneficiant als més rics, política laboral a favor dels empresaris, per citar-ne algunes de greus, i que això fes girar al PSOE i als altres partits d’”esquerres” cap a polítiques veritablement compromeses amb els més desfavorits sense por de portar la contrària als interessos del poder econòmic.

(Carta 181)

Publicat com a mínim a: Diari de Tarragona (aparegut com a article), 20 Minutos Alacant, La Opinión de Málaga, Presència, El Triangle.

REFLEXIONS ESTIUENQUES

L’estiu és un moment privilegiat per llegir, reflexionar i poder redireccionar el nostre caminar individual o col·lectiu. Li he llegit al sociòleg alemany Ulrick Beck la següent frase: “En el nostre temps intentem buscar respostes biogràfiques a problemes sistèmics”, que jo m’he traduït com “davant de problemes als que hauríem de buscar una solució estructural, perquè ens afecten a tots, cadascú busca la seva solució personal”. Per exemple, en el món laboral, constatem que hi ha un atur estructural que no desapareix malgrat la creixent precarització laboral que se’ns va vendre que facilitaria que els empresaris aconseguissin l’ocupació total i, en comptes d’entendre que aquest atur no desapareixerà mai perquè forma part del sistema i que cal un altre tipus de solucions a l’hora d’organitzar el treball en la societat, el que estem fent és dir que la “solució” és estar més formats per poder accedir a una feina, quan això, l’únic que fa és que, havent-hi pocs llocs de treball, el que està més preparat és contractat en detriment del que ho està menys. Igualment, en el cas abusiu de l’habitatge, mirem de tenir sort a nivell personal: trobar un preu de lloguer o de compra no exhorbitat, aconseguir un bon préstec, etc... sense adonar-nos que el problema no és nostre sinó social, i que en la mesura que cadascú busca la seva sort, això juga com a factor de desunió que dificulta la possibilitat de trobar solucions col·lectives. En el cas de l’habitatge, les manifestacions de l’assemblea “V de Vivenda” han produït una petita revolució al posar en evidència que el problema és estructural, i d’aquí se n’ha seguit que els mitjans de comunicació en parlessin abastament i això ha tingut dos efectes: primer que els polítics se sentissin obligats a mostrar-se preocupats i predisposats a buscar solucions, i segon i més important, que s’hagi registrat a les enquestes que l’opinió pública veu el preu de l’habitatge com a problema principal, malgrat portar anys patint-lo sense atinar a assenyalar-lo en les esmentades enquestes en detriment del terrorisme, la inseguretat ciutadana,... Aquesta manera d’afrontar problemes col·lectiu amb el “salvi’s qui pugui” ens dóna una mostra de fins a quin punt de desintegració comunitària hem arribat.

(Carta 180)

Publicat com a mínim a: El Punt, La Tribuna de Albacete, setmanari La Directa, El Dia.

PARTICIPACIÓ POLÍTICA

Avui dia s’insiteix molt que els ciutadans participin a les eleccions i que no s’abstinguin. I malgrat tot l’abstenció és força alta. Paral·lelament, s’apunta la necessitat que els ciutadans participin en la col·lectivitat per fer més robusta la societat i el teixit associatiu. Alguna gent fa una síntesi entre totes dues demandes i somnia amb una democràcia més participativa que incorpori fórmules per tal que els ciutadans puguin donar la seva opinió en múltiples qüestions i que, fins i tot, puguin arribar a prendre decisions polítiques col·lectivament.

Però això no és un engranatge que comenci a funcionar pel sol fet que algunes administracions ho intentin implementar (i hi ha molts motius per dubtar d’aquesta voluntat...), ja que no es fàcil aconseguir que persones que mai han dedicat un temps a la comunitat tinguin la motivació suficient per incloure-ho dins de la seva vida, amb la dedicació horària, de preocupacions addicionals i de recursos personals i grupals necessaris per portar-ho a terme.

Segurament els ciutadans formats en la dictadura o inicis de la democràcia no han tingut una socialització dins d’aquests paràmetres i inquietuds, i el món en el que s’han trobat i, fins i tot, el que han construït: famílies, centres educatius, àmbits laborals i socials, etc... s’han acabat configurant, en general, amb un biaix força jeràrquic i poc democràtic, de manera que haurem d’avançar com puguem amb el que tenim.

Però la pregunta és... estem formant els adults del futur per a un avanç significatiu en la participació política? O estem prolongant, en bona part, un model educatiu que ensenya a deixar-se governar pels que ostenten el poder (els professors, o més endavant els polítics) més que no pas a participar del govern de la cosa comuna?

(Carta 179)

Publicat com a mínim a: La Opinión de Málaga, Diario de Noticias de Navarra, Diario de Noticias de Álava, El Dia, El Correo Digital, Estrella Digital, El Faro de Cartagena, Canarias Ahora, Publico, El Temps.

LA JOVENTUT

Només es parla dels i les joves quan hi ha hagut algun problema. Per això avui volia parlar-ne sense cap motiu aparent. He observat que molts adults generalitzen dient que els joves són individualistes, no tenen valors i passen de tot. Gràcies a un treball d’investigació, he tingut l’oportunitat de poder preguntar a joves i he comprovat que sí observen el món, sí tenen la seva mirada, i sí busquen una integració -gens fàcil- en el món dels adults, malgrat que sovint no se’ls reconeix com a interlocutors ni com a subjectes de ple dret. No cal dir que el món en el que s’han forjat és molt diferent del que vam viure nosaltres, i per força les seves actituds difereixen de les nostres. És un món on la televisió és gairebé l’única generadora d’opinió pública, amb una publicitat que incita l’hiperconsumisme des de la immediatesa, una cultura de l’esforç clarament a la baixa i unes noves tecnologies que creen escenaris molt canviants i amb accés a tot tipus de continguts... però al mateix temps s’han criat en una societat més respectuosa que mai envers la diversitat de valors i de formes de vida, amb una multiculturalitat evident, amb educació universalitzada, amb una important potenciació dels valors de solidaritat feta tant des de l’escola com des de la societat civil organitzada, i una vivència dels valors democràtics que permet la discrepància, la dissidència i un creixement individualitzat de la pròpia personalitat. A partir de tot això he pogut observar que, en línies generals, són solidaris, antimilitaristes i volen que hi hagi justícia social i econòmica, però també he vist que perceben aquest sistema econòmic com l’únic possible i se’ls fa invisible a l’hora d’apuntar qui causa els mals del món, per acabar centrant totes les responsabilitats en la classe política. Davant de la pregunta de si veuen útil participar en manifestacions, responen que ho tornarien a fer per dret a la pataleta, però pensen que serveix de ben poc perquè ens vam manifestar contra la guerra d’Iraq i no la vam poder aturar. No vam saber comunicar-los que les manifestacions van obligar el nou president del govern a retirar les tropes espanyoles d’Iraq. Si no sabem celebrar amb la societat els èxits de les mobilitzacions, acabarem concloent que les mobilitzacions no tenen èxit.

(Carta 178)

Publicat com a mínim a: El Punt, Avui, el3.org

APROFITAR XIRINACS

Crec que Xirinacs no voldria que el recordéssim a ell oblidant les idees que van empènyer la seva vida i possiblement també la seva mort. Vull contribuir a reconstruir aquesta herència col·lectiva que ens deixa i que farem bé de no malaguanyar. El seu esforç com a senador perquè la Constitució fos realment democràtica és narrada al seu llibre “Constitució: Paquet d’esmenes”. Ell va recollir en una oficina propostes ciutadanes (a diferència dels altres senadors que només recollien les posicions dels seus partits) i va proposar que l’Estat espanyol passés a ser una confederació republicana d’estats: els Països Castellans, els Països Catalans, Euskal Herria, Galeuza, Andalusia i Canàries, amb oficialitat per a totes les llengües que s’hi parlen, amb una capital itinerant i un reconeixement clar i sense ambigüetats de drets polítics, socials i culturals. Els polítics espanyols i també la majoria de catalans, prepotents els uns i mesells els altres, se n’enreien d’ell a la cara per proposar temes que se suposava que no permetria l’Exèrcit. El títol de la seva trilogia “La traició dels líders” ja s’explica per si sol... i per això Pujol reconeixia que Xirinacs els ha fustigat en vida i també en la seva mort. L’Assemblea de Catalunya era un espai de coordinació que havia de permetre una unitat entre forces polítiques, sindicals, socials i culturals que ens hagués portat més lluny i amb més justícia del que hem anat, i va ser dinamitada pels partits que volien per a ells sols el poder amb les mans lliures de compromisos. En Xirinacs hi explica com els partits, obligats pel finançament de fundacions estrangeres que temien el viratge d’un país europeu cap a postures i moviments revolucionaris com en La República, van accedir a desactivar la incipient organització social, cosa que els va donar beneficis a curt termini en termes de poder però que ara paguem amb una societat desarticulada a nivell de capacitat reivindicativa. Recordo que Xirinacs abogava perquè “el poble” (ell renegava de termes més asèptics i disgregables com “societat”, “ciutadania”...) s’estructurés en “organitzacions troncals” (organitzacions comunitàries dedicades a tot el que afecta a la comunitat) més que no pas en “organitzacions sectorials” (organitzacions que només agrupen els interessats d’un sector concret). Totes tenen el seu paper, però les organitzacions troncals basteixen el tronc robust d’un poble, mentre que els organitzacions sectorials en conformen les branques, que són més maleables. Ell es planyia que a Catalunya tenim una greu mancança d’organitzacions troncals i per això estem tant disgregats i indefensos davant de les pressions, xantatges i tot tipus de maniobres de les classes dominants i centralistes. Per això, en una conferència el 1993, davant de la pregunta de si els nacionalismes poden portar a situacions com la guerra de Bòsnia, Xirinacs va mostrar l’abrandament gairebé excessiu amb el que es prenia aquests temes i va esclatar a crits: “Aquí estem pitjor! Aquí estem molt pitjor perquè reneguem del que som, allí almenys lluiten!”. No pateixis que el teu exemple no caurà en terra erma, Xiri.

(Carta 177)

Publicat com a mínim a: Estrella Digital, Diari de Balears, Carrer, El Temps.

PARTITS POLÍTICS A L’ESTAT ESPANYOL

Quan he exposat a amics i coneguts que la solució a fets com l’apagada elèctrica a Barcelona seria la nacionalització del servei amb la inversió estatal suficient, he comprovat com en som de presoner del pensament únic neoliberal. La sola idea de nacionalitzar una empresa privada espanta la gent que exclamen: “però a l’UE això no és possible...”, i no van desencaminats perquè la UE és sobretot un gran mercat capitalista amb una herència de drets i serveis socials que es van retallant per tal d’equiparar-se als desprotegits Estats Units. I en aquest marc, tant els partits que s’autodenominen de dretes com els que s’autodenominen d’esquerres fan la mateixa política econòmica amb cert biaix cap a la concentració de capital o bé cap a la redistribució, però força imperceptible per al ciutadà. D’aquí part de la desesperació o apatia envers la participació electoral perquè, degut als grans mitjans de comunicació, només tenen possibilitats reals els partits de centredreta o centreesquerra, que malden per fer-nos creure que mantenen grans divergències presentant-nos petits xous d’enfrontament amb gran càrrega d’emotivitat però poc més. No és d’estranyar que hagi fracassat el procés de pau per a Euskal Herria... és un procés que només pot liderar el PP. I és que a l’Estat espanyol, el PP i el PSOE coincideixen en la política pro-rics (afavorir les empreses, privatitzar, baixar els impostos,...), però es reparteixen el lideratge en funció de quins canvis calgui fer empassar a aquestes “dues Espanyes”. Només el PSOE podia haver aprovat l’Estatut del Treballador que va retallar importantíssims drets laborals, i també només ell podia introduir els contractes escombraries i les ETT,... perquè el PSOE podia desarticular la protesta social que hagués tingut lloc d’haver estat impulsada pel PP. I, pel mateix motiu, només el PP podia suspendre el servei militar obligatori, o retirar a la Guàrdia Civil per deixar pas a l’Ertzaintza i als Mossos d’Esquadra, i només ells podran negociar amb ETA fent que les masses dretanes es mosseguin la llengua, però encara sembla llunyà aquest moment. Mentre no hi hagi organitzacions de base extenses i amb una tasca àrdua de conscienciació (inexistents a casa nostra, però sí a altres països com Bolívia, Equador o Veneçuela) no hi podran haver opcions de triomf per a partits veritablement d’esquerres. I en no haver-hi aquest teixit social impulsor, els partits amb vocació d’esquerres (que són més necessaris que mai en aquest moment històric) no s’atreveixen a fer plantejaments ferms i valents que permetin entreveure altres horitzons polítics, i són partits que naveguen desorientats en la indefinició i en l’ambivalència (IU, ICV-EuiA i ERC) i que projecten una imatge sincerament ben poc atractiva i, el més important, ben poc mobilitzadora.

(Carta 176)

Publicat com a mínim a: Presència, Sant Andreu Informa't, El Triangle

NACIONALITZACIÓ

Nacionalització és una paraula tabú que, tant empreses com governs (tant hi fa que siguin els conservadors com els socialdemòcrates), no volen que els ciutadans pronunciem. ¿Us sona la cançoneta neoliberal que diu que les empreses privades són més eficients que les públiques, que els empleats d’una empresa privada treballen més que els funcionaris, etc... i que per això cal anar endavant amb les privatitzacions? Doncs l’exemple de l’apagada de Barcelona ens demostra que és ben bé al contrari. Les empreses privades es creen per tenir beneficis, per tant, exprimeixen els treballadors (més enllà del llindar humanitzat, si cap llei ho impedeix) i també fan el mínim d’inversions per disminuir les despeses. Red Eléctrica Española i Fecsa-Endesa han estat invertint per sota del necessari, i ho prova que el cable que va caure estava en mal estat (primera errada, en el manteniment) i va fer saltar part del sistema (segona errada, en els dispositius de seguretat). I això ha passat en un punt, però quants punts poden estar a punt de fallar? En canvi, una empresa pública no es planteja tenir beneficis, sinó que està concebuda per garantir un bon servei que ha d’arribar a tots els ciutadans i no només a qui pot pagar, per tant, es gasta el que faci falta per assegurar el bon servei. Aquest tipus d’empreses són sobretot inqüestionables en àrees estratègiques, i no se m’acudeix altra manera de catalogar la xarxa elèctrica... Aquí hem patit aquesta apagada, però en altres països encara pateixen més per causa de les multinacionals espanyoles, com és el cas dels habitants de Nicaragua que han d'aguantar estoicament constants talls del corrent per la negativa a invertir d’Unión Fenosa. I igualment amb Iberdrola a Bolívia. La privatització dels serveis públics és una plaga que assota el món. Per tant, comencem a revertir aquests enganys ordits per la dreta i per l’”esquerra”. Diguem-ho ben alt i clar: a part de les indemnitzacions (faltaria menys) i de les multes (ja veurem si les acaben pagant...), sobretot exigim que es nacionalitzi la xarxa elèctrica i que se’n faci càrrec el govern, amb les inversions necessàries (és clar, que no passi com amb Renfe on el govern ha actuat amb tanta manca d’inversió com si d’una empresa privada es tractés). Per això hem de denunciar com a inacceptables les constants rebaixes dels impostos de l’IRPF perquè disminueixen el poder d’inversió de l’Estat. Si els polítics miren cap a una altra banda, hem de ser els ciutadans els que revertim les polítiques neoliberals que busquen els beneficis per al sector privat a costa de deixar-nos desvalguts. No és aquest el tipus de societat que volem...

(Carta 175)

Publicat com a mínim a: El Punt, Presència, Sant Andreu Informa't, Diario de Noticias de Navarra, La Malla.net, L'independent de Barberà (aparegut com a article, em qualifiquen de filòsof! jaja)

EL FAR VENEÇOLÀ

El 2005 vaig aterrar a Veneçuela per realitzar un documental sobre la situació política del país. Hi anava amb desconfiances respecte d’un polític que prové de la carrera militar i que parla d’una manera propera i divertida que fa sospitar que pretengui manipular l’opinió pública. Els veneçolans que fan màsters i doctorats a Barcelona m’havien alertat que el país caminava cap a un totalitarisme populista. Arribats a Veneçuela vam entrevistar gent de totes les tendències i la meva visió va anar irremeiablement canviant poc a poc fins a haver de reconèixer que és un dels exemples que més pot canviar el rumb de la història influenciant a països de tots els continents, inclosa Europa. És cert que persisteix certa corrupció endèmica a Veneçuela (que pot ser el que enfonsi l’experiència si no s’hi posa remei de forma urgent) i que el procés polític no posa especial èmfasis en cuidar les formes institucionals de la democràcia representativa (es mou sempre en la legalitat, però se li podrien discutir algunes formes adoptades). Tot i això, les persones que veiem injustícies en aquest món i que voldríem que es posessin energies en revertir-les no podem deixar d’admirar el procés bolivarià. S’està augmentant la participació de la gent en la política, de manera que hi ha molta més democràcia que abans, i cal dir que el procés no el porta Chávez, que és un motor d’il·lusió inqüestionable, sinó que l’empeny endavant la societat veneçolana en la que una part molt substantiva està involucrada directament en voluntariats socials i, precisament per aquesta implicació, està molt vigilant per tal que el procés compleixi les seves expectatives. S’ha augmentat la despesa social un 500%, cosa mai vista enlloc del món, portant la salut, l’educació, la cultura... a tot arreu del país i no només a certs barris benestants de Caracas. És cert que Veneçuela pot fer això gràcies a l’alt preu del petroli, però és remarcable que estigui donant aquest us als excedents. A més, s’ha reforçat el cobrament d’impostos com un mecanisme de redistribució i corresponsabilització de tota la ciutadania i empresariat en el desenvolupament del país, ja que abans les empreses, amb trampes legals o amagant beneficis, no pagaven gairebé impostos. També s’està augmentant la producció agropecuaria, sobretot impulsant cooperatives de camperols sense terres ni feina, per no dependre exclusivament del petroli. Tot això fa que el país sigui, per a uns, un far d’exemples i pràctiques en la línia adequada, i en canvi, per a altres, un perill que atempta contra el There Is No Alternative (el ‘no hi ha alternativa’ que esgrimia Margaret Tatcher per desautoritzar els crítics envers el model neoliberal), un pensament únic i desesperançador que segueix tan vigent al llarg de tot el planeta i que pretén fer-nos creure que no és possible un altre sistema que el capitalista i que sempre hi haurà “certes” desigualtats. És especialment il·lusionador que, malgrat la croada mediàtica internacional contra el procés veneçolà, intentant desautoritzar i focalitzar tot el procés en Chávez, estigui sortint a la llum, poc a poc, la realitat del procés. Com a exemple, el 22 de juliol he llegit un article d’Angel Quintana al diari El Punt on comença dient que Chávez ha monopolitzat el terreny de la informació (segons la meva opinió, això són idees derivades de la croada mediàtica contra Chávez), però centra l’article en el fet que a Veneçuela s’instal·laran cinemes públics a tots els municipis i s’obriran Cinemateques a tots els departaments on s’hi promocionarà el cinema d’autor. En Quintana reclama iniciatives semblants per al nostre país, i conclou amb “Alguna cosa hem d’acabar aprenent-ne, d’Hugo Chávez”. I és que, malgrat tota la intoxicació informativa, els fets acaben parlant per si sols.

(Carta 174)

Publicat com a mínim a: Setmanari La Directa, L'Independent de Barberà (aparegut com a article), La Malla.net, Sant Andreu Informa't, Canarias Ahora, Estrella Digital, revista Illacrua, La Opinión de la Coruña.

IMPOSTOS

El mateix dia que vaig anar a pagar la declaració de la renda amb la satisfacció d’estar contribuint a una societat més justa, vaig llegir que el propi ministre Pedro Solbes anunciava, com si fos un tall publicitari, que en la propera legislatura aplicaran més rebaixes d’impostos fins arribar a tenir 4.000 milions d’euros menys d’ingressos. Només li faltava això a la gent que es queixa que molts empresaris fan trampes legals per acabar pagant menys del que toca, o que no tots els diners recaptats serveixen per fer escoles, hospitals, serveis socials, carreteres, trens... sinó que una bona part es malgasta en armament, protocol, luxes innecessaris, la casa reial... A banda de combatre aquests aspectes, des del govern s’hauria de promocionar el sentiment col·lectiu i la solidaritat, en comptes d’incitar la percepció individualista que els impostos representen un robatori dels nostres diners per part de l’Estat. A més, les classes populars no ens hauríem de deixar confondre perquè ens convenen molt més els serveis via impostos, que no pas rebaixes aparents de l’IRPF que ens permetin mantenir una mica de xavalla a la butxaca però que deixin la societat amb serveis públics deficients o amb serveis privatitzats que acabin havent de pagar cada usuari. En aquest sentit, les coses van maldades perquè el PSOE fa temps que busca CiU, amb qui ja es va entendre en la passada reforma fiscal per baixar la recaptació (malgrat seguir per sota de la mitjana europea) a través de reduir els tipus màxims del 45 al 43%, i disminuir l’impost de societats en 5 punts. El PP no ho va votar, perquè és l’adversari polític, però no n’ha fet cap escarafall. O ¿heu escoltat alguna picabaralla entre PP i PSOE sobre la fiscalitat? Estan molt d’acord en matèria econòmica i centren tot el debat polític en temes més emotius: el conflicte basc, l’estatut, l’assignatura per la convivència... amb molta virulència i antagonisme, però tots dos partits troben fantàstic rebaixar els impostos, afavorir als rics i als empresaris, mantenir uns serveis públics insuficients quan no poden ser directament privatitzats, i fins i tot hi ha en marxa un lent procés de privatització de la seguretat social... Tot això no ens hauria de sorprendre perquè els grans partits han acceptat ser servidors del capital i, de moment, la ciutadania no ha tingut prou informació ni prou organització per mobilitzar-se contra aquesta deriva neoliberal. Posa els pèls de punta que el cap de l’Oficina Econòmica del PSOE, el gran partit teòricament d’esquerres, sigui David Taguas, ex-assessor econòmic del BBVA. Caldrà sense falta que comencem a informar-nos, organitzar-nos i mobilitzar-nos...

(Carta 173)

Publicat com a mínim a: destacat a El Punt, Diari de Tarragona, Estrella Digital, L'independent de Barberà, L'independent de Sant Adrià (aparegut com a article), L'independent de Gràcia (aparegut com a article), La Malla.net

DRET DE MANIFESTACIÓ

Ara que celebrem 30 anys de les primeres eleccions, sembla que haguem perdut la necessitat de consolidar els valors democràtics perquè observo que ens permetem atemptar contra el dret de manifestació sense complexes ni cap exclamació des dels mitjans de comunicació –que s’autoproclamen garants de la llibertat d’expressió-. Els fets que vull descriure han succeït a Barcelona després d’uns anys de construcció mediàtica del que s’anomenen “manifestacions okupes” (amb okupes, però també amb independentistes, ecologistes, membres d’ONG, sindicalistes, anarquistes,...) i que s’estigmatitzen difusament com a violentes (un qualificatiu inadequat perquè malgrat l’existència de situacions de greus injustícies socials i de prepotència institucional, la violència en la lluita social a Barcelona és pràcticament nul·la). Ja van diverses manifestacions que els Mossos d’Esquadra han encerclat certes manifestacions. L’última va ser el 17 de juny, convocada precisament per exigir llibertat de manifestació i d’expressió. Uns quatre-cents manifestants pacífics van ser aturats i encerclats al carrer Pelai per un número similar d’antiavalots dels Mossos, amb desenes de furgons i un helicòpter que, durant quatre hores, no van deixar entrar ni sortir a ningú. Alguna gent es va veure obligada a passar la vergonya de fer les seves necessitats al mig del carrer intentant tapar-se darrera de les companyes i companys. Es tractava literalment d’un segrest inacceptable democràticament i totalment gratuït. Al mateix temps, s’ha de felicitar als manifestants que van aguantar amb dignitat sense caure en cap provocació fins que, passades unes hores i davant de l’absurd, els Mossos van acabar marxant. Em pregunto perquè els mitjans de comunicació, més enllà d’estar d’acord o en desacord ideològicament amb els manifestants, han ignorat totalment aquesta vulneració flagrant de drets socials bàsics. Si us plau, actituds així dels Mossos i dels mitjans de comunicació, mai més!

(Carta 172)

Publicat com a mínim a: destacat a El Punt, Setmanari Directa, Presència, La Malla.net, Sant Andreu Informa't

BENEFICIS BANCARIS I HIPOTEQUES PELS NÚVOLS

El banc Santander anuncia uns beneficis que superaran l’astronòmica xifra dels 10.000 milions d’euros i, d’aquesta manera, passarà a formar part dels deu primers bancs del món. Un gran èxit capitalista. Deuen pensar que els hem d’aplaudir en considerar-los triomfadors donat que el nostre sistema admira als més rics. A mi, en canvi, em vénen a la ment els rostres i sacrificis dels amics i coneguts que estan essent literalment ofegats pels bancs i les seves legalitzades però il·legítimes hipoteques. No puc visualitzar les altres milions de persones que no conec i que també pateixen aquesta usura, però se que malviuen atrapats per una sagnia econòmica constant (86% del sou mig, o quatre cops el salari mínim interprofessional, segons el setmanari Directa), i això els aboca a una submissió total davant dels empresaris que els paguen el salari, amb la por de perdre la feina planant sobre qualsevol reivindicació que poguessin desitjar i la conseqüent desmobilització organitzativa que tindrà conseqüències devastadores en un futur proper. Un exemple, entrevistant a noies i nois de 16 anys m’he trobat que cap defensa la lluita sindical i, preguntats sobre què farien si fossin objecte d’una explotació laboral abusiva, responen que aguantarien ressignadament o deixarien la feina per intentar trobar-ne una de millor. Tota una deriva cap a la nordamericanització de les nostres societats, en una Europa que tan de bo fos la “vella Europa” dels drets socials (podríem dir-ne la “bella Europa”!) en comptes de tornar a cavalcar cap a una UE del capital que ja va ser qüestionada en referèndum, un escenari que s’han cuidat prou d’allunyar del recentement aprovat tractat. Tornant als beneficis bancaris... aconseguir beneficis astronòmics a costa de milions de persones humils i treballadores ho trobo directament delictiu. Penso que podríem reivindicar la qualificació de terroristes econòmics per als bancs donat que les seves pràctiques sumeixen a una part de la població en una vida realment terroritzada. És urgent que el Govern els obligui, com una mesura de corresponsabilització amb el problema, a dedicar els diners necessaris per afluixar la pressió sobre els ciutadans que estan desesperats per les disparades hipoteques.

(Carta 171)

Publicat com a mínim a: Diari de Tarragona, Norte de Castilla, La Opinión de Málaga, El Faro de Vigo, La Malla.net, El Triangle.

ABSTENCIÓ INTOLERABLE?

Em sembla que se n’està fent un gra massa amb l’abstenció en les municipals. Sobretot em fan riure els sobreactuats ‘mea culpa’ dels partits estripant-se les vestidures, mentre mantenen, per exemple, sota mínims econòmics la Direcció General de Participació Ciutadana de la Generalitat com si fos un ‘florero’. Pel que fa a l’abstenció, no descobreixo res si dic que la gent participa en les votacions en funció de la influència que creu que tindran en la seva vida: es vota molt a les estatals (73% de mitjana a Catalunya des dels 90), menys a les autonòmiques (60%), menys a les municipals (58%) i menys encara a les europees (49%). També hi influeix la rivalitat o la por que generen els candidats amb opcions de guanyar. I no podem exclamar-nos com si aquesta baixa participació a les municipals fos nova, perquè a la contesa municipal del 1999 va ser molt semblant a l’actual (55,6 i 54,8% respectivament). Per altra banda, són falsos aquests debats sobre la desafecció de la població perquè, per exemple, a les presidencials de 2003 es va votar massivament (77%) entre seguir amb Aznar-Rajoy o canviar, i aquella societat era la mateixa que ara ha mostrat certa apatia amb un 54%. Igualment com és la mateixa França la que en uns dies ha passat del 84% en la pugna Sarkozy-Royal a un 60% a les no tan decisives legislatives. Per tant, és millor no fer culpabilitzants declaracions sobre l’abstenció, ja que seran desmentides quan el contenciós electoral sigui més renyit i sembli més decisiu. Per altra banda, emetre un vot cada quatre anys no hauria de ser l’essència de la democràcia, però s’entén que se li doni tanta importància perquè és realment l’única acció democràtica que se li permet al ciutadà, i de fet molts acaben abstenent-se precisament com a forma de queixa. En definitiva, aquest debat conjuntural sobre l’abstenció m’incomoda perquè crec que oculta i deixa de banda el necessari debat estructural sobre el nostre sistema polític. Més que llistes obertes, vot obligatori, més debats parlamentaris a la televisió... el que necessitem és facilitar la participació, però no en les eleccions, sinó en la presa de decisions: referèndums vinculants, assemblees ciutadanes per decidir qüestions significatives, interlocució del teixit associatiu per escollir grans línies d’actuació, participació a través de les noves tecnologies,... O sigui que, per fer més substanciós el debat, reclamaria menys la participació de baix perfil a les eleccions –la gent vota quan vol, respectem-ho- i buscaria la manera de permetre espais per a una participació directa de qualitat per decidir sobre les qüestions importants que ens afecten. És a dir, demanaria anar més enllà de la representació a través dels partits, per donar llum a un sistema democràtic digne del segle XXI.

(Carta 170)

Publicat com a mínim a: destacat a El Punt, Estrella Digital, la Malla.net, El Triangle.

QUÈ PASSA AMB ELS MOSSOS D'ESQUADRA?

En aquest tema dels Mossos molts els defensen pel simple fet que són la policia catalana i perquè veuen com se’ls ataca des d'Espanya. Però la policia és un tema molt delicat en una democràcia, ja que són els únics ciutadans autoritzats a utilitzar la violència. És obvi que, per ser una policia novella, gasten un excés de zel professional intentant guanyar la majoria d'edat a ritme accelerat, i en aquest excés de zel hi ha part dels problemes. Per altra banda, hi ha qui justifica el seu comportament adduint que totes les policies utilitzen la tortura, però suposo que estarem d’acord a no acceptar aquest argument per a ésser permissius amb la possibilitat de vulneració de drets dels ciutadans. En aquest sentit, hauríem d'aplaudir la intenció del Conseller d'Interior de voler avançar en aquest aspecte, malgrat puguem suposar que els Mossos s’hi sentiran disconformes inicialment perquè a tothom li toca el voraviu que li supervisin la feina. Anem a un altre tema. Per sorpresa de tothom, en Montilla va imposar la Conselleria d'Interior a en Saura. La jugada consisteix a fer que el partit ecosocialista s'embruti les mans amb la política d'Interior i es freni el seu avanç electoral que creix a expenses dels socialistes. En Saura, en un impuls barreja de vanitat i d'ingenuïtat entoma el repte pensant que podrà fer moltes millores com a "cap" de la policia autonòmica. Els Mossos que havien campat còmodament amb en Pomés i amb la Tura, recel·len silenciosament d'en Saura i automàticament comencen a actuar amb més contundència desallotjant okupacions, fent investigacions com la de Núria Pòrtulas que envien d'ofici a l'Audiència Nacional provocant el requeriment de la seva detenció, actuant amb una pressió inusual sobre tot tipus de manifestacions, encerclant-les, utilitzant kubotans,... tot sembla indicar que els Mossos li volen fer la vida impossible a en Saura. Aquest hauria de reconèixer i denunciar públicament que el comandament superior dels Mossos actua autònomament del Conseller, però per no semblar incompetent, defensa les actuacions de la policia autonòmica, però per altra banda intenta avançar instal·lant càmeres a les comissaries. L'esquerra extraparlamentària ja fa temps que la hi té jurada a en Saura per ser el cap dels Mossos. El centre i la dreta catalana volen desprestigiar el líder ecosocialista. Els Mossos volen que sigui rellevat i ho acaben demanant en una manifestació on, al trobar-se amb una contramanifestació, es donen episodis vergonyosos com cridar "guarros", "boti, boti, boti, okupa el que no boti", o "a por ellos, oe" (animant als antidisturbis que barraven el pas a la contramani a reprimir-los). I també la premsa espanyola amplifica tot el que pot buscant el descrèdit del govern català. Però si mirem l'actuació del Conseller (que no és sant de la meva devoció, ho aclareixo) no hi ha cap motiu perquè hagi de dimitir... El que passa és que, quan les forces polítiques, econòmiques i mediàtiques s’ho proposen, és difícil asserenar el debat. En Saura està en el punt de mira com també li va passar a en Carod. O és que no són els mateixos Mossos que amb la Tura? No us fa sospitar que llavors no hi hagués tan d'enrenou? Serà veritat que hi ha hagut quatre o cinc casos de veritable mala sort? L'exigència de dimissió dels Mossos a la manifestació de l'altre dia deixa clar que hi ha hagut una instrumentalització del cos, potser fins i tot des de dins, per utilitzar les accions dels Mossos com a arma política. Cal aturar això. Els Mossos estan facultats per poder fer mal i han de ser molt responsables amb la seva feina. S'han de guanyar la legitimitat treballant amb humilitat, dedicació, respecte als drets humans i civils i, com a mínim, amb obediència a la direcció política. Tornem les coses al seu lloc, si us plau.

(Carta 169)

Publicat com a mínim a: L'independent de Barberà (aparegut com a article), Estrella Digital

DESCONEIXEMENT DE VENEÇUELA I TERGIVERSACIÓ

Es diu que Chávez ha tancat l’única televisió opositora després de 53 anys d’emissions perquè li era contrària, per crear en el seu lloc una televisió estatal afí. La gent que es creu ben informada hauria de contrastar més la informació, perquè pel que fa a aquest país, si rastreges tot l’espectre mediàtic espanyol, obtens una informació monocolor que apunta que Chávez camina inexorablement cap a la dictadura. Ho diuen tots, des de La Vanguardia, El Mundo, ABC (per interessos ideològics) fins a El País (per amistat amb el magnat veneçolà Cisneros i també per interessos econòmics, ja que els fa por que s’estenguin pel continent les polítiques de Chávez contràries a deixar fer i desfer a les empreses estrangeres, entre elles les espanyoles). Oferiré informació alternativa provinent d’haver estat dos mesos a Veneçuela entrevistant tot tipus de persones i d’haver seguit de prop el dia a dia d’aquest país: No és una dictadura perquè el projecte bolivarià de Chávez ha guanyat aclaparadorament en vuit conteses electorals des de 1998, avalades per observadors internacionals com el Centre Carter. La televisió privada RCTV no ha estat tancada, sinó que només se li ha denegat la renovació d’una freqüència pública que pertany al país i no a l’empresa, per tant, podrà seguir emetent per altres canals que no siguin les ones. RCTV no és l’única televisió privada opositora sinó que també hi ha Globovision, Venevision i Televen, per dos canals públics nacionals: Venezolana de Television i ViveTV, i un de sudamericà, TeleSur. RCTV va participar en una campanya d’intoxicació psicològica que animava i que va donar recolzament al cop d’estat contra Chávez ocorregut el 2002. També, per exemple, la cadena insulta sistemàticament al mandatari anomenant-lo “mono”, “negro”, “indio inculto”,... i incorre en tendencioses falsedats informatives. Molta gent en demanava el tancament, però el suposat dictador Chávez no ho va fer. Ha esperat al venciment del contracte de RCTV i no els l’ha renovat. En la seva freqüència, emetrà la Televisora Venezolana Social (Tves), que serà finançada majoritàriament per l’Estat, però que no produirà cap programa sinó que difondrà programes de productors nacionals independents i comunitaris. S’hi podrà veure la feina d’infinitat de mitjans comunitaris organitzats per la ciutadania. Si bé és veritat que aquests mitjans comunitaris són majoritàriament chavistes, com el país en general, cal apuntar que només el desconeixement de la realitat veneçolana pot fer pensar que Tves serà progovernamental, ja que tot i que les comunitats recolzen al mandatari en termes generalistes, la crítica i vigilància envers els dirigents estatals i locals del MVR (el partit de Chávez) és implacable i està per sobre de qualsevol partidisme. De manera que és previsible que, des de Tves, s’exercirà un control i una difusió d’anomalies polítiques que faran aprofundir el procés democratitzador que du endavant la societat veneçolana. En tot cas, el futur dirà. ¿Us imagineu que el govern espanyol no renovés la concessió a la COPE quan toqués, per irregularitats en les informacions de Losantos, i entregués la freqüència a una assemblea formada per les Associacions de Veïns, ONG, moviments socials i col·lectius variats? El nostre govern, “moltíssim més” democràtic que el veneçolà, mai no s’atrevirà a permetre tanta participació i poder en mans del poble...

(Carta 168)

Publicat com a mínim a: Segre, L'independent de Gràcia (aparegut com a article), L'independent de Barberà (aparegut com a article), L'independent de Sant Adrià (aparegut com a article), Estrella Digital, Sant Andreu Informa't

L’ESTAT ESPANYOL TÉ POR DE DEBATRE

Ha estat un dia trist perquè ETA ha anunciat que trenca definitivament l’alto al foc. Però igual que en la fi de la treva de 1999, m’ha fet la sensació que alguns ho veien com una situació més desitjable. Un Rajoy exultant exigia a Zapatero que assegurés que no negociarà mai més amb ETA. I sento que l’Espanya “una, grande y libre” respira alleujada al recuperar una posició més còmoda que la precedent, on la treva possibilitava una negociació que podia modificar l’status quo. I no sembla que els preocupi l’acte de la negociació en si pel fet que pogués donar expectatives de resultats polítics als grups terroristes, sinó que més aviat sembla que el que els espanta sigui la matèria de la negociació, doncs una Espanya que han aconseguit mantenir unida per la força, pogués arribar-se a separar per la democràcia (que històricament no ha estat santa de la seva devoció, precisament). Com si Espanya pogués perdre els seus drets de conquesta al asseure’ns a debatre amb l’únic imperatiu del respecte a la voluntat dels ciutadans. Els espanta que, un cop acabada l’etapa de lluita armada criminalitzable, sigués més possible una taula de debat estríctament política per parlar serenament de l’autodeterminació d’Euskal Herria. Els assassinats d’ETA (“lluita d’alliberament” en diuen ells) estableix un marc de guerra en el que el Govern espanyol ha de lluitar per fer guanyar el seu bàndol (“l’Estat de dret” diuen els altres), i per tant, aquest Govern no pot flirtejar ni ésser impel·lit a acceptar el debat pendent, i clarament no resolt, sobre el problemàtic encaix de les diferents nacions que la història ha situat dins de l’Estat espanyol, debat que podria portar a noves fórmules, totalment legítimes políticament, com el confederalisme o la independència dins l’UE.

(Carta 167)

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa, Deia, Estrella digital, Sant Andreu Informa't, Diari de Balears, La Malla.net

L’EFECTE SARKOZY

El 7 de maig em vaig entristir perquè guanyava Sarkozy. Em vaig entristir pels francesos, perquè hauran de patir el seu autoritarisme discriminatori i repressiu, i també pels europeus, perquè tindrem un influent seguidor de Bush a Europa. Però estic començant a veure que vaig subestimar l’impacte de Sarkozy a casa nostra. Lògicament els polítics busquen la victòria, i actualment als partits de dretes els toca estar a la banqueta de suplents. Aleshores, Sarkozy els ha fet pensar que podien guanyar si traspassaven la línia roja que els polítics haurien de preservar per responsabilitat, declinant manipular amb la por, barrejant temes que no s’han de presentar barrejats. Segurament els feia una mica de respecte, però el PP de Badalona primer, el PP català després ratificant la secció badalonina, i CiU després no volent perdre pistonada, aquests partits estan barrejant immigració i inseguretat. Lluny de retirar els seus vídeos i proclames incendiàries han vist que certs sectors de la societat els aplaudia, i han previst que obtindrien més vots. Però malgrat el soroll provocat, el PP badaloní sols ha guanyat 683 vots! I això li ha permès sumar 2 regidors més degut a l’abstenció que ha afectat sobretot al PSC pel desgast d’haver estat al davant en el consistori. Els del PP deuen estar celebrant els resultats, a pesar dels pocs electors que han portat al seu molí, i ara deixaran per un temps la vehemència en el tema de la immigració com tots els polítics afluixen en els temes que han instrumentalitzat. Perquè no s’ho prenen tant a la valenta com sembla. Són coses que es diuen a les campanyes electorals. És com un joc. El joc democràtic diuen, joc electoral i prou diria jo. Democràcia vol dir poder del poble i això li queda gran... Però els missatges demagogs llançats a la societat perviuen en certs sectors, i el verí escampat pot provocar virulències futures... Aquesta irresponsabilitat que el PP gasta, per exemple amb la immigració, amb l’Estatut, amb Euskadi, etc. el deixa retrat clarament, però és un partit força marginal a Catalunya. El que ja espanta més és que un partit amb tants seguidors com CiU també se sumi a les irresponsabilitats polítiques.

(Carta 166)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia, Sant Andreu Informa't, La Malla.net, L'independent de Barberà (aparegut com a article), L'independent de Sant Adrià (aparegut com a article)

SUPERVIVENDA

Avui m’he fet un panxó de riure veient un vídeo, a http://bcn.vdevivienda.net, d’un superheroi d’estar per casa que es fa dir SuperVivenda. Surt de l’assemblea pel dret a l'habitatge "V de Vivenda" i sorprèn els polítics en les seves rodes de premsa quan s’omplen la boca parlant de l’habitatge. Irromp vestit de superheroi tot mostrant un cartell amb dues frases que trenquen pel bell mig idees defensades com a molt raonables pel sistema polític i econòmic: “L’habitatge de protecció no és la solució” i “L’habitatge fora del mercat, com l’educació i la sanitat”. Bravo! Feia falta que algú parlés clar! En SuperVivenda rebla el clau exposant que, quan vola per damunt de Barcelona amb els seus poder sobrenaturals, detecta en el seu scanner 80.000 pisos buits o abandonats (un 10,6% del total) de manera que no fa falta construir-ne més, ni tan sols de protecció oficial. I l’alcaldable que ha “heretat” tramposament l'Ajuntament de Barcelona, com a bon “Hereu” que és, sortia al pas dient que el seu partit no es pren el tema de l’habitatge a broma, però precisament encara deixava més clar que, com els bufons de la cort, en SuperVivenda esquitxa humor a dojo però diu veritats com punys, mentre que els polítics, amb un posat seriós i respectable, són els que veritablement ens han pres el pèl fins ara, mirant cap a una altra banda mentre Barcelona es convertia en capital de l’especulació i de l’abús mercantil del dret constitucional a l'habitatge. En tot cas, els que maldem com uns superherois per aconseguir un lloc on viure estem convocats a la cassolada convocada pel dissabte 26 de maig a les 22h a la Plaça Sant Jaume de Barcelona per exigir el dret a l’habitatge.

(Carta 165)

Publicat com a mínim a: Deia, La Malla.net, Sant Andreu Informa't, Presència

DINERS PÚBLICS A LES ESCOLES PRIVADES

En principi, l’educació primària i secundària són obligatòries perquè l’estat del benestar vol garantir igualtat d’oportunitats i per això disposa escoles públiques de qualitat per a tothom. Abans, l’educació era un privilegi de pocs, sobretot patrimoni de l’Església, i aquestes escoles, una reminiscència del passat, han perviscut fins l’actualitat. Aleshores CiU començà a subvencionar-les amb l’argument que feien un bé al país i que hi havia d’haver llibertat d’elecció. Pot ser efectista apel·lar a la llibertat (argument que no s’accepta, per exemple, als que volen educació només en castellà) però parlem clar: CiU ho va fer des del seu model social basat en la desigualtat i en la persistència d’unes classes dominants. Pel que fa als pares, creuen que el seu esforç econòmic implicarà necessàriament una millor educació pels seus fills i filles, i podem entendre aquest anhel, però no podem acceptar que l’Administració toleri privilegis enlloc de vetllar per la igualtat d’oportunitat. I s’arriba al govern tripartit que, per molt d’esquerres que es reclamin (de fet, la majoria porta els fills a la concertada), no s’atreveixen a revocar el privilegi dels concerts perquè faria enfadar el 42% de les famílies que en són usuàries, i precisament les famílies que tenen major poder adquisitiu, per tant les més influents econòmicament i política, que podrien organitzar un gran rebombori. En definitiva que, com que la Generalitat no gosa revocar els concerts que és el que s’hauria de fer, fa la vista grossa amb les quotes que es cobren als pares tot i que això vulnera la legalitat. Però atenció que, si denunciem les quotes i les concertades protesten que no els arriba, encara s’acabaran augmentant les partides pressupostàries públiques per a les escoles privades! És a dir, el món al revés... per no fer el que tocaria, seguirem enredant la troca.

(Carta 164)

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa (aparegut com a article d'opinió), La Malla.net, Sant Andreu Informa, L'independent de Sant Adrià (aparegut com a article d'opinió).

1 DE MAIG

Escolto dir que ara ja no hi ha classes i corroboro que molts assalariats no se senten classe treballadora, sinó que se senten caps intermitjos, membres d’un departament, comercials, encarregats, autònoms, externalitzats,... També sento que els sindicats es venen al capital, i em sembla que aquesta deriva pactista i poc digna dels sindicats prové d’un realisme abdicant, però realisme al cap i a la fi, de ser conscients que tenen pocs afiliats i que la societat és poc guerrera (cosa a la qual ells també hi contribueixen, és clar), de manera que tenen pànic d’amenaçar amb mobilitzacions perquè temen un fracàs de convocatòria que els desautoritzaria. Llavors, entendria un boicot actiu als sindicats, si tinguéssim un camí alternatiu per enfrentar la temptació de les empreses d’aprofitar la seva posició de força, però la conseqüència d’aquesta dimissió és, gairebé sempre, restar desvalgut davant l’empresa, i haver de dir que ‘sí’ a tot per por de perdre la feina, una possibilitat que ens terroritza donat que estem ofegats per hipoteques o lloguers antisocials. I concloc que, sigui quina sigui la solució, no baixarà màgicament del cel, sinó que l’haurem de construir entre totes i tots a base de temps, consciència i organització. També vull recordar que fa un any Bolívia va decretar la reapropiació del gas que els pertany constitucionalment i que empreses com Repsol havien aconseguit gràcies a pactes indignes amb governants indignes. Un any després, aquestes empreses, que han estat convidades a seguir col·laborant i lucrant-se amb Bolívia, segueixen posant pals a les rodes. Un altre govern, suposadament “populista”, com és el de Veneçuela ha decidit sortir del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional i, al mateix temps, augmentar el salari mínim un 20% fins a 286 $ i reduir la jornada laboral de vuit a sis hores per redistribuir millor els llocs de treball. Tot plegat, fa pensar.

(Carta 163)


Publicat com a mínim a: Sant Andreu Informa't Digital, 20 Minutos Alacant, L'independent de Sant Adrià (aparegut com a article d'opinió).

GAT PER LLEBRE

El partit, suposadament antinacionalista, Ciutadans presenta candidatures fora de Catalunya, a Alacant i a Salamanca. A la web de la candidata per Alacant comprovo que no practiquen el bilingüisme dels companys catalans i que està tot absolutament en castellà. Com que a Catalunya les administracions assumeixen el català com a llengua pròpia i vetllen perquè també sigui entès per tothom i pugui ser usat, Ciutadans s'inventa que el castellà està perseguit i diuen estar pel bilingüisme, de manera que van alternant els dos idiomes a la web i als discursos. En canvi, a Alacant, on governa el PP i el català està arraconat, no reclamen pas el bilingüisme, ja que en aquesta situació seria ajudar al valencià, sinó que se sumen entusiastes al monopoli que exerceix el castellà. Així mateix, busco a la web del partit a Salamanca si, allí que no hi ha catalanisme, el partit s'oposarà al nacionalisme espanyol molt arrelat a la ciutat, però decebut m'adono que allí segueixen insistint contra Catalunya. D'aquesta manera queda al descobert el seu nacionalisme espanyol i desig de predomini del castellà, en comptes dels pretesos antinacionalisme o pro-bilingüisme. Queda clar que Ciutadans, malgrat el que proclama, precisament és un partit que no té altre aglutinador que el nacionalisme, l'espanyol, és clar, el que rebutja acceptar l'Estat espanyol com un estat plurinacional perquè li molesta l'existència de les altres nacions que actualment conté. I hem d'assumir que tindrà vots fruit de la propaganda anticatalana i antibasca que ha estat la dedicació prioritària del nacionalisme espanyol en aquesta Espanya del franquisme i ara de la democràcia, i que últimament ha estat sobretot, però no únicament, en boca del PP.

(Carta 162)

Publicat com a mínim a: Diario Información d'Alacant, La Malla.net, Revista Entrevastidors, Deia, El Triangle.

ELS BANCS I ELS DRETS CONSTITUCIONALS

Gràcies a les manifestacions pel dret a l’habitatge el tema ha entrat a l’agenda política. De moment, la resposta més interessant ha vingut del Departament de Medi Ambient i Habitatge que vol forçar que es lloguin part dels 452.291 habitatges buits que hi ha a Catalunya (13,67% del total), però està per veure si s’atreviran a sortir del guió construcció-hipoteca-venda i fer enfadar a immobiliàries, constructores, bancs, etc...

I això em fa pensar en una amiga, persona ferma i amb una bona feina, que m’explicava que, per la pujada de l’euríbor, en un sol any li ha augmentat la hipoteca del petit pis on viu de 630 a 860 euros mensuals, dels quals només retorna 150 euros i la resta són interessos! Com que ha d’afrontar el pagament sola, ja no hi arriba i, en el seu temps lliure, ha de fer cangurs i tot tipus de feines, a més d’haver-se de quedar a casa els caps de setmana i les vacances. Mentre m’ho explicava, impotent, se li humitejaven els ulls... No és l’única, i molts amb pitjor salari ni es plantegen comprar un pis ni llogar-lo i han de compartir-lo o quedar-se a casa els pares.

El mateix dia llegia l’altra cara de la moneda, pornografia pura i dura: En el passat exercici, el Banc Santander va tenir uns beneficis de 7.595 milions d’euros, 3,59 milions per Emilio Botín, i el BBVA, 4.736 milions, 9,8 milions per al president, Francisco González.

Els bancs tenen fabulosos beneficis i deixen diners per projectes molt diferents. Proposta: Que la llei obligui als bancs a diferenciar entre els diferents tipus de crèdits, i que davant de crèdits per primer habitatge hagin d’acceptar-los i no cobrar més interessos que l’encariment del diner. O ¿és que els bancs sempre s’han de lucrar a expenses de ciutadans que es veuen impedits d’un dret, al cap i a la fi, constitucional?

(Carta 161)

Publicat com a mínim per: Estrella Digital, Deia, El Punt (carta destacada), Diario de Noticias Navarra, Setmanari Directa, L'independent de Gràcia, El Triangle.

CARTA OBERTA A JORDI HEREU (carta col·lectiva des dels moviments socials)

Del paper institucional en la crisi urbana, i dels okupes com a boc expiatori

Sr Jordi Hereu:

Les que encara intentem viure a Barcelona, experimentem en la nostra pell i quotidianament la crisi de la ciutat. Una crisi que és suma de moltes.

Crisi d’habitabilitat, deguda al sangrant preu de l’habitatge. Crisi del vincle social, per la privatització mercantil i/o seguritària de l’espai públic. Crisi de la pluralitat democràtica, deguda a l’anorreament de tota societat civil autònoma. Vostè sabrà, esperem, si les conseqüències d’aquestes crisis seran sostenibles no ja per a les persones que les patim, que li assegurem per avançat que no, sinó per al propi model que vostè representa. Voste sabrà a qui o a què li aplana el camí.

De moment, tira pilotes fora, i si el 2006 fou declarat l’any de l’incivic per aquell alcalde que era capaç de montar “raves” brasileres enmig de la via pública, per a vergonya de tots, el 2007 sembla haver-se declarat l’any de l’okupa per un consistori finançat –en un 30%?- per l’activitat constructora i immobiliària.

En tot cas, Barcelona ja és més acollidora pels negocis i els turistes que pels seus propis habitants.
El malestar quotidià creix, però ja fa temps que la resposta institucional és, cada vegada més, recórrer a la distorsió mediàtica i la via punitiva. I Senyor Hereu, culpabilitzar a l’okupa ferotge de tots els mals de la ciutat, a part de ser una falsedat tan evident que fa vergonya desmentir-la, pot provocar el mateix efecte que quan el vell Dictador titllava de comunista a tota oposició al seu règim.

Però algunes persones, col.lectius i entitats, ens neguem a aceptar aquesta práctica del boc expiatori, que busca desviar la atenció dels veritables problemes que patim a la ciutat, i amagar qui en són els seus responsables reals:

1) A Barcelona, el dret a l’habitatge és un miratge. Cada any, el preu dels pisos augmenta quatre vegades més que el poder adquisitiu. La mitjana del preu de lloguer és de 887 euros mensuals, mentre el salari mínim no arriba a 600 i el 57% de la població en cobra 1.000 o menys. Hi ha 80.000 habitatges abandonats, però en els últims anys 200.000 persones han hagut d’abandonar la ciutat. Les entitats bancàries augmenten en un 100% els seus beneficis anuals gràcies a les hipoteques i als negocis immobiliaris, mentre la població destina més de la meitat del salari a sufragar una necessitat bàsica com és la casa. Mentres els desnonaments i el relloguer dibuixen una realitat habitacional pròpia de la postguerra, s’expulsen veïns dels barris perquè s’hi facin pisos de luxe, apartaments per a turistes, oficines o grans centres comercials.

Mentrestant, Senyor Hereu, l’Ajuntament, amb els diners de tothom, es dedica a finançar grans infraestructures i plans urbanistics innecessaris i contraproduents, i a sobre ho celebra -conjuntament amb La Caixa i La Vanguardia, sembleu el triumvirat metropolità - amb trobades internacionals d’especuladors. A més, condemna aquelles persones que, per necessitat o com a forma de lluita social, fan efectiu el dret a l’habitatge per la via directa. Així com menysté, minoritza i desestima les recents movilitzacions per un habitatge digne, creixents a l’últim any i protagonitzades per un espectre ampli i plural de la població.

2) A Barcelona necessitem espais de sociabilitat i de creació cultural alternativa en un context cada vegada més restrictiu de l’espai públic. Nombroses associacions educatives, veïnals, culturals, polítiques, o esportives estan tancant portes pels preus actuals dels locals. En aquest context, els centres socials okupats són a molts barris part de la xarxa que fa possible la existència d’una societat civil independent dels partits polítics i del mercat, que fa possible (altres maneres de) viure la ciutat. Són punts importants de creació política, social i cultural, i no 250 anti-sistema. Desenes de milers de persones han utilitzat els centres socials i han participat en mobilitzacions i actes organitzats des d’ells. Si vostès prioritzen un ús exclusivament mercantil del carrer, si el tanquen amb un blindatge securitari, si no hi ha espais per a desenvolupar una vida social autònoma, a saber per on li sortiran les fugues, Senyor Hereu. Imaginem que no li agradaria que es produissin a la francesa.

3) A Barcelona, les okupacions són una resposta lògica al latifundisme urbà. Esdevenen reapropiacions d’edificis abandonats des de fa anys per grans propietaris, empreses i administracions. Per contra, el seu Ajuntament, dòcil als muntatges mediàtics dictats pels neoconservadors locals (cas Veiret, per exemple), i totalment servil als terratinents metropolitans, s’entesta a contraposar a aquell qui okupa amb el petit propietari o l’hipotecat, quan la diferència real és entre qui utilitza els espais per viure i qui els utilitza per a fer negoci. L’okupació ataca l’ús antisocial de l’habitatge, i no a l’hipotecat que va a comprar el pa. Potser pretén reformar les lleis per a fer fora okupes (desallotjament-exprés) i de pas desnonar hipoteques impagades? Sr Hereu, deixi’s de declaracions populistes i caceres de bruixes. No ens enganyem: sabem que l’Administració mai exercirà una política redistributiva pel que fa la riquesa immobiliària, i per tant l’okupació d’espais continuarà sent una pràctica totalment legítima.

Ens acomiadem no sense fer-li saber que ens estranyaria molt una resposta seva. En tot cas, el que ens interessa de debò és una resposta social.

Des dels barris de Barcelona, març del 2007

ESTEM LLUNY DEL FRANQUISME?

El franquisme va deixar-nos la monarquia, un signe anacrònic del passat que persisteix tot i ser incoherent amb el "tots iguals davant la llei" de la democràcia. Per altra banda, el franquisme també ens va llegar una dreta que no té res a veure amb les dretes democràtiques europees. A Alemanya seria inconcebible que hi hagués carrers o places Adolf Hitler, ni tampoc una Fundació Adolf Hitler, cosa que sí passa aquí amb Francisco Franco, perquè aquí el franquisme no ha quedat unànimament assenyalat com a règim genocida i sempre es ven la falsa cançoneta que hi va haver excessos als dos bàndols. Cosa que és mentida perquè no van ser només els excessos, ni les morts en guerra, ni tan sols l'aixecament contra un govern elegit democràticament, sinó que, acabada la guerra i durant quaranta anys, es va practicar un genocidi sistemàtic i implacable. S'estimen uns 100.000 morts de repressió al marge de la guerra! Res a envejar, per exemple, a la junta militar argentina (uns 30.000 morts) o a Pinochet (uns 3.500).

Per tant, el Partit Popular és un partit legalitzat dins del sistema polític vigent però, en ser l'hereu directe del franquisme, no podem dir que sigui democràtic perquè no parteix de valors democràtics. Hi ha gent que apunta amb encert que se'l podria il·legalitzar amb la llei de partits donat que no condemna la violència practicada per la dictadura. De totes maneres, que mitja Espanya els voti no vol dir que mitja Espanya sigui franquista de soca arrel, sinó que indica que la transició espanyola no va poder jutjar ni desarticular l'entramat franquista, de manera que juga al seu favor aquesta ambigüitat històrica i, sobretot, disposen de tot l'arsenal econòmic, financer i mediàtic que van forjar durant la dictadura i que els permet atreure sectors de la societat mitjançant la por (trencament d'Espanya, terrorisme, Estatut català, inseguretat ciutadana, immigració...).

I és dramàtic, perquè no permet passar pàgina, que de resultes de la pressió dels populars el PSOE actui com a hostatge de discursos franquistes, espantat i justificant-se continuament, enlloc d'actuar amb un criteri desacomplexat i modern respecte a temes com la memòria històrica, la solució política al conflicte basc, la defensa d'un Estat plural,... tal i com sí ho va fer, al principi, amb la retirada de les tropes espanyoles d'Irac o amb la legalització del matrimoni homosexual...

(Carta 160)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia Digital, La Malla.net, Estrella Digital, Deia, L'Independent de Gràcia, L'independent de Sant Adrià (aparegut com a article d'opinió)

TELEMADRID MENTEIX EN UN REPORTATGE SOBRE CATALUNYA

Acabo de veure un reportatge emès per Telemadrid, emissora pública, sobre la situació de les llengües a Catalunya, on menteixen dient que hi ha un conflicte lingüístic que perjudica els que parlen castellà.

Davant difamacions com aquesta, encara em sento més independentista, tot i que el que més em mobilitza políticament sigui la lluita per la justícia social, però és que també estic en contra de l'actual marc de l'Estat espanyol, on s'accepta com a fet consumat que nosaltres estem colonitzats i la nostra cultura i identitat són secundàries. Per fer-me entendre amb amics d'Espanya que no es creuen que sigui independentista doncs sóc simpàtic i bona persona, els dic que puc estar a favor o en contra d'Espanya.

A favor d'una Espanya republicana, respectuosa i confederació de pobles diferents i lliures. Com que aquesta actitud prové d'uns valors que volen respectar i tenir en compte a totes i tots, per aquí ve també l'ideal que la gent pugui decidir i que hagi justícia social i econòmica.

I en contra d'una Espanya monàrquica, hereva del franquisme i nació única amb autonomies que amaguen que Espanya és propietària de pobles subjugats, dels quals desconfia i pels quals no sent respecte, i sense establir un relació d'igualtat entre les diferents llengües. Aquesta altra actitud emana d'uns valors que aproven que els forts aprofitin la seva força per dominar als febles, per tant tampoc voldran impedir l'explotació ni voldran aconseguir justícia social i econòmica.

Ho escric amb ànim d'aclarir que ningú està contra ningú, sinó contra determinades actituds d’irrespecte i superioritat. La Constitució ha de canviar i reflectir un Estat espanyol per a tots, o tard o d'hora acabarem fora d'ell.

(Carta 159)

Publicat com a mínim a: Deia, Estrella Digital, LaMalla.net, El País, Setmanari Directa, L'independent de Gràcia

DONAR I REBRE

El 1972 l’Estat espanyol va contraure el compromís de dedicar cada any el 0,7% del seu Producte Interior Brut (PIB) a l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) per als països empobrits. Durant aquests trenta-cinc anys mai ha passat del 0,3% i enguany seran 2.500 milions d’euros (0,27% del PIB).

Per altra banda, des de 1986, l’Estat espanyol ha percebut més de 120.000 milions d’euros en fons de cohesió europeus i, en els últims anys, ha rebut 8.900 milions d’euros anuals (1% del PIB).

La comparació parla per si sola. En contra del que ens diuen, els diferents governs espanyols no s’han significat per la seva solidaritat, mentre que sí que han exigit que els altres ho fossin amb ells.

A més tinguem en compte que el 20% de l’AOD és deute extern cancel·lat (cosa necessària però que s’hauria de comptar a part perquè no són diners que arribin a aquest països). I pel que fa a la qualitat d’aquesta ajuda: només un 17% es dedica a serveis socials bàsics, i un 10% són crèdits (que augmenten el seu deute extern) que el país empobrit està obligat a gastar comprant productes espanyols, és a dir, és una estratègia per ajudar les empreses espanyoles a obrir mercats més que no pas un mecanisme de compensació. A pesar d’això, podem dir que el camí endegat per l’actual govern està en la bona línia, però fa falta encara massa qualitat i quantitat en l’ajuda (estem els cinquens per la cua dels vint-i-dos països més rics).

I en relació a això: ¿Com pot ser que la redistribució de recursos a nivell mundial quedi en mans de la voluntat de cada país? ¿Us imagineu que cada estat europeu pagués el que li dictés la consciència? ¿O que cada ciutadà pagués els impostos que volgués en funció dels seus sentiments envers la comunitat? Els impostos són obligatoris sota pena de multa. Els fons de cohesió s’han decidit en comú però també han estat obligatoris. Cal considerar l’AOD no com una “ajuda” sinó com un “fons de cohesió mundial” i que els estats donin poder a l’ONU per recaptar impostos segons la riquesa de cada país i invertir-los amb criteris socials i amb vigilància per part de la societat civil.

(Carta 158)

Publicat com a mínim a: Canalsolidari.org, Malla.net, El Punt, El País, Diario Palentino, Deia, Setmanari Directa

AEROPORT I SOCIETAT CIVIL

He llegit a molts diaris el titular que "la societat civil catalana" clama per tal que l'aeroport del Prat sigui interoceànic i amb gestió pròpia. El clam es dóna en un acte organitzat el 22 de març per la Cambra de Barcelona, Foment del Treball i el RACC, que va comptar amb l'adhesió de 136 entitats. Quan llegeixo la llista d'entitats m'adono que més que "societat civil", excepte algunes petites excepcions, es tracta d'una part molt particular de la societat civil: l'empresariat. I no nego que, en aquest cas, segurament ens interessa a tots això de l'aeroport, però preferiria que s'anomenés cada cosa pel seu nom, sobretot per no confondre les coses. Per exemple, l'aeroport interoceànic és prioritari per al poder econòmic igualment com l'AVE, mentre que a la majoria de la societat civil, a aquella que no té poder, sobretot li interessa que es resolguin problemes molt estesos i quotidians: la falta d'inversió en els trens de rodalies, l'especulació immobiliària i l'impossible accés a l'habitatge, la precarietat laboral, etc... I cal recordar que van ser molts dels presents a l'acte els mateixos que, precisament, van escandalitzar-se davant de la proposta de la Generalitat de forçar que els pisos buits es posessin a lloguer per augmentar els pisos en circulació i fer baixar els preus, tot i que era una proposta massa tímida i que hagués hagut d'anar més enllà, però que està en vies de ser paper mullat perquè el poder econòmic va posar el crit al cel i el Govern es va arrugar. Vigilem amb tenir a l'empresariat i al sector financer com a ambaixadors de la societat civil perquè potser algú es confondrà pensant que defensen els interessos de la majoria...

(Carta 157)

Publicat com a mínim per: Diari de Tarragona, 20 Minutos, La Malla.net, El3.org, Avui, El Periódico, El Triangle

ESTATUT, DEMOCRÀCIA I VENEÇUELA

El nou Estatut serà una demostració de la poca profunditat de la nostra democràcia.

Primer: Va ser elaborat al Parlament català com una negociació entre partits polítics. Molta gent no ho trobarà poc democràtic perquè ens han convençut que la democràcia és això: votar uns partits perquè ells prenguin les decisions. Però a mi m'hagués agradat que s'hagués aprofitat l'ocasió per caminar cap a una democràcia amb participació activa dels ciutadans. Tot i la iniciativa d'ICV-EUiA d'intentar incorporar propostes ciutadanes, el conjunt de partits no van secundar realment aquesta via i va restar bastant testimonial. La proposta d'Estatut va ser aprovada pel 90% del Parlament de Catalunya, cosa que ens ha de fer pensar que ja estava bastant rebaixada per permetre la incorporació de partits molt diferents.

Segon: La proposta catalana no va ésser respectada al Senat i al Parlament espanyols, sinó que, contradient la seva paraula, en Zapatero hi va ficar cullerada i per culpa de la desunió dels partits catalans i la venta de rebaixes que en va fer CiU, es va aprovar un Estatut devaluat. El poble català llavors reivindicava l'Estatut aprovat pel 90% del Parlament català, però davant la dicotomia d'acceptar aquest Estatut esquilat o no quedar-se amb l’anterior, va votar afirmativament, però sense massa il·lusió, en el referèndum de l'Estatut.

Tercer: Quan estàvem comprovant que els capítols econòmics no impedien un finançament insuficient i amb tots els entrebancs possibles per part de l'Estat, rebem amb sorpresa la notícia que potser el Tribunal Constitucional rebaixarà encara més l'Estatut. I, és clar, al final, haurem d'acabar reclamant que es conservi l'Estatut tal i com està d'esquiladet, com si estiguéssim encantats amb el seu contingut...

En contrast amb això, a Veneçuela, on el tant criticat Chávez ha guanyat vuit conteses electorals en vuit anys, estan fent camí amb un model polític on els Comitès de Barri, sempre que hagin fet un procés obert i participatiu, tenen un paper igual o superior al dels alcaldes a l'hora de decidir què s'ha de fer als barris. Caldrà veure si acaba guanyant el model participatiu o el representatiu, però com a mínim hi ha un debat social sobre el que vol dir democràcia i propostes per fer-la evolucionar.

(Carta 156)

Publicat com a mínim a: el3.org, Presència, Estrella Digital, L'independent de Sant Adrià (aparegut com a article).

PATRIOTISME SOCIAL?

Vaig votar per una de les formacions que composen el tripartit de la Generalitat esperant que sortís la combinació catalanista de progrés. Fins ara m'ha agradat que no hi hagués tant soroll extern innecessari, però, en canvi no m'ha agradat això del "patriotisme social" contraposat al "patriotisme català". I no m'agrada per dos motius:

1- Si nosaltres no exercim el patriotisme català, ¿en quin punt del planeta Terra ho faran per nosaltres? Caram! ¿A veure si, pel fet de no tenir estat, no podrem sentir amb normalitat i salud mental com fan els altres països? Que quedi clar que el patriotisme no és xovinisme, prepotència, racisme, exclusió, ni res per l'estil, simplement és estimar la gent que viu en aquesta terra, la seva manera de viure i la seva cultura (òbviament diversa, canviant i enriquint-se amb la immigració anterior i l'actual). No hem de sentir vergonya ni culpa de dir que som patriotes catalans. Com volem que els que venen a viure al nostre país, l'estimin si amaguem amb vergonya la nostra cultura. Els hem d'explicar qui som, enamorar-los i deixar-nos enamorar també.

2- Però sobretot, dissenteixo del terme "patriotisme social" perquè tampoc reflexa l'actuació de la Generalitat. Em fa molt de mal veure que ja portem gairebé quatre anys de govern d'esquerres i, la veritat, és que es pot diferenciar ben poc del que vam tenir de dretes. A les escoles bressol, a les escoles, als instituts, a les universitats, a la sanitat, als serveis socials, en l'atenció als nouvinguts, a la situació laboral, als transports, a les carreteres, a l'actuació policial, etc... s'ha de filar molt prim per veure-hi millores, que n'hi ha, però la veritat és que crec que es pot fer moltíssim més que el que feia CiU, i no ho veig. Fa falta una esquerra valenta, agosarada, amb propostes i amb la voluntat de moure el cul i no només donar continuisme per no incomodar els poders econòmics i poder-se mantenir a la cadira.

És sobretot per aquest segon motiu que em sento enganyat amb el binomi "patriotisme social" que ens presenta el President Montilla al mateix temps que, com a mostra, elimina l'impost de successió. És que necessitem menys diners públics? Per què es pidola tant llavors a Madrid? La veritat és que fan falta molts i molts diners per fer tot el que fa falta. I els diners hi són. El veritable motiu de retallar l'impost de successions és acontentar els poders econòmics. Menys "patriotisme social" de pacotilla i més patriotisme de veritat: català i social!

(Carta 155)

Publicat com a mínim per: el3.org, La Malla.net, El Far del Llobregat

PER QUAN L'ESTAT DEL BENESTAR?

Durant la Guerra Freda no vam aconseguir el que s’anomena l’estat del benestar, i quan va caure el bloc comunista ens van dir que tocava desmuntar-lo perquè era insostenible i frenava l'economia, i avui dia seguim privatitzant serveis al mateix temps que ens adonem que desmuntar el poc que tenim suposa no poder garantir una vida digna per a tothom. El dimarts hem sabut que la Generalitat decidia augmentar un 4% les ajudes per cada fill menors de 3 anys, passant a 625 euros per menor i any. D'aquesta manera els pares podran compensar una petita part dels diners que paguen a les guarderies privades, o a les públiques, que no són gaire menys cares. També aquest mateix dimarts hem sabut que l'excés de clíniques dentals està saturant el mercat i la ferotge competència fa perillar la qualitat del servei. I em pregunto: ¿Per què no es deixen d'ajudetes als pares per tal que segueixin pagant a escoles privades i, en comptes d'això, fan totalment públiques i gratuïtes les escoles bressol? És a dir ¿Per què és gratuïta la primària i la secundària i no l'escola bressol ni la universitat? I també em pregunto ¿Per què fem gratuït anar al metge i no al dentista? ¿I les ulleres? Hi ha gent que no va al dentista o no porta ulleres pel cost que representa... I els diners hi són perquè l'economia creix. Només s’ha de cobrar els impostos necessaris. Per això és important una política fiscal que gravi els que més poden aportar per tal de garantir una vida digna per tots. El PSOE va aprovar, el maig de 2006, una reforma fiscal que beneficiarà les empreses que reduiran les cotitzacions 5 punts percentuals, deixant-se d'ingressar 2.500 milions d'euros, més una reducció de 2.000 milions d’euros en impostos de l’IRPF, sobretot per a les rendes més altes que baixaran 11 punts. Es va aprovar amb el beneplàcit del PP, CiU, PNV, ERC, CC i els mitjans de comunicació afins a ells. Per aquest motiu això no ha creat un escàndol com en els matrimonis homosexuals, l'Estatut català, la política antiterrorista,... Però que no hi hagi hagut escàndol, no vol dir que no sigui escandalós.

(Carta 154)

Publicat com a mínim a: La Malla.net, ADN, El Faro de Vigo, Presència, Setmanari Directa

ÉS BO CRITICAR EL GOVERN DES DE L'ESQUERRA?

En un documental sobre l'ordenança del civisme de Barcelona que he realitzat, assenyalo articles d'aquesta llei que em semblen totalment erronis. En els debats posteriors al visionat del documental, molts votants de la coalició de govern a Barcelona i a Catalunya, davant la claredat amb la que queden retratades les prohibicions d'aquesta llei, m'han interpel·lat que si busco que surti elegida la dreta. Deixen de banda el debat sobre la llei, i traslladen la discussió al fet que, si critiquem el que fa l'Administració, ho aprofitaran les dretes, que no paren de criticar, per sumar descontentament envers el govern. Ja ho havia detectat en la política estatal, on la pressió constant i barroera del PP fa que es tanquin files al voltant del govern, malgrat haver impulsat polítiques fiscals i laborals clarament de dretes. I, per cert, que el PSOE vol copiar l'ordenança del civisme de Barcelona com a proposta estrella de cara a les eleccions municipals! És a dir, que davant de les polítiques de dretes que aplica l'"esquerra", cosa que trobo molt perniciosa i perversa, sembla que em suggereixin que no és adequat criticar, com si es tractés d'un "partit de futbol" on l'important és que guanyi el teu equip encara que no jugui bé. No comparteixo aquest plantejament perquè ni és el meu equip, ni em sembla que això beneficiï a la societat. Una cosa és el que acabarem fent el dia de la votació on, si decideixes votar, hauràs de fer-ho òbviament pel que et sembli que ho pot fer millor dins del que hi ha, i una altra cosa és que penso que, en el dia a dia, hem de mantenir la vigilància crítica davant del que fan per intentar evitar que caiguin en temptacions de control social o d'acontentar els poders econòmics en detriment del poble. És una mínima exigència democràtica mentre busquem maneres de fer veritablement més democràtic el nostre sistema, que deixa molt que desitjar.

(Carta 153)

Publicat com a mínim a: El Punt Diari, La Malla.net

LLEI ANTITERRORISTA I NÚRIA PÒRTULAS

La llei antiterrorista és molt discutida perquè suspèn temporalment drets bàsics com la presumpció d’innocència o unes mínimes garanties d’ésser tractat respectuosament pels cossos policials i la justícia. Es considera l’interrogatori amb tortura com un mal menor per evitar matances que amenacen la societat. Aquest és un terreny molt fosc i pantanós, i en un estat democràtic i de dret, hauria de ser inacceptable... Aconsegueixen que no es qüestioni socialment perquè el terrorisme és mediàticament omnipresent (en les enquestes sovint ha desplaçat problemes molt estesos com l’habitatge, l’atur o la precarietat laboral) i s’ha utilitzat fins a la sacietat per treure rèdits polítics i per barrar el pas a certs debats. El cas de la Núria Pòrtulas de Sarrià de Ter destapa el tema altra vegada. Va ser identificada en una manifestació de solidaritat amb presos anarquistes i se li va intervenir una llibreta amb adreces d’institucions polítiques. Portava les adreces per enviar-hi cartes de denuncia de la campanya per l’alliberament d’un company que està detingut i pendent d’extradició a Itàlia per, suposadament, haver participat en cremar uns vagons de tren que servien per deportar immigrants. La Núria va ser detinguda i interrogada a l’Audiència Nacional. Posteriorment se l’ha empresonat preventivament amb la severitat i incomunicació del règim antiterrorista. En aquests casos, el que acostuma a passar-li a molta gent és que el tema els cau lluny, i sempre se sospita: “bé, però alguna cosa greu haurà fet...”. Si coneguéssim el cas i la persona de primera mà, ho podríem veure molt diferent i clamaríem que això no pot ser. És el que em passa en aquest cas. Conec una molt bona amiga seva que em jura i perjura que la Nuri és incapaç d’haver-se involucrat en terrorisme. Simplement és activista perquè vol un món millor: va estar a un agrupament escolta, és educadora social, és okupa i ha participat en desenes d’iniciatives i campanyes a favor del tercer món, contra la guerra, pels ideals anarquistes, etc... Sofreixo pensant que està patint una agressió física i psíquica molt forta sense cap justificació. Segurament agafarà por i s’ho pensarà dues vegades abans de posar-se en alguna altra campanya. A part de la incoherència d’una llei que vulnera drets per protegir-ne d’altres, m’adono que, a qualsevol de les persones activistes que són necessàries per millorar el món, els pot caure a sobre arbitràriament la brutalitat d’aquesta llei antiterrorista. Em pregunto si, quan l’alliberin, els Mossos d’Esquadra o el Conseller d’Interior demanaran perdó públicament pel seu error...

(Carta 152)

Publicat com a mínim a: La Malla.net, Diari de Girona, Setmanari Directa, Deia

ELS FAMOSOS NO TENEN LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

L’empresa Kelme, que patrocina esportivament al futbolista Oleguer Presas, ha trencat relacions amb ell per discrepar d'un article publicat al setmanari Directa (us recomano que us hi subscribiu, www.setmanaridirecta.info) on posa en dubte la independència i imparcialitat del poder judicial espanyol. Per explicar-ho parla del tracte culpabilitzant i esviaixat que ha rebut De Juana Chaos, però també la revista Egunkaria i en Pepe Rubianes, i ho contrasta amb la condescendència i reducció de penes envers un altre tipus d’acusats: el General Galindo i Julen Elorriaga pel cas Lasa i Zabala, De la Rosa per estafa, Rafael Vera pel cas Segundo Marey, el menysteniment del cas dels disset independentistes catalans detinguts sense càrrecs durant els Jocs Olímpics de Barcelona, l’indult d’Aznar per catorze agents condemnats per tortures, o també l’indult de Zapatero envers quatre policies que van maltractar a Mamadou Kane. El problema no és que pensi que l'Oleguer menteix o difama, perquè no ho fa, ni tampoc que les seves opinions siguin escandaloses, el problema és que un famós no pot traspassar segons quines línies. Al setmanari Directa hi ha desenes d’activistes socials anònims que han expressat opinions semblants a les de l’Oleguer i no hi ha hagut cap problema. Això mostra diàfanament el tipus de democràcia que tenim: mediàticament tutelada i populista, en la que els famosos que són els únics que, per desgràcia, poden crear opinió temen dir el que no convé per no ser atacats sense pietat i per por a perdre aquella fama o posició que havien aconseguit, encara que són molts els que també pensen que la justícia espanyola no és independent ni imparcial, però mentre no ho diguin públicament trencant el tabú no tindran problemes, a costa que tampoc la societat avançarà... Per això la dreta espanyola intentarà sacrificar a l’Oleguer per escarmentar els que poguessin tenir temptacions. Per sort, ell no s’enfronta sol a la dreta que en els últims trenta anys diuen ser democràtics però que no estimen els valors democràtics. En només unes hores, la campanya de suport a l'Oleguer des de Vilaweb ha aconseguit que més de 9.000 persones comuniquessin a Kelme que l'empresa té tot el dret de trencar amb el futbolista per discrepar amb les seves idees, però que nosaltres també tenim tot el dret de deixar de comprar els seus productes perquè entenem que intenten coaccionar el dret a la lliure expressió.

(Carta 151)

Publicat com a mínim a: La Malla.net, 20 Minutos Alacant, El Faro de Vigo, L'independent de Barberà, El Triangle

CONTROL SOCIAL A BARCELONA

L'aniversari de l'aprovació de l'ordenança municipal del civisme es produeix amb l'alcaldable Jordi Hereu fent d'alcalde. A ulls de molts, no la majoria òbviament, el principal objectiu d'aquesta ordenança era controlar els carrers en una línia molt determinada: 1- Fer menys visible la pobresa (perquè és incòmoda en un model de Barcelona turística i fashion), 2- Posar traves a la realització de protestes públiques (per atenuar les molèsties de la denúncia social). En aquesta línia podem inscriure la inconcebible prohibició per part de Jordi Hereu de l'acampada testimonial de cinc hores que volien protagonitzar els Fills de Don Quixot vinguts de França i col·lectius amics de Barcelona. Més enllà del fet que la iniciativa vingués de fora i que agafés a contrapeu fins i tot els col·lectius barcelonins afins, més enllà de la possibilitat que a Barcelona s'atengui els indigents una mica millor que a Paris, o que les ONG que s'hi dediquen amb fons municipals se'n desmarquessin forçats per l'Ajuntament,... més enllà de tot això que va ser utilitzat per enterbolir l'assumpte... Per què no es podia fer un acte de protesta a la Plaça Sant Jaume? Deien seguir escrupolosament la llei que ells mateixos s'han fet. Trobo greu que no es pugui acampar a la ciutat ni per expressar una protesta, però, per què no s'ha de poder si els organitzadors la plantegen limitada en el temps i amb total respecte envers l'espai públic? Segurament perquè és una forma molt visible de protesta difícil de fer passar desapercebuda. I, fins i tot acceptant el marc legal vigent, l'Ajuntament està moralment obligat a aplicar la llei amb cintura (¿no permet aparcaments sobre les voreres de Diagonal quan hi ha partits del Barça?). Llavors per què va impedir una acampada d'unes hores? Penso que a l'Ajuntament ja li va bé de tenir lleis molt restrictives que no apliquen sempre, però que els dóna un marc legal per prohibir les protestes políticament incòmodes, i definitivament la denúncia de l'especulació urbanística i del preu de l'habitatge fa por a aquest Ajuntament.

(Carta 150)


Publicat com a mínim a: La Malla.net, El Triangle, Periòdic Anarquista "Antisistema", Canalsolidari.org

CARTA AL “REIS MAGS”

Molt honorables senyors reis mags Montilla, Carod i Saura.

Aquest any ens hem portat molt bé. Hem tornat a derrotar la dreta i, com a conseqüència, us hem tornat a donar la majoria al Parlament, i el rei mag Montilla ha pogut ser nomenat President de Catalunya. Ens hem portat com bons minyons i hem estat generosos i comprensius tot i la desil·lusió pels regals que ens vau oferir l’any passat, que van ser molt soroll i poques nous.

Per tot això, creiem que no ens mereixem carbó i us volíem demanar algunes cosetes:

En primer lloc, malgrat aquest soroll i les poques nous, no creiem que la solució al soroll sigui l’acceptació acrítica dels dos socis minoritaris a la voluntat del PSC perquè aquest partit, tot i ser el més votat dels tres, en realitat ha baixat i això vol dir alguna cosa. Per tant, tot i el desitjable propòsit de no donar munició a la premsa de dretes, esperem que les resolucions del tripartit siguin consensuades entre les posicions ideològiques de tots tres partits.

Per altra banda, ens alegrem que, per fi, la dificultat per accedir a l’habitatge sigui considerada com un problema inaguantable i que necessita una solució política i no només mercantil. Però els demanem que no s’arruguin davant la pressió de l’oposició, de la premsa, de la patronal, de la banca i de les immobiliàries. Gairebé res. Perquè, després de molts debats identitaris (importants però excessius, perquè el moviment es demostra caminant), molts debats estèrils sobre pactes electorals i sobre polèmiques mediàticament creades d’embolica que fa fort, la mesura sobre l’habitatge ha estat la primera mesura veritablement una mica social i d’esquerres d’aquest tripartit després de 3 anys, ja que no havíem vist abans que la classe dominant catalana saltés amb una bel·ligerància tan frontal i a l’uníson contra cap iniciativa del tripartit. Però tot i ser encara una mesura massa tímida, ja comenceu a dir que la suavitzareu, que el seu objectiu és només pedagògic però que no s’aplicarà, etc... Ja us esteu penedint d’haver molestat la bèstia i us fa por fer-la enfadar de debò.

Us comminem a ser valents i conseqüents amb l’ideari d’esquerres que prediqueu, ja que la ciutadania no trobarà la il·lusió per derrotar permanentment la dreta si només serveix per fer polítiques igualment de dretes o de centredreta. Ja estan havent-hi manifestacions massives pel dret a l’habitatge i, si ens voleu enganyar amb “tirites”, s'us acabarà esvalotant el galliner. Seria molt lleig que els propis reis mags d’orient haguéssiu de rebre precisament carbó, però no pas del Fumera, sinó dels propis nens i nenes bons d’aquest país que us estimen tant.

Jordi Oriola i Folch (un nen gran)

(Carta 149)

Publicat com a mínim a: La Malla.net, El Periódico, El3.org

MENYSTENIMENT DE L'EDUCACIÓ

¿Per què el conseller d'Economia de la Generalitat és un economista, i en canvi, el conseller d'Educació és un gestor com l'Ernest Maragall, que amb tots els respectes, no en sap gens del que passa als centres educatius? És clarament no prendre's seriosament l'educació. Si fos, com es diu, que era per satisfer als partidaris del seu germà dins del partit, em semblaria més desconsiderat encara cap al món educatiu.

I és que, fins que no ens prenguem seriosament l'educació dels nostres nens i joves, fins que no dediquem els recursos necessaris a l'educació, fins que no concentrem tots els esforços de l'Administració pública en l'educació pública (sense desviar diners a escoles concertades que pretenen oferir millor ensenyament i més trampolí, és a dir, en altres paraules, elitisme), tindrem un sistema educatiu públic amb mestres que treballen desvivint-se (encara que la societat no en sigui conscient) per oferir una educació malgrat tot molt acceptable en unes condicions inadequades (potser la societat tampoc no n'és conscient d'això). I mentre les coses van "funcionant" més o menys, es perd l'oportunitat de formar millor els nostres fills, de compensar els desequilibris socials que té la nostra societat, i tot això amb l'afegit de cremar al professorat. I no pas perquè siguem un col·lectiu ploramiques, sinó perquè el repte d'educar és molt gran i exigent.

I que això succeís amb CiU, no ens ha d'estranyar, però que això s'esdevingui també amb un govern que es diu progressista és inacceptable per la gent que li ha fet confiança votant-los.

Dins del món educatiu, la gent es pregunta, que si aquesta conselleria havia de ser responsabilitat socialista, per què no continuava Joan Manuel del Pozo amb qui hi havia bona entesa? De fet, es té clar que s'ha designat Ernest Maragall sobretot perquè se'l veu més adequat per aplicar les mesures que els socialistes fa temps que volen imposar als centres educatius: mesures de tall empresarial per fer "més eficients" les escoles ... tal i com el mateix conseller ha afirmat en entrevistes als diaris. Ben bé com si els centres educatius fóssim fàbriques de cadires. Enlloc de preguntar als centres quines necessitats tenen per poder fer la seva feina ben feta i facilitar aquests recursos econòmics i sobretot humans necessaris, el que volen és mantenir la mateixa dotació econòmica i donar com a solució la idea que el professorat ha de "rendir" més, deixant entreveure que el problema el generen els mestres que no fan prou perquè són incompetents o mandrosos, cosa que s'arreglaria amb la mà dura de l'empresa privada.

A part de ser un fals argument, perquè els mestres, la majoria de vocació, treballen amb una autoexigència molt alta, sobretot és una manera de promocionar l'argument-trampa que branda el capitalisme per tal d'enaltir l'opció per la iniciativa privada, amb la intenció encoberta de seguir reduint la despesa pública, que és la que ha de fer possible uns bons serveis públics tal i com els desitja la ciutadania.

Quin tipus de socialisme és aquest? Això és donar gat per llebre.

(Carta 148)

Publicat com a mínim a: La Malla, Diari de Balears, Diari de Tarragona

REACTIVAR LA CONSTITUCIÓ EUROPEA

Es torna a parlar de reactivar la Constitució Europea i ja em venen tot tipus de tremolors... A més molts, entre ells el president del govern espanyol, parlen de rellançar-la igual com estava. Altres, per sort, parlen de reformar-la perquè sigui acceptable per tots els pobles que conformen els països de la Unió Europea. Rares vegades estic molt d'acord amb el president del Parlament Europeu, en Josep Borrell, però llegeixo que expressa el que va decidir el congrés del Partit Socialista Europeu: "Els europeus només s'interessaran en la construcció europea si hi veuen una manera de defensar-se dels efectes negatius de la globalització i aprofitar millor les seves oportunitats evitant que la competència entre empreses es converteixin en una competència entre societats a través del dúmping fiscal i laboral". I ho resumeix dient: "I això vol dir desenvolupar la dimensió social de la integració europea". Justa la fusta. El 'no' francès i l'holandès no van ser contra la idea d'unir Europa, sinó que va ser un refús a una Constitució Europea neoliberal que volia ser més una unió de mercats (per beneficiar les empreses i guanyar comercialment als veïns) que no pas una unió del benestar (per construir una societat europea amb uns drets socials avançats i respectuosa amb les societats veïns). Les declaracions de Josep Borrell proven el que molts dèiem: que se'ns volia vendre una Constitució que no desenvolupava la dimensió social. Aquí a l'Estat espanyol, fruit dels nostres complexes històrics provinents d'un franquisme mal tancat, fruit del nostre poc sentit crític i de la poca organització social, i fruit de l'explicació parcial que en van fer els grans partits polítics i els grans mitjans de comunicació, vam comprar-la ingènuament com si fos la millor constitució possible. Que no ens tornin a posar una bena als ulls...

(Carta 147)

Publicat com a mínim a: ADN, El Triangle, La Malla.net, Presència, Notícias de Guipuskoa, Deia, Diario de Notícias Navarra

DEFUGIR LA REALITAT A L’IRAQ

L’informe que ha elaborat el Grup d’Estudis sobre l’Iraq, creat pel Congrés nordamericà l’abril passat, ha sigut aire fresc enmig de les notícies que ens arriben del país mesopotàmic. Ha estat un “ja prou!”, que el mateix stablishment nordamericà ha etzibat a en Bush davant de la seva obstinació de persistir a l’Iraq, proposant el 2008 com a data límit per la retirada gradual dels 140.000 soldats que hi estan destinats. Hem de celebrar que es plantegi posar fi a l’ocupació, i també que s’assenyali la situació d’opressió de Palestina com a punt de partida de tota la inestabilitat del Pròxim Orient, qüestió que no ha estat ben rebuda pel govern israelià que tem que pogués reduir-se la permissivitat envers la seva política de fets consumats i d’utilització recurrent de la violència com a manera d’abordar el conflicte. Però no ens pot tranquil·litzar gaire que l’informe no aposti per mirar la realitat de front. Pretenen marxar, i encomanar l’estabilitat del país a Síria i l’Iran. És comprensible que pensin en passar la patata calenta a algú altre, però no poden pretendre que l’Iran tuteli l’Iraq malgrat les afinitats entre xiïtes, perquè això no va evitar la cruel guerra Iraq-Iran que va enfrontar també els xiïtes d’un país i l’altre. La vertadera solució després de la retirada de l’exèrcit invasor, serà l’acord entre els propis iraquians, cosa que s’intenta obviar perquè implicaria acceptar a la resistència iraquiana, resistència ara mateix més coordinada del que se’ns fa veure i que s’intenta amagar presentant la situació com un caos on impera la violència interreligiosa. La gent que coneix bé el que hi passa, afirma que el 99% dels atacs diaris que tenen lloc a l’Iraq es dirigeixen contra les forces d’ocupació i contra l’aparell polític i repressor de l’actual govern iraquià vist com a titella