5 de desembre de 2018

L’INDEPENDENTISME S’HAURIA DE CAPTENIR PER NO AVIVAR EL FEIXISME?


[Abajo en castellano]

Torna la tesis de Pablo Iglesias que l’independentisme ha despertat el feixisme. 

I és clar que Vox ha utilitzat la defensa a ultrança de la unitat d’Espanya i l’anticatalanisme com a esquers emocionals per captar vots, però això no faria l’independentisme culpable, sinó més aviat l'evidenciaria com a blanc dels feixistes i, per tant, mereixedor de protecció democràtica per part de tots. Culpabilitzar la víctima mai hauria de ser el discurs d’un demòcrata, i menys una persona d’esquerres.


A més, el sol plantejament en la línia de cohibir-nos de plantejar propostes, que creiem que aportarien més justícia, per tal de no molestar als intolerants i impositius, per por que ho usessin apel·lant a l'odi com a motor del seu populisme, ja suposaria deixar-nos condicionar i fer xantatge en el nostre intent col·lectiu d'organitzar-nos democràticament.

Si volen parlar de culpes, són tres els aspectes que han fet que l'antiindependentismo hagi servit a l'extrema dreta:


1) El substrat franquista que no s’ha superat:

No som un país qualsevol, aquí va haver-hi un genocidi franquista. 

I en la història recent, el feixisme ja hi era abans de Vox, de la mà de les cúpules del PP i Cs, partits amb pretensions demòcrates però que, per exemple, no condemnen mai el franquisme. Un fet  que a Alemanya comprendrien de seguida, perquè allí qualsevol partit que no vulgui condemnar el nazisme s’entén que és feixista.

A Espanya no s’ha pogut superar el franquisme fent un relat oficial que s’hagi treballat socialment i, per tant, persisteix massa franquisme instal·lat dins de les estructures de l’Estat (amb molta força dins de la magistratura, l’exèrcit i la policia) i en l’entramat del gran empresariat (també en el mediàtic que té especial importància).

De fet, Vox irromp per primera vegada, però aquests votants ja eren d'extrema dreta i votaven al PP. Per això no existia explícitament un partit ultra. Ara amb la descomposició del PP i altres factors, ha emergit un partit amb pedigrí ultra que sí que té coincidències i connexions amb l'extrema dreta de Le Pen i Bannon, però que és bàsicament un fenomen neofranquista molt de tall espanyol.


2) La reacció intolerant conta el procés ha normalitzat el discurs de l’odi:

El que possibilita l’auge de l’extrema dreta no és l’independentisme, sinó com els partits polítics espanyols han reaccionat contra aquest projecte polític.

El nacionalisme espanyol és una quasireligió per la que la Unitat d’Espanya és sagrada. Enlloc de permetre un debat democràtic i respectuós, intentant convèncer-nos, s’ha triat imposar-nos la permanència a Espanya, és obligatòria i no es pot qüestionar. Permetre un referèndum, encara que el guanyessin, seria molt perturbador per al nacionalisme espanyol perquè haurien reconegut implícitament Catalunya com a subjecte polític.

Espanya no ha sigut demòcrata abordant el repte des de la política, sinó només negant, ridiculitzant, provocant ostracisme, humiliació, marginació, i quan tot això els ha fallat, han usat la llei i la força bruta, no per garantir drets sinó per impedir qualsevol aspiració de canvi.

I els mitjans de comunicació no han ajudat a entendre el que passava a Catalunya, sinó tot el contrari, han distorsionat la realitat, intoxicant amb mentides, tergiversacions i una manca d’informació contrastada i plural, eclipsada per un allau de judicis de valors tendenciosos i malintencionats per satanitzar els sobiranistes com a enemic número ú del país.

Pregunteu per exemple a un ciutadà normal: si creu que hi va haver un cop d’Estat [no ho va ser clarament]; si els CDR són violents [no ho són]; si l’article del Quim Torra deia que els espanyols eren bèsties [no deia això]; si volem aconseguir la independència democràticament o imposant-la [democràticament si guanya el referèndum],... Els ho posen molt difícil als espanyols per poder-se defensar de la mentida, tenir bona informació i poder decidir correctament.

I tant han deshumanitzat el discurs que molts espanyols no senten cap compassió pels independentistes que són a la presó esperant un judici que tothom sap quin resultat tindrà, i més aviat insisteixen que “s’han de podrir a la presó”.

S’ha deixat fer a Vox perquè el seu discurs incendiari i les seves acusacions judicials no molestaven a ningú, fins que ha entrat al Parlament andalús i ara tothom se sorprèn. Però sembla que l’únic problema sigui haver blanquejat el partit ultra i no es fa autocrítica del clima d’odi contra l’independentisme que li ha abonat el terreny.


3)  L’error històric del partit que ho hagués pogut evitar:

El PSOE ho hagués pogut evitar si no hagués fet seguidisme de l’estratègia del PP i Cs contra els independentistes (negació del problema, negació de la nació catalana, rebuig a ultrança al referèndum, imposició de la permanència, 155, condemnes de rebel·lió i sedició...).

Aquests acords d’Estat de tots els grans partits, tret d’un tímid Podemos i una IU menys clara, van transmetre, a tota la ciutadania espanyola, un missatge quasi-hegemònic i transversal que el nacionalisme espanyol impositiu i antidemocràtic era normal i acceptable (per això la seva perplexitat davant les sentències europees que disten tant de les espanyoles). I amb aquestes idees en l’ambient, ningú podia guanyar a l’extrema dreta més ultra, amb les seves tesis de mà dura i solucions contundents.

Si el PSOE s'hagués atrevit a desmarcar-se i hagués apostat per una solució democràtica en forma de referèndum, aquest potser no s’hagués pogut dur a terme amb el recolzament de PSOE i Podemos i l’oposició de PP i Cs, però tot hauria anat diferent, perquè l’extrema dreta només hagués pogut pescar vots en l’extrem de la dreta. En canvi, normalitzant els valors autoritaris a tota la població espanyola, el calador de vots dels ultres és immens i han pescat suficient per entrar. D’aquí ja només els resta créixer aprofitant la presència mediàtica i el punch polític.

Falta veure si el PSOE pot i vol fer autocrítica i entomar amb valentia el camí democràtic per a Espanya, un camí que no seria fàcil, però que és l’únic camí per començar a enterrar el franquisme. El repte català brinda una oportunitat d’enterrar aquest nacionalisme impositiu. Però tot sembla indicar sense cap mena de dubte que el PSOE és tan nacionalista com el PP i Cs, i per tant, ni s’atrevirà, ni voldrà obrir-se a tenir un rol determinant per a regeneració de la democràcia en el futur Estat espanyol (sigui amb Catalunya dins o ja sense ella).




[En castellano]


¿EL INDEPENDENTISMO DEBERÍA DESISTIR PARA NO AVIVAR EL FASCISMO?

Vuelve la tesis de Pablo Iglesias que el independentismo ha despertado al fascismo.

Y claro que Vox ha utilizado la defensa a ultranza de la unidad de España y el anticatalanismo como señuelos emocionales para captar votos, pero esto no haría al independentismo culpable, sino más bien lo evidenciaría como blanco de los fascistas y, por tanto, merecedor de protección democrática por parte de todos. Culpabilizar la víctima nunca debería ser el discurso de un demócrata, y menos de una persona de izquierdas.

Además, el solo planteamiento en la línea de cohibirnos de plantear propuestas, que creemos que aportarían más justicia, con el fin de no molestar a los intolerantes e impositivos, por temor a que lo usaran apelando al odio como motor del su populismo, ya supondría dejarnos condicionar y chantajear en nuestro intento colectivo de organizarnos democráticamente.

Si quieren hablar de culpas, son tres aspectos los que han hecho que el antiindependentismo haya servido a la extrema derecha: 


1) El sustrato franquista que no se ha superado:

No somos un país cualquiera, aquí hubo un genocidio franquista. 

Y en la historia reciente, el fascismo ya estaba antes de Vox, de la mano de las cúpulas del PP y Cs, partidos con pretensiones demócratas pero que, por ejemplo, no condenan nunca el franquismo. Un hecho que en Alemania comprenderían enseguida, porque allí cualquier partido que no quiera condenar el nazismo se entiende que es fascista.

En España no se ha podido superar el franquismo haciendo un relato oficial que se haya trabajado socialmente y, por tanto, persiste demasiado franquismo instalado dentro de las estructuras del Estado (con mucha fuerza dentro de la magistratura, la ejército y la policía) y en el entramado del gran empresariado (también en el mediático que tiene especial importancia).

De hecho, Vox irrumpe por primera vez, pero esos votantes ya eran de extrema derecha y votaban al PP. Por eso no existía explícitamente un partido ultra. Ahora con la descomposición del PP y otros factores, ha emergido un partido con pedigrí ultra que sí tiene coincidencias y conexiones con la extrema derecha de Le Pen y Bannon, pero que es básicamente un fenómeno neofranquista muy de corte español.


2) La reacción intolerante cuenta el proceso ha normalizado el discurso del odio:

Lo que posibilita el auge de la extrema derecha no es el independentismo, sino como los partidos políticos españoles han reaccionado contra este proyecto político.

El nacionalismo español es una casi religión porqué la Unidad de España es sagrada. En lugar de permitir un debate democrático y respetuoso, intentando convencernos, se ha elegido imponernos la permanencia en España, es obligatoria y no se puede cuestionar. Permitir un referéndum, aunque lo ganaran, sería muy perturbador para el nacionalismo español porque habrían reconocido implícitamente Cataluña como sujeto político.

España no ha sido demócrata abordando el reto desde la política, sino sólo negando, ridiculizando, provocando ostracismo, humillación, marginación, y cuando todo esto les ha fallado, han usado la ley y la fuerza bruta, no para garantizar derechos sino para impedir cualquier aspiración de cambio.

Y los medios de comunicación no han ayudado a entender lo que pasaba en Cataluña, sino todo lo contrario, han distorsionado la realidad, intoxicando con mentiras, tergiversaciones y una falta de información contrastada y plural, eclipsada por un alud de juicios de valores tendenciosos y malintencionados para satanizar los soberanistas como enemigo número uno del país.

Preguntar por ejemplo a un ciudadano normal: si cree que hubo un golpe de Estado [no lo hubo claramente]; si los CDR son violentos [no lo son]; si el artículo de Quim Torra decía que los españoles eran bestias [no decía esto]; si queremos conseguir la independencia democráticamente o imponiéndose la [democráticamente si gana el referéndum]... Se lo ponen muy difícil a los españoles para poder defenderse de la mentira, tener buena información y poder decidir correctamente.

Y tanto han deshumanizado el discurso que muchos españoles no sienten ninguna compasión por los independentistas que están en prisión esperando un juicio que todo el mundo sabe qué resultado tendrá, y más bien insisten en que "tienen que pudrirse en la cárcel".

Se ha dejado hacer a Vox, porque su discurso incendiario y sus acusaciones judiciales no molestaban a nadie, hasta que ha entrado en el Parlamento andaluz y ahora todo el mundo se sorprende. Pero parece que el único problema sea haber blanqueado el partido ultra y no se hace autocrítica del clima de odio contra el independentismo que le ha abonado el terreno.


3) El error histórico del partido que lo hubiera podido evitar:

El PSOE lo hubiera podido evitar si no hubiera hecho seguidismo de la estrategia del PP y Cs contra los independentistas (negación del problema, negación de la nación catalana, rechazo a ultranza del referéndum, imposición de la permanencia, 155, condenas de rebelión y sedición...).

Estos acuerdos de Estado de todos los grandes partidos, salvo un tímido Podemos y una IU menos clara que no estaban de acuerdo, pero eran la excepción, transmitieron, a toda la ciudadanía española, un mensaje hegemónico y transversal que el nacionalismo español impositivo y antidemocrático era normal y aceptable (por ello la perplejidad ante las sentencias europeas que distaban tanto de las españolas). Y con estas ideas en el ambiente, nadie podía ganar a la extrema derecha más ultra, con sus tesis de mano dura y soluciones contundentes.


Si el PSOE se hubiera atrevido a desmarcarse y hubiera apostado por una solución democrática en forma de referéndum, este puede que no se hubiera podido llevar a cabo con el apoyo de PSOE y Podemos y la oposición de PP y Cs, pero todo habría ido diferente, porque la extrema derecha sólo hubiera podido pescar votos en el extremo de la derecha. En cambio, normalizando los valores autoritarios a toda la población española, el caladero de votos de los ultras era inmenso y han pescado suficiente para entrar. De ahí ya sólo les queda crecer aprovechando la presencia mediática y la pegada política.

Falta ver si el PSOE puede y quiere hacer autocrítica y asumir con valentía el camino democrático para España, un camino que no sería fácil, pero que es el único camino para empezar a enterrar el franquismo. El reto catalán brinda una oportunidad de enterrar este nacionalismo impositivo. Pero todo parece indicar sin lugar a dudas que el PSOE es tan nacionalista como el PP y Cs, y por tanto, ni se atreverá, ni querrá abrirse a tener un rol determinante para regeneración de la democracia en el futuro Estado español (sea con Cataluña dentro o ya sin ella).


(Carta 476)

27 d’octubre de 2018

1 ANY DE LA DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

Carta enviada a 476 diaris de 19 països.

[Abajo en castellano, English, Deutsch, italiano, français]

Fa un any, el 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va fer una declaració d’independència de Catalunya respecte d’Espanya, aplicant el resultat del referèndum de l’1 d’octubre. Malgrat el Govern espanyol va enviar 10.000 policies antiavalots, que van colpejar les votants i van fer més de mil ferits, no va poder evitar que 2.300.000 persones votessin, amb un 90% favorable a la independència. 

En realitat, la declaració va ser només simbòlica perquè el Govern català i el seu President, Carles Puigdemont (exiliat a Bèlgica), davant les amenaces de l’Estat espanyol, no van voler que hi hagués morts i no la van implementar.

El procés d’organització del referèndum de l’1-O havia estat en si mateix una reclamació de que Catalunya volia decidir el seu futur en un referèndum acordat amb Espanya, com havien fet a Escòcia o al Quebec, però com que Espanya s’hi va negar frontalment, es va tirar endavant amb el referèndum unilateral com a mecanisme de denúncia, esperant sempre que hi hauria una negociació en algun moment.

I és que la cosa venia de lluny, des de 2010 i sobretot a partir que el 2012 es va organitzar una manifestació amb un milió de persones per decidir el nostre futur com a nació i així s’ha repetit cada any. Espanya s’hi oposa argumentant que la Constitució no ho permet, però amaga que aquesta està viciada d’origen, perquè es va pactar sortint de la dictadura de Franco i s’hi van posar condicions, per exemple que no fossin possible les independències de Catalunya ni Euskadi. 

La transició del franquisme a la democràcia no va fer-se bé, per això 40 anys després, Espanya encara manté valors franquistes en els fonaments de les estructures de l’Estat. Això s’ha fet evident quan l’Estat s’ha negat a dialogar amb Catalunya, quan s’han enviat policies a pegar els votants del referèndum, quan s’ha mobilitzat l’exèrcit per massacrar els manifestants pacífics si feia falta, quan s’ha empresonat a mig govern per motius polítics (l’altra meitat són a l’exili) i se'ls vol imputar penes de 30 anys que requeririen que hi hagués hagut violència, quan ha suspès temporalment el govern de Catalunya, quan ha reprimit amb multes i acusacions de presó a activistes pacífics, quan hi ha permissivitat amb els grups d’extrema dreta espanyolista que agredeixen independentistes,... 

És important que Europa s’impliqui i obligui l’Estat espanyol a organitzar un referèndum d’independència i a respectar el resultat, tan si és ‘sí’ com si és ‘no’. Si no se’ns permet votar, en aquest país no hi haurà estabilitat amb més de 2 milions d’independentistes obligats a quedar-se a Espanya per la força.



[En español]

1 AÑO DE LA DECLARACIÓN DE INDEPENDENCIA DE CATALUÑA


Hace un año, el 27 de octubre de 2017, el Parlamento de Cataluña hizo una declaración de independencia de Cataluña respecto de España, aplicando el resultado del referéndum del 1 de octubre. A pesar del Gobierno español envió 10.000 policías antidisturbios, que golpearon las votantes e hicieron más de mil heridos, no pudo evitar que 2.300.000 personas votaran, con un 90% favorable a la independencia.

En realidad, la declaración fue sólo simbólica porque el Gobierno catalán y su Presidente, Carles Puigdemont (exiliado en Bélgica), ante las amenazas del Estado español, no quisieron que hubiera muertos y no la implementaron.

De hecho, el proceso de organización del referéndum del 1 de octubre había sido en sí mismo una reclamación de que Cataluña quería decidir su futuro en un referéndum acordado con España, como habían hecho en Escocia o en Quebec, pero como España se negó frontalmente, se llevó adelante el referéndum unilateral como mecanismo de denuncia, esperando siempre que habría una negociación en algún momento.

Y es que la cosa venía de lejos, desde 2010 y sobre todo a partir de que en 2012 se organizó una manifestación con un millón de personas para decidir nuestro futuro como nación y así se ha repetido cada año. España se opone argumentando que la Constitución no lo permite, pero oculta que esta está viciada de origen, porque se pactó saliendo de la dictadura de Franco y se pusieron condiciones, por ejemplo que no fueran posible las independencias de Cataluña ni Euskadi.

La transición del franquismo a la democracia no se hizo bien, por eso 40 años después, España aún mantiene valores franquistas en los fundamentos de las estructuras del Estado. Esto se ha hecho evidente cuando el Estado se ha negado a dialogar con Cataluña, cuando se han enviado policías a pegar los votantes del referéndum, cuando se ha movilizado el ejército para masacrar las manifestantes pacíficos si hacía falta, cuando se ha encarcelado a medio gobierno por motivos políticos (la otra mitad están en el exilio) y los quiere imputar penas de 30 años que requerirían que hubiera habido violencia, cuando ha suspendido temporalmente el gobierno de Cataluña, cuando ha reprimido con multas y acusaciones de prisión a activistas pacíficos, cuando hay permisividad con los grupos de extrema derecha españolista que agreden independentistas...

Es importante que Europa y el mundo se impliquen y obliguen al Estado español a organizar un referéndum de independencia y a respetar el resultado, tanto si es 'sí' como si es 'no'. Si no se nos permite votar, en este país no habrá estabilidad con más de 2 millones de independentistas obligados a quedarse en España por la fuerza.


[in English]

1 YEAR OF THE DECLARATION OF INDEPENDENCE OF CATALONIA

One year ago, on October 27, 2017, the Parliament of Catalonia made a declaration of independence of Catalonia from Spain, applying the result of the referendum on October 1. Despite the Spanish Government sent 10,000 anti-riot police officers, who beat the voters and made more than a thousand injured, it could not prevent 2,300,000 people from voting, with 90% favorable to independence.

In fact, the statement was only symbolic because the Catalan Government and its President, Carles Puigdemont (exiled in Belgium), faced with the threats of the Spanish State, they did not want a killing and did not implement it.

In fact, the process of organizing the referendum on October 1 had in itself been a claim that Catalonia wanted to decide its future in a referendum agreed with Spain, as they had done in Scotland or Quebec, but since Spain totally refused it, Catalonia proceeded with the unilateral referendum as a mechanism of denunciation, always waiting for a negotiation at some time.

And the thing was coming from far away, from 2010 and especially since 2012 a rally with a million people was organized to decide our future as a nation and this has been repeated every year. Spain opposes it arguing that the Constitution does not allow it, but it hides that this Constitution is vitiated from origin, because it was agreed to leave the dictatorship of Franco and it was with some conditions, for example that the independence of Catalonia or the Basque Country were forbidden.

The transition from Franco to democracy did not work well, for this reason, 40 years later, Spain still maintains Francoist values in the foundations of the structures of the State. This has become apparent when the state has refused to engage in dialogue with Catalonia, when police officers have been sent to strike voters in the referendum, when the army has been mobilized to massacre peaceful demonstrators if necessary, when half of the Catalan government has been imprisoned for political reasons (the other half is in exile) and they face 30-year penalties that would have required that there was violence, when the government of Catalonia was temporarily suspended, when Spain represses peaceful activists with fines and accusations of imprisonment, when there is permissiveness with the proSpain right-wing extremist groups who attack independentist activists,...

It is important that Europe becomes involved and obliges the Spanish State to organize a referendum on independence, respecting the result, even if it is 'yes' as if it were 'not'. If we are not allowed to vote, in this country there will be no stability with more than 2 million independentist people obligated to remain in Spain by force.


[auf Deutsch]

1 JAHR UNABHÄNGIGKEITSERKLÄRUNG VON KATALONIEN

Vor einem Jahr, am 27.Oktober 2017, hat das katalanische Parlament in Anerkennung des Resultats des Referendums vom 1.10. die Unabhängigkeit von Spanien erklärt. Obwohl die spanische Regierung 10.000 spanische Polizisten nach Katalonien versetzt hatte, und obwohl jene auf Wähler eingeprügelt und mehr als 1000 Verletzte hinterlassen hatten, konnte dies nicht verhindern, dass 2.300.000 Personen zur Wahl gingen und sich zu 90% für die Unabhängigkeit aussprachen.

Die Unabhängigkeitserklärung war in Wirklichkeit nur symbolisch, da die katalanische Regierung und ihr Präsident, Carles Puigdemont (exiliert in Belgien), angesichts der Drohungen Spaniens keine Toten riskieren wollten, und deshalb die Erklärung nicht umsetzten. 

In der Tat war die Organisation des Referendums selbst bereits die Einforderung, dass Katalonien seine Zukunft selbst bestimmt - in einem von Spanien zugelassenen Referendum nach dem Vorbild von Schottland oder Quebec. Aber da Spanien sich kompromisslos dagegen stellte, entwickelte es sich, dies anklagend, als ein einseitiges Referendum, weiterhin hoffend, dass der Zeitpunkt für Verhandlungen kommen werde.

Neu ist diese Forderung nicht, sondern geht zurück bis 2010 und erst recht seit 2012, seit dem jedes Jahr mehr als 1 Million Menschen in einer Kundgebung einfordern, ihre Zukunft selbst bestimmen zu können. Spanien, welches dies verweigert, argumentiert, dass die Verfassung dies verbiete, verschweigt aber, dass dies eine Verdrehung der Tatsachen ist, so war es doch Teil der Verhandlungen nach der Franco-Dikatur, dass eine mögliche Unabhängigkeit Kataloniens oder des Baskenlands ausgeschlossen werden muss. 

Der Uebergang vom Franquismus zur Demokratie ist nicht optimal gelaufen, aber nun - 40 Jahre danach - hält Spanien weiterhin an franquistischen Werten in den Grundstrukturen des Staates fest. Sichtbar, wenn es sich weigert, mit Katalonien in Dialog zu treten, wenn es Polizisten schickt um auf Wähler einzuprügeln, wenn es sich militärisch vorbereitet um im Bedarfsfall friedliche Demonstranten niederzumetzeln, wenn es die halbe katalanische Regierung aus politischen Gründen inhaftiert (die andere Hälfte ist im Exil) und sie mit Strafen von 30 Jahren Gefängnis bedroht, eine Strafe, die den Einsatz von Gewalt vorraussetzt, die es jedoch nicht gegeben hat. Und wenn es temporär die katalanische Regierung und Selbstverwaltung ausser Kraft setzt, wenn es mit Straf- und Haftandrohungen gegen friedliche Aktivisten vorgeht, wenn Freizügigkeit gegenüber rechtsnationalen Gruppen, die Unabhängigkeitsbefürworter angreifen, herrscht.

Es ist wichtig, dass Europa sich einmischt und den spanischen Staat verpflichtet ein Unabhängigkeitsreferendum durchführen zu lassen und das Resultat zu akzeptieren, was immer sein Ergebnis sein mag. Solange sie uns nicht wählen lassen, wird es keine Stabilität geben in einem Land, in dem mehr als 2 Millionen Unabhängigkeitsbefürworter mit Gewalt gezwungen werden ein Teil von Spanien zu bleiben.



[In italiano]

A UN ANNO DALLA DICHIARAZIONE DI INDIPENDENZA DELLA CATALOGNA

Un anno fa, il 27 ottobre 2017, il Parlamento della Catalogna dichiarò l'indipendenza dalla Spagna, applicando il risultato del referendum del 1 ° ottobre, quando, nonostante l'intervento di 10.000 poliziotti anti-sommossa inviati dal governo spagnolo che furono protagonisti di numerose violenze ed aggressioni (oltre mille feriti), ai danni della cittadinanz aintenzionata a votare, 2.300.000 persone erano riuscite ad esprimere il loro voto, il 90% di favorevoli all'indipendenza.

La dichiarazione però fu solo simbolica in quanto il governo catalano e il suo presidente, Charles Puigdemont (in esilio in Belgio), timorosi di una escalation anche militare minacciata dallo stato spagnolo, decisero di non attuarla.

Sin dall'inizio del "Processo" la volontà dei settori di maggioranza dell'indipendentismo catalano era quella di concordare con le autorità spagnole lo svolgimento di un referendum in cui la popolazione della Catalogna avrebbe potuto decidere se mantenere o meno l'adesione allo stato  centrale, seguendo gli esempi del Quebec e della Scozia. Di fronte al netto rifiuto dello stato anche solo a parlare di questa possibilità la spinta popolare impose la scelta del referendum unilaterale. Fino all'ultimo momento però governo e responsabili politici catalani rimasero in attesa dio un gesto di apertura, mai giunto, da parte di Madrid.

Ormai dal 2010 la Catalogna è scenario di enormi mobilitazioni (moltes di oltre un milione di persone... in un paese di 7,5 milioni di abitanti) che rivendicano il diritto al proprio riconoscimento come nazione e soggetto sovrano contro uno stato che, facendosi scudo del dettato costituzionale, considera tale pretesa un'aggressione. Costituzione frutto del patto fra il regime franchista e partiti, a garanzia dell'unità della "patria spagnola".

La transizione da Franco alla democrazia non ha funzionato bene, per questo motivo, 40 anni dopo, la Spagna mantiene ancora i valori franchisti nelle basi delle strutture dello Stato. Questo è diventato evidente quando lo stato si è rifiutato di parlare con la Catalogna, quando la risposta al referendum è stata la violenza poliziesca e la prigione per la metà del governo eletto dai catalani (l'altra metà è in esilio) con accuse infondate (il delitto di ribellione prevede il ricorso alle armi degli insorti) che comportano condanne di 30 anni , quando ha sospeso il governo della Catalogna, quando ha represso con migliaia di multe e cause penali gli attivisti pacifici, quando lascia liberi i gruppi di spagnoli di estrema destra di attaccare impunemente gli indipendentisti, ...

È importante che l'Europa apra gli occhi e obblighi lo Stato spagnolo a organizzare un referendum sull'indipendenza e a rispettarne il risultato. Se non potremo votare, in questo paese non ci sarà stabilità, con oltre 2 milioni di indipendentisti costretti a rimanere in Spagna per forza.



[En français]

UN AN DEPUIS LA DÉCLARATION D'INDÉPENDENCE DE LA CATALOGNE

Il y a un an, le 27 septembre 2017, le Parlement catalan a déclaré l'indépendance de la Catalogne envers l'Espagne en applicant ainsi le résultat du référendum du 1er octobre. Malgré les 10.000 policiers envoyés par l'État espagnol qui ont frappé les votant en provocant plus de 1.000 blésés,ils n'ont pas réussit à empêcher le vote de 2.300.000 personnes avec 90% favorable à l'indépendance. 

En réalité la déclaration a été uniquement symbolique car le gouvernement catalan et son Président Carles Puigdemont (éxilé en Belgique) devant les menaces de l'État espagnol, n'ont pas voulu qu'il y ai des morts et ne l'ont pas implémenté.

En réalité le procés d'organisation du référendum du 1er octobre avait été en soit une réclamation pour que la Catalogne puisse décider son futur à travers d'un référenfum accordé avec l'Espagne, comme l'avait déjà fait l'Écosse ou le Québec, mais comme l'Espagne a refusé le référendum a été unilatéral, comme un mécanisme de dénonce en attendant que des négociations arrivent à un certain moment.

Depuis 2010 et surtout à partir de 2012 des manifestations ont été organisées avec 1.000.000 de participants pour décider notre futur comme nation, et depuis c'est un évènement qui se répète tous les ans.
L'Espagne s'oppose au référendum en argumentant que la Constitution ne le permet pas, mais il cache que celle-ce a été négociée en sortant de la dictature de Franco, et on a établit des conditions, comme par exemple que les indépendences dd Catalogne et Euskadi ne soient pas possibles.

La transition du franquisme à la démocratie n'a pas été bien aboutie, c'est pour celà que 40 ans après, l'Espagne maintient toujours des valeurs franquistes dans les fondements des structures de l'État. C'est devenue une évidence quand l'État a refusé le dialogue avec la Catalogne et envoyé la police frapper les votant du référendum, quand ils ont envoyé l'armée pour massacrer les manifestants pacifiques si besoin, quand la moitié des politiciens ont été emprisonés pour des raisons politiques ( et l'autre moitié est à l'exil) et qu'on veut leur imputer des peines de 30 ans de prison pour les quelles il faudrait qu'il y ai eu de la violence, quand ils ont temporalement suspendu le gouvernement catalan, quand ils ont réprimé avec des amendes et accusations de prision des activistes pacifiques, quand il y a une grande permisivité avec les groupes d'extrême droite espagnole qui agresse des indépendentistes,...


Il serait important que l'Europe s'implique et oblige l'État espagnol à organiser un référendum d'indépendance et à respecter le résultat, que ce soit un "oui" ou un "non". Si on nous permet pas de voter il n'y aura pas de stabilité dans ce pays avec plus de 2 millons d'indépendentistes obligés à rester en Espagne par la force.


(Carta 475)

25 d’octubre de 2018

ELS NACIONALISMES A L’ESTAT ESPANYOL


[A bajo en castellano]

Porten 40 anys explicant als espanyols que els nacionalismes són dolents i que, per tant, hi ha un virus potencialment perillós en els nacionalismes perifèrics. Però més aviat està quedant clar que el nacionalisme veritablement perillós és l’espanyol. Invisible quan té sotmeses les nacions amb les que conviu, emergeix clarament quan aquestes nacions prenen protagonisme.


Els nacionalismes perifèrics ho són de supervivència, perquè la seva raó de ser no és imposar-se sinó no deixar-se anul·lar. S’assemblen al feminisme, que no lluita perquè les dones s’imposin, sinó que simplement exigeix que les dones puguin viure sense sentir-se discriminades. D’igual manera el nacionalisme català malda per tal que la identitat catalana no sigui trepitjada en un Estat que viu per a la supremacia de la identitat espanyola. Aquesta és sostinguda per un Estat, unes institucions, una cultura potent, un passat imperial,… la seva raó de ser no és sobreviure, perquè no se sent amenaçada, sinó imposar-se. S’assemblaria més aviat al masclisme, que en una situació de predomini, persisteix en mantenir la dominació dels homes sobre les dones.

Per això, quan Catalunya es va reafirmar com una nació en l’Estatut de 2006, el nacionalisme espanyol no va poder acceptar que es reivindiqués com un subjecte polític i la va voler sotmetre deixant clara la seva subordinació. A partir d’aquesta humiliació pública, l’independentisme ha crescut com un mecanisme defensiu. I la resposta de l’Estat espanyol ha estat atacar, ofegar, prevaricar, manipular, violentar, fer joc brut, però a Espanya ningú ho ha denunciat. De la dreta a l’’esquerra’, tots tanquen files encobrint el que s’està fent. La unitat d’Espanya es presenta com a inqüestionable, tal com ens va ensenyar la dictadura franquista, i tot s’hi val per defensar-la. 

En aquesta guerra particular, els mitjans de comunicació s’atrinxeren rera valors feixistes, provinents del franquisme que mai ha estat superat perquè mai va ser vençut. Els catalans, malgrat la realitat sigui tot el contrari, són acusats de colpistes, insolidaris, supremacistes, racistes, violents, terroristes,... Lògicament, amb aquest diagnosi, que els mitjans de comunicació aboquen sobre la societat espanyola sense matisos, quina solució creieu que reclamarà la gent? Si els catalans i bascos són el problema, si tenim autonomies perquè ells volien sobirania i llavors es va repartir ‘cafè para todos’, si la llengua castellana està perseguida,... i hi podem incloure que si per als mitjans els immigrants són també un problema, llavors Vox no sembla una ultradreta inacceptable, com tampoc ho semblen el PP i Cs, sinó que Vox és qui aporta la millor ‘solució’ al ‘diagnòstic’ dels mass media. Per això Vox tindrà milers de vots, així com el PP i Cs tenen milions de vots.

Lamentablent no podem buscar una salvació d’aquesta Espanya a l’esquerra, perquè el PSOE, i fins i tot Podemos, ni que volguessin podrien (i en la majoria de temes tampoc volen): negociar amb els independentistes, catalogar els presos de presos polítics, demanar un referèndum d’autodeterminació... És que ni ho contemplen com a possibilitat pel brutal cost mediàtic i electoral que tindria.

De dreta a ‘esquerra’, Espanya es troba en un pou del que no és possible sortir (almenys en 200 anys) perquè el franquisme perviu enquistat en les estructures del poder. El PSOE no pot canviar això, per les seves pròpies vel·leïtats nacionalistes i neoliberals, i sobretot pel nul espai de maniobra que li permeten els mitjans de comunicació homogèniament nacionalistes-conservadors. Tampoc Podemos serviria perquè, en el millor dels casos que eviti convertir-se en un nou PSOE, topa amb un sostre de vidre electoral del 20% que representa la part de la societat que, amb molt de mèrit, aconsegueix practicar el sentit crític davant l’allau mediàtic que ho intoxica tot.

Així la situació, és segur que Espanya mantindrà impertorbable el seu status quo. Justament, si s’escoltés de bona fe la interpel·lació independentista es podria fer autocrítica (tot i que ni se la veu ni se l’espera), pas previ per poder abandonar el posicionament nacionalista espanyol i deixar que les nacions de l'Estat espanyol decideixin la seva situació en llibertat. Així que, si ningú colpeja el tauler, ni podem aspirar a un Estat espanyol normal, ni podem pretendre reformar la Constitució tal com caldria, per tant, la única sortida viable però complicada, per a tota la societat catalana plural i diversa, segueix essent la independència.




LOS NACIONALISMOS EN ESPAÑA

Llevan 40 años explicando a los españoles que los nacionalismos son malos y que, por lo tanto, hay un virus potencialmente peligroso en los nacionalismos periféricos. Pero más bien está quedando claro que el nacionalismo verdaderamente peligroso es el español. Invisible cuando tiene sometidas las naciones con las que convive, emerge claramente cuando estas naciones toman protagonismo.

Los nacionalismos periféricos lo son de supervivencia, porque su razón de ser no es imponerse sino no dejarse anular. Se parecen al feminismo, que no lucha para que las mujeres se impongan, sino que simplemente exige que las mujeres puedan vivir sin sentirse discriminadas. De igual manera el nacionalismo catalán se afana para que la identidad catalana no sea pisoteada en un Estado que vive para la supremacía de la identidad española. Esta es sostenida por un Estado, unas instituciones, una cultura potente, un pasado imperial,... su razón de ser no es sobrevivir, porque no se siente amenazada, sino imponerse. Parecería más bien al machismo, que en una situación de predominio, persiste en mantener la dominación de los hombres sobre las mujeres. 

Por eso, cuando Cataluña se reafirmó como una nación en el Estatuto de 2006, el nacionalismo español no pudo aceptar que se reivindicara como un sujeto político y la quiso someter dejando clara su subordinación. A partir de esta humillación pública, el independentismo ha crecido como un mecanismo defensivo. Y la respuesta del Estado español ha sido atacar, ahogar, prevaricar, manipular, violentar, hacer juego sucio, pero en España nadie lo ha denunciado. De la derecha a la 'izquierda', todos cierran filas encubriendo lo que se está haciendo. La unidad de España se presenta como incuestionable, tal como nos enseñó la dictadura franquista, y todo vale para defenderla. 

En esta guerra particular, los medios de comunicación se atrincheran tras valores fascistas, provenientes del franquismo que nunca ha sido superado porque nunca fue vencido. Los catalanes, a pesar de que la realidad sea todo lo contrario, son acusados ​​de golpistas, insolidarios, supremacistas, racistas, violentos, terroristas,... Lógicamente, con este diagnóstico, que los medios de comunicación vierten sobre la sociedad española sin matices, ¿qué solución reclamará la gente? Si los catalanes y vascos son el problema, si tenemos autonomías porque ellos querían soberanía y entonces se repartió 'café para todos', si la lengua castellana está perseguida,... y podemos incluir que si para los medios los inmigrantes son también un problema, entonces Vox no parece una ultraderecha inaceptable, como tampoco lo parecen el PP y Cs, sino que Vox es quien aporta la mejor 'solución' al 'diagnóstico' de los mass media. Por eso Vox tendrá miles de votos, así como el PP y Cs tienen millones de votos.

Lamentablemente no podemos buscar una salvación de esta España en la izquierda, porque el PSOE, e incluso Podemos, ni que quisieran podrían (y en la mayoría de temas tampoco quieren): negociar con los independentistas, catalogar los presos de presos políticos, pedir un referéndum de autodeterminación... Es que ni lo contemplan como posibilidad por el brutal coste mediático y electoral que tendría.

Así que de derecha a 'izquierda', España se encuentra en un pozo del que no es posible salir (al menos en 200 años) porque el franquismo pervive enquistado en las estructuras del poder. El PSOE no puede cambiar esto, por sus propias veleidades nacionalistas y neoliberales, y sobre todo por el nulo espacio de maniobra que le permiten los medios de comunicación homogéneamente nacionalistas-conservadores. Tampoco Podemos serviría porque, en el mejor de los casos que evite convertirse en un nuevo PSOE, topa con un techo de cristal electoral del 20% que representa la parte de la sociedad que, con mucho mérito, consigue practicar el sentido crítico ante la avalancha mediático que lo intoxica todo.

Así la situación, es seguro que España mantendrá imperturbable su status quo. Justamente, si se escuchara de buena fe la interpelación independentista se podría hacer autocrítica (aunque ni se la ve ni se le espera), paso previo para poder abandonar el posicionamiento nacionalista español y dejar que las naciones del Estado español decidan su situación en libertad. Así que, si nadie golpea el tablero, ni podemos aspirar a un Estado español normal, ni podemos pretender reformar la Constitución tal como se debería, por lo tanto, la única salida viable pero complicada, para toda la sociedad catalana plural y diversa, sigue siendo la independencia.


Publicat com a mínim a: Catalunya Plural de El diario.es, El Punt Avui.

(Carta 474)