EIXIDA DE L'ATZUCAC INDEPENDENTISTA!

Si semblava que l'amnistia podria servir per als líders independentistes però no per a la tropa, ara anem veient que els jutges estan acceptant a contracor amnistiar la tropa, però no pas als líders, a qui acusarà de "malversació": Puigdemont, Comín, Puig, Junqueras, Romeva, Turull i Bassa.

En aquest context encara menys, fer que Illa, que no ha guanyat netament, pugui governar Catalunya amb suport de partits independentistes no té cap sentit i fer-ho, sigui ERC o Junts, seria entès com una traïció a l‘objectiu de la independència.. I més quan Sánchez i Feijóo s'han posat d'acord per pactar un CGPJ que protegirà Marchena, Llarena i el Suprem en la seva deriva prevaricadora.

Analitzant les eleccions catalanes, convindrem que no han anat bé per a l'independentisme. No perquè no tingui base electoral (en aquesta cas caldria acceptar el resultat), sinó per aspectes conjunturals:

1- Sobretot perquè gran part de la base electoral independentista ha continuat la tendència abstencionista, per la desunió i les lluites caïnites, la desorientació, la despolitització del debat social per part d'ERC a TV3, a CatRàdio, a l’Ara... i, en definitiva, per la pèrdua conjuntural d’un nord clar.

2- Perquè el candidat Puigdemont, per aquesta amenaça, no ho ha pogut ser en igualtat de condicions (cosa que ja hauria d'invalidar les eleccions, o almenys nosaltres no hauríem de validar-ne els resultats): Puigdemont no ha pogut recórrer Catalunya, ni participar als debats electorals... A més, al llarg de la campanya es va generar el dubte sobre la paraula de Puigdemont amb si retornaria de veritat o no (cosa que al final no va de tenir paraula o no, o de ser valent o no, sinó de ser kamikaze o no, perquè qui fa que sigui impossible tornar és l’actitud amenaçadora de la Magistratura que canvia les regles de joc sobre a marxa, com està fent ara. 

En aquestes circumstàncies, podem i és al nostra obligació (per supervivència, perquè ens hi va l'aire que respirem) aspirar a un millor resultat. A més, amb la pugna que hi ha a Espanya amb la llei d'Amnistia i tota la lluita entre jutges i govern, millor no fer ara una investidura absurda que hagi de fer arriscar absurdament a Puigdemont. Per tant, millor anar a noves eleccions, tenint més temps perquè s'aclareixi aquesta situació legal i Puigdemont sàpiga a què atenir-se.

Però unes noves eleccions, en general, no són benvingudes i acostumen a desmotivar els votants. Bé, això si és repetir per repetir, per la incompetència de no haver-se sabut posar d'acord, però no han de desmotivar, sobretot el cantó independentista, si hi ha una proposta que valgui la pena. Aquí és on arribem a que no pot ser una repetició amb Junts, ERC, CUP, Alhora i AC presentant-se com a opcions separades. Junts hi sortiria reforçada perquè el vot independentista s'hi podria concentrar per intentar no perdre, però sense poder assegurar que ell sol avantatjaria Illa, i per part d'ERC i la CUP ja s'endevina que patirien un gran retrocés, Alhora seguiria sense entrar i AC potser sí que podria pujar una mica més amb el premi d'haver aconseguit entrar a les eleccions precedents. Llavors, quin incentiu tindria ERC per repetir les eleccions si l'independentisme pot millorar resultats, però ells els empitjorarien encara més?

Hi ha una fórmula que generaria una evident bona imatge d'ERC perquè representaria abandonar una constant que segur que els ha fet perdre vots: la rivalitat amb Junts que ha augmentat fins a ser una lluita caïnita i gairebé una rivalitat tòxica personal de Junqueras contra Puigdemont. Ara que ERC està apostant per rellevar Junqueras, es podria apostar per superar aquesta dinàmica que hi ha hagut fins ara i anar en coalició amb Junts, amb una mena de "JuntsxSí". 

Això també li permetria anar-se movent en la bona direcció, guanyant temps, sense encara haver de fer una redirecció treballada del propi partit, tot i que sí que es faria una primera redirecció de manera conjunta amb tot l'independentisme.

A més, ERC ha anat defugint el conflicte amb Espanya i la confrontació. Han mantingut alt el discurs independentista, però en els fets han anat reculant (no investint Puigdemont el 2018, despolititzant els mitjans públics, pactant constantment amb el PSOE, no recolzant el Consell per la República, anant contra l'ANC i la mani de la Diada, i no participant en res que pogués agafar la directa per assolir la independència). En aquest sentit, una aposta tan gran per l'independentisme, també ens sorprendria a molts i retornaria l’esperança en ERC.

Aquesta coalició també hauria d'involucrar la CUP, que a resultes dels mals resultats es planteja no defugir, com fins ara, a responsabilitat d'implicar-se en governar, com han sabut fer a Girona. I aquest nou tarannà, molt més madur, també cal demostrar-lo no només amb els seus candidats sinó també amb els dels altres, ara seria amb Puigdemont de candidat. I també caldria incorporar a Alhora que formen part de l'independentisme.

Amb una coalició electoral, ERC s'assegura de no baixar en unes noves eleccions. Seria raonable que les llistes de la coalició li permetessin de mantenir el 34,3% que va ser el seu percentatge de vot independentista en aquestes eleccions. La CUP va tenir un 10,3% de vot independentista i Alhora un 1,1% assegurant, amb una bona posició a la llista, que un o dos dels seus membres entressin. Aquests percentatges o qualsevols altres que es pactin entre els interessats.

Una aposta així, ja renovaria l'ànim independentista, perquè suposa una superació, almenys momentània, de la lluita interna del moviment i promet bons auguris. És una aposta a mida del repte tenim davant (no sucumbir) i que fa honor a la tornada del MHP deposat il·legalment pel 155, que torna després d'haver aguantat l'exili, preservant la institució de la Generalitat de Catalunya. 

L'embat serà electoral, però serà clar de cara a Catalunya, a Espanya i també a Europa i al món. És una bona manera de plantificar, tot de sobte, una nou plebiscit o referèndum informal, amb una coalició amb un sol punt unificador al programa: fer la independència per mil motius: per sobirania de la nació, per disposar dels recursos dineraris suficients, per rodalies, per reflotar els bons serveis socials (educació, sanitat,...), per ordenar al gestió social, pel català,...

En una lluita com la que sostenim amb Espanya, conservar, en el major nombre d'eleccions, sobretot en les catalanes, una majoria electoral és el que Espanya més tem, perquè vol dir que el problema persisteix i, si persisteix, quina solució pot tenir? Imposició? Repressió? Justícia enlloc de política?... L’única solució legítima i que espanta molt Espanya és la solució democràtica, respectant el que els catalans decideixen.

Per tant, només guanyant i situant a Puigdemont a capdavant de la Generalitat, amb unes eleccions que tindran una participació alta o altíssima per la mateixa temperatura que provocarà el repte, ja farà que Espanya comenci a generar situacions que podrem aprofitar. El missatge, validat a els urnes, serà: "O s'accepta fer un referèndum acordat o tirarem endavant amb el que hi ha sobre la taula: l'1-O" portant a terme, en etapes successives d'increscendo, a la revalidació de la Declaració d'Independència i la seva defensa ciutadana. Més encara amb una ANC que voldrà i podrà tornar a mobilitzar després d'aquesta travessia del desert que hem hagut de suportar aquests anys de llepar les ferides i de pandèmia.

És difícil de fer? Bé, tot depèn de les ganes d'assolir el nostre objectiu de la independència... El momèntum poden ser unes eleccions que marquin una dinàmica molt clara. Arribats a aquest punt, o creixem o davallem. És impossible el que ERC proposava: aturar la lluita sinedie i mantenir tota la base independentista intacta, mentre es fa obra de govern per eixamplar la base. O es va a totes i es guanya base, o s’empantana el moviment i no perdem independentistes, però si perdem activistes per la independència. Si veritablement volem arribar a la independència, hem d'aprofitar tot el que s'ha generat, durant tots aquests anys per part nostra i per part d'Espanya, per tornar a convergir seriosament, no a mitges, sinó anant a totes. Un repte així sí seria engrescador i trencaria tota la tonteria que ens ha tingut entretinguts per dirigir-nos units contra Espanya i anar fins al final per aconseguir d’acabar la feina.

P.D. No cal tenir un pla molt traçat, tot i que s'ha d'anar parlant d'ell a nivell social i polític sense revelar tots els secrets. Tampoc cal revelar aquesta opció de coalició ja des d'ara, sinó que, fins i tot si és l'opció per la que s'aposta, caldria anar-la disfressant de tetines i passos en fals, com es va dur a terme l'últim acord per la presidència del Parlament que va fer Rull president, per no alertar i no donar marge de reacció als unionistes, que cal no oblidar-ho, en aquestes eleccions que volem repetir per superar-les, tenen majoria tot i que és una mica frankenstein (PSC, PP, Vox, Comuns) i podrien fer quelcom semblant al que van fer per fer Collboni alcalde de Barcelona.

(Article 529)