¿QUÉ SE ESTÁ MOVIENDO EN EL SÁHARA OCCIDENTAL? UNA PROPUESTA CONCRETA PARA LAS CIUDADES DEL CAMBIO, LA CUP Y LA IZQUIERDA

[Articulo publicado en la revista digital EL CRÍTIC. Podeis leer el original aquí]

Xulio Ferreiro, Ada Colau y Manuela Carmena / AHORA EN COMÚN

Cuando hablas con los saharauis y les preguntas quien tiene la llave para solucionar la ocupación que sufre su país por parte de Marruecos, la respuesta te deja atónito. Todos coinciden en que la solución a su problema está en manos del Estado español. La primera vez que lo escuché, no me lo podía creer, porque se que en España nadie lo tiene presente y que tratamos el Sáhara Occidental de una manera tan alejada como con Palestina o el Kurdistán. En cambio, en este conflicto estamos directamente involucrados según la legislación internacional como "potencia colonial administradora".

Posiblemente lo que nos pasa es que el lío con esta ex colonia, conocida entonces como la provincia 53, es debido al franquismo y queremos ver aquel oscuro período como de otra época. Una época que más bien queremos olvidar. Pero esto no nos esgrime de la responsabilidad de lo ocurrido ni de la responsabilidad de formar parte de la solución.

En la misma línea, desde Cataluña, podemos tener la tentación de pensar que es un problema español y querernos sentir al margen, pero por nuestro pasado común y, sobre todo, mientras seguimos siendo parte de ese Estado, tenemos el derecho y el deber de exigir que las instituciones que pagamos contribuyan a resolver este problema.

Y el problema ha sido que el PP, el PSOE y CiU han apoyado inequívocamente a Marruecos, debido a los intereses económicos de empresarios instalados en el país vecino, por la pugna con Ceuta y Melilla, y por la importancia del reino aluita en el control de la inmigración y la supuesta contención del terrorismo. Pero los nuevos partidos que están surgiendo y que quieren revertir lo que hizo el franquismo, también deben contribuir a revertir el daño que el franquismo causó fuera de nuestras fronteras.

Y viendo que el Estado español no ha tomado una postura en este conflicto durante los últimos 40 años, ¿podrían las 'Ciudades del Cambio' (Barcelona, ​​Madrid, Cádiz, Valencia, A Coruña, Badalona, ​​Berga, etc...) reconocer oficialmente el Sáhara Occidental como país?

Sería un ejemplo más de lo que el municipalismo puede adelantarse respecto a lo que estatalmente no se aborda todavía. El hecho de que las ciudades más importantes del Estado, como son Madrid, Barcelona y las que se sumaran, reconocieran el Sáhara Occidental provocaría un terremoto internacional de dimensiones colosales en la línea del derecho internacional y del respeto de los Derechos Humanos, y pondría en cuestión la posición de Marruecos. Al mismo tiempo, Marruecos no podría castigar estas ciudades como sí podría castigar una cobarde España que se ha dejado amenazar una y otra vez. 

El Sáhara Occidental, un conflicto olvidado

Campamentos saharauis / Foto: José Yeray Martin Perdomo

Haciendo un breve repaso histórico para despistados, a la muerte de Franco y viendo que, tarde o temprano habría que descolonizar el Sáhara Español en consonancia con el movimiento continental, España entregó el territorio y la población a Marruecos y Mauritania. Para que entendamos la gravedad del acto podemos hacer un paralelismo: Imagínese una hipotética situación en la que España, harta del independentismo catalán y viendo que acabará perdiendo el territorio, decide entregar Cataluña a Francia a cambio de algunas contrapartidas. Por mucho que Cataluña esté dentro de España, esto no faculta al Estado para poder entregar el territorio y sus habitantes sin consultar a la población afectada. Pues España hizo lo mismo con el Sáhara Occidental, entregarlo sin su consentimiento a otros países. Esta acción fue ilegal y contraria a las leyes internacionales, y de ahí que el Sáhara Occidental aún dependa legalmente de España y ningún país del mundo no haya reconocido la soberanía de Marruecos sobre el territorio.

Esto llevó los saharauis a una guerra en legítima defensa contra Mauritania y Marruecos. Cinco años después, Mauritania se retiró, y la guerra continuó con Marruecos hasta cumplir 16 años. A instancias de Marruecos que estaba perdiendo, Francia, EEUU y la comunidad internacional presionaron los dos países para que se firmara un alto al fuego con la promesa de un referéndum de autodeterminación. 24 años después, el referéndum, obstaculizado constantemente por Marruecos, aunque no se ha podido celebrar. ¿Conocéis alguna población con más paciencia que los saharauis?

Pero todo tiene un límite, y tras 40 años de ocupación, tanto la población de los territorios ocupados como la de los campos de refugiados en Argelia, quieren volver a la guerra porque sienten que Marruecos, España, Francia, EEUU y la ONU les están tomando el pelo. Saben que una guerra será una carnicería, pero no quieren aceptar la actual situación de subordinación y marginación total. De momento el Frente Polisario, representante político de los saharauis, sigue apostando por una solución negociada, pero cada vez le es más difícil contener los que llaman a tomar las armas.

Y es que, en su propia tierra, unos 150.000 saharauis viven en la pobreza, reprimidos políticamente y discriminados laboral y socialmente, conviviendo con unos 400.000 marroquíes que el régimen ha hecho venir ofreciéndoles buenos sueldos y viviendas en las mejores tierras (160.000 los cuales son cuerpos de seguridad y fuerzas armadas). También, otros 150.000 saharauis escaparon del empleo y bombardeos marroquíes y viven en los campos de refugiados en Argelia en condiciones climáticas durísimas. Y todo esto sucede mientras Marruecos extrae del Sahara Occidental todo lo que puede (fosfatos, pesca,...). Además, Marruecos intenta ocultar lo que hace en el territorio y los periodistas, las ONG y los observadores de Derechos Humanos no pueden entrar libremente en la zona y son expulsados ​​cuando lo hacen, acusados ​​de injerencia política. 

Algo se está moviendo en el Sahara

Protesta saharaui dispersada por la policia marroquie / EQUIPE MEDIA

Últimamente las cosas se están moviendo bastante. Hace unas semanas conocimos la trágica muerte de Brahim Saika. Como a  los saharauis se les margina laboralmente en su propia tierra, han surgido Coordinadoras de Licenciados Saharauis Desempleados. En enero hubo numerosas huelgas de hambre de licenciados saharauis en paro. Brahim Saika, un licenciado en sociología y dirigente de la Coordinadora fue detenido arbitrariamente el 1 de abril en Gulemin, a la salida de su casa, cuando se dirigía a realizar una protesta pacífica de denuncia de la situación. Fue torturado durante horas y decidió comenzar una huelga de hambre en rechazo a lo que le estaban haciendo, que era la repetición de lo que ya le había pasado en 2008 cuando lo detuvieron mientras era estudiante en la Universidad de Marrakesh. El 6 de abril, fue ingresado en el Hospital de Gulemin porque empeoró mucho su salud. Desde el primer día lo tuvieron esposado en la cama a pesar de su estado de salud y no se le atendió adecuadamente. Lo que provocó que 10 días después muriera. El Hospital se ha negado a hacer la autopsia que reclama la familia para saber las causas de la muerte después de 16 días de torturas y dejadez médica.

Es un caso más de los que sufre el pueblo saharaui. Por desgracia la muerte de Brahim Saika ha pasado muy desapercibida en la prensa internacional, aunque sí fue recordado por los suyos en manifestaciones masivas en el Sáhara ocupado. Y como duele que se ignore la muerte de un activista: ¡Va por ti Brahim Saika! ¡Este artículo es fruto de tu valentía, determinación y testigo!

Tampoco fue noticia la huelga de hambre de un mes de 13 presos saharauis, que protestaban contra las condenas por haber participado en el campamento de Gdeim Izik, que agrupó a 20.000 saharauis reclamando sus derechos. ¡Tienen condenas, que van desde los 20 años hasta la cadena perpetua, por haber participado en un campamento al estilo de las acampadas indignadas del movimiento 15M!

En cambio, sí fue noticia, que el 10 de diciembre, el Tribunal de Justicia de la Unión Europea hizo caso a la demanda del Frente Polisario y anuló el acuerdo de libre comercio entre la UE y Marruecos en materia agrícola y pesquera, por no excluir el territorio del Sáhara Occidental del acuerdo y, de este modo, violar potencialmente los derechos de los saharauis.

Y también fue noticia, por su notoriedad diplomática, que recientemente el Secretario General de las Naciones Unidas, Ban Ki Moon, en una gira por la zona para intentar reactivar el proceso de paz con el referéndum, no fue recibido por el monarca marroquí Mohamed VI, en clara discordancia con sus intenciones, alegando excusas de agenda. Y también fue noticia la airada reacción de Rabat, en su línea habitual, cuando en la visita de Ban Ki Moon a los campos de refugiados saharauis en Argelia, donde está el gobierno saharaui en el exilio, se refirió a la situación del Sáhara Occidental con la palabra 'ocupación'. Marruecos hizo retirar la Minurso, la Misión de la ONU encargada de preparar el referéndum, y canceló sus contribuciones económicas a la ONU.

El Polisario expuso meridianamente que la expulsión de la Minurso representaba una declaración de guerra por parte de Marruecos porque estos 24 años de espera se han sustentado sobre la esperanza del referéndum pero que, abatida esta esperanza, nada podría evitar la guerra.

Y ante el vencimiento de la misión de la Minurso el 30 de abril, el Consejo de Seguridad de la ONU ha obviado el debate y ha prolongado un año más la misión fantasma de la Minurso, sin afrontar el hecho de que la acción unitaleral de desafío de Marruecos debería hacer cambiar los términos de la Misión si no quiere ser papel mojado. Tampoco se abordó la recurrente petición, sistemáticamente bloqueada por Francia, amiga de Marruecos, referente a que la Misión, como todas las otras misiones de la ONU, debería monitorizar el respeto de los Derechos Humanos en el territorio en conflicto. Por eso Venezuela y Uruguay votaron en contra de esta prolongación, Rusia, Nueva Zelanda y Angola se abstuvieron por no verlo claro y, en cambio, España, Francia, EEUU, el Reino Unido y China votaron a favor.

Por ello, cuando se le preguntó al representante del Frente Polisario en la ONU, Ahmed Bujari, sobre el voto del Grupo de Amigos del Sahara Occidental (Francia, España, EEUU, el Reino Unido y Rusia), agradeció la abstención de Rusia y acto seguido se preguntó en voz alta: "¿Grupo de Amigos de qué?", ​​debido a que sistemáticamente están tomando partido a favor de Marruecos y abogó por disolver este falso Grupo de Amigos.

Dentro de un año habrá que abordar de nuevo el tema. De momento Venezuela, Angola, Uruguay y Nueva Zelanda están exigiendo que se resuelva el conflicto permitiendo la libre autodeterminación de los saharauis. Parece que Estados Unidos también quiere mover ficha, pero no está claro si se enfrentará a Marruecos. Por el momento el gobierno de Obama ya abogó en la línea de que la Minurso debía vigilar el respeto de los Derechos Humanos, lo que enfadó mucho a los marroquíes. Ante todo esto: ¿Cuál será el papel de Francia, con poder de veto y eterna protectora de los crímenes de Marruecos? Y, sobre todo, ¿cuál será el papel clave de España, potencia colonial vigente? ¿Seguirá escondiéndose entre los otros países como si no tuviera un papel preeminente?

Después de 40 años parece que las cosas pueden empezar a cambiar, pero hace falta compromiso político respecto a los Derechos Civiles de los pueblos y respecto a los derechos humanos de un pueblo ocupado, marginado y reprimido. Es decir, no basta con ayudar humanitariamente a los refugiados saharauis que llevan 40 años esperando en el desierto de Argelia, hay un compromiso político para que se resuelva la cuestión y puedan volver a casa.

Aquí es donde creo que Los Comunes, la CUP y todas las fuerzas de izquierdas pueden asumir un papel muy relevante con valentía y determinación. A falta de poder hacer el paso a nivel del Estado español, los municipios conquistados por la izquierda pueden hacer Historia activando y catalizando un viraje necesario a nivel internacional. ¡Municipios para el mundo!


Jordi Oriola es realizador audiovisual y articulista. Próximamente verá la luz su último documental que tratará sobre el Sáhara Occidental, y que estará disponible en: www.transformafilms.org

(Carta 457)

EL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UE ANUL·LA ACORD COMERCIAL AMB MARROC

El passat 10 de desembre, Dia Internacional dels Drets Humans, vam conèixer una notícia molt oportuna: el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va fer cas a la demanda del Front Polisari i va anul·lar l'acord de lliure comerç en matèria agrícola i pesquera entre la UE i el Marroc per violar els drets dels saharauis.

La sentència suposa un triomf històric per al Front Polisario perquè és la primera vegada, en els 40 anys d'ocupació marroquí del Sàhara, que s'ha anul·lat un acord internacional entre la UE i el Marroc ignorant les pressions del monarca marroquí Mohamed VI.

Espanya va colonitzar el Sàhara Occidental fins el 1975, any que, en la mort de Franco i buscant complaure França i EEUU, enlloc d'entregar la sobirania del territori al poble que hi vivia, va entregar-la fraudulentament a Mauritania i el Marroc. Quan Mauritania es va retirar derrotada pel Front Polisari, el Marroc, que havia acceptat quedar-se la meitat del territori, va passar a ocupar-ne militarment la totalitat. Des de llavors, la meitat de la població saharaui viu refugiada al desert d'Argèlia, on hi van arribar escapant del bombardeig marroquí dels civils en fuga, i l'altra meitat ha quedat atrapada al Sàhara ocupat, on el règim alauita i la població colona practiquen polítiques de discriminació econòmica i social i polítiques culturals de 'marroquinització' de la població.

El Tribunal de Justícia va reconèixer que cap país de la Unió Europea ni la ONU accepten que Marroc tingui cap mandat per administrar el territori del Sàhara Occidental, i per tant, no es pot garantir que els productes agrícoles o pesquers que s'exporten des de Marroc a Europa no provinguin del territori saharaui, cosa que implicaria que la UE estaria donant cobertura a un acte de pillatge contrari als drets dels saharauis. Per tant, l'acord seria vàlid si només exportés productes provinents del Marroc i no del Sàhara, però això implicaria la supervisió del Consell de la Unió Europea perquè la sentència tampoc reconeix que el Marroc sigui apte per supervisar aquesta qüestió.

Els 28 països de la UE han autoritzat els serveis jurídics del Consell de la UE a recórrer la sentència, cosa per a la qual tenen dos mesos, perquè volen poder comercialitzar amb el Marroc en els termes avantatjosos que l'acord promou (sobretot hortalisses fora de temporada i peix) i perquè no volen entrar en conflicte amb un veí que juga al màxim la carta del control de la immigració i del terrorisme. Però en tot cas, s'haurà de contemplar, tal com deixa clar la sentència, que el Front Polisari és el "representant legítim" i l'"interlocutor vàlid" del territori saharaui, i en aquest sentit el seu representant a la UE ha declarat que estan llestos per obrir un nou capítol de negociacions amb la UE i les empreses interesades per trobar un terreny legal perquè puguin comercialitzar respectant el Dret Internacional.

Veurem què acaba passant, però en tot cas es tracta d'un pas endavant, que ajuntant-lo a la determinació de l'enviat especial de ONU per al Sàhara, Christopher Ross, que vol que el poble saharaui tingui la última paraula sobre la solució al conflicte, i el fet que Suècia estigui estudiant ser el primer país europeu que pugui reconèixer el Sàhara Occidental (cosa que ha fet que Marroc llanci un boicot encobert contra Ikea i altres empreses sueques per la seva "postura hostil"!), vol dir que algunes coses s'estan movent en aquest conflicte.

En español:

EL TRIBUNAL DE JUSTICIA DE LA UE ANULA ACUERDO COMERCIAL CON MARRUECOS

El pasado 10 de diciembre, Día Internacional de los Derechos Humanos, conocimos una noticia muy oportuna: el Tribunal de Justicia de la Unión Europea hizo caso a la demanda del Frente Polisario y anuló el acuerdo de libre comercio en materia agrícola y pesquera entre la UE y Marruecos por violar los derechos de los saharauis.

La sentencia supone un triunfo histórico para el Frente Polisario porque es la primera vez, en los 40 años de ocupación marroquí del Sahara, que se ha anulado un acuerdo internacional entre la UE y Marruecos ignorando las presiones del monarca marroquí Mohamed VI.

España colonizó el Sahara Occidental hasta 1975, año en que, en la muerte de Franco y buscando complacer a Francia y EEUU, en lugar de entregar la soberanía del territorio al pueblo que allí vivía, la entregó fraudulentamente a Mauritania y Marruecos. Cuando Mauritania se retiró derrotada por el Frente Polisario, Marruecos, que había aceptado quedarse la mitad del territorio, pasó a ocupar militarmente la totalidad. Desde entonces, la mitad de la población saharaui vive refugiada en el desierto de Argelia, donde llegaron escapando del bombardeo marroquí de los civiles en fuga, y la otra mitad ha quedado atrapada en el Sahara ocupado, donde el régimen alauí y la población colona practican políticas de discriminación económica y social y políticas culturales de 'marroquinización' de la población.

El Tribunal de Justicia reconoció que ningún país de la Unión Europea ni la ONU aceptan que Marruecos tenga ningún mandato para administrar el territorio del Sahara Occidental, y por tanto, no se puede garantizar que los productos agrícolas o pesqueros que se exportan desde de Marruecos a Europa no provengan del territorio saharaui, lo que implicaría que la UE estaría dando cobertura a un acto de pillaje contrario a los derechos de los saharauis. Por lo tanto, el acuerdo solo sería válido si solo exportara productos provenientes de Marruecos y no del Sahara, pero esto implicaría la supervisión del Consejo de la Unión Europea porque la sentencia tampoco reconoce a Marruecos apto para supervisar esta cuestión.

Los 28 países de la UE han autorizado los servicios jurídicos del Consejo de la UE a recurrir la sentencia, para lo cual tienen dos meses, porque quieren poder comercializar con Marruecos en los términos ventajosos que el acuerdo promueve (sobre todo hortalizas fuera de temporada y pescado) y porque no quieren entrar en conflicto con un vecino que juega al máximo la carta del control de la inmigración y el terrorismo. Pero en todo caso, se deberá contemplar, tal como deja claro la sentencia, que el Frente Polisario es el "representante legítimo" y el "interlocutor válido" del territorio saharaui, y en este sentido su representante en la UE ha declarado que están listos para abrir un nuevo capítulo de negociaciones con la UE y las empresas interesadas para encontrar un terreno legal para que puedan comercializar respetando el Derecho Internacional.

Veremos qué acaba pasando, pero en todo caso se trata de un paso adelante, que junto a la determinación del enviado especial de ONU para el Sahara, Christopher Ross, que quiere que el pueblo saharaui tenga la última palabra sobre la solución al conflicto, y el hecho de que Suecia esté estudiando ser el primer país europeo que pueda reconocer el Sahara Occidental (lo que ha hecho que Marruecos lance un boicot encuebierto contra Ikea y otras empresas suecas por su "postura hostil"!), quiere decir que algunas cosas se están moviendo en este conflicto.

(Carta 452)

NI A PARIS, NI ENLLOC

M'ha semblat oportú donar el meu testimoni. En aquest darrer any he tingut la sort de poder visitar diferents països de religió musulmana i he conviscut rodejat al 100% de gent musulmana. M'hi han tractat molt bé. Hem tingut una relació fantàstica. Hem parlat molt de tot plegat, de religions també. Em preguntaven de quina religió era jo i els semblava increïble que no en tingués cap, diuen que allí tots són musulmans i m'explicaven que l'islam és molt bonic, a veure si m'animava... :) Viuen la religió d'una manera molt present. El que m'han explicat de la religió musulmana m'ha semblat molt semblant al que conec de la religió catòlica. Només que a les nostres societats el laicisme s'ha obert camí i ara els catòlics gairebé són minoria. Això suposa un altre nivell en la presència de la religió i allí hi és molt present, però és el mateix que succeia aquí quan els catòlics tenien l'hegemonia.

La religió els proporciona un sentiment molt bonic de pertinença a un grup, independentment de les grans diferències que tenen entre ells, i també els impeleix a ser més generosos i bones persones encara que sigui com a imperatiu moral, cosa que, a mi personalment, no m'agrada. Prefereixo que algú sigui sincer amb els seus sentiments i que, si no ha de ser generós, no ho sigui fins que cregui que ho ha de ser. Però, per exemple, un dels motius del ramadà, a banda d'un període de recolliment espiritual, és també proporcionar l'experiència vital dels que no poden menjar, ni beure, ni satisfer les necessitats més bàsiques, i això els acosta als més desvalguts. També cal saber que, acostumats a viure en regions amb altres religions, l'islam té un discurs explícit de respecte vers altres religions i credos. I, és clar, l'islam també els ajuda a transcendir-se en el pla espiritual. Al mateix temps també hi he vist coses que no m'han agradat tant, com la pressió social que se sent per fer les coses d'una certa manera, a l'hora de vestir, a l'hora de relacionar-se, pel que fa als rols socials assignats als homes i a les dones, i tampoc m'ha fet el pes la gran observancia de la múltitud de ritus (per exemple, resen cinc vegades al dia cada dia!) i la regles de l'islam sense ni arribar a plantejar-se un qüestionament del perquè. Però és veritat que tot plegat és un modus operandi bastant habitual de les religions buscant de crear ordre social. Per això no m'agrada cap religió que utilitza aquesta manipulació social de donar seguretat existencial a canvi de limitar la nostra llibertat, però si respecto i valoro la part de les religions que fa créixer la persona i l'alliberen cap a dimensions més transcendents de l'espiritualitat personal.

De fet és un altre tema però crec que les religions, en societats democràtiques, instruides, educades, científiques, que respecten l'individualitat de la persona, hauran de transitar des del messianisme religiós i moral cap a un acompanyament respectuós i individualitzat de la persona. De dir-li a la massa de gent el que ha de fer, a acompanyar a la persona individualment perquè ella descobreixi el que vol fer. O les religions van cap aquí o aniran llanguint poc a poc per inadequades. Però a la majoria de religions encara els queda corda per temps. Per exemple en l'àmbit musulmà, a molts països hi ha hagut un revival de l'islam i han retrocedit en la separació d'àmbits i en un cert laicisme. Països com Argèlia, Afganistan, Iran, Egipte, etc... han fet un sorprenent camí de ser societats obertes i modernes a tornar a un cert predomini de l'islam conservador. Els motius d'aquest replegament social sobre l'islam són molts, però bàsicament els experts apunten que va començar amb la derrota en la Guerra dels Sis Dies de 1967, quan Israel va vèncer a tots els països àrabs i va ocupar els Alts del Golan siris i el Sinaí egipci. Allò va humiliar i va tirar per terra totes les esperances que generava el socialisme àrab i del panarabisme, amb Nasser al capdavant com a líder ideològic del món àrab. Veure's humiliats, va propiciar un abandonar idees externes i buscar el que els era propi, amb un conseqüent replegament cap a l'islam. Això va coincidir amb el boom del preu del petroli als anys 70s, que va propiciar que els països amb versions més rigoristes de l'islam, com el wahabisme, tinguessin molts diners per a poder exportar i promocionar aquesta versió de l'islam.

En definitiva, volia transmetre-us que, parlant amb musulmans, tothom m'ha criticat durament Daesh (que és com ells anomenen l'ISIS o Estat Islàmic), el repudien i no el justifiquen de cap manera. Expressen el que jo també dic, que són gent que fan actes criminals en el marc de grups sectaris pseudoreligiosos. Això és el central, que ho facin en nom de l'islam, del cristianisme, del comunisme o del capitalisme, és d'alguna manera circumstancial. Si jo hagués nascut a un país musulmà, seria musulmà. I si jo fos un fanàtic criminal i visqués en un país musulmà, possiblement actuaria criminalment en nom de l'islam. Però seria un criminal i seria aquest motiu el que em motivaria a matar. Cap musulmà normal té cap desig de matar ningú ni són més violents que nosaltres. Potser no caldria ni dir-ho, però pot ser útil per a gent que no coneix directament a ningú d'aquesta fe i es fa una imatge a través del que els arriba. Perquè s'ha de reconèixer que, a través dels mijtnas, es crea una visió molt distorsionada per la potència emocional que té el terrorisme, que per això precisament utilitzen el terror. Per desgracia, dins de les seves societats, molt turbulentes per diversos motius, en aquests temps s'hi estan donant casos minoritaris però molt notoris de criminalitat contra la seva pròpia gent, contra altres versions de l'islam, contra occident,... però en aquesta barreja interessada que fan, no hem de caure en el parany de posar tothom al mateix sac. ¿O és que, quan el règim nacional-catòlic de Franco va executar a 150.000 persones, vam entendre que el catolicisme era una religió genocida? Franco i els seus eren els assassins.

Dit això, també crec que fa falta que la gent de confessió musulmana s'impliquin molt en l'intent de separar les coses i no caure en l'islamofòbia. Ells són els que poden ser més efectius per crear un missatge clar al rebutjar aquests actes i aquesta gent. Són molt importants actuacions com la dels paquistanesos de Barcelona manifestant-se pels carrers de la ciutat contra els assassinats dels periodistes de Charlie Hebdo, o quan més d'un miler de musulmans van rodejar una sinagoga a Oslo per expresar públicament que eren iguals i que els volien defensar. Encara podrien fer més potser. Desconec com funciona exactament la qüestió, però m'imagino que, igual com fa anys l'ayatolà Jomeini va llançar una desafortunada fatwa contra Salman Rushdie per un llibre seu que deia que injuriava l'islam, crec que avui, l'islam en tot el seu conjunt, podria llançar una fatwa contra l'Estat islàmic desautoritzant que puguin proclamar que el que fan sigui en nom d'Alà. Una mena d'excomulgació. Això no afectaria els que ha estan dins l'EI, però podria tenir un cert efecte sobre els fidels musulmans que es poden sentir atrets cap a l'EI perquè quedaria explícitat que no pertanyen a la gran família musulmana.


(Carta 450)

Publicat com a mínim a: Línia Nord, L'independent de Gràcia.

INUNDACIONS ALS CAMPS SAHARAUIS I RESPONSABILITAT ESPANYOLA

Aquests dies els campaments de refugiats saharauis a Argèlia han patit pluges torrencials insòlites al desert, i les tendes i cases de fang on viuen els refugiats han estat devastades, empitjorant les condicions, ja de per si dures i humiliants, d'una població que viu depent de l'ajuda humanitària.

Els saharauis porten 40 anys esperant recuperar el seu país, el Sahara Occidental, de l'ocupació per part del Marroc. És l'última colònia que queda a l'Àfrica. El Front Polisario (el moviment d'alliberament nacional que representa els saharauis) va parar la guerra el 1991 confiant que l'ONU compliria amb el promès referèndum d'autodeterminació, però el Marroc el bloqueja i aprofita el seu domini sobre el territori per usufructuar els seus recursos naturals, on hi ha, per exemple, les mines de fosfat més grans del món.

I dóna la casualitat que era una colonia espanyola, i el 1975, quan Franco moria, l'Estat espanyol va abandonar la colonia sense atorgar el dret d'autodeterminació al poble colonitzat, i entregant el país al Marroc i a Mauritania. Mauritania va ser derrotada militarment pel Front Polisario i finalment només Marroc ocupa tot el territori i ha esdevingut el nou colonitzador.

Tot i això, Espanya segueix essent la potència colonial vigent segons els tractats internacionals i podria obligar el Marroc (administrador de facto) a acceptar el referèndum pendent, però el govern espanyol prefereix cedir als xantatges marroquins en matèria econòmica, d'immigració i de terrorisme, i entretenir-se fent comentaris de l'estil que el "nostre" rei és amic del seu (un dèspota que té els territoris ocupats del Sàhara Occidental sota un règim de terror, ocupació i tortura si algú gosa reclamar la independència, com efectivament fan els saharauis de manera molt valenta). Però com que la fraudulenta sortida d'Espanya de la colònia va tenir lloc a la fi del franquisme, els habitants de l'Estat espanyol sembla que vulguem oblidar aquell episodi i no afrontem la nostra responsabilitat històrica envers la gent del Sahara Occidental.

Ara plorem per les inundacions que pateixen els 160.000 refugiats saharauis a Argèlia (i s'activen campanyes necessàries de solidaritat amb els desastres des de la societat civil: http://www.sossahara.org/), igual com plorem perquè els refugiats siris arribin desesperançats a Europa, però ni ens ocupem de la guerra a Síria, ni ens ocupem que es pugui realitzar el referèndum d'autodeterminació al Sàhara Occidental. 

Sembla que ens costi menys la solidaritat humanitària que la solidaritat política, però com em va dir un refugiat saharaui: "No volem més ajuda humanitària que ens manté aquí com a refugiats de manera perpètua. Volem ajuda política per deixar de ser refugiats!".

Tampoc sembla que preocupi que el Marroc ocupi, torturi, reprimeixi i discrimini socialment i econòmica els saharauis que viuen als territoris ocupats. I passant per alt aquests abusos, se signen acords comercials preferencials, per part d'Espanya i de la Generalitat, amb la monarquia alauita sense exigir-li el respecte dels drets humans. Com si els saharauis no fossin dignes de ser tractats com humans.

España farà algun dia alguna cosa a nivell internacional al respecte? O seguirà actuant com un zero a l'esquerra sense fer-se responsable del que ha fet i fa?

El dia que els saharauis perdin la paciència i tornin a la guerra (i el 90% d'ells volen reprendre les armes per pura frustració davant del paper d'Espanya i la ONU) llavors comptarem molts morts i ens lamentarem de tenir una cruenta guerra a tocar de casa i que pesarà sobre les nostres consciències en els annals de la història per sempre més.

Español:

INUNDACIONES EN LOS CAMPOS SAHARAUIS Y RESPONSABILIDAD ESPAÑOLA

Estos días los campamentos de refugiados saharauis en Argelia han sufrido lluvias torrenciales insólitas en el desierto, y las tiendas y casas de barro donde viven los refugiados han sido devastadas, empeorando las condiciones, ya de por si duras y humillantes, de una población que vive dependiente de la ayuda humanitaria.

Los saharauis llevan 40 años esperando recuperar su país, el Sáhara Occidental, de la ocupación por parte de Marruecos. Es la última colonia que queda en África. El Frente Polisario (el movimiento de liberación nacional que representa los saharauis) paró la guerra en 1991 confiando que la ONU cumpliría con el prometido referéndum de autodeterminación, pero Marruecos lo bloquea y aprovecha para usufructuar sus recursos naturales, donde hay, por ejemplo, las minas de fosfato más grandes del mundo.

Y da la casualidad que era una colonia española, y en 1975, cuando Franco moría, España abandonó la colonia sin otorgar el derecho de autodeterminación al pueblo colonizado, y entregando el país a Marruecos y a Mauritania. Mauritania fue derrotada militarmente por el Frente Polisario y finalmente sólo Marruecos ocupa todo el territorio y se ha convertido en el nuevo colonizador.

Aunque España sigue siendo la potencia colonial vigente según los tratados internacionales y podría obligar Marruecos (administrador de facto) a aceptar el referéndum pendiente, pero el gobierno español prefiere ceder a los chantajes marroquíes en materia económica, de inmigración y de terrorismo, y entretenerse haciendo comentarios del tipo que "nuestro" rey es amigo del suyo (un déspota que tiene los territorios ocupados del Sahara Occidental bajo un régimen de terror, ocupación y tortura si alguien se atreve a reclamar la independencia, como efectivamente hacen los saharauis de manera muy valiente). Pero como la fraudulenta salida de España de la colonia pasó a finales del franquismo, los habitantes del Estado español parece que queramos olvidar aquel episodio y no afrontamos nuestra responsabilidad histórica para con la gente del Sahara Occidental.

Ahora lloramos por las inundaciones que sufren los 160.000 refugiados saharauis en Argelia (y se activan campañas necesarias de solidaridad con los desastres des de la sociedad civil: www.sossahara.org), al igual que lloramos que los refugiados sirios lleguen desesperanzados en Europa, pero ni nos ocupamos de la guerra en Siria, ni nos ocupamos de que se pueda hacer el referéndum de autodeterminación en el Sahara Occidental. 

Parece que nos cuesta menos la solidaridad humanitaria que la solidaridad política, pero como me dijo un refugiado saharaui: "No queremos más ayuda humanitaria que nos mantiene aquí como refugiados de manera perpétua. ¡Queremos ayuda política para dejar de ser refugiados!".

Tampoco parece que preocupe que Marruecos ocupe, torture, reprima y discrimine social y económicamente los saharauis que viven en los territorios ocupados. Y pasando por alto estos abusos, se firman acuerdos comerciales preferenciales, por parte de España y de la Generalitat, con la monarquía alauí sin exigirle el respeto a los derechos humanos. Como si los saharauis no fueran dignos de ser tratados como seres humanos.

España, ¿hará algún día algo a nivel internacional al respecto? O ¿seguirá actuando como un cero a la izquierda sin hacerse responsable de lo que ha hecho y hace?

El día que los saharauis pierdan la paciencia y vuelvan a la guerra (y el 90% de ellos quieren retomar las armas por pura frustración ante el papel de España y la ONU) entonces contaremos muchos muertos y nos lamentaremos de tener una cruenta guerra al lado de casa y que pesará sobre nuestras conciencias en los annales de la historia para siempre.

(Carta 447)


Publicat com a mínim: Revista ONGC, Rebelion.org, Al Mansir, Unidad por la República, El Diario de Valladolid, L'independent de Gràcia, El Periódico de Torrevieja.

LA POLÍTICA MÉS VIVA QUE MAI A CATALUNYA

Si mirem quants vots ha pujat o baixat cada partit respecte a les anteriors eleccions barcelonines veurem què canvia: BComú +113.000 vots (BComú és molt més que ICV-EUiA); C's + 65.000 vots; ERC +43.000 vots; CUP +40.000 vots; CiU -15.000 vots; PP -43.000 vots; i PSC -67.000 vots. Tret de l'augment de C's, que ha reemplaçat el PP com a partit ben vist de la dreta espanyolista, són uns resultats molt bons. 

A més, de la mà de BComú i de la CUP, han entrat nous regidors que són activistes que fa molts anys que fan coses per millorar la societat sense rebre res a canvi. La política s'hauria de nodrir de gent així i no tant de funcionaris de la política. I comencen a aparèixer personalitats públiques (Arcadi Oliveres, David Fernàndez, Ada Colau...) que provenen d'aquesta vessant social i que estan diversificant el panorama format per les patums mediàtiques que surten a TV3. Però és que, en aquesta cantera movimentista i alternativa (un cas singularíssim al món), està ple de gent molt vàlida, encara desconeguda, que treballa amb compromís i generant experiències i campanyes inspiradores. I són aquests milers de persones les que poden ajudar a fer possible els ambiciosos objectius de BComú. 

Ada Colau disfressada de SuperVivienda davant Imma Mayol el 2008

Sobta com l'establishment català posa en qüestió si els 'antisistema' podran fer o no fer el que es proposen, si enfonsaran la ciutat o si frenaran el procés independentista... Una mica de respecte i sentit democràtic! Si la gent els ha votat, perquè hem de qüestionar-los? Si us haguessin escollit a vosaltres, ningú dubtaria de la vostra legitimitat!

Hi ha moltes coses a millorar a Barcelona amb una òptica de justícia social i d'igualtat d'oportunitats. Que Barcelona, una capital important d'Europa, tingui un partit anticapitalista al capdavant, pot obrir el meló al continent. Tot i els riscos, les oportunitats de fer coses que mai s'han somniat, en societats capturades pels poders fàctics, és una situació apassionant.

Igualment com és apassionant que Catalunya estigui decidint què vol ser de gran... CiU tracta de plantejar que, com que la gent no els ha donat l'alcaldia de Barcelona, el procés independentista s'ha frenat, però el procés independentista no és una foto estàtica caiguda del cel que hem d'intentar conservar amb respiració assistida i amb l'ai al cor de si es desinfla. Hem de confiar en el procés de la nostra societat, i estimar-lo tal i com és, amb tota la diversitat i complexitat, entenent-lo com un procés real i dinàmic com la vida mateixa.

En realitat no és ni un procés independentista, és el procés que fem tots plegats per buscar què i com volem ser. En el seu moment, el procés va consistir en resistir al franquisme, després va ser reconstruir la democràcia, després ha estat lluitar per un nou estatut, també lluitar contra la retallada de drets socials, i finalment, comprovant que l'Estat espanyol segueix sent essencialment franquista, cosa que farà que Podemos no pugui triomfar si no és a molt llarg termini, el procés és d'alliberar-nos d'aquest Estat autoritari. Però el procés l'hem de fer entre tots, uns prioritzant unes coses i els altres prioritzant-ne unes altres, fins i tot alguns aparentment situats en contra del procés que fa la societat on viuen per causa del virus nacionalista espanyol i per falta de visió envers els seus fills, però al final aquest procés ens ha de beneficiar a tots. És un procés viu que s'ha de fer amb la gent que existeix a Catalunya, per tant, s'ha d'anar adaptant al que passa.

Si BComú pacta amb ERC i CUP (i també amb el PSC per poder tirar endavant les seves polítiques) el procés continua ben viu. Els que han criticat l'Ada Colau com a anti-independentista, amb l'afany de manipular els votants per escombrar cap a casa, passant per alt que ella va votar Sí-Sí al 9N, no per identitarisme sinó com una finestra d'oportunitat per a la transformació social, ara s'ho hauran d'empassar. El procés continua, però s'hi afegeixen matisos potents d'esquerres que la gent ha demanat amb el seu vot, i això és perquè volem una societat més lliure però també més justa!

Ada Colau el 2005 al Ple de l'Ajuntament (minut 11 del documental "Barcelona 2006: L'any del civisme"

Ara cal fer costat a l'alcaldessa i desitjar que governi per a totes i tots, però amb els valors que emanen de la seva candidatura i que la gent ha votat: ajudar els més pobres per tal que la dignitat sigui el tret diferencial de la ciutat.


(Carta 540) 

Publicat com a mínim a: El Periscopi d'Andorra, L'independent de Gràcia (aparegut com a article), El Periódico de Catalunya, L'independent de Barberà (aparegut com a article).

CIUTAT MORTA?

M'ha passat una cosa curiosa amb el documental Ciutat Morta. El mateix diumenge 17 de gener que el van projectar pel Canal 33 vaig marxar de bon matí fora d'Europa (a un país on encara es respecten menys els drets ciutadans, però on també, com aquí, hi ha persones lluitadores per una societat millor) i vaig tenir poca connexió a internet durant tota la setmana, de manera que m'he assabentat a posteriori de la immensa repercussió de l'emissió i es feia difícil de creure de tan gran que s'havia fet la bola...

Conec bé el cas del 4F perquè, entre altres coses, aquell 2006 estava editant el documental Barcelona 2006: L'any del civisme que analitza els efectes de l'ordenança del civisme impulsada per l'Ajuntament. L'ordenança partia del supòsit que hi havia un excés d'incivisme i apostava per una ciutat higienitzada i al servei de la Marca Barcelona.

A través de les activitats que la llei perseguia, assenyalava certs col·lectius vulnerables provocant-los encara més estigmatització (pobres, indigents, immigrants, prostitutes, joves, infants, venedors ambulants...) com a enemics dels ciutadans respectables i també perseguia l'ús reivindicatiu de l'espai públic (permisos de manifestació o de posar paradetes informatives, pancartes als balcons, espais de publicitat municipal, pintades, etc...). És a dir, separava els ciutadans entre bons i dolents. I finalment la llei emparava la policia per actuar arbitràriament davant d'una gran quantitat d'activitats que constituïen la gràcia de la ciutat: la vida al carrer. Prohibia tantes coses que era inaplicable, però permetia un ús selectiu segons ho creguessin convenient. Va ser en aquest brou que es van donar els casos del 4F, dels tres de Gràcia, i de tants d'altres. 

Els casos de tortura i abús policial no són esporàdics i minoritaris, ni tampoc són constants i atribuïbles a la totalitat dels agents, però sí que succeeixen en gran mesura i compten amb la cobertura, protecció i tancament de files de l'Administració i dels cossos de seguretat enfront de la ciutadania, sobretot aquella que reivindica, fiscalitza i qüestiona les autoritats. És una concepció de policia impune que té arrels en el franquisme i que no es pot criticar perquè és impermeable i la seva denuncia portarà sempre a l'arxivament de les causes i a una frustració i desamparament del ciutadà. És molt paradigmàtic comprovar com, els cossos policials i els seus caps polítics, sistemàticament desvien i desacrediten les crítiques de mala praxis enlloc d'investigar-les fins al final per tractar de dignificar els cossos policials. 

L'emissió per TVC del documental ha estat una gran excepció deguda a una sèrie de coincidències que li han permès ficar-se per una escletxa: 1) és un molt bon treball col·lectiu que relata uns fets molt punyents i que està molt ben travat narrativament, 2) ha guanyat festivals prestigiosos degut a la seva qualitat i segurament també s'ha vist beneficiat de cert "interès" pel que passa a Catalunya amb un procés independentista en curs, que ha fet aflorar casos catalans de corrupció i actuacions irregulars dels cossos policials, 3) ha sorgit en un clima post-15M que qüestiona els pilars que aguanten la societat, 4) amb un ús activista intensiu de les xarxes socials, 5) amb una força com la CUP que, degut a tot aquest magma, ha aconseguit representació parlamentària i que va possibilitar l'interpel·lació de David Fernàndez al director de TVC. 

Tot plegat va aconseguir el que semblava impossible: que el documental s'emetés per TVC. És una fita que hem de celebrar des de l'activisme i des de l'activisme audiovisual, però no sabem si esdevindrà un precedent per tal que altres documentals semblants puguin seguir el seu camí o si serà un precedent en el sentit de fer impossible aquest tipus d'emissions. 

Una de les queixes que sento envers el documental és que només ha investigat les irregularitats envers els detinguts i no qui és el culpable d'haver deixat invàlid al policia. Però és que un documental d'autor no és un reportatge periodístic que pretén acostar-se a l'objectivitat. Un documental té uns autors i aquests han enfocat el tema que els ha semblat més interessant i de la manera que han trobat més convenient, i sobre aquesta decisió és innecessari opinar: Qui vulgui enfocar altres coses, haurà de fer un altre documental. 

De fet, molts tertulians no només critiquen el documental sinó que directament desaproven que TVC hagi emès un documental tan interpel·lador, o tan "tendenciós" segons ells. Però és que això obre un altre debat: quin accés hauria de tenir la ciutadania en l'elecció de continguts dels mitjans de comunicació? Això donaria per a un altre article sobre aquesta gran mancança democràtica que té la nostra societat. 

Tornant a Ciutat Morta, ha semblat, per un moment, que aconseguiria reobrir el cas i aconseguir que es fes justícia i reparació amb les persones que van ser injustament acusades, i moltes veus de l'establishment han apuntat en aquest sentit, però innexorablement sembla que ara intenten tancar la finestra d'oportunitat tot dient que el cas ja va ser jutjat correctament en el seu dia, quan avui se sap clarament que els policies que van testimoniar han demostrat ser molt poc creïbles i la jutgessa va tenir una actuació molt qüestionable. 

Al final, ens correspon a tots plegats dir si s'ha de fer justícia i reparació o no, i aquest 4 de febrer moltes sortirem, a les 19h de la Plaça Universitat de Barcelona, en manifestació per denunciar el cas 4F i la resta de muntatges policials, polítics i judicials. Perquè aquesta ciutat encara és viva, i viva la volem.

(Carta 535)

Publicat com a mínim a: El Periódico de Catalunya, Diagonal, El Far del Baix Llobregat, El Periscopi, Rebelion. 

9N: LA QUADRATURA DEL CERCLE

Analitzem qui ha de tirar endavant la consulta: Per una banda, CiU es va posar davant de la marea amb el convenciment que, tant si arribàvem a la independència com a un pacte fiscal, podrien dir que havien aconseguit el màxim i estar al davant els semblava important. Tanmateix, cada vegada costa més mantenir els dos finals com a possibles perquè la societat exigeix. De la mà del President Mas, que ha trencat tots els pronòstics fins ara, CiU s'ha enfrontat a la tradicionalment aliada oligarquia madrilenya, ha incomodat als poders econòmics catalans i, al llarg del procés, s'ha acostat a la idea que la desobediència civil és necessària per al canvi social. Tot i així, la seva línia vermella, almenys fins ara, és no fer cap pas fora de la legalitat espanyola, per tant CiU prefereix unes plebiscitàries a la consulta. Després tenim ERC que, amb el seu principal objectiu a l'horitzó, s'han encarregat de la ingrata tasca d'apuntalar en Mas, que potser ja haguessin fet caure del cavall els d'Unió, l'oligarquia catalana o alguns del seu propi partit. ICV-EUiA ha anat més lluny que mai a nivell nacional amb la premissa democràtica, però exigeixen una consulta amb garanties democràtiques que permeti un debat ampli. I per últim tenim a la CUP, petita però amb les idees clares, que no contempla cap escenari que no sigui la consulta i que s'ha acabat quedant sola apostant per la desobediència. Davant hi tenim un govern espanyol que exemplifica perfectament perquè volem marxar. I és que no és qüestió d'identitat, ni de nacionalisme, ni de diners, és qüestió de respecte per un mateix, de democràcia i de l'anhel de passar pàgina de l'agressiu nacionalisme espanyol postfranquista. I per últim la comunitat internacional no és partidària de canvis de l'estatus quo i, per diplomàcia d'estat, mentre Catalunya estigui dins l'Estat espanyol, no dirà res.

Com es poden encaixar totes les peces d'aquest trencaclosques? No ens en sortirem si no separem les diverses qüestions involucrades i establim clarament les prioritats. El punt de partida és que Catalunya no és ni serà mai reconeguda com a subjecte polític per Espanya. Aquesta és, en realitat, l'arrel de tot el problema, però aquest també serà el major impediment per superar-lo. No ens trobem, en un escenari com el del Regne Unit que reconeix Escòcia com a nació i on s'han pogut centrar en decidir. De manera que, tant decidir com independitzar-nos, implicarà passar en algun moment per la desobediència. Sembla que, de fa un cert temps ençà, creiem en el paradigma democràtic mentre que abans pensàvem que l'Estat espanyol ho impediria per les armes si calia, però estar dins l'UE ens fa creure que, si demostrem a Europa la nostra voluntat, España ho haurà d'acceptar. Això és inèdit i no està clar que sigui cert, però creure-hi ho fa cada vegada més possible. Per tant, serà la comunitat internacional la que haurà de fer acceptar a España que Catalunya decideixi si opta per la independència. Amb aquesta expectativa, voldríem celebrar un referèndum vinculant, però ho hem acabat rebaixant a una consulta per conèixer l'opinió. Una consulta seria molt més clara, diàfana i neta que unes eleccions habituals convertides en plebiscitàries. A més, una consulta fa explícit el dret a decidir perquè, en preguntar, es reconeix al subjecte polític. Però l'arquitectura constitucional d'España està dissenyada per impedir aquest dret i, usada convenientment, no ens permetrà mai fer la consulta legalment. Un desafiament així es pot contestar per part de l'Estat -en grau ascendent-: amb multes, amb la inhabilitació del President, amb penes de presó contra representants polítics, amb la intervenció de l'autonomia o amb l'exèrcit. Tot i que està clar que aquests mètodes tindrien un cost polític per a la credibilitat d'España, no hem de dubtar que poden portar-ho a terme, sobretot si la situació no és clara i la poden mig trampejar amb la seva diplomàcia internacional.

Arribats a aquí veiem que caldrà desobeir institucionalment, per erigir-se internacionalment com a subjecte polític, però que caldrà que sigui en el moment clau en que s'hagi acaparat suficientment l'atenció internacional (per això España i altres països aliats sempre han intentat reconduir aquests desafiaments com a afers interns en els que els altres països no s'hi han de ficar) i en el moment que també ens haguem carregat de raons i fet un bon treball de diplomàcia internacional. Desobeir institucionalment de forma obertament frontal i precipitada podria permetre a España de suspendre l'autonomia i espantar a gran part de la població, en una situació confusa per a la comunitat internacional. De moment, el treball fet, per la societat civil en primer lloc i per part del món institucional català, ho han fet molt bé per anar explicant internacionalment la “qüestió” catalana. Hi ha marge per fer petites desobediències institucionals, que no els autoritzin a decapitar les institucions catalanes, i en el moment adequat travessar el llindar vers una declaració unilateral d'independència (DUI) final el màxim d'inapel·lable. Hi ha gent que parla que tenim una sola bala a la recàmera i que l'hem d'usar en el moment adequat per fer el pas definitiu, perquè no podem desobeir reiteradament i a cada pas si volem semblar un país seriós. Així s'ha caminat fins ara, en el Mas style, fent les coses de manera impecable formalment i amb el brogit del carrer de fons.

Però la CUP i ERC volen fer la consulta peti qui peti, ICV-EUiA exigeix que es faci amb plenes garanties democràtiques, cosa impossible davant l'oposició frontal de l'Estat, i CiU no vol fer la consulta fora de la legalitat i menys encara una DUI. Per fora hi ha el PSC que només faria la consulta amb permís de l'Estat i, com que aquest ens ho impedeix, aposta per demanar una reforma de la Constitució, i per últim tenim al PP i C's que s'oposen desacomplexadament a donar la veu al poble i demanen seguir igual o confonen parlant de fer alguns canvis a la carta magna com a mal menor.

Llavors, què fer? Tal i com ho veig, el quid de la qüestió és: sostenir públicament que el 9N volem dur a terme la consulta institucionalment sense plans B, ni ajornaments. Davant de les prohibicions, anar-les intentant esquivar perquè l'Estat espanyol augmenti la magnitud de la repressió fent augmentar la tensió fins al màxim. S'ha de sostenir la voluntat de celebrar la consulta el 9N i fer que el món observi el desafiament en termes democràticament irreprotxables i que prengui nota també la resposta autoritària de Madrid. Fer qualsevol altra cosa, amagaria a ulls del món el problema de naturalesa democràtica que tenim.

Però no podrem organitzar una consulta institucional el 9N perquè CiU no hi està disposada i perquè podria ajudar España a suspendre el President o l'autonomia sense encara haver pogut ni comprovar la voluntat popular d'independència en unes urnes, cosa que faria entrar el procés en un fangar que jugaria a favor de Madrid. A nosaltres ens beneficia mantenir la impecabilitat del procés. I, tot i que no està clar que escenaris més convulsos ens perjudiquessin necessàriament, perdríem credibilitat davant la comunitat internacional a qui no li agraden les revolucions.

Un escenari intel·ligent, per seguir augmentant el nostre capital moral, seria suspendre la consulta institucional cap al 15 d'octubre (Homs va assenyalar aquesta data per decidir si es podria celebrar la consulta) davant l'oposició frontal i autoritària del govern de Madrid, i en la jornada reivindicativa convocada per l'ANC i Òmnium el 19 d'octubre, assumir la consulta des de la societat civil més enllà d'aquestes mateixes organitzacions. Això suposaria finalment desobeir la prohibició però, al no fer-se institucionalment, faria impossible per part de l'Estat impedir-ho perquè no hi hauria responsables polítics implicats, perquè en realitat no deixaria de ser una mobilització popular, i perquè seria assumida per un nombre ingent d'activistes. La bufetada de la societat catalana a un govern central que ha mantingut constantment que la consulta no es faria, seria monumental.

Alguns diuen que això ja es va fer amb les consultes realitzades del 2009 al 2011. Però aquelles 555 consultes, que van recollir 884.508 vots, es van fer sense que la comunitat internacional s'hi fixés gaire. Ara seria totalment diferent. La consulta, en un mateix dia a la totalitat del miler de municipis de Catalunya, succeiria amb tots els mitjans del món cobrint-ho i els analistes i estadistes interpel·lant España. El potentíssim missatge dirigit a la comunitat internacional seria: El govern espanyol no és democràtic però la societat catalana salta la tanca organitzant una consulta sense precedents a Europa. Fins i tot seria un missatge més clar de la gran voluntat popular que una consulta organitzada amb tots els mitjans d'una administració, perquè no hi ha cap lloc a Europa on es pogués mobilitzar a tanta gent per un objectiu comú. Seria voluntat popular emanant directament del poble. Una mobilització d'envergadura semblant a la “diada” però totalment encarnada en la demanda: el poble fent el que la llei espanyola impedeix. Al 2000 vam organitzar la Consulta Social per l'Abolició del Deute Extern a tot l'Estat, i a Catalunya es va dur a terme als 212 municipis més grans (80% de la població) en la que van votar 500.000 catalans. La vam organitzar 8.000 voluntaris, de manera que en una consulta al miler de municipis (100% de la població) es necessitarien uns 10.000 voluntaris. Un número totalment a l'abast del moviment independentista.

Una altra de les virtuts d'organitzar la consulta des de la societat civil, però de manera autònoma i sense cap tutela del govern ni de les forces pro-consulta, seria que es podria canviar la fraudulenta doble pregunta, amb tres resultats possibles, i que inclou el Sí-No que demana esdevenir un estat dins una España confederal, una situació que no depèn de nosaltres i que ens tornaria a deixar a mercè d'España. Es podria optar per una pregunta clara a l'escocesa: Sí o No a la independència. Malgrat la possibilitat de fer-ho, és molt previsible que, almenys des de l'ANC i Omnium, no es volgués canviar la pregunta per no desacreditar la fórmula del President, sembla ser que suggerida per Herrera i segur que molt aplaudida per Duran. En tot cas, s'hauria de batallar des d'altres sectors, tot i que la manca de temps no crec que possibilités guanyar aquest punt.

Evidentment els resultats d'aquesta consulta no tindrien validesa (els contraris a la independència no hi participarien i el resultat seria esbiaixadament favorable), però això no seria el més rellevant, sinó que ho seria mostrar la voluntat de decidir el nostre futur i faria caure tots els vels davant del món, una vegada més i apuntant a un resultat final...

Després d'això ens trobarem amb la comunitat internacional veient-ho inevitable, la societat catalana amb la màxima força, Madrid desmoralitzat i intentant tapar infructuosament les vies d'aigua, i el Parlament havent de moure fitxa definitivament. No es podrà promulgar una DUI perquè Mas no vol infringir la llei i perquè el resultat de la consulta no tindrà garanties democràtiques. Serà el moment de convocar unes plebiscitàries legals per saber què vol la societat. Previsiblement les guanyaran les forces sobiranistes amb ERC al capdavant, de manera que el nou President Junqueras es veurà legitimat a fer una DUI i ell i el seu partit sí s'atreviran a infringir la llei. La comunitat internacional veurà emergir un nou estat després d'un llarg, democràtic i inqüestionable camí. Un gran ventall de països de tot el món començaran a reconèixer Catalunya, alguns seduïts per la dreta catalana, altres seduïts per l'esquerra. La UE, ara sí, prendrà partit. España, vençuda en el pols democràtic i sense el recurs històric de recórrer a la força, no podrà impedir-ho i iniciarà negociacions sobre el deute i altres qüestions per no sortir-ne més mal parada del compte.

El naixement del nou estat català donarà lloc a un procés constituent que haurà de ser ampli, com tot el procés, comptant amb la societat que l'ha fet emergir. Una oportunitat d'or per debatre, ara sí, més serenament que en el procés de confrontació amb España, quin tipus de societat volem. No és garantia de res, però sempre serà millor que partir d'una societat muntada i amb un munt de privilegis socials establerts i amb molta inèrcia. Per a España també serà un període d'oportunitat per redefinir-se i iniciar un procés de depuració democràtica respecte al franquisme. I això serà així perquè la derrota del nacionalisme franquista generarà, a España, un procés com l'independentisme a Catalunya, que s'ha menjat tot el que venia de la transició: el PSC i en el futur CiU. Serà el moment de Podemos o alguna cosa semblant per superar i arraconar el PP franquista i una falsa esquerra com ha estat el PSOE. De seguida dins l'UE, Catalunya i España seràn veïns sense cap frontera real entre ells, i llavors la lluita passarà a ser: Quina Europa volem? Si no ens agrada, lluitem per canviar-la aliant-nos amb els altres països descontents: España, Grècia, Portugal, Itàlia, etc...

Tot plegat suposarà un gran pas per a la societat catalana, en la que hi haurà tres elements molt significatius.

1- D'una banda un evident creixement de l'autoestima com a societat.

2- De l'altra, lluny de la vaticinada fractura social, una societat que s'haurà cohesionat en el procés i que superarà el frontisme identitari que ha marcat la Catalunya fins avui dia. Una societat tensionada a nivell identitari entre el nacionalisme de dretes, l'independentisme d'esquerres, el "cosmopolitanisme pluralista" dels socialistes i l'atrinxerament contra el fet català de C's i PP. Deixarà d'haver-hi: 1- els catalans de tota la vida, resistents culturalment per supervivència davant una suposada “amenaça” nacional dels de fora; 2- els que han vingut d'España fent front comú davant dels catalans que no se senten espanyols perquè se senten rebutjats en veure que aquests rebutgen España; i 3- els immigrants de països tercers, molts dels quals no acabaven d'entendre en profunditat on són davant del frontisme imperant, cosa que no els permet vincular-s'hi efectivament. La nova societat catalana serà catalana, en tant que pertanyent a l'Estat català, però amb identitats culturals diverses que no han de suposar una amenaça per a ningú sinó, definitivament, una riquesa patrimoni de totes i tots. Haurem separat definitivament l'embolic entre les identitats individuals (inqüestionables i que s'han de respectar i facilitar-ne el desenvolupament) dels projectes polítics com a societat, que responen al rumb que la societat vol prendre.

3- En la nova Catalunya, la dreta de CiU perdrà el gairebé monopoli del que ha gaudit en l'autonomisme, administrant el victimisme i essent l'únic actor rellevant a Madrid. CiU deixarà de ser el gran partit “catalanista” (ara ho seran tots en tant que pertanyents al país Catalunya) per passar a ser simplement un partit de classe. En la nova Catalunya, el biaix sociològic d'esquerres es traduirà, finalment, en un Parlament amb una majoria d'esquerres plural durant molts anys i fins a nou avís.

No és la fi de la història. Continuarà i amb força, sobretot en l'eix dreta-esquerra, que ara emergirà diàfanament com a eix central.

(Carta 532) 

Publicat com a mínim a: L'independent de Gràcia (com a article), Diari de Balears, Bon Dia d'Andorra,