11 d’octubre del 2014

9N: LA QUADRATURA DEL CERCLE


Analitzem qui ha de tirar endavant la consulta: Per una banda, CiU es va posar davant de la marea amb el convenciment que, tant si arribàvem a la independència com a un pacte fiscal, podrien dir que havien aconseguit el màxim i estar al davant els semblava important. Tanmateix, cada vegada costa més mantenir els dos finals com a possibles perquè la societat exigeix. De la mà del President Mas, que ha trencat tots els pronòstics fins ara, CiU s'ha enfrontat a la tradicionalment aliada oligarquia madrilenya, ha incomodat als poders econòmics catalans i, al llarg del procés, s'ha acostat a la idea que la desobediència civil és necessària per al canvi social. Tot i així, la seva línia vermella, almenys fins ara, és no fer cap pas fora de la legalitat espanyola, per tant CiU prefereix unes plebiscitàries a la consulta. Després tenim ERC que, amb el seu principal objectiu a l'horitzó, s'han encarregat de la ingrata tasca d'apuntalar en Mas, que potser ja haguessin fet caure del cavall els d'Unió, l'oligarquia catalana o alguns del seu propi partit. ICV-EUiA ha anat més lluny que mai a nivell nacional amb la premissa democràtica, però exigeixen una consulta amb garanties democràtiques que permeti un debat ampli. I per últim tenim a la CUP, petita però amb les idees clares, que no contempla cap escenari que no sigui la consulta i que s'ha acabat quedant sola apostant per la desobediència. Davant hi tenim un govern espanyol que exemplifica perfectament perquè volem marxar. I és que no és qüestió d'identitat, ni de nacionalisme, ni de diners, és qüestió de respecte per un mateix, de democràcia i de l'anhel de passar pàgina de l'agressiu nacionalisme espanyol postfranquista. I per últim la comunitat internacional no és partidària de canvis de l'estatus quo i, per diplomàcia d'estat, mentre Catalunya estigui dins l'Estat espanyol, no dirà res.

Com es poden encaixar totes les peces d'aquest trencaclosques? No ens en sortirem si no separem les diverses qüestions involucrades i establim clarament les prioritats. El punt de partida és que Catalunya no és ni serà mai reconeguda com a subjecte polític per Espanya. Aquesta és, en realitat, l'arrel de tot el problema, però aquest també serà el major impediment per superar-lo. No ens trobem, en un escenari com el del Regne Unit que reconeix Escòcia com a nació i on s'han pogut centrar en decidir. De manera que, tant decidir com independitzar-nos, implicarà passar en algun moment per la desobediència. Sembla que, de fa un cert temps ençà, creiem en el paradigma democràtic mentre que abans pensàvem que l'Estat espanyol ho impediria per les armes si calia, però estar dins l'UE ens fa creure que, si demostrem a Europa la nostra voluntat, España ho haurà d'acceptar. Això és inèdit i no està clar que sigui cert, però creure-hi ho fa cada vegada més possible. Per tant, serà la comunitat internacional la que haurà de fer acceptar a España que Catalunya decideixi si opta per la independència. Amb aquesta expectativa, voldríem celebrar un referèndum vinculant, però ho hem acabat rebaixant a una consulta per conèixer l'opinió. Una consulta seria molt més clara, diàfana i neta que unes eleccions habituals convertides en plebiscitàries. A més, una consulta fa explícit el dret a decidir perquè, en preguntar, es reconeix al subjecte polític. Però l'arquitectura constitucional d'España està dissenyada per impedir aquest dret i, usada convenientment, no ens permetrà mai fer la consulta legalment. Un desafiament així es pot contestar per part de l'Estat -en grau ascendent-: amb multes, amb la inhabilitació del President, amb penes de presó contra representants polítics, amb la intervenció de l'autonomia o amb l'exèrcit. Tot i que està clar que aquests mètodes tindrien un cost polític per a la credibilitat d'España, no hem de dubtar que poden portar-ho a terme, sobretot si la situació no és clara i la poden mig trampejar amb la seva diplomàcia internacional.

Arribats a aquí veiem que caldrà desobeir institucionalment, per erigir-se internacionalment com a subjecte polític, però que caldrà que sigui en el moment clau en que s'hagi acaparat suficientment l'atenció internacional (per això España i altres països aliats sempre han intentat reconduir aquests desafiaments com a afers interns en els que els altres països no s'hi han de ficar) i en el moment que també ens haguem carregat de raons i fet un bon treball de diplomàcia internacional. Desobeir institucionalment de forma obertament frontal i precipitada podria permetre a España de suspendre l'autonomia i espantar a gran part de la població, en una situació confusa per a la comunitat internacional. De moment, el treball fet, per la societat civil en primer lloc i per part del món institucional català, ho han fet molt bé per anar explicant internacionalment la “qüestió” catalana. Hi ha marge per fer petites desobediències institucionals, que no els autoritzin a decapitar les institucions catalanes, i en el moment adequat travessar el llindar vers una declaració unilateral d'independència (DUI) final el màxim d'inapel·lable. Hi ha gent que parla que tenim una sola bala a la recàmera i que l'hem d'usar en el moment adequat per fer el pas definitiu, perquè no podem desobeir reiteradament i a cada pas si volem semblar un país seriós. Així s'ha caminat fins ara, en el Mas style, fent les coses de manera impecable formalment i amb el brogit del carrer de fons.

Però la CUP i ERC volen fer la consulta peti qui peti, ICV-EUiA exigeix que es faci amb plenes garanties democràtiques, cosa impossible davant l'oposició frontal de l'Estat, i CiU no vol fer la consulta fora de la legalitat i menys encara una DUI. Per fora hi ha el PSC que només faria la consulta amb permís de l'Estat i, com que aquest ens ho impedeix, aposta per demanar una reforma de la Constitució, i per últim tenim al PP i C's que s'oposen desacomplexadament a donar la veu al poble i demanen seguir igual o confonen parlant de fer alguns canvis a la carta magna com a mal menor.

Llavors, què fer? Tal i com ho veig, el quid de la qüestió és: sostenir públicament que el 9N volem dur a terme la consulta institucionalment sense plans B, ni ajornaments. Davant de les prohibicions, anar-les intentant esquivar perquè l'Estat espanyol augmenti la magnitud de la repressió fent augmentar la tensió fins al màxim. S'ha de sostenir la voluntat de celebrar la consulta el 9N i fer que el món observi el desafiament en termes democràticament irreprotxables i que prengui nota també la resposta autoritària de Madrid. Fer qualsevol altra cosa, amagaria a ulls del món el problema de naturalesa democràtica que tenim.

Però no podrem organitzar una consulta institucional el 9N perquè CiU no hi està disposada i perquè podria ajudar España a suspendre el President o l'autonomia sense encara haver pogut ni comprovar la voluntat popular d'independència en unes urnes, cosa que faria entrar el procés en un fangar que jugaria a favor de Madrid. A nosaltres ens beneficia mantenir la impecabilitat del procés. I, tot i que no està clar que escenaris més convulsos ens perjudiquessin necessàriament, perdríem credibilitat davant la comunitat internacional a qui no li agraden les revolucions.

Un escenari intel·ligent, per seguir augmentant el nostre capital moral, seria suspendre la consulta institucional cap al 15 d'octubre (Homs va assenyalar aquesta data per decidir si es podria celebrar la consulta) davant l'oposició frontal i autoritària del govern de Madrid, i en la jornada reivindicativa convocada per l'ANC i Òmnium el 19 d'octubre, assumir la consulta des de la societat civil més enllà d'aquestes mateixes organitzacions. Això suposaria finalment desobeir la prohibició però, al no fer-se institucionalment, faria impossible per part de l'Estat impedir-ho perquè no hi hauria responsables polítics implicats, perquè en realitat no deixaria de ser una mobilització popular, i perquè seria assumida per un nombre ingent d'activistes. La bufetada de la societat catalana a un govern central que ha mantingut constantment que la consulta no es faria, seria monumental.

Alguns diuen que això ja es va fer amb les consultes realitzades del 2009 al 2011. Però aquelles 555 consultes, que van recollir 884.508 vots, es van fer sense que la comunitat internacional s'hi fixés gaire. Ara seria totalment diferent. La consulta, en un mateix dia a la totalitat del miler de municipis de Catalunya, succeiria amb tots els mitjans del món cobrint-ho i els analistes i estadistes interpel·lant España. El potentíssim missatge dirigit a la comunitat internacional seria: El govern espanyol no és democràtic però la societat catalana salta la tanca organitzant una consulta sense precedents a Europa. Fins i tot seria un missatge més clar de la gran voluntat popular que una consulta organitzada amb tots els mitjans d'una administració, perquè no hi ha cap lloc a Europa on es pogués mobilitzar a tanta gent per un objectiu comú. Seria voluntat popular emanant directament del poble. Una mobilització d'envergadura semblant a la “diada” però totalment encarnada en la demanda: el poble fent el que la llei espanyola impedeix. Al 2000 vam organitzar la Consulta Social per l'Abolició del Deute Extern a tot l'Estat, i a Catalunya es va dur a terme als 212 municipis més grans (80% de la població) en la que van votar 500.000 catalans. La vam organitzar 8.000 voluntaris, de manera que en una consulta al miler de municipis (100% de la població) es necessitarien uns 10.000 voluntaris. Un número totalment a l'abast del moviment independentista.

Una altra de les virtuts d'organitzar la consulta des de la societat civil, però de manera autònoma i sense cap tutela del govern ni de les forces pro-consulta, seria que es podria canviar la fraudulenta doble pregunta, amb tres resultats possibles, i que inclou el Sí-No que demana esdevenir un estat dins una España confederal, una situació que no depèn de nosaltres i que ens tornaria a deixar a mercè d'España. Es podria optar per una pregunta clara a l'escocesa: Sí o No a la independència. Malgrat la possibilitat de fer-ho, és molt previsible que, almenys des de l'ANC i Omnium, no es volgués canviar la pregunta per no desacreditar la fórmula del President, sembla ser que suggerida per Herrera i segur que molt aplaudida per Duran. En tot cas, s'hauria de batallar des d'altres sectors, tot i que la manca de temps no crec que possibilités guanyar aquest punt.

Evidentment els resultats d'aquesta consulta no tindrien validesa (els contraris a la independència no hi participarien i el resultat seria esbiaixadament favorable), però això no seria el més rellevant, sinó que ho seria mostrar la voluntat de decidir el nostre futur i faria caure tots els vels davant del món, una vegada més i apuntant a un resultat final...

Després d'això ens trobarem amb la comunitat internacional veient-ho inevitable, la societat catalana amb la màxima força, Madrid desmoralitzat i intentant tapar infructuosament les vies d'aigua, i el Parlament havent de moure fitxa definitivament. No es podrà promulgar una DUI perquè Mas no vol infringir la llei i perquè el resultat de la consulta no tindrà garanties democràtiques. Serà el moment de convocar unes plebiscitàries legals per saber què vol la societat. Previsiblement les guanyaran les forces sobiranistes amb ERC al capdavant, de manera que el nou President Junqueras es veurà legitimat a fer una DUI i ell i el seu partit sí s'atreviran a infringir la llei. La comunitat internacional veurà emergir un nou estat després d'un llarg, democràtic i inqüestionable camí. Un gran ventall de països de tot el món començaran a reconèixer Catalunya, alguns seduïts per la dreta catalana, altres seduïts per l'esquerra. La UE, ara sí, prendrà partit. España, vençuda en el pols democràtic i sense el recurs històric de recórrer a la força, no podrà impedir-ho i iniciarà negociacions sobre el deute i altres qüestions per no sortir-ne més mal parada del compte.

El naixement del nou estat català donarà lloc a un procés constituent que haurà de ser ampli, com tot el procés, comptant amb la societat que l'ha fet emergir. Una oportunitat d'or per debatre, ara sí, més serenament que en el procés de confrontació amb España, quin tipus de societat volem. No és garantia de res, però sempre serà millor que partir d'una societat muntada i amb un munt de privilegis socials establerts i amb molta inèrcia. Per a España també serà un període d'oportunitat per redefinir-se i iniciar un procés de depuració democràtica respecte al franquisme. I això serà així perquè la derrota del nacionalisme franquista generarà, a España, un procés com l'independentisme a Catalunya, que s'ha menjat tot el que venia de la transició: el PSC i en el futur CiU. Serà el moment de Podemos o alguna cosa semblant per superar i arraconar el PP franquista i una falsa esquerra com ha estat el PSOE. De seguida dins l'UE, Catalunya i España seràn veïns sense cap frontera real entre ells, i llavors la lluita passarà a ser: Quina Europa volem? Si no ens agrada, lluitem per canviar-la aliant-nos amb els altres països descontents: España, Grècia, Portugal, Itàlia, etc...

Tot plegat suposarà un gran pas per a la societat catalana, en la que hi haurà tres elements molt significatius.

1- D'una banda un evident creixement de l'autoestima com a societat.

2- De l'altra, lluny de la vaticinada fractura social, una societat que s'haurà cohesionat en el procés i que superarà el frontisme identitari que ha marcat la Catalunya fins avui dia. Una societat tensionada a nivell identitari entre el nacionalisme de dretes, l'independentisme d'esquerres, el "cosmopolitanisme pluralista" dels socialistes i l'atrinxerament contra el fet català de C's i PP. Deixarà d'haver-hi: 1- els catalans de tota la vida, resistents culturalment per supervivència davant una suposada “amenaça” nacional dels de fora; 2- els que han vingut d'España fent front comú davant dels catalans que no se senten espanyols perquè se senten rebutjats en veure que aquests rebutgen España; i 3- els immigrants de països tercers, molts dels quals no acabaven d'entendre en profunditat on són davant del frontisme imperant, cosa que no els permet vincular-s'hi efectivament. La nova societat catalana serà catalana, en tant que pertanyent a l'Estat català, però amb identitats culturals diverses que no han de suposar una amenaça per a ningú sinó, definitivament, una riquesa patrimoni de totes i tots. Haurem separat definitivament l'embolic entre les identitats individuals (inqüestionables i que s'han de respectar i facilitar-ne el desenvolupament) dels projectes polítics com a societat, que responen al rumb que la societat vol prendre.

3- En la nova Catalunya, la dreta de CiU perdrà el gairebé monopoli del que ha gaudit en l'autonomisme, administrant el victimisme i essent l'únic actor rellevant a Madrid. CiU deixarà de ser el gran partit “catalanista” (ara ho seran tots en tant que pertanyents al país Catalunya) per passar a ser simplement un partit de classe. En la nova Catalunya, el biaix sociològic d'esquerres es traduirà, finalment, en un Parlament amb una majoria d'esquerres plural durant molts anys i fins a nou avís.

No és la fi de la història. Continuarà i amb força, sobretot en l'eix dreta-esquerra, que ara emergirà diàfanament com a eix central.


(Carta 532) 

Publicat com a mínim a: L'independent de Gràcia (com a article), Diari de Balears, Bon Dia d'Andorra

13 comentaris:

  1. Ho sento, però no hi estic gens d'acord.

    La corda s'ha tivat tant que el 9N és irrenunciable. No fer-ho ens deprimirà com a societat. En quin lideratge tornarem a confiar en els propers anys?.

    El 9N no és un consulta, és un referendum per la independència, sigui quin sigui el marc legal amb el que el vulguin camuflar. I és un exàmen del que som com a poble.

    Com dius, mai no es podrà fer amb garanties democràtiques pel boicot castellà. Però l'unica sordida digna és desobeïr al TC. Volem la independencia i no ens atrevim ni a desobeïr a un tribunal polititzat?.

    Mentres, d' Europa no podem ni em d'esperar-ne res. Eruropa juga la seva partida d'escacs d'Estats i de classe on no som sinó un peó sacrificable.

    Em arribat a un punt sense retorn no desitjat, en part per una mala planificació de CIU i ERC que no han mesurat bé les forces o els hi falta empenta per arribar al final. Si no guanyem aquesta batalla, l'estat espayol iniciarà l'ofensiva per retallar meś l'autonomia, ofegar-nos econòmicament i espanyolizar-nos.

    Ara o mai, independència o res.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic amb tu, Oscar. I subscrit les paraules de Toni Soler a l'article "Benaurat ridícul" quan diu:

      "Si fer el ridícul vol dir perdre davant del complex polític, policial i judicial espanyol, m’hi arrisco. M’hi arrisco perquè, sincerament, tal com estem ja no ve d’aquí. El que no estic disposat a fer -ni jo ni molta gent a Catalunya- és llençar a la brossa tot aquest esforç col·lectiu -un esforç impecable de quatre anys- per la por al ridícul. Ni a permetre que s’utilitzi la por al ridícul com a coartada perquè les nostres institucions no facin servir totes les eines que tenen a l’abast. La consulta del 9 de novembre es va convocar de forma solemne, i la resposta de l’Estat era perfectament coneguda. Qui aparenti sorpresa i consternació ens està enredant. Per tant, o es tira endavant amb les eines que ens ha donat el Parlament de Catalunya -que, no ho oblidem, es va autodeclarar sobirà-, obligant el govern Rajoy a moure’s, o almenys a mostrar la seva veritable cara; o bé la gent d’aquest país, que amb tanta generositat ha empès el procés, es veurà interpel·lada novament, per demostrar, aquest cop amb fets, que si no se’ns deixa votar el govern espanyol tindrà un problema. I no un problema amb Artur Mas, sinó un problema dels grossos.

      Pensem només una cosa: si no ho intentem, de què servirà fer unes eleccions plebiscitàries en què l’única promesa serà, novament, intentar-ho?"

      Elimina
    2. Estic d'acord amb tu, Òscar, però no crec que sigui "una mala planificació de CIU i ERC", ja que em sembla que després de les manifestacions, no tenien cap més opció. Han fet el que els hem dit, però de Madrid els han barrat el pas. No podíem esperar res més. Però això no vol dir que haguem de renunciar a la consulta. Com tu, dius, s'ha de fer si o si, i veure què passa.

      Elimina
  2. Hola Oscar.

    Estic d'acord amb tu que s'hauria de fer la consulta, però miro els qui han de fer-la i veig que no la faran. No com la voldries tu. Perquè si la fan, a Madrid prendran la iniciativa (no descarto accions militars i tot) i encara no haurem ni pogut comprovar si la voluntat d'independència és majoritària per a que Europa ho tingui en compte.

    Veig totes les demandes dels que hi ha al tauler, i veig que aquesta proposta que faig és la proposta guanyadora. Malgrat que ens faci pal fer una última gran mobilització que sigui fer una consulta des del poble. L'objectiu -deslliurar-se de Madrid que té una mentalitat colonitzadora- no és tasca fàcil i caldrà fer mobilitzacions tantes vegades com faci falta.
    No se si som prou conscients de qui està en els partits pro-consulta. Si mirem on ha arribat CiU (el partit que representa la classe alta, una classe que sempre té por del rio revuelto), sobretot si ho mirem des del passat, ens en farem creus de tot el que ha avançat. Igualment però de diferent manera amb ICV-EUiA.

    Però potser sí que tens raó que el camí haurà de ser rupturista des del 9N. Ho veurem aviat.

    A mi em sembla que aquest és l'escenari possible. No dic que sigui l'escenari que m'agradaria per al 9 de novembre, però mirant en conjunt, veig que aquests moviments poden respondre a la voluntat popular.

    Una abraçada i gràcies per participar en el debat!
    Jordi

    ResponElimina
  3. Hola Jordi!
    Moltes gràcies per l'article. Molt interessant.
    Et faig alguns comentaris.

    En general m'ha agradat força. Sobretot perquè aporta idees i una visió optimista per al futur del procés que comparteixo en gran mesura i que cal difondre per seguir animant i il·lusionant la gent. Però en algunes qüestions concretes tinc més dubtes o diferències que de costum. Et comento dues coses que em semblen importants.

    La primera és que no comparteixo la proposta principal que fas d'assumir la consulta des de la societat civil. En el millor dels casos, tinc molts dubtes. En aquest punt estic més d'acord amb l'ANC i Òmnium. Ara és el Govern, amb les institucions catalanes i els suport incondicional de tots els partits favorables al 9N, qui ha de muntar la consulta. Han de posar-se d'acord, enllestir totes les qüestions logístiques que calguin i posar les urnes a disposició de la ciutadania.

    No hi ha excuses. El 9N hem d'anar a votar, sí o sí. Tenim la legalitat catalana i tota la legitimitat del món. Hem de seguir fermes i convençudes de les nostres conviccions i la nostra força fins al final. I que el 9N qui no voti sigui, com a la consulta del deute, perquè no vol o perquè físicament no ha pogut. No li posem fàcil als que no volen sentir l'opinió de la ciutadania. Que tinguin que sortir al carrer per, literalment, retirar i tancar les urnes. A veure si s'atreveixen. A veure qui s'atreveix.

    ​La segona cosa que vull comentar és que penso que cal reconèixer una mica més el paper de Mas i CIU en el procés i la consulta. Segons el meu entendre, al menys fins ara, ho estan ​fent realment bé. Sobretot el president. En aquest sentit no comparteixo del tot, o al menys matisaria força, l'afirmació inicial que fas sobre el seu posicionament en relació a la consulta: 'per tant prefereixen unes plebiscitàries que la consulta.'.

    No ho tinc tan clar això. Penso (i espero no equivocar-me ;), si després és així ho reconeixeré) que el Govern i CIU estan sent molt estratègics (junt amb la resta de partits)​. ​Tots fan el seu paper ​i no donen pistes a Madrid. Però aquesta setmana, al darrer moment, convocaran la consulta.

    Salut!
    Alf

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies Alf!
    Hi ha debat... ;)
    En la línia del que comentem, us comparteixo un article de Marta Rojals que m'ha agradat:
    http://www.vilaweb.cat/mailobert/4213881/confiancasi-confiancano.html
    Una abraçada!
    Jordi

    ResponElimina
  5. L'Artur Mar té una amos que l'han cridat a capítol.
    https://directa.cat/lligams-dartur-mas-amb-multinacionals-obstaculitzen-lescenari-de-desobediencia
    Crec que es resistirà tant com pugui i després dirà que Madrid no l'ha deixat, com fa sempre.
    Aquí la societat civil hem de continuar pressionant, i no empassar-nos les seves mentides.
    Europa cada cop més és un macro estat totalitari, amb el que no podem comptar, i millor estaríem si ens sortíssim. I si no veieu el que volen fer amb el que anomenen Tractat de Lliure Comerç´.
    Àngels Córcoles.

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies Àngels pel teu comentari.
    Veurem fins on arribem.
    Aquest article també em sembla interessant i fa entendre perquè a Escòcia ha guanyat el No malgrat la il·lusió que desfermava el Sí que anava guanyant terreny setmana a setmana. Hi ha gent que s'identifica amb el que coneix i no vol canvis encara que pogués millorar. Aquí podria passar el mateix.
    http://www.vilaweb.cat/mailobert/4212593/defensors-sistems.html
    Jordi

    ResponElimina
  7. No entenc com fer una consulta des de la societat civil amb una participació limitada als convençuts pel Sí-Sí (2 milions?) canvia l'escenari si hem d'anar a unes plebiscitàries igualment.
    La qüestió que a ningú escapa és que es necessita un mandat democràtic clar per poder iniciar un procés de negociació (amb Espanya, la UE i altres estats) sobre la constitució d'un nou estat. Aquest mandat democràtic clar no pot ser una consulta organitzada per una de les parts (els del Sí) en que només voti una de les parts. Per tant, o tenim consulta organitzada per les institucions (difícil amb el veto del TC) o hem d'anar a eleccions amb caràcter plebiscitari (cal que al programa surti clarament que es vol UN ESTAT INDEPENDENT, ja no valdran més eufemismes). Si hi ha al voltant de 2 Milions de vots a les candidatures independentistes, aquestes eleccions es guanyaran i s'obtindrà majoria al Parlament per poder fer una Declaració i intentar que comenci una negociació.

    ResponElimina
  8. Moltes gràcies, anònim, pel teu comentari.
    Estic molt d'acord amb tu. Però em sembla que estaria molt bé que el 9N puguem fer una consulta com volíem. És a dir, mantenir la nostra promesa davant de nosaltres mateixos. Seria una consulta que esdevindria com una reivindicació més que no pas una consulta amb garanties. El "referèndum" es faria amb les plebiscitàries (tot i que, atenció, també poden il·legalitzar els partits que portin programes electorals anticonstitucionals com van fer amb l'esquerra abertzale).
    També es podria fer una mobilització el dia 9N o cues durant tot el dia davant tots els col·legis electorals on voldríem votar i l'Estat espanyol ens nega el dret. Però alguna cosa caldrà fer el 9N.
    Moltes gràcies.
    Jordi

    ResponElimina
  9. (2/2) Crec que hi ha una implicació tant gran amb el 9-N, unes expectatives tan intenses i un interès popular tan manifest, que és altament improbable que s'hi renunciï sense més ni més. Mas, personalment, independentment de les pressions polítiques i econòmiques amb les quals ha de lidiar, està molt interessat en què es faci alguna mena de consulta, perquè qualsevol altra cosa l'obligaria pràcticament a dimitir, segons el meu parer. Implicaria reconèixer el seu fracàs, convocar eleccions i deixar el lideratge del procés en mans de Junqueras, la qual cosa segurament no acceptaria, ni ell ni CiU. Si això passés, algú com Rull podria representar una renovació de CDC que, per a ser creïble, hauria de passar per trencar amb Unió i equiparar-se com a partit sobiranista a ERC, des del punt de vista de l'opinió pública. Però aquest mateix procés el podria fer Mas si aconseguís no perdre la credibilitat i que hi hagués alguna mena de consulta amb ampli suport popular, de manera que suposo que aquesta és la seva opció preferida. Només necessita que ERC no faci molta sang amb la renúncia a la consulta oficial i insistir, com ha estat fent, amb la unitat, per criminalitzar les crítiques suposadament partidistes. També depèn de l'ANC i Òmnium, que fins aquest moment es neguen a fer una consulta no institucional,però tenen massa esforços, interessos i energies invertides en el 9-N com per tancar la paradeta tan fàcilment. D'altra banda, el full de ruta de l'ANC no contempla una consulta no oficial, sinó plebiscitàries, de manera que no queda clar quina seria la seva postura, i no tindrien temps de debatre-la abans del novembre.

    Sobre el resultat de les plebiscitàries, crec que s'hauria de trobar una solució al fet que hi ha votants d'UDC i d'ICV que són sobiranistes i que podrien no sumar-se al sí si els únics partits independentistes són CDC, ERC i CUP, donant així al sobiranisme un resultat pitjor del que hauria de tenir. Després, en el cas de fer una DUI, podem ser molt optimistes i pensar que serà tot molt fàcil, o tenir els peus a terra i acceptar que és possible que la independència duri menys d'un dia, a causa de la repressió sense complexos del govern espanyol, que es treuria definitivament la màscara. Hem d'estar preparats per això i i planejar com reaccionar, o deixar aquesta reacció en mans de l'espontaneïtat de la gent. Però això és una altra discussió.

    ResponElimina
  10. Dos interessants articles en la línia del que comentava:
    http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4214874/consulta-teatre-naturalment.html
    http://www.vilaweb.cat/editorial/4214916/quatre-passos-arreglar-crisi.html

    ResponElimina