A UN ANY DE LA MORT DE CHÁVEZ

Per entendre el que passa a Veneçuela cal tenir ben present tres aspectes:

1) És una societat tremendament classista on els rics odien Chávez (i Maduro) per la seva aposta per invertir en les classes desfavorides i fer-los aflorar políticament. El país era dels rics i això no li ho perdonen.

2) Veneçuela té molt petroli i això fa que sigui un botí comparable al que representava l'Iraq.

3) El petroli sumat a l'ideari i la praxis de Chávez, inspirades en el passat revolucionari llatinoamericà, han influït els països veïns en l'adveniment de processos contra el desgavell neoliberal que feia les delícies de les multinacionals.

La major part dels rics a Veneçuela són nous rics que van arribar fa una o dues generacions al país i que s'hi han enriquit aprofitant l'estela dels rèdits petroliers. La classe mitjana, molt reduïda, s'emmiralla en la classe alta i desprecia la classe baixa. Però la gran majoria de la població és de classe baixa i viu en condicions molt precàries. Gairebé tots els veneçolans que estudien o viuen a Catalunya són de classe alta o mitjana, per tant cal tenir en compte el possible biaix de classe de les seves opinions. La dreta acusa el chavisme d'haver polaritzat el país, però el cert és que la polarització social ja hi era tot i que era acceptada com si d'un karma celestial es tractés. Amb el chavisme, s'ha intentat dignificar i empoderar a les classes populars, i això irrita i espanta molt als rics. 

Parlant amb empresaris durant hores, per aconseguir entendre perquè sentien tant d'odi contra el govern, al principi em deien que Chávez estava portant el país a la ruïna, però tots m'acabaven confessant que llavors estaven fent més diners que amb l'anterior govern, i al final se'ls escapava que el que no concebien era que un morè d'extracció pobra, un que no era dels seus, dels de sempre, hagués arribat al govern i estigués utilitzant els beneficis de la petroliera estatal, PDVSA, per generar oportunitats per als sectors més pobres, una cosa que mai abans s'havia fet. 

Consejo comunal d'un barri de Caracas

I bàsicament, la revolució bolivariana consisteix en fer possible un estat del benestar per a tots els veneçolans i veneçolanes. És veritat que a vegades hi manca efectivitat, que hi ha errors i que s'actua massa per voluntarisme, però aquests ideals i motivacions, en el context llatinoamericà on va néixer, ja constitueixen una autèntica revolució en si mateixos!

Però s'està anant més enllà: És veritat que l'estil de govern és fort, vertical i personalista, i a més Chávez i Maduro ens poden caure més o menys simpàtics però, convivint amb aquest estil presidencial, s'estan possibilitant instruments de democràcia participativa (allí l'anomenen 'democracia protagónica') com els consells comunals, les associacions, els mitjans de comunicació comunitaris i, en definitiva, tota una xarxa d'instàncies de poder local que rivalitzen i fiscalitzen les alcaldies i governs departamentals. 

És a dir, s'hi ha construït un estat del benestar, però no tractant al poble com mers usuaris, sinó com a subjectes polítics de ple dret!

Consejo comunal de Piedra Azul, sector Capanaparo

Per això, quan hi ha europeus que jutgen Veneçuela amb superioritat, dient que no hi ha democràcia i que no hi ha llibertat de premsa, els dic que no és veritat, perquè Chávez i Maduro han guanyat 13 eleccions de tot tipus (i n'han perdut 1 per poc marge, cosa que, d'altra banda, dóna veracitat a les victòries!) i perquè els mitjans de comunicació privats diuen el que volen amb maneres que aquí no permetríem; però és que a més, ja ens agradaria als ciutadans europeus tenir una democràcia comunitària com la que tenen o mitjans de comunicació del tercer sector (és a dir, ni privats ni públics, cosa impensable a casa nostra) que poguessin donar pluralitat ideològica al panorama informatiu. 

Salvant distàncies, en el benentès que cap model és exportable sense adaptacions al context, podem aprendre molt de Veneçuela i del llegat polític de Chávez.

(Carta 343) 

Publicat com a mínim a: Wanàfrica.