12 de gener de 2014

7 MILIONS DE MINES AL SÀHARA OCCIDENTAL


Aquest cap d'any ha estat el més singular de la meva vida! L'he passat en ple desert del Sàhara, amb una mica de por, rodejat de 7 milions de mines antipersona! Vaig participar en la protesta mensual de l'organització saharaui Gritos Contra el Muro Marroquí i vam passar, la nit de cap d'any, en una jaima a uns 300m dels soldats marroquís que custodien el Mur de la Vergonya construït pel Marroc.

Aquest mur de 2.720 km (el segon més llarg del món després de la Muralla Xinesa!), protegit per més de 100.000 soldats marroquins, és una infraestructura col·losal per garantir l'ocupació del Sàhara Occidental per part de la monarquia alauita. És l'últim reducte del colonialisme a Àfrica.

El resum històric és que Espanya va sotmetre i saquejar el territori del Sàhara Occidental des de 1920. Cap a 1968 i amb l'auge de la descolonització al continent, hi van començar intensos moviments d'emancipació saharauis, que van donar lloc a la creació del Front Polisario. El 1975, en ple declivi del franquisme, Espanya va abandonar el Sàhara Occidental contradint la promesa d'entregar el territori als saharauis, i pressionada per una manifestació de 300.000 marroquins organitzada pel rei Hassan II, va fer un acord amb Marroc i Mauritània per entregar el territori a aquests dos països, que es va fer efectiva el dia de la mort de Franco.

Davant l'ocupació per part del Marroc i Mauritania, el Polisario va resistir-se i va proclamar la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD). La repressió per part del Marroc i Mauritània va ser immediata, de manera que gran part de la població va fugir cap al desert. El Marroc va bombardejar la població civil en fuga amb bombes, napalm i fósfor blanc, un acte tan brutal que fa impossible qualsevol reconciliació.

Per això, fa 38 anys, uns 100.000 saharauis van refugiar-se a Argèlia on funciona el govern de la RASD a l'exili, a l'espera de poder tornar al seu país alliberat, mentre uns altres 100.000 saharauis van restar sota ocupació marroquí.

Amb pocs mitjans però amb un gran coneixement del territori, el Front Polisario va guanyar repetides batalles a Mauritània que va acabar renunciant a la seva part del botí el 1979. Per contra, el Marroc va seguir ocupant el Sàhara Occidental malgrat les freqüents derrotes davant del Polisario, per això del 1980 al 1987 va construir un mur per complicar les incursions guerrilleres.

El mur divideix completament el Sàhara Occidental deixant a la banda marroquina la zona més rica (les mines de fosfats més grans del món, importants mines de ferro, costes amb abundant pesca i amb grans possibilitats de contenir jaciments de petroli), mentre que a l'altra banda queda una zona desèrtica controlada pel Polisario.

El 1991 el Marroc i el Polisario van signar un acord de pau, sota l'auspici de l'ONU, amb la promesa de celebrar-hi un referèndum d'autodeterminació. Però fa 23 anys que el Marroc hi posa traves, i últimament contempla, com a màxim, un pla d'autonomia, al mateix temps que va comprant voluntats entre els països més influents oferint contrapartides en l'explotació dels jaciments i la pesca.

Més de 80 països reconeixen la RASD, la majoria africans i llatinoamericans, mentre que EEUU, França, Espanya i el conjunt de la UE, ho tracten com una qüestió interna del Marroc. Us sona això? Us imagineu esperar més de 23 anys a poder fer la nostra consulta?

Els saharauis tenen dret a poder decidir el seu futur, com tots els pobles del món, i Espanya no pot mirar cap a una altra banda, anar dient que la monarquia alauita és germana de la borbònica, i acabar convertint el Marroc en l'interlocutor a expenses del Sàhara Occidental, un territori que Espanya va ocupar, saquejar i, finalment, abandonar a la cobdícia marroquí.

I Catalunya? Igualment està per veure el paper que hi jugarà un futur estat català... De moment, Mas ja ha enviat una de les seves cartes informatives al Marroc (ben fet, hem d'explicar-nos a tots els països del món) però esperem que Mas no converteixi el Marroc en un altre estat prioritari per a la diplomàcia catalana com feu amb Israel, en detriment "involuntari" aquest cop per als saharauis com en aquell cas ho van ser els palestins, poc interessants per als nostres interessos estratègics, segons CiU...

I és que recordo l'única conversa que he mantingut amb el President Pujol, quan governava, que va venir a felicitar-nos en una recepció d'un premi que ens havien donat i, coincidia que aquella setmana havia rebut al monarca marroquí a Barcelona. Li vaig retreure no haver-li fet cap crítica pública per la qüestió saharaui (una qüestió en la que els catalans hauríem de ser especialment solidaris) i el M.H., incòmode, va treure's les puces de sobre argumentant que al Marroc hi teníem molts interessos comercials i que la pregunta pública sobre el Sàhara no tocava... i va allunyar-se dissimuladament.

Perquè pregunto... no voldrem pas crear un estat per després avergonyir-nos-en, oi?

Al final, si ignorem la situació dels saharauis, si els deixem abandonats als campaments de refugiats, si no els donem cap sortida i, en definitiva, si no fem res... els abocarem de nou cap a la guerra...

(Carta 339) 

Publicat com a mínim a: El Punt Avui, Ara, Deia, Diari de Tarragona, Bon Dia d'Andorra, Diario de Notícias de Navarra, Rebelion.org (publicat com a article), L'independent de Barberà, El Norte de Castilla, Setmanari El Temps, El Periódico d'El Raval.

3 comentaris:

  1. Bon article Jordi. Amb el teu permis l'hem publicat, també, al nostre bloc: http://saharahorta.blogspot.com.es/2014/01/7-milions-de-mines-al-sahara-occidental.html

    ResponElimina
  2. Perfecte gent de Sàhara Horta! Ben fet!
    Una abraçada!
    Jordi

    ResponElimina
  3. " no voldrem pas crear un estat per després avergonyir-nos-en, oi?"

    Brutal !!

    ResponElimina