13 de desembre de 2013

LES PREGUNTES: LA QÜESTIÓ FEDERAL ENCARA?


La fórmula de les dues preguntes ha acabat colant la pregunta amb tres respostes, per tant conté l'error de preguntar per la falsa solució federal.

Aquesta consulta no és una enquesta de preferències, possibles o no, sinó que ha de constituir una eina per poder decidir un camí. Cegats per l'alegria d'haver iniciat una nova etapa, no veig que s'estigui assenyalant suficientment l'error en el plantejament.

Dia a dia queda clar que l'Estat espanyol no vol ni sentir parlar de la consulta ni de modificar la Constitució per fer-la federal (serà suficient el veto assegurat del PP). Llavors la societat catalana només pot triar dues opcions: acceptar la legalitat espanyola o no acceptar-la. Què vol dir l'opció que Catalunya sigui un estat però dins de l'Estat espanyol? Necesitaríem que ells canvíessin la Constitució per permetre-ho. I no ho faran. I nosaltres tindrem un mandat de la consulta que no podrem fer efectiu.

És com si una persona és menystinguda i maltractada per la seva parella. Al final ha de prendre una decisió: O es queda amb la seva parella o la deixa. Podria desitjar quedar-s'hi tot demanant que ja no hi hagi maltrataments, però és una cosa que depen de l'altra persona. És l'error de voler canviar l'altre, de voler que deixi de ser qui és per ser com a mi m'agradaria. Si fins i tot amb promeses de part de la persona maltractadora, seria molt poc creïble, més encara quan l'altre no veu cap problema i no en vol sentir ni parlar.

Cal tenir clar que deslliurar-nos del nacionalisme espanyol franquista no és un joc i serà una tasca ben complicada. Ens trobem davant d'un fossat ample i dissenyat per impedir la fugida. Podem quedar-nos a la riba on estem o podem saltar el precipici per arribar a l'altre costat. I si triem saltar (el “sí” a la primera pregunta), necessitarem tota la força per poder arribar a l'altra banda. La doble pregunta permet que, alguns dels que haurien acabat veient el “sí” a l'estat independent com a necessari, ara optin pel “sí-no”, pensant que serà suficient, i que això porti a un salt coix.

La trampa és confondre debats identitaris amb debats político-administratius i generar una tercera resposta irreal. El vot: “sí-no”, pot semblar correcte per a persones que se sentin d'origen o cultura espanyola i que, al mateix temps, se sentin incòmodes amb el nacionalisme franquista, però és un vot que dispersarà forces crucials i necessàries per fer possible sortir de l'atzucac actual. És determinant deixar el tema identitari de banda (a la societat catalana totes les identitats hi tenen cabuda) i centrar-nos en decidir què ens convé més a nivell politico-administratiu: dependre de Madrid o de nosaltres mateixos?

En tot cas, tot sembla apuntar que no ens permetran la consulta de cap de les maneres i s'arribarà a unes eleccions plebiscitaries amb declaració d'independència posterior. A veure si és veritat que els temps estan canviant, com cantava Dylan, i aquesta vegada els tancs es queden als quartels...

(Carta 338) 

Carta publicada com a mínim a: El Periódico (carta destacada), Setmanari Directa, Diari Segre, Bon Dia d'Andorra.

23 comentaris:

  1. Especialment encertada la figura de parella. He viscut el temps on si la dona que se separava era acusada de “abandonament del domicili conjugal”. Això feia que la queia tot el pes d’una llei injusta feta a mida de una de les parts. Com si la llei fos una cosa abstracta. Podríem treure idees de la teva figura domestica per aconseguir mes justícia i llibertat com ho han fet les dones del mon en els darrers 100 anys. Des de la consciencia de tenir raó documentar-se, reunir-se, ajudar-se, buscar eines individuals i col•lectives cercant en la legalitat i en la desobediència, els mitjans de una mes gran llibertat per triar el propi destí. Bravo, Jordi
    Roger

    ResponElimina
  2. Hola, llegint un comentari teu a l'Ara he arribat aquí. Volia dir-te que crec que la formulació de la pregunta és bona per a la independència precisament perquè permet opció federalista (quimèrica, però també ho era la independència). El tema identitari-sentimental no es pot deixar de banda, crec: el repte és que les identitats que senten una vinculació afectiva amb Espantya (per arrels, per amics, perquè t'agraden els seus artistes) es pugui sentir a gust en una Catalunya independent. Jo tinc molt clar que vull alliberar-me dels borbons i del PP, però em cal un altre pas perquè vulgui separar-me (no alliberar-me) dels actors, dels escriptors i dels cantants espanyols, per exemple. Això "ho compenso" amb la il.lusió col.lectiva per la independència i per la quimera (també!) de fer una societat més justa a partir de la independència de Catalunya. Per això, el discurs destroyer contra Espanya a mi particularment no em funciona, ni la metàfora de la dona maltractada, em funciona més l'esquema mental dels germans. Jo puc viure separada de la meva germana, perquè ja som grandetes i molt juntes ens barallem, però ens veiem sovint i tenim una fantàstica relació per watsap, no sé si m'explico. I amb el whatsap puc tenir una fantàstica relació amb més gent a la vegada i m'encanta. És a dir, podria votar Sí/No però votaré Sí/Sí. Vaja, per resumir, que el pas del federalisme-quimèric a l'independentisme-no tan quimèric és molt possible, i que s'ha de treballar per a això. Salutacions!

    ResponElimina
  3. Hola Roger.
    Molt d'acord amb el que dius.
    L'empoderament de les persones no va en detriment de les possibles parelles, però si presuposa parelles respectuoses perquè un no estarà disposat a deixar-se maltractar.
    Una abraçada!
    Jordi

    ResponElimina
  4. És més (vaig elaborant, mentre escric), la metàfora seria marxar de casa i separar-te de la teva germana perquè el pare (els borbons, el PP) és un maltractador, i animar-la i ajudar-la que faci el mateix....

    ResponElimina
  5. Hola Gemma Sara.
    Moltes gràcies pel teu comentari. Entenc el que vols dir, però precisament em referma en que la qüestió identitària no ha de ser fonamental.
    Et pregunto: tu creus que un espanyol no pot gaudir d'un cantautor xilè? O que un espanyol no pot passar-s'ho bé amb una interpretació genial d'un actor argentí? Jo he sigut un gran admirador d'Hugo Chávez i no som del mateix país? Tot i que político-administrativament els llatinoamericans es van separar d'Espanya (i estic molt content que així fos, era de justícia), el lligam cultural, afectiu o emocional pot continuar. Cosa que també ens passa amb gent que viu a França, a Itàlia, a Marroc,...
    Entenc el que dius, però l'opció Sí-No, tot i que legítima en una enquesta sobre preferències, crec que no és una opció possible i real en una Espanya que no ho vol permetre.
    En tot cas, a la UE (si hi continuem) serem confederals amb ells, o també es pot, una vegada recobrada la llibertat i si Espanya canvia a resultes de l'ensurt, plantejar un confederalisme des de la nostra llibertat.
    Per altra banda, sigui com sigui, sempre serem germans dels espanyols com tu dius. No tenim, crec que és majoritari, res contra els habitants d'Espanya (jo considero, per exemple, més amics o afins alguns espanyols que molts catalans, però no és aquest el tema del que estem parlant, em sembla), no ens sentim còmodes políticament en una estructura d'estat que es va forjar al franquisme (i d'abans) amb la que ens costa fluir políticament per com és i es comporta el nacionalisme espanyol.
    Bé, jo ho veig així Gemma.
    Seguim parlant! ;)
    Una abraçada.
    Jordi

    ResponElimina
  6. Jajaja, m'agrada aquesta segona metàfora Gemma! Del que no ens podem queixar és que el moment actual ens estimula molt mentalment i emocionalment.
    Una abraçada i encantat d'escoltar-te. Passa't per aquí quan vulguis. ;)
    Jordi

    ResponElimina
  7. Tens raó, estem molt polititzats i això és bo, perquè ens fa pensar i argumentar per poder convèncer (perquè votarem, si no, em dono de baixa de l'espècie humana), El camí de la independència és o ha de ser prou ample perquè hi capiguem diferents identitats-sensibilitats, i tant, tenim un any per defensar-ho. Llibertat! Fi als maltractadors! :)

    ResponElimina
  8. Molt cert el que comentes Gemma.
    Una prova n'és això: Arrel de la publicació de l'article a twitter (@JordiOriola_) descobreixo un article semblant anterior:
    http://www.vilaweb.cat/mailobert/4161624/dos.html
    I un de posterior també molt semblant:
    http://www.vilaweb.cat/mailobert/4162097/tens-mosca-nas-sisi.html

    I també em fan arribar dos articles molt interessants que postejo a continuació:
    http://yuribcn.blogspot.com/2012/06/sentir-se-espanyol-i-catala-i-ser.html
    http://yuribcn.blogspot.com/2010/10/la-nostra-relacio-amb-espanya-i.html

    Espero que us semblin interessants.
    Una abraçada.
    Jordi

    ResponElimina
  9. Això sí seria la solució i una proposta democràtica impecable: http://www.vilaweb.cat/noticia/4162161/20131215/demanen-segona-volta-referendum-resultat-clar.html
    Si és així, llavors estaria més d'acord amb aquesta proposto que amb l'original d'una pregunta binària només sobre sí o no a l'independència perquè d'aquesta manera la gent que aposta pel federalisme (encara que el consideri una opció irreal a España) doncs almenys estarien més tranquils.

    ResponElimina
  10. Doncs perfecte, no hi entenc gens però sembla que així es legitima més l'opció més votada, no?

    ResponElimina
  11. Jordi, Gemma, moltes gràcies!
    M'encanta veure com compartir el coneixement ens ajuda a trobar solucions a problemes de manera col·lectiva i a apropar-nos i millorar com a persones i col·lectius.
    Jordi, m'ha semblat brillat que t'hagis adonat tan ràpid que la pregunta doble pot fer que el referèndum no ofereixi una resposta clara (que cap de les opcions arribi al 50%). Veig als enllaços que has afegit als darrers comentaris, però, que ja hi ha qui ha trobat una solució que millora, encara més, la proposta inicial.
    Gemma, m'ha agradat molt la teva metàfora dels germans i el pare. Sovint faig servir la de la parella però la dels germans em sembla més encertada.
    Moltes gràcies! Seguim millorant!
    Salut!
    Alf

    ResponElimina
  12. M'alegro que serveixi la metàfora, Alf, ara que penso això és el que fa la cultura, bàsicament, fer metàfores, ja sabia jo que servia per alguna cosa, gràcies!! ;)

    ResponElimina
  13. Hola Jordi,

    crec que tens raó quan dius que la possibilitat de votar sí i després no permet que alguns que altrament es podrien decantar pel sí a la independència es quedin a un mig camí que no porta enlloc, però a la vegada ignores dos altres factors que també estan en joc:

    1- El rebuig del govern central a una consulta que té una aprovació tan majoritària del parlament i de la societat catalana és percebut com una gran injustícia i això pot decantar molta gent pel sí/sí

    2- On hi ha més possibilitats d'augmentar el vot favorable a la independència és en la població que segueix la política, que probablement ha votat en les últimes eleccions i que clàssicament no era independentista. És a dir, l'independentisme pot créixer, sobretot, entre la gent amb afinitat als partits menys independentistes que signen l'acord.

    El factor que tu comentaves pot fer perdre una mica de força al vot independentista, però els dos que he mencionat crec que tindran una influència més gran. Votants d'unió i iniciativa estan desenvolupant una antipatia cap al govern espanyol (1) i una simpatia cap a un procés sobiranista al qual, com a mínim en aparença, s'han sumat els seus líders polítics preferits (2). Aquestes són les circumstàncies perfectes per a què es decideixin definitivament a fer el salt amb totes les forces.

    Per tot això, crec que és preferible aquesta pregunta, amb la seva imperfecció, que no pas una que hagués creat menys consens i menys possibilitats de seduir un votant que mai no ha sigut independentista i que en els útlims temps s'hi podria tornar.

    ResponElimina
  14. Hola Genís.
    Comparteixo amb tu l'ànim, però no voldria pecar d'optimista... per a la gent que fa poc abogava per l'autonomisme i que té arrels espanyoles, els serà molt camí per recórrer el sí-sí, ja fent un sí-no, els semblarà que estan evolucionant molt, quan en una pregunta binària haguessin possiblement anat fins al final.
    Si vols aturar un procés irreversible, què pots fer? Posar les màximes parades en el camí a veure si alguns baixen abans...
    Estic molt d'acord amb aquest article:
    http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4162199/llisto-alt-calia.html

    ResponElimina
  15. Jordi, perdona que hi torni, la identitat, precisament per a socialistes i iniciativa va per darrera, crec, de la ideologia d'esquerres, és important, i ho hem comentat, però tu mateix dius que no és decisiu, per tant, per a unes persones que tenen la ideologia en primer pla i la identitat en segon pla, ser o no independents és secundari, és molt important, moltíssim, però no és el més important, per això poden dir sí sí sense pensar que s'estan traint. Suposo que això sona a antropologia barata, i segurament ho és. En tot cas, és el que jo sento. Tinc ganes de canvis, d'oxigen, no vull que aquesta energia de la gent es frustri, ja quasi estic per cantar els Segadors! (mica de broma). Ostres, tingueu una mica de confiançs en els altres, no? Igual en el fons tots som més semblants del que ens pensem...
    Intentaré no tornar a donar la tabarra!

    ResponElimina
  16. Hola Gemma.

    Molt content que participis, i de cap manera dones la tabarra! En serio! El debat és font d'alegria i valoro la que tu dones! :)

    De natural sóc optimista, però estic en contacte amb molta gent de perfil no independentista o anti-independentista per origens familiars i em sembla molt agosarat pensar que els convencerem fàcilment, perquè els parlarem amb la raó i ells acabaran sentint amb les visceres.

    Per altra banda, no crec que hi hagi tanta gent d'esquerres com votants socialistes i d'iniciativa, molta gent ha votat socialistes precisament per qüestió identitaria més que res.

    Però tot això és especular i no sabem qui tindrà raó.

    A mi el que em molesta es que es posi una opció com la federalista al mateix nivell que altres opcions veritablement realistes com l'autonomisme o l'independentisme.

    En tot cas, el que havia dit, si es fa efectiu el que deien aquí: http://www.vilaweb.cat/noticia/4162161/20131215/demanen-segona-volta-referendum-resultat-clar.html sí que crec que s'arribarà a una postura i serà realista.

    Seguim debatent.
    Jordi

    ResponElimina
  17. Doncs treballem per la segona volta, què creus que podem fer?

    ResponElimina
  18. No se què podem fer... de moment anar sensibilitzant sobre el tema i intentar influir per quan es concreti la casuística del recompte i l'anàlisi dels resultats...
    Una abraçada!
    Jordi

    ResponElimina
  19. Quina manía amb fer unes eleccions plesbicitàries, que us creieu que ens les deixarien fer? ens vindrien amb els mateixos romanços que amb la consulta, que és il·legal.

    la estratègia és:

    Convocar eleccions anticipades normals el dia 9 de novembre del 2014 en comptes de la consulta.

    Que hi hagi almenys un partit que en el seu programa electoral digui que de guanyar les eleccions per majoria absoluta decretarà la República Catalana el mateix dia de guanyar les eleccions.

    Que una vegada decretada la República Catalana, com que es de preveure el que els hi passaria al partit que ho fes,inhabilitacions etc. etc. és que si ens impedeixen d'exercir la organització i exercici de la nova República només ens quedarà una carta per jugar i guanyar definitivament la partida i aquesta carta, el nostre AS de la baralla, es la de fer una vaga indefinida en tots els sectors de la societat i quan dic en tots és en tots; no anar a treballar, no portar els fills a les escoles, etc. etc., paralitzar el país completament, absolutament.

    Estic convençut que aquesta actitud és la que ens portarà a la victòria, crec que el procés durarà tres o quatre mesos, tres o quatre mesos de vaga absoluta en tots, TOTS els sectors de la societat catalana, potser i tan de bo que aquesta vaga no fos necessària fer-la però crec, vista la mentalitat dels governants actuals espanyols que ens serà imprescindible el fer-la.

    ResponElimina
  20. Perdoneu que em torni a fer pesada, en comptes d'una vaga que ens portarà a la ruïna no ens podríem comprometre cadascú de nosaltres a convèncer 5 persones (qui diu 5 diu 3 o 12, que jo pels números sóc molt dolenta) que estimem (ojo, de veritat) que voti sí sí? No ho sé, crec que les coses realment importants passen per l'amor, no per la butxaca. Gràcies, abraçada.

    ResponElimina
  21. El que entenc que diu l'Oriol és que no ens deixaran fer consulta ni eleccions plebiscitàries.
    A mi també em sorprenen algunes conviccions profundes entre la població de Catalunya que estan per veure. Per exemple, tothom té la ficció democràctica que si som majoria ens hauran de fer cas per força. Els nostres pares no eren independentistes perquè ho veien impossible amb l'exemple de l'assassí colpista Franco.
    L'altra ficció que veig que tenim és que sempre hi haurà les eleccions com a recurs, però si ens estan impedint una consulta, en unes eleccions sota la tensió de consulta sí, consulta no, poden aplicar que el partit que es presenti amb consignes inconstitucionals, se l'impugna i no es pot presentar.
    I si fem una DUI, Espanya i el món ho hauran d'acceptar. No ens podran invadir perquè la comunitat internacional ho trobaria malament... bé, està per veure si Espanya prefereix perdre un territori tan preuat per ells com Catalunya, i a fi de comptes un territori, o prefereix sortir de la UE o ser-ne mal vist i criticat...
    En fi... no ens queda altra que fer com diu la Gemma, intentar ser molts, i si cal fer vaga, com diu l'Oriol, o fer el que sigui, i a veure si és veritat que hem canviat del paradigma de la violència i la imposció al paradigma democràtic...
    Una abraçada.

    ResponElimina
  22. Sí, exacte, el paradigma democràtic és horitzontal, tothom val igual, no val més algú per tenir més càrrec o més poder.

    ResponElimina