2 de desembre del 2013

LA NECESSITAT D'UNA DERROTA DEL NACIONALISME ESPANYOL FRANQUISTA


El nacionalisme espanyol, que ja venia conformant el seu càracter en el colonialisme i en el 1714, es va acabar d'encunyar definitivament durant el franquisme, i necessita una derrota per al bé dels catalans, dels bascos i, sobretot, dels espanyols! Em sap greu que la qüestió sigui tan en termes competitius, però l'avantatge i el que farà un gran bé als espanyols serà que la derrota serà democràtica i pacífica. A no ser que recorrin a l'exèrcit, com alguns sectors reclamen, i es perllongui la situació.

Fixeu-vos com es planteja al Regne Unit la qüestió escocesa. L'aborden amb un referèndum a la població escocesa. Aquí el govern espanyol del PP, però també UpyD i la majoria del PSOE, i fins i tot alguna gent d'IU, plantegen les qüestions basca i catalana com una impossibilitat. Amb la intransigència del vencedor enfront del derrotat. Els franquistes van guanyar la guerra i van practicar una neteja ideològica sistemàtica i implacable. I d'aquí ve Espanya. No ho vulguem oblidar o dir que el temps ja ho ha esborrat. Pitjor, ens hem passat molts anys aturats en el llimbs de la història. No és un fet a menystenir que van guanyar la guerra i van tenir el poder des de llavors. Això ha estat molt determinant i ha parat el progrés històric que havia d'haver experimentat aquesta societat espanyola molt diversa i pluricultural que va sobreviure al franquisme.

Estic convençut que la pedra angular del moment actual, on caminem cap a la independència de Catalunya, no és tant per l'existència d'una identitat de poble d'aquí, sinó pel que ha passat i passa allí, a Madrid, per causa del nacionalisme espanyol franquista. Si la guerra l'hagués guanyat el bàndol legítim democràticament, segur que hauríem tingut moments de tot en la història, però seríem una societat radicalment diferent, molt més moderna, oberta i democràtica, i estic segur que l'independentisme català no existiria com a força determinant. Estaríem suficientment satisfets d'estar dins d'aquest estat, perquè hi hauria uns mínims de joc net i democràtic.

L'error intrínsec de les victòries violentes i imposades, és que no aconsegueixen guanyar mai. Deu empipar molt a la casta franquista comprovar que no poden passar pàgina per molt que vagin guanyar, per molt que mantinguin el poder econòmic, i per molt que vagi passant el temps. Ressorgeix i ressorgeix persistent i tossuda la reclamació contra el franquisme. El derrotat mai pot acceptar una relació que va començar malament, des de la imposició i l'assassinat. Per això, malgrat el progrés econòmic d'Espanya, l'influx de la modernitat, l'entrada a la UE, etc... sembla que, en el camp simbòlic, Espanya ha quedat aturada en l'últim dia de la Guerra Civil.

La ficció benintencionada de la transició tranquil·la, amb una Constitució redactada sota l'atenta mirada del poder franquista (militar, econòmic i de les èlits eclesiàstiques) no ha reeixit. Malgrat que, per Amèrica Llatina i pel món, l'hem volgut vendre com a modèlica abans de comprovar si realment tancava les ferides. No ha estat possible. Per això, l'autonomisme, el federalisme, o el confederalisme, opcions teòricament possibles, no ho són a la pràctica en l'Espanya actual perquè s'estavellen contra el mur del nacionalisme dominant i gairebé hegemònic, que no té cap necessitat, ara mateix, d'afluixar. Aquestes opcions potser podrien fer camí lentament i subtil per arribar a un sistema amb cara i ulls d'aquí 300 o 400 anys, però és això just per als habitants d'Espanya? Comença a ser evident per a la majoria de la societat catalana, amb l'exemple diàfan de l'hostilitat envers l'Estatut de 2006 (ben descafeïnat, tímid i insuficient, per cert).

Només plantejar el tema en termes identitaris (com fa C's, per exemple) podria arribar a frenar el procés independentista. Des d'Espanya sempre s'ha instrumentalitzat les persones vingudes de fora de Catalunya per a crear una mena de trinxera ideològica o cordó sanitari davant la "malaltia" catalanista, cosa que ha fet que sempre menystinguessin la societat plural catalana, fins que CiU va sumar-se a l'onada, i llavors sí hi havia una majoria independentista perillosa per als seus interessos. Aquesta instrumentalització gens respectuosa amb els immigrants espanyols és molt gràfica en una persona que va deixant comentaris als articles d'El Periódico, on donada la deriva actual, acusa sistemàticament a tots els fills d'immigrants que viuen a Catalunya de “charnegos traidores” envers els seus pares i avis.

Crec que la salut social en la nostra societat plural passa per separar qüestions: una cosa és la identitat personal, inqüestionable, i l'altra l'organització política de la societat (alcaldies, diputacions, vagueries, un estat o un altre...). Sense trepitjar cap identitat (la societat catalana ho té molt clar per pròpia experiència) sabem que és vital respectar la identitat personal de cadascú (que, per cert, no és estàtica ni única, sinó dinàmica i que pot sobreposar diverses identitats) i, per altra banda, l'organització política únicament s'ha de guiar pel que creiem que podrà respondre millor a les necessitats de la societat.

L'evidència que el franquisme no es podrà derrotar sense superar el nacionalisme espanyol actual va sent cada vegada més evident per a les persones que es permeten qüestionar el marc vigent. Òbviament és més fàcil d'assumir en pobles que, a banda d'haver estat oprimits per la dreta franquista, tenen una identitat pròpia que també ha estat oprimida i qüestionada per Madrid. És per aquí per on vindrà una possible derrota del nacionalisme espanyol actual i, en aquesta empresa, hauríem de tenir com a aliats els espanyols d'esquerres que també vulguin enfonsar, per interès propi, aquest nacionalisme capturat per una ideologia feixista.

A Catalunya, també dominats per oligarquies econòmiques com a totes les societats del món, per diversos factors (alguns per mèrit de la societat catalana i molts per la conjuntura viscuda), la societat ha anat construint subtilment un teixit organitzat, plural, obert i democràtic que, per bé que encara minoritari, està en ascens, és interpel·lador i té la batalla de les idees guanyada respecte de la Catalunya franquista, que també hi és. Fins al punt que, fins i tot, en la dreta catalana, en els empresaris, els banquers, els mitjans de comunicació de l'establishment... s'hi aprecien petites contaminacions molt significatives de valors humanistes, democràtics i de respecte, impossibles d'observar en altres contrades on el franquisme ha sigut gairebé hegemònic. És aquesta cultura, diguem-li “republicana”, la que xoca i no pot conviure sense limitar-se terriblement, amb els “franquistes” que controlen Madrid i la seva estructura radial clientelar.

El factor determinant no és tant la identitat catalana com l'anhel d'una societat que vol i pot alliberar-se, per bé que el factor nacional o econòmic hagin estat catalitzadors que han reforçat el procés. És a dir, que és l'anhel de justícia i no l'anhel de catalanisme el que està obrint-se camí i el que ha de cohesionar la societat catalana cap a l'emancipació política. S'està aprofitant un moment de debilitat econòmica i de deslegitimitat d'Espanya per poder fer aquest pas històric que no va ser possible el 1939.

Si després, altres territoris dels Països Catalans o Euskal Herria també aconsegueixen alliberar-se del jou franquista, l'estat de xoc a Espanya podrà ser molt fructífer per a les forces d'esquerres d'allí que no han pogut fer enrere el franquisme, però que finalment podran plantejar la necessitat de sortir del fangar de la guerra i avançar. En aquest viatge, l'exemple del nostre procés, els valors més moderns que impregnaran la nostra Constitució, i el nostre suport actiu sempre que els calgui, poden acabar per aconseguir enfonsar el nacionalisme espanyol franquista i fer aflorar les necessitats dels espanyols. Una societat amb gent molt capaç i amb grans virtuts, que de ben segur podran aixecar un nou estat qüestionant aspectes (monarquia, exèrcit, església, Constitució, estructura econòmica, mecanismes poc democràtics...) que no s'han pogut posar mai en entredit perquè, si no, emergia la por de perdre terreny davant del "conflicto vasco" i el "problema catalán".

(Carta 337)

Publicat com a mínim per: L'independent de Gràcia (aparegut com a article), L'independent de Barberà (aparegut com a article), Diari Bon Dia d'Andorra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada