GUATEMALA JUTJA DICTADOR, PERÒ SE'N DESDIU

El 1994 vaig conèixer Guatemala amb l'Associació Catalana d'Amistat amb el Poble de Guatemala, que recolza organitzacions socials a través de l'acompanyament a persones amenaçades. La presència dels 'internacionals' és dissuasòria perquè podrien ser testimonis, en teoria intocables, de vulneracions dels DDHH i les podrien donar a conèixer. Amb la meva joventut, no sabia molt bé on em ficava però, a fi de comptes, les experiències viscudes allí van ser molt determinants per a mi i les vull compartir amb vosaltres.

Una d'elles va consistir en acompanyar uns treballadors que planejaven ocupar una finca, de la que havien estat acomiadats per haver-se sindicat, per forçar la seva readmissió. La nit abans de l'ocupació, en una església on vam dormir, recordo que em van manifestar estar disposats a vessar la seva sang si feia falta, cosa que em va semblar una mica exagerada. 

L'endemà, mentre alguns continuaven l'acompanyament als treballadors de la finca, uns altres vam dirigir-nos al triangle ixil. Aquesta zona remota entre Nebaj, Chajul i Cotzal és on viu el poble ixil que, sobretot en l'època del general Rios Montt, havia sigut perseguit per l'exèrcit en l'estratègia contrarevolucionaria dels EEUU de 'deixar sense aigua el peix'. És a dir, aterroritzar la població local perquè abandonés les muntanyes , i que la guerrilla de la URNG hagués de sortir a buscar menjar fora d'aquesta zona de difícil accés. Per escapar de les matances, les comunitats ixils havien viscut amagades durant anys, parapetant-se sota els arbres, sense encendre foc i canviant constantment de lloc. Ara que les condicions eren més tranquil·les, s'havien armat de valor per tal de construir poblats anomenats Comunidades de Población en Resistencia (CPR) de la Sierra.

Ku i Mat a les CPR de la Sierra

Vaig conviure amb el Ku, la Mat i els seus fills a la seva casa, i vaig participar en les activitats col·lectives d'una comunitat traumatitzada per anys de clandestinitat i terror. Havien patit un autèntic genocidi que no semblava interessar a ningú en el país. Recordo que, a banda de comunicar-me amb ells en castilla -castellà-, vaig esforçar-me amb l'ixil. I si, per exemple, en un camí estret, et creuaves amb algú, el més jove s'havia d'apartar deixant pas i saludant amb 'sh bab' si era home o 'sh nan' si era dona. Llavors, quan es creuaven amb mi, em volien deixar passar, però jo m'avançava i, apartant-me, els saludava en ixil. Se sorprenien molt que un blanc estranger actués amb humilitat i fent un esforç 'innecessari' de parlar ixil i tenir en compte els seus costums. En un país tan racista com Guatemala, d'aquesta manera els vaig fer somriure tímidament moltes vegades.

Al tornar de les CPR vaig conèixer el desenllaç de l'ocupació de la finca. Es va crear molta pressió mediàtica amb declaracions de les autoritats que els treballadors estaven essent instigats per un grup d'espanyols membres de 'La ETA'! Va arribar un moment que la pressió va ser tan gran que els companys van decidir retirar-se amb la promesa de la policia que no hi hauria repressió. Llavors la policia va desallotjar la finca i van traslladar els organitzadors detinguts en helicópter. Després les autoritats van declarar que, volent-se escapar, havien caigut de l'helicópter...

Evidentment, tot això em va fer reflexionar molt i em va portar a implicar en l'intent de transformació d'aquest món. Per altra banda, amb l'experiència d'impunitat del franquisme, mai vaig pensar que els autors del genocidi a Guatemala serien jutjats. Per això em vaig omplenar d'esperança al saber que Efraín Rios Montt era condemnat a 80 anys de presó per la repressió del poble ixil. Però deu dies després comprovem com el Constitucional de Guatemala anul·la la sentència en un ús polític de l'òrgan que ens recorda a altres constitucionals... Ara caldrà que la societat guatemalenca posi el país com una olla a pressió. A l'Argentina també volien passar pàgina i la societat no ho va permetre.

A l'Estat espanyol no hem creat una olla a pressió amb el  franquisme, i el Constitucional ni ha hagut d'entrar en acció per cap judici, perquè senzillament mai s'ha jutjat a ningú pel franquisme. I encara queden 9 ministres de Franco en vida que no s'han penedit del que van fer (alguns van signar sentencies de mort) i han sigut premiats amb càrrecs a grans empreses: Licinio de la Fuente, José María López de Letona, Alberto Monreal Luque, José Utrera Molina, Antonio Barrera de Irina, José María Gamazo Manglano, Antonio Carro Martínez, Fernando Suárez González, i José María Sánchez Ventura. Algú els escratxa? Video de Media.cat.

Última hora Telesur

(Carta 332)

Publicat com a mínim a: El Far del Baix Llobregat, El Setmanari, Bon Dia Andorra, L'independent de Gràcia (aparegut com a article).