21 d’agost de 2013

EGIPTE, ESPANYA I ELS CAMINS A LA DEMOCRÀCIA


Si veig que un altre es crema, em servirà per comprendre el perill del foc o em caldrà que jo mateix em cremi per aprendre-ho? Sembla que Egipte segueix els passos d'Algèria on el 1991 van invalidar la victòria electoral del Front Islàmic de Salvació. Aquells fets van traslladar als seguidors del FIS el clar missatge que no podien confiar en la democràcia per portar endavant el seu projecte polític, perquè no s'hi contemplava el joc net per a ells, de manera que se'ls convidava a recórrer a “altres” mitjans. El resultat hi ha estat una llarga guerra interna, l'increment de la fanatització i gairebé 200.000 morts.

Manifestació 25 gener 2011 contra Mubàrak - Imatge: Marc Almodóvar (www.egiptebarricada.blogspot.com)
Tinc clar que m'agraden més els ideals dels acampats a la Plaça Tahrir que van iniciar el principi de la fi de Mubàrak, però cal reconèixer que eren una minoria. La majoria està formada pels fidels a l'antic règim i pels seguidors dels Germans Musulmans. De la mateixa manera, a l'Estat espanyol també m'agraden més els ideals del 15M, però la majoria social està formada pels votants del PP i del PSOE, encara que puguem pensar que tampoc n'estan molt convençuts, ni tenen massa reflexió al darrera, i potser només recolzen aquests partits pel seguiment dels corrents socials majoritaris mediàticament construïts, però de moment és així. També ens pot despertar recels que la política es barregi amb la religió i podem dubtar si els Germans Musulmans tenen autèntics valors democràtics, però també aquí tenim partits d'adscripció religiosa, com els demòcrata-cristians d'UDC o del PP, i també podem tenir molts dubtes sobre l'autenticitat dels valors democràtics del PP, hereu de la sanguinària dictadura de Franco. Podem estar d'acord que Mursi havia entrat en una deriva autoritària, però també l'exemple d'Aznar ens mostra un president que, amb majoria absoluta, ens va abocar a una guerra quan la societat que representava s'hi pronunciava majoritàriament en contra.

En definitiva, si volem anar endavant democràticament, hem d'acceptar la societat actual com a punt de partida i cal que contemplem dues premisses: 1) Reconèixer el guanyador d'unes eleccions, si aquestes han estat netes, perquè representa la majoria social més gran d'entre els candidats. 2) Però, com que existeixen altres majories i moltes minories, com que el Parlament no representa suficientment la pluralitat social, i com que l'acció de govern pot resultar errònia o antidemocràtica, la ciutadania ha d'estar activa per fer-se escoltar per tots els mitjans possibles i en ocasions recórrer a la desobediència, per tal que existeixi un “diàleg” amb l'acció de govern.

En aquest sentit, cal aplaudir la societat egípcia per les seves manifestacions de protesta a través de l'àmpli moviment Tamarrod i, sobretot, per la recollida de 22 milions de signatures contra el procedir de Mursi que superen els 13 milions de votants que el van elevar a la presidència. Aquest tipus d'accions noviolentes i democràtiques anaven en la línia correcta de posar-li molt difícil a Mursi de continuar endavant com si res i forçar-lo a incloure coses que ell pretenia deixar de banda. Fins i tot, podríem arribar a acceptar, en un esforç de generosa ingenuïtat, un “cop d'estat militar” com mer a toc d'atenció, sempre que se circumscrigüés únicament a forçar una solució dialogada entre totes les parts -Germans Musulmans inclosos- per donar una resposta inclussiva al descontentament amb la política gubernamental. El problema de l'exèrcit és que no actua imparcialment perquè té els seus propis interessos, per exemple és propietari de gairebé el 25% de les empreses i terres del país, o també que reb una ajuda de 1.300 milions de dòlars anuals de part dels EEUU, encara que alguns egipcis semblen no adonar-se'n quan coregen: “Exèrcit i poble, la mateixa cosa!”.

La resposta a un govern electe, que emprèn polítiques autoritàries o que no tenen en compte interessos de certa part de la població, no pot passar per derrocar el govern, perquè així no s'aconsegueix cap solució real i duradora, sinó que s'aboca la societat a un combat amb joc brut on cadascú utilitza la seva manera de fer mal. El problema s'extendrà, s'agreujarà i deixarà seqüeles per llarg temps. Ho hem viscut a casa nostra que encara arrosseguem les seqüeles generades a partir del cop d'estat franquista. L'únic camí políticament sa consisteix en intentar un procés de creixement col·lectiu a través d'una ciutadania en peu que no dimiteix de la política i que tensa la corda, resisteix, s'organitza, fa acció social i mediàtica per fer aflorar tossudament els diferents punts de vista i el debat argumentat, que arribi a provocar modificacions en els plans inicials per incloure les necessitats més urgents i que aconsegueixin més acord social.

Això no sempre és possible i, per exemple a l'Estat espanyol, els catalans ja hem perdut totalment la fe en poder democratitzar suficientment l'estructura estatal i de poder d'Espanya, forjada sobretot en el franquisme, i democratitzar el PP i part del PSOE. Per això, a nivell nacional però sobretot a nivell social, necessitem marxar per poder seguir endavant amb el procés social que desitja aquesta societat i que troba masses rèmores en aquest estat postfranquista. Alhora, també serà bo que marxem, per deixar que Espanya faci el seu propi procés, un procés que es va estancar en el fangar postdictadura amb aglutinadors estatals tan poc madurs políticament i utilitzats barroerament per esquivar els debats reals, com el “tots junts contra” el terrorisme basc, el separatisme català o, com veiem aquests dies, amb la periòdicament recurrent cortina de fum de Gibraltar.

En definitiva, tan a Egipte com a Escòcia, tan aquí com allà, no podem acceptar un cop d'estat militar, no només pel dolor que provoca, sinó perquè realment no és útil ja que desqualifica les possibilitats de la democràcia i perquè envia els seguidors del president deposat per camins que després que no ens agradaran i no podrem aturar. Necessitem trobar maneres de dialogar entre totes les parts per trobar sortides als atzucacs en els que ens fiquem.

L'exèrcit egipci hauria de desfer el camí, deixar de criminalitzar els Germans Musulmans i asseure a tothom a la mateixa taula, on tothom hagi d'escoltar, pugui fer autocrítica, i sentir-se obligat, per responsabilitat, a ser generòs per trobar una sortida perquè d'altra manera s'acabarà arrossegant Egipte a un deceni de foscor i dolor innecessari.


(Carta 333)

Publicat com a mínim a: L'independent de Gràcia (aparegut dividit en dos articles en dos números consecutius), Circ de Tarragona (publicat com a article), web de la Coordinadora d'ONGs de Lleida.

8 comentaris:

  1. Gràcies Jordi. Enmig de tants interessos i tant despropòsit, s'agraeix una anàlisi pausada i constructiva com la teua

    ResponElimina
  2. Molt d'acord amb les lectures sobre Egipte q podem aplicar aquí. I em quedo amb l'inici del teu article: la necessitat d ser conscients de la societat en q vivim per tal d creixer democràticament tot i les contradiccions. Gràcies per l'anàlisi, Jordi.

    ResponElimina
  3. llegint la teva descripció se m'acut pensar que la revolta democràtica d'aquests països en els que minories importants queden al marge posa de manifest una debilitat del model constitucional que s'ha triat. Perquè hi ha models democràtics molt diferents. Aquí el nostre model deixa al marge una ILP amb un nombre abrumador de signatures i els delictes econòmics prescriuen sigui les que siguin les conseqüencies per ex. També és un model amb debilitats.

    ResponElimina
  4. Mot interessant i necessàri. L, Anàlisis desperta la raó i l' esperit de justícia. Gràcies!!
    E

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies Oscar, Amaiusca, Marta i Eva. Tens tota la raó, Marta, amb el que dius.

    ResponElimina
  6. Articles que m'han semblat interessants sobre Egipte:

    - http://www.egiptebarricada.blogspot.com
    - http://jordiarmadans.wordpress.com/2013/08/23/patiment-complicitat-confianca-vuit-impressions-sobre-egipte
    - http://ricardgonzalez.wordpress.com/2013/08/24/an-old-regime-under-a-new-coalition/

    ResponElimina
  7. Bé és que jo potser estic una mica espessa, però el Mursi sigui per poc o per molt no tinc la mes pajotera idea, la veritat és que va sortir elegit democràticament. És cert que jilipolladas com que la ablacion seria qüestió familiar de cadascú i segur que tantes altres coses que no sé, són per treure'l del govern, però si volem exportar la democràcia, per cert no exportable quan la base dels paisos musulmans està en la Sharia, que si s'aplica com s'hauria de aplicar no veig problema, el que passa és que s'aplica segons els mamarratxos que hi ha al poder en cada país islàmic. Bé deia que donar un cop militar per treure de la presó al Mubàrak i que torni a manar l'exèrcit com que de democràtic res de res, i com que de Sharia em dóna que tampoc.
    Però si malgrat tot això volem que siguin democràtics l'exèrcit hauria d'haver convocat eleccions als dos minuts del cop de estat i això plim plim tararí que te vi.
    Per descomptat es una guerra civil potenciada així que per la meva part i malgrat tot:"R4BIA"

    ResponElimina
  8. Sí, Roser, tens raó, tot i que ara mateix la qüestió és que això ja ha passat i no sembla que l'exèrcit vulgui fer marxa enrera, per tant ens cal entendre quin escenari s'està dibuixant.

    Ens hi pot ajudar aquest article de Marc Almodóvar a Diagonal: http://www.diagonalperiodico.net/global/19558-ejercito-toma-riendas-nuevo-egipto.html

    També podem escoltar el Marc a Catalunya Ràdio on parla de refilada del que passa a Egipte: http://www.catradio.cat/audio/752021/Tema-dactualitat

    ResponElimina