Tres mesos després de les eleccions
del 25N encara escolto molta gent que, al meu entendre, no les ha
interpretat correctament. Anem a pams:
“La devallada d'escons de CiU indica que la seva aposta independentista ha estat errònia”. Fals. El fet que hagi perdut 12 diputats pot ser una patacada per als interessos del partit, que lògicament eren guanyar escons i poder, però la veritat és que només ha perdut 86 mil vots! En segueix tenint més d'un milió, i treu gairebé sis-cents mil vots al segon. Què ha passat llavors? Hi ha tres factors a tenir en compte:
1) Aquesta pèrdua de 12 diputats s'estableix respecte les anteriors eleccions al Parlament, perquè es comparen eleccions del mateix tipus, però realment aquestes últimes no van ser “normals" pel component plebiscitari inèdit i va fer que, molts votants usualment gens motivats a elegir el Parlament català, en aquestes sí es van mobilitzar per oposar-se a l'eufòria sobiranista. És així com la participació es va enfilar fins al 67,76%, és a dir, 515 mil persones més que en les anteriors! De manera que el nombre de votants de CiU, que habitualment sí hi participen, va ser semblant a l'anterior elecció, però es van traduir en menys escons.
2) En la comparativa tampoc cal oblidar que les eleccions de 2010 arribaven després d'anys de crisi econòmica i desgast del tripartit, de manera que CiU va tenir llavors el ganxo de ser l'alternativa útil per desvancar el tripartit.
3) En canvi, a les eleccions de 2012 és la federació qui suporta el pes de governar en crisis i amb retallades, i hagués pogut perdre tranquil·lament 300 mil vots i no només 86 mil! Preguntem-nos quants vots perdria el PP, només per la crisis, si se celebressin eleccions ara? El fet que CiU sabés renunciar al pacte fiscal per sincronitzar-se amb l'onada popular sobiranista que els amenaçava de desbordar va fer que pogués reil·lusionar al seu electorat i, fins i tot, sumar alguns suports per compensar les pèrdues.
Els de CiU, a banda de si només han estat tacticistes o si a més s'ho creuen, no han “perdut” vots amb el viratge de Mas, sinó que podríem dir que n'han “guanyat” respecte al resultat que haguessin fet sense l'agenda independentista.
Per altra banda, ERC amb mig milió de vots, més que guanyar nous votants, ha recuperat el suport que tenia el 2003 i 2006. El 2010, malgrat la reacció independentista que va seguir la sentència contra l'Estatut, els republicans es van esmicolar, pel desgast i els conflictes derivats del segon tripartit, en diverses forces: ERC, SI i Rcat sumaven 362 mil vots i van provocar una fuga de 140 mil vots cap a l'abstenció i cap a CiU. És en part mèrit d'ERC haver aconseguit aquesta reconcentració, però s'ha de reconèixer que el caràcter plebiscitari del 25N hi va ajudar moltíssim.
Pel que fa al PSC ara va perdre més escons, però tampoc va experimentar una gran devallada de vots (només 50 mil). El fet és que des de 2006 han perdut mig milió de suports! I el 25N van aguantar més del que molts imaginaven, degut a certa mobilització d'abstencionistes de les autonòmiques i degut a la base sociològica del partit que -encara- es manté impertèrrita davant la deriva que el va allunyant de la centralitat política. Per altra banda, el PP, malgrat el caràcter plebiscitari del 25N, no va pujar tant com esperaven, perquè els votants no habituals en eleccions autonòmiques es van decantar majoritàriament per C's que marca un perfil anticatalanista més definit i no tenen responsabilitats a Madrid.
ICV-EUiA van guanyar molts vots en un equilibri entre el que rebia del PSC i el perdia cap a les CUP.
Les CUP al seu torn van donar la campanada i van irrompre al Parlament nodrint-se sobretot de vot d'ICV-EUiA, en menor mesura d'ERC i d'abstencionistes militants que votaven per primera vegada.
Amb tot, l'anàlisis que sí crec que és pertinent és que s'observa una tendència en forma de desplaçament electoral persistent cap a l'esquerra: Tant de CiU a ERC, com del centrisme del PSC cap a ICV-EUiA, i al seu torn, d'ICV-EUiA cap a les CUP. I es consolida un independentisme transversal, amb un bloc molt fort d'esquerres, cosa que, alguns volen obviar, atribuint tendenciosament l'independentisme a Mas, quan ell representa la dreta però, en aquesta aventura, l'acompanya la majoria sociològica d'esquerres del país i això pot determinar molt el procés constituent del nou estat.
“La devallada d'escons de CiU indica que la seva aposta independentista ha estat errònia”. Fals. El fet que hagi perdut 12 diputats pot ser una patacada per als interessos del partit, que lògicament eren guanyar escons i poder, però la veritat és que només ha perdut 86 mil vots! En segueix tenint més d'un milió, i treu gairebé sis-cents mil vots al segon. Què ha passat llavors? Hi ha tres factors a tenir en compte:
1) Aquesta pèrdua de 12 diputats s'estableix respecte les anteriors eleccions al Parlament, perquè es comparen eleccions del mateix tipus, però realment aquestes últimes no van ser “normals" pel component plebiscitari inèdit i va fer que, molts votants usualment gens motivats a elegir el Parlament català, en aquestes sí es van mobilitzar per oposar-se a l'eufòria sobiranista. És així com la participació es va enfilar fins al 67,76%, és a dir, 515 mil persones més que en les anteriors! De manera que el nombre de votants de CiU, que habitualment sí hi participen, va ser semblant a l'anterior elecció, però es van traduir en menys escons.
2) En la comparativa tampoc cal oblidar que les eleccions de 2010 arribaven després d'anys de crisi econòmica i desgast del tripartit, de manera que CiU va tenir llavors el ganxo de ser l'alternativa útil per desvancar el tripartit.
3) En canvi, a les eleccions de 2012 és la federació qui suporta el pes de governar en crisis i amb retallades, i hagués pogut perdre tranquil·lament 300 mil vots i no només 86 mil! Preguntem-nos quants vots perdria el PP, només per la crisis, si se celebressin eleccions ara? El fet que CiU sabés renunciar al pacte fiscal per sincronitzar-se amb l'onada popular sobiranista que els amenaçava de desbordar va fer que pogués reil·lusionar al seu electorat i, fins i tot, sumar alguns suports per compensar les pèrdues.
Els de CiU, a banda de si només han estat tacticistes o si a més s'ho creuen, no han “perdut” vots amb el viratge de Mas, sinó que podríem dir que n'han “guanyat” respecte al resultat que haguessin fet sense l'agenda independentista.
Per altra banda, ERC amb mig milió de vots, més que guanyar nous votants, ha recuperat el suport que tenia el 2003 i 2006. El 2010, malgrat la reacció independentista que va seguir la sentència contra l'Estatut, els republicans es van esmicolar, pel desgast i els conflictes derivats del segon tripartit, en diverses forces: ERC, SI i Rcat sumaven 362 mil vots i van provocar una fuga de 140 mil vots cap a l'abstenció i cap a CiU. És en part mèrit d'ERC haver aconseguit aquesta reconcentració, però s'ha de reconèixer que el caràcter plebiscitari del 25N hi va ajudar moltíssim.
Pel que fa al PSC ara va perdre més escons, però tampoc va experimentar una gran devallada de vots (només 50 mil). El fet és que des de 2006 han perdut mig milió de suports! I el 25N van aguantar més del que molts imaginaven, degut a certa mobilització d'abstencionistes de les autonòmiques i degut a la base sociològica del partit que -encara- es manté impertèrrita davant la deriva que el va allunyant de la centralitat política. Per altra banda, el PP, malgrat el caràcter plebiscitari del 25N, no va pujar tant com esperaven, perquè els votants no habituals en eleccions autonòmiques es van decantar majoritàriament per C's que marca un perfil anticatalanista més definit i no tenen responsabilitats a Madrid.
ICV-EUiA van guanyar molts vots en un equilibri entre el que rebia del PSC i el perdia cap a les CUP.
Les CUP al seu torn van donar la campanada i van irrompre al Parlament nodrint-se sobretot de vot d'ICV-EUiA, en menor mesura d'ERC i d'abstencionistes militants que votaven per primera vegada.
Amb tot, l'anàlisis que sí crec que és pertinent és que s'observa una tendència en forma de desplaçament electoral persistent cap a l'esquerra: Tant de CiU a ERC, com del centrisme del PSC cap a ICV-EUiA, i al seu torn, d'ICV-EUiA cap a les CUP. I es consolida un independentisme transversal, amb un bloc molt fort d'esquerres, cosa que, alguns volen obviar, atribuint tendenciosament l'independentisme a Mas, quan ell representa la dreta però, en aquesta aventura, l'acompanya la majoria sociològica d'esquerres del país i això pot determinar molt el procés constituent del nou estat.
(Carta 328)
Publicat com a mínim a: L'independent de Gràcia (publicat com a article).
Publicat com a mínim a: L'independent de Gràcia (publicat com a article).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada