LLUITA DE CLASSES

Aquest terme està una mica en desús i sona bastant ranci, però no serà tan actual i necessari com sempre? A Bolívia s'han donat referèndums revocatoris del president del país, i com a reacció, també d'alguns prefectes opositors. L'Evo Morales ha confirmat el que molta gent ja sabia: l'alt suport de que gaudeix. Cosa que no nega que hi hagi moltes mancances i errors en la praxis governativa del seu partit, el MAS. Però la identificació amb l'objectiu polític que ara governa a Bolívia és altíssim per part de les àmplies masses pobres del país. Esperem que no es defraudi aquest anhel. I el mateix vent recorre la gran majoria d'Amèrica Llatina, amb el Paraguai com a últim incorporat i El Salvador a punt de convergir. I és lògic que les etapes històriques siguin cada vegada menys de cada país i més comunes en aquest món globalitzat. El model neoliberal que havia "triomfat" després de la guerra freda ja no pot enganyar més i la reacció és de resorgiment de l'esquerra, de la mà dels moviments socials del continent i de presidents en sintonia amb la necessitat de noves idees, com el molt incomprès (sobretot en les nostres latituds) Hugo Chávez. Retornant al cas de Bolivia per a exemplificar el tema, és evident que el govern de l'Evo es va equivocar al voler tancar la porta a les demandes autonòmiques dels prefectes departamentals. Els va donar munició fàcil per atacar el projecte d'esquerres, amb una
tema que clamava al cel: els antics estats centralitzats -i Bolívia ho era molt perquè a la dreta li havia interessat- cal que es descentralitzin per pura lògica democràtica, però Evo es va tancar a aquesta evidència perquè ho demanava la dreta i perquè els convenia més -visió de curt plaç- governar el canvi des del centralisme de La Paz. Però això va donar ales a una dreta que, no podent disputar el poder estatal, es conformava amb controlar les riqueses regionals i fer contrapès des d'allí al projecte estatal. Per tant, el centre del conflicte no és la descentralització, ni el racisme, ni els errors del govern, ni res de tot això, és una guerra contra un nou projecte que voldria ser emancipador i que per això horroritza a la dreta. A Europa, aquesta guerra de classes queda una mica soterrada, perquè el precari "benestar", d'una desorganitzada i alienada classe mitjana no és suficient per esperonar-nos a lluitar i mobilitzar-nos, i els veritables marginats, que són els nous immigrants, han vist millorar la seva vida respecte als seus països d'origen, per tant de moment aguanten estoïcament la dretització de la política i no esclaten gaires protestes. Però més tard o més d'hora, les enormes desigualtats econòmiques i socials, ens faran tornar a mobilitzar-nos o bé "morirem" socialment.

(Carta 220)

Publicada com a mínim a: El Punt (carta destacada), Presència.