EL FAR VENEÇOLÀ

El 2005 vaig aterrar a Veneçuela per realitzar un documental sobre la situació política del país. Hi anava amb desconfiances respecte d’un polític que prové de la carrera militar i que parla d’una manera propera i divertida que fa sospitar que pretengui manipular l’opinió pública. Els veneçolans que fan màsters i doctorats a Barcelona m’havien alertat que el país caminava cap a un totalitarisme populista. Arribats a Veneçuela vam entrevistar gent de totes les tendències i la meva visió va anar irremeiablement canviant poc a poc fins a haver de reconèixer que és un dels exemples que més pot canviar el rumb de la història influenciant a països de tots els continents, inclosa Europa. És cert que persisteix certa corrupció endèmica a Veneçuela (que pot ser el que enfonsi l’experiència si no s’hi posa remei de forma urgent) i que el procés polític no posa especial èmfasis en cuidar les formes institucionals de la democràcia representativa (es mou sempre en la legalitat, però se li podrien discutir algunes formes adoptades). Tot i això, les persones que veiem injustícies en aquest món i que voldríem que es posessin energies en revertir-les no podem deixar d’admirar el procés bolivarià. S’està augmentant la participació de la gent en la política, de manera que hi ha molta més democràcia que abans, i cal dir que el procés no el porta Chávez, que és un motor d’il·lusió inqüestionable, sinó que l’empeny endavant la societat veneçolana en la que una part molt substantiva està involucrada directament en voluntariats socials i, precisament per aquesta implicació, està molt vigilant per tal que el procés compleixi les seves expectatives. S’ha augmentat la despesa social un 500%, cosa mai vista enlloc del món, portant la salut, l’educació, la cultura... a tot arreu del país i no només a certs barris benestants de Caracas. És cert que Veneçuela pot fer això gràcies a l’alt preu del petroli, però és remarcable que estigui donant aquest us als excedents. A més, s’ha reforçat el cobrament d’impostos com un mecanisme de redistribució i corresponsabilització de tota la ciutadania i empresariat en el desenvolupament del país, ja que abans les empreses, amb trampes legals o amagant beneficis, no pagaven gairebé impostos. També s’està augmentant la producció agropecuaria, sobretot impulsant cooperatives de camperols sense terres ni feina, per no dependre exclusivament del petroli. Tot això fa que el país sigui, per a uns, un far d’exemples i pràctiques en la línia adequada, i en canvi, per a altres, un perill que atempta contra el There Is No Alternative (el ‘no hi ha alternativa’ que esgrimia Margaret Tatcher per desautoritzar els crítics envers el model neoliberal), un pensament únic i desesperançador que segueix tan vigent al llarg de tot el planeta i que pretén fer-nos creure que no és possible un altre sistema que el capitalista i que sempre hi haurà “certes” desigualtats. És especialment il·lusionador que, malgrat la croada mediàtica internacional contra el procés veneçolà, intentant desautoritzar i focalitzar tot el procés en Chávez, estigui sortint a la llum, poc a poc, la realitat del procés. Com a exemple, el 22 de juliol he llegit un article d’Angel Quintana al diari El Punt on comença dient que Chávez ha monopolitzat el terreny de la informació (segons la meva opinió, això són idees derivades de la croada mediàtica contra Chávez), però centra l’article en el fet que a Veneçuela s’instal·laran cinemes públics a tots els municipis i s’obriran Cinemateques a tots els departaments on s’hi promocionarà el cinema d’autor. En Quintana reclama iniciatives semblants per al nostre país, i conclou amb “Alguna cosa hem d’acabar aprenent-ne, d’Hugo Chávez”. I és que, malgrat tota la intoxicació informativa, els fets acaben parlant per si sols.

(Carta 174)

Publicat com a mínim a: Setmanari La Directa, L'Independent de Barberà (aparegut com a article), La Malla.net, Sant Andreu Informa't, Canarias Ahora, Estrella Digital, revista Illacrua, La Opinión de la Coruña.