1 de desembre de 2006

LES LLENGÜES A CATALUNYA

Ara fa uns dies que es va presentar un estudi universitari on s’hi constata que el castellà és la llengua més utilitzada en els patis de Catalunya. No sorprèn perquè els nens, en el seu temps lliure, s’expressen en la llengua que volen, moltes vegades la materna, i així ha de ser. S’han sentit veus que semblaven indicar que desitjarien que s’expressessin en català. Em sembla que no és correcte enfocar-ho així. En la seva vida privada, les persones han de poder parlar amb llibertat la llengua que vulguin. Voler provocar canvis sobtats en aquest àmbit seria una ingerència inacceptable, tot i que possiblement sí que hi haurà un canvi a molt llarg termini per pròpia voluntat. Crec que la tasca de les escoles, institucions, administracions, etc... ha de ser fer que el català sigui llengua coneguda per tothom i vehicular; sense excloure, sempre que es pugui, d’altres llengües: el castellà, l’euskera, el gallec i, fins i tot, perquè no, l’anglès, l’àrab, l’urdu, el francès, etc... ja que les llengües són per comunicar; però també acceptant que el català és i s’ha de mantenir com a llengua pròpia de Catalunya. La dada molt rellevant de l’estudi és que és més freqüent que els catalans es canviïn al castellà que no a l’inrevés. I també que si en un grup de persones bilingües, encara que predominin els catalanoparlants, hi ha castellanoparlants, aquests últims parlen en castellà i el grup acaba usant el castellà. Això podria indicar que el català encara no es domina prou, i que el castellanoparlant ha de refugiar-se en l’única llengua que domina suficientment, situació que fa que els grups siguin comprensius i passin tots a expressar-se, momentàniament, en castellà. Però més aviat crec que es deu al fet que el castellà és la llengua de l’única nació reconeguda legalment a l’Estat espanyol, a més, és llengua de gran potència cultural, tant estatalment com internacional, per tant la pressió sobre el català, més vulnerable, és molt forta. La nostra societat està influenciada per aquest predomini del castellà a nivell mundial (cinema, música, cultura, projecció internacional, utilitat, recursos...). Això ens ha de portar a concloure que la potenciació del català des de les institucions de Catalunya no és una situació transitòria per contrarrestar la persecució salvatge que en va fer el franquisme, que s’acabarà quan estigui normalitzada. Per tant, cal assumir amb normalitat, bon humor i amb tota la raó del món que haurem d’estar sempre reforçant, potenciant i defensant el català, i això també implica que es faci sense complexes, perquè no es tracta d’imposar-se a res ni a ningú, sinó que es tracta de sobreviure com a llengua, com a cultura i com a poble, és a dir, com a la Catalunya que som, que ve d’unes arrels històriques i que està canviant dinàmicament amb l’aportació de la riquesa cultural de persones d’altres pobles que venen a viure amb nosaltres. Per altra banda, no em preocupa gens que, al pati, els nois i noies parlin més en castellà que en català, doncs molts viuen en barriades on s’hi parla més el castellà, perquè, quan he retrobat aquests alumnes de grans, he constatat que havien adquirit suficient seguretat amb el català com per parlar-lo amb naturalitat. Veient l’evolució del tema, sóc força optimista sempre que sapiguem acollir, conviure i interrelacionar-nos amb els nouvinguts.

(Carta 145)

Publicat com a mínim a: La Malla.net, setmanari La Directa, Estrella Digital, La Opinión de Malaga

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada