L’informe que ha elaborat el Grup d’Estudis sobre l’Iraq, creat pel Congrés nordamericà l’abril passat, ha sigut aire fresc enmig de les notícies que ens arriben del país mesopotàmic. Ha estat un “ja prou!”, que el mateix stablishment nordamericà ha etzibat a en Bush davant de la seva obstinació de persistir a l’Iraq, proposant el 2008 com a data límit per la retirada gradual dels 140.000 soldats que hi estan destinats. Hem de celebrar que es plantegi posar fi a l’ocupació, i també que s’assenyali la situació d’opressió de Palestina com a punt de partida de tota la inestabilitat del Pròxim Orient, qüestió que no ha estat ben rebuda pel govern israelià que tem que pogués reduir-se la permissivitat envers la seva política de fets consumats i d’utilització recurrent de la violència com a manera d’abordar el conflicte. Però no ens pot tranquil·litzar gaire que l’informe no aposti per mirar la realitat de front. Pretenen marxar, i encomanar l’estabilitat del país a Síria i l’Iran. És comprensible que pensin en passar la patata calenta a algú altre, però no poden pretendre que l’Iran tuteli l’Iraq malgrat les afinitats entre xiïtes, perquè això no va evitar la cruel guerra Iraq-Iran que va enfrontar també els xiïtes d’un país i l’altre. La vertadera solució després de la retirada de l’exèrcit invasor, serà l’acord entre els propis iraquians, cosa que s’intenta obviar perquè implicaria acceptar a la resistència iraquiana, resistència ara mateix més coordinada del que se’ns fa veure i que s’intenta amagar presentant la situació com un caos on impera la violència interreligiosa. La gent que coneix bé el que hi passa, afirma que el 99% dels atacs diaris que tenen lloc a l’Iraq es dirigeixen contra les forces d’ocupació i contra l’aparell polític i repressor de l’actual govern iraquià vist com a titella dels EEUU (d’igual manera que es veia el govern imposat per Washington a Vietnam del Sur per part de la majoria dels vietnamites). Però no ho percebem així perquè la premsa, per desconeixement, per interessos, o perquè és més xocant un atemptat indiscriminat contra població civil que no pas un acte de defensa contra l'invasor, ens sobrerepresenta aquest tipus d’atemptats religiosos o ètnics, clarament minoritaris. Evidentment hi són, de la mateixa manera com hi ha una creixent delinqüència, fruit del descontrol del país i que les forces de l’ordre, no compten precisament, amb l’aprovació social necessària per poder actuar amb efectivitat. Per tant, no serà amb Síria i l’Iran, ni enfortint les forces de seguretat de l’il·legítim govern iraquià actual, ni dividint-lo en tres països (l’exemple del fracàs que suposaria està en les nefastes conseqüències de la partició per criteris religiosos de l’excolònia britànica en l’Índia i el Pakistan), la solució vindrà de reconèixer el paper central de la resistència, a aquestes altures ja unificada, que esperem que deixi el recurs a la violència quan marxin les forces militars invasores a qui s’estan enfrontant, per donar lloc a un concert democràtic sense imposicions externes, tot i que per suposat que els països veïns poden jugar un rol en ajudar a encarrilar la situació.
Publicat com a mínim a: El País11-12-2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada