El 30 de novembre van celebrar-se eleccions sindicals a l’ensenyament públic no universitari. El tan esbombat Pacte Nacional per l’Educació, que queda molt bé almenys de nom, va rebre un suspens per part del professorat, perquè el sindicat majoritari que s’hi havia oposat va augmentar els seus delegats fins a 78, mentre que els sindicats amb els que el Departament d’Educació havia aprovat el Pacte van perdre delegats quedant en 62 entre els dos. M’agradaria comentar dues coses:
1-L’abstenció va créixer 10 punts i es va situar al 41%. Ara tothom entonarà el càntic que cal analitzar aquest augment de l’abstenció. S’adduïrant diverses causes amb un posat de solemnitat: “els sindicats han estat distants dels que representen”, “no s’han explicat bé els programes”, “hi ha malestar en el professorat i s’ha traduït en desinterès”, etc... Jo només us puc explicar el que em desanimava a mi d’anar a votar. Precisament em desinflava que, amb la gran necessitat que hi ha de reconduir l’ensenyament al nostre país, el Departament d’Educació hagués aprovat un Pacte Nacional per l’Educació desencaminat amb l’oposició frontal del sindicat majoritari, acordant-lo amb els sindicats pactistes de sempre, i també sense consultar en cap moment els treballadors que suposadament l’han de portar a la pràctica. Si votem i no ha de servir per negociar els acords Nacionals tenint en compte qui representa millor els educadors... En aquestes condicions encara és més destacable el gran nombre d’educadors que vam anar a votar.
El Departament d’Educació argumenta que els sindicats representen només als treballadors i que, en canvi, ells representen als ciutadans que són els vertaders dipositaris de la “sobirania popular”. Bé, ironia a banda, podríem acceptar això. Però aquí ve la segona qüestió:
2- Malgrat que el Departament d’Educació és qui té legitimitat per prendre les decisions, ¿com volen que el professorat no estigui desanimat i pessimista davant de la seva tasca diària? Si veu que no es té en compte la seva opinió, l’opinió dels que estan en el dia a dia amb els alumnes, per intentar solucionar les carències de l’educació al nostre país: insuficients diners a l’escola pública per atendre totes les necessitats; per contra, transvasament de diners als centres concertats; model educatiu que no assumeix que hi ha alumnes que han de fer itineraris menys acadèmics i més pràctics per desenvolupar les seves potencialitats; insuficient atenció lingüística als alumnes nouvinguts; insuficient atenció i formació emocional i psicològica per als alumnes amb greus desorientacions i desestructuracions, etc...
(Carta 144)
Publicat com a mínim a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada