10 de juliol de 2015

LA DATA DEL 27S I EL PAPER DE PODEMOS A ESPAÑA

Exposaré al final de l'article perquè crec que la data de les eleccions plebiscitàries catalanes no ha de ser el 27S sinó després de les eleccions generals espanyoles. Se que a molts no els agradarà gens la proposta, però espero que al final de l'article s'entengui perquè em sembla molt important per a la societat catalana. Primer haig de parlar de Podemos.

Quan es valora Podemos des d'opcions independentistes, veig que sovint es fa una ganyota de disgust i se'ls vol desprestigiar, fins i tot recorrent a certa demagògia i mala fe. Té la seva lògica. Quan la proposta independentista arrassava per incompareixença d'España en el debat, ells van venir a aixecar les esperances d'una possible reconversió de l'Estat espanyol i això va fer que, molts Sí-No que estaven començant a convèncer-se cap al Sí-Sí, congelessin aquesta evolució i restessin a l'espectativa de que Podemos realment pugui escombrar la casta franquista, del PP i del PSOE i faci d'Espanya un país normal, obert, no monàrquic, no nacionalista i respectuós amb les 'nacionalidades históricas'. De fet, l'auge de l'independentisme té més a veure amb el fracàs d'Espanya com un estat plurinacional, modern i respectuós, que amb un desig per se (ara ja potser sí) generalitzat de crear un estat propi. En un continent assolat per la tristesa i la crisi, la nostra terra era l'única 
d'Europa esperançada al voltant d'aquest projecte independentista que porta implícit un procés constituent en ple segle XXI per construir entre tots una nova manera d'organitzar-nos que permeti desbloquejar moltes coses que a Espanya no podem aconseguir.


Però molt sincerament, crec que és clar que Podemos no pot guanyar les properes eleccions estatals, ni les següents tampoc, i menys de la manera contundent que ells voldrien i que han fet creure a molts que aconseguiran. És impossible, en primer lloc per l'actual realitat sociològica espanyola conformada per anys de franquisme i de 'democràcia' controlada mediàticament per les elits econòmiques franquistes. I en segon lloc que, amb la irrupció merkadotècnica de Ciudadanos a tot l'Estat, arreplegant els vots que Podemos volia pescar de la dreta amb això de que no eren ni d'esquerres ni de dretes, l''assalt a la Bastilla' s'ha acabat. Podemos i Ciudadanos tindran forces vots (tipus 10-15%) i trencaran el bipartidisme total que hi ha actualment (això ja és important), però seran el PP i el PSOE els que seguiran comptant amb entre 7 i 9 milions de vots. I és que no pots aparèixer a través de la pantalla d'una televisió i canviar les ments de les persones forjades durant anys. Si a España guanyen els partits que guanyen és perquè s'ha fet un treball llarg i profund de transmissió de valors i de fabricació d'una certa opinió pública en un marc nacionalista, conservador i despolititzat. Afortunadament molts espanyols han escapat d'aquest corsé, però l'altra gran massa de població és encara la que determina les majories polítiques a l'Estat.

La cosa està canviant i un partit com Podemos era necessari a nivell espanyol, sense entrar a valorar el partit ni si hauria de ser més així o més aixà. A molts independentistes caragirats amb Podemos els dic que, si ells fossin espanyols, estarien encantats amb l'aire fresc que Podemos pot aportar en un panorama tancat i decepcionant. Però crec que Podemos ha errat l'estratègia perquè ha plantejat tota la seva raó de ser en assaltar el poder i conquistar-lo a la primera. Això ha il·lusionat a molts que s'ho han cregut, però les evidències van deixant clar, a les eleccions andaluses o a les municipals, que tret de les grans ciutats on poden tenir més cancha, a la major part d'España no poden desplaçar de cap manera els partits hegemònics. Amb tota humilitat, respecte i ganes d'aportar, crec que la millor estratègia per a Podemos seria plantejar-se un treball pedagògic a llarg plaç. D'aquí a 15-20 anys, els que podran recollir els fruits d'un treball de Podemos en aquest sentit potser no seran ni ells, però hauran contribuït a fer emergir una necessària nova España que ara no troba sortida.


És com quan ERC afrontava les eleccions del 2003, amb un il·lusionant discurs de les "mans netes" i plantant cara al temible PP d'Aznar. Tenien molta força i es notava a les enquestes, però si llavors haguessin cregut que podien guanyar escombrant CiU i PSC i plantejant la independència com a possibilitat real a la societat catalana, algú s'hagués cregut que era possible, però la patacada hagués estat total. Perquè l'independentisme era molt de la gent de la ceba i, per tant, un sentiment no majoritari. En canvi, ERC es va plantejar un treball pedagògic a llarg termini, que és el que proposo per a Podemos. ERC va entrar al tripartit. Van fer públic un discurs i unes propostes. Van anar sembrant llavors aquí i allà. I al cap d'una dècada, amb la feina de la gent al carrer i amb l'inestimable ajuda del ribot socialista i la porra del PP, clarificada diàfanament amb la mutilació d'un Estatut, ja de per si descafeïnat, ara la proposta independentista és transversal, abraçada per tot tipus de gent i d'orígens, i entesa com un benefici per a tota la societat catalana i no només per a les 'essències catalanes'. I ara potser d'aquell treball, en part, d'ERC (i d'altres és clar, que per alguna cosa la CUP ha acabat tenint lloc fins i tot al Parlament...), el que en sortirà beneficiat políticament potser no serà la mateixa ERC, podria ser que fos CDC o la CUP. És igual. Si l'important són els projectes, no importa qui l'acabi portant a terme. En aquest sentit el treball a llarg plaç que Podemos podria fer, el podrien capitalitzar ells o algú altre, però seria el canvi que España necessita des de fa segles de colonialisme, franquisme, transició i democràcia 'atada y bien atada'... A l'Espanya que coneixem, li queden encara dècades de corda, però cal començar a construir el canvi des d'avui mateix...


Però això que exposo, molts catalans encara no ho han comprès, i pels motius que sigui (nostàlgics, familiars, de desconfiança envers la burgesia catalana, etc...) volen creure que Podemos ho aconseguirà. I aquest percentatge de gent faran falta per guanyar amb clara majoria el 'referèndum' i tirar endavant el projecte d'emancipació social que la societat catalana està atrevint-se a somniar. Aquestes persones el 27S encara creuran que una España diferent és possible. En canvi, si fem les eleccions catalanes després de les eleccions espanyoles, el mapa ja estarà molt clar. Es veurà que PP i PSOE voregen els 8 milions de vots mentre que Podemos i Ciutadans exerceixen un paper complementari, i quedarà clar que això va per molt llarg. Llavors la independència de la societat catalana serà la única sortida raonable, i el resultat de les plebiscitàries serà inapel·lable, tant en escons, com en vots, com en el que es vulgui plantejar.

Se que a alguns els farà pànic només d'escoltar la proposta d'endarrerir les plebiscitàries, perquè estem esgotats després de quatre anys de mobilitzacions, o perquè els semblaria poc seriós canviar la data ja esbombada, o perquè no sabrien si llavors el 'poc confiable' Mas els acabaria traint... Però és que no es tracta de fer les plebiscitàries per treure'ns-les de sobre, sinó de fer-les perquè és importantíssim pel país, i que el que decidim entre totes i tots sigui partint del que hi ha, de la realitat, i no partint de promeses irreals. I que el resultat no tingui l'ombra del dubte de ¿què haurien votat aquells que van votar 'no' si haguessin sabut el resultat que els esperava a les eleccions espanyoles? Si es vol fer un 'referèndum' que ens ajudi a decidir el que ens convé, hem de vetllar perquè l'opinió de la gent, expressada a través d'ell, tingui les mínimes distorsions possibles i compti amb el major coneixement de causa. 


De fet, es van convocar el 27S per aprofitar l'embranzida de l'11S, però sobretot i precisament perquè quan ho va fer, després del 9N, era el clímax del convenciment que Podemos sí podria escombrar el PP i PSOE, i llavors hi havia la por que el procés nostre podria quedar en entredit a l'espera que tot canviés a España per acabar comprovant que res no canviava substancialment, però havent perdut llavors ja el moment polític. Però ara les coses han canviat al confirmar-se que Podemos no podrà i seria intel·ligent no convocar-les encara (de moment només és una proposta feta pública) i actuar amb responsabilitat democràtica i de país. La data del 27S va ser una decisió des de la por a Podemos. Va ser un més dels errors que es van cometre després del 9N. Però ara, recuperada la cordura, es podria prendre una decisió, no des de la por, sinó des de la fe en nosaltres mateixos i en el que és la decisió del nostre poble. 

I per acabar, retardar les plebiscitàries més enllà del 27S també tindria altres virtuts. Hi hauria més temps per decidir bé com cal fer les llistes o llista independentista, i no es faria com s'està fent, de pressa i corrents. Se que fa respecte que hi hagi més debat, però és que un procés seriós necessita tot el debat que faci falta. I, sobretot, una altra virtut seria que, com que en les eleccions generals concorren els diferents plantejaments estatals, seria molt clarificador comprovar que tots els partits ignoraran el malestar que Catalunya ha manifestat fins al punt d'arribar e proposar la independència. Els partits espanyols, inclosos els nous que anuncien que governaran d'una manera diferent, serguirien amb la màxima que "del que no es parla, és com si no existís" i no farien propostes perquè Catalunya pugués sentir-se millor dins d'España. De la mateixa manera, perquè m'entengueu, com molts masclistes ignoren la realitat incòmode de les dones, i deixen sistemàticament les reivindicacions feministes fora del debat, per insensibilitat i manca d'empatia, i per pur egoisme, encara que sigui passiu. Això, posat en evidència, seria un potent 'para muestra un botón' que eixamplaria la consciència que, si nosaltres no defensem la nostra societat, des de la concepció actual que té Madrid, mai ho faran.


(Carta 542)


Publicat com a mínim a: L'independent de Barberà.

8 comentaris:

  1. Jaja, gràcies anònim! Et conec? Signeu, si podeu-voleu, plis... ;)

    ResponElimina
  2. Jordi, els plantejaments em semblen encertats, però potser endarrerir les eleccions seria utilitzat per l'espanyolisme per titllar-nos de poc seriosos, etc i potser seria pitjor el remei que la malaltia. En definitiva, que haver d'anar a remolc de les cagades (volgudes o no) d'en Mas és una rèmora que potser, fins i tot, ens farà perdre. Quina creu...

    ResponElimina
  3. Daniel, entenc el que dius. És molt tard i se n'ha fet molt de bombo amb el 27S, però l'espanyolisme sempre ens titllarà de poc seriosos fem el que fem i, en canvi, crec que es pot explicar perfectament, perquè té tota la lògica del món i, qui vulgui entendre, entendrà.

    No estava el Mas al principi esperant una proposta de Rajoy? Bé, doncs s'explica que de Rajoy no ha arribat cap proposta, i que a veure si el poble espanyol a les eleccions generals fa "algun tipus de proposta" i que per això, per sentit democràtic, val la pena esperar a veure què passa, i que després sí que es pugui plantejar que sigui el poble de Catalunya el que decideixi sobre el seu futur amb totes les cartes a la mà. És el més democràtic.

    Quan formin govern el PP, o el PP+C's, o el PSOE, o el PSOE+Podemos, i tot continui igual o pitjor, es veurà l'atzucac, i guanyarem un 5-8% de gent que encara creu que hi poden haver miracles. En el futur no hauríem de veure'ns explicant als nostres néts que vèiem que el 27S era una mala data, però que tossuts i inflexibilitat no ho vam corregir a temps i que el resultat va ser confús i que no va permetre moure fitxa...

    ResponElimina
  4. El Mas i CiU (ara CDC) han aconseguit que el Procés es dilati en el temps fins que qualsevol solució sigui dolenta o molt complicada. No van plantejar les eleccions quan tocava perquè les enquestes no els eren favorables i ara som on som. Amb CDC no es pot guanyar perquè són com Cristiano Ronaldo, només pensen en ells i no en l'equip. Sense CDC no es pot guanyar perquè no som prou gent. Reitero: Quina creu...!

    ResponElimina
  5. El Mas no va convocar el 27S per aprofitar cap embranzida. Va idear un procés que posposés la votació el temps suficient perquè Podemos treies força a l'independentisme, com està passant en aquests moments. Mas vol una majoria de CDC per forçar una proposta economica de Madrid que salvi les empreses catalanes, res més.

    ResponElimina
  6. Interessant article, però tinc un però bàsic, per què parlar de plebiscit (eleccions plebiscitàries) si està més que clar que com a mínim hi haurà dues forces soberanistes i tres o quatre que volen un altre model de relació. I per tant acabaran essent unes senzilles (o complexes) autonòmiques malgrat l'eix nacional sigui cabdal, com fou al 2012. No caldria començar a definir la realitat amb més cura a la recerca de més participació, ètica i transparència ?

    Marc

    ResponElimina
  7. Hola Marc.
    Gràcies per participar en el "debat" escrit...

    Mmmm, no estic gaire d'acord amb el que dius. Hi veig una mica el doble fons de que potser no t'agrada el tema independentista i llavors ho vols veure així.

    Però em sembla que des del moment que aquestes eleccions no tocaven ara i es convoquen amb aquesta voluntat, ja tindran una mica de plebiscitàries. Després aquest caràcter li acabaran de donar:
    1) el com es presentin les candidatures,
    2) el com voti la gent.

    1) Si es fa una llista única independentista (amb, sense, Mas, polítics en actiu) serà molt evident (és una de les raons que defensen els que la proposen), però si hi ha tres partits independentistes i tots ells van amb un plantejament independentista explicitat (que fins ara mai hi ha estat, perquè CiU no es definia independentista) i, si llavors quan guanyen, ajunten tots els vots del sí i fan el que s'hauran compromès a fer, també haurà estat plebiscitari i serà clar per al món i per a tothom. Si les coses no es fan així, hi hagi el tipus de llistes que hi hagi, llavors sí que no serien plebiscitàries.

    2) I després si la gent vota en aquesta línia plebiscitària, ho seran també i ningú podrà evitar que ho siguin. Però si els debats i la gent no segueixen el debat plebiscitàri i van per una altra banda, doncs tampoc serien plebiscitàries.

    Per altra banda, menciones que altres 3 ó 4 partits aniran per uns altres 3 ó 4 models diferents de relació, com dient que hi ha molta més diversitat que un Sí/No plebiscitari o referendari. D'acord, hi haurà 3 ó 4 partits diferents entre si, però no ens enganyem, tots aquests altres models rebutgen l'independentisme i opten pel dependentisme. I la forma que tingui aquesta dependència no la podran decidir aquests partits (aquí hi ha la "trampa" del que s'anomena fraudulentament federalisme) sinó que això, en bona mesura, ho decidirà España.

    Per tant, Marc, em sembla que sí que estem davant unes eleccions que seran plebiscitàries.

    ResponElimina