PODEMOS (I): L'AUTODETERMINACIÓ

És ben cert que Podemos ha activat un vector d'esperança a l'Estat espanyol, una esperança de millorar que li feia falta a la societat espanyola. Altra cosa és si, aquest necessari canvi, és possible d'aconseguir en uns pocs anys quan la inèrcia social i cultural a España porta segles d'un adn nacional conquistador, imperial i negador de l'alteritat.

Però l'esperança que pot generar Podemos necessita, no només aconseguir presència al Congreso i ser-hi una veu més, sinó que és esperança únicament en la mesura que pugui guanyar, pugui guanyar per majoria absoluta fins i tot, i pugui impulsar un procés constituent a l'Estat espanyol per a reformar-lo de dalt a baix.

I ha semblat, en un primer moment, que aquesta promesa d'un Podemos guanyador que escombrés la casta era possible degut a una combinació conjuntural de factors: una gran necessitat social en aquest sentit en la societat espanyola, totalment desmoralitzada per la prepotència i la corrupció dels seus polítics i sense esperances des del 15M; sumat a una hàbil maniobra mediàtica amb ingent quota de pantalla ben utilitzada, i també afegint-hi una necessitat dels poders fàctics espanyols de crear un efecte desestabilitzador envers l'únic vector d'esperança que, fins llavors, generava passions, el procés independentista de la societat catalana.

La crua realitat, i és que la realitat és tossuda, és adonar-se que Podemos no només no podrà forçar un procés constituent, sinó que ni tan sols podrà guanyar el govern. En les passades eleccions andaluses, van apuntar-se maneres que segurament seran extrapolables en gran mesura a la societat espanyola.

Per una banda, hi ha grans remanents de vot en el PP i PSOE, que els continuaran fent decisius (no com a Grècia que el Pasok ha gairebé desaparegut! Passant del 40% fa uns anys fins al 4,79% en les últimes eleccions que van fer vencedora a Syriza. El PSOE no és el que era, però ni molt menys s'enfonsarà així).

I per altra banda, ja han trobat l'antídot que ha de neutralitzar parcialment la fuga de descontents cap a l'esquerra disfressada de "ni dretes ni esquerres" de Podemos, de la mà d'un partit de centre-dreta que sí que deixa clar que no és d'esquerres i que va néixer en oposició al catalanisme, creant barricades identitàries en una societat que, en bona mesura, ja estava passant pàgina d'això per bastir projectes conjunts plurals i integradors. I és que el poder ho té clar: "España, antes roja que rota", però a continuació accepten: "España, antes 'naranja' que roja".

Començo una sèrie d'articles intentant entendre i concretar algunes coses sobre Podemos.



PODEMOS I L'AUTODETERMINACIÓ


En la seva deriva per intentar conquistar el poder a España (intenció legítima), Podemos sap que ha d'allunyar-se, tant com pugui, de la reivindicació per la recuperació del dret a decidir de les identitats, abans i ara, trepitjades. Perquè tal i com és España i com s'ha forjat socialment, cultural i mediàtica, si Podemos se li ocorregués apostar per ser actiu envers aquest dèficit democràtic, no tindria cap possibilitat de fer un bon resultat. Això sol ja diu molt de quin tipus d'estat s'ha construït.

Per això Podemos, que va 'a saco' i a per totes, ha de marginar i abandonar la sensibilitat plurinacional i menys encara en sentit de respectar l'autodeterminació, que sí em consta que tenen (o tenien) alguns dels líders del partit (Errejón i Iglesias, no tant Monedero, per exemple). El més trist és que, si en el camí s'abandona aquest plantejament per estratègia i no hi ha un compromís explicitat davant dels seus votants en aquest sentit, aquest tema, ja de per sí difícil de cultivar a les espanyes, no aixecarà cap dins de Podemos. Si algun dia aquesta sensibilitat havia tret una mica el nas a la Tuerka en posicionaments d'alguns dels líders de l'aleshores proto-partit, ara ja corre el risc d'ofegar-se totalment dins de plantejaments molt més fàcils d'assumir per l'idiosincràsia política de la 'meseta': "todos juntos y unidos estamos mejor, y en todo caso, si se quiere plantear la secesión de alguna región, lo tendremos que votar todos los españoles, depositarios únicos e ineludibles de la soberanía nacional".

Com a màxim podem esperar que la influència de Podemos sigui en el sentit d'afavorir certa concòrdia, però no de qüestionar i combatre el nacionalisme espanyol dominant i dominador. I això que, fa uns anys, hagués estat suficient per mantenir una semi-postració de la societat catalana, no és ara suficient per contrarrestar un evident desenamorament d'una part ja massa substancial i nombrosa de la societat catalana envers el projecte fallit (perquè se l'han petat des de Madrid) d'Estat espanyol.




I sobretot, m'ha fet saltar totes alarmes una trampa dialèctica que ha utilitzat Errejón en el seu discurs actual: "No vamos a enarbolar las identidades de un sitio o de otro para enfrentar a los ciudadanos entre sí, sino a recuperar los derechos colectivos. El problema es haber perdido el control de los derechos". I és que aquesta frase és molt més desafortunada del que sembla.

1- Perquè antagonitza conceptes que no ho són, com la lluita pels drets generalistes (que és molt important) amb la lluita pel respecte a l'autodeterminació lliure dels pobles (que potser no és important per a ell que viu a Madrid i se sent espanyol des de la capital, però que és una reivindicació, lògicament, molt important pels ciutadans dels pobles que no se senten propers identitàriament als que ostenten el poder a España). I aquest antagonisme és una fal·làcia, perquè aquestes dues lluites no s'exclouen, sinó tot el contrari. O et posiciones a favor de justícia i democràcia en tots els casos, o estàs essent contradictori.

2- I perquè també és fals que respectar la identitat i autonomia d'algú atiï els enfrontaments. Almenys si les dues parts no ho volen, tot i que també pot esdevenir realitat si una de les parts és intolerant. De fet, diu molt del que ho sent així, perquè denota un tipus de posicionament que veu una amenaça en la diferència, per una banda, i en la llibertat i l'autonomia, per l'altra... I descriu diàfanament com s'ha treballat aquest tema a España, que té més de vell estat conquistador i imperial, que d'estat modern i democràtic. Perquè anem a veure... Si respectes el dret d'una dona de fer el que vulgui amb la seva vida (això no es discutiria, no?) no implica que s'enfrontarà als altres homes i dones, sinó que el que vol dir és que ella podrà decidir què fa o deixa de fer, sola o amb els altres. És un argument sensiblero, que busca fer forat en els sentiments ("sí, és veritat, no enfrontem les poblacions!") quan és totalment erroni, sinó maliciós.

Igual com l'argument que va utilitzar l'Ada Colau de Barcelona En Comú (que per altra banda va votar Sí-Sí com molts altres catalans, apostant pel canvi social, encara que mai s'ha sentit independentista) en el sentit que l'opció independentista suposava aixecar fronteres i separar els pobles. És un argument fals si els diferents pobles tenen una actitud respectuosa i accepten la llibertat de cadascun d'ells. És clar, sí pot esdevenir realitat si un poble no deixa ser lliure a un altre i violenta la relació, però aleshores, defensar que aquests pobles han de conviure junts perquè estaran millor, grinyolaria molt, essent una convivència obligada i forçada amb un maltractador que no et respecta. I en l'aspecte administratiu, avui dia dins d'Europa, les fronteres ja no signifiquen cap separació real a nivell de comunicació i de possibilitar projectes comuns, sobretot de mantenir-nos dins l'UE (que està per veure, és clar, perquè depèn de si ens hi voldran i de si voldrem), però donat el cas força probable que sí, no hi haurà cap frontera impedint la comunió universal, sinó que simplement tindrà efectes a nivell decisori. La zona administrativa a la que pertanyerà la societat catalana serà ella mateixa i, per tant, les decisions es prendran en la pròpia societat catalana sense haver de passar per Madrid a demanar permís.

(Carta 538)

Publicat com a mínim a: L'independent de Gràcia (aparegut com a article), L'independent de Barberà (aparegut com a article), Bon Dia Andorra.