10 de juliol de 2014

ABSOLUCIÓ PEL "SETGE" AL PARLAMENT


Ja ha sortit la sentència de l'Audiència Nacional sobre el “Setge” al Parlament català del 15 de juny de 2011. De les 19 persones acusades d'atemptat contra institucions de l'Estat amb peticions de penes que de fins a 8 anys (al final sembla que eren 5 anys i mig), després de tres anys d'investigació, se n'ha exculpat a 18 i a un se l'ha condemnat a presentar-se a comissaria durant quatre dies per una falta de danys per haver pintat amb spray la gavardina de Montserrat Tura.

La sentència ha caigut com una bomba en el món polític, mediàtic i catalanista de dretes, i s'està fent bullir l'olla amb exclamacions grandiloqüents i irades: "És inacceptable!", "estan donant carta blanca als violents", "la sentència és absolutòria perquè els fets són al Parlament de Catalunya, si haguessin sigut al Congrés de Madrid no dirien el mateix",... Finalment, la fiscalia, el Parlament, el Govern català recorreran la resolució. Pel que fa a mi, que vaig ser present en aquells fets com a realitzador del futur documental “El despertar de les places” (http://vimeo.com/42043884 es tracta el tema en els minuts 24' al 31'), només puc dir que, per sorpresa meva, la veritat ha aflorat i ha deixat amb un pam de nas als que van muntar una operació de manipulació grotesca contra el moviment 15M. No només vaig poder comprovar que no va passar res greu, sinó que a més, coincideixo amb algunes de les apreciacions de la sentència que intenten emmarcar el cas. Anem a pams.

Primer que la sentència diu que no es pot provar que els acusats fossin al lloc dels fets ni que fessin allò que se'ls imputa. Per tant, als que no els agrada aquesta sentència ¿potser voldrien que sense proves se'ls condemnés igualment perquè en aquella mobilització van passar fets inacceptables? O sigui, que paguessin ells com a caps de turc simplement perquè suposadament van participar en una mobilització que desaprovem? Convindreu amb mi que, per molt en contra que s'estigui d'aquell “assetjament” al Parlament, no es pot voler passar per sobre d'una investigació que ha durant tres anys, no? I això deixa a l'aire que la policia va detenir persones indiscriminadament i sense fonament, cosa que és molt greu contra les persones que han patit aquest dit acusador que ara es demostra infundat.

Dit això, ara anem al fons de la qüestió. Què va passar? Perquè, de tant repetir que hi va haver gran violència, al final la majoria de la gent s'ha quedat amb la idea que va ser així, però és fals. Només diré que, mentre era allí, una familiar em va trucar exclamada del que “estàvem fent allí” i, davant la meva sorpresa, em va explicar que els mitjans de comunicació n'anaven plens i que allí s'estava atacant els diputats i assetjant el Parlament, és a dir, una mena de nou 23F... El tsunami mediàtic era tan gran, que aquesta familiar no em creia quan li negava que això estigués passant, i no em creia malgrat jo era allí interessat en filmar tot el que pogués succeir i malgrat aquesta persona té absoluta confiança en el meu criteri i honestedat. Al arribar a casa vaig veure els representants polítics de tots els partits (ICV inclosa) estripant-se les vestidures i tots els mitjans, més o menys corretja de transmissió de les diferents forces polítiques, també carregant. L'endemà, tots els diaris obrien a portada completa amb el titular “Indignant” en referència a la “il·legítima” mobilització dels indignats davant del Parlament.

Però aquella concentració va ser absolutament normal. És més, massa normal i mancada de violència, atès el nom amb el que es denominava als manifestants, que suposadament estaven "indignats" en contra d'un sistema poc democràtic que funciona en pro dels interessos econòmics d'unes elits.

Repassem la història telegràficament: Manifestació del 15 de maig per una democràcia real. Acampada a Puerta del Sol, Madrid. Desallotjament forçós. Acampada a Plaça Catalunya en solidaritat. A una setmana de les eleccions municipals es munten acampades a diverses ciutats que catalitzen el descontentament popular. Els mitjans prenen amb simpatia el moviment davant la demanda de la Junta Electoral Central i del Govern del PP de desocupar les places. El veuen com un desafiament ciutadà original, en resposta a la crisis i que el PP desaprovava. Arriben les eleccions i paradoxalment PP i CiU treuen boníssims resultats. L'alta abstenció de l'electorat d'esquerres fa que el partit “socialista” es desplomi i deixi uns “magnífics” resultats a la dreta. Les acampades continuen, però segons l'Ajuntament i la Generalitat el circ s'ha acabat. Han estat útils fins aquí, però ja no els veuen amb tan bons ulls i els volen fer fora de la plaça. El 27M té lloc un intent de desallotjament per part dels Mossos. El teixit social generat en base a les setmanes de presència al carrer i el suport mediàtic rebut, fan que milers de persones rodegin els Mossos en solidaritat amb els acampats i s'aconsegueix aturar el desallotjament pacíficament. La violència dels Mossos deixa molt mal parat al conseller Felip Puig. L'acampada continua. Els indignats no són un moviment folclòric, denuncien la manca de democràcia i el segrest neoliberal existent, per tant, s'oposen a l'aprovació d'uns pressupostos que retallen la despesa social en pro de pagar deutes, rescatar bancs i continuar la festa. S'anuncia amb antelació una mobilització contra els pressupostos que es simbolitzarà rodejant el Parlament. Ningú creu que s'impedirà la retallada del pressupost, però almenys es vol fer públic i evident el frau.

Felip Puig dissenya una estratègia per revertir el suport popular al moviment, amagar les vergonyes del govern convergent i salvar el seu nom. No organitza l'entrada dels diputats de cap manera especial, simplement fa que els Mossos carreguin a les 7h del matí contra els concentrats per crear un corredor en una única porta. Amb l'ambient caldejat i els ànims encesos, Felip Puig preveu que qualsevol cosa pot ocórrer. L'entrada del president i 30 diputats més en helicòpter subratlla l'escenificació de la perillositat d'entrar per terra. Els altres 105 diputats entren com els dóna la gana. Alguns en furgonetes policials, altres en cotxes particulars, i fins i tot alguns, com Boada, Tura, Llop, López Tena entren caminant enmig dels manifestants indignats, com la Heidi passejant per un camp de tulipans... No se que hagués passat, per exemple a Ucraïna, però aquí els diputats van poder arribar al Parlament. Pel camí els van escridassar, insultar, i a algun el van empentant, escopir, ruixar amb spray o li van tirar l'interior d'un entrepà. Són coses una mica gamberres i desagradables, ens poden semblar malament o que nosaltres no ho faríem, però convindreu amb mi que no són molt greus. Repeteixo que no són molt greus. Als camps de futbol passen coses així, a les manifestacions els Mossos són escridassats i insultats, i els manifestants empentats i fins i tot colpejats o disparats amb bales de goma o foam. Però és clar, ells són senyories. Són una casta, i no poden tolerar que a ells es passi això.

Si realment no volien que els passés això, petites mostres d'hostilitat (perquè repeteixo que les mostres de veritable hostilitat violenta haguessin sigut alguna cosa més i algun diputat hagués acabat amb alguna cosa més que una bona empipamenta), el dispositiu hagués pogut ser molt diferent. Sabent que hi hauria milers d'indignats volent demostrar l'animadversió vers els pressupostos, es podria haver concentrat els diputats en un punt llunyà, haver-los muntat en un autocar i, amb la protecció dels Mossos que haurien tancat el Parc de la Ciutadella, haurien entrat l'autocar fins al Parlament amb tota tranquil·litat. Us n'adoneu! El dispositiu policial no era tan difícil! Crec que opositaré per a Conseller d'Interior o Cap dels Mossos perquè tinc les coses clares i un talent natural per al càrrec... D'aquesta manera, els diputats haurien fet la seva feina i aprovat les retallades (contraries al que van dir en campanya electoral) i els manifestants haurien fet també la seva feina i mostrat el seu rebuig al veritable setge a la democràcia que es perpetrava dins del Parlament.

Però Puig necessitava que alguna cosa passés. I es va crear una manipulació mediàtica de llibre. Després les televisions tenien dificultats per mostrar imatges violentes perquè gairebé no n'hi havia hagut (molt menys que en la majoria de manifestacions!), en canvi el que tenien era només declaracions i més declaracions condemnatòries però eren pura opinió interessada o intoxicada pel tsunami mediàtic. Una i una altra vegada passaven les mateixes imatges: uns diputats escridassats i una persona tirant una ampolla d'aigua (!) a una furgoneta blindada dels Mossos... Llavors va venir tot allò de les línies vermelles que deia el President, i tots els partits (ICV inclosa) van tancar files corporativament. Es va parlar de nazisme, de cop d'estat, de kale borroka, de guerrilla urbana, i es van fer denuncies per atemptat a les institucions de l'Estat (de les que es van desmarcar ICV i alguns membres del PSC). Es va fer tan rebombori que ara estan obligats a ratificar les acusacions i tancar-se sobre la versió venuda perquè, desdir-se ara, seria percebut pel públic com un gran engany i no es pot desmuntar la credibilitat dels mitjans de comunicació i l'establishment polític.

Si us plau, deixeu de fer el ridícul!


(Carta 349) 


Publicat com a mínim a: Diari de Terrassa, El Far del Baix Llobregat i L'Hospitalet, L'independent de Gràcia, Rebelion.org, El Periódico del Raval.

3 comentaris:

  1. Bones Jordi, m'encanta llegir les teves cartes.
    Deixem dir-te que em vaig trobar en una situació similar a la teva, estant present a la concentració vaig rebre trucades de familiars dient que a TV3 es deia que era molt violenta la situació i que se'ns en havia anat de les mans. És per això que et vull recordar un símil fet per un diputat conservador (crec recordar que era del Partit Popular però no n'estic segur) en directe als matins de TV3 amb en Josep Cuní a l'altre banda del telèfon. Es va dir que era una sensació com la viscuda a Sarajevo durant els 90.
    Simplement vull deixar-ne constància perquè aquesta comparació amb una guerra tant dura com la dels balcans em va consternar a part de fer-me obrir els ulls definitivament sobre la manipul·lació mediàtica.

    Una abraçada i segueix així Jordi!

    Guillem Sort (He posat anònim ja que era la manera que em permetia escriure sense obrir un nou compte, no sé si n'hi ha alguna altra).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Guillem!
      Alegria de sentir-te i saber que t'agrada llegir els meus articles! Difon-los a qui et sembli oportú ;)
      Molt il·lustrativa l'anècdota que comentes sobre un diputat del PP comparant la concentració amb el setge a Sarajevo. No tenen vergonya!
      Per sort, moltes coses estan canviant... moltes més de les que desitjaria aquest diputat del PP segurament... ;)
      Una abraçada Guillem i seguim endavant!
      Jordi

      P.D. Pots deixar el teu comentari amb "Anònim" o amb "Compte de google" si tens un compte de correu a gmail.

      Elimina
  2. Un altre escrit basat en opinions totalment subjectives i que denoten l'odi a la policia i a l'ordenament jurídic, el que haurien de fer és buscar entre les runes de Can Vies no sigui que hi hagi algun ull perdut...

    ResponElimina