INDEPENDENTISME CATALÀ: FOTO DE CONJUNT

Primer poso per davant les meves coordenades. Sempre m'he sentit independentista, malgrat que la majoria de gent que m'envoltava no anava més enllà del catalanisme, perquè segurament la independència els semblava impossible. Tampoc jo m'imaginava veure mai el que està passant, però sentia que, si no acceptava els fets consumats, la meva opció era que els Països Catalans sortissin d'Espanya per poder ser sense sempre haver de demanar perdó per ser “diferent”. No és que em fes il·lusió tenir un estat propi, sempre he dit que, si dins Espanya m'hagués sentit valorat, recolzat, impulsat a créixer a partir de la meva identitat en un país plurinacional, no hagués tingut cap problema. A l'inrevés, hagués tingut menys problemes. Per altra banda, també he de dir que malgrat ser independentista, sempre he vist igual o més urgent la lluita per la justícia social i econòmica.

Tot i això, he tingut sensacions de desacord profund amb alguns independentistes, no la majoria per sort. Alguns m'han provocat rebuig en sentir-los exaltats, intolerants i excloents. Per exemple, mai m'ha agradat defensar la meva identitat menystenint les altres, com el famós “boti, boti, boti, espanyol el que no boti”. O també em sembla absurt predicar que els catalans som millor que ningú. Tampoc comparteixo que la nostra societat no hauria d'acollir amb els braços oberts a ciutadans d'altres contrades per por a afeblir-nos com a poble. A l'inrevés, com que les identitats no són excloents, podem sumar-les, per tant, la seva arribada permet enriquir el catalanisme. Un catalanisme que no pot viure ancorat en el passat si no vol empobrir-se, i que evolucionarà sanament si és dialèctic amb la realitat. Ser independentista, avui a Espanya, és per no deixar-se trepitjar, en defensa pròpia, però no té res a veure, o no ho hauria de tenir amb ser nacionalista, narcisista o xovinista. I reflexiono tot això perquè, és clar, el que a mi m'ha contrariat, segur que encara ha molestat més i allunyat a gent no independentista, creant un estereotip força negatiu.

 

Però tot està canviant molt de pressa, i el sentiment independentista s'està estenent i fent transversal a persones de tot tipus i condició. El fet que l'independentisme surti d'un cert gueto minoritari i s'extengui a gent que ho ha assumit fa poc, fa que pugui evolucionar i aportar molt a la societat perquè, sortint de l'endogamia, ha de dialogar amb els no convençuts i fer propostes socials útils que puguin guanyar recolzament. Això obre immenses possiblitats i estem veient una evolució que sembla portar bon camí. Exemples pràctics poden ser que s'està plantejant la qüestió proposant un camí noviolent, sense faltar al respecte a ningú, amb inclusió de tots els que vivim a Catalunya, sense reclamar les essències pures del catalanisme, amb una actitud inclusiva respecte als nouvinguts d'ara i d'abans, defensant el català, per suposat, però no menystenint el castellà o altres llengües i cultures... tot això era molt més difícil per a l'independentisme quan lluitava sol, ferit i sense reforços contra mar i marea.

Per altra banda, està la qüestió nacionalista. La confusió és constant. Evidentment també hi ha molt gent nacionalista, de dretes, i l'oligarquia econòmica catalana, que va trobar el seu lloc en el franquisme, també ha trobat el seu lloc en la situació actual, per tant poden tenir més o menys sentiment catalanista, però prefereixen un status quo conegut abans que qualsevol aventura que els aboqui al desconegut i que els pogués fer perdre negocis a Espanya. Per tant, la seva reivindicació sempre s'ha circumscrit a demanar més finançament. Per aconseguir jugar aquest paper, CiU ha comptat amb tots els recursos d'aquesta oligarquia, però ha brandat la bandera per sumar majories atraient a molts catalanistes de classe mitja i baixa que se sentien incompresos per una Espanya excloent, i així ha aconseguit un suport electoral impressionant. Però encara que molts catalanistes voten a CiU i s'han anat impregnant del seu ideari, no el votarien de no haver-hi aquesta anomalia que tractem, perquè no són estrictament de dretes. 

Per això a la societat catalana, majoritàriament d'esquerres però gairebé sempre governada per la dreta, ens interessa la independència perquè llavors CiU sigui simplement un partit de classe i perdi la centralitat. En tot cas, en el període autonomista, aquesta fòrmula ha forjat la imatge del catalanisme: catalanisme = nacionalisme = dreta = aquesta gent només vol la pela. Per això Espanya va tan equivocada, no entén que estan caient els vels dels ulls i creu que, donant un millor finançament, la societat renunciarà a l'autodeterminació. Evidentment hi ha un desequilibri fiscal i per alguns catalans, molts, això és intolerable. També succeeix que, a qui se sent maltractat per Espanya, que a sobre hi hagi aquest desequilibri fiscal no reconegut ni agraït, li fa molta ràbia i el sent com un expoli. I fins i tot molts catalans veuen l'espoli com una manera pràctica per convèncer a conciutadans que, per venir d'altres llocs, creuen que no seran independentistes per sentiments sinó només per la butxaca. 

Però estic convençut que el factor econòmic, tan esbombat per uns i altres, no és, ni de bon tros el més important. El català, en general, és auster i calculador però també solidari. El més decisiu fou, sense lloc a dubte, la sentència del Constitucional sobre un Estatut ajornat i esquilat. Però la cronologia encara els ho ha posat més difícil perquè, l'humiliant ribotejament (de ribot) d'aquell Estatut ja inicialment tan descafeïnat, ha coincidit amb la crisi econòmica, i llavors ja els tenim exclamant que, no és que haguem perdut tota esperança col·lectiva d'una Espanya federal, sinó que, sobretot, l'independentisme és una cortina de fum per les retallades i una via d'escapament a la crisi. Que també està essent utilitzada així, no ho desaprofiten... Molts sobiranistes culpen Madrid de tot i prometen fraudulentament que, l'endemà de la independència, ja no hi haurà crisi ni retallades, però és clar, no tot és l'espoli fiscal, sinó que també hi ha retallades ideològiques de la dreta d'aquí, de la de Madrid i de l'europea... llavors tot es barreja i alguns no entenen el que està passant.

Però el que està passant és que el caràcter identitari d'Espanya s'ha anat forjant a través de la història i, després de tota la experiència colonial i d'extermini a Abya Yala, després del gir jacobí i autoritari que va imposar-se el 1714 també anorreant a Catalunya i totes les seves institucions, sobretot va haver-hi el cop d'estat franquista. Durant 40 anys, la dictadura de Franco, ja després de la Guerra, va executar 100.000 persones per motius polítics! Això va ser, sobretot, a les primeres dècades, per això molta gent ha diluït l'horror del franquisme perquè els últims temps del règim van ser més light. Però si ho comparem amb Pinochet, 3.500 morts, o Videla, 30.000, ens farem una idea de la magnitud del genocidi! I aquesta guerra mai la van perdre. El dictador va morir al llit i va donar lloc a una monarquia parlamentària “atada y bien atada”, on el PP ha estat l'hereu oficial d'aquesta concepció d'Espanya, que mai ha condemnat el règim, i de la que a vegades el PSOE o altres no han sabut desmarcar-se prou, ni per suposat contrarestar. I el PP, disfrassat matusserament de demòcrata, ens fa la vida impossible a totes i tots i no permet passar pàgina del franquisme. Sobren exemples. Encara ara, 38 anys després de la mort del dictador, seguim pràcticament amb el mantra d'“Espanya: Una, grande y libre!” i no es pot qüestionar res que pogués moure aquests ciments (la "llei de punt final", la monarquia, l'exèrcit, el control econòmic per part de l'oligarquia franquista, el predomini polític de la dreta espanyola, la identitat basca i catalana vistes com un problema, la predominància del castellà, etc...) i, per exemple, el dret a decidir.

A Catalunya s'ha anat construint, com s'ha pogut, una societat que, poc a poc, ha anat sortint del franquisme, malament i amb anomalies, però s'ha anat fent camí. A Espanya s'ha avançat molt menys, malgrat el mèrit de molts lluitadors d'arreu en el cor de la bèstia. No és estrany, perquè allí el PP franquista és gairebé hegemònic i li dóna suport més del 50% de la societat, a Catalunya en canvi, aquestes idees només troben un suport minoritari, al voltant d'un 15%. És veritat que tenim una altra dreta, la de CiU, però s'assembla més a una dreta europea, igualment injusta, però que no és impositiva ni intransigent com la del PP. Crec que el problema d'encaix entre la societat catalana i el model estatal d'Espanya, té més a veure amb un franquisme no superat que amb la identitat diferenciada, tot i que també hi juga un paper perquè fa que ens sentim subjecte polític i vulguem decidir, com pot passar a altres indrets dels Països Catalans, a Euskal Herria,... i en canvi no a segons quins llocs de l'Estat.

I aquest alliberament català, també ajudarà a altres territoris de l'Estat (País Valencià, Illes, Franja, Euskal Herria... i fins a la Catalunya Nord) però és que també estic convençut que ajudarà als espanyols. Sobretot els espanyols d'esquerres (molts d'ells persones molt maques amb qui coincideixo més que amb alguns catalans, no podia ser d'altra manera) tindran l'oportunitat de saltar la barricada infranquejable que suposava “la unidad de Espanya” per qüestionar què volen ser. Perquè tot el tema dels “nacionalismos” ha sigut molt determinant en l'evolució d'Espanya: per un cantó, perquè ha ajornat debats democràtics i socials capitals, i per altra banda, perquè ha aportat cert aire fresc a una Espanya massa marcada pel conservadorisme, i també ha descentralitzat el país d'una manera inimaginable si no s'hagués volgut diluir les “nacionalidades” perifèriques, que mai nacions. Ara tot això es mourà i, o es tornarà a les essències de l'espanyolisme, aquest espanyolisme segrestat pel franquisme, o es demanarà a crits una superació. En tot cas, refundar l'espanyolisme tocarà als espanyols, però estarem al seu costat pel que calgui. En realitat nosaltres també tindrem molta feina per aconseguir que el nostre procés no es desnaturalitzi i que la futura constitució catalana inclogui elements interessants que la societat exigirà, desbordant la cotilla dels partits polítics: republicanisme, absència d'exèrcit, mecanismes de democràcia profunda, protecció activa de drets socials, mecanismes anticorrupció per evitar lacres com la de Millet i altres... Amb els espanyols compartirem veïnatge i serem germans que, sempre que calgui, ens trobarem per avançar, qui sap encara de quines maneres en el futur.

Un últim apunt: Molts qüestionen que, a nivell econòmic, qui ens escanya no és Madrid sinó la UE i que això ens seguiria afectant en un estat propi, i conclouen que ens estem equivocant. I també tenen raó, però estar dins Espanya s'ha demostrat, després de 38 anys, que no ens ha fet sentir a gust. Ho hem intentat, de grat o per força, però no ha estat possible. La UE, governada per les dretes, és molt neoliberal i ens vol escanyar. La lluita de classes està servida, com abans i com sempre ho serà. Sobretot, crec que ens interessa pertànyer a la UE perquè permet que no hi hagi frontera entre Catalunya i Espanya, cosa que em sembla que preocupa als catalans amb llaços familiars a España, tot i que potser hi hauria altres fórmules que també ho permetrien. I, malgrat Maastricht i altres atacs greus, encara crec que es poden mantenir les esperances dins la UE amb fets com que, quan el 2005 es va intentar aprovar el tractat que pretenia fixar el neoliberalisme amb rang constitucional, aquest es va tombar als referèndums de França i Holanda. La UE és de dretes perquè té governs de dretes, però podem intentar lluitar junt amb grecs, portuguesos, alemanys, francesos, espanyols,... d'esquerres perquè la UE variï el rumb. Per exemple, una Catalunya dins de la UE, amb l'impuls contrari a la Troica que existeix en la nostra societat, podria desobeir l'objectiu del dèficit i buscar aliats que també s'hi atrevissin fent un front que exigís altres polítiques comunitàries. Seria molt complicat i potser impossible, perquè és un territori massa gran a mercè de les oligarquies econòmiques, però encara ningú ha provat aquesta insubordinació des de dins la Unió. Podríem ser expulsats o finalment voler-ne sortir si concloguéssim que no hi ha cap altra manera de veureu-la que com un bunker neoliberal. Si algun dia ho pensem, i tot sembla indicar que així serà, proposarem sortir-ne igual com ara ho fem d'España. Dependrà de l'experiència que en tinguem.

Què té de dolent que cadascú sigui ell mateix? Qui pot voler impedir-ho imposant-se per damunt d'un altre?

(Carta 335) 

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa (versió curta), L'independent de Gràcia (versió curta), Línia Vallès (versió llarga), Diari de Menorca (versió curta), Estrella Digital (versió curta), Bon Dia d'Andorra (versió llarga), Diagonal, L'independent de Barberà (versió curta).