MÉS ENLLÀ DE GARZÓN

Em trobava de viatge per l’Argentina i Xile quan va sorgir la polèmica sobre Garzón. I més enllà del personatge, vaig seguir amb interès el fet que es convertia en notícia d’actualitat l’existència d’una llei, aprovada en la transició, que s’utilitza per emparar els crims del franquisme. I vaig desitjar que el poble espanyol s’indignés i reaccionés exigint al Congrés de Diputats de reformar la Llei d’Amnistia per impedir la impunitat. El fet de trobar-me a l’Argentina va esperançar-me perquè, el 1998, s’hi va derogar la Llei de Punt Final que impedia jutjar la dictadura argentina. A Santiago de Chile vaig visitar el Museo de la Memoria y los Derechos Humanos on es llisten totes les comissions de la veritat del món. Per exemple, la Comissió de la Veritat a l’Argentina va documentar 8.960 desapareguts, tot i que afirma que la xifra real ha de ser molt més alta (les associacions de drets humans parlen de no menys de 30.000 desapareguts) i la Comissió de la Veritat de Xile va documentar 2.279 desapareguts. I em va doldre de constatar que, a l’Estat espanyol, no hi ha hagut cap comissió de la veritat, tot i que les xifres de morts són molt més esgarrifoses. Des que va començar el cop d’estat contra la República fins a l’inici de la transició, hi va haver: 1.000.000 de morts, 300 foses comunes localitzades, més de 113.000 desapareguts, 200 camps de concentració, 30.000 nens robats als seus pares i mares i 515.000 exiliats. I si no ho condemnem públicament, aquests fets constitueixen una base podrida per a la nostra democràcia. I igual que en psiquiatria, la solució a un passat dramàtic no és oblidar-lo per mirar endavant, sinó que cal assumir la responsabilitat del que va passar per poder tirar endavant amb una base moral sòlida. Entre altres coses, això obligaria al PP a condemnar aquella violència segons la Llei de Partits que ells mateixos van impulsar, i els permetria fer autocrítica dels seus fonaments feixistes per intentar esdevenir un partit de dretes democràtic. En la transició, amb la por als militars encara viva, era comprensible acceptar de no jutjar el franquisme, però a 35 anys d’aquell moment, no hem de sentir-nos hostatges de cap pacte contret amb violadors dels drets humans sota coerció militar. I si els partits polítics no s’atreveixen a plantejar aquesta reforma de la Llei d’Amnistia, els hem d’obligar a fer-ho perquè nosaltres no volem viure en una democràcia fràgil construïda sobre foscors i oblits.

(Carta 256)

Publicat com a mínim a: El Periódico, Estrella Digital, Diari de Tarragona, El Temps, L'independent de Barberà (aparegut com a article), El Comercio Digital, Estrella Digital, El Triangle (carta destacada).