VINGA DEFENSORS DE LA DEMOCRÀCIA!

El cas de Manuel Zelaya, president d'Hondures deposat recentment per un cop d'estat que veurem on acaba desembocant, és ben singular. En un país assolat per la pobresa i la desestructuració social, el candidat del Partit Liberal d'Hondures, Manuel Zelaya, va dur a terme, com tots els polítics, una campanya electoral populista, en el sentit que prometia les mesures socials que un poble empobridíssim desitjaria. Un cop al poder, sorprenent a tothom, Zelaya va triar ser fidel al que havia promès en comptes de ser fidel a l'agenda oculta del seu partit, un partit de dretes que ha anat alternant-se, en el tradicional acaparament bipartidista del poder, amb el també dretà, Partit Nacional d'Hondures. Zelaya, en contra del seu partit, ha impulsat mesures de diferent índole per beneficiar els camperols i els ciutadans més desfavorits, i també s'ha adherit a l'ALBA, acord econòmic i polític impulsat per Veneçuela i Cuba, provocant l'alarma dels empresaris que, per mantenir els seus privilegis, desitjarien proseguir amb el vassallatge històric d'Hondures vers els Estats Units i mantenir-se lluny del pol autonomista que està prenent volada a Amèrica Llatina. Aquesta campanya electoral populista de prometre el que el poble necessita, ha donat lloc a una acció de govern que intenta complir amb el que el poble necessita, i a la premsa internacional li ha faltat temps per començar a titllar-lo de populista junt a Chávez, Morales, Correa... Però aquesta premsa ho anomena populisme despectivament, quan en realitat potser estem davant de polítiques moderament agosarades que intenten superar la pobresa (un objectiu gens senzill en països que arrosseguen molta desestructuració...) desmarcant-se del que es considera políticament correcte en un món gairebé totalment neoliberal on només un grup d'irreductibles "gals" desafien ara i sempre a l'enemic. Ara, la comunitat internacional té la oportunitat d'anar més enllà de les desqualificacions del cop d'estat, i donar compte de tant fervor democràtic a Iraq, Afganistan, Iran, Palestina, etc... ara a Hondures, un país del que poden recelar per estar-se acostant a aquest pol autonomista llatinoamericà, de manera que es pugui ofegar el cop d'estat (en altre moment històric molt de moda) contrari, no només a la democràcia, sinó també als drets humans bàsics dels ciutadans hondurenys. De moment, per animar als més pessimistes, ja hem tingut una reacció per part d'Obama i de Zapatero (malgrat no ser cap dels dos sant de la meva devoció, Déu me'n guard) molt diferent al reconeixement de Bush i Aznar del cop d'estat contra Chávez del 2002, en el que forces militars lleials a la democràcia i una població empoderada van revertir la situació en un precedent històric impagable.

(Carta 246)