MANIFESTACIÓ 1-D

A França els treballadors dels transports públics estan defensant els seus drets laborals i Sarkozy els retreu que tenen privilegis respecte de la resta de treballadors francesos, intentant aconseguir la solidaritat d’aquests. Estranya solidaritat la que s’estableix per enveja, a la baixa, és a dir, “que tothom estigui tan fotut com jo!” enlloc d’advocar per mantenir els drets que ja hi ha i lluitar per anar-los ampliant a altres sectors més precaritzats. Però en això la dreta sempre ha estat experta: aprofitar els baixos instints, l’enveja, la cobdícia, l’egoisme,... De totes maneres, les vagues han estat possibles, no tant pels criticables canvis que Sarkozy vol implementar, sinó perquè els sindicats i els mitjans de comunicació han posat fil a l’agulla, sobretot perquè Sarkozy encarna tots els mals per a l’esquerra partidista i social. ¿Què estaria passant a casa nostra, amb l’evident manca d’inversió que han patit el servei de trens de rodalies, si en comptes de manar Zapatero tinguéssim a Rajoy, i en comptes del tripartit, ho fes CiU? Ja faria temps que els sindicats estarien movent les masses, amb l’ajuda dels mitjans de comunicació, i estaríem exclamant “És intolerable!”, “Hem d’anar tots a una vaga general!”... i ens semblaria molt justificat que, amb el que està passant, l’ambient estigués tan caldejat. En canvi, amb la situació actual, els partits tot just han fet algunes declaracions, amb molta incomoditat i veient-se obligats a dir alguna cosa... Però sembla que els sindicats i altres organitzacions socials no volen passar de les protestes verbals. I ha hagut de ser la Plataforma Pel Dret de Decidir la que ha convocat la manifestació de l’1 de desembre. Potser sigui millor així perquè, aprenent a caminar sols, ens fem poble més autònom respecte de les organitzacions formals i encarcarades, a les quals de retruc també esperonem per tal que siguin més dinàmiques. I seria fabulós que “el dret de decidir” anés més enllà de la necessària reivindicació democràtica del fet català, per impulsar la regeneració democràtica tan urgent al nostre país. Per altra banda, sospito que la manca d’inversió no només ens hagi de fer sentir insegurs respecte a les infraestructures catalanes, que evidentment acusen l’expoli fiscal, sinó que podria ser un problema generalitzat a tot l’Estat, perquè les polítiques neoliberals que s’apliquen, tant per la dreta com per l’esquerra, prioritzen la disminució de la despesa pública. I em preocupen totes les mancances que segurament estan afectant de manera inadvertida a l’educació, al sistema sanitari, als serveis socials,... molt més difícils d’avaluar i que patim estoicament per manca d’anàlisi conjunt i de mobilització coordinada. I davant de tots aquests dèficits, encara hi ha qui anuncia populistes reduccions fiscals quan el que caldria seria augmentar la càrrega impositiva i invertir-la eficientment. De moment, totes a la manifestació!

(Carta 192)

Publicat com a mínim a: 20 Minutos, el3.org, L'independent de Barberà (aparegut com a article), El Triangle